PRISONERS. Carrers deserts, sense ni rastre de la teva filla petita. Villeneuve a l’alçada del mestre Fincher

De la pel·lícula Prisoners (Denis Villeneuve, 2013) m’agrada tot. Tot, excepte el cartell. En comptes dels rostres dels dos protagonistes masculins, hagués preferit un carrer desert, tan desoladorament desert com quan hi busques la teva filla petita segrestada i no la trobes. O una imatge de l’autocaravana que hi surt (no us destapo res, no ho faig mai: el vehicle surt al tràiler, i al principi). Però bé, suposo que van triar el ganxo de les dues estrelles principals.

M’agraden els ulls injectats en sang i la perilla salvatge del personatge de Hugh Jackman. Quins avantbraços, quina mirada, quin paio. Capaç de contenir-se, tendre però alerta, en una escena, i d’esclatar en la següent. I viceversa. Protector, complex, violent, grandiós. 

M’agraden els misteriosos tatuatges –els de garjola i els altres– que cobreixen algunes parts del cos del policia que interpreta Jake Gyllenhaal. Repentinat enrere, camisa cordada fins l’últim botó, parpelleig nerviós. Conduint un fascinant sedan negre. 

M’agrada la Maria Bello. Aquí, secundària de luxe, ulls embotits de tan plorar. Interpreta, abans que res, una mare, amb tot el que això comporta. Una mare destrossada, en aquest cas, perquè li han arrabassat la nena. 

M’agrada la parella que formen Viola Davis i Terrence Howard, els pares de l’altra nena desapareguda, amiga de la filla dels personatges de Bello i Jackman. Interessant i necessari contrapunt per fer avançar la història. 

M’agrada tot el repartiment, fins i tot els que no he mencionat (Leo, Dano, Minnete i tota la resta). Ells i elles broden els seus papers i afegeixen, cadascú la seva, més capes de foscor al film. 

M’agrada que algú descrigués Prisoners com “la nova Seven” o com “un Fincher sense Fincher”. Funciona com a reclam. I és un homenatge al mestre. Però crec que, en aquest cas, Villeneuve investiga molt més les ombres que habiten dins nostre. Els límits.

(No menyspreo Seven, al contrari: per a mi és un puto clàssic del gènere. Però allà els personatges eren més plans: aquí tenen més rebaves, cosa que ens els fa més propers, més incòmodes.) 

M’agraden la sordidesa i l’atmosfera angoixant que ha creat Villeneuve. I com es val dels paisatges, els espais tancats i el mal temps (ara pluja, com feia Fincher, ara neu) per complicar-ho tot encara més. 

M’agrada, m’agrada molt, com Villeneuve i el guionista Aaron Guzikowski especulen sobre certs límits, com deia. ¿Fins on són capaços d’arribar uns pares per descobrir on és la seva filla de sis anys desapareguda? ¿S’hi val tot per trobar-la i rescatar-la? Aquest és el quid de la història. I d'aquí la importància de les interpretacions.  

M’agrada com Villeneuve mostra el patiment, la impotència i la desesperació d’aquests pares. Com s’esmicolen l’educació i les bones maneres, la confiança en la policia i l’autocontrol, quan et prenen la filla. 

M’agrada recordar la senyora que, en plena projecció de la pel·lícula, al cine, l'altre dia, no parava de dir “ai, senyor déu meu...”, perquè la història la tenia acollonida, i patint. 

M’agrada que tot quadri. Tot. Villeneuve i Guzikowski han parit un thriller rodó, que segueix els preceptes clàssics del gènere negre: tot és demostrable i versemblant, amb girs però sense trampes, colpidor però sense manipulació ni falses sorpreses. 

M’agrada no poder dir absolutament res del desenllaç. Ja en parlarem, i molt, quan tothom l’hagi vista. 

M’agrada haver-me trobat amb un altre puto clàssic, vaja.

“Lovecraft mola”, un vol barat a Boston, l’Starbucks de Providence i la gènesi de la novel·la LOS NOMBRES MUERTOS de Jesús Cañadas

Parlar de H. P. Lovecraft (Providence, 1890-1937) em transporta a l’adolescència. Aquell període terrible i meravellós, què us haig de dir. Grans a la cara i pardals al cap. Partides de rol amb els amics. La masturbació elevada a la categoria d’art. Les primeres grans patacades i, alhora, sentir que tot era possible. Però sobretot, sobretot, aquella genuïna capacitat de viure intensament una història com si en fóssim els protagonistes, quan llegíem. I descobrir els referents. Això és molt personal, els meus són Lovecraft, Tolkien, King i Bukowski, i, després, la resta.

Per això quan vaig sentir que l’escriptor Jesús Cañadas (Cádiz, 1980) tenia entre mans una novel·la d’aventures protagonitzada pel mestre de Providence, vaig aixecar les orelles, excitat. Ahir al vespre, finalment, uns quants iniciats (“Tekeli-li!, Tekeli-li!”, i coses així) érem a la llibreria Gigamesh de Barcelona, a la presentació de Los nombres muertos (Fantascy, 2013), amb ganes d’escoltar com s’havia gestat tot plegat. 

“Lovecraft mola, punto”. Jesús Cañadas, tan de la conya com erudit, resumia així perquè li ha dedicat dos anys de la seva vida. Però aquest lema només era el principi d’un apassionant i divertidíssim resum de la gènesi de la novel·la (amanit amb comentaris com el fet que la casa on visqué Lovecraft a Providence ja no existeix, ara hi ha un solar buit... amb un Starbucks plantat al mig). Havia trencat el gel el crític i escriptor Ricard Ruiz Garzón, presentant-nos llibre i autor, amb el domini acostumat. Cañadas prenia el relleu. 

Foto: Aramys Romero

Tot és culpa d’un vol barat a Boston, va explicar el gadità. Inicialment, ell només volia investigar sobre l’origen de La sombra sobre Innsmouth, la seva narració lovecraftiana preferida aleshores. Fins que tingué l’oportunitat de ficar el nas a la Universitat de Providence... i capbussar-se en el món (els horrors còsmics i tentaculars) del creador dels mites de Cthulhu. Va ser allà, diu, on el Necronomicón va posseir-lo. 

A Providence, va poder consultar el 'fons Lovecraft', després de vendre-li la moto al funcionari de torn (anècdota sucosa que també va compartir amb els reunits a Gigamesh, encomanant entusiasme, com tot bon explicador d’històries). Va tenir accés a manuscrits i correspondència personal, les obres del mestre en tots els idiomes imaginables, i les del seu cercle d’amistats, i tots els estudis existents. En aquella increïble biblioteca, va ser on va descobrir que l’autor d’En las montañas de la locura "era tot un personatge en si mateix", un caramel, sobre qui pagava la pena bastir-ne una ficció. Un trepidant i misteriós, documentat i fantasiós homenatge a l’home que va dotar de profunditat, foscor i éssers horribles els nostres malsons. 

Foto: Llibreria Gigamesh

Si sentir-lo narrar les peripècies del making-of de Los nombres muertos, i com parla dels personatges reals que hi ha fet sortir (Lovecraft, però també Frank Belknap Long, Robert Erwin Howard, Sonia Greene, Aleister Crowley o J.R.R. Tolkien, entre d’altres), ja resulta engrescador, no vull pensar com serà la novel·la. “És un llibre d’aventures, cent per cent, una mica a l’estil Indiana Jones”, va dir-nos a l’Aramys Romero i a mi en Miquel Codony, que ja l’ha llegida. “En la línia del Montecristo del Marc Pastor, doncs?”, vaig preguntar. “Bona comparació, sí”. Genial. 

Aventures, persecucions i tirotejos. Més terror còsmic. Més societats secretes amb cultes ancestrals. Més un singular grup d’escriptors immersos en una mena de demencial road movie en el període d’entreguerres, a la recerca del més mític dels llibres maleïts, el Necronomicón! 

¿S’entén, ara, la referència inicial a la capacitat de fascinar-nos (de flipar-nos del tot) per una història, que teníem d’adolescents? Potser encara en queda alguna cosa dels somiadors barbamecs que vam ser... Potser per això encara anem a Gigamesh. Per això vaig comprar-la ahir mateix i no trigaré a llegir-la.

----------------------------------------------
Un cop llegida, afegeixo la nota i un comentari:

L'homenatge de Cañadas a Lovecraft està molt ben parit. L'horror del mestre de Providence... amb sentit de l'humor i de l'aventura, una molt bona recreació i uns personatges (tants els protagonistes com els secundaris) boníssims. Si us agrada Lovecraft, l'heu de llegir. Encara que sigui un pelet massa llarg i que l'autor presenti (com és obvi) la "seva versió" de tot plegat. Ben escrit, ben documentat i amb un final molt bèstia.

LAS LUMINOSAS, de Lauren Beukes. Ressenya d’un demencial i espectacular trencaclosques amb assassí en sèrie i salts en el temps

“No tiene ni una mancha de sangre encima ni hay rastro del arma homicida (...) porque la dejó clavada en el cuello de un perro muerto treinta y cinco años más tarde”. 

Vet aquí una de les paradoxes temporals amb què la guionista, periodista i escriptora Lauren Beukes (Johannesburgo, 1976) ha bastit la seva última novel·la, Las luminosas (publicada en castellà per RBA, 2013). Vertiginosa i molt recomanable ficció de 400 pàgines, entre el fantàstic i el gènere negre, que juga amb la hipòtesi que l’assassí perfecte seria aquell que sap fer-se fonedís en l’espai... i en el temps.

El psicòpata, la Casa i la víctima que sobreviu

L’acció transcorre a la ciutat de Chicago, entre la dècada dels trenta i la dels noranta del segle XX. Harper Curtis és un sense sostre antisocial i violent que un bon dia descobreix una casa abandonada (“la Casa”), que li permet viatjar en el temps (concretament entre 1929 i 1993), cosa que aprofita per assassinar noies que “brillen” i per deixar objectes anacrònics als escenaris dels crims, com a signatura. Encenedors, ponis de joguina, cromos de beisbol..., que no corresponen a l’època de les víctimes i converteixen la investigació en un cul-de-sac.

Aquest estrany i sinistre personatge actua impunement fins que una de les noies a qui ataca, l’estudiant de periodisme Kirby Mazrachi, sobreviu a la brutal agressió. Traumatitzada i obsessionada amb l’atacant, Kirby comença a investigar pel seu compte amb l’ajuda d’un periodista esportiu, Dan Velasquez, abans expert en homicidis, que en el seu moment va cobrir el cas.

Un imprevisible i magnètic Harper, la trastocada i brillant (en els dos sentits) Kirby, i en Dan, astut i fidel perdiguer, formen un triangle protagonista que dóna molt de joc. La Casa, ja ho anireu descobrint, tindrà també un paper important en la història (una mica, salvant totes les distàncies, com si de l’illa de Lost es tractés). 

Enorme trencaclosques 

“Hay un número finito de tramas. Lo interesante es cómo se desarrollan”, diu la Kirby a la pàgina 191. Però és Beukes qui ho escriu, perquè d’això es tracta, la premissa és aquesta que us he dit, però l’interessant és veure què passa després, i com acaba tot plegat. Imagineu-vos un enorme trencaclosques. Per definició, ha d’encaixar. Però, com és obvi, no en podreu apreciar tota la seva (terrible) bellesa fins al final. 

I això és el que ha aconseguit aquesta apreciable autora sud-africana (guanyadora del Premi Arthur C. Clarke el 2011, amb Zoo City, entre d’altres guardons internacionals del fantàstic), que malgrat les anades i vingudes en el temps, el resultat final no només quadri, sinó que fins i tot resulti versemblant (bé, ja ens entenem). 

Barker, Thompson... Beukes

Las luminosas és una novel·la crua i dura. Explícita en la violència que retrata. Una mena de demencial “Alícia al país dels malsons”, on qui sempre va un pas per davant de la noia és una assassí en sèrie, en comptes d’un conill amb un rellotge. 

Beukes no estalvia detalls quan es tracta de retratar el depredador. Descriu les seves accions amb precisió malaltissa, i també furga dins del seu cap, com feia Jim Thompson. Alhora, la seva prosa resulta fascinant i poètica (fins i tot romàntica), dins la sordidesa. I aquí, sobretot en el desenllaç, m’ha fet pensar en Clive Barker. 

Elaborada com una suma de salts temporals i capítols curts escrits des del punt de vista d’un personatge diferent cada vegada (els més habituals són els que formen el triangle protagonista), la història avança frenèticament. Les diverses accions, narrades en paral·lel, desemboquen en el (no podia ser d’una altra manera) taquicàrdic desenllaç. 

No sóc el primer, ni seré l’últim a dir-ho, però insistirem: assassins en sèries, viatges en el temps i una parella de periodistes implicats personalment en la investigació... A què espereu?

GRAVITY, o la indefensió davant la immensitat

Que sí, que sí. Que el mestre Kubrick li hagués posat una mica més d’Strauss, que ja se sap que els valsos casen molt bé amb la ingravidesa. I que un astrofísic n’ha desmuntat algunes de les escenes per inversemblants. Però, i què.

Estic segur que veure Gravity (Alfonso Cuarón, 2013) en 3D al cinema és el més a prop que estaré mai de visitar l’espai. El més a prop que estaré mai de sentir aquella indefensió absoluta davant la immensitat més paorosa. Davant d’aquella bellesa primigènia. Profundíssima. Infinita. Un terrible vertigen, en totes les direccions possibles.

Una experiència que no he viscut ni viuré mai, però que està tan ben recreada i aconseguida, a la pel·lícula, que havia d’escriure aquestes línies i dir-vos-ho: aneu a veure la Sandra Bullock i el George Clooney. No us deixeu perdre aquest espectacle cinematogràfic.

Somieu, amb els ulls oberts, durant 90 minuts, que sou astronautes. A la deriva...

Jordi de Manuel presenta 'La decisió de Manperel': "Escric per intentar entendre allò que no comprenc, com la fe en Déu o en un equip de futbol"

“El fet que la naturalesa es pugui descriure tan bé mitjançant les matemàtiques és un misteri que requereix una explicació”. Enigmàtica cita del científic Max Tegmark amb què s’obre l’última novel·la de Jordi De Manuel, La decisió de Manperel (Columna, 2013).

Encara no he pogut fer la maleta i embarcar cap a la misteriosa illa àrtica on es confina el protagonista, després de resoldre un complicat problema matemàtic i renunciar al premi. Però sí que vaig poder assistir a la presentació del llibre, dijous 3 d’octubre, al FNAC del Triangle. 

El professor, doctor en Biologia i escriptor Jordi De Manuel (Barcelona, 1962) ha obtingut el premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler amb una obra que parteix d’una notícia real: el 2006, el matemàtic rus Grigori Perelman va resoldre la conjectura de Poincaré i rebutjà la Medalla Fields, una mena de Nobel, i el milió de dòlars del premi. 

Tan xocant com fascinant, no creieu? Així va veure-ho també De Manuel. Entre aquesta estranya notícia i l’aspecte del propi Perelman (esprimatxat, barbut, mig calb, mig grenyut), la prolífica imaginació de l’escriptor barceloní va encendre’s... i va començar a bastir la ficció.

Un matemàtic s’evadeix amb la seva mare a una illa remota, fugint dels flaixos, després de solucionar un dels Set Problemes del Mil·lenni. Allà, viu obsessionat per les matemàtiques i el misteri de l'existència, des del moment en què rep una carta del seu pare, ja mort, i una colla d’enregistraments que li descobriran la seva veritable identitat... 

Jordi De Manuel va convidar a acompanyar-lo “dos amics, perquè així ja sé que parlaran bé de mi”. Però aviat quedà clar que no calien els llaços d’amistat. La decisió de Manperel es defensa sola. La matemàtica Carme Torras va definir-la com una “biografia novel·lada, amb tocs fantàstics, que convida a pensar; optimista i moltes coses més”. “I això no és cap falca publicitària, és una constatació matemàtica”, va afegir. 

L’autor de Disseccions o L’olor de la pluja va dir després que “aquesta novel·la té un making-of increïble: la Carme ha caminat per la tundra amb mi, per exemple”. La imatge, suggerent i glaçadora, va quedar flotant a la sala d’actes del centre comercial, mentre la presentació continuava. 

L’escriptor i periodista Jordi Cervera va advertir al seu torn que “qualsevol cosa que n’espereu, d’aquesta novel·la, us sorprendrà, perquè es tracta d’una obra singular, en el nostre panorama i en qualsevol altre”. 

De Manuel, al final, va tenir també unes paraules emocionades per al seu pare, el veterà autor de còmics Enric de Manuel “Enrich”, que malgrat els seus vuitanta-quatre anys també va assistir a l’acte: “L’escriptor neix, potser, però també es fa... Es fa de les chispas de la infància. Jo, per exemple, crec que la capacitat de fabular i la fantasia em vénen d'aquelles tardes a la falda del pare, que m'explicava històries. Gràcies, pare!".

Arribats a aquest punt, en què l’escriptor va oblidar-se per un moment que estava envoltat d’amics, companys, escriptors, científics, periodistes i lectors, i ens emocionà a tots amb aquest sentit homenatge al pare, quedà clar que la novel·la que ens ocupa va molt més enllà de l’anècdota a partir de qual va arrencar...

“Escric per mirar d’entendre allò que no comprenc”, va dir Jordi de Manuel. “Per mirar d’entendre la idea de Déu, per exemple. La fe irracional en un ésser superior... o en un equip de futbol com el Barça, el Madrid o l'Espanyol”.

(*L'amic De Manuel va dedicar-me un exemplar del seu mític recull de relats Disseccions, a la foto. Gràcies, Jordi!) 

DIÁSTOLE, d’Emilio Bueso. Fascinant, violenta i original novel·la de terror

Emilio Bueso (Castelló de la Plana, 1974) és un d’aquells autors que fan que sembli fàcil. Que ho sembli, dic. Perquè no tothom pot construir castells de naips amb aquesta solidesa. La seva prosa té una cadència sincopada (frases curtes i paràgrafs d’una sola línia combinats amb descripcions més àmplies i diàlegs de precisió) que flueix, i que avança i avança i avança... fins que t’has polit la novel·la sencera i aixeques el cap, els ulls vermells, regust de sang i un somriure estrany d’orella a orella.

Diástole (Salto de Página, 2011) està escrita en primera persona i amb dos narradors: en Jérôme, un jove pintor maleït, consumit per l’heroïna, i l’Iván, un personatge estrambòtic, reclòs en una mansió mig en ruïnes, que li encarrega un retrat a l’artista, amb una condició: el pintarà en quatre nits seguides. 

En Jérôme, simpàtic perdedor, usa un present d’urgència, un to lumpen i una oralitat molt ben aconseguits. L’Iván, d’un magnetisme inqüestionable, va descabdellant la seva terrible història a base de flashbacks mentre el pinten. L’encert d’aquestes dues veus és comparable al de Marc Pastor quan va escollir la Mort com a narradora de la genial La mala dona. 

Bueso dosifica la informació sobre la identitat i les peripècies dels personatges magistralment. De mica en mica anirem descobrint la complicada vida d’en Jérôme i l’enigmàtic passat de l’Iván, que ha travessat l’infern del setge de Leningrad, la dictadura soviètica, una intensa història d’amor i la catàstrofe de Txernòbil, en una mena de road movie de malson.

Qui és l’Iván? Per què tria un artista ionqui perquè el retrati en un llenç? Com es passa per tots aquests escenaris de terror sense deixar-hi la pell? No penso destapar-vos la trama, ja ho sabeu. Llegiu-la. 

A mi, Diàstole m’ha recordat el lirisme, els personatges turmentats i les atmosferes malsanes dels relats del britànic Clive Barker; la hipnòtica i primeta novel·la El pistolero (La Torre Oscura I) d’Stephen King; el gust per l’estrany, la foscor i els monstres que hi habiten de Howard Phillips Lovecraft i els seus deixebles; la verbositat incontenible de Chuck Palahniuk, i l’entranyable realisme brut amb què Charles Bukowski retratava misèries i addiccions. 

Què més necessiteu per abocar-vos-hi ja, a aquest abisme? Voleu més motius? Un altre: Bueso demostra que no calen 500 pàgines per deixar bocabadat el lector. Ell en necessita només 233. 

Emilio Bueso és enginyer i professor de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, i autor de diversos relats i de les novel·les Noche Cerrada, Diástole, Cenital i la més recent Esta noche arderá el cielo*

(*Bueso presentarà Esta noche arderá el cielo el proper 5 d’octubre, a les 18 hores, a la llibreria Gigamesh de Barcelona, amb l’editor de Salto de Página, Pablo Mazo, i el també editor i propietari de la llibreria, Alejo Cuervo)

‘Les veus del crim’, el somni negre sobre groc d’Anna Maria Villalonga fet realitat

El seu somni era negre sobre groc, i l’Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) l’ha fet realitat. Conversar de tu a tu amb alguns dels seus escriptors favorits, dotze autors catalans de novel·la negra, en aquest cas. Agrair-los les bones estones passades llegint les seves obres. Cosir-los a preguntes. I recollir-ho tot en un volum –Les veus del crim (Alrevés, 2013)– indispensable per copsar l’estat actual del gènere a casa nostra. 

Erudita i propera, Villalonga ha parlat amb ells sobre com, on, per què i des de quan escriuen: procés creatiu, motivacions, influències, plans de futur i la seva visió del món editorial, del país i de la llengua, entre d’altres qüestions. Primer n’ha devorat els seus llibres, i després s’hi ha entaulat, amb cafè i gravadora i el mètode, el bon humor i la mirada còmplice de la divulgadora de raça que és. 

El resultat és un recull de converses literàries amb (per ordre d’aparició): Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Jordi Cervera, Jaume Benavente, Jordi Pijoan, Teresa Solana, Sebastià Bennasar, Andreu Martín, Albert Villaró, Marc Pastor, Pau Vidal i Salvador Balcells. S’hi trobaven bé, fent-la petar amb ella. I es nota. Perquè han sortit temes professionals, vocacionals, però també personals. Al cap i a la fi, ningú escriu des de la barrera, sinó més aviat deixant-s’hi la pell. 

Anna Maria Villalonga. FOTO: JUAN LINARES 

Villalonga és professora de literatura a la Universitat de Barcelona, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, investigadora i escriptora. Les veus del crim és fruit del seu afany divulgador de “la negror”, que dissecciona en el blog A l’ombra del crim, en conferències, articles i ara també des de l’associació ‘En Negre’. 

La seva dèria per les novel·les de lladres i serenos, per dignificar i acostar el gènere i els nostres escriptors al gran públic, l’ha portat a concebre aquests interessantíssims diàlegs “amb dotze apòstols del crim en llengua catalana”, com diu al pròleg un altre expert en el tema, el professor Àlex Martín Escribà. 

Cada peça té acotacions que descriuen l’espai i les condicions en què va desenvolupar-se la conversa, que enriqueixen encara més el retrat dels entrevistats. Qui ja els conegués, aprofundirà en els seus imaginaris i obsessions. Qui els descobreixi amb aquest llibre s’emporta una bona guia de lectura. Tot un regal, tant per als habituals del gènere com per als estudiosos, els lectors curiosos i els aprenents d’escriptor. 

(*L’autora i els entrevistats presentaran Les veus del crim aquest dimecres 18 de setembre, a les 19.30h, a la llibreria La Impossible de Barcelona.)

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com.

‘El ninot de neu’, de Jo Nesbo. Ressenya, o les conseqüències de la nostra addicció per Harry Hole

Segur que recordeu Seven. És d’aquelles pel·lis que no oblidarem mai. Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey. Una foscor fascinant i dolorosa. Aquella pluja constant que calava als ossos. L’atmosfera opressiva dels escenaris. I aquella inquietud creixent –una por cerval que ens devorava per dins mentre avançava la història– que David Fincher i el guionista Andrew Kevin Walker van imprimir al seu clàssic dels noranta.

Doncs Jo Nesbo (Oslo, 1960) ha parit un thriller igual d’angoixant i devastador, El ninot de neu (Proa, 2013). El director de Zodiac o El club de la lluita seria un candidat ideal per adaptar-lo al cinema. Sense els set pecats capitals, ni la pluja. Però amb aquella llum esmorteïda que enrareix els hiverns al nord d’Europa... i amb un ninot de neu, amb branquillons i pedretes negres, sempre present al jardí de les cases de les dones desaparegudes. Testimoni mut de l’horror que vindrà. 

Perquè aquesta és la premissa del llibre: fa anys que, coincidint amb la primera nevada, desapareixen dones a Noruega. Dones casades i amb fills. I la signatura del segrestador (o assassí, tot i que encara no s’han trobat els cossos) és un ninot de neu plantat al jardí. Amb la mirada –dues pedretes negres– fixa a l’interior de les llars desolades. Una figura blanca i freda, tan innocent com desesperant. 

Harry Hole –metre noranta, cap rapat, alcohòlic, malcarat i expeditiu, però investigador brillant i entranyable, malgrat tot– és l’encarregat del cas. Perquè és el millor de la Unitat d’Homicidis de la Policia d’Oslo, i també perquè una carta anònima el posa rere la pista: “Aviat arribarà la primera nevada. I tornarà a aparèixer. El ninot de neu. I quan la neu s’haurà fos, s’haurà endut algú altre”. Un missatge inquietant, que lliga el present, sempre inestable, d'en Harry amb un dels episodis més durs del seu passat, quan perseguia un assassí en sèrie a Austràlia... 

I prou. Destapar gaire més de la trama seria desactivar les mines, suavitzar-vos el tràngol d’una de les millors novel·les negres que he llegit mai, així de clar. I no. Prefereixo que us passi per sobre i us deixi glaçats. Destrossats, i fascinats. Hòstia, val la pena anar-hi verge, al sacrifici, us ho asseguro. 

Literalment de genolls

Per si encara feia falta, després de signar les hipnòtiques i colpidores El pit-roig, L’estrella del Diable o El redemptor, amb la setena entrega de la sèrie Harry Hole (la cinquena que ens arriba traduïda al català, per Laia Font, Proa), el noruec confirma que és un narrador extraordinari. Que domina l’ofici, i el gènere. Els girs de la història (que n’hi ha una bona ració; mesurada, sense passar-se) no són simple pirotècnia per enlluernar el personal. Són cops de puny a la boca de l’estómac. Cops d’efecte que et deixen literalment de genolls, sense aire, els ulls plorosos, atordit. 

N’hi ha que han hagut de deixar el llibre uns minuts, recuperar-se i tornar-hi al cap d’una estona. Perquè deixar de llegir no és una opció. Aquest músic i exfutbolista de crani esquilat sap parar molt bé les seves trampes. Domina la narració d'accions en paral·lel, el joc de punts de vista i l’el·lipsi (ja sigui en un diàleg o en una escena qualsevol). Et colla a la pàgina, així de simple. Avances, segueixes llegint perquè necessites saber més. 

I és curiós: el Nesbo més madur coincideix amb el més cru i sàdic, en la concepció i descripció dels crims perpetrats per l’antagonista, però també en la dissecció que fa dels sentiments i les relacions dels personatges principals (que això no va, només, de sang i fetge, amics); però també és aquell que ens recorda que les pitjors pors són les infantils. Aquelles que ja ens paralitzaven de petits: la foscor, els espais buits i silenciosos, els espais isolats, i aquells objectes que, fora de context, resulten aterridors (el ninot de neu). I, malgrat tot, seguim llegint. 

La nostra història amb en Harry

Fa cinc novel·les que acompanyem en Harry. Rude i addicte a l’alcohol. Però amb un cor enorme. Fa cinc novel·les que patim perquè no se n’acaba de sortir amb la Rakel, a qui s’estima amb bogeria. A ella i a l’Oleg, el nano d’ella, d’un matrimoni anterior. Un nano solitari i esquerp com ell, que per això s’hi entén tan bé. Però la seva obsessió per la feina –i pel Jim Beam–, per resoldre casos com si li anés la vida, fa que ella se n’allunyi. I sí que a vegades li va la vida: ha perdut ja tres amics, tres companys, en Harry. L’Associació dels Policies Morts. Tres fotos, sense marc, al seu despatx espartà. 

Us perdeu? Tranquils. Un altre punt fort d’El ninot de neu és que Nesbo hi explica fets del passat d’en Harry, sense destrossar-ne la intriga (després podreu gaudir igualment els títols anteriors). Posa en antecedents el lector nouvingut i, alhora, usa aquest mateix passat per enfosquir encara més l’atmosfera de la novel·la. I seguim llegint. 

Devorem 450 pàgines malgrat la devastació soferta. I, en les 50 pàgines finals (el llibre en té mig miler), sentim el fred, el pànic i l’ofec en carn pròpia. Recargolada, vertiginosa, fosca i meravellosament ben travada, El ninot de neu. No la teniu encara? Sortiu corrent de casa ara mateix. Feu-vos amb un exemplar. Robeu-lo, si fa falta, com se sol dir. Però ataqueu l’últim Nesbo ja. Que no us aturin les conseqüències de la nostra addicció.

“Fins i tot en Harry Hole ha sentit por en aquesta història”, diu Jo Nesbo sobre ‘El ninot de neu’ (això no és una ressenya, és una incitació)

there's a bluebird in my heart that 
wants to get out 
but I'm too tough for him, 
I say, stay in there, I'm not going 
to let anybody  see  
you.

Fragment del poema ‘Bluebird’. Charles Bukowski

El millor d’un personatge de ficció és quan te’l creus, quan hi empatitzes i pateixes amb ell: quan sembla real. Aquest és el primer punt fort de la sèrie de novel·les de l’inspector Harry Hole, creada per Jo Nesbo (Oslo, 1960). Fins ara, traduïdes al català per Laia Font i publicades per Proa, tenim El pit-roig, Nèmesi, L’estrella del diable, El redemptor i, acabada de sortir, El ninot de neu.

L’escriptor noruec ha creat un personatge que combina l’antiheroi de la novel·la negra nord-americana clàssica i el detectiu nòrdic modern, solitari i depressiu. Un paio dur i malcarat de metre noranta. Romàntic, només en les distàncies curtes (com a L’ocell blau de Bukowski). I un investigador brillant, intuïtiu i apassionat. Però tenallat per la seva addicció a l’alcohol, i per una mena de destí tràgic que li ha fet perdre ja més d'un amic en acte de servei. Podríem dir que no té sort.

I és aquesta debilitat el que ens el fa tan proper. És humà, i té defectes. És un dels nostres. Sembla que la seva relació amb la Rakel, i el fill d’ella, l’Oleg, no acaba d'arribar a bon port, entre d’altres coses, perquè tot i que ella se l’estima i sap que és un home bo, vol evitar que, a través d’ell, el nano visqui l’infern de la beguda. També hi ha la seva obsessió per la feina, per passar comptes. I la foscor és el següent. Hole assisteix a reunions dels AA. Sua sang per mantenir la temptació a ratlla, i seguir sobri, malgrat la cruesa de la seva feina... Fins que les coses es torcen. Que sempre es torcen.   

En Hole és de carn i óssos, aquí rau l’èxit de la sèrie. La clau són les seves febleses i grandeses (“és el meu millor investigador i el meu pitjor malson”, diu el seu cap, Bjarne Moller) i el dibuix, polièdric i complex, que en fa Nesbo, d’ell i de la resta de personatges. La seva humanitat fa que qualsevol cosa que els passi, per enrevessada o terrible que sigui, ens lligui encara més a la història. Necessitem saber com se’n surten. Del seu enfrontament amb els antagonistes (que tampoc són mai d'una sola peça), però també del descarnat cara a cara amb la vida. 

I després ve l’acció. Les investigacions (homicidis, atracaments, violacions, corrupció policial) a què s’enfronta aquest inspector expeditiu i violent, quan cal, però sobretot intel·ligent: Harry Hole resol més situacions amb el cervell que amb els punys o amb la seva Smith & Wesson del .38. Perquè, malgrat la seva mala estrella, sempre se'n surt. Una altra cosa són els mètodes i les conseqüències, les cicatrius.

El segon punt fort de la sèrie és que Nesbo és un narrador fabulós. Així de senzill. Les seves novel·les són la suma d’una colla d’escenes executades amb precisió mil·limètrica: una successió de relats breus perfectes, que encaixen diabòlicament bé entre ells, perquè –tercer punt fort– Nesbo també és un bon tramador.

Què més es pot demanar? Doncs que no s’aturin. Ni ell, d’escriure des de la seva freda i severa Oslo. Ni els de Proa, de traduir-ho (gràcies, Laia Font) i publicar-ho. Proa publica ara El ninot de neu. RBA ho fa en castellà. Aquí en teniu la sinopsi.

El terror sorgeix d'un objecte quotidià

Nesbo ho explica en una entrevista: El ninot de neu comença amb una escena molt cinematogràfica i esgarrifosa, que apel·la a una de les pors més terribles i difícils de defugir, la que sorgeix d’un objecte proper i quotidià, posat fora de context: una joguina, una nina o un ninot de neu, que et mira fixament...

“No em vaig plantejar El ninot de neu com una novel·la de terror, de fet és novel·la negra. Però és cert que hi ha més components terrorífics que a la resta de les meves novel·les”, diu Nesbo, qui, com molts altres mestres en l’art d’acollonir el personal amb històries d’alt voltatge, va utilitzar les seves pròpies pors, “especialment les que tenia de petit”, per escriure-la.  

“Fins i tot en Harry Hole ha sentit por en aquesta història”, adverteix Nesbo. 

Jo m’hi poso avui mateix. Ja us explicaré què tal.

‘L’olor de la pluja’: una ullada a la fascinant “teranyina” de Jordi de Manuel

Imagineu-vos una sequera terrible que ja gairebé assola tot el planeta. Només les grans ciutats poden assegurar el subministrament d’aigua, amb restriccions: l’aixeta raja unes poques hores al dia i en surt una aigua tèrbola, dessalada. Els pobles d’interior es buiden i milers de refugiats fan cap a Barcelona, on s’apilen en campaments improvisats a la franja costanera. Imagineu-vos l’olor de la pluja –l’olor de la terra mullada– tan llunyana que s’ha convertit en un somni recurrent. 

Som al 2017. La capital catalana és una ciutat ofegada per les restriccions d’aigua, sense arbres, amb una població envellida controlada amb documents d’identitat genètica i unes Rondes Aèries per on circulen els aerotaxis i d’altres vehicles prioritaris. Aquest és el fred escenari on tenen lloc els fets de L’olor de la pluja (La Magrana, 2006) de Jordi de Manuel. Desvetllar gaire més seria esguerrar els misteris de la història. Podem presentar els personatges.

Damià Darder i la seva filla Sara arriben a la ciutat amb una atrotinada Volkswagen, buscant aigua i una oportunitat. L’ambientòleg català Arnau Salord i el bioquímic israelià Pinkhas Lubens, per la seva banda, estan preparant un article sobre els perquès de la sequera, amb unes conclusions que podrien capgirar la situació. La galeria la completen hackers i policies amb pocs escrúpols, forenses de confiança, neokupes, empresaris, terroristes... 

...i l’inspector Marc Sergiot, que, tenint en compte l’atmosfera opressiva d’aquesta fosca i creïble distòpia, podria ser interpretat pel Harrison Ford de la mítica Blade Runner, si no fos perquè per la seva descripció –baix, gras, cabells grisos i arrissats, i mostatxo– recorda més aviat a l’encarregat del Filiprim (l’inoblidable Jaume Sorribas) amb gavardina. Sergiot serà l'encarregat d'investigar una aparent mort accidental, que precipitarà la història. 

Tots ells formen part de “la teranyina” teixida per l’escriptor, biòleg i professor Jordi De Manuel (Barcelona, 1962). 

"LA TERANYINA"
Va ser la crítica Anna Maria Villalonga qui va parlar-me’n per primera vegada, no fa gaire. “La teranyina” seria l'entramat d’històries i personatges –amb el peculiar inspector Marc Sergiot al capdavant– que Jordi De Manuel ha anat bastint a base de relats i, sobretot, novel·les. Títols que poden llegir-se junts o per separat, perquè també funcionen sols: L’olor de la pluja, Cels taronges, Cabells porpres, Tres somnis blaus, Mans lliures, El raptor de gnoms i, la més recent, La mort del corredor de fons.

Villalonga va treure el tema mentre parlàvem d’un altre autor català que també té un món propi i fusiona diversos gèneres, Marc Pastor (Barcelona, 1977). Les seves novel·les són autònomes... però també estan relacionades, lligades per una lògica interna (Pastor sempre diu que té “un pla”) i farcides de complicitats amb el seu propi imaginari “culturalment dispers” (alimentat a base de cinema, literatura, còmics i sèries de televisió). Si encara no el coneixeu, podeu començar per la més recent, la salvatge Bioko. 

Jordi de Manuel

Si t’apassiona l’univers que està confeccionant Pastor, novel·la a novel·la, va dir-me Villalonga, t’has de deixar atrapar també per la “la teranyina” del Jordi de Manuel. I jo m’hi vaig deixar caure de quatre grapes. (Tema per a un futur text més extens: Pastor i De Manuel com a dues baules indispensables més d’una cadena que començà amb Manuel de Pedrolo.)

L'OLOR DE LA PLUJA
I ara podria parlar-vos més de L’olor de la pluja, esbudellar-la i dissipar-ne la màgia. Però prefereixo que us hi deixeu caure de quatre grapes, vosaltres també, amb total innocència. Estem parlant d’una novel·la de 266 pàgines que es llegeixen ràpid. De Manuel escriu, i descriu, molt bé (escenaris i personatges), i no s’oblida que estem aquí perquè passin coses. Que volem acció, la que es veu i la que t’han d’explicar després, com a les bones novel·les negres. I aquesta no decep. Té acció, i també reflexió, sobre certes línies que els científics no haurien de creuar mai.

Els capítols són curts i narrats en tercera persona, des del punt de vista dels protagonistes, ara l'un, ara l'altre. Així, les diverses trames avancen picades i en paral·lel (o creuant-se) fins al clímax final. En alguns moments, De Manuel juga amb l’ordre cronològic de la narració, mostrant-nos un mateix fet des de diferents òptiques, trencant així per un moment la linealitat i creant un efecte estrany i fascinant que, per si la història no fos ja prou misteriosa, encara atrapa més al lector.

L’olor de la pluja és una novel·la negra, distòpica i ecologista, ambientada a Barcelona, en un futur proper... Va ser finalista dels premis El Lector de l’Odissea (1999), Ciutat de Badalona (2000) i Josep Pla (2005). Feu-me cas, i feu-li cas a l’Anna Maria Villalonga: si encara no esteu atrapats per “la teranyina”, llenceu-vos-hi ja, que l’experiència valdrà la pena. Ja m'ho direu.

‘La veritat sobre el cas Harry Quebert’, de l'escriptor suís Joël Dicker, aquella novel·la fascinant, romàntica, sòrdida i addictiva de què tothom parla

“Una dona l’havia vist sortir del bosc plena de sang. 

En el que va trigar a trucar a la policia, 

la nana va desaparèixer per sempre.” 

La veritat sobre el cas Harry Quebert (La Campana, 2013) de Joël Dicker (Ginebra, 1985) és un d’aquells "llibres-de-què-tothom-parla", que t’arriba recomanadíssim i que –tenien raó– devores fins al final, morbosament fascinat pel misteri que envolta la mort de la jove Nola Kellergan i la seva història d’amor prohibit amb l’escriptor Harry Quebert. 

Inicialment em cridà l’atenció que alguns crítics el comparessin amb John Irving, Philip Roth, Jonathan Franzen, Vladimir Nabokov, Woody Allen (sic) o Stieg Larsson, i el comentari de Sergi Pàmies a La Vanguardia, que deia que “fusiona recursos de gèneres molt diferents. De la sèrie Twin Peaks a John Grisham, Psicosi, L’exorcista o el Nou Hampshire de John Irving”.

Després, llegint-lo, m’atrapà una història plena de sorpreses i escrita amb un sentit del ritme magistral, que et capbussa en el misteri de la desaparició d’una noia de 15 anys, així com el narrador, Marcus Goldman: un impetuós i jove escriptor que, per defensar el seu mentor, mira de treure’n l’entrellat, alhora que busca la inspiració per al proper llibre... Al final, com era d’esperar, l’enrevessada realitat inspirarà la ficció (un recurs molt explotat, però no per això menys efectiu) 

Dues històries en una

Trobo que també li escau l’etiqueta de llibre-ideal-per-a-les-vacances: la seva intensitat (680 pàgines, 31 capítols, ritme vertiginós) i el seu caràcter enrevessat (diverses capes i successius girs argumentals) fan que el moment ideal per consumir-lo siguin les vacances, quan un pot dedicar-li hores de sofà, de gandula a l’ombra d’un arbre o de tovallola sobre la sorra, i païr-lo o comentar-lo mentre fa la cerveseta en una terrassa, al vespre. Poseu-lo a la maleta i ja m’ho explicareu.

La veritat sobre el cas Harry Quebert són dues històries en una. Per una banda, la d’un escriptor famós anomenat Harry Quebert, que l’estiu de 1975, amb 34 anys, viu una història d’amor, en secret, amb una noia de 15 anys, la Nola Kellergan, que desapareix per sempre l’agost d’aquell mateix any. I per l’altra, a l’any 2008, la història de l’escriptor Marcus Goldman, que comença a investigar el cas quan, 33 anys després, la policia troba el cos de la noia i deté en Quebert, ex professor i amic seu, acusat de l’assassinat. 

“Qui va matar la Nola Kellergan?”

Com van fer David Lynch i Mark Frost a Twin Peaks (“Qui va matar la Laura Palmer?”), a principis dels noranta, Joël Dicker desplega ara una impressionant capacitat narrativa que ens endinsa a la fictícia població d’Aurora, Nou Hampshire, on va viure la Nola i on sembla que tots els veïns tinguin cops amagats (“Qui va matar la Nola Kellergan?”). Les indagacions de Goldman ens descobriran episodis del passat, convertint cada escena del llibre en un fragment de la veritat; una veritat polièdrica, amb tantes cares com testimonis, que, és clar, no copsarem del tot fins al final. 

En aquest sentit, afegeixo Stephen King a la llista d’autors amb qui comparar la literatura de Dicker. El mestre del terror també és expert en això de situar les seves històries en poblets (sovint també de Nova Anglaterra i inventats, i que ens descriu amb tot luxe de detalls) on sembla que tothom es conegui, però on ningú sap quins horrors amaga realment el seu veí, portes endins. En aquesta segona novel·la del jove escriptor suís gairebé res és el que sembla, cosa que manté el lector, o almenys a mi, amb la boca oberta des del primer fins a l’enèsim cop d’efecte. 

La veritat sobre el cas Harry Quebert es llegeix, doncs, com una addictiva i truculenta novel·la de misteri; però també com una dramàtica història d’amor prohibit amb una menor, i com un exercici de metaliteratura, en què Dicker satiritza el negoci editorial i determinats èxits de vendes. Ell, precisament, que n’ha parit un que s’ha traduït ja a més de 33 idiomes (l'Imma Falcó ho ha fet al català) i que l’ha convertit en un autor a tenir en compte.

Si voleu fer-ne un petit tast, aquí teniu LES PRIMERES PÀGINES, per cortesia de la mateixa editorial.

‘Trajecte final’ de Manuel de Pedrolo: set contes que vénen del futur, escrits fa gairebé 40 anys

Vaig quatre dècades tard. Però què voleu que us digui: Trajecte final (Ed. 62, 2009) ha sigut tota una troballa i em venia de gust escriure aquest post. Me’l va recomanar fa poc l’Andrea: “Són set contes sorprenents!”, va dir. I tenia molta raó. En el meu cas, l’impacte de descobrir aquest recull d’històries, que ja fa gairebé 40 anys que van ser escrites, ha sigut com el que sentiria un arqueòleg en un jaciment antic si desenterrés un objecte... del futur.

Manuel de Pedrolo (1918-1990) va publicar Trajecte final l’any 1975. Però llegint-lo he pensat molt en la sèrie Fringe, que J. J. Abrams va estrenar el 2008. Anacronismes a banda, l’agent Olivia Dunham i el doctor Walter Bishop podrien ser personatges pedrolians. 

Viatges en el temps. Escletxes a d’altres móns. Contactes amb extraterrestres, i el secretisme oficial que ho tapa tot. Organitzacions secretes que operen a nivell mundial amb projectes molt inquietants. Robòtica avançada. Pedrolo era un mestre del “Què passaria si...?”, i aquests set contes són pura imaginació desbordant, pura ciència-ficció, pensada i escrita en català. 

La intriga de les pròpies trames i la curiositat dels personatges, que els porta a investigar (a ficar-se on no els demanen) per treure l’entrellat de les situacions més increïbles (però versemblants!), són el motor d’aquests relats, on compta tant l’ambientació, com l’acció, com el desenllaç inesperat, la sorpresa final que rebla la història. 

Havent gaudit amb la literatura de Richard Matheson, Albert Sánchez Piñol, H. G. Wells, Ray Bradbury, Marc Pastor, Jordi de Manuel, Jules Verne..., i amb les ficcions televisives de Chris Carter o J. J. Abrams, entre d’altres creadors indispensables del gènere (una llista eclèctica i incompleta, ho sé i accepto recomanacions), em faltava encara endinsar-me en l'imaginari de Pedrolo. 

Un any abans de Trajecte final, es publicà Mecanoscrit del segon origen (1974), que aviat veurem al cinema, en una adaptació endegada per Bigas Luna. El 1980 sortia Aquesta matinada i potser per sempre, que, segons la professora i escriptora Carme Ballús, Pedrolo reivindicava com la seva “millor obra de ciència-ficció” (l’haig de buscar...), i onze anys després es publicà Successimuntani.