L'avi Toni (1930-2012), l'home que va llegar-nos un Tió màgic, que seguirà cagant sorpreses als nostres fills i als fills dels nostres fills...

Bigoti al mil.límetre. Camisa botonada fins dalt, armilla i pantalons de pana. L’elegància i la simpatia d’un obrer jubilat però pencaire fins al final. Parlo del Juan Antonio Benavente Val (Monistrol de Montserrat, 1930 - Martorell, 2012). El meu avi Toni, que ens va deixar el passat 11 de juliol de 2012. Ara ja només em queden les àvies. (I que duri! Jo, que sóc un autèntic privilegiat per haver pogut conviure amb tres besàvies i els quatre avis.)

Treballador de base, l’avi no havia anat a escola, havia anat “a la fàbrica”. I així tenia les mans: fortes i aspres d’haver collat molts cargols i carretejat el que fes falta. Les mans de qui ha tocat pocs bolígrafs i menys teclats. Cosa que no vol dir que amb aquestes mans i els seus actes no pogués acaronar-nos, quan alguna cosa ens feia mal o necessitàvem escalfor. Perquè ell sempre hi era quan feia falta. Sempre. Somrient, sorneguer i patidor fins a la patologia, però, collons, entregat als seus, família i amics, fins al darrer alè. És l’exemple, una herència tan intangible com valuosa, que ens ha deixat.

També ha deixat (l’avi era un manetes autodidacte, multi tasques i obert les 24 hores) rentadores que encara rutllen gràcies a ell; un patinet vermell i, entre moltes altres coses, un Tió de fusta amb potes, orelles i cua, que va fer per a la seva filla, la meva tieta Magda, i que hem heretat els néts. Un objecte màgic que seguirà cagant sorpreses als nostres fills...

També deixa el record d’uns flams, uns roscos i unes madalenes petites, que coïa al forn, i després repartia, en tuppers, entre tota la família. Que l’avi tenia alguns tics masclistes, propis de l’època en què el van parir, però també tenia els dits pelats de compartir fogons amb la iaia Magdalena (la seva dona, el seu amor, una de les millors cuineres del món). L’avi tenia els dits pelats de fregar plats, de parar taules, d’anar al mercat, de regalar-nos postres i de preparar-me les patates fregides més delicioses que he tastat mai. Ell feia les patates; ella, els ous ferrats, i, per acompanyar: tomàquets amanits, olives negres i el seu interès, incombustible, per com m’anava la vida.

Amant de les motos i els cotxes, a l’abuelo li agradava veure el motor per la tele i també conduir com si mai hagués deixat de tenir 20 anys. Ell va ensenyar-me a menar el volant amb els genolls. Ell, que no havia calat mai el cotxe, i que de jove havia format part d’un grup de saltimbanquis aficionats a pujar, tots alhora, en una sola motocicleta; o a estirar-se al terra, l’un al costat de l’altre, mentre un d’ells agafava embranzida, donava gas i saltava per sobre dels seus companys amb la moto, i coses així. També era del Barça, encara que sempre renegués i critiqués. I li encantava el tenista Roger Federer, “perquè és elegant, cony, i gens cregut”, deia sempre.

De fet, va ser una de les darreres coses que vam comentar junts. Mentre ell patia la seva fi, al llit, serrant les dents i mut; cagant-se en silenci en “la mare que ho va parir tot”, suposo (perquè l’avi era un virtuós del renec), però mut, aguerrit i elegant fins al final, com el seu estimat tenista suís. I mentre jo li agafava la mà, solcada d’arrugues però tan ferma que encara sembla que el toqui... Està clar que no l'oblidarem mai.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, juliol de 2012.

El periodista Jordi Benavente presenta el llibre ‘La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell’

Més de cinquanta persones van assistir el passat dijous 28 de juny a la presentació del llibre La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell, que va tenir lloc a les 20 hores, a la Biblioteca Francesc Pujols, i va anar a càrrec de la regidora de cultura de l’Ajuntament de Martorell, Cristina Dalmau, i el propi autor, el periodista martorellenc Jordi Benavente.

Jordi Benavente amb el seu llibre / PERE ALEGRE

En el seu discurs introductori, la regidora de cultura va afirmar que el llibre de Benavente va fer-li “molta gràcia perquè vaig viure’n una de les històries que hi apareixen, justament la de la nit que van ploure bitllets al pont del diable”. Tot seguit, Dalmau va destacar que el llibre resulta “amè i entranyable” i que és addient per a “qualsevol martorellenc o persona interessada per la història del poble”.

Per La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell hi desfilen el primer urbano del poble; un dibuixant que ja feia caricatures durant el franquisme; un immigrant andalús amb vocació de mestre; el radioaficionat més gran de tots els que solquen l’èter des de Martorell; una dona sàvia, processada per bruixeria; un sastre amb dits de pianista; l’home que somiava pessebres i regentava un cinema; un assassí impassible; una nena que va perdre la seva nina sota les bombes i la dona que feia flors amb les mans, entre d’altres.

---------------------------------------------------

  “M’agraden les històries petites que,

sumades, poden explicar un poble”

 
(...) Us demano disculpes per portar un paper escrit. Sóc la mena de periodista que prefereix l’aïllament de l’escriptura al subidón del directe. Però tant la meva psicòloga com la Mercè Parera van insistir-hi, i no m’hi vaig poder negar. (...)

Fora conyes. La tasca d’aquesta biblioteca és espectacular. La doctora m’ha augmentat la medicació, i llestos. Penseu que aquí hi presenten un llibre de Primera Divisió cada setmana. No com el meu, que encara jugo a Regional. Però si no el defenso jo, aquest llibre, no el defensarà ningú... Bé, la meva iaia Montserrat Mauri. Protagonitza un capítol i també ha sigut qui n’ha venut més exemplars. La vam asseure en un banc, en un lloc de pas, i cada persona que veia: “Escolta, nena, ¿ja ho saps que el meu nét ha tret un llibre?”. I no esperava resposta, se’l treia de la bossa i deia: “Són 12 euros”. Si vam acabar la primera edició va ser gràcies a ella.

Benavente amb unes lectores del llibre, que porta la seva iaia / Mª CARME MONTSERRAT

Bé, també gràcies a l’Ajuntament; la llibreria Miró i la Bernadàs; la meva tieta Conxita, que va fer com la iaia però sense bossa de plàstic. O el Xavi Zamarra, del Celler d’en Xavi, al carrer del Mur (...) També agraeixo a una colla d’amics i familiars que dèien: “Has escrit un llibre? Doncs posa-me’n un parell. O quatre. I me’ls dediques. Tots. Amb dedicatòries diferents”. A vegades somio que la gent a qui he signat el llibre compara les dedicatòries i em critica pel poc original que sóc.

Sense tots ells no hagués pogut publicar aquest primer llibre, que és autopublicat. Que vol dir que me’l vaig pagar jo i vaig recuperant la inversió, exemplar a exemplar (...)

Arran del llibre he descobert que tot el poble era allà, al pont del diable, aquella nit que van ploure bitllets. Tot el poble excepte jo i un amic meu del col.le. L’altre dia me’l trobo i em diu: “Oye, pero yo no me enteré de aquello de los billetes”. I afegeix: “Pero el libro bien, eh”. Parlant de bitllets... Aquesta portada tan guapa és obra del meu cosí Joan Benavente i la foto de la solapa la va fer el Carles Porta (...)

Però anem al llibre. Són setze històries del poble. Sobre gent d’aquí i escrites per un paio d’aquí. Algunes són històries personals i d’altres són col.lectives. I no pretén ser exhaustiu, ni ser cap manual d’història... En tinc prou si resulta amè i el lector es queda amb ganes de més. Vaig entrevistar una colla de persones que m’interessaven, per les vides que han tingut o per les històries que han protagonitzat. Va ser un plaer escriure’n el que m’havien suggerit els seus records i les seves vivències. El llibre és la suma de tot plegat. (...)

No sé què més us puc dir... Jo vaig estudiar Història i Periodisme. Però no em considero historiador. El que més m’agrada són les històries, en plural. Les històries petites que, sumades, poden arribar a explicar la història d’un poble. M’agraden les històries i m’agrada escriure. El problema és que no tinc gaire imaginació. Per això necessito que personatges interessants m’expliquin les seves batalletes... tot és material periodístic o literari. Aquest llibre és el meu modest homenatge a la memòria oral que, des de petit, m’han transmès els avis. (...)

Espero que us agradi i espero poder seguir comptant amb la confiança de gent tan maca i interessant com els seus protagonistes, per poder escriure’n d’altres...

Per últim, gràcies a l’historiador local Ferran Balanza i l’escriptor Andreu González Castro, que m’han apadrinat en aquest bateig de sang i me l’han prologat. I gràcies a tots els amics, i familiars, i coneguts que confien en mi. I que m’animeu a continuar escrivint.

I ara aneu amb compte amb la meva iaia. Sobretot si porta la bossa de plàstic... Salut i endavant.

Aquells meravellosos ciclistes bojos, i els bojos que els seguien. Martorellencs a la Transpyr 2012

Plaza Mayor d’Ainsa (Pirineu aragonès). Dimarts 3 de juliol, 14.00h. El sol cau en vertical sobre la Carol. Però ella –anglesa, trenta i pico, i vestida amb samarreta vermella de tirants i pantalons curts d’exploradora– no es deixa aixafar per la calorada. Al contrari, ho celebra, somriu, el cap ben alt, les galtes vermelles: “I’m from Manchester and this is really great!”, diu, emocionada pel clima, tan oposat al del seu país, on hi plou dia sí, dia també. Asseguda en una cadira plegable enmig de la plaça, i feliç, la Carol llegeix un llibre de l’escriptor Colin Thubron sobre la ruta de la seda. És amiga dels membres d’un dels equips participants a la Transpyr Adventure 2012, que creua els Pirineus en BTT, des del mar Mediterrani fins al Cantàbric. Una espectacular travessa "coast to coast" de 8 dies, amb inici a Roses i final a Donostia – San Sebastian (fent nit a Camprodon, la Seu d’Urgell, el Pont de Suert, Ainsa, Jaca, Isaba i Elizondo). Una ruta de 820 quilòmetres, dividida en 8 etapes, tan dures com espectaculars, amb un desnivell acumulat de 20.300 metres.

La Carol llegeix Thubron mentre espera al costat de l’arc d’arribada de la quarta etapa de la Transpyr. Ella no ho sap, però els seus amics arribaran dues hores més tard, a les 16.09h, després de pedalar durant poc més de 8 hores. Quan creuin la meta, la Carol ja haurà dinat, avançat en la lectura, fet un parell de fotografies de prova i, entre moltes altres coses, parlat amb mi, que m’hi he acostat i, en un anglès pre First Certificate, l’hi he preguntat QUÈ HI FEIA al sol (que és quan ella m’ha dit allò de que era de Manchester).

La Carol és un dels personatges de la road movie en què s’ha convertit aquesta prova per a tots aquells que formem part de la immensa caravana que la segueix, integrada per membres de la organització, logística, muntatge, avituallament, cronometratge, comunicació, personal de suport dels equips, amics i familiars dels participants. Som com els protagonistes de la (mai prou valorada) pel·lícula Twister (Jan de Bont, 1996), però en comptes de perseguir tornados per Oklahoma, nosaltres perseguim ciclistes a través dels Pirineus. Un servidor –pantalons curts, sandàlies Crocs grogues falses, barret de reixeta, samarreta verd festuc i unes Ray-Ban– cronometra i cobreix la cursa per a l’empresa ChampionChip. M’agradaria pensar que sóc una mena de Hunter S. Thompson... però desenganyem-nos: ni prenc LSD, ni sóc el genial escriptor nord-americà, només sóc un periodista més d’aquest present incert que ens ha tocat viure: pluriempleat i (ni)mileurista, però feliç de tenir feina, malgrat la que està caient, un xic nihilista (més per Palahniuk que per Nietzsche) i consumista (a vegades quan estic deprimit vaig al FNAC i em compro un llibre o dos).

El dit trencat d’un heroi
Després de parlar amb la Carol, em faig una foto amb el Roger Vilanova, un paio de 37 anys, espigat i dur, com tots els bikers que participen a la Transpyr, que ha cobert l’etapa d’avui en 6 hores i 40 minuts. La foto ens la fa amb l’iPhone la seva dona, la Mireia Vilalta Masmiquel, que no és de Manchester sinó de Martorell, tot i que viu a Barcelona, com jo. Una tia simpatiquíssima, que de seguida s’ofereix a portar-nos el que faci falta (“entrepans, aigua, un gelat, el que necessiteu”), perquè ens veu, a la meva companya Andrea i a mi, enfeinats i concentrats, a la carpa de control de l’arribada.

La història del Roger és la següent: el primer dia de carrera (l’etapa Roses – Camprodon), va badar un moment en un dels descensos i va perdre el control de la bicicleta. El resultat van ser dues ferides superficials a l’espatlla i el genoll i un dit de la mà esquerra trencat. Van haver-lo de portar a l’Hospital de Figueres i tot. Però, segons expliquen ells mateixos, el Roger i la Mireia havien reservat aquesta setmana fa mesos. Ell, acostumat a aquestes proves de resistència, participaria a la Transpyr, fent equip amb el seu amic Melcior Úbeda, de 33 anys, i ella els aniria seguint amb les dues nenes, l’Abril i l’Ona, rossetes, amb cuetes i “súper fans del papa”, és clar. “Ara no pensaràs abandonar, oi que no?”, li va preguntar ella, el vespre d’aquell primer dia. I ell, sense pensar-s’ho dues vegades, va dir “què collons”.

L’endemà va tallar-se el guant perquè li entrés la fèrula amb què li havien immobilitzat el dit i va llançar-se a la carretera (bé, als corriols, les pistes, les tarteres i els caminets, seria més adequat), al costat del seu company. Aquella va ser l’etapa que anava de Camprodon a la Seu d’Urgell, que, tant bikers com staff, recordaran tota la vida pel diluvi que va assotar la ruta. El Roger, com la resta de participants, va arribar xop i brut de fang fins a les celles... Però amb un somriure d’orella a orella. “El problema és frenar, sense fer servir el dit embenat, i, sobretot, el dolor quan baixo i em trobo pedres. Cada sotrac em recorda la ferida”, va dir. Però ni així va decidir deixar-ho córrer. Al contrari. El dolor i les tempestes també formen part de l’èpica d’aquestes proves. Aquell somriure sincer deixava clar que res el frenaria. Ni els temporals, ni els accidents en ple recorregut, ni la fatiga acumulada pel fet de pedalar tantes hores, tants dies seguits.

Ha arribat l'hora de presentar LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL, a la biblioteca del poble

Vaig escriure les setze històries de què consta aquest llibre després d’escoltar moltíssimes «batalletes». I ho dic en el millor sentit de l’expressió. Perquè vaig escoltar-les a gust, sense reserves, tot orelles, amb els ulls oberts i amb el boli, la llibreta i la gravadora encesos. Des del principi, vaig decidir que confiaria cegament en els records dels protagonistes, molts dels quals van convidar-me a seure al seu sofà, van oferir-me cafè i galetes i, tot seguit, van deixar-me que els cosís a preguntes. Van fer-me confiança com si fos un nét, un nebot, un amic. Estic convençut que no hagués pogut trobar millors guies per a aquest particular viatge en el temps...

La Senyora d’una de les últimes torres del poble. La torre d'en Malla de Martorell

Podríem dir que l’Anna Maria va venir al món des del mateix ventre de la torre. Potser seria un començament una mica massa literari però, al cap i a la fi, seria fidel a la realitat. “Vaig néixer a la planta baixa, que en aquella època era la dels masovers, els meus pares, el Manel i la Pepeta”, diu, mentre dues papallones fan tombarelles en l’aire, entre nosaltres dos, mestressa de la torre i periodista.

Som al jardí de la torre d’en Malla, al 130 del carrer del Mur. És la una del migdia d’un dia de primavera. Estem asseguts en unes cadires metàl.liques, davant d’una taula de marbre sobre la què prenc notes en màniga curta. Fa uns minuts, quan m’ha vingut a obrir la porta reixada que dóna pas a aquest petit altre món, l’acompanyaven la seva néta Meritxell, de 9 anys, i sis gats sense nom, mansos i simpàtics, d’aquells que se’t refreguen i ronquen.

L’Anna Maria Queralt (Martorell, 1943) és la propietària d'una de les últimes torres senyorials del segle XIX que queden dempeus i habitades a Martorell. I sí, tot plegat sona així com molt pompós, però ella li treu importància. “No em sento més que ningú per viure aquí, no tinc cap grandesa, jo. Sóc una persona de Martorell, una més”, diu amb naturalitat, i amb molta més elegància que qualsevol de les habituals de les revistes ¡Hola! o Lecturas.

Floïd i clatells pelats
L’Anna Maria és la vídua del barber Pere Fabregat (Pinell de Brai, 1933 – Martorell, 1995). “Era molt bo i conegut, el meu marit, tots els homes del poble havien passat per les seves mans. L’alcalde i tot”, explica ella, ara sí, amb tot l’orgull del món. I jo de seguida m’imagino patilles i clatells retallats al mil·límetre, el sorollet hipnotitzant de les tisores i la pinta, cabells caiguts sobre les rajoles fredes i l’inoblidable flaire del massatge Floïd (“para hombres de honor, con principios y valores”) que, com molts altres clients del Pere, també usava el meu avi.

¿Què se sent, vivint en una torre?, li pregunto. Per arribar fins al cantó est de l’edifici, on ara seiem, mig al sol, mig a l’ombra, hem recorregut un camí de pedretes flanquejat per dues fileres d’arbustos i hem pujat unes escales. L’Anna Maria em mira protegida per unes ulleres de sol de color Coca-Cola: “És estupendo! S’hi està molt bé, aquí, sobretot ara que fa bon temps”, diu, mentre jo fantasiejo que també tinc una torre construïda el 1898, i somio en barbacoes i festes nocturnes al jardí... “Aquí estàs dins però alhora fora del poble, i s’hi està tan bé que a vegades no en sortiria”, afegeix.

No costa de creure que sigui així. ¿I el pitjor? ¿Hi ha un cantó negatiu?, pregunto. “Que implica molta feina”, assegura. “Però anem fent. Un dia netegem una cosa i un altre dia, una altra”. L’Anna Maria diu que tan aviat té cura de l’hortet, com rega les plantes o escombra les fulles que arrossega el vent. “Però a l’hivern em costa molt escalfar-ho i penso que amb una casa més petita ja passaria”, admet. Des de que es va quedar vídua, fa més de quinze anys, viu sola a la primera planta. La seva filla, el seu gendre i els seus dos néts, viuen a la segona. La planta baixa, on va créixer, amb els seus pares i les seves germanes, Rossita i Eulàlia, està deshabitada, coberta de pols i records.

Sis torres al mapa
Un dels llibres més interessants i exhaustius que va deixar-nos l'Isidre Clopas és la Toponímia Històrica de Martorell. Són 150 pàgines que poden llegir-se com un inventari de pous, fonts, molins, hospitals, masies, edificis, camins, roques, mines, safareigs i torres del poble; però també com una mena de mapa del tresor que senyala centenars de punts d'interès històric, molts dels quals ja no existeixen més enllà de les pàgines del llibre o la memòria dels més grans.

A la pàgina 81 de la Toponímia, Clopas parla de la mitja dotzena de torres edificades a Martorell a finals del segle XIX: la torre Betlla i la de l'alcalde Vicenç Ros i Batllevell, ja desaparegudes; la torre de les Hores (actual seu de la Fundació Francesc Pujols), la de l'arquitecte Josep Ros (avui convertida en residència), la de l'àngel (deshabitada), i la torre d'en Malla, que ens ocupa.

En el seu moment eren residències d’estiu de senyors benestants de Barcelona en què els arquitectes “expressaren les inquietuds de l’ambient artístic del moment”, va escriure Clopas. Avui, les que queden dempeus, són vestigis d’un passat remot, que sura com un vaixell de paper en un present inquietant... Al costat d’aquestes belles torres de les darreries del XIX, s’hi alcen blocs de pisos d’obra nova, encara per estrenar, que van arribar tard a “la bombolla immobiliària” que va esclatar-nos a la cara fa pocs anys.

Al final de l’escala de cargol
Ara som a la petita terrassa de la “torreta” que corona la torre. Una miranda privilegiada, amb l’antena de televisió que dóna senyal a la casa i el parallamps que la protegeix, i vistes als quatre vents. S’hi accedeix per una escala de cargol, des de les golfes. La Meritxell ens acompanya. “Des d’aquí es veuen molt bé els eclipsis”, diu la nena de sobte, i ja és com si la veiés, petita observadora d’estels fugaços, dalt de tot de la torre de l’àvia, estirada panxa enlaire sota el cel nocturn.

Però ara és migdia i fa un sol que peta i sembla que puguem tocar l’autopista, de tan a prop que la tenim... També es veu el carrer del mur, l’autovia, les vies de Renfe i els FGC, la carretera de les Carpes, la de Terrassa, la del Congost. “Totes les carreteres i vies del món. Som un poble ben comunicat, potser massa i tot”, sospira l’Anna Maria. I llavors me l’imagino quan tenia l’edat que té ara la seva néta, abans que la faraònica presència de l’autopista AP-7 li tallés a la torre el seu accés natural a la muntanya. Un castell als peus d’un paradís.

L’Anna Maria era la filla petita dels masovers dels Malla. El seu pare, Manel Queralt, era paleta. Tant podia aixecar una paret, com col.locar unes rajoles, podar els arbres del jardí o ensulfatar els camps, que també era pagès. Mentrestant, les seves nenes vagarejaven amunt i avall d’aquesta casa enorme, tres plantes de quatre habitacions cada una, més golfes i “torreta”, on els senyors només venien a estiuejar. Els masovers feien vida a la planta baixa. La resta de l’edifici romania buida.

Però les nenes no tenien por, es coneixien la torre de pe a pa. Per a elles no hi havia ni ombres ni fantasmes darrere les portes, ni sorolls desconeguts provinents de les plantes superiors que poguessin espantar-les. “No em fan por les golfes, perquè sóc valenta”, diu la Meritxell. Tan valenta com la seva àvia fa seixanta anys.

Quan als 19 anys, ja crescudeta, es va casar amb el Pere, l’Anna Maria va anar-se’n a viure a una casa del carrer Francesc Santacana, just on ara hi ha La Mandarina. Allà, a l’entrada mateix, van instal·lar-hi la barberia. Porta vidriada, sostres alts, miralls i converses de futbol (que a les barberies sempre s’hi ha parlat de futbol... i de política, que sovint és el mateix), i també una mica de ciclisme, una afició que el Pere practicava cada cap de setmana.

Vint anys després, quan els Malla ja els hi havien venut la torre, l’Anna Maria i el seu marit van tornar al carrer del Mur “amb molta il·lusió” de retrobar-se amb l’escenari de la seva infantesa, explica ella. I fins avui. A l’entrada encara hi ha un pi altíssim que va plantar el seu pare.

Publicat per Jordi Benavente (text i fotos) a L'Informador de Martorell, el maig de 2012.

Notes com si se t'hagués ficat una cosa a l'ull, i és el segle XXI en forma de llibre electrònic

Apreté el gatillo del revólver, pensando: Ahora no disparará, es una pistola de Derry y no disparará. Pero lo hizo.
22/11/63, Stephen King

Això del futur funciona així: un bon dia et trobes preguntant preus i prestacions d’un llibre electrònic, que notes com si se t’hagués ficat una cosa a l’ull, i és el segle XXI. No te n’has adonat i resulta que acabes de passar per sobre d’un punt d’inflexió (un d’aquells esdeveniments que marquen un abans i un després a la teva vida) i ja no hi ha volta enrere. El teu cervell nascut al XX ha quedat atrapat irremeiablement, enfangat en ple segle XXI.

Mires enrere, i recordes el teu avi explicant-te que quan era petit i anava a la vinya amb el seu, d’avi, aquest, nascut al segle XIX, mirava el cel i deia coses com “cel rogent, pluja o vent” o “al cel clapetes, al terra pastetes”. Saviesa popular, traspassada de generació en generació, amb què endevinaven quin temps faria l’endemà o l’altre. Mires endavant, i et veus capaç d’encabir una biblioteca sencera (cadascú s’imagina la seva ideal, la meva té lleixes que arriben fins al sostre i butaques de cuir amb coixins i làmpades de llum càlida i centenars, milers o potser milions de llibres) dins d’un dispositiu petit i lleuger com la caràtula buida d’un DVD.

Sona Highway to Hell dels AC/DC dins del meu cap, i jo sento realment que vaig de cap a la perdició, com si adquirint aquest petit gadget del dimoni estigués condemnant a la foguera tots els llibres (centenars, milers o potser milions) que he anat comprant, robant o rebent al llarg dels anys. Llibres que he llegit, fullejat, subratllat, repassat, marcat, ensumat, abraçat, adorat. Objectes de culte, fetitxes, tresors. Però què voleu que us digui (what the hell!), fa massa dies que sento a dir (a diverses persones, sense relació entre elles) coses com “és tan pràctic, des de que el tinc, ja no en compro de paper...”. I també hi ha allò de poder llegir en el format i la mida de lletra que més t’interessi. I, en el fons i malgrat tot, com deia Bradbury a Farenheit 451: l'important no eren els llibres en sí, sinó allò que contenien.

En fi. Aquest post quedarà tallat aquí. Això no és cap espai publicitari, ni un assaig sobre noves tecnologies, ni tan sols puc explicar com em sento amb el meu nou, primer llibre electrònic, perquè encara no el tinc. (Això del futur funciona així: un bon dia et trobes preguntant preus i prestacions d’un llibre electrònic, que notes com si se t’hagués ficat una cosa a l’ull, i és el segle XXI.) Encara no l'he comprat, deia... Però estic a punt, a punt, a punt de fer-ho. “High-way-to-Hell!”.

Text i foto: Jordi Benavente. (La mà, les ulleres, el rellotge i el joc de l'oca de la imatge són del meu avi Jaume, que va morir l'any passat. La foto li vaig fer un dia en què junts reflexionàvem sobre el pas del temps...)

La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (Zenobita, 2012) - el llibre del periodista Jordi Benavente per a aquest Sant Jordi

Vaig escriure les setze històries de què consta aquest llibre després d’escoltar moltíssimes «batalletes». I ho dic en el millor sentit de l’expressió. Perquè vaig escoltar-les a gust, sense reserves, tot orelles, amb els ulls oberts i amb el boli, la llibreta i la gravadora encesos. Des del principi, vaig decidir que confiaria cegament en els records dels protagonistes, molts dels quals van convidar-me a seure al seu sofà, van oferir-me cafè i galetes i, tot seguit, van deixar-me que els cosís a preguntes. Van fer-me confiança com si fos un nét, un nebot, un amic. Estic convençut que no hagués pogut trobar millors guies per a aquest particular viatge en el temps...

El meu primer llibre és una mena de viatge al passat recent del poble, de 130 pàgines, titulat LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL, publicat per la manresana Zenobita Edicions, que el ven a 12 euros (a les llibreries Miró i Bernadàs, de Martorell, i al Celler d'en Xavi, al carrer del Mur). No és res més, ni menys, que catorze reportatges periodístics i dos relats de ficció, amb un tema comú: el passat recent de Martorell. Històries i personatges del poble, sobretot del segle XX, tot i que també hi ha les peripècies d’una bruixa del segle XVII i l’explicació de l’origen d’unes barraques misterioses del XIX.

Per LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL hi desfilen el primer urbano del poble; un dibuixant que ja feia caricatures durant el franquisme; un immigrant andalús amb vocació de mestre; el radioaficionat més gran de tots els que solquen l’èter des de Martorell; una dona sàvia, processada per bruixeria; un sastre amb dits de pianista; l’home que somiava pessebres i regentava un cinema; un assassí impassible; soldats nacionals; una nena que va perdre la seva nina sota les bombes i la dona que feia flors amb les mans, entre d’altres.

També hi he reconstruït alguns episodis que han deixat una empremta especial en la memòria dels martorellencs. Com el d’un vespre que va marxar la llum i semblava que una de les químiques del municipi havia d’explotar, de tan alta i terrible que resultava la flama d’una de les seves xemeneies, per causa de la foscor regnant; o el d’aquella nit d’estiu en què van ploure bitllets, així, tal com sona, al barri del Pont del Diable, arran d’una fugida que va sortir malament (tot i que pels afortunats que eren allà aquella nit, va ser genial omplir-se’n les butxaques, és clar).

Us adjunto la portada, que ha dissenyat el meu cosí Joan Benavente, un artista.

‘22/11/63’ d’Stephen King, o la troballa d’un túnel del temps a través del qual es podria evitar l’assassinat de JFK i canviar la història

Resulta que Al Templeton té un túnel del temps (una mena de “forat de cuc”) al rebost de la seva hamburgueseria. Unes escales invisibles que duen al passat; concretament a les 11.58h del matí del 9 de setembre de 1958. “Era una época muy diferente, Jake. Puedes leer acerca de ella en los libros de historia, pero no la comprenderás del todo hasta que hayas vivido allí una temporada”.

Aquesta és la premissa que utilitza l’escriptor nord-americà Stephen King (Portland, Maine, 1947) per bastir la trama de la seva darrera novel.la, 22/11/63 (Plaza & Janés, 2012), un totxo de 859 pàgines amb què el mestre del terror ret homenatge als EUA de la seva adolescència i, alhora, imagina què passaria si algú fes servir aquesta escletxa temporal per alterar el passat i canviar la història, evitant que Oswald mati el president Kennedy.

Al principi, Templeton utilitza aquest “cau de conill” màgic, només per anar i tornar del passat, a comprar carn per al seu restaurant a preu dels anys cinquanta i a guanyar-se un sobresou, apostant sobre segur en alguns esdeveniments esportius... Fins que conclou que potser hi ha “un motiu superior” pel qual s’ha trobat aquest túnel del temps. Malalt de càncer de pulmó, Templeton comparteix el secret amb el seu amic Jake Epping, professor de llengua a l’institut del poble. I, finalment, és Epping qui accepta la missió de travessar la porta que duu a 1958... i, entre d'altres coses, mirar d’evitar l’assassinat de JFK, el 1963.

Una vegada més, King demostra que és capaç d’ensarronar-nos amb les històries més fantàstiques, gràcies a la seva capacitat de construir personatges que resulten creïbles, fins i tot en les circumstàncies més inversemblants. “En els seus millors moments, fa que l’impossible sembli possible”, diu un crític de The National. “La premissa podria semblar estranya, però de la mà d’Stephen King funciona perfectament”, diuen a Book Review.

Aquest expert narrador ha publicat ja més de cinquanta llibres (ficció, assaig, terror, misteri, fantasia), entre els que destaquen clàssics contemporanis com It (a què fa referència 22/11/63, quan Epping viatja a la terrorífica Derry de finals dels anys 50 i hi coneix algun dels nanos que van enfrontar-se al pallasso malèfic) , Carrie, Misery, Un saco de huesos, Apocalipsis, Cujo, El resplandor, Mientras escribo o la saga de La Torre Oscura, entre d’altres. En aquesta nova aventura, King mescla el mite dels viatges en el temps amb un transcendental episodi històric, i el resultat és... Bé, llegiu la novel.la i ja m’ho direu.

“¿Se puede cambiar el pasado? No me preocupaban las consecuencias, al menos en un primer momento, sino sólo si podría hacerse o no”. (22/11/63 – Stephen King)

**********Afegit (octubre, 2014): Warner Bros i Bad Robot (J. J. Abrams) projecten una sèrie de TV basada en 22/11/63, segons Entertainment Weekly.**********

Amb MARTORELLENCS 2012, el fotògraf Carles Porta vol captar “com som, què fem i quina diversitat ens acompanya” en 500 imatges en blanc i negre

El fotògraf Carles Porta (Martorell, 1965) busca 499 martorellencs per congelar-ne la imatge amb la seva càmera per a la posteritat... i tu, lector, podries ser un d’ells. Si et trobes aquest Richard Avedon català pel poble, corres el risc que et convidi al seu estudi del carrer Lloselles i et retrati en un elegant i gens artificiós blanc i negre amb fons clar, un context que “no distreu” l’atenció, segons Porta, i ajuda a captar l’essència de cadascú, tal com raja.

Martorellencs 2012 és el nou projecte d’aquest fotògraf obsessionat amb reflectir la societat martorellenca “tal i com és actualment, per poder transmetre-la a les generacions futures”. “Si ho haguéssim fet fa 100 anys, ara ens sorprendria veure que hi havia més barrets, bigotis i barbes que avui, que els pentinats tenien una determinada estètica, que molts portaven bastó o que els rellotges penjaven d'una cadena”, diu Porta. El projecte pretén incloure a qualsevol persona que visqui o treballi a Martorell, o que, sense viure-hi ni treballar-hi, sigui del poble d’arrel, encara que circumstàncies l'hagin portat a alguna altra banda.

Bufandes, jaquetes, gorres, ulleres, cistells de la compra i diversos objectes que, en alguns casos, defineixen l’ofici de la persona fotografiada: una metro, un cabdells de llana, pintura, unes botifarres... La intenció de Porta és retratar els models (persones del poble) sense cap tipus de retoc, maquillatge o impostura, a pèl, ja sigui figurada o literalment. “Si algú vol que el fotografiï despullat, tampoc passaria res, però encara no m’hi he trobat”, bromeja Porta. “Per ara, n’hi ha que es treuen la jaqueta i d’altres que se la deixen posada”.

“Un dia vaig gaudir de la proposta de Richard Avedon (fotògraf nord-americà), que va recórrer la costa oest dels EUA per captar com era la gent d'aquella zona en aquell moment. La idea va impressionar-me i per això vaig pensar que podia aplicar-la al Martorell d’avui”, diu el fotògraf.

Porta va arrencar el projecte a principis de febrer i té la intenció de fer-lo durar fins a finals d’any o quan arribi a la xifra que s’ha marcat, de 499 models. “El número 500 és sorpresa, serà per a algú molt especial” que, per ara, diu que no vol revelar. En aquests moments, el treball de Porta es pot consultar al seu blog, però quan estigui enllestit mirarà de muntar-ne una exposició, en un lloc encara per determinar, i fins i tot editar-ne un llibre, “que, com que es pot tocar, arriba a més gent”.

Per triar els models, improvisats i voluntaris, Porta segueix diversos criteris. Per una banda els ho proposa a martorellencs “carismàtics, de tota la vida, que han participat socialment, comercialment o de qualsevol altra manera” al poble; per altra banda, es fixa també en “persones immigrants” que ara mateix mostren “la diversitat del poble”; i finalment, “miro de recollir aquells que, pel que sigui, ja no són al poble però que n’han estat molt significats en el passat”.

Fins ara, de 100 persones fotografiades, assegura que només cinc s’hi ha negat per timidesa. Però el fotògraf no es rendeix. “Tinc la sort de tenir un ofici que, a més a més, és la meva afició”, diu, i se li nota que ho gaudeix. L’Avedon martorellenc està treballant pel poble, si te’l trobes, tu podries ser el següent.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, 1488, de març de 2012.
El projecte, al blog del fotògraf: AQUÍ.

'La mort del corredor de fons' de Jordi de Manuel. L'inspector Marc Sergiot contra una xarxa de traficants d'òrgans, a Barcelona

La mort del corredor de fons (Edicions 62, 2012) no és cap manual de morts sobtades en el món de l’esport, sinó l’últim cas de l’inspector Marc Sergiot, “el Colombo català”, creat pel biòleg, professor i escriptor Jordi de Manuel (Barcelona, 1962).

Aquesta vegada, Sergiot topa amb una perillosa xarxa de traficants d’òrgans que ha estès els seus tentacles fins a Barcelona. La novel.la arranca amb la troballa d’un cadàver enterrat –i gairebé buit per dins– per part d’un metge jubilat que passeja el gos per la serra de Collserola. Arran d’aquest escabrós tret de sortida, que planteja a la policia els interrogants habituals en aquests casos, La mort del corredor de fons s’articula amb una triple trama.

Per una banda, la investigació que endeguen la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó dels Mossos d’Esquadra, en la qual hi acaba ficant el nas l’inspector Sergiot, del Cos Nacional de Policia. Per l’altra les peripècies d’un xoriço de baixa estofa, que sobreviu donant petits cops, fins que li roba un sobre ple de bitllets a la persona equivocada. I finalment la història d’un jove magrebí que arriba a Europa seguint la ruta de la clandestinitat amb el somni de convertir-se en atleta professional i viure de córrer.

De Manuel, gat vell en el gènere negre, mou els fils de les diverses trames amb la mateixa destresa amb què mouen els fils de les marionetes els experts. Organitza la novel.la en capítols curts; dosifica la informació; accelera o alenteix l’acció, i, quan li convé, fins i tot canvia el punt de vista per tornar-nos a explicar una escena o una altra, amb el qual provoca un interessantíssim i complex joc de perspectives.

La pista que segueixen els Mossos no trigarà a complicar-se, amb l’aparició de més cadàvers. Al mateix temps, la investigació d’aquestes morts s’entrecreuarà amb una persecució a vida o mort entre un petit delinqüent i uns mafiosos implicats en una perillosíssima trama.

L’autor de Mans lliures i El raptor de gnoms ens submergeix amb aquesta nova novel.la, dura i violenta, en la crua realitat de la immigració clandestina, les màfies de crim organitzat, els centres d’acollida i el submón de delinqüència que, més o menys ocult, respira i malviu sota el maquillatge de la ciutat de Barcelona.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, 1488, de març de 2012. I a Championchip.cat.

A la memòria de Fermí Vidal Cuscó, germà del meu avi Jaume

Melòman, cinèfil, pagès, fuster, un paio dur i alhora sensible i maco, maco de collons. I aquesta prosa encesa no és la típica d’un panegíric pòstum, perquè tots els que coneixien el Fermí coincidiran en que era un gran conversador, intel.ligent, afable, atent, curiós, elegant i obert de ment, tot i la seva edat.

Fermí Vidal Cuscó (1934-2012) sabia escoltar i al mateix temps tenia el do de protagonitzar anècdotes interessantíssimes. L'última vegada que el vaig veure (ja a l'hospital, valent però realista, entomant la crua realitat del mal que se l'ha endut) encara ens en va explicar una de quan, sent jove, va haver de parar-li els peus a un camioner malcarat. Un tipus que no només li va aixafar la moto fent marxa enrere amb el camió, sinó que a sobre va insultar-li la mare, i li donava la culpa de tot plegat, precisament a ell, que n’era la víctima.

Tot i que de víctima res, és clar. El Fermí era un d’aquells homes de postguerra que, des de ben joves, s’han esculpit un caràcter ferm, que no es deixa doblegar per res ni per ningú. Sentir-lo era com veure'n una de vaqueros, on el camioner era un pinxo qualsevol i ell en Kirk Douglas, en John Wayne o en Clint Eastwood. Un parell de cops de puny ben donats, un llavi trencat i un ull de vellut, perquè el mal educat aprengués la lliçó, i aquí pau i després glòria.

Però el Mín no només parlava de batusses. Aquell dia, a l’hospital de Reus, també vam parlar de cinema, del Liceu, de la fusteria, de la vinya, de la família, dels geranis que tenia al balcó de casa seva... i de la seva dona. La seva estimada Núria. Perquè tot Bogart té la seva Bacall, i sempre ens quedarà París o Vilanova i la Geltrú. Va parlar-nos de quan anaven a la platja amb moto... De dies de sol, sorra, rialles i complicitats. De quan tot estava encara per fer. Imatges de dies feliços que quedaran per sempre als àlbums de la memòria...

Melòman, cinèfil, pagès, fuster, un paio dur i alhora maco, maco de collons. Una persona, un tiet, un amic, un company, que es feia estimar i que no oblidarem. Gràcies per tota l’experiència transmesa, guapo. Abraça’m ben fort l’avi, quan el vegis, si és veritat que els bons aneu a un lloc on els mals desapareixen i tot torna a començar i els cels són tan espectaculars com a les pel.lis de l’Oeste.

Publicat per Jordi Benavente Vidal a L'Informador de Martorell, 1.487, de març de 2012.

El nou cartutx de dinamita encès de Jair Domínguez és 'Hawaii Meteor' (TRIA Lllibres, 2012): assassinar el rei i proclamar la independència

Jair Domínguez escriu com qui llença un cartutx de dinamita encès dins d’una habitació i posa cara de murri, a veure què passa. La seva opera prima comença amb un Chevrolet Corvette circulant a 300 per hora per una carretera secundària, amb quatre paios vestits de paramilitars, el cabell greixós i una missió suïcida ficada al cap: matar el rei i acomiadar-se d’Espanya.

El guionista, escriptor, periodista i lluitador amateur de sumo Jair Domínguez (Barcelona, 1980) presenta la novel·la Hawaii Meteor (TRIA Llibres, 2012), una road movie apocalíptica, situada en un futur distòpic i protagonitzada per quatre terroristes que pretenen assassinar el rei d'Espanya i proclamar la independència de Catalunya, i que no dubtaran a estripar-ho tot per aconseguir-ho.

L'autor de Jesucrist era marica (i altres contes) ha parit un thriller inflamable i provocador amb ecos de les cròniques lisèrgiques de Hunter S. Thompson; les ficcions apocalíptiques de Chuck Palahniuk; les subversives lletres de Def Con Dos; la violència de Quentin Tarantino o les històries de carretera de Jack Kerouac, entre molts altres referents, barrejats amb el seu propi imaginari salvatge.

Domínguez, que actualment forma part de l’equip del programa La segona hora, de RAC1, ha escrit per a Buenafuente, Polònia, Crackòvia i Minoria Absoluta, entre d’altres. També ha escrit guions de pel·lícules de sèrie Z, ha treballat en publicitat i ha fet de reporter en diaris comarcals.

Amb Hawaii Meteor signa una història d’acció i violència, sàtira i humor negre, tan irreverent com necessària i devastadora, que, com diuen els de TRIA Llibres, “generarà seguidors fervents i detractors a parts iguals”. La metxa del cartutx s’esgota... Podeu llegir el principi de la novel·la aquí: BUUUM!

El dibuix de la portada és obra del martorellenc Oriol Malet.