28/11/16

Amb l’AFONIA, la veu: Núria Domènech presenta el seu primer poemari

Arriba un moment en què has de triar, lletres o ciències. La Núria Domènech (Martorell, 1987) va triar no triar. O millor: va triar triar-ho tot. Batxillerat de ciències i poesia. “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament”, que diria el seu admirat Vinyoli. O ella mateixa que diu que “tot està connectat”, que “tant la ciència com la poesia tenen la pretensió d’aproximar alguna veritat”.

Ara és Doctora en Física i Màster en Nanociència i Nanotecnologia i fa de professora de ciències i matemàtiques en un institut barceloní. I va seguir estudiant música (clarinet) al conservatori. I va estudiar cant i va perdre-hi la veu i la va recuperar, que no és en va que el seu primer poemari es tituli Afonia. Un poemari que enguany ha merescut el 41è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat i que ara li edita Viena Edicions. 48 poemes; pròleg de David Castillo; vaixell aparentment fràgil en un mar embravit, a la coberta.

48 poemes que parlen de solitud (que és “la mirada que busca / entre els píxels d’una pantalla”). De punts d’ebullició i d’instants gèlids (“se sent l’eco de la teva veu / en la impertinència del silenci”). De la devastació que provoca el pas dels anys, fins i tot en ella que encara no ha estrenat els trenta (“la lletra petita del contracte / que vam signar amb el temps”). De la cerca d’una veu. De la pèrdua d’una veu. De la forja d’una mirada poètica pròpia: “Per fonaments, / els ossos dels pares. / Per parets, / versos robats. / Per finestres, / forats de l’ànima. / Per foc, / foc (...)”.

Però no ens avancem. Abans d’acabar un poemari, abans no te’l premiïn, que és un bonic corol·lari, has d’haver llegit molt, saber què han dit i com s’ho han manegat els que s’hi han posat abans que tu. Domènech explica que aquest bagatge ─les coordenades─ van donar-li a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Concretament una professora, una poeta, la Laura López Granell. “Va ser una revelació; a l’Ateneu hi vam obrir la finestra i la poesia va entrar, i venia tan ben acompanyada per la Laura que no vaig poder evitar parar taula. I vam començar a degustar delícies que ens portava la xef. Recordo especialment Joan Vinyoli, Felícia Fuster, Carlos Marzal, Anne Sexton, Màrius Sampere”.

Una llista que, òbviament, es queda curta. Domènech és lectora omnívora i voraç, em consta. I és molt d’aprofitar les pauses enmig del ritme frenètic del dia a dia: atura les hores amb la mà, a mitja tarda, demanant-se un cafè. Espera que l’hi facin, se l’enduu que fumeja, busca una taula fora del brogit, s’hi asseu; i obre llibres prims, de versos rotunds. Vinyoli, sempre Vinyoli, Gual, Sampere, Salvat-Papasseit, Plath, Pons Alorda, Vicens, López Granell, Garriga, etcètera. (I l’etcètera, aquí, no és cap recurs buit, són prestatges i prestatges atapeïts de llibres, amb paperets que fan de punt, poemes que vol recordar.) Fa un glopet, llegeix, assaboreix; temporalment i estratègicament lluny de tot. Pren cafè i poesia. En calma.

I amb aquesta mateixa calma, quan troba un vers que la interroga o que la il·lumina (que sovint són sinònims d’una mateixa cerca), el fotografia, tassa inclosa, i ho piula. I, sense esperar a veure si té molts retuits, ni llegir què diuen els altres al TL, s’acaba el cafè, s’embossa el llibre i es reincorpora a la tarda. Torna del viatge. “Llegir poesia de vegades és fugir, de vegades és tornar. A mi m'agraden els viatges, i un bon poema és un viatge concentrat, intens, transformador. Una escapada poètica”.

Però tornem a aquell moment vital en què decideix abraçar-ho tot: ciències i lletres. “Vaig triar física. M'agraden les preguntes essencials que aquesta ciència intenta respondre. També com una espècie d'experiment amb el meu propi cervell. M'agraden els reptes, i aquest ho era”. I al contrari del que podria semblar, diu que a la facultat de Física les humanitats eren per tot arreu. “Hi vaig conèixer molts estudiants interessats per la filosofia, la història, la literatura; els debats que hi vaig compartir van ser molt enriquidors”.

I la poesia, ja ho hem dit, a l’Ateneu: la Laura, la finestra esbatanada, la taula parada. I, després, les pauses a mitja tarda i la llibreta. Tothom en duu una; els bons, sempre, vaja. Una llibreta sempre a punt, a l’infern de la jaqueta, o a la bossa. “Hi anoto de tot, idees absurdes, dibuixos, rimes, paraules, esquemes. Després, en els espais d'escriptura, l’obro i rellegeixo, cerco, desenvolupo”.

Espais d’escriptura, concepte interessant. Llegir, com un viatge; escriure, com una introspecció. “Escriure és la manera que tinc d'entendre millor el món i d'entendre'm millor a mi mateixa. En cap cas entenc l'escriptura com una evasió, escriure em serveix per anar al moll de l'os, no per fugir-ne. Per exemple, surto a fer un cafè o sec a un banc en un parc. En general, amb llibreta; l'ordinador l’empro per endreçar i en aquesta endreça de vegades apareixen nous embrions poètics; però l'escriptura inicial és analògica”.

Va triar triar-ho tot i ara és una professora de ciències que escriu poesia. “Tot està connectat, perquè tant la ciència com la poesia tenen la pretensió d'aproximar alguna veritat. Temps. Espai. Identitat. Origen. Sentit. Preguntes essencials que la ciència intenta respondre, preguntes essencials que sovint ballen entre versos. Poemes que són prismes d'observació de la realitat”.


Publicat per Jordi Benavente a Núvol.

25/10/16

Anna Gual, Targaryen dels versos

Jo no hauria d’escriure aquestes ratlles. Sóc periodista i em xuto poesia sovint —la necessito, cadascú té els seus motius— però no sóc crític literari, ni podria exercir com a tal amb l’Anna Gual, en sóc fan (de fanàtic) i groupie. Un dia, en una sessió de signatures, vaig demanar-li que em signés no un llibre, que també, sinó un poema, i ella va fer: “Ostres, no havia dedicat mai un poema, però som-hi”, i s’hi va posar com s’hi posa ella, que quan escriu a mà ho fa amb l’esquerra i s’hi abraona, sorruda, com si volgués protegir les paraules fins a l’últim moment: “Per tots els forats, les coves i els mapes que ens descriuen”.

Jo no hauria d’escriure aquestes ratlles però m’ho van demanar i no m’hi vaig saber negar. I llavors començo Molsa (AdiA Edicions, 2016) i m’hi trobo una advertència: “No ho hem d’il·luminar tot. / No cal. / Tampoc hauria de ser dit, aquest llibre. / Només viscut”. I, aclaparat, passo pàgina i llegeixo: “Percep la textura del peix / i ara vés / i narra-la”. I penso vet aquí el fracàs a què m’aboco, intentar copsar i descriure la textura del peix, l’orgull de la molsa, i acabar balbotejant. Però què hi farem, l’Anna s’ho val. Si cal, fracassaré somrient.


A banda de moltes altres coses que desconec i d’un currículum que inclou una llicenciatura en Comunicació Audiovisual, un màster en gestió de projectes culturals i el fet de ser l’actual responsable de Comunicació a l’Institut del Cava, l’Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) és un somriure radiant que s’encomana.

Ho diu ella mateixa en la seva bio del Twitter, “somric sovint”; i és evident quan la tractes en persona. Somriu sovint i, alhora, com a poeta (la poesia de la qual ha estat traduïda al croat, l’italià, l’anglès, el castellà i el francès), és capaç d’engaltar-nos versos com ara: “Fins quan durarà / aquest somriure? / Disseca’l, / per si de cas”. O com ara: “I si hi ha dolor no és perquè es vulgui, / sinó perquè és intrínsec a l’aventura”. O com: “Suïcidar-se / és menys suïcidar-se / que viure”. Que no em direu que no són versos amb una llum estranya, i amb grapa.

Tanta grapa que algun emprenedor n’hauria de fer samarretes i vendre-les per internet —anant a mitges amb l’autora, s’entén. Jo compraria la dels tres últims versos de “Teoria del caos” —aquest vaig demanar-li que em dediqués—, inclòs a Implosions (LaBreu Edicions, 2008), el primer poemari que va publicar, amb vint-i-dos anys (22!): “No em calen ni perforacions ni tatuatges, / el meu cos / és un mapa”.

La poesia de l’Anna Gual és així d’espaterrant. I Molsa i El tubercle, ambdós premiats i publicats aquest 2016, en són els exemples més recents. El David Lynch de Mulholland Drive xiuxiuejant-li idees macabres, i belles, a la Mercè Rodoreda de Viatges i flors, que si aquesta trobada fos possible en destil·laria versos perfectes, i això només per citar dos dels referents que em vénen al cap, no sé si m’explico, lirisme i foscor, imatges incòmodes i magnètiques, com aquesta, de Molsa: “El cotxe del revés / només va ser un miratge. / L’animal sense corns / que llepava la sang del vidre, / també”.

Gual és aquesta estranyesa, i també pressió i precisió. La pressió fundacional, anunciada ja en el poema “Hipertensió” d’Implosions: “La pressió / sempre ha estat elevada / al nivell en què em moc. / Perquè si no arrisco no visc / i si no visc no té sentit escriure / i com viure sense escriure?”, i que ara —anys i poemaris després— troba continuïtat amb exhortacions com: “Fes que els sacrificis / valguin la pena. / Què fas, / que no escrius?”. Sempre amb la llibreta a la butxaca, la mirada esbatanada, desenfundat el boli.

I precisió. A l’hora d’escollir els mots i de tallar els versos. Gual gasta un vers lliure però precís i un domini absolut dels blancs, dels silencis, que té controladíssims —si és que un drac es pot controlar, sovint me l’imagino com una “Mare de Dracs”, cada poema una d’aquestes criatures terribles, fascinants i impossibles però que existeixen (almenys a Joc de trons) i escupen foc i volen, majestuosos.

Més referents: Antònia Vicens, Francesc Garriga, mestres en això de separar l’or de la palla, d’esculpir amb paraules. Versos rotunds, “fogonades, esclats de poesia en plenitud”, que diu Gemma Gorga a l’epíleg de Molsa. Versos rotunds que, junts, fan els poemes que fan els poemaris que sumen ja cinc títols —Implosions (2008), L’ésser solar (2013), Símbol 47 (2015), Molsa(2016) i El Tubercle (2016)— d’una obra incontestable i hipnòtica com la mirada d’un drac, tornem als dracs, que l’Anna Gual té 30 anys però escriu com si portés 30 anys domesticant-ne. Controlant-ne el foc. Targaryen dels versos.

Jordi Benavente: Resulta escandalós el control que mostres, en la línia d’un Garriga o d’una Vicens.Anna Gual: És un honor que hi pensis i que facis aquesta correlació, però penso que és desproporcionada en tant que si m’hi comparo és evident que acabaré perdent. Em sento afalagada per la teva passió de lector però és massa bèstia que em comparis amb noms imprescindibles com els de Francesc Garriga o Antònia Vicens. Si escric poesia, si escullo aquest gènere, és perquè és on em sento més a gust. I sé que ells també s’hi senten. Quan els llegeixes ho notes, ho comproves. Les seves paraules t’ho confessen. És en aquest interès poètic on ens trobem. Com ells, vull propagar la passió per escriure poesia, com si fos un virus, com la molsa precisament, que és un organisme que batalla i que se supera. M’agrada pensar en la seva obra com un tot coherent que els ha acompanyat al llarg de les seves vides. Escriure un sol llibre, sempre el mateix, i que passin les dècades i seguir escrivint perquè no pots ni saps fer un acte de creació millor. Noms com en Francesc o l’Antònia, o el Màrius Sampere, la Chantal Maillard, el Lluís Calvo o la Gemma Gorga, per a mi són fars que m’inspiren i que em marquen el camí a seguir, sobretot el de la insistència, el de no defallir.

Sobre això de no defallir has escrit: “Fer és una lluita tenaç / contra un mateix”. Escriure, com l’antítesi del silenci còmode que seria no escriure i anar pel món sense llibretes?
Escriure com la lluita per trobar les paraules justes que descriguin el caos del viure. Fer com la voluntat de l’acció que avança. El que ens és fàcil és l’estaticitat, el silenci còmode, com bé dius, que impregna el cervell de l’home quiet. Escriure per a mi és sinònim d’avançar. De caminar. De construir. De cavar. D’anar cap a totes direccions. Escriure com un moviment; com el moviment primari. I no només amb paraules. Les paraules són el que veiem a primer cop d’ull. Però la tasca de l’escriptor —i del lector inquiet— és també apropar la lupa al paper i veure que dins del poema hi passa de tot. Que hi ha un univers amagat ple d’éssers que demanen, que increpen. En el meu cas, emprenc cada inici de poemari amb la voluntat de saludar aquests éssers, i sobretot de conèixer-ne de nous i d’abraçar-los tots i avançar amb ells cap al desconegut. Encara que hi hagi error pel camí. Sobretot perquè aquest error sovint justifica el camí. Per aquest motiu la meva obsessió es troba en les contradiccions de l’ésser que fa i que desfà per tornar a ell mateix. I escrivint, em trobo amb mi mateixa. Per això sempre cal fer i sempre cal escriure, encara que sigui només amb la ment.

Escriure. Sempre. Malgrat el risc que comporta. “He de vigilar més el que dic, / que potser s’entén / i potser fa forat / i si fa forat / vol dir / que també s’hi entra”.
Els riscos de què parlo són els riscos d’anar amb la veritat cap a l’exterior i també cap a un mateix, en qualsevol moment de l’acte creatiu, agafada de la mà del dubte. La veritat subjectiva; evidentment, la veritat que duem a dins. Per a mi escriure poesia és sinònim de treure’m la màscara. La que tots, en major o menor mesura, portem damunt. L’acte de l’escriptura real, el veritable, és l’acte més despullat que conec.

Per l’exposició que suposa.
Perquè em retrobo amb les meves entranyes i amb la salvatgia de l’animal que duc a dins. Em sorprenc a mi mateixa del que escric. Això em passava fa deu anys i em segueix passant també ara. I és en aquesta sorpresa, en aquest despullament, que apareix el risc. Perquè plantejo els poemaris des de l’ésser vulnerable que dubta i la societat contemporània recrimina aquest dubte, el mata. Vivim en un entorn on es prima l’afirmació, l’asseveració, el dir tot i sabent que no se sap. Justament per a mi el que més m’estimula de l’escriptura és el risc de qüestionar, de descobrir des del dubte i la pregunta.

I tot va començar amb un blog que tenies, que gairebé era una ampolla llançada al mar, i que algú va trobar per casualitat.
Sí, és ben cert! Vaig començar amb el blog ‘No caic, em tiro’ cap al 2003, amb disset anys, empesa per un amic que estava ben immers en el món dels blogs, un món que just començava. Em fascinava aquell suport digital. Sempre he estat molt tech jo! Al blog hi escrivia tot el que em passava pel cap. L’usava com si fos una llibreta d’anotacions. També hi publicava cites, hi penjava collages… Jo tenia molt clar que ho feia per a mi i per als quatre —literalment quatre— bloggers que també escrivien a la xarxa blogs literaris creatius. Així que No caic, em tiro era realment d’ús i gaudi privat. El vaig programar tot blanc, sense la possibilitat de publicar-hi comentaris, ni d’incloure-hi links ni comptadors de visites. La casualitat va fer que un vespre, a Barcelona, es trobessin un dels quatre lectors de ‘No caic, em tiro’, que jo coneixia personalment, amb l’editora de LaBreu Edicions, l’Ester Andorrà, que resulta que em seguia en format digital sense jo saber-ho. Després d’aquella conversa, l’Ester va aconseguir el meu contacte i em va demanar un llibre.

De pel·lícula.
Sí però, la veritat, jo no escrivia el blog amb la intenció de crear un poemari, així que va ser complicat respondre la petició. A més a més, no tenia clar que amb vint anys hagués de publicar un llibre, ho trobava massa precoç. Sobretot perquè hi havia versos forts, que no deixaven indiferent al lector, i no volia caure en l’error de penedir-me’n. Vaig estar varis mesos combatent amb les meves pors per saber què havia de fer fins que vaig entendre que tocava fer-ho. Així va néixer Implosions (LaBreu Edicions, 2008). I a partir d’aquí tota la resta. Inicis plens de màgia, aquests. Màgia que es va escampant al llarg dels anys.

I encara dius que: “La meva feina és intentar”. Com si l’objectiu fos només intentar-ho, tenir idees, per boges que puguin semblar, i dur-les a terme, o almenys intentar-ho. Per això he sentit que t’encaixa tant en Herzog.
Si en poesia em són imprescindibles els noms que abans t’esmentava, en l’art de la vida Werner Herzog té un paper molt destacat, perquè ocupa un dels espais més especials del meu imaginari. Admiro la seva força, la seva fe cega, el seu fanatisme per aconseguir coses aparentment impossibles però que en realitat no ho són. Els poemes dins Molsa i El tubercle volen ser aquesta crida per fer factible el que no ho sembla. També reconec que cinematogràficament és un referent ineludible. El seu cinema, tant si és ficció com documental, és un imant pels meus ulls. Recordo el moment de descobrir-lo quan estudiava Comunicació Audiovisual i l’impacte que em va provocar. És poesia valenta, poesia pura. Aguirre, la cólera de Dios; El enigma de Kaspar Hauser oFitzcarraldo, per exemple i com bé menciones, són llibres per a la vista. Autèntics manuscrits per entendre l’ànima. Cada vegada que veig una peça seva em reafirmo en la seva visió del món, sense filtres, directe a la vena, i vull ser-hi inclosa, perquè hi ha una connexió familiar, tot i no conèixer-lo en persona, evidentment. Passa de tant en tant. Sentir-te captivat per un creador/a i acollir-lo a la teva llar, pensar que és un germà, fer-li cas i que t’ajudi des de la distància.

I de sobte, a la pàgina 66 de Molsa, un paràgraf de prosa poètica, petit canvi de registre.
Sí, el poema “Dedicatòria evident” porta un petit fragment de prosa poètica, que en el fons és una manera d’intentar experimentar amb formes i registres que encara no havia tocat. Sento, d’alguna manera, que ja sé treballar els poemes a partir d’una estructura que em funciona i amb la que em sento còmoda, però també sento que he d’avançar cap a noves direccions. Una d’aquestes és la prosa poètica. En un primer esborrany, Molsa incloïa unes proses poètiques que al final vaig descartar perquè trobava que no encaixaven amb el conjunt. Tanmateix, eren proses poètiques molt potents. Per aquest motiu vaig començar un llibre, en paral·lel a la trilogia Arrel Trinitat, que és un volum de prosa poètica. El vaig treballant a poc a poc. És un projecte que està allà i que em fa feliç perquè és diferent al que he fet fins ara.

Molsa, El Tubercle; i el tercer títol…
Molsa és la primera part de la trilogia Arrel Trinitat, un intent per exaltar la mística que envolta totes i cadascuna de les parts que configuren l’univers, que ens configuren. Vaig iniciar l’aventura de la Molsa amb la intenció que tingués una segona i una tercera part. Molsa, el primer llibre, és un tractat que parla sobre les meravelles diminutes que viuen amagades en l’invisible. Des de la natura que s’arrapa a les roques, busco descriure tot allò que ens neix a dins, que lluita gairebé sense poder apreciar-ho. El tubercle, en canvi, es direcciona més cap a les profunditats de l’ànima. Aquesta segona part fa arrels, i hi camina. La trilogia es tanca amb Altres semidéus, el llibre més ambiciós dels tres. Encara no te’l puc explicar, perquè em portarà temps escriure’l i encara estic descobrint-lo. Però no hi ha pressa. Cada poemari té el seu propi tempo, i aquest veig que es dilatarà en el temps perquè demana molt de mi. Altres semidéus és el poemari de la trilogia que més m’increpa, i darrerament m’acompanya a tot arreu, dins del cap.

Molsa (AdiA Edicions, 2016), Premi Bernat Vidal i Tomàs.
El tubercle (3i4 Edicions, 2016), Premi Senyoriu d’Ausiàs March.


Publicat per Jordi Benavente a Núvol

4/4/16

Tota la veritat pot ser demolidora. La meva lectura de la novel·la de Núria Cadenes

Mai no es llegeix impunement. La nit que vaig acabar Tota la veritat (La Magrana, 2016) em va costar dormir. Per la cruesa com la novel·la reflecteix realitats que tenim aquí mateix a tocar, tot i que gairebé sempre preferim mirar, viure, cap a una altra banda; i per la prosa que gasta la Núria Cadenes (Barcelona, 1970), de frases curtes i tallants però gens seca, torrencial, cadenciosa, excitant, amb el magnetisme d’una Rodoreda, i no cal salvar cap distància per afirmar-ho: llegiu-la. I parlem-ne. 

Troben mort un home de negocis, a la seva segona residència, a Dolmeriu, un poblet de 500 ànimes, rural, aïllat. Els protagonistes són el cadàver (i el seu passat), la seva dona, el seu advocat i un vell reporter. Tots quatre, amics de facultat, de temps d’assemblees, de ganes de menjar-se (o de canviar) el món, de tenir projectes... fins que la vida posa cadascú al seu lloc i passa el que passa.

Malgrat l’arrencada clàssica, que ningú no s’esperi una novel·la procedimental. Aquí no importa tant la investigació i qui l’ha mort, que també, com què en pensen els que l’envolten, com ho mastegaran, com ho celebraran, com ho pairan, si poden. Més enllà del crim hi ha les seqüeles d’anys de frustracions, cadascú les seves. I no només parlem de la dona, l’advocat i el periodista, narrats en tercera persona: Tota la veritat és una novel·la polifònica, molts veïns de Dolmeriu hi tenen veu, en primera persona, en capítols brevíssims que fan que l’acció avanci picadeta, arremolinada. Fins al sotrac final. 

Tota la veritat ha merescut el VII Premi Crims de Tinta. Però que sigui negra és el menys important. No la recomano als fanàtics del gènere negre, la recomano i punt. Per què? Entre d’altres coses, i tornem a la Rodoreda, perquè, com l’autora de La plaça del Diamant, Cadenes dota els seus textos d’aquella música, d’aquella força i d’aquella mala bava. Sap ser compassiva però només el necessari perquè no se’ns faci insuportable, i de vegades ni això: de vegades estripa, burxa, posa sal a la ferida. Ens fa patir, ens fa avergonyir, ens fa gaudir i vibrar. Domina. Més enllà dels gèneres. 

Núria Cadenes / Foto: ADRIÀ COSTA (Naciódigital)
Revelar gaire més sobre de què parla seria esguerrar-ho. Afegir si per cas, com deia Jim Thompson (i tanquem el cercle perquè l’autora es declara rodorediana i jimthompsoniana), que “només hi ha una trama: les coses no són el que semblen”. Que una cosa és el que mostrem i l’altra, el que som. El jo públic, i el salvatge de portes endins. I que hi ha salvatjades de tot tipus. De tot tipus. I que la veritat, tota la veritat, pot ser demolidora.


(Article publicat per Jordi Benavente a Catorze)

18/3/16

Els secrets de l’escriptura de l’Albert Forns

Això és una entrevista selfie. Serà el propi Albert Forns qui farà tota la feina i respondrà les preguntes del qüestionari tancat i incontinent que va inventar-se ell mateix quan cosia a preguntes escriptors i poetes per al Time Out, al blog ‘Literatura barata’, no fa pas tant.

Albert Forns (Granollers, 1982) és periodista, poeta de la colla de l’Horiginal i escriptor. És autor dels poemaris Busco L que em gemini (Tarafa Edicions, 2007) i Ultracolors (LaBreu Edicions, 2013), i de les novel·les Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) (Empúries, 2013) i Jambalaia (Anagrama, 2016). Amb aquesta última ha guanyat el primer Premi Llibres Anagrama de Novel·la; i per si això fos poc, ha aconseguit col·locar a la coberta una fotografia de Martin Parr.

Jambalaia és una segona novel·la sobre les peripècies i reflexions d’un escriptor que intenta parir una segona novel·la, amb estada en una granja per a escriptors de la costa atlàntica dels EUA inclosa. El resultat: 300 pàgines narrades en primera persona, que mantenen en tot moment l’atenció del lector (almenys la meva). Una barreja molt ben lligada d’autoficció (un escriptor que mira que les temptacions de la vida en general, i d’internet en particular, no l’allunyin del seu projecte); d’assaigs fragmentaris tan àcids com documentats (sobre el consumisme salvatge estatunidenc dels Walmart, Amazon, McDonald’s, etcètera, i sobre el propi procés creatiu); l’humor mordaç marca de la casa, i masturbació (malgrat els intents de defugir-la). Divertidíssima. 

Tot seguit, els secrets de l’escriptura de l’Albert Forns.

Albert Forns. BERNAT PUIGTOBELLA (Núvol)
1) On escrius? Podries descriure una mica aquest espai?

A casa m’és impossible escriure, hi ha massa distraccions, per tant recorro a les biblioteques. He escrit Jambalaia a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, aquella que té un mural del Frederic Amat a l’entrada –sense pírcings, això sí– i frescos neoclàssics als sostres. Quan no hi ha cap ramat de turistes visitant-la i retratant-nos com si fóssim part de l’atrezzo hi ha força silenci i s’hi treballa molt bé. A més està oberta els dissabte i diumenges, que és l’únic moment que els autònoms pluriocupats podem dedicar-nos a escriure.

2) Escrius a mà o a màquina? Mantens llibretes i dietaris?

Escriure és un procés global, holístic si ho diguéssim en termes esotèrics: escric a l’ordinador, però quan estic capficat en una novel·la tot hi té ressonàncies i estàs en un estat d’hiperreceptivitat. Crec que la Jenn Díaz s’hi referia l’altre dia com «l’estat de novel·la»: totes les converses, totes les lectures, tot té alguna cosa que podràs aprofitar en el llibre, i per tant has de córrer a anotar-ho si no vols que se t’escapi. Aquí és on entren les llibretes que duc sempre a sobre o les nombroses notes a l’iPhone amb frases que he caçat al vol o idees pels personatges i les trames robades dels llocs més insospitats.

3) Quan t’hi poses, normalment? Escrius cada dia o el cap de setmana? A quines hores treballes més bé?

Escric els dissabtes i diumenges, de 10 a 18, i quan puc, m’agafo els divendres de permís i escric seguint el mateix horari. Per tant, les meves setmanes es divideixen en els dies de feina real en què per molt que dugui la novel·la al cap no tindré temps d’escriure res, i els tres dies finals de posar-me a escriure a sac mentre la gent se’n va a la platja o fa el vermut. Perquè no ens enganyem, escriure el cap de setmana és una putada, no descanses mai, però he tingut la sort de compartir el tràngol amb la Gemma Ruiz, la meva parella, que també escrivia la seva novel·la (Argelagues, surt a Proa aquest setembre). Durant els últims tres anys hem estat dos corredors de fons animant-nos mútuament.

4) Què no pot faltar, al teu escriptori? Llibres de consulta? Quins? Un nino de la sort? Una birra?

Gasto una aigua de litre i mig a cada sessió d’escriptura i no tinc ninots ni mascotes. Utilitzo molt la Wikipèdia, l’Optimot i d’altres diccionaris, però tot és online, a mà només hi tinc els llibres de documentació de la novel·la de torn.

5) Quines manies tens, a l’escriure? (confessables i inconfessables). Has de fer alguna cosa, abans d’escriure? Necessites silenci absolut? Poses el 324? O si ets dels que escolta música, què escoltes?

Escric sense música i en silenci, i el meu secret per produir són les aplicacions que et bloquegen les distraccions. Amb Jambalaia he utilitzat el Self-Control, que em bloqueja les xarxes socials i em deixa navegar per la resta de webs, així puc fer consultes i documentar-me evitant caure al forat negre de Facebook i Twitter. Més manies? Darrerament m’agrada molt anar i tornar de l’Ateneu a peu. Són 50 minuts de passejada, però em serveixen per aclarir les idees de bon matí i repassar la feina feta al vespre, quan torno cap a casa.

6) Quanta estona escrius? Pots escriure tot el dia, o només unes hores?

Normalment escric unes sis o set hores efectives al dia, amb interrupcions, viatges al lavabo, cafès, etcètera. A partir de la setena hora el cap no carbura i haig de parar, per molt engrescat que estigui.

7) Com has d’anar vestit, per escriure? Pots escriure en pijama? O has d’anar net i perfumat?

Escric vestit, almenys fins que algú de l’Ateneu impulsi els «dijous nudistes»…

8) Mentre escrius pots llegir altres autors? O tens manies al respecte, tipus no llegeixo a tal perquè no m’influeixi, etcètera?

Llegir altres autors no m’interfereix: clàssics, novetats per ressenyar, llegeixo de tot. Durant el procés d’escriptura toco molta documentació del tema que m’ocupa, amb Jambalaia m’he fet farts de llegir assajos sobre l’obesitat, els supermercats, les tradicions de Montauk… I cap al final de l’escriptura sempre rellegeixo els meus autors de capçalera. És un fetitxisme, busco precisament que m’influeixin, amb la intenció, totalment il·lusa, que se m’enganxi alguna cosa d’ells. Sempre em passa, cap al final m’entra el canguelo amb el to de la novel·la, que si no és prou bo, que si no és prou contundent, i llavors rellegeixo Thomas Pynchon amb l’esperança que se m’enganxi l’esbojarramenta, rellegeixo American Psycho per empeltar-me de la fredor d’Easton Ellis, fullejo el primer Monzó, el primer Houellebecq, els primers Beigbeders…

9) Reescrius molt? Com és el teu procediment a l’hora d’escriure, reescriure, esborranys? Còpies de seguretat: en fas? No en fas?

La construcció de les meves novel·les és caòtica. Començo a escriure sobre tot de temes que m’interessen, en paral·lel, fins que arriba un dia que, remirant-me els arxius, em dic «ah, ja ho entenc, la novel·la va d’això!». A partir d’aquest moment comença la quadratura del cercle, és a dir, l’intentar adaptar els textos que ja havia fet -anotacions i comentaris sobre el Montauk de Max Frisch, cròniques de les meves visites al Walmart o reflexions sobre el fet d’escriure en el cas de Jambalaia– per tal que tot plegat tingui sentit i construeixi una història llegible i coherent. Per tant, si algú revisés les cent versions que arriba a tenir una novel·la al meu disc dur veuria diversos processos d’escriptura per separat, amb documents de temes ben diferents que van creixent, i després diverses temptatives d’unir-los, a mesura que vaig trobant punts de contacte entre les trames, ordenant i reordenant una vegada i una altra totes les parts. Per mi escriure una novel·la és muntar un puzzle, i a més fer-ho a cegues, perquè la imatge final no la veus fins que no has acabat.

La reescriptura és constant durant el procés de tancar la novel·la, i un cop l’he acabada faig un mínim de tres passades completes al text –línia per línia, paraula per paraula– per tensar-lo, afinar la llengua i augmentar la coherència entre les parts.

Ah sí, i les còpies de seguretat (mare meva, quin qüestionari més llarg!). Mai he estat gaire fanàtic de fer-ne, però fa uns mesos vaig decidir fer un pensament i ara tinc tots els arxius de la novel·la sincronitzats amb el Time Machine de casa i amb un Dropbox a Internet. I funciona, des que sé que si mai em roben el portàtil no perdré ni una línia vaig molt més tranquil.

10) Tens lectors de confiança? Deixes llegir el teu text abans que estigui acabat? Deixes reposar els textos, abans d’entregar-los a l’editor? Parles del que escrius als amics o ets dels que manté secretisme absolut?

La meva primera lectora és la Gemma. No li deixo mai llegir res fins al final, però en el procés de revisió i reescriptura és una aliada impagable, i de fet algunes de les troballes més bones deJambalaia són seves. La gràcia de viure amb una escriptora és precisament que s’esborren les línies entre feina i oci, perquè ens passem el dia parlant de literatura i dels nostres textos respectius. És incisiva i implacable, i pràcticament sempre li faig cas amb tot. També li deixo llegir al Miquel Adam, amb qui ens fem d’espàrrings literaris i posem a prova els textos respectius. Al torero d’hivern també li compro quasi totes les recomanacions. I finalment, quan entra al procés l’editora i els correctors, també els faig cas en quasi tot el que em diuen. Amb la primera novel·la vaig escoltar molt poc les veus del meu entorn, no vaig fer cas als que em deien que escurcés el final, per exemple. Ara he après que les visions externes ajuden, et fan tocar de peus a terra, i ja no em sap greu desprendre’m de trames senceres o brometes privades, per molta estima que els hagi arribat a tenir.

Reposar els textos: M’agrada quan puc deixar-los uns mesos al calaix, però tant és el temps que hagi passat, sempre els tocaria, sempre canviaria coses o hi afegiria noves referències, de manera que em va bé tenir una data final.

I respecte a parlar de la novel·la mentre l’escric: ho faig contínuament, és inevitable, no puc parar de parlar-ne amb els amics. Em seria estranyíssim no poder parlar-ne! Els exposo en quin estat em trobo, què em preocupa, què voldria aconseguir: ho faig perquè ho necessito, però també perquè així els faig xerrar i desencallo el meu problema amb els seus consells. És el mètode Chuck Palahniuk, llegiu Jambalaia i ho entendreu.


Entrevista publicada per Jordi Benavente al digital de cultura Núvol.

28/1/16

SOTA L'ASFALT, de Lluís Llort. Fans de les històries d’amor al metro, absteniu-vos

Nictofòbics, claustrofòbics i cors sensibles, serà millor que no passeu d’aquest punt. Lluís Llort (Barcelona, 1966) ha escrit una història breu i camaleònica, que ens endinsa al laberint de túnels i passadissos foscos de la xarxa de metro de Barcelona. El protagonista viu obsessionat pels misteris i les persones, vives i mortes, que nien Sota l’asfalt (La Magrana, 2015), i, un dijous qualsevol, decideix anar a buscar el seu pare, i alguna cosa més, a les profunditats.

En Marçal té 27 anys, i la càmera de Llort –és novel·la, però podria ser el guió d’un thriller– el segueix gairebé en temps real durant 192 pàgines trepidants, tota la nit. Una nit infestada de tenebres i violència, de misteri i d’erotisme, i d’humor –la ironia marca de la casa, una barreja interessant. La meva mare diria: “És forta, eh”, però la llegiria sencera, segur. I què se li ha perdut al pare del Marçal allà a baix? Haureu de llegir-la; i no oblideu les crispetes.

“La idea era fer un thriller” explica l’autor. “Un noi entra al metro i, al llarg d’una sola nit, li passa de tot: terror de fantasmes, violència física, una trama d’acció amb elements més elaborats, com un fast food amb alguns ingredients de gurmet”.

Potser per això al web de l’editorial La Magrana no s’han decidit a posar-hi gènere, hi ha només un guionet. “Indeterminat”, sembla que diguin. Novel·la negra? Gris asfalt? Fantàstica? Novel·la de terror? Mireu: novel·la potent, que muta, sorprèn i arrossega el lector, hipnotitzat, fins al cop de puny final a l’estómac. (Per què, tantes etiquetes? Val la pena, punt.)

Lluís Llort / Ana Portnoy
Llort és periodista. Treballa a l’Avui –ara El Punt Avui– des del 1986. Ha polit la prosa a base d’hores, milers de pàgines: té aquella senzillesa, tan efectiva, i tan difícil d’assolir (i, per si això fos poc, compta amb una “arma secreta”, la seva companya Aurèlia Manils, filòloga, traductora, lectora).

Quan no és al diari o parint novel·les, contes o guions, en Llort juga a la PlayStation, escolta música, llegeix (“bé, això sempre”), mira pel·lis o toca la guitarra. Però hi ha nits que assisteix a sopars on, a vegades, salten guspires. “Mai em forço a escriure, per això mai no he acceptat un contracte previ. Escric el que vull, quan vull i puc” diu.

La guspira de Sota l’asfalt va saltar en un sopar amb il·lustradors i escriptors amb qui es reuneix, diu, un o dos cops l’any. Aquella nit, una noia que també escriu va explicar-los tot d’anècdotes del seu dia a dia com a conductora de metro, i així, en un àpat distès en un restaurant menut i ple de gent al centre de la ciutat, va posar-se en marxa aquest curiós procés mental que du algú a tancar-se durant setmanes, o mesos, per aixecar una història del no-res –en aquest cas, a partir d’unes quantes batalletes, i molta imaginació.

“Va ser com una sacsejada, tòpica, allò de ‘collons, aquí hi ha una novel·la’. Fins i tot vam fer la conya sobre aquesta possibilitat”. Al cap d’uns mesos s’hi posava de veritat, amb la febrada creativa: “No sóc disciplinat, sóc arrauxat. Quan tinc la guspira en marxa, m’hi poso tant com puc. Ja miro que coincideixi amb vacances, si més no l’arrencada”.

Hi ha els escriptors que no fan ni un pas abans de tenir-ho absolutament tot cartografiat dins del cap. I hi ha els que necessiten la fiblada del desconegut, l’aventura. L’autor d’Herències col·laterals i de Si quan et donen per mort un dia tornes és d’aquests últims.

“La primera vomitada és divertida, perquè miro de no preveure gaire cosa, segueixo la intuïció i vaig fent” Llort sol tenir la primera versió enllestida en un o dos mesos i, després, cisell en mà, pot estar refent i refent i refent, any o any i mig. “Sota l’asfalt la vaig rellegir no menys de cinquanta cops, de punta a punta. Només quan me les sé de memòria, començo a creure-les”.

Llort assegura que, malgrat la disponibilitat d’aquesta (amiga) conductora del metro i escriptora a explicar-li tot el que fes falta i més (de fet, la novel·la està farcida de detalls i curiositats que la fan versemblant, malgrat el girs i l’alt voltatge), va preferir no abusar demanant-li d’accedir amb ella a zones restringides. Sí que li va demanar una lectura, per caçar possibles errors o detalls que preferia que no es fessin públics. “Sóc massa prudent, a la vida, potser massa. Probablement per això em surt aquesta mena de bèstia a l’hora de crear, hi aboco tots els meus dimonis i part dels dels altres”, etziba.

Això explicaria segons quines escenes escabroses de la novel·la. “Tampoc volia fer una guia sobre el metro, per això hi ha poques descripcions del que tots podem veure, comptava que els lectors, poc o molt, ja coneixen l’espai. On sí que em recreo és en les zones més fondes”.

Ell mateix confessa influències tan diverses com la novel·la Relat somniat (1926), d’Arthur Schnitzler, que Kubrick va dur al cinema amb Eyes Wide Shut (1999), o pel·lícules com L’escala de Jacob (Adrian Lyne, 1990), Kontroll (Nimród Antal, 2003) o Creep (Christopher Smith, 2004). I afegeix que “també surt el conill d’Alícia, referents artístics com ara Munch, Mapplethorpe, el Bosc, Waterhouse, Tom i Jerry”. Irònic i eclèctic, i inclassificable… Val la pena, punt.

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.

30/12/15

EL NEDADOR DEL MAR SECRET, de William Kotzwinkle. Dir tant amb tan poc

Ho pensava abans d’ahir, quan vaig acabar de llegir-lo: un llibre així de demolidor –i, alhora, de reconfortant, gairebé càlid, tot i la fredorada de les hores hivernals que retrata– només es pot escriure des de l’experiència pròpia. Ni documentant-te sobre casos semblants, ni entrevistant persones que ho hagin viscut, ni parlant amb metges, psicòlegs, terapeutes: no pots narrar d’aquesta manera, des de l’estómac del protagonista i amb aquesta senzillesa, si no és que estàs parlant de tu mateix.

He googlejat. I ho he confirmat: els boscos i els camps colgats de neu, la casa de la parella protagonista, que sap de memòria què cal fer i com s’ha de respirar quan arriben les contraccions, el viatge –ell conduint, ella suant– solcant la fosca fins a l’hospital, i l’espera i la dilatació i el dolor, i el part i la mort del menut. Tot això en William Kotzwinkle (Scranton, Pennsilvània, 1938) ho va viure. Ho va patir i, d’una manera o altra, ho va pair. I tot seguit es va tancar a l’estudi a teclejar fins que va tenir El nedador del mar secret enllestit, 90 pàgines escrites amb la febrada (“amb llàgrimes als ulls des de la primera fins a l’última pàgina”) però amb una pulcritud, una claredat (“només havia d’escriure el que va passar de la millor manera que sabia, i això implicava utilitzar una prosa senzilla i clara”) que commou. Novel·la curta però devastadora perquè transmet el xoc brutal que suposa una experiència com aquesta; i reconfortant, perquè traspua, o almenys a mi m’ho ha semblat, l’efecte terapèutic, alliberador, que perseguia l’autor en narrar-ho. Era el 1975. 

Avui podem llegir El nedador del mar secret, publicat per Navona a la col·lecció ‘Els ineludibles', traduït al català pel Yannick Garcia. Una cosa porta a l’altra: aquest llibre es devora (no dura ni una tarda) i, un cop acabat, es recomana. Podria provar d’explicar-vos algunes de les escenes que no oblidaré mai, podria baixar al detall i resumir-vos l’argument, revelar-vos personatges secundaris impagables, frases perfectes que he subratllat, pensaments, sentiments, imatges que Kotzwinkle comparteix amb nosaltres, lectors. Tot en va. Aquest llibre no es pot explicar –es viu.

23/12/15

L'ÚNIC FORMAT POSSIBLE

*Jordi Benavente. Revista Capçalera.


No pots explicar un desnonament amb deu línies. Hi ha històries que demanen temps –setmanes, mesos– per ser investigades i redactades, i que necessiten formats folgats on ser publicades i llegides amb tots els detalls. Per això el periodista Jesús Martínez, La pobreza en Barcelona en los años del Big crap 2008 - 2014 (UOC, 2015), prefereix els reportatges llargs –“de largo aliento”. “És un plantejament vital –diu–. Dedico un any a cada reportatge. I solen ser sempre històries relacionades amb la immigració: tinc simpatia per la gent que abandona casa seva per creuar un oceà o un desert. L’èpica del trajecte”.

Són històries cares i el sector editorial de casa nostra no és prou fort per produir-les. Jordi Juste, periodista i professor de la UOC, dirigeix la col·lecció Reportajes 360º, on ha publicat Martínez: “Els autors mai no seran prou recompensats econòmicament. La recompensa és l’aposta en sí que fem pel llibre, una bestreta modesta i un percentatge de les vendes”. 

“Econòmicament no val la pena”, diu Carles Porta, periodista, escriptor, guionista, productor i autor de Tor, tretze cases i tres morts (La Campana, 2005; més de 50.000 exemplars venuts). Després d’haver descobert el cas fent de reporter per TV3, va passar-se vuit anys investigant sobre el terreny per narrar –en primera persona, com un Capote o un Mailer català– aquesta història d’orgulls, odis i crims en un poblet pirinenc. Per escriure Fago (La Campana, 2012) va seguir un procés d’immersió similar. “No compensa la quantitat d’hores recollint la informació, escrivint i reescrivint”. Per què fer-ho, doncs? “Perquè ho porto a la sang: m’apassiona escoltar, recollir una història i després relatar-la sense economitzar detalls, que qui ho llegeixi s’hi traslladi. I el format que més m’ho dóna és el llibre. I també per tot el que m’aporta com a persona”.

A El nuevo Nuevo Periodisme (Universitat de Barcelona, 2015), el nord-americà Robert S. Boynton vaticina que en el futur el periodisme serà o molt curt o molt llarg. Per llarg entén articles en profunditat, vídeos, podcasts, llibres: formats extensos que requereixen temps i diners. I de què viurem mentrestant? Boynton tampoc no té cap fórmula nova: haurem de seguir tocant moltes tecles. “Ja m’agradaria que la meva feina fos només escriure reportatges però ara mateix és impossible –diu Martínez–: treballo en una editorial, escric aquí i allà, faig classes. Els reportatges els faig en el meu temps lliure: és el que dóna sentit a la meva vida”. A Zona de obras (Círculo de tiza, 2014), la periodista argentina Leila Guerriero cita l’ídem peruà Daniel Titinger: “Tinc una feina que implica dotze hores al dia, i tot i això vull seguir explicant històries. Escriure una crònica et provoca estrés, no dorms, t’obsessiones, però és el que et fa feliç. I no escrius per diners ni per fama. Escrius per no estar trist”.

(Sobre per què uns en diuen crònica i d’altres reportatge, com diu l’argentí Martín Sivak, citat també per Guerriero: “No tinc de la crònica una definició diferent de la d’una nota o d’un reportatge: explicar una història”. Afegiria que: fidel a la realitat i de la manera més efectiva i atractiva possible. Punt.) 

La curiositat i les ganes d’investigar-ho són indispensables, i fer que flueixi, un imperatiu. El format extens ha de “captivar els consumidors”, escriu Boynton. “El luxe de detalls, la manera de situar les coses... i el ritme, perquè si no es llegeix bé, si no atrapa, allò no serà un llibre, serà una patata”, diu Porta.

Juste assegura que existeix la demanda, un públic que vol llegir reportatges amplis (“allò que ens ha passat a tots quan llegim un text en un dominical i se’ns fa curt”), i també l’oferta, reporters que busquen espai per explicar-se sense límit de caràcters. Per això la UOC va crear Reportajes 360º, que ja ha publicat més de dotze títols d’investigació, denúncia, divulgació. Aviat incorporaran “realitat augmentada, com ara vídeos accessibles des del llibre, per sumar continguts”. I per això l’editorial Saldonar, petita però amb caràcter, té la Col·lecció Periodistes, que compta ja amb quatre títols, periodisme d’investigació, com ara El franquisme que no marxa, de Lluc Salellas, o Castor: la bombolla sísmica, de Jordi Marsal.

Jorge Herralde va a la contra. El fundador d’Anagrama afirma que “la majoria de lectors ja en tenen prou amb els diaris i la televisió” per sadollar la seva fam de realitat, i que prefereixen la ficció. Però resulta que ell és un lector empedreït de diaris, “des de petit”, i és aquest “interès potser financerament malaltís” el que ha convertit la seva editorial en un filó del millor periodisme en format llibre (traduït al castellà).

Anagrama publicà El Nuevo Periodismo (1977), de Tom Wolfe i les obres de tota la colla: Thompson, Southern, Capote, etc. La col·lecció Crónicas arrencà el 1987 amb Cabeza de turco, de Günter Wallraff (que es va fer passar per immigrant per denunciar-ne les condicions de treball), i inclou obres de Bryce Echenique, Barley, Herr, Martí Font, Espada, Lee Anderson, Villoro, Vidal, Biskind, Mailer, Caparrós, Saviano i un llarg etcètera, més de 100 títols i una certesa: “les cròniques van lligades a una geografia i un període històric molt concret, això fa que fora del país en qüestió i del gremi periodístic requereixin per desxifrar-les una voluntat que molt pocs lectors tenen”. Públic lector fidel però minoritari, doncs. Amb una “joiosa anomalia”, afegeix Herralde: l’enviat especial de Déu. 

“Que ara se’n parla com una obvietat”, adverteix, però van haver de passar quatre títols sense pena ni glòria abans que el cinquè arrasés i convertís el periodista polonès Ryszard Kapuściński en una màquina de vendre llibres. El Sha (1987), El Emperador (1989), La guerra del futbol (1992) i El Imperio (1994). Bona premsa, bona crítica, idolatrat, però poques vendes. Fins que amb el llibre dedicat a l’Àfrica, Ébano (2000), “va fer el gran salt (més de 100.000 exemplars venuts fins avui) i tothom quedà meravellat i van començar a buscar els anteriors”. 

A la llibreria La Central (Barcelona), confirmen que Ébano és encara ara un dels 10 títols més venuts de la secció de Periodisme. També hi destaquen ZeroZeroZero, Roberto Saviano esbudellant el negoci mundial de la cocaïna; Crónicas de la Mafia, d’Íñigo Domínguez; De París a Monastir, del Gaziel corresponsal a la Gran Guerra; Los hijos, de Gay Talese; Herr Pep, de Martí Perarnau i Océano África, de Xavier Aldekoa, amb qui tornem al continent africà.

El cas del paradigmàtic corresponsal polonès constata un fet: el periodisme en format llibre de més èxit (comercial) és el literari. Aquell en què la línia entre periodisme i literatura –periodisme i literatura, no realitat i ficció– es difumina (de fet, el periodisme, quan fa l’esforç de narrar i no només d’aixecar actes notarials, és literatura), i el que queda és tan sols una història, real, ben explicada i amb més o menys profusió de recursos narratius com ara diàlegs, escenes, punts de vista, tensió, ritme, clímax. Ébano, de Kapuściński, Honrarás a tu padre, de Talese, Tor, de Carles Porta, El Hambre, de Martín Caparrós, ZeroZeroZero, de Saviano... Són molt més que cròniques, reportatges o assajos. Investiguen i narren històries, realitats, amb vocació social, humanista, de denúncia, i voluntat d’estil. Com escriu Guerriero: “No crec en les cròniques interessades en el què però desenteses del com (...) Perquè no crec en les cròniques que no tinguin fe en el que són: una forma d’art”.

Talese diu que no n’hi ha per tant. Al pròleg del seu darrer llibre, que recull els seus primers articles com a periodista esportiu, diu que ell s’ha limitat sempre a escriure “el reportatge de tota la vida” (molta investigació, molt treball de camp) amb “tècniques narratives de la ficció”. Jorge Carrión, a Mejor que ficción, recorda que va ser Gabriel García Márquez qui el 1955 donà a la crònica periodística “l’ambició i l’estructura de la novel·la” amb Relato de un náufrago, i que, abans, Charles Dana i Joseph Pulitzer havien posat “les bases d’un periodisme d’investigació amb consciència d’autoria i amb voluntat de seducció”. Aquí hem tingut a Pla, Candel, Huertas Clavería, Roig, Vázquez Montalbán, Vinader... Als EUA, Mailer, Capote, Herr i sobretot Wolfe, que posà l’etiqueta del “Nou Periodisme” a tota una generació. Avui, aquí i allà, Krakauer, Guerriero, Conover, Villoro, Orlean, Caparrós, Millás, Saviano, Canosa, Serés, Porta i molts altres continuen explorant possibilitats. Narrant.

Carles Porta destaca que va ajudar-lo molt el Des de la tenebra, de Joan Manuel Oleaque, que reconstrueix el crim d’Alcàsser, i també l’obra sencera de Josep Maria Espinàs, que fa que tot “sembli tan fàcil, tan rítmic, tan melòdic”.

“El reportatge és un gènere sense pàtria. Arreu hi ha temes que requereixen ser explicats amb detall, amb testimonis i una aproximació profunda que combini angles i recursos”, afirma Carles Singla, degà de la Facultat de Comunicació de la UPF. I afegeix: “El reportatge és el gènere periodístic que pretén acostar o transportar literalment el lector al lloc on passen les coses o posar-lo en el centre d'un tema determinat per ajudar-lo a comprendre'l. Una altra característica important del reportatge és la llibertat que l'autor té a l'hora de realitzar-lo”. Hi ha fins i tot qui fa periodisme dibuixant còmics: Joe Sacco a Reportajes, o Jorge Carrión i Sagar Fornies a Barcelona. Los vagabundos de la chatarra. Les històries són, doncs, infinites, i el gènere –el bon periodisme que les narra–, inesgotable.



(Publicat per Jordi Benavente a la revista Capçalera, del Col·legi de Periodistes de Catalunya)

1/11/15

Josep Masanés: “Les aventures són indispensables”

(Jordi Benavente, per a Fantàstik, octubre de 2015)

Josep Masanés va néixer a Barcelona el 1967, quan feia vint-i-vuit anys que s’havia acabat la Guerra Civil i en faltaven encara vuit perquè el dictador morís de vell a l’hospital. Els seus anys d’infantesa van ser “temps de silenci, malgrat les esperances que poc a poc s’anaven obrint pas. Elements conflictius com la guerra o les idees polítiques no es parlaven ni a casa ni enlloc”, assegura. Potser per això La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012) va sortir-li tan explícita, tan extrema, tan fascinant. Va esprémer la memòria col·lectiva retinguda i rajà tot: una història (de ficció) salvatge de 165 pàgines, amb microcapítols ràfega de metralleta que foraden la carn, Tarantino i McCarthy i alguna cosa més.

Entossudit a escriure, Masanés viu des de 2004 a Menorca en una caseta d’una planta als afores de Sant Lluís. Un poblet de cases baixes i blanques, finestres verdes, carrers rectes i encreuats, com una graella, a dos quilòmetres de la capital.

–Sant Lluís és un lloc molt tranquil per escriure. Potser massa aïllat –explica ell.

Escriu (relats i novel·les), es presenta a concursos, el premien (Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, finalista del Premi Ramon Llull, Premi Josep Saperas, Premi Joan Marquès Arbona, de Sóller, entre d’altres) i el publiquen.

Isolat, a Sant Lluís, i obstinat, percudint el teclat sense parar. Però no us l’imagineu pas desastrat i solitari com un escriptor maleït. Res d’això. Masanés és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, espòs i pare de família, la barba ben retallada, polo Lacoste o camisa, ulls petits, mirada clara. Viu obsessionat per parir històries i donar-les a conèixer, però –una cosa no treu l’altra– no oblida ni deixa mai de banda, assegura, les seves dues prioritats:

–Estic casat i tenim una filla. Són dues dones extraordinàries.

–Quan escrius?

–M’adapto. Al final, el més important és la família. L’escriptura i la lectura formen part de la meva vida, però poden esperar a què fem una partida de parxís.


Quan no juga al parxís amb la seva filla, Masanés escriu amb aquesta cruesa:

La bombeta penjava del sostre, brut i humit, estava curulla de caguerades de mosques i feia una llum groguenca i malaltissa. (…) Duia el cabell rapat i tenia el cos ensangonat i pudent i ple de cucs blancs i petits que el cobrien com una flassada i que el rossegaven i se’l menjaven. Havia estat espellat quasi totalment (…) El terra era ple de beines. Com si allí haguessin estat triant faves durant hores. El terra estava entollat per la sang del caporal”.

Són fragments de La vall de la matança, la història d’un grup salvatge amb una missió suïcida que els obliga a creuar les línies enemigues en plena Guerra Civil.

–Per què no ha triomfat més aquesta novel·la, aquesta mena de Maleïts bastards a la catalana?

–No ho sé perquè no ha fet més soroll. És una primera novel·la, aquest podria ser el motiu. D’altra banda, el tema de la Guerra Civil, per com s’ha tractat en la literatura catalana, no resulta atractiu. Però els comentaris que m’han arribat són molt encoratjadors, i estic convençut que en un moment o altre la novel·la renaixerà.

Per falta de pressupost, no he pogut visitar-lo a l’illa: ens hem creuat correus electrònics. Masanés m’explica que escriu en “una habitació amb un finestró, una taula gran, un ordinador, una impressora, i envoltat de llibres. Per a mi el lloc no és massa important, el que importa és la teva situació mental”. I afegeix: “Avui en dia Internet ha facilitat molt les coses. És molt fàcil fer qualsevol tipus de consulta que abans t’hauria costat setmanes de solucionar. Ja sigui una consulta històrica, tècnica, ortogràfica, lèxica. El que sigui. Però al final el que compta és saber com contar una història”.

–Per què escrius?

–Aquesta és complicada. Podríem dir que per diversos motius. D’una banda, per agraïment als que han escrit abans. Per tornar a la societat alguna cosa del que ells t’han donat. Cal reinterpretar i adaptar els temes clàssics a la nostra realitat. D’altra banda, escriure és una manera de conèixer el món, d’explicar-te’l i de plantejar-te possibles escenaris.

–Autors de capçalera?

–Quan vaig començar a prendrem seriosament això d’escriure, eren Borges, García Márquez, Vila-Matas, Camus, Jünger, Kafka, Gide. Ara mateix, també et diria McCarthy, Bernhard i Gaddis. Però la meva biblioteca és molt extensa i la meva curiositat encara més. De tots els llibres en pots aprendre coses. La meva manera d’apropar-me a la literatura no es afirmant que aquest o aquell llibre és perfecte. És més aviat que entre un munt de runes trobes una pedra preciosa. L’obra d’art perfecta no existeix. Els darrers anys m’he apropat al món de la poesia, al món grec. M’agrada el camí de llibertat que et mostren els poetes. I dels grecs, el seu fort simbolisme.

–Ara a l’octubre publiques Camins sense retorn (Llibres del Delicte, 2015), Premi Josep Saperas.

–Sí, és la història de dos germans irlandesos que són capturats per un vaixell de guerra britànic (segle XVIII) i enrolats a la força. I com no podia ser d’altra manera, acabaran venint a Menorca. (Quan jo vaig arribar a l’illa, em vaig passar els primers anys cercant a totes les biblioteques i museus i llibreries dades sobre la història de Menorca, de manera que el context, si vols escriure, ja el tens. I l’espai físic també, és clar.) El petit pensa molt en la mare, és més somiador i rebel; el gran és més pràctic, cuida del germà petit i li promet que tornaran. Viuen amb aquesta esperança, una vida a la mar i a les escales portuàries molt dura i amb molta intransigència per part dels comandaments.

–Aventures.

–La base de les meves novel·les sempre són les aventures. Després la novel·la pot ser una mica més negra o històrica o poètica o fantàstica, però les aventures són indispensables.

–I l’altre títol, que veurem publicat l’any vinent, és la novel·la amb què vas endur-te l’últim Premi de Narrativa Joan Marquès Arbona, de Sóller, La paradoxa de Schrödinger.

–Sí, primer t’hauria d’explicar el perquè del títol. La paradoxa de Schrödinger fa referència a un experiment de física quàntica en què un electró és dirigit cap a una placa amb dos forats. Quan es comprova per quin forat ha passat resulta que ha passat pels dos. Però si s’observa bé, no és així, realment l’electró es torna tímid i només passa per un dels dos forats. D’aquí es conclou que l’espectador modifica la realitat.

–Gènere fantàstic?

–Sí i no. La base i l’estructura de La paradoxa de Schrödinger és de novel·la d’aventures. Conta la història d’un noi que es diu MM, Maties Miralles, i que va amb cotxe de Ciutadella a Maó. Recull una noia a la carretera i comencen a passar-li coses molt estranyes. Cap a la meitat de la història (la novel·la té només 10.000 paraules), es produeix un gir inesperat i es precipiten els esdeveniments. Finalment, i d’aquí el títol, el lector ha de decidir si la història real és la que conta el narrador o la que sospiten els personatges.

–10.000 paraules sorgides d’un curs d’escriptura creativa, pel que vaig llegir a la notícia que informava del premi. De quan tornant del curs passaves per una carretera determinada. D’aquí la noia de la corba…

–Va sorgir l’oportunitat d’un curs per escriure novel·la amb en Pau Faner i, res, cap a Ciutadella falta gent. Una hora de classe, que sempre era més, i després al sortir era de nit i era l’hivern. La carretera travessa l’illa de cap a cap, però a l’hivern pots pràcticament fer el camí creuant-te només amb dos o tres cotxes. Són 42 quilòmetres. I sí, una mica la idea és la noia de la corba, zombis o esperits malignes que apareixen en mig de la carretera amb voluntat de tocar-te, de palpar-te. Alguna cosa estranya que et pertorba. Però no és una història de por. De fet, crec que el lector riurà. No està confirmat, però en principi ho publicaria Documenta Balear i seria cap a la primavera del 2016.

19/10/15

Rafa Badia: “Parlem de tècnica, però sobretot de semàntica”


(Per Jordi Benavente. Publicada al diari Ara del diumenge 20 de setembre de 2015)

Rafa Badia (Santa Cruz de Tenerife, 1964) és fotògraf i editor gràfic, amb una experiència àmplia en empreses com El País-Aguilar, RBA o Edicions 62. Responsable del curs de fotografia documental i fotoreportatge de l’Escola Grisart, de Barcelona, també n’és professor. Ens ha parlat del “compromís personal que exigeix la fotografia documental”; de saber “descartar” fotografies i triar “només les que expliquen la història”, i del format vídeo, que “no és el futur de la fotografia documental, és el present”.

-Quin és el públic potencial al qual s’adreça aquest curs? D’una banda s’adreça a fotoreporters ja professionals que volen ampliar coneixements tècnics i discursius i d’aquesta manera estar al dia dels nous formats, ja que l’aparició dels multimèdia ha canviat molt el panorama. De l’altra, s’adreça als alumnes que han acabat el primer any del pla d’estudis de la Grisart, que suposa una immersió brutal en el món de la fotografia, i busquen acostar-se a l’especialització i posar l’accent en el vessant narratiu. Aquí ja no parlem de com fer tècnicament una fotografia (ja se’ls suposa, com el valor a la mili), sinó de com explicar coses amb les fotografies que fem. Parlem de tècnica, esclar, però sobretot parlem de semàntica.

-¿Però cal continuar formant fotògrafs professionals, ara que quasi tothom té un mòbil amb càmera i tanta gent té un compte d’Instagram o de Twitter? Justament per aquest motiu és el moment més necessari per formar fotògrafs. Tothom fa fotografies, i moltes són correctes en termes tècnics. Però el discurs, l’ofici d’explicar una història, necessita una formació. Actualment la fotografia interessa moltíssim i a molta gent. Això es veu si vas per exemple al Visa pour l’Image [el festival de fotoperiodisme de Perpinyà]. Hi veuràs cues de gent per entrar, una gentada interessada per la fotografia documental. O el World Press Photo, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que és una de les exposicions més visitades. Però capgirem la teva pregunta. Ara que tothom té a l’abast bolígrafs i llibretes i ordinadors per escriure, ¿ja no és necessària la formació periodística? I esclar que sí! Més que mai! Perquè hi ha molt soroll, massa informació visual i molt poc discurs elaborat. La clau és ensenyar a desenvolupar un discurs fotogràfic.

-I un cop assolit aquest objectiu, ¿quines són les sortides professionals que hi pot haver? Abans que entréssim en aquesta era electrònica, la sortida professional més natural era la premsa escrita tradicional, que ara està en ple procés de replantejament general justament per l’època que ens toca viure. Així que ara la sortida passa pel que anomenem la triple P: paper, paret i pantalla, que no vol dir altra cosa que publicacions, exposicions i multimèdies. La galeria d’art també és un espai a tenir en compte, per exemple. La fotografia documental ha sortit de l’àmbit exclusiu de les publicacions, que era la seva zona de confort.

-Robert Capa deia allò que una foto no és bona quan no estàs prou a prop d’allò que vols fotografiar. Com s’educa la mirada per aconseguir l’acostament necessari? La formació no és tan sols fotogràfica. Per això a les classes no només parlem de fotografia, sinó també d’història, de societat, d’humanisme... Jo mateix, el 14 d’abril sempre pregunto què va passar el 14 d’abril del 1931 [dia de la proclamació de la República Catalana]. O si em poden explicar una mica què va significar la Guerra dels Sis Dies del 1967 [el conflicte armat entre Israel i Egipte]. Miro de relacionar les coses que passen a la nostra societat. Cal acostar-se a les coses des de l’empatia però també des del coneixement. I a més, en la fotografia documental es produeix un procés estrany. D’una banda, has d’acostar-t’hi per arribar al moll de l’os però, alhora, després també has de saber agafar distància respecte a allò que estàs fotografiant, una distància sense la qual és impossible elaborar un discurs coherent amb les imatges preses. De fet, un dels retrets que acostumo a fer als alumnes al principi del curs és que són tan a prop de l’arbre que gairebé el toquen amb el nas i que, per tant, no tenen prou distància per veure el bosc. Cal tenir empatia i cal tenir coneixements, però també cal establir distància. I respectant això potser aconsegueixes un reportatge interessant i honest. Però, compte, perquè això no vol dir objectiu, perquè l’objectivitat no existeix; existeix el principi d’honestedat.

-Per tant, al curs hi ha teoria, pràctica, context i també els precedents històrics de la fotografia.  I tant. Des que Daguerre va presentar oficialment la fotografia fa 175 anys fins a l’obra de Fontcuberta. I fem seguiment crític dels diversos corrents precedents, bàsicament per saber què s’ha fet, per evitar descobrir la Mediterrània.

-Tot per poder fotografiar, però finalment toca també el procés de l’edició. Jo he sigut editor gràfic en actiu des del 1991 fins al 2005, en l’àmbit de la fotografia de viatges [a El País Aguilar, RBA, Edicions 62, Altair i National Geographic]. Cal saber fer una tria, una selecció, i aconseguir un ordre perquè hi hagi un discurs fotogràfic. Has de saber passar de 10.000 imatges a 100 o 80 que expliquin la història sense que se’n perdi res d’essencial. Sempre tenint en compte que ha d’estar tot orientat a la posada en pàgina. En una revista, un llibre, una paret o una projecció. De fet, molts dels fotògrafs professionals que vénen al curs ho fan per aprendre a desenvolupar aquesta tasca, l’edició gràfica, que és la més difícil de tot el procés. Mig en broma sempre dic que grans mestres de la fotografia documental com Eugene Smith s’editaven molt malament. Aquest és un altre aspecte: és molt difícil editar el teu mateix treball, perquè n’estàs massa a prop sentimentalment. El criteri necessari és escàs. Aquí tenim Pepe Baeza, Maria Rosa Vila, jo mateix... Els especialistes ens podem comptar amb els dits de la mà. I el drama és que en molts mitjans de comunicació ja ni tan sols existeix la figura de l’editor gràfic, que és cabdal en el seu context. És l’equivalent en l’àmbit expositiu del comissari de l’exposició. La feina de descartar, editar, posar en pàgina... En el nostre cas, al curs, com resumir en vint fotos el treball de tot un any. La meitat del curs el dediquem al seguiment d’un projecte i l’objectiu és que tingui la qualitat per ser publicat o exposat allà on sigui.

-I en aquesta època d’evolució tecnològica constant no només cal dominar la càmera de fotos, també la de vídeo. No tant la càmera de vídeo com el vídeo que porten incorporades les càmeres professionals. Es dóna aleshores aquesta situació gairebé esquizofrènica d’estar gravant vídeo i alhora fent fotografies. Has de tenir el cap preparat... Perquè és com escriure poesia i prosa a la vegada. I#la realitat és que no és el mateix pensar una fotografia, llegir-la, que fer-ho amb una seqüència. I realment hi ha molta gent interessada en aquest combinat de fotografia i vídeo, perquè el vídeo no és el futur de la fotografia documental, és el present. I és el format preferit dels alumnes, el multimèdia que porta un discurs híbrid, que inclou vídeo i fotografia. Imagina’t: fotografies, vídeo, so, entrevistes, veu en off... Les possibilitats discursives es multipliquen. Però sigui el format que sigui cal sentit del ritme, musical, narratiu i treball col·lectiu.

-Què més es demana als alumnes, a més de complir el programa? Quines qualitats concretes ha de tenir el fotògraf documental per reeixir? Sens dubte curiositat, això és bàsic. Que tinguin curiositat i que també tinguin disciplina, cal una disciplina terrible. I capacitat de renunciar. I no em refereixo només a renunciar a l’obra feta quan et veus obligat a triar una fotografia d’entre mil, i per tant a descartar-ne unes quantes, sinó a renunciar a coses de la vida personal. Fa anys em va colpir molt una cosa que va dir-me Koldo Chamorro, un fotògraf navarrès, clàssic i bàsic, que ja va morir, en relació amb una fotografia seva. Vaig preguntar-li com havia aconseguit fer-la i quan. I va contestar-me que quan ell la feia jo segurament en aquell moment devia estar al llit amb la meva nòvia. I realment així era. En canvi, ell estava fotografiant una persona que s’estava morint, de mort cerebral, en un hospital. La fotografia documental t’exigeix molt, moltíssim, i té un punt gairebé podríem dir que de vida monàstica. Per això és important que els alumnes tinguin molt clar què volen fer i què els tocarà fer. I assumir-ho, tenir molt clar que tocarà renunciar a moltes coses. El nivell de compromís és molt alt. I aquesta feina, si l’encarem bé, pot entrar en conflicte amb la vida familiar.

-I què aconselles als alumnes que facin un cop els toca buscar-se i, si és possible, guanyar-se la vida? Que han d’anar a trucar a totes les portes. I que tinguin en compte que ara aquestes portes són essencialment virtuals. Han de fer bellugar el seu treball fora. No vull dir estrictament marxar fora de Catalunya o d’Espanya a treballar, vull dir que un cop hagis produït has de mirar d’exportar la teva feina, has de visitar agències, anar a veure arxius, etcètera. El mercat ara és més internacional i la clau és mirar de fer un treball local, estrictament local, i mirar de fer-lo bellugar fora i fer-ho en tots els formats possibles i viables. La figura romàntica del fotògraf internacionalista que fotografia totes les guerres del món i ven la seva feina arreu, tipus Robert Capa, forma part d’un altre temps històric, i ara estem en un altre moment. Ara és més interessant moure un treball d’un àmbit propi i intentar vendre’l fora. Mirada local, mercat internacional.


1/9/15

De LOS DETECTIVES SALVAJES a DETECTIVES i viceversa, atrapat per sempre a la teranyina Bolaño

Primer, la seva morfologia. El primer que m’atrapà del relat 'Detectives' (del recull Llamadas telefónicas, inclòs en el volum recopilatori Cuentos, Anagrama, 2010) va ser la forma com està escrit: un diàleg pur entre dos personatges, 19 pàgines sense cap acotació, absència total de narrador, només la conversa, sense pistes –al principi– que ajudin el lector a saber qui són els dos paios que xerren. Ni a què es dediquen, ni on paren, ni molt menys perquè té lloc aquest intercanvi d’opinions sobre si els xilens són més d’armes blanques o d’armes de foc.

–Te lo juro por lo más sagrado, el otro día leí un artículo que lo afirmaba. A los chilenos no nos gustan las armas de fuego, debe ser por el ruido, nuestra naturaleza es más bien silenciosa.

Primer, doncs, l'estranyesa del format. Segon, la pròpia naturalesa de la conversa, vocabulari, girs i silencis amb què l’autor dibuixa dos personatges cosits a un món de violència que, ho entenem de seguida, els és quotidià.

–¿El Manurhin es un Magnum? 
–Claro que es un Magnum. 
–Yo creía que era un arma francesa. 
–Es un .357 Magnum francés. Por eso no se deshizo de él (...)” 

Impossible no connectar-los amb en Jules i en Vincent de Pulp Fiction, discutint si “per aquesta feina havíem d’haver dut retallades” o no. Passa que els dos pinxos del Tarantino eren assassins a sou, i els del Bolaño són policies... Tercer: la forma com la mateixa conversa va revelant de manera natural on són, qui són i que fan aquests personatges. (Estic sent poc explícit expressament: millor que el llegiu, si encara no ho havíeu fet, que jo vaig tard però heu tingut temps de sobres, que és de 1997.)

–¿Te acuerdas del 73?
–Era en lo que estaba pensando.
–Allí los matamos a todos. 
–Mejor no aceleres tanto, al menos mientras me lo explicas.
–Poco es lo que hay que explicar. Llorar, sí, explicar, no.

Diàleg sec però evocador entre dos personatges que, amb només 19 pàgines, repassen, narren alguns episodis de la seva pròpia història, sobretot un que els obligà a mirar-se –figuradament i literal– al mirall i a descobrir en què s’havien convertit. 

Quart, la intertextualitat. Quan de sobte un cognom mencionat per un dels dos detectius ens fa viatjar, no en el temps, ni en l’espai, que també, sinó en l’univers format per l’obra de Bolaño, ens fa saltar de les 19 pàgines del conte 'Detectives' a les 609 de Los detectives salvajes. Tot en la teranyina del xilè està connectat: un dels protagonistes d’aquella novel·la és secundari de luxe en aquest relat, algú només mencionat aquí pren més importància allà, i viceversa. O com he llegit que va dir ell mateix: “El que lea un libro mío... muy bien. Pero para entenderme hay que leerlos todos”. (I l’autor de 2666 no ha estat l’únic a treballar i escriure així. L’Anna Maria Villalonga parla sempre –perquè l’ha estudiada– de “la teranyina” que ha teixit l’escriptor Jordi De Manuel, al llarg d’anys i de llibres. Marc Pastor concep la seva literatura sota un “pla mestre” que, assegura, té dissenyat de fa temps... I no són els únics: com ens arriben a fer gaudir tota aquesta colla!)

I cinquè, el perquè del conte. Un dels perquès, un que hi he “llegit” jo. I aquí us esguerraré una mica (només una mica) el final del conte amb una petita interpretació personal. Així que atureu-vos aquí mateix si voleu gaudir-lo verges. I tot, deia, per mostrar-nos, descarnada, la pèrdua d’innocència, la joventut que no torna, les il·lusions esclafades qui sap si per la brutal repressió policial d’una dictadura o per la pròpia vida o tot alhora.

(...) y luego desvió los ojos, sacó la cara del espejo y se detuvo un rato mirando el suelo.
–¿Y qué?
–Eso le dije yo, ¿y qué?, ¿eres tú o no eres tú? Y él entonces me miró a los ojos y me dijo: es otro, compadre, no hay remedio (...)

Fins aquí el que us esguerro, ja he dit que seria només la punteta. 

I dit això, aquí mateix, en aquest punt, deixo penjat l'apunt, i torno a Bolaño. Que sóc mosca llaminera i aquesta teranyina és tan temptadora –i tan enganxosa– que em temo que m’hi quedaré atrapat per sempre.

17/7/15

Paraules que encenen proses

A la Laura López Granell, poeta, mestra, amiga, entranyable patidora, incandescent.
Amb un cargol viu -i tot un prat d'herba molla i exultant- dins del puny.

Petarrellejar, vinclar, brum, esquerda, cofar, tremoladís. Com si ens ho hagués gravat amb un diamant al front: claríssim, ens ho va deixar la professora. Tant, que només va faltar-li regalar-nos-la, allà mateix, ella mateixa: hauríeu de tenir una d’aquelles llibretetes amb abecedari, sabeu?, i col·leccionar-hi paraules. Senderi, sòrdid, acaronar. Les que ja domineu no calen, són les estranyes, les que us enlluernin quan llegiu altres veus, les que heu d’anotar, va dir-nos aquella tarda (el meu grup de Narrativa era el de les tardes dels dimecres). Debades, deixondir-se, desastrat, bru, bri, brou, brandar, masegar, pansir. Colliu sobretot les que bateguin i espeteguin, les que tinguin llum, misteri, vida, que no sempre voldrà dir les més belles, ni les més evidents. Foradar, fitar, furgar, fúria, escardalenc, escarafalls, eixut, desferra. Les que calgui, ho sabreu quan les tingueu davant. Sense oblidar les que potser ja coneixeu però encara no teniu domades. Guitza, gresca, gemec, estralls, gravitacional, ennuegar. Les manses no calen, aquestes sempre les tenim a l’abast. Atrapeu i domestiqueu mots amb urpes i ullals, dracs, follets i fulles ben esmolades, esgarips, trinitrotoluè i punyalades. I subratllava com sempre cada pausa amb el seu somriure murri, la mirada apassionada. Impune, jàssena, esverar, miol, dors, engorronir. No saps mai quan una d’aquestes paraules anotades al vol pot il·luminar-te una prosa, deia mentre jo n’anava prenent nota mental: em cal una llibreteta amb abecedari, i recollir-hi, amb paciència de monjo i empenta adolescent, la interminable i eclèctica i fèrtil lletania, llambregar, paparra, biaix, obscè, oremus, barjaula, hule, plor, rònec, renec, xiuxiuejar, esgarrifança, espasme, rúfol, ganyota, parany, delícia, lacerant, xerricar, aixopluc, vellut, aguait, rau-rau, que no saps mai quan una d’aquestes paraules pot encendre’t i desfermar l’inimaginable.

13/7/15

Amb el codi del xip groc tatuat al quàdriceps

(Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat)

Cap no és perquè sí. No són simples ornaments estètics, ni dibuixets triats d’un catàleg o buscats a internet. Tots tenen un significat especial, personal. Cadascun dels dotze tatuatges que llueix el Jorge parlen de fets que d’una manera o d’una d’altra li han marcat la vida –i la pell.

Una petita pilota de futbol, a l’espatlla, pel debut a Segona B amb el Sabadell. El nom de la seva filla, Ainhoa, al canell. Una filigrana tribal, a l’avantbraç, després que li maseguessin el turmell jugant a futbol i, malgrat tot (i gràcies al doctor Ramón Cugat), se’n sortís i pogués continuar practicant esport. El logotip de l’Ironman (una ema coronada per un punt) després del primer cop que va acabar aquesta dura prova, a Niça. Tres siluetes –una corrent, una pedalant, una nedant– que li recorden que, si l’any que ve pot participar i acabar l’Ultraman d’Austràlia i per tant guanyar-se la plaça, el 2017 serà al Pacífic, a l’Ultraman de Hawaii, “el somni –diu– de qualsevol triatleta”.

I així fins a dotze motius personals.

Marcats a la pell, amb agulla i pigments.

El tercer dels quals, un codi. Dues lletres, guionet, tres xifres, dues lletres: DZ-153YN, el codi del seu xip groc.

Jorge Martín Ubric (Terrassa, 1976) fa de comercial en una empresa de compravenda de furgonetes Califòrnia, i també de monitor i entrenador personal al Holmes Place de Balmes, Barcelona.

Apassionat dels triatlons, és un paio fibrat, fort i lleuger, bronzejat i simpàtic. Des del 2007, al quàdriceps dret hi du tatuat el codi del seu xip groc: “Així sempre el tinc a mà quan m’haig d’inscriure a una cursa”, diu.

Diu que molta gent li pregunta què significa i que sovint els pren el pèl i els contesta que és “el número de la cel·la de la presó o la matrícula d’una antiga Vespa”. Diu que n’hi ha que el prenen per boig.

Sap que en cas que perdi aquest xip groc que du marcat a la pell, el següent que adquireixi tindrà una altra numeració, i diu que no passa res, que tot el que ha competit –patit, lluitat, assolit– amb aquest xip, no s’oblida.

El Jorge té una filla de catorze anys que juga a futbol sala i una dona, la Montse, que també fa esport i que té molta paciència amb ell. A casa seva ho saben i ho entenen: d’això de nedar, pedalar i córrer ell n’ha fet una forma de viure, que li demana temps i forces. I fins i tot una habitació.

Una habitació plena de vambes, samarretes i bicicletes usades; desenes de dorsals cobrint les parets. Són –han estat– bons moments, que ell atresora i mostra amb orgull. Com els tatuatges.

Quan els de màrqueting parlen de fidelitzar clients, no s’imaginen que algú es tatuarà el codi del xip. Ell ho sap. Ha fet de comercial en diverses empreses de diversos sectors. I no se’n penedeix, diu que no ho va fer ni amb ànim de lucre ni per obtenir cap tipus de publicitat, que la motivació era personal: “Tot el que he fet amb aquest xip no s’esborrarà, són bons records que quedaran per sempre”.

Aprofito per preguntar-li, a ell que es dedica a entrenar corredors i triatletes, què els diria als que tot just comencen. Ho té claríssim: “T’has de deixar aconsellar i que et miri un metge; un bon pla d’entrenament i seguir la progressió, sense cremar-se, sense pressa, sabent sempre què fas”, diu.

“Fer esport –afegeix– és com tenir gossos, per força et fa millor persona. Rendeixes més a la feina, estàs millor amb la família”.