Tothom te la recomana, dèiem, inclosa l’editora Maria Bohigas, que al seu catàleg de Club Editor hi té escriptorasses com Mercè Rodoreda o Víctor Català (no comparem, mencionem) i que és, per tant, qui va confiar en la veu magnètica d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978), responsable d’aquest títol estrany, Permagel, que tindrà continuació amb dos títols no menys originals: Boulder i Mamut.
El camí que acabem de descriure, arribar a Baltasar per la seva primera novel·la, és sorprenentment el més habitual, i això que abans de ficar-se el públic a la butxaca amb Permagel l’autora havia publicat ja una desena de poemaris. Deu, que no són pocs. Que van merèixer premis com ara el Miquel de Palol, el Màrius Torres, el Gabriel Ferrater o l’Ibn Jafadja. I que fan ressonar versos com aquest: “És tot tan interior que ja no sento el fet d'escriure, tan sols el duc a terme”, d’Invertida (Lleonard Muntaner, 2017). O aquests: “Després de tot, també vosaltres haureu deixat la pell / en aquest bocí indefens de vida”, d’Animals d’hivern (Edicions 62, 2016).
S’entén doncs la senzilla i alhora enigmàtica dedicatòria que obre Permagel (“A la poesia, per permetre-ho”) i que Baltasar ens explica així: “La poesia m'ha fet escriptora i li dec el manteniment de la meva mirada poètica en el món. En el moment que vaig començar a escriure prosa no m'hi trobava, em sentia estranya i vaig invocar la poesia perquè m'acompanyés. La dedicatòria és un agraïment fet paraula”.
Baltasar escriu poesia perquè “és com tornar a tenir tres anys i construir tu tota sola un castell preciós amb peces de fusta de tots colors. Però ara és fins i tot millor perquè les paraules excedeixen totes les formes i tots els colors possibles”. Senyores i senyors, l’Eva Baltasar, vers i revers:
-Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
Crec que la poesia no entén de servituds, ella és per ella mateixa i per la gràcia de la bellesa, que no sé per quina mena de miracle nosaltres els humans, que tan fàcilment la corrompem, també som capaços de crear-la. Els poetes mirem de fer-ho amb la paraula.
En una carta a la seva mare, Hölderlin deia que la poesia era l'ocupació més innocent possible. Em fixo en el terme innocència, allò que no causa dany, i dic que la poesia rau en tota obra bella oberta als sentits dels altres i refinada per la innocència. (Ara hauríem de discutir sobre el terme bellesa).
-Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
Vaig començar a llegir-ne a l'escola, amb deu o onze anys: Lorca, Machado, Hernández. M'aprenia poemes de memòria i me'ls anava repetint tot el dia perquè eren tan poderosos que arribaven a constituir un món paral·lel on era molt feliç.
Encara llegeixo poesia, però em costa molt més trobar mons prou interessants i acollidors com per a instal·lar-m'hi d'aquella manera.
Jo necessito llegir-la. Necessito aquella intimitat amb la paraula escrita que només la solitud afavoreix.
-Per què n’escrius?
Perquè em diverteix, perquè m'excita els sentits i em fa sentir molt viva, perquè és com tornar a tenir tres anys i construir tu tota sola un castell preciós amb peces de fusta de tots colors. Però ara és fins i tot millor perquè les paraules excedeixen totes les formes i tots els colors possibles.
-Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Dir-la molt fluixet, només per a mi, justa acabada d'escriure.
-Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Ni una cosa ni l'altra. Intento preservar la mirada poètica amb la que tots hem nascut, que no m'abandoni al llarg del dia i, sovint, com qui en un dia assolellat li ve de gust fer un capbussó, a mi em ve de gust fer poesia i m'hi poso.
-Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Acostumo a escriure en una petita cambra de casa. És molt senzilla, hi ha una taula, una lleixa, una calaixera, una gran finestra plena de llum i una cadira groga. Hi he posat cortines de ratlles blanques i verdes perquè em fan pensar en els estius de la costa francesa als anys vint i aquesta sola imatge m'alegra. Escric amb ordinador portàtil, als matins, que estic fresca, amb la roba neta i la pell aromàtica. I vaig prenent un te darrere un altre. Te carregat i negre, que fa que el cor repiqui amb força i que els dits volin damunt les tecles. Quan m'agafa gana rosego fruita, fruits secs i un pastís de fajol i xocolata que enforno de tardes per tenir-ne de nou cada matí.
-Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Penso en un lloc molt ric en detalls, en colors, en imatges, m'hi situo i escric des d'allí. Ho faig durant uns dies, com si me n'hi hagués anat de vacances. Quan me'n canso i marxo ja tinc el llibre.
-Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Començo el poema, hi treballo unes hores i l'acabo. El rellegeixo mentalment, li segueixo el ritme, la musicalitat, el retoco, poquet però sempre el retoco. Me n'enamoro i me'l dic fluixet i llavors sembla que em correspongui. De vegades a la nit, abans d'anar a dormir, li llegeixo a la meva dona, que l'escolta i em diu si li agrada.
-Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Quina llàstima que s'hagi de “fer llegir”, oi? Per què hem d'arribar a la poesia a través dels instituts? No podríem arribar-hi abans, de més petits? A casa? Fem allò que ens han ensenyat a fer o que hem vist fer a casa, estimem allò que hem après a estimar de petits. L'escola no es pot fer càrrec de tot, l'escola esperona i acompanya i no hauria d'obligar. Però és clar, sóc una pedagoga que no creu en el sistema educatiu actual. Com podem guanyar lectors? No ho sé... “guanyar lectors”? El vocabulari de la competitivitat m'espanta. Un lector creix, es fa. Crec que si s'estimulés la curiositat i la imaginació dels infants, aquell interès natural que tenen de ben petits per les coses del món i de la vida, aquella orientació cap a la bellesa, si se'ls respectessin i se'ls nodrissin aquests interessos, hi hauria més lectors, més gent feliç.
-Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Si continuo alguna tradició no en sóc conscient. Tinc la impressió que escric com em surt, però és evident que he nascut els anys setanta, que ara sóc a principis del segle XXI, que em precedeixen tot un seguit de lectures, i que tot això influeix en la meva manera de dir. Mestres? No ho diria així, però m'agrada molt com s'expressa la Sylvia Plath i és cert que alguns llibres meus hi recorden. També sóc conscient que la meva poesia, a nivell estilístic, està canviant, es mou, es desplaça, va cap a no sé on, cap a un lloc que em sembla vast i fascinant i que m'atrau amb molta força.
-Et sents part d’una generació?
No, no m'hi he sentit mai. Estic molt reclosa en mi mateixa, les meves obertures són cap a indrets molt poc socials i això dificulta aquest sentiment.
-Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
On comença, la meva contemporaneïtat? Aiaiai, em sento en un terreny molt inestable. Tinc un gruix de vida tan important que és pura vida imaginada, pura vida llegida, que no tinc clares les fronteres. M'arrisco i aviso: tinc molt pocs autors de capçalera. Clàssics: Walt Whitman. Contemporanis: Sylvia Plath, Anne Sexton, R. S. Thomas, U. A. Fanthorpe, Les Murray.
-Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Saps què? M'hauré de tornar a llegir els meus llibres, no en recordo mai els versos! Han arribat a llegir-me versos meus sense dir-me que eren meus i he dit: Apa! M'agrada molt això, qui ho ha escrit? (5 minuts més tard...): fragment del poema “Retrospectiva”, del llibre “Invertida”:
“(...) Espera aquesta mala bèstia que fuig amb el seu pàncrees
daurat encara intacte en una mà i empeny la nit
amb els genolls quasi insensibles de cavall. Sóc jo,
aquest tub digestiu inflat com núvols o placentes
farcides de cordons, amb un cor nou, petit i accelerat,
a dins d'un sac de carn que intenta ser persona. Sóc,
verament, sóc jo. La dona que s'arranca la crosta de passat
en dies de molt vent i escup al vent. Sóc jo. Sóc jo!
A tu m'adreço, oberta com ferida, sensible com manyoc
encara a mig refer de polpa. Els pensaments, ara que hi ets,
se m'acumulen com llunàtics en llocs inversemblants,
capaços d'esbotzar-me fontanel·les. Et crido, ets tu
la dona que manté la corda del que sóc tibada contra el mur
totalitari i cec que em fa de cos com pedra. Amor,
inabastable i pur com gènesi de segles, la teva llum,
que tot ho viatja, m'arriba avui als llavis i me'ls crema”
-Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Hi he viscut a temporades, gràcies a les dotacions econòmiques dels premis literaris que m'han concedit. Mentrestant, he fet de tot i sempre ho he trobat molt interessant perquè sóc una dona curiosa, no suporto estar lligada a una feina més de dos o tres mesos i m'agrada observar gent diferent en ambients diversos: he treballat de cambrera, de tècnica de participació ciutadana, d'educadora d'escola bressol, de mestra d'anglès i música, de pastora d'ovelles, de dona de fer feines (com la Lucia Berlin! quin tip de riure em vaig fer llegint alguns dels seus contes), de professora de matemàtiques, d'homeòpata, de becària en un grup de recerca, de massatgista, d'editora en una revista universitària, de comptable, de professora d'espanyol a Alemanya, d'orientadora en centres de secundària... i mentre he fet tot això no he deixat de llegir i escriure.
-I una cosa més: Boulder (que sembla que ja en tens almenys el primer esborrany) i Mamut, fan que per ara no escriguis poesia? O tens ja el següent poemari en ment?
De ben petita, quan vaig començar a llegir, vaig descobrir que era possible viure a dues realitats alhora, i que era fantàstic!, sobretot la realitat dels llibres, que per a mi sempre ha tingut més força. Més endavant vaig descobrir que el fet d'escriure també genera una realitat molt més intensa de vida i m'hi entrego de ple. De fet, crec que passo molt més temps inscrita en la realitat literària que en la quotidiana i això de vegades m'ha dut algun problema. Quan escric, entro en el món del poemari o de la novel·la i no en surto fins al cap de dies o mesos, que trec el cap a l'exterior, comprovo que hi falta aire, i creo un altre món on sentir-me lliure i acollida, un altre llibre. Mentrestant, a més, també llegeixo llibres d'altres autors, que suposen tota una sèrie de submons extraordinaris que em delecten i m'alimenten. M'agrada la meva vida, m'agrada dedicar-me a les persones que m'estimo, que em comprenen i entenen que de vegades no hi sigui tota. He arribat a un punt d'equilibri on sóc feliç. Si intentés escriure el Boulder alhora que un poemari trencaria aquest equilibri i el món literari se m'enduria vés a saber on. No crec que m'agradés. Tinc dos poemaris enllestits al calaix i estic pensant què fer amb ells però no crec que en comenci cap altre fins que hagi sortit dels mons del Mamut i el Boulder.
-Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.
Hi havia una cosa... però m'ha fugit del cap. Moltíssimes gràcies, m'ho he passat molt bé.
Publicat per Jordi Benavente a La Llança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada