Tothom té els seus assassins favorits, aquí hi són tots: 'Guía de la novela negra' d'Héctor Malverde

Sempre he pensat que el millor d’un llibre (o una de les coses que el fa imprescindible) és quan et connecta amb d’altres títols, quan et suggereix d’altres autors, que, alhora, et fan descobrir més universos literaris, efecte taca d’oli cultural, i així fins a la biblioteca infinita de què parlava Borges.

La Guía de la novela negra (errata naturae, 2010) és un d’aquests títols de feliç dispersió en múltiples direccions. De fet, em temo que ja va ser pensada precisament per això. És una petita Caixa de Pandora de gènere negre amb referències a 130 títols de 130 autors i autores de diverses èpoques, estils, influències i petjades.

Pot llegir-se d’una tirada, des de la primera pàgina fins a la 260, està tan ben escrita que aguantaria una lectura seguida. Però també es pot tenir com una obra de consulta: jo ho faig així. Que sento a parlar d’algun sospitós habitual o que vull refrescar què en diu Malverde d’aquest o d’aquell títol, trec la Guía de la novela negra de la lleixa, i busco a l’índex.

Héctor Malverde, quin paio (és un pseudònim, per cert): obre el llibre amb dues cites, una de Pessoa i una altra de Rita Hayworth. Et descol·loca i t’atrapa alhora. I continua, a la introducció, alabant escenes memorables de les pel·lis Grupo Salvaje, Gilda i Manhattan, i advertint:

“La Guía de la novela negra que el lector tiene en sus manos es mi apuesta personal en mitad de la jungla. Estoy seguro de que muchos otros exploradores habrán escogido otras sendas y empleado otros machetes. Que descansen en paz”. 

La prosa d’aquest Cicerone negre-criminal és així d’esmolada. “Tan simple y certero como un disparo a bocajarro en el pecho de un hombre”, que diu el mateix Malverde del mestre Edgar Allan Poe. Estil directe i proper: escriu en primera persona i critica (en positiu o negatiu) sense por. Erudit, gamberro, subjectiu i, sobretot, molt llegit.  

A la Guía de la novela negra hi trobareu des de “Los primeros en llegar a la escena del crimen” fins a “Los asesinos”, passant pels “sabuesos clásicos”, els “hardboiled”, els “detectives privados”, els “agentes de la ley” i “médicos, forenses y otros admirables intrusos”, entre d’altres.

Des d’Agatha Christie a Stieg Larsson, passant per Ellroy, Faulkner, Doyle, Nesbo, Thompson, Vian, González Ledesma, Camilleri o fins i tot Borges i Moore (l'Alan Moore dels còmics, sí, per From Hell: “El relato es largo y tortuoso, los dibujos generan una atmósfera angosta, asfixiante e irresistible”).

Resumint, un volum ideal per als amants d’aquest gènere tan ampli com ple de racons foscos i interessants. M’hi han fet pensar recentment els amics de l’EsparregueraNegra, i he cregut que estaria bé parlar-vos-en una mica.

Dramatització d'un capítol del llibre 'VALENTES', a càrrec de l'actriu Maite Buenafuente

Aquest 28 de maig he tingut el privilegi de veure com l’actriu i directora de casting de la productora El Terrat, Maite Buenafuente, realitzava, davant d’un auditori ple de gom a gom, la lectura dramatitzada d'un dels capítols del meu llibre VALENTES, la història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar, concretament d’aquell que comença així: 

                                 La Victòria aixecant-se una mica la samarreta vermella de màniga curta que du posada, mostrant la cicatriu de gairebé dos pams que li travessa el ventre de dalt a baix i mirant fixament a càmera. A l’espectador. Aquesta ha de ser la primera escena. Una dona de 63 anys, menuda i forta, mostrant-nos sense cap vergonya la seva ferida, ara ja tancada però tan esfereïdora com el primer dia, i dient: "Pensa que el meu fill petit també va obert. Des d’aquí fins aquí. Que porto part del seu fetge. Que per això estic viva (...)"

L'actriu Maite Buenafuente i el periodista Jordi Benavente

La dramatització ha servit per cloure (tocant la fibra amb l’ofici, la sensibilitat i el domini escènic de la Maite Buenafuente) la jornada “Resiliències. Enfortint la salut de les dones”, que la Diputació de Barcelona ha organitzat a l’auditori de l’Espai Francesca Bonnemaison, en honor del Dia Internacional d'Acció per a la Salut de les Dones. 

L’acte ha comptat amb la participació de Mireia Solsona, diputada delegada d'Educació, i Igualtat i Ciutadania; Josep Oliva, diputat delegat de Benestar Social, Salut Pública i Consum, Àrea d'Atenció a les Persones de la Diputació de Barcelona; el metge, neuropsiquiatra, psicoterapeuta i terapeuta familiar sistèmic Jorge Barudy; el periodista Lluís Reales; l’alcaldessa de Castellbell i el Vilar Montserrat Badia; la doctora en Psicologia per la Universitat de Barcelona i catedràtica de la Universitat de Córdoba Anna Freixas, i Jovita Costa, en representació de l'associació No Estàs Sola de Sant Cugat del Vallès. 

Així com amb una bona colla de tècnics i tècniques de diversos ajuntaments de la província i d'algunes de les protagonistes del llibre. Un matí combatiu, constructiu i emotiu. 

A LA PUTA CALLE, de Cristina Fallarás. Crònica d’un desnonament en primera persona

La periodista i escriptora Cristina Fallarás (Zaragoza, 1968) té la prosa violenta i tallant com una fulla d’afaitar. I amb raó. El novembre de 2008, embarassada de vuit mesos, va ser acomiadada del diari on treballava. Quatre anys després li arribava a casa, al seu pis de Barcelona, l’ordre de desnonament. Entre un fet i l’altre, va exhaurir el subsidi d’atur, va buscar feina enmig d’aquesta crisi ferotge, va col·laborar on va poder i va escriure dos llibres (la novel·la negra Las niñas perdidas i la postapocalíptica Últimos días en el Puesto del Este) que van guanyar dos premis. Va seguir remant, vaja. 

Res, però, va salvar-la de precipitar-se cap a l’abisme. Ni els seus vint-i-cinc anys d’ofici, ni els llibres que va parir (amb talent, ràbia i urgència), ni el fet d’inventar-se la web Sigueleyendo. Això sí, la diferència entre ella i la majoria dels milers de ciutadans que pateixen aquest mateix tràngol, és la seva capacitat de narrar-ho amb pèls i senyals, i amb tota la bilis: “Acostumbran a pensar que los pobres y los desahuciados no saben escribir ni expresarse. Ya verán qué pronto se les va a pasar (...) Escribo desde abajo. Desde la mitad desplomada”. 

A la puta calle, crónica de un desahucio (Planeta, 2013) narra el procés d’empobriment i lluita per la supervivència (la seva i la dels seus dos fills, Lucas i Pepa, “mis dos razones”, que comparteixen dedicatòria en el llibre amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, “imprescindible”) que va mantenir durant aquests quatre anys de caiguda lliure: “Cuando dejas de pagar la tercera cuota de la hipoteca (...) pasas a tratar con algo llamado ‘servicios jurídicos’ (...). Después de eso llega un tiempo indeterminado, según tu capacidad de trampear (...), hasta que tu caso pasa al juez y el juez decide que te echen de la casa (...) La vida se convierte en una carrera para ver dónde encuentras cobijo, techo, guarida. Porque hasta las bestias necesitan su madriguera”. 

Cristina Fallarás. FOTO DE Mireya de Sagarra.

En 160 pàgines, estructurades en capítols curts, farcits de frases esmolades, directes al rostre, Fallarás exposa la seva situació alhora que analitza la conjuntura econòmica, social i política dels darrers anys, amb tota la ironia i la mala bava del món. I pel camí, com és obvi, ni banquers ni polítics en surten ben parats: “Ya a nadie le cabe duda de cuánto han robado los bancos, de cómo les han ayudado los sucesivos gobiernos, y de que cientos de miles de personas corren el riesgo de dormir al raso (...) El gobierno ha entregado a los bancos miles y miles de millones de dinero público sin pedirles a cambio ninguna consideración para los ciudadanos, que son los que han aportado ese dinero”. 

Fallarás ens enfronta a la realitat del carrer... I això no és cap metàfora: és quelcom que hi ha aquí fora mateix, sota de casa, al caixer automàtic de la cantonada. Milions d’aturats, milers de ciutadans vivint de la beneficència, molts d’ells sense sostre. Una munió de persones desesperades, que ho han perdut (o ho estan perdent) tot: “Ustedes dicen prima de riesgo, treinta mil seiscientos millones, subasta de deuda. Pero nada dicen de la madre encogida en la cocina agarrada a la enésima patata, de la llamada amenazante de la voz del banco en el buzón del móvil, del vértigo que provoca en la mirilla el operario de la luz armado con una orden de oscuridad”. 

A la puta calle resulta imprescindible per la visió de primera mà que ens dóna d’aquest terrible i sagnant absurd. És una lectura urgent perquè ens treu la bena dels ulls i ens adverteix que el següent a trobar-se “a la puta calle” podries ser tu, lector, o jo mateix, autor de la ressenya. Una situació que empitjora quan l’afectat té fills al seu càrrec: “Si te tocan los hijos es mucho peor que si te tocan la cara, infinitamente peor (...) ¿Cuántas veces ha alargado usted la leche con agua? (...) ¿Cuántas veces ha ido a buscar usted el kit familiar de auxilio de la Cruz Roja?”. 

I quan això passa, diu, et descobreixes fent coses de què mai te n’hauries cregut capaç: com empenyorar “una cadena de oro de mi bisabuela, que luego fue de mi abuela y luego de mi madre y que finalmente acabó en manos de un hombre moreno vestido de rosa”. Un acte pel qual assegura que va sentir vergonya, però que va servir-li per pagar una part del deute amb el col·legi dels nens, per alimentar Sigueleyendo i per omplir la nevera i el rebost. Per seguir remant, que diu ella. Per no rendir-se. 

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com

“Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada”. El director britànic Bart Layton, sobre el seu documental ‘El impostor’

“Com a director de documentals podries esperar una vida sencera per trobar-te una història com aquesta (...) Sonava com una cosa que no podia haver succeït en el món real”. Són paraules* del director britànic Bart Layton, responsable de El impostor (2012), estrenat aquí a principis de mes. I és que la increïble trama d’aquest documental, que barreja entrevistes amb els protagonistes amb recreacions ficcionades, no pot ser més fascinant i hipnòtica, tractant-se d’una història real. (Primer paral·lelisme amb un altre títol imprescindible actual, Searching for Sugar Man.) 

Un nen de 13 anys de Texas desapareix de casa sense deixar cap pista. Tres anys i mig després la família rep una feliç notícia: en Nicholas ha sigut trobat a Espanya, a milers de quilòmetres de casa seva. Està traumatitzat a causa de les delirants tortures que ha patit durant el seu segrest, però és viu. La primera sorpresa esclata quan la família rep al nano i, en comptes del xaval rosset i d’ulls blaus que els havien arrabassat, es troba un paio moreno d’ulls foscos i tenyit de ros, que parla anglès però amb un accent estrany, i que fins i tot sembla que depassi la vintena, i no els setze, com seria lògic. 

La segona sorpresa que s’emporta l’espectador és el fet que (i consti que dient-ho no aixafem l’argument, perquè la història arrenca en aquest punt, i és des d’aquí que explora aquesta malaltissa possibilitat) malgrat que en Nicholas no sembli en Nicholas, la família l’accepta com a tal... Quan l’impostor entengui que no és l’únic que amaga un secret, ja serà massa tard, tant per ell com per l’espectador. El impostor t’atrapa des de l’inici i t’anorrea a base de preguntes inquietants. Com pot haver canviat tant en Nicholas? Com pot ser que, malgrat tot, la família el rebi amb els braços oberts? I si no es tracta del nen desaparegut, qui és, doncs, l’impostor? I què li va passar al veritable Nicholas? “Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada. Això va provocar-nos la necessitat de trobar més, sobre l’home capaç de perpetrar un crim així i sobre la família capaç de ser-ne víctima”, diu el director. 

Investigant el cas real, l’equip de la pel·lícula va conèixer l’impostor, Frédéric Bourdin, un francès d’origen algerià, mentider patològic i condemnat a presó per fer-se passar per desenes d’altres persones i que, malgrat tot, resultava un narrador i entabanador extraordinari. I a l’altra banda, la família. Afligits però contradictoris, acceptant una realitat que no quadrava però que, per alguna raó, ja els anava bé. “Em preguntava si potser l’impostor no fos la història, sinó el conducte cap a una història molt més interessant sobre l’engany i l’autoengany i sobre l’habilitat de la gent de construir les seves pròpies veritats”. Davant d’aquest fet, Layton va decidir posar tots els recursos narratius al seu abast per dur a la gran pantalla, de la manera més espectacular possible, aquesta història d’històries increïbles. El resultat és un documental que va més enllà dels paràmetres del gènere: dóna veu als protagonistes alhora que recrea allò que expliquen amb una ficció cinematogràfica, “la història que els entrevistats volen explicar-nos”. 

“No és allò que realment va ocórrer, sinó un intent d’il·lustrar la versió de cada persona sobre el que va passar”, diu Layton, el mèrit del qual és no només aconseguir que les escenes ficcionades no grinyolin ni semblin forçades o restin credibilitat al relat, sinó tot el contrari. El impostor és un intrigant artefacte cinematogràfic, que no només desplega una increïble i polièdrica història, sinó que ho fa creant un espectacle visual que embolcalla i potencia el conjunt. Un documental –això no és nou, però sovint ens n’oblidem– també pot ser espectacular i vibrant, seriós homenatge a l’art de narrar una bona història. (Segona similitud amb Searching for Sugar Man.) “Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada”. 

*Les declaracions del director han sigut extretes del full informatiu sobre el film, elaborat pels Cinemes RENOIR. Publicat per Jordi Benavente a Núvol.

'El camino de la magia' , antologia de relats fantàstics a càrrec de John Joseph Adams, o quan vam creure'ns mags i fetilleres capaços de l'impossible

Repartir llenya o fer ús de la màgia... Si heu jugat a rol, ja sabeu per on vaig. Hi ha dues classes de jugadors (o així era durant els feliços noranta i primers dos mil, quan hi jugava jo): els que frisen per fer servir la força bruta i els amants dels encanteris. D’una banda, nans, elfs o homes aguerrits, guerrers o exploradors, amb armadura o cota de malla. I de l’altra, aquells enigmàtics barbuts amb la túnica desgastada i grisa (el model Gandalf sempre ha sigut dels més sol·licitats: encara tinc la figureta de plom, pintada i tot, a casa). 

Quan en una partida a El senyor dels Anells o d'altres jocs arriba el moment de lluitar (que sempre arriba, per molt d’investigar i de diplomàcia que sigui la campanya), el grup es divideix entre els impacients per treure a passejar el "ferro" (destrals, espases, masses) i estavellar-lo contra la closca del dolent de marres, i els que som més de deixar passar uns quants torns, lluny del sidral, concentrats i acumulant prou energia màgica fins que arribi el moment de llençar un sortilegi que desequilibri el combat. Una acció llampec i inesperada, que brolla de la punta del nostre dit índex i deixa tothom, enemics i amics, amb un pam de nas.

“Las acciones del mago cambian la vida del héroe para siempre”, que diu l’editor nord-americà, especialista en el gènere fantàstic, John Joseph Adams. 

La contundència inapel·lable d’un atac obert cos a cos contra l’elegància i l’efecte sorpresa de la màgia (a no sé que l’encanteri faci llufa, que també passa). Guerrers i soldats, contra mags i animistes. N’hi ha per a tots els gustos, però jo era del segon grup. On hi hagi un “adormir”, un “paralitzar”, un “confondre”, un “raig” o una “bola de foc” (quan el nivell del personatge t’ho permet), que s’apartin els cops, els talls i les perforacions. Per no parlar de fer sorgir un halo de llum del palmell de la mà, de controlar una fera, de levitar o de fer-se invisible. 

“Leer sobre magia equivale a despertar un sueño antiguo que anida en la mente humana. El sueño de la aventura y la curiosidad, del milagro”. 

Per això quan vaig descobrir El camino de la magia (Minotauro, 2012), una antologia de relats de gènere medieval fantàstic de més de 600 pàgines, a càrrec de l’editor John Joseph Adams, amb peces signades per mestres com ara Orson Scott Card, Neil Gaiman, Ursula K. Le Guin, Lev Grossman o George R. R. Martin, entre d’altres més de trenta autors de referència, no me’n vaig saber estar. 

Llicenciat en Llengua Anglesa a Florida, John Joseph Adams (Nova Jersey, 1976) és també responsable de l’antologia Zombies (Minotauro, 2009), que incloïa relats de Dan Simmons, Joe Hill, George R. R. Martin i Stephen King, entre d’altres. Solvència contrastada en això de compilar bona i variada ficció de gènere, doncs. 

L’hipnòtic relat que enceta El camino de la magia, ‘En las tierras perdidas’, és de l’autor de la saga 'Cançó de Gel i Foc'. La protagonista és una misteriosa fetillera, Gray Alys, que rep un encàrrec doble i contradictori que l’obligarà, com és habitual, a ser més llesta que els seus clients i a desplegar tot el seu poder. Martin explota una vegada més el mite de les terres llunyanes i salvatges, escenari fèrtil en éssers monstruosos (“criaturas salidas de las leyendas y las pesadillas, seres encantados y seres malditos”) i fets increïbles, com la capacitat d'alguns personatges de transformar-se en un ós, un àguila o un llop. 

'En las tierras perdidas' és el primer. Però El camino de la magia té 31 relats més, protagonitzats per mags, bruixes i fetillers de tot tipus. Passin i gaudeixin de l’espectacle.

Castellbell treu les seves heroïnes de l'anonimat (diari Regió7, 26/04/2013)

"CARMINA OLIVERAS. Regió7 (26(04/2013) Coratge, valor, bravesa, intrepidesa, heroïcitat i valentia. Són adjectius que descriuen a la perfecció el tarannà de vuit dones de Castellbell i el Vilar que han sortit de l'anonimat per relatar la seva història de superació en el llibre Valentes, escrit pel periodista martorellenc Jordi Benavente per encàrrec de l'Ajuntament de Castellbell i el Vilar, en una iniciativa de la regidora d'Igualtat, Ana Guerrero.

Entre els relats trobem, malauradament, casos de càncer, hepatitis i maltractaments, però també hi ha capítols més frescos, com el primer, que es dedica a dues dones que es podria dir que es van fer emprenedores amb ni més ni menys que 60 i 72 anys. Són Margarita Santamaria i Anna Prats, les principals responsables que Castellbell tingui des de fa més de 20 anys el Centre d'Amistat.

També hi trobem les aventures intrèpides de Montserrat Calsina, que als 22 anys i sense pensar-hi dos cops va decidir marxar a Manchester a buscar-se la vida. Allà, ha acabat sent pediatra, s'ha casat i ja té tres fills. Un altre tipus de viatge i un altre tipus de superació és el que va fer Ana María Ledesma, quan de petita va anar a parar a Castellbell, deixant enrere el seus orígens andalusos i posant dosis de coratge a cada pas que va haver de fer.

Relats punyents
Entre els capítols més punyents, però, hi ha les històries de la Victòria (nom fictici), que va patir, alhora, hepatitis C i maltractaments per part del seu home. El capítol es titula 'La pel·lícula de la vida d'una supervivent'. I és que, a banda de la malaltia i del menyspreu del marit, la Victòria va perdre dos dels seus tres fills quan encara eren massa joves.

Com hem apuntat, però, el llibre es titula Valentes, i si la història de la Victòria hi té cabuda és precisament per això: perquè és una valenta de cap a peus. Entre desgràcia i desgràcia, l'autor, Jordi Benavente, desgrana com un dia va dir prou i, després de 22 anys de matrimoni, va reunir tot el valor per deixar el seu marit.

L'autor ha aprofitat el llibre per rescatar també la vida de dues dones que ja no hi són, però que encara perduren en la memòria de molts castellvilarencs. Són Neus Biosca, que va viure marcada per la història del seu germà Esteve, l'alcalde de Castellbell i el Vilar que va ser afusellat pel règim franquista en finalitzar la Guerra Civil Espanyola, i Maria Malla, una dona que al llibre es descriu com a "anarquista i cristiana" alhora, una intel·lectual que es va veure abocada a l'exili i que al municipi encara és present a través de la biblioteca, que porta el seu nom.

Com apunta l'alcaldessa, Montse Badia, són les vides de vuit dones valentes del municipi, "històries que poden ser extrapolables a la resta de castellvilarenques i a la resta de dones del món". Tot un homenatge a elles, "a totes les dones que no deixen de lluitar".

El llibre es pot trobar a l'Ajuntament per un preu de deu euros. Se n'ha fet una primera tirada de 300 exemplars, 60 dels quals ja es van vendre ahir, després que se'n fes la presentació, que va omplir de gent i "emoció" la sala Martí i Pol del Casino Borràs. CARMINA OLIVERAS. Regió7 (26(04/2013)

LA NOTÍCIA SENCERA AQUÍ

‘Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar’, de Jordi Benavente, l’homenatge del consistori bagenc a una colla de dones exemple de coratge

**********NOTA DE PREMSA**********

El periodista Jordi Benavente (Martorell, 1980) publica Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar (2013), un llibre encarregat per l’ajuntament d’aquest municipi bagenc amb l’objectiu d’homenatjar una colla de dones que, malgrat no haver-ho tingut fàcil a la vida per diversos motius, han aconseguit tirar endavant i són exemple coratge. 

“Valentes ha sigut un projecte apassionant”, diu agraït Benavente. “He entrevistat dones anònimes però interessantíssimes que han superat o encara lluiten contra el càncer; que han sigut víctimes de violència de gènere; que s’han vist forçades a emigrar per buscar-se la vida lluny de casa o que van patir la repressió franquista en carn pròpia, entre d’altres. Ha sigut un privilegi molt especial que hagin compartit les seves històries amb mi”. 

Guspires d'emotivitat

“A partir de diverses entrevistes, cafès i confidències, l’autor ha tramat amb elegància i sensibilitat les petites i grans històries d’aquestes castellvilarenques, on fins i tot els detalls més petits transpiren guspires d’emotivitat”, escriu l’alcaldessa de Castellbell i el Vilar, Montserrat Badia, al pròleg del llibre. “Són històries de vida amb caràcter i valentia. Vuit històries de valentes que reflecteixen les d’altres dones castellvilarenques i d’arreu”. 

L’autor de La nit que van ploure bitllets o DO Martorell va rebre l’any passat l’encàrrec de l’alcaldessa Montserrat Badia i la regidora d’Igualtat, Assumptes Socials i Salut, Ana Guerrero. Badia i Guerrero volien retre “homenatge a les dones del nostre poble: dones lluitadores, amb esperança, tenacitat i voluntat”. Tenint en compte les seves obres anteriors, van triar Benavente perquè dugués a terme el projecte. 

Hores de converses, amb bloc i gravadora

Durant mesos, el periodista martorellenc ha visitat i parlat amb la Victòria, la Teresa, la Mont, l’Ana María, la Fina, l’Anna i la Margarita, i amb els familiars i amics de la Neus i la María, ja desaparegudes. Hores de converses, amb bloc i gravadora, compartint vivències, alegries i penes, que l’autor ha convertit en un amè, emocionant i interessant volum de 96 pàgines amb què el consistori homenatja les seves “valentes”. 

Jordi Benavente és periodista i Màster en Cultura Històrica i Comunicació. Ha sigut redactor als diaris Público, El Punt Avui i Ara. És autor dels llibres La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (2012) i DO Martorell. Un tast del paisatge humà del poble (articles de la collita 2009-2012) (2013). Col·labora amb la revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya, el setmanari L’Informador de Martorell i el diari digital de cultura Núvol. Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar és la seva tercera obra.

* La responsable de la portada és la fotògrafa i dissenyadora martorellenca Marta Fusalba.
** La presentació del llibre tindrà lloc el proper 24 d'abril de 2013, a partir de les 17,30 h, al Casino Borràs de Castellbell i el Vilar.

‘DO Martorell. Un tast del paisatge humà del poble (articles de la collita 2009-2012)’, periodisme de proximitat en format llibre

El periodista Jordi Benavente i l’escriptor Andreu González Castro ofereixen una mostra del paisatge humà del poble amb DO Martorell, un recull d’entrevistes, perfils i reportatges sobre persones que “han nascut, viuen o treballen” al municipi.

Els orígens del cognom Llupià o de la mítica banda de punk rock Desperdicis Clínics; l’entrega incondicional del poeta Ricard Garcia als seus versos; les ganes de prémer l’accelerador del joveníssim Josep Arqué; la lluita contra el càncer de la incombustible Montserrat Campmany; la tasca del Jaume Farré a Càritas; l’esperit emprenedor del Jordi Gibert, la Neus Roca o l’Elena Grimal; la desimboltura de la Lola Escudero o l’experiència d’una tot terreny cultural com la Juanita Ponce. DO Martorell és la suma de tots aquests testimonis i molts més, històries personals que dibuixen el paisatge social del poble i permeten “assaborir-ne el seu buquet”.

La metàfora vinícola no és casual, al contrari: és la tesi que sustenta DO Martorell. Un tast del paisatge humà del poble (articles de la collita 2009-2012), el llibre que publiquen aquest abril el periodista i historiador Jordi Benavente (Martorell, 1980) i l’escriptor i poeta Andreu González Castro (l’Hospitalet de Llobregat, 1974). La coberta és obra de la fotògrafa i dissenyadora Marta Fusalba (Martorell, 1985).

MOSTRA ECLÈCTICA, SEGELL MARTORELLENC

“Un poble és la suma de tots els seus ciutadans, igual que un vi és el resultat de la feliç comunió entre una terra, uns fruits i un ofici”, expliquen al pròleg Benavente i González. “Hem seleccionat articles, perfils i entrevistes realitzats i publicats a L’Informador de Martorell entre 2009 i 2012, i el resultat són aquestes 70 peces protagonitzades per persones d’edats, gèneres, oficis i pensaments diferents, amb un nexe comú: han nascut, viuen o treballen al poble, pertanyen a la DO Martorell. Oriol Malet, Eduard Pujol, Juan Capdevila, Anna Roig, Toni Albiol, Montse Torras, Ton Toset, Xavier Zamarra, Benet Puerta, Xavier Rius, Xavier Pagès, Alba Bohigas o Xavier Pérez, entre d’altres”. 

Recull eclèctic amb segell martorellenc, el llibre inclou fotògrafs, mestresses de casa, infermeres, botiguers, músics, professores, artesans, poetes, psicòlogues, pintors, dissenyadors, pagesos, rellotgers, metges, comercials, pilots i un llarg etcètera. “Des d’un nano que vol dedicar-se al motor, fins a una octogenària que cuida avis més joves que ella, passant per nois i noies que han hagut de marxar del país per guanyar-se les garrofes, jubilats amb tota una vida d’experiències per compartir o emprenedors amb talent i ganes de sortir-se’n”.

ELS AUTORS 

Jordi Benavente ha sigut redactor als diaris Público, El Punt Avui i Ara. És autor dels llibres La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (2012) i Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar (2013). Col·labora amb la revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya i el diari digital Núvol. El seu blog és Martorell Negre, http://martorellnegre.blogspot.com. 

Andreu González Castro és autor de cinc reculls de versos i un de contes, Safata d’entrada (2009); coautor de l’assaig La palabra justa. Homenaje a José Carol (2009) i de Bon cop de falç (2011), amb què va guanyar el Nèstor Luján de Novel·la Històrica. Ha escrit 100 moments estel·lars del Barça (2011) i 365 acudits per a culers (2013). I col·labora amb la revista de cultura i pensament El Ciervo. La seva web és www.andreugonzalez.cat.

Marta Fusalba és fotògrafa i dissenyadora i autora de la coberta del llibre. Ha col·laborat en el disseny d’altres publicacions i és responsable d’alguns dels cartells promocionals de festes i fires de Martorell dels darrers anys, com ara la Festa del Roser del passat 2012. Podeu veure les seves creacions a la web, www.martafusalba.com.

-Data de publicació: 19/04/2013
-Format: 21x15
-Pàgines: 240
-PVP: 14 euros
-Segueix-nos al Facebook!

Marc Pastor, autor de ‘Bioko’: “Segueixo jugant a indis i vaquers com quan era petit, però sobre el paper”

Marc Pastor (Barcelona, 1977) gaudeix parint novel·les; i el resultat és una prosa magnètica, vertiginosa i addictiva. Escriptor, criminòleg i policia de la Científica, des de petit ha devorat pel·lícules, sèries, còmics i llibres. Terror, aventures, ciència-ficció i gènere negre.

Autor postmodern de manual, les influències de Pastor són inesgotables: disposa d’un imaginari tan vast com la seva capacitat d’inventar i de tramar històries, com ha demostrat des del 2007 amb Montecristo, La mala dona, L’any de la plaga i diversos relats. Ara publica Bioko (Ara Llibres, en català; Planeta, en castellà), un ambiciós i eclèctic projecte, que ens portarà al cor de la misteriosa illa de Fernando Poo, en ple segle XIX, barrejant aventures clàssiques, novel·la negra i ciència-ficció.

Moisès Corvo –a qui ja coneixíem de La mala dona– és un jove soldat condemnat a servir a la colònia espanyola de Fernando Poo, d’on vol fugir, peti qui peti... Fins que topa amb un crim horrible, que farà que desenterri secrets dels habitants de l’illa, i, alhora, que acabi descobrint coses d’ell mateix que desconeixia. Tot això a l’illa de Fernando Poo (Bioko per als nadius), que amaga un altre enigma: la llegenda d’un continent perdut.

-Bioko és una novel·la tan ambiciosa i amb tantes capes i girs, que no és fàcil parlar-ne sense desvetllar-ne alguna sorpresa. -Ambiciosa ho és, sí, perquè es tracta de la primera part d’una trilogia conceptual. Fins ara he escrit la trilogia de la meva adolescència: nazis (Montecristo), vampirs (La mala dona) i ultracossos (L’any de la plaga). I ara m’endinso en un altre tema que sempre m’ha apassionat, però pel qual encara no estava preparat, fins ara. M’agrada definir Bioko com una a novel·la d’aventures, amb grans dosis de novel·la negra i colonial, i alguna gota de ciència-ficció, però no deixa de ser un homenatge a les històries de Verne, Stevenson o Conrad, passat pel meu filtre. I sí, fins ara és la novel·la que m’ha exigit més a l’hora de planificar, estructurar i documentar-me. Però un cop et poses davant del teclat, totes s’assemblen: tac, tac, tac, tac, i fins que l’acabes.

-Tornes al narrador omniscient de la teva opera prima, deixant enrere la Mort que ens explicava la història de La mala dona, i el protagonista que narrava L’any de la plaga. -Aquest cop m’interessava més la tercera persona, perquè és una novel·la força coral, molts personatges i moltes trames paral·leles, i no em volia limitar a la visió personal d’un sol protagonista, com vaig fer amb L’any de la plaga. De fet, després d’aquella novel·la, em venia molt de gust poder moure’m per diferents escenaris alhora.

-Versió original en català. -Com de costum, sí. Tret d’algun relat que m’han encarregat en castellà, acostumo a escriure en català. M’hi sento més còmode. I en certa manera també ho faig perquè vull que existeixi un tipus de literatura en català de la qual crec que anem mancats. Consciència de gènere, deu ser.

-Ja havies transitat el gènere negre, la ciència-ficció i les aventures. Quins han estat els referents, aquesta vegada? -Abans de posar-m’hi, vaig llegir Kipling, Stevenson, Conrad i Verne. El meu estil no s’acosta a cap d’aquests mestres, però sí que volia impregnar-me de la flaire aventurera que desprenen. També he llegit un fotimer de novel·les ambientades a l’Àfrica, i en concret a la illa de Fernando Poo; i m’ha interessat força la figura de Richard Francis Burton (qui, per cert, no surt a la novel·la). Pel tema militar, em va resultar imprescindible la lectura d’El nombre de los nuestros, de Lorenzo Silva. Pel que fa als referents cinematogràfics, vaig veure El hombre que pudo reinar i La reina de África, de John Huston.

-D’on va sorgir la idea inicial? -Volia fer una aventura a l’Àfrica colonial. I volia que fos el primer cas de Moisès Corvo, el policia de La mala dona. En principi havia de passar al Riff, fins que cercant documentació vaig anar a raure a Bioko i la seva fascinant història. Aquest cop volia fer-la el més realista possible. Però al poc de començar, vaig veure que era impossible escriure sobre aquesta illa africana i no ficar-hi una mica de fantasia...

-Aquí volia arribar... A les seves obres, Kipling, Stevenson o Huston no incloïen illes amb paradoxes temporals incorporades. En alguns moments de la novel·la, he recordat amb nostàlgia l’illa de Lost. -Sempre s’ha de donar un pas més, anar més enllà. No té sentit fer una novel·la d’aventures del segle XIX en ple segle XXI. El lector i l’autor tenim molt més bagatge ara que aleshores, i això s’ha d’incorporar. A més, jo volia donar-li el meu punt personal. Començar-la com una novel·la més aviat clàssica i anar salpebrant-la amb ingredients de la casa. Des del primer dia vaig ser conscient que l’ombra de Lost hi seria present. No pots ambientar una història en una illa misteriosa on el temps es comporta de forma peculiar sense pensar en la sèrie d’Abrams. Com ho vaig afrontar? Ni vaig intentar allunyar-me’n, ni vaig provar d’agafar-la com a referent. Vaig decidir escriure la meva història, independentment de l’existència de Lost. Però vaja, segur que de forma inconscient alguna cosa hi he introduït.

-M’han dit que gaudeixes al màxim el procés de documentació. -En gaudeixo però m’esgota. I aquest cop ha estat força dur. Per sort, internet ha facilitat molt la feina a l’hora de trobar tesis penjades a la xarxa (n’hi ha una sobre Fernando Poo i el comerç d’esclaus que ha estat fonamental per mi). També em serveix per tenir imatges dels escenaris que no he trepitjat. A més, hi ha molta feina de biblioteca, de cercar i cercar i cercar els detalls que, després, potser ni inclous. Però sóc molt minuciós, m’agrada tenir-ho tot molt apamat i saber que el que estic explicant no és una bajanada i que s’acosta al màxim a allò que podria haver passat. I si se n’allunya, ho faig amb coneixement de causa. Però sóc dels qui pensa que en els detalls és on hi ha l’aroma.

-Detalls i imatges, sí. T’ha sortit una novel·la molt cinematogràfica, narrada amb el tremp d’un guionista. Amb el pressupost necessari en sortiria una pel·li espectacular. -M’agraden les superproduccions! I m’agrada escriure-les! És molt divertit posar-te un matí en pijama a la taula del menjador i descriure una tempesta a alta mar mentre hi ha un intent d’assassinat a un vaixell de vapor del segle XIX. I baratíssim. Ara bé, el cinema... L’altre dia em van dir: amb aquesta novel·la, als Estats Units, hi hauria baralles per comprar-ne els drets. Però a casa nostra no hi ha tants calés, i una superproducció així seria molt difícil. No dic que impossible (mira Lo imposible, precisament, del Bayona), però sí tan costosa que la feina per trobar finançament seria una bogeria. Ep! Que si algú la vol produir, parlem-ne! Però ha de saber que no és la típica història urbana de separats amb crisis d’identitat...

-Quan eres petit, què volies ser de gran? -Escriptor. Així que vaig decidir que estudiaria Periodisme o Comunicació Audiovisual. I mira on sóc ara. No se sap mai, les voltes que acabes donant per anar a petar al mateix lloc.

-Qui és el culpable que tinguis uns referents tan amplis? -Suposo que dels meus pares. Recordo que a casa sempre hi havia novel·les. Ma mare llegia moltíssim. Ben aviat, ja vaig agafar Stephen King o Frederick Forsythe per banda. El meu pare era molt fan de les pel·lis de la Segona Guerra Mundial, i els meus avis de les pel·lis de l’Oest. La meva àvia materna em comprava còmics a la papereria de sota de casa. I el meu avi patern em va construir un “fuerte” de fusta, per jugar-hi amb els cowboys i els indis. Així que em sembla que això és el que segueixo fent: jugar a indis i vaquers, però sobre el paper.

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com.

L'arrencada emmetzinada de la BCNegra 2013

La noia del micròfon trenca el gel explicant que fa poc, al Brasil, una dona es va posar verí als genitals… i va demanar-li al marit que li practiqués sexe oral. Es veu que l’home, de qui ella volia desfer-se, va veure de seguida que alguna cosa no anava a l’hora i se’n va anar corrents al metge. Dit això, la noia del micròfon ja ha captat l’atenció del públic. Són les quatre de la tarda tocades del dilluns 4 de febrer de 2013, som a La Capella del número 56 del carrer de l’Hospital i això es la BCNegra 2013.

Dos minuts abans, el llibreter i comissari d’aquesta trobada d’amants del gènere negre, Paco Camarasa, americana fosca amb colzeres i bufanda ataronjada, ha travessat un dels passadissos laterals de la nau, fins a l’escenari; ha donat la benvinguda al públic; ha recordat al periodista cultural Agustí Fancelli, mort fa pocs dies, com “un dels còmplices de la BCNegra, des dels inicis”, i ha presentat una altra periodista, en aquest cas de successos: “Quan la veig per la tele, sempre penso a veure què haurà passat ara!”. És la Fàtima Llambrich, la noia del micròfon.

La reportera condueix la primera taula rodona de la BCNegra d’enguany, en aquest escenari habitual i privilegiat del Raval. El col·loqui es titula ‘Verí. Letal… i no taca’ i ha congregat dalt de la tarima l’Adela Muñoz Páez, catedràtica adscrita al Departament de Química Inorgànica de la Universitat de Sevilla, i l’Albert Vingut, cap del Servei de Química de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses de Barcelona. “Com podríem motivar la gent a venir un dilluns a les quatre de la tarda, vam pensar… I de sobte hi vam caure: verins!”, ha dit Camarasa per justificar l’elecció d’aquest tema. I si jutgem per l’afluència de públic, tenia raó. Gairebé dues-centes persones escoltem amb ulls com taronges (més d’un pren notes i tot) anècdotes sobre els diversos tipus de verins que existeixen: cianur, cicuta, poloni… “Sobretot, el verí s’ha utilitzat en casos de desamor i de pugna pel poder”, explica Muñoz, autora del documentadíssim i amè La historia del veneno (Debate, 2012).

Com fa en el seu llibre, Muñoz desglossa avui una sèrie d’exemples històrics que van des de les traïcions de la Roma clàssica, fins als crims polítics perpetrats per espies russos actuals, passant per les herbes al·lucinògenes o els emmetzinaments massius a través de l’aigua dels pous de l’època medieval o la por de Napoleó a ser eliminat per aquest mètode silenciós. “No sé si tinc més temps”, diu en acabar, mirant a la periodista, “però, si voleu, puc continuar matant gent…”. Per la seva banda, Vingut comença negant la possibilitat del crim perfecte, cosa que provoca més d’un sospir a la sala. “Tots els verins es poden detectar, però fa falta una sospita inicial que motivi l’autòpsia, és clar”, diu el forense. I continua parlant del perfil homicida de les “viudes negres”, que es casen amb homes adinerats i els eliminen ràpidament, amb verí, per quedar-se amb la seva fortuna; i, a l’altre extrem, aquells casos en què l’assassí és algú proper que emmetzina “amb fredor i paciència, una mica cada dia”, fins que liquida la víctima.

Vingut parla també de violadors que utilitzen drogues per provocar l’anomenada “submissió o vulnerabilitat química” en les seves víctimes, cosa que facilita l’agressió sexual. I Muñoz acaba amb l’exemple de Cleòpatra, que buscava un mètode per matar-se que fos “ràpid i indolor, i que li deixés el cos intacte”, i va acabar decantant-se per l’àspid. “Tot i que no se n’ha trobat el cadàver per comprovar que fos així”, afegeix.

Quan arriba el torn de preguntes, hi ha qui es demana si qualsevol aliment serveix per injectar-hi una dosi de verí mortal…, moment en què Llambrich recorda “que tot el que diguem avui aquí quedarà enregistrat”, i que Vingut i Muñoz aprofiten per comentar el cas de Rasputín, de qui volien desfer-se amb cianur en uns pastissets, però el sucre que contenien els dolços va neutralitzar-ne l’efecte, i van haver d’eliminar-lo amb mètodes menys elegants.

La xerrada acaba amb un record sentit a la mítica Agatha Christie, que havia fet d’infermera les guerres mundials i tenia uns coneixements enciclopèdics sobre certes drogues, medicaments i verins. “En els seus llibres descrivia molt bé, perquè coneixia el tema, les dosis adequades en molts casos”, diu Muñoz. Sortim de La Capella amb ganes de recuperar les intrigues de la “Reina del Crim”. Però haurà de ser en un altre moment. La BCNegra continua, i ho fa amb una altra taula rodona. Més crims, més experts, més escriptors i més addictes… al gènere negre.

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com

'Els maños' baixen la persiana. La jubilació dels germans Matilde, Jesús i Alberto Galve Ferrer tanca una altra botiga mítica i estimada de Martorell

Són gairebé les cinc de la tarda del dimarts 8 de gener del 2013. El Jesús de Cal Galve (l’històric “Auto Servei Galve”, també conegut com “los maños”) és a l’entrada del local, sota el tendal verd, omplint una caixa de cartró amb productes per a algun client. No diu “Buenas tardes, señor joven”, però podria, perquè durant anys aquesta ha sigut una de les seves expressions habituals. 

-¡Sólo tengo catorce para repartir, esta tarde! -senyala la caixa, irònic, com sempre, però sense deixar d’anar per feina. Té 65 anys.

-Déu n’hi do, per ser la vostra última setmana... 

Els Galve Ferrer tanquen el negoci familiar que han mantingut més de quatre dècades, al número 5 del carrer Josep Anselm Clavé, a tocar de la plaça de les Hores, aquest dissabte (12 de gener de 2013).
-Sí, noi. Quedaré content! -El Jesús no deixa de col.locar articles: ara un sabó per als plats, ara una ampolla de llet, ara una capsa de galetes-. Pero es lo que hay, nen. Por eso empiezo pronto...
-I tots són clients d’aquí de la Vila?
-Todos, todos. Por eso voy con la carretilla. -Un carretó metàl.lic de dues rodes.
Els deixo, a ell i al seu germà Alberto, de 64 anys, i entro cap dins per parlar amb la Matilde, la germana gran, que ja en té 72, i està feinejant al magatzem. La crido. Surt i es col.loca un moment rere el mostrador, on aprofito per fer-li un parell de fotos entre flams, xoriços, formatges, salsitxes de Frankfurt i iogurts.
-Ahora me toca salir a la caja -diu. Com els seus germans, la Matilde porta uniforme de botiguera: bata i somriure-. Acabo de llegar de comer.
-Feu torns?
Diu que sí, que obren de set del matí a vuit de la tarda. Sense tancar al migdia. De dilluns a dissabte. I que ha estat així des del primer dia: el 7 de gener de 1971.
-¡A turnos como en la mili! -Riu.
-Sense haver-la fet, i la guerra que deus haver donat! -Riem tots dos.
-¡Buenooo! ¡No lo sabes tú bien!. Te lo puedes imaginar, ¡pero no lo sabes tú bien!
-On vau néixer?
La Matilde contesta amb el so de les campanes del rellotge de la plaça de les Hores de fons:
-En un pueblo de la provincia de Teruel. Se llamaba Santolea... pero desapareció.
Els Galve Ferrer són d’un poble que ja no existeix. Va ser engolit per les aigües de l’embassament que porta el seu nom, a principi dels setanta. No havia passat mai dels 200 habitants.
-Se llamaba... -recalca evocador el Jesús, que està a punt de marxar a fer el primer viatge amb el carretó. Però abans afegeix que ara que es jubilen es quedaran a viure a Martorell-. Si tuviera pueblo, aún. Pero como no tenemos... ¡Aunque yo me iría a Hawaii!
-¡Menudo es el muchacho! ¡A Hawaii, dice! Allá, con los cocodrilos... -La Matilde recupera el protagonisme. El Jesús surt. L’Alberto ens mira, passadís enllà, sense afegir res. Només somriu.
Abans de fer cap a Martorell, els Galve van estar un temps vivint i treballant a Barcelona. Van obrir la botiga fa 42 anys.
-Qui la va obrir?
-Nosotros. Vinimos todos juntos. Jesús, Alberto, yo. Y los padres, José Jesús y Lucía. Con el hijo mío, José Antonio -diu la Matilde-. Mis padres habían estado un tiempo en Cerdanyola. Y mis hermanos y yo, en Barcelona. Ellos hacían de dependientes y yo de sirvienta.
-Què veníeu al principi?
-Lo mismo de siempre. De todo.
-I què s’ha venut més?
-Ay, es que se ha vendido de todo por un igual. Productos de limpieza, de comida, todo.
-Vau començar així: neteja, menjar i alcohol. I així vau continuar, doncs.
-Exacto. Y si alguna marca se ha dejado de comprar es porque han cerrado. Y desde el principio repartíamos también a domicilio.
-A gent gran.
-Gente mayor y gente joven, de aquí, de ahí arriba y de la Costa Blanca incluso.
-I per què tanqueu, Matilde?
-Por jubilación.
-No podeu més?
-No. Bueno... Yo sí. Pero ellos no. Jesús está trabajando en esto desde los doce años. Está de tienda ya, de la cabeza p’arriba. Y Alberto también está fastidiado, por la artrosis.
-Què fareu el dilluns següent?
-Ellos supongo que vendrán a terminar de recoger y limpiar. Yo ordenaré la casa y después me voy a la Cruz Roja a hacerme voluntaria. -Somriu, engrescada amb el projecte.
-Què haguéssiu fet, de no haver tingut la botiga?
-A mi, gustarme, gustarme, la Medicina. Y hasta me lo han dicho médicos, porque en casa siempre me ha tocado bailar con todos. Con mi madre, con mi hijo, con todos.
-Sempre has tingut mà amb els malalts.
-Sí, para saber qué tenían y, sobre todo, qué necesitaban. Un día un doctor me dijo: “¿Oye y tú por qué no has sido médico?”. Y yo le dije: “Pues mira, porque cuando podía, no tenía dinero, y ahora que tengo, no tengo tiempo”.
-Recordes algun client especial?
-No sé. Es que son tantos, que no sé con cuál me quedo... La señora del alcalde, Mercè, siempre ha venido aquí. Las señoras de Cal Bartomeu. El señor Canals, que había estado en el Ayuntamiento y que me ayudó mucho para ingresar a mi madre. O tu abuelo, que si ahora nos viera, ¿verdad? -L’avi Jaume tenia el rècord de pernils guanyats a la rifa setmanal que organitzaven els Galve-. Però es que son todos... Han sido muchos.
De sobte la Matilde s’interromp perquè passa un client pel carrer, un noi amb el seu fill dins del cotxet. Ella el saluda i fa com si li volgués prendre l’entrepà al petit, que riu.
-Heu patit algun atracament?
-¡Y tanto!
-Quan?
-No recuerdo el año. -Li pregunta cridant, a l’Alberto, que és al mostrador de dins-: ¿Cuando te compraste el coche grande? -No se’n recorda tampoc. Tant és-. Fue un viernes, al mediodía. Alberto había dejado el coche en la puerta con las llaves puestas y se fue a comer. Estábamos Jesús y yo. Entra un joven. “¿Que tiene Caseríos?”. Y al salir le dice a Jesús que le dé el dinero de la caja, pistola en mano, mientras el otro se metía en el coche. Cuando me di cuenta que lo apuntaba, cogí el cuchillo más grande que tenía en el mostrador. Lo empuñé así. -S’acosta el puny tancat al ventre. I afegeix-: Si no respeta la vida de mi hermano, lo acuchillo aquí mismo. Porque a mi por las buenas, me quitan la comida. Ahora, por las malas...
Van emportar-se cotxe i diners, però ningú va sortir ferit. La policia va trobar el vehicle, intacte, a València, al cap d’uns dies.
-Luego han entrado tres o cuatro veces más. La última, esta semana pasada de Navidad, por la noche.
Ens interromp un altre client, un nano. Ve a buscar xiclets i es queda parat perquè ja no n’hi ha. “Nos jubilamos”, diu la Matilde. El nano marxa capcot.
-On anireu a comprar vosaltres ara?
-Yo en la Vila, lo tengo clarísimo.
-I aquí què hi faran?
-Esto es de alquiler. Se lo están mirando los de La Mandarina...

Text i fotos: Jordi Benavente. Publicat a L'Informador de Martorell, el gener de 2013.

'La vall de la matança' de Josep Masanés, o si Cormac McCarthy i Quentin Tarantino escriguessin una novel·la sobre la Guerra Civil espanyola

"Duia el cabell rapat i tenia el cos ensangonat i pudent i ple de cucs blancs i petits que el cobrien com una flassada i que el rossegaven i se'l menjaven", escriu Josep Masanés (Barcelona, 1967) sobre un pobre paio que torturen al principi del llibre.  

Que algú li passi un exemplar de La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012) a Quentin Tarantino. L'autor de Pulp Fiction podria adaptar la primera novel·la de Masanés com una mena Maleïts bastards ambientada a la Guerra Civil espanyola. Director i escriptor comparteixen el gust per la violència explícita com a motor narratiu. A La vall de la matança, aquest llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona dóna una visió descarnada i punyent del conflicte que no pot deixar indiferent ningú, alhora que fa gala d'una prosa crua i directe, que recorda l'estil de l'escriptor nord-americà Cormac McCarthy.

Soldats i oficials del dos bàndols; religiosos, polítics i refugiats; falangistes i anarquistes; terratinents i burgesos. Tots formen part de la galeria de personatges d'aquesta obra coral i brutal, que Masanés narra en una freda i esfereïdora tercera persona. I sense estalviar escenes d'una cruesa extrema. Tortures, violacions, bombardejos, assassinats, delacions, venjances. El XXIX Premi de Narrativa Ribera d'Ebre no és apte per a estómacs sensibles.

I enmig de la voràgine, el capità Creus, el sotstinent Ciurana i la seva tropa, escollits per mirar de dur a terme una missió suïcida però crucial que els obliga a creuar les línies enemigues. El lector seguirà astorat les peripècies d’aquest grup salvatge sense abandonar la resta d’escenaris. La vall de la matança està estructurada en desenes de microcapítols que fan saltar l'acció d’un lloc a un altre. El camp, la ciutat, el front de batalla, la rereguarda. I l’horror és pertot.