Tota la veritat pot ser demolidora. La meva lectura de la novel·la de Núria Cadenes

Mai no es llegeix impunement. La nit que vaig acabar Tota la veritat (La Magrana, 2016) em va costar dormir. Per la cruesa com la novel·la reflecteix realitats que tenim aquí mateix a tocar, tot i que gairebé sempre preferim mirar, viure, cap a una altra banda; i per la prosa que gasta la Núria Cadenes (Barcelona, 1970), de frases curtes i tallants però gens seca, torrencial, cadenciosa, excitant, amb el magnetisme d’una Rodoreda, i no cal salvar cap distància per afirmar-ho: llegiu-la. I parlem-ne. 

Troben mort un home de negocis, a la seva segona residència, a Dolmeriu, un poblet de 500 ànimes, rural, aïllat. Els protagonistes són el cadàver (i el seu passat), la seva dona, el seu advocat i un vell reporter. Tots quatre, amics de facultat, de temps d’assemblees, de ganes de menjar-se (o de canviar) el món, de tenir projectes... fins que la vida posa cadascú al seu lloc i passa el que passa.

Malgrat l’arrencada clàssica, que ningú no s’esperi una novel·la procedimental. Aquí no importa tant la investigació i qui l’ha mort, que també, com què en pensen els que l’envolten, com ho mastegaran, com ho celebraran, com ho pairan, si poden. Més enllà del crim hi ha les seqüeles d’anys de frustracions, cadascú les seves. I no només parlem de la dona, l’advocat i el periodista, narrats en tercera persona: Tota la veritat és una novel·la polifònica, molts veïns de Dolmeriu hi tenen veu, en primera persona, en capítols brevíssims que fan que l’acció avanci picadeta, arremolinada. Fins al sotrac final. 

Tota la veritat ha merescut el VII Premi Crims de Tinta. Però que sigui negra és el menys important. No la recomano als fanàtics del gènere negre, la recomano i punt. Per què? Entre d’altres coses, i tornem a la Rodoreda, perquè, com l’autora de La plaça del Diamant, Cadenes dota els seus textos d’aquella música, d’aquella força i d’aquella mala bava. Sap ser compassiva però només el necessari perquè no se’ns faci insuportable, i de vegades ni això: de vegades estripa, burxa, posa sal a la ferida. Ens fa patir, ens fa avergonyir, ens fa gaudir i vibrar. Domina. Més enllà dels gèneres. 

Núria Cadenes / Foto: ADRIÀ COSTA (Naciódigital)
Revelar gaire més sobre de què parla seria esguerrar-ho. Afegir si per cas, com deia Jim Thompson (i tanquem el cercle perquè l’autora es declara rodorediana i jimthompsoniana), que “només hi ha una trama: les coses no són el que semblen”. Que una cosa és el que mostrem i l’altra, el que som. El jo públic, i el salvatge de portes endins. I que hi ha salvatjades de tot tipus. De tot tipus. I que la veritat, tota la veritat, pot ser demolidora.


(Article publicat per Jordi Benavente a Catorze)

Els secrets de l’escriptura de l’Albert Forns

Això és una entrevista selfie. Serà el propi Albert Forns qui farà tota la feina i respondrà les preguntes del qüestionari tancat i incontinent que va inventar-se ell mateix quan cosia a preguntes escriptors i poetes per al Time Out, al blog ‘Literatura barata’, no fa pas tant.

Albert Forns (Granollers, 1982) és periodista, poeta de la colla de l’Horiginal i escriptor. És autor dels poemaris Busco L que em gemini (Tarafa Edicions, 2007) i Ultracolors (LaBreu Edicions, 2013), i de les novel·les Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) (Empúries, 2013) i Jambalaia (Anagrama, 2016). Amb aquesta última ha guanyat el primer Premi Llibres Anagrama de Novel·la; i per si això fos poc, ha aconseguit col·locar a la coberta una fotografia de Martin Parr.

Jambalaia és una segona novel·la sobre les peripècies i reflexions d’un escriptor que intenta parir una segona novel·la, amb estada en una granja per a escriptors de la costa atlàntica dels EUA inclosa. El resultat: 300 pàgines narrades en primera persona, que mantenen en tot moment l’atenció del lector (almenys la meva). Una barreja molt ben lligada d’autoficció (un escriptor que mira que les temptacions de la vida en general, i d’internet en particular, no l’allunyin del seu projecte); d’assaigs fragmentaris tan àcids com documentats (sobre el consumisme salvatge estatunidenc dels Walmart, Amazon, McDonald’s, etcètera, i sobre el propi procés creatiu); l’humor mordaç marca de la casa, i masturbació (malgrat els intents de defugir-la). Divertidíssima. 

Tot seguit, els secrets de l’escriptura de l’Albert Forns.

Albert Forns. BERNAT PUIGTOBELLA (Núvol)
1) On escrius? Podries descriure una mica aquest espai?

A casa m’és impossible escriure, hi ha massa distraccions, per tant recorro a les biblioteques. He escrit Jambalaia a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, aquella que té un mural del Frederic Amat a l’entrada –sense pírcings, això sí– i frescos neoclàssics als sostres. Quan no hi ha cap ramat de turistes visitant-la i retratant-nos com si fóssim part de l’atrezzo hi ha força silenci i s’hi treballa molt bé. A més està oberta els dissabte i diumenges, que és l’únic moment que els autònoms pluriocupats podem dedicar-nos a escriure.

2) Escrius a mà o a màquina? Mantens llibretes i dietaris?

Escriure és un procés global, holístic si ho diguéssim en termes esotèrics: escric a l’ordinador, però quan estic capficat en una novel·la tot hi té ressonàncies i estàs en un estat d’hiperreceptivitat. Crec que la Jenn Díaz s’hi referia l’altre dia com «l’estat de novel·la»: totes les converses, totes les lectures, tot té alguna cosa que podràs aprofitar en el llibre, i per tant has de córrer a anotar-ho si no vols que se t’escapi. Aquí és on entren les llibretes que duc sempre a sobre o les nombroses notes a l’iPhone amb frases que he caçat al vol o idees pels personatges i les trames robades dels llocs més insospitats.

3) Quan t’hi poses, normalment? Escrius cada dia o el cap de setmana? A quines hores treballes més bé?

Escric els dissabtes i diumenges, de 10 a 18, i quan puc, m’agafo els divendres de permís i escric seguint el mateix horari. Per tant, les meves setmanes es divideixen en els dies de feina real en què per molt que dugui la novel·la al cap no tindré temps d’escriure res, i els tres dies finals de posar-me a escriure a sac mentre la gent se’n va a la platja o fa el vermut. Perquè no ens enganyem, escriure el cap de setmana és una putada, no descanses mai, però he tingut la sort de compartir el tràngol amb la Gemma Ruiz, la meva parella, que també escrivia la seva novel·la (Argelagues, surt a Proa aquest setembre). Durant els últims tres anys hem estat dos corredors de fons animant-nos mútuament.

4) Què no pot faltar, al teu escriptori? Llibres de consulta? Quins? Un nino de la sort? Una birra?

Gasto una aigua de litre i mig a cada sessió d’escriptura i no tinc ninots ni mascotes. Utilitzo molt la Wikipèdia, l’Optimot i d’altres diccionaris, però tot és online, a mà només hi tinc els llibres de documentació de la novel·la de torn.

5) Quines manies tens, a l’escriure? (confessables i inconfessables). Has de fer alguna cosa, abans d’escriure? Necessites silenci absolut? Poses el 324? O si ets dels que escolta música, què escoltes?

Escric sense música i en silenci, i el meu secret per produir són les aplicacions que et bloquegen les distraccions. Amb Jambalaia he utilitzat el Self-Control, que em bloqueja les xarxes socials i em deixa navegar per la resta de webs, així puc fer consultes i documentar-me evitant caure al forat negre de Facebook i Twitter. Més manies? Darrerament m’agrada molt anar i tornar de l’Ateneu a peu. Són 50 minuts de passejada, però em serveixen per aclarir les idees de bon matí i repassar la feina feta al vespre, quan torno cap a casa.

6) Quanta estona escrius? Pots escriure tot el dia, o només unes hores?

Normalment escric unes sis o set hores efectives al dia, amb interrupcions, viatges al lavabo, cafès, etcètera. A partir de la setena hora el cap no carbura i haig de parar, per molt engrescat que estigui.

7) Com has d’anar vestit, per escriure? Pots escriure en pijama? O has d’anar net i perfumat?

Escric vestit, almenys fins que algú de l’Ateneu impulsi els «dijous nudistes»…

8) Mentre escrius pots llegir altres autors? O tens manies al respecte, tipus no llegeixo a tal perquè no m’influeixi, etcètera?

Llegir altres autors no m’interfereix: clàssics, novetats per ressenyar, llegeixo de tot. Durant el procés d’escriptura toco molta documentació del tema que m’ocupa, amb Jambalaia m’he fet farts de llegir assajos sobre l’obesitat, els supermercats, les tradicions de Montauk… I cap al final de l’escriptura sempre rellegeixo els meus autors de capçalera. És un fetitxisme, busco precisament que m’influeixin, amb la intenció, totalment il·lusa, que se m’enganxi alguna cosa d’ells. Sempre em passa, cap al final m’entra el canguelo amb el to de la novel·la, que si no és prou bo, que si no és prou contundent, i llavors rellegeixo Thomas Pynchon amb l’esperança que se m’enganxi l’esbojarramenta, rellegeixo American Psycho per empeltar-me de la fredor d’Easton Ellis, fullejo el primer Monzó, el primer Houellebecq, els primers Beigbeders…

9) Reescrius molt? Com és el teu procediment a l’hora d’escriure, reescriure, esborranys? Còpies de seguretat: en fas? No en fas?

La construcció de les meves novel·les és caòtica. Començo a escriure sobre tot de temes que m’interessen, en paral·lel, fins que arriba un dia que, remirant-me els arxius, em dic «ah, ja ho entenc, la novel·la va d’això!». A partir d’aquest moment comença la quadratura del cercle, és a dir, l’intentar adaptar els textos que ja havia fet -anotacions i comentaris sobre el Montauk de Max Frisch, cròniques de les meves visites al Walmart o reflexions sobre el fet d’escriure en el cas de Jambalaia– per tal que tot plegat tingui sentit i construeixi una història llegible i coherent. Per tant, si algú revisés les cent versions que arriba a tenir una novel·la al meu disc dur veuria diversos processos d’escriptura per separat, amb documents de temes ben diferents que van creixent, i després diverses temptatives d’unir-los, a mesura que vaig trobant punts de contacte entre les trames, ordenant i reordenant una vegada i una altra totes les parts. Per mi escriure una novel·la és muntar un puzzle, i a més fer-ho a cegues, perquè la imatge final no la veus fins que no has acabat.

La reescriptura és constant durant el procés de tancar la novel·la, i un cop l’he acabada faig un mínim de tres passades completes al text –línia per línia, paraula per paraula– per tensar-lo, afinar la llengua i augmentar la coherència entre les parts.

Ah sí, i les còpies de seguretat (mare meva, quin qüestionari més llarg!). Mai he estat gaire fanàtic de fer-ne, però fa uns mesos vaig decidir fer un pensament i ara tinc tots els arxius de la novel·la sincronitzats amb el Time Machine de casa i amb un Dropbox a Internet. I funciona, des que sé que si mai em roben el portàtil no perdré ni una línia vaig molt més tranquil.

10) Tens lectors de confiança? Deixes llegir el teu text abans que estigui acabat? Deixes reposar els textos, abans d’entregar-los a l’editor? Parles del que escrius als amics o ets dels que manté secretisme absolut?

La meva primera lectora és la Gemma. No li deixo mai llegir res fins al final, però en el procés de revisió i reescriptura és una aliada impagable, i de fet algunes de les troballes més bones deJambalaia són seves. La gràcia de viure amb una escriptora és precisament que s’esborren les línies entre feina i oci, perquè ens passem el dia parlant de literatura i dels nostres textos respectius. És incisiva i implacable, i pràcticament sempre li faig cas amb tot. També li deixo llegir al Miquel Adam, amb qui ens fem d’espàrrings literaris i posem a prova els textos respectius. Al torero d’hivern també li compro quasi totes les recomanacions. I finalment, quan entra al procés l’editora i els correctors, també els faig cas en quasi tot el que em diuen. Amb la primera novel·la vaig escoltar molt poc les veus del meu entorn, no vaig fer cas als que em deien que escurcés el final, per exemple. Ara he après que les visions externes ajuden, et fan tocar de peus a terra, i ja no em sap greu desprendre’m de trames senceres o brometes privades, per molta estima que els hagi arribat a tenir.

Reposar els textos: M’agrada quan puc deixar-los uns mesos al calaix, però tant és el temps que hagi passat, sempre els tocaria, sempre canviaria coses o hi afegiria noves referències, de manera que em va bé tenir una data final.

I respecte a parlar de la novel·la mentre l’escric: ho faig contínuament, és inevitable, no puc parar de parlar-ne amb els amics. Em seria estranyíssim no poder parlar-ne! Els exposo en quin estat em trobo, què em preocupa, què voldria aconseguir: ho faig perquè ho necessito, però també perquè així els faig xerrar i desencallo el meu problema amb els seus consells. És el mètode Chuck Palahniuk, llegiu Jambalaia i ho entendreu.


Entrevista publicada per Jordi Benavente al digital de cultura Núvol.

Un mite que fa segles que té atrapada l’audiència

Tot desert ha tingut un primer granet de sorra. Als museus aquest granet fundacional és un objecte (o diversos, un lot) a partir del qual el fons creix. En el cas de la col·lecció de Jordi Clos i Llombart, president de la Fundació Arqueològica Clos i màxim responsable del Museu Egipci de Barcelona, tot va començar amb un uixebti, una d’aquelles estatuetes funeràries de la mida, més o menys, d’una Barbie, que acompanyaven els difunts a la tomba (els que s’ho podien permetre) per treballar per ells en el Més Enllà.

Més de quatre dècades després de l’adquisició d’aquell petit uixebti, el Museu Egipci de Barcelona es renova amb la intenció de seguir creixent i atraient públic. I ho fa amb dues novetats que, des d’aPortada, hem ajudat a comunicar. La primera és la inauguració de l’exposició “Osiris, déu d’Egipte, l’ésser que roman perfecte”, consagrada a aquesta deïtat cabdal de la religió egípcia. Osiris va ser el primer momificat, amb ell va quedar establert el ritual: per perdurar en el Més Enllà cal preservar el cos aquí, al món dels vius.

FOTO: Andreu Puig ('EL PUNT AVUI)
I la segona, anunciada en roda de premsa per la directora del Museu Egipci de Barcelona, Mariàngela Taulé i Delor, és la divisió en dos de la planta inferior del Museu, que des d’ara allotjarà dues mostres temporals, tot ampliant l’oferta. Ara mateix comparteixen planta dos pesos pesants: Osiris i Tutankhamon. Sense oblidar la col·lecció permanent, el Campus Arqueològic a Palau-solità i Plegamans, la biblioteca especialitzada, etcètera.

La guspira inicial va ser la compra d’un petit uixebti, fa més de quaranta anys. I aquesta passió per la civilització egípcia, i per la seva divulgació, té ara la seva continuïtat amb la mostra sobre Osiris i el seu mite. Un mite amb tots els ingredients per atrapar l’audiència durant segles. Seth, el germà gelós que assassina el protagonista, l’esquartera i n’escapa les parts per tot el país. Isis, l’esposa (i germana) que recupera totes les parts (excepte el fal·lus, que se’l hala un simpàtic oxirinc, un peixet), en recompon el cos, el torna a la vida amb màgia i… se’n queda embarassada (és un mite potent, ja ho dèiem). Nou mesos després pareix un fill, Horus, que venjarà el fratricidi del capítol pilot i succeirà al tron al seu pare. Osiris va ser també el primer d’establir el dret de successió.

La peça estrella de l’exposició és un imponent sarcòfag ptolemaic de fusta, amb inscripcions (el nom del difunt, la invocació al déu en qüestió…), acabat d’arribar al Museu. Tan recent que l’arqueòleg del museu i comissari de la mostra, Luis Manuel Gonzálvez, encara l’està estudiant. De fet, durant la visita guiada als mitjans, el president de la fundació, Jordi Clos, va explicar que Gonzálvez hi dorm, amb la peça. “Però no dins, que seria perillós”, va aclarir l’arqueòleg.

[Publicat per Jordi Benavente al blog d'aPortada]