‘Les veus del crim’, el somni negre sobre groc d’Anna Maria Villalonga fet realitat

El seu somni era negre sobre groc, i l’Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) l’ha fet realitat. Conversar de tu a tu amb alguns dels seus escriptors favorits, dotze autors catalans de novel·la negra, en aquest cas. Agrair-los les bones estones passades llegint les seves obres. Cosir-los a preguntes. I recollir-ho tot en un volum –Les veus del crim (Alrevés, 2013)– indispensable per copsar l’estat actual del gènere a casa nostra. 

Erudita i propera, Villalonga ha parlat amb ells sobre com, on, per què i des de quan escriuen: procés creatiu, motivacions, influències, plans de futur i la seva visió del món editorial, del país i de la llengua, entre d’altres qüestions. Primer n’ha devorat els seus llibres, i després s’hi ha entaulat, amb cafè i gravadora i el mètode, el bon humor i la mirada còmplice de la divulgadora de raça que és. 

El resultat és un recull de converses literàries amb (per ordre d’aparició): Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Jordi Cervera, Jaume Benavente, Jordi Pijoan, Teresa Solana, Sebastià Bennasar, Andreu Martín, Albert Villaró, Marc Pastor, Pau Vidal i Salvador Balcells. S’hi trobaven bé, fent-la petar amb ella. I es nota. Perquè han sortit temes professionals, vocacionals, però també personals. Al cap i a la fi, ningú escriu des de la barrera, sinó més aviat deixant-s’hi la pell. 

Anna Maria Villalonga. FOTO: JUAN LINARES 

Villalonga és professora de literatura a la Universitat de Barcelona, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, investigadora i escriptora. Les veus del crim és fruit del seu afany divulgador de “la negror”, que dissecciona en el blog A l’ombra del crim, en conferències, articles i ara també des de l’associació ‘En Negre’. 

La seva dèria per les novel·les de lladres i serenos, per dignificar i acostar el gènere i els nostres escriptors al gran públic, l’ha portat a concebre aquests interessantíssims diàlegs “amb dotze apòstols del crim en llengua catalana”, com diu al pròleg un altre expert en el tema, el professor Àlex Martín Escribà. 

Cada peça té acotacions que descriuen l’espai i les condicions en què va desenvolupar-se la conversa, que enriqueixen encara més el retrat dels entrevistats. Qui ja els conegués, aprofundirà en els seus imaginaris i obsessions. Qui els descobreixi amb aquest llibre s’emporta una bona guia de lectura. Tot un regal, tant per als habituals del gènere com per als estudiosos, els lectors curiosos i els aprenents d’escriptor. 

(*L’autora i els entrevistats presentaran Les veus del crim aquest dimecres 18 de setembre, a les 19.30h, a la llibreria La Impossible de Barcelona.)

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com.

‘El ninot de neu’, de Jo Nesbo. Ressenya, o les conseqüències de la nostra addicció per Harry Hole

Segur que recordeu Seven. És d’aquelles pel·lis que no oblidarem mai. Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey. Una foscor fascinant i dolorosa. Aquella pluja constant que calava als ossos. L’atmosfera opressiva dels escenaris. I aquella inquietud creixent –una por cerval que ens devorava per dins mentre avançava la història– que David Fincher i el guionista Andrew Kevin Walker van imprimir al seu clàssic dels noranta.

Doncs Jo Nesbo (Oslo, 1960) ha parit un thriller igual d’angoixant i devastador, El ninot de neu (Proa, 2013). El director de Zodiac o El club de la lluita seria un candidat ideal per adaptar-lo al cinema. Sense els set pecats capitals, ni la pluja. Però amb aquella llum esmorteïda que enrareix els hiverns al nord d’Europa... i amb un ninot de neu, amb branquillons i pedretes negres, sempre present al jardí de les cases de les dones desaparegudes. Testimoni mut de l’horror que vindrà. 

Perquè aquesta és la premissa del llibre: fa anys que, coincidint amb la primera nevada, desapareixen dones a Noruega. Dones casades i amb fills. I la signatura del segrestador (o assassí, tot i que encara no s’han trobat els cossos) és un ninot de neu plantat al jardí. Amb la mirada –dues pedretes negres– fixa a l’interior de les llars desolades. Una figura blanca i freda, tan innocent com desesperant. 

Harry Hole –metre noranta, cap rapat, alcohòlic, malcarat i expeditiu, però investigador brillant i entranyable, malgrat tot– és l’encarregat del cas. Perquè és el millor de la Unitat d’Homicidis de la Policia d’Oslo, i també perquè una carta anònima el posa rere la pista: “Aviat arribarà la primera nevada. I tornarà a aparèixer. El ninot de neu. I quan la neu s’haurà fos, s’haurà endut algú altre”. Un missatge inquietant, que lliga el present, sempre inestable, d'en Harry amb un dels episodis més durs del seu passat, quan perseguia un assassí en sèrie a Austràlia... 

I prou. Destapar gaire més de la trama seria desactivar les mines, suavitzar-vos el tràngol d’una de les millors novel·les negres que he llegit mai, així de clar. I no. Prefereixo que us passi per sobre i us deixi glaçats. Destrossats, i fascinats. Hòstia, val la pena anar-hi verge, al sacrifici, us ho asseguro. 

Literalment de genolls

Per si encara feia falta, després de signar les hipnòtiques i colpidores El pit-roig, L’estrella del Diable o El redemptor, amb la setena entrega de la sèrie Harry Hole (la cinquena que ens arriba traduïda al català, per Laia Font, Proa), el noruec confirma que és un narrador extraordinari. Que domina l’ofici, i el gènere. Els girs de la història (que n’hi ha una bona ració; mesurada, sense passar-se) no són simple pirotècnia per enlluernar el personal. Són cops de puny a la boca de l’estómac. Cops d’efecte que et deixen literalment de genolls, sense aire, els ulls plorosos, atordit. 

N’hi ha que han hagut de deixar el llibre uns minuts, recuperar-se i tornar-hi al cap d’una estona. Perquè deixar de llegir no és una opció. Aquest músic i exfutbolista de crani esquilat sap parar molt bé les seves trampes. Domina la narració d'accions en paral·lel, el joc de punts de vista i l’el·lipsi (ja sigui en un diàleg o en una escena qualsevol). Et colla a la pàgina, així de simple. Avances, segueixes llegint perquè necessites saber més. 

I és curiós: el Nesbo més madur coincideix amb el més cru i sàdic, en la concepció i descripció dels crims perpetrats per l’antagonista, però també en la dissecció que fa dels sentiments i les relacions dels personatges principals (que això no va, només, de sang i fetge, amics); però també és aquell que ens recorda que les pitjors pors són les infantils. Aquelles que ja ens paralitzaven de petits: la foscor, els espais buits i silenciosos, els espais isolats, i aquells objectes que, fora de context, resulten aterridors (el ninot de neu). I, malgrat tot, seguim llegint. 

La nostra història amb en Harry

Fa cinc novel·les que acompanyem en Harry. Rude i addicte a l’alcohol. Però amb un cor enorme. Fa cinc novel·les que patim perquè no se n’acaba de sortir amb la Rakel, a qui s’estima amb bogeria. A ella i a l’Oleg, el nano d’ella, d’un matrimoni anterior. Un nano solitari i esquerp com ell, que per això s’hi entén tan bé. Però la seva obsessió per la feina –i pel Jim Beam–, per resoldre casos com si li anés la vida, fa que ella se n’allunyi. I sí que a vegades li va la vida: ha perdut ja tres amics, tres companys, en Harry. L’Associació dels Policies Morts. Tres fotos, sense marc, al seu despatx espartà. 

Us perdeu? Tranquils. Un altre punt fort d’El ninot de neu és que Nesbo hi explica fets del passat d’en Harry, sense destrossar-ne la intriga (després podreu gaudir igualment els títols anteriors). Posa en antecedents el lector nouvingut i, alhora, usa aquest mateix passat per enfosquir encara més l’atmosfera de la novel·la. I seguim llegint. 

Devorem 450 pàgines malgrat la devastació soferta. I, en les 50 pàgines finals (el llibre en té mig miler), sentim el fred, el pànic i l’ofec en carn pròpia. Recargolada, vertiginosa, fosca i meravellosament ben travada, El ninot de neu. No la teniu encara? Sortiu corrent de casa ara mateix. Feu-vos amb un exemplar. Robeu-lo, si fa falta, com se sol dir. Però ataqueu l’últim Nesbo ja. Que no us aturin les conseqüències de la nostra addicció.

“Fins i tot en Harry Hole ha sentit por en aquesta història”, diu Jo Nesbo sobre ‘El ninot de neu’ (això no és una ressenya, és una incitació)

there's a bluebird in my heart that 
wants to get out 
but I'm too tough for him, 
I say, stay in there, I'm not going 
to let anybody  see  
you.

Fragment del poema ‘Bluebird’. Charles Bukowski

El millor d’un personatge de ficció és quan te’l creus, quan hi empatitzes i pateixes amb ell: quan sembla real. Aquest és el primer punt fort de la sèrie de novel·les de l’inspector Harry Hole, creada per Jo Nesbo (Oslo, 1960). Fins ara, traduïdes al català per Laia Font i publicades per Proa, tenim El pit-roig, Nèmesi, L’estrella del diable, El redemptor i, acabada de sortir, El ninot de neu.

L’escriptor noruec ha creat un personatge que combina l’antiheroi de la novel·la negra nord-americana clàssica i el detectiu nòrdic modern, solitari i depressiu. Un paio dur i malcarat de metre noranta. Romàntic, només en les distàncies curtes (com a L’ocell blau de Bukowski). I un investigador brillant, intuïtiu i apassionat. Però tenallat per la seva addicció a l’alcohol, i per una mena de destí tràgic que li ha fet perdre ja més d'un amic en acte de servei. Podríem dir que no té sort.

I és aquesta debilitat el que ens el fa tan proper. És humà, i té defectes. És un dels nostres. Sembla que la seva relació amb la Rakel, i el fill d’ella, l’Oleg, no acaba d'arribar a bon port, entre d’altres coses, perquè tot i que ella se l’estima i sap que és un home bo, vol evitar que, a través d’ell, el nano visqui l’infern de la beguda. També hi ha la seva obsessió per la feina, per passar comptes. I la foscor és el següent. Hole assisteix a reunions dels AA. Sua sang per mantenir la temptació a ratlla, i seguir sobri, malgrat la cruesa de la seva feina... Fins que les coses es torcen. Que sempre es torcen.   

En Hole és de carn i óssos, aquí rau l’èxit de la sèrie. La clau són les seves febleses i grandeses (“és el meu millor investigador i el meu pitjor malson”, diu el seu cap, Bjarne Moller) i el dibuix, polièdric i complex, que en fa Nesbo, d’ell i de la resta de personatges. La seva humanitat fa que qualsevol cosa que els passi, per enrevessada o terrible que sigui, ens lligui encara més a la història. Necessitem saber com se’n surten. Del seu enfrontament amb els antagonistes (que tampoc són mai d'una sola peça), però també del descarnat cara a cara amb la vida. 

I després ve l’acció. Les investigacions (homicidis, atracaments, violacions, corrupció policial) a què s’enfronta aquest inspector expeditiu i violent, quan cal, però sobretot intel·ligent: Harry Hole resol més situacions amb el cervell que amb els punys o amb la seva Smith & Wesson del .38. Perquè, malgrat la seva mala estrella, sempre se'n surt. Una altra cosa són els mètodes i les conseqüències, les cicatrius.

El segon punt fort de la sèrie és que Nesbo és un narrador fabulós. Així de senzill. Les seves novel·les són la suma d’una colla d’escenes executades amb precisió mil·limètrica: una successió de relats breus perfectes, que encaixen diabòlicament bé entre ells, perquè –tercer punt fort– Nesbo també és un bon tramador.

Què més es pot demanar? Doncs que no s’aturin. Ni ell, d’escriure des de la seva freda i severa Oslo. Ni els de Proa, de traduir-ho (gràcies, Laia Font) i publicar-ho. Proa publica ara El ninot de neu. RBA ho fa en castellà. Aquí en teniu la sinopsi.

El terror sorgeix d'un objecte quotidià

Nesbo ho explica en una entrevista: El ninot de neu comença amb una escena molt cinematogràfica i esgarrifosa, que apel·la a una de les pors més terribles i difícils de defugir, la que sorgeix d’un objecte proper i quotidià, posat fora de context: una joguina, una nina o un ninot de neu, que et mira fixament...

“No em vaig plantejar El ninot de neu com una novel·la de terror, de fet és novel·la negra. Però és cert que hi ha més components terrorífics que a la resta de les meves novel·les”, diu Nesbo, qui, com molts altres mestres en l’art d’acollonir el personal amb històries d’alt voltatge, va utilitzar les seves pròpies pors, “especialment les que tenia de petit”, per escriure-la.  

“Fins i tot en Harry Hole ha sentit por en aquesta història”, adverteix Nesbo. 

Jo m’hi poso avui mateix. Ja us explicaré què tal.

‘L’olor de la pluja’: una ullada a la fascinant “teranyina” de Jordi de Manuel

Imagineu-vos una sequera terrible que ja gairebé assola tot el planeta. Només les grans ciutats poden assegurar el subministrament d’aigua, amb restriccions: l’aixeta raja unes poques hores al dia i en surt una aigua tèrbola, dessalada. Els pobles d’interior es buiden i milers de refugiats fan cap a Barcelona, on s’apilen en campaments improvisats a la franja costanera. Imagineu-vos l’olor de la pluja –l’olor de la terra mullada– tan llunyana que s’ha convertit en un somni recurrent. 

Som al 2017. La capital catalana és una ciutat ofegada per les restriccions d’aigua, sense arbres, amb una població envellida controlada amb documents d’identitat genètica i unes Rondes Aèries per on circulen els aerotaxis i d’altres vehicles prioritaris. Aquest és el fred escenari on tenen lloc els fets de L’olor de la pluja (La Magrana, 2006) de Jordi de Manuel. Desvetllar gaire més seria esguerrar els misteris de la història. Podem presentar els personatges.

Damià Darder i la seva filla Sara arriben a la ciutat amb una atrotinada Volkswagen, buscant aigua i una oportunitat. L’ambientòleg català Arnau Salord i el bioquímic israelià Pinkhas Lubens, per la seva banda, estan preparant un article sobre els perquès de la sequera, amb unes conclusions que podrien capgirar la situació. La galeria la completen hackers i policies amb pocs escrúpols, forenses de confiança, neokupes, empresaris, terroristes... 

...i l’inspector Marc Sergiot, que, tenint en compte l’atmosfera opressiva d’aquesta fosca i creïble distòpia, podria ser interpretat pel Harrison Ford de la mítica Blade Runner, si no fos perquè per la seva descripció –baix, gras, cabells grisos i arrissats, i mostatxo– recorda més aviat a l’encarregat del Filiprim (l’inoblidable Jaume Sorribas) amb gavardina. Sergiot serà l'encarregat d'investigar una aparent mort accidental, que precipitarà la història. 

Tots ells formen part de “la teranyina” teixida per l’escriptor, biòleg i professor Jordi De Manuel (Barcelona, 1962). 

"LA TERANYINA"
Va ser la crítica Anna Maria Villalonga qui va parlar-me’n per primera vegada, no fa gaire. “La teranyina” seria l'entramat d’històries i personatges –amb el peculiar inspector Marc Sergiot al capdavant– que Jordi De Manuel ha anat bastint a base de relats i, sobretot, novel·les. Títols que poden llegir-se junts o per separat, perquè també funcionen sols: L’olor de la pluja, Cels taronges, Cabells porpres, Tres somnis blaus, Mans lliures, El raptor de gnoms i, la més recent, La mort del corredor de fons.

Villalonga va treure el tema mentre parlàvem d’un altre autor català que també té un món propi i fusiona diversos gèneres, Marc Pastor (Barcelona, 1977). Les seves novel·les són autònomes... però també estan relacionades, lligades per una lògica interna (Pastor sempre diu que té “un pla”) i farcides de complicitats amb el seu propi imaginari “culturalment dispers” (alimentat a base de cinema, literatura, còmics i sèries de televisió). Si encara no el coneixeu, podeu començar per la més recent, la salvatge Bioko. 

Jordi de Manuel

Si t’apassiona l’univers que està confeccionant Pastor, novel·la a novel·la, va dir-me Villalonga, t’has de deixar atrapar també per la “la teranyina” del Jordi de Manuel. I jo m’hi vaig deixar caure de quatre grapes. (Tema per a un futur text més extens: Pastor i De Manuel com a dues baules indispensables més d’una cadena que començà amb Manuel de Pedrolo.)

L'OLOR DE LA PLUJA
I ara podria parlar-vos més de L’olor de la pluja, esbudellar-la i dissipar-ne la màgia. Però prefereixo que us hi deixeu caure de quatre grapes, vosaltres també, amb total innocència. Estem parlant d’una novel·la de 266 pàgines que es llegeixen ràpid. De Manuel escriu, i descriu, molt bé (escenaris i personatges), i no s’oblida que estem aquí perquè passin coses. Que volem acció, la que es veu i la que t’han d’explicar després, com a les bones novel·les negres. I aquesta no decep. Té acció, i també reflexió, sobre certes línies que els científics no haurien de creuar mai.

Els capítols són curts i narrats en tercera persona, des del punt de vista dels protagonistes, ara l'un, ara l'altre. Així, les diverses trames avancen picades i en paral·lel (o creuant-se) fins al clímax final. En alguns moments, De Manuel juga amb l’ordre cronològic de la narració, mostrant-nos un mateix fet des de diferents òptiques, trencant així per un moment la linealitat i creant un efecte estrany i fascinant que, per si la història no fos ja prou misteriosa, encara atrapa més al lector.

L’olor de la pluja és una novel·la negra, distòpica i ecologista, ambientada a Barcelona, en un futur proper... Va ser finalista dels premis El Lector de l’Odissea (1999), Ciutat de Badalona (2000) i Josep Pla (2005). Feu-me cas, i feu-li cas a l’Anna Maria Villalonga: si encara no esteu atrapats per “la teranyina”, llenceu-vos-hi ja, que l’experiència valdrà la pena. Ja m'ho direu.

‘La veritat sobre el cas Harry Quebert’, de l'escriptor suís Joël Dicker, aquella novel·la fascinant, romàntica, sòrdida i addictiva de què tothom parla

“Una dona l’havia vist sortir del bosc plena de sang. 

En el que va trigar a trucar a la policia, 

la nana va desaparèixer per sempre.” 

La veritat sobre el cas Harry Quebert (La Campana, 2013) de Joël Dicker (Ginebra, 1985) és un d’aquells "llibres-de-què-tothom-parla", que t’arriba recomanadíssim i que –tenien raó– devores fins al final, morbosament fascinat pel misteri que envolta la mort de la jove Nola Kellergan i la seva història d’amor prohibit amb l’escriptor Harry Quebert. 

Inicialment em cridà l’atenció que alguns crítics el comparessin amb John Irving, Philip Roth, Jonathan Franzen, Vladimir Nabokov, Woody Allen (sic) o Stieg Larsson, i el comentari de Sergi Pàmies a La Vanguardia, que deia que “fusiona recursos de gèneres molt diferents. De la sèrie Twin Peaks a John Grisham, Psicosi, L’exorcista o el Nou Hampshire de John Irving”.

Després, llegint-lo, m’atrapà una història plena de sorpreses i escrita amb un sentit del ritme magistral, que et capbussa en el misteri de la desaparició d’una noia de 15 anys, així com el narrador, Marcus Goldman: un impetuós i jove escriptor que, per defensar el seu mentor, mira de treure’n l’entrellat, alhora que busca la inspiració per al proper llibre... Al final, com era d’esperar, l’enrevessada realitat inspirarà la ficció (un recurs molt explotat, però no per això menys efectiu) 

Dues històries en una

Trobo que també li escau l’etiqueta de llibre-ideal-per-a-les-vacances: la seva intensitat (680 pàgines, 31 capítols, ritme vertiginós) i el seu caràcter enrevessat (diverses capes i successius girs argumentals) fan que el moment ideal per consumir-lo siguin les vacances, quan un pot dedicar-li hores de sofà, de gandula a l’ombra d’un arbre o de tovallola sobre la sorra, i païr-lo o comentar-lo mentre fa la cerveseta en una terrassa, al vespre. Poseu-lo a la maleta i ja m’ho explicareu.

La veritat sobre el cas Harry Quebert són dues històries en una. Per una banda, la d’un escriptor famós anomenat Harry Quebert, que l’estiu de 1975, amb 34 anys, viu una història d’amor, en secret, amb una noia de 15 anys, la Nola Kellergan, que desapareix per sempre l’agost d’aquell mateix any. I per l’altra, a l’any 2008, la història de l’escriptor Marcus Goldman, que comença a investigar el cas quan, 33 anys després, la policia troba el cos de la noia i deté en Quebert, ex professor i amic seu, acusat de l’assassinat. 

“Qui va matar la Nola Kellergan?”

Com van fer David Lynch i Mark Frost a Twin Peaks (“Qui va matar la Laura Palmer?”), a principis dels noranta, Joël Dicker desplega ara una impressionant capacitat narrativa que ens endinsa a la fictícia població d’Aurora, Nou Hampshire, on va viure la Nola i on sembla que tots els veïns tinguin cops amagats (“Qui va matar la Nola Kellergan?”). Les indagacions de Goldman ens descobriran episodis del passat, convertint cada escena del llibre en un fragment de la veritat; una veritat polièdrica, amb tantes cares com testimonis, que, és clar, no copsarem del tot fins al final. 

En aquest sentit, afegeixo Stephen King a la llista d’autors amb qui comparar la literatura de Dicker. El mestre del terror també és expert en això de situar les seves històries en poblets (sovint també de Nova Anglaterra i inventats, i que ens descriu amb tot luxe de detalls) on sembla que tothom es conegui, però on ningú sap quins horrors amaga realment el seu veí, portes endins. En aquesta segona novel·la del jove escriptor suís gairebé res és el que sembla, cosa que manté el lector, o almenys a mi, amb la boca oberta des del primer fins a l’enèsim cop d’efecte. 

La veritat sobre el cas Harry Quebert es llegeix, doncs, com una addictiva i truculenta novel·la de misteri; però també com una dramàtica història d’amor prohibit amb una menor, i com un exercici de metaliteratura, en què Dicker satiritza el negoci editorial i determinats èxits de vendes. Ell, precisament, que n’ha parit un que s’ha traduït ja a més de 33 idiomes (l'Imma Falcó ho ha fet al català) i que l’ha convertit en un autor a tenir en compte.

Si voleu fer-ne un petit tast, aquí teniu LES PRIMERES PÀGINES, per cortesia de la mateixa editorial.

‘Trajecte final’ de Manuel de Pedrolo: set contes que vénen del futur, escrits fa gairebé 40 anys

Vaig quatre dècades tard. Però què voleu que us digui: Trajecte final (Ed. 62, 2009) ha sigut tota una troballa i em venia de gust escriure aquest post. Me’l va recomanar fa poc l’Andrea: “Són set contes sorprenents!”, va dir. I tenia molta raó. En el meu cas, l’impacte de descobrir aquest recull d’històries, que ja fa gairebé 40 anys que van ser escrites, ha sigut com el que sentiria un arqueòleg en un jaciment antic si desenterrés un objecte... del futur.

Manuel de Pedrolo (1918-1990) va publicar Trajecte final l’any 1975. Però llegint-lo he pensat molt en la sèrie Fringe, que J. J. Abrams va estrenar el 2008. Anacronismes a banda, l’agent Olivia Dunham i el doctor Walter Bishop podrien ser personatges pedrolians. 

Viatges en el temps. Escletxes a d’altres móns. Contactes amb extraterrestres, i el secretisme oficial que ho tapa tot. Organitzacions secretes que operen a nivell mundial amb projectes molt inquietants. Robòtica avançada. Pedrolo era un mestre del “Què passaria si...?”, i aquests set contes són pura imaginació desbordant, pura ciència-ficció, pensada i escrita en català. 

La intriga de les pròpies trames i la curiositat dels personatges, que els porta a investigar (a ficar-se on no els demanen) per treure l’entrellat de les situacions més increïbles (però versemblants!), són el motor d’aquests relats, on compta tant l’ambientació, com l’acció, com el desenllaç inesperat, la sorpresa final que rebla la història. 

Havent gaudit amb la literatura de Richard Matheson, Albert Sánchez Piñol, H. G. Wells, Ray Bradbury, Marc Pastor, Jordi de Manuel, Jules Verne..., i amb les ficcions televisives de Chris Carter o J. J. Abrams, entre d’altres creadors indispensables del gènere (una llista eclèctica i incompleta, ho sé i accepto recomanacions), em faltava encara endinsar-me en l'imaginari de Pedrolo. 

Un any abans de Trajecte final, es publicà Mecanoscrit del segon origen (1974), que aviat veurem al cinema, en una adaptació endegada per Bigas Luna. El 1980 sortia Aquesta matinada i potser per sempre, que, segons la professora i escriptora Carme Ballús, Pedrolo reivindicava com la seva “millor obra de ciència-ficció” (l’haig de buscar...), i onze anys després es publicà Successimuntani.

‘Luz de estrellas lejanas’, les primeres passes del gegant George R. R. Martin

L’últim que podem llegir de George R. R. Martin és el primer que va escriure: Luz de estrellas lejanas, primera part de la seva autobiografia literària, que inclou també quinze relats i la novel·la breu Una canción para Lya, escrits entre 1967 i 1980. 

Tenint en compte que l’autor de la saga A Song of Ice and Fire (Canción de Hielo y Fuego) va publicar-ne la primera part, A Game of Thrones, el 1996 (Juego de Tronos, Gigamesh, Barcelona, 2002), s’entén que les narracions recollides a Luz de estrellas lejanas no són més, ni menys, que el camp de proves de tota la pirotècnia que vindria després. Les primeres passes d’un gegant. 

Presentats cronològicament, els relats vénen acompanyats de quatre cròniques autobiogràfiques que s’intercalen amb les ficcions i amb les quals George R. R. Martin (Bayonne, Nova Jersey, 1948) explica als lectors com va convertir-se en escriptor... des dels llunyans anys 50, quan venia contes de por als nens del veïnat a un centau la pàgina, fins que comença a enviar relats a revistes especialitzades, i també a guanyar premis.

La llavor més fèrtil, els còmics

Al principi, segons explica el creador dels Set Regnes, hi havia els còmics. Concretament Els 4 Fantàstics de Stan Lee y Jack Kirby: “Shakespeare ya podía retirarse porque había llegado Stan Lee”. Martin enviava cartes, ressenyes i comentaris, que els editors de les historietes publicaven a la secció dels fans. Hem d’imaginar-lo encorbat a sobre d’una màquina d’escriure vella, que havia trobat “en el desván de mi tía Gladys”.

Les cartes van donar pas als articles i, aquests, a una columna fixa en un fanzine i, finalment, a les aventures d’un superheroi anomenat “Garizan, el Guerrer Mecànic”, i que no era res més que un cervell dins d’una peixera, amb “un cuerpo robótico que se ponía para combatir el crimen. De hecho tenía un montón de cuerpos robóticos”. I allò només era el començament. 

Ja ho diuen, que quan es tanca una porta s’obre una finestra. L’editor d’una de les revistes especialitzades del moment el felicita pels seus relats, pel seu estil, però afegeix que ja tenen la quota de personatges coberta. A canvi, li pregunta si escriuria sobre superherois ja existents, i així és com Martin comença a inventar-se aventures per al Doctor Destí, com ara “Sólo los niños temen a la oscuridad”, relat que enceta Luz de estrellas lejanas. 

El periodisme i víkings

El setembre de 1966, Martin es matricula a Periodisme a la Universitat de Northwestern, Illinois, on també cursarà assignatures d’Història d’Escandinàvia: “Me pareció que estaría muy bien estudiar a los vikingos (...) Me encantaron las sagas y los eddas, que me recordaban a Tolkien y a Howard, y me impresionó enormemente el poema Sveaborg, de Runeberg, un emocinante lamento por la gran fortaleza de Helsinki, la Gibraltar del Norte, que se rindió de manera inexplicable durante la guerra de 1808 entre Rusia y Suecia”. 

La qüestió és que quan arriba el moment d’examinar-se, Martin li pregunta al professor si en comptes d’un treball convencional pot escriure-li un relat. La resposta és afirmativa. I així neix “La fortaleza”, segona peça d’aquest recull de les primeres ficcions de l’escriptor que anys més tard imaginaria un mastodòntic mur glaçat, custodiat pels homes de la Guàrdia de la Nit, a Cançó de Gel i Foc.

Relats i memòries

Luz de estrellas lejanas és precisament això: una encertada i feliç barreja de relats (quinze i una novel·la curta) i memòries (quatre) que ens acosta als primers anys d’un dels autors més destacats de la literatura contemporània. Un periodista que no trobava feina, i que, en no poder escriure sobre la realitat, va abraçar la fantasia. “Si hubiera conseguido un puestecillo cualquiera en el mundo del periodismo, tal vez hubiera escogido el camino más seguro, salario fijo y seguro médico (...) Pero las circunstancias me obligaron a hacer lo que más me gustaba”.

Terror, fantasia i ciència ficció. Martin ha tocat tots els pals, i les setze peces que inclou Luz de estrellas lejanas en són una bona prova. Una autobiografia literària, doncs, indispensable per als seus lectors, i també per a aquells aprenents d’escriptor que vulguin rastrejar les primeres passes d’un dels mestres absoluts en el noble art d’inventar-se móns, monstres, herois i princeses, i arguments complexos i inoblidables. 

La segona i la tercera part arribaran els propers mesos, publicades també per Gigamesh i titulades Híbridos y engendros, i Un corazón atribulado.

Tothom té els seus assassins favorits, aquí hi són tots: 'Guía de la novela negra' d'Héctor Malverde

Sempre he pensat que el millor d’un llibre (o una de les coses que el fa imprescindible) és quan et connecta amb d’altres títols, quan et suggereix d’altres autors, que, alhora, et fan descobrir més universos literaris, efecte taca d’oli cultural, i així fins a la biblioteca infinita de què parlava Borges.

La Guía de la novela negra (errata naturae, 2010) és un d’aquests títols de feliç dispersió en múltiples direccions. De fet, em temo que ja va ser pensada precisament per això. És una petita Caixa de Pandora de gènere negre amb referències a 130 títols de 130 autors i autores de diverses èpoques, estils, influències i petjades.

Pot llegir-se d’una tirada, des de la primera pàgina fins a la 260, està tan ben escrita que aguantaria una lectura seguida. Però també es pot tenir com una obra de consulta: jo ho faig així. Que sento a parlar d’algun sospitós habitual o que vull refrescar què en diu Malverde d’aquest o d’aquell títol, trec la Guía de la novela negra de la lleixa, i busco a l’índex.

Héctor Malverde, quin paio (és un pseudònim, per cert): obre el llibre amb dues cites, una de Pessoa i una altra de Rita Hayworth. Et descol·loca i t’atrapa alhora. I continua, a la introducció, alabant escenes memorables de les pel·lis Grupo Salvaje, Gilda i Manhattan, i advertint:

“La Guía de la novela negra que el lector tiene en sus manos es mi apuesta personal en mitad de la jungla. Estoy seguro de que muchos otros exploradores habrán escogido otras sendas y empleado otros machetes. Que descansen en paz”. 

La prosa d’aquest Cicerone negre-criminal és així d’esmolada. “Tan simple y certero como un disparo a bocajarro en el pecho de un hombre”, que diu el mateix Malverde del mestre Edgar Allan Poe. Estil directe i proper: escriu en primera persona i critica (en positiu o negatiu) sense por. Erudit, gamberro, subjectiu i, sobretot, molt llegit.  

A la Guía de la novela negra hi trobareu des de “Los primeros en llegar a la escena del crimen” fins a “Los asesinos”, passant pels “sabuesos clásicos”, els “hardboiled”, els “detectives privados”, els “agentes de la ley” i “médicos, forenses y otros admirables intrusos”, entre d’altres.

Des d’Agatha Christie a Stieg Larsson, passant per Ellroy, Faulkner, Doyle, Nesbo, Thompson, Vian, González Ledesma, Camilleri o fins i tot Borges i Moore (l'Alan Moore dels còmics, sí, per From Hell: “El relato es largo y tortuoso, los dibujos generan una atmósfera angosta, asfixiante e irresistible”).

Resumint, un volum ideal per als amants d’aquest gènere tan ampli com ple de racons foscos i interessants. M’hi han fet pensar recentment els amics de l’EsparregueraNegra, i he cregut que estaria bé parlar-vos-en una mica.

Dramatització d'un capítol del llibre 'VALENTES', a càrrec de l'actriu Maite Buenafuente

Aquest 28 de maig he tingut el privilegi de veure com l’actriu i directora de casting de la productora El Terrat, Maite Buenafuente, realitzava, davant d’un auditori ple de gom a gom, la lectura dramatitzada d'un dels capítols del meu llibre VALENTES, la història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar, concretament d’aquell que comença així: 

                                 La Victòria aixecant-se una mica la samarreta vermella de màniga curta que du posada, mostrant la cicatriu de gairebé dos pams que li travessa el ventre de dalt a baix i mirant fixament a càmera. A l’espectador. Aquesta ha de ser la primera escena. Una dona de 63 anys, menuda i forta, mostrant-nos sense cap vergonya la seva ferida, ara ja tancada però tan esfereïdora com el primer dia, i dient: "Pensa que el meu fill petit també va obert. Des d’aquí fins aquí. Que porto part del seu fetge. Que per això estic viva (...)"

L'actriu Maite Buenafuente i el periodista Jordi Benavente

La dramatització ha servit per cloure (tocant la fibra amb l’ofici, la sensibilitat i el domini escènic de la Maite Buenafuente) la jornada “Resiliències. Enfortint la salut de les dones”, que la Diputació de Barcelona ha organitzat a l’auditori de l’Espai Francesca Bonnemaison, en honor del Dia Internacional d'Acció per a la Salut de les Dones. 

L’acte ha comptat amb la participació de Mireia Solsona, diputada delegada d'Educació, i Igualtat i Ciutadania; Josep Oliva, diputat delegat de Benestar Social, Salut Pública i Consum, Àrea d'Atenció a les Persones de la Diputació de Barcelona; el metge, neuropsiquiatra, psicoterapeuta i terapeuta familiar sistèmic Jorge Barudy; el periodista Lluís Reales; l’alcaldessa de Castellbell i el Vilar Montserrat Badia; la doctora en Psicologia per la Universitat de Barcelona i catedràtica de la Universitat de Córdoba Anna Freixas, i Jovita Costa, en representació de l'associació No Estàs Sola de Sant Cugat del Vallès. 

Així com amb una bona colla de tècnics i tècniques de diversos ajuntaments de la província i d'algunes de les protagonistes del llibre. Un matí combatiu, constructiu i emotiu. 

A LA PUTA CALLE, de Cristina Fallarás. Crònica d’un desnonament en primera persona

La periodista i escriptora Cristina Fallarás (Zaragoza, 1968) té la prosa violenta i tallant com una fulla d’afaitar. I amb raó. El novembre de 2008, embarassada de vuit mesos, va ser acomiadada del diari on treballava. Quatre anys després li arribava a casa, al seu pis de Barcelona, l’ordre de desnonament. Entre un fet i l’altre, va exhaurir el subsidi d’atur, va buscar feina enmig d’aquesta crisi ferotge, va col·laborar on va poder i va escriure dos llibres (la novel·la negra Las niñas perdidas i la postapocalíptica Últimos días en el Puesto del Este) que van guanyar dos premis. Va seguir remant, vaja. 

Res, però, va salvar-la de precipitar-se cap a l’abisme. Ni els seus vint-i-cinc anys d’ofici, ni els llibres que va parir (amb talent, ràbia i urgència), ni el fet d’inventar-se la web Sigueleyendo. Això sí, la diferència entre ella i la majoria dels milers de ciutadans que pateixen aquest mateix tràngol, és la seva capacitat de narrar-ho amb pèls i senyals, i amb tota la bilis: “Acostumbran a pensar que los pobres y los desahuciados no saben escribir ni expresarse. Ya verán qué pronto se les va a pasar (...) Escribo desde abajo. Desde la mitad desplomada”. 

A la puta calle, crónica de un desahucio (Planeta, 2013) narra el procés d’empobriment i lluita per la supervivència (la seva i la dels seus dos fills, Lucas i Pepa, “mis dos razones”, que comparteixen dedicatòria en el llibre amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, “imprescindible”) que va mantenir durant aquests quatre anys de caiguda lliure: “Cuando dejas de pagar la tercera cuota de la hipoteca (...) pasas a tratar con algo llamado ‘servicios jurídicos’ (...). Después de eso llega un tiempo indeterminado, según tu capacidad de trampear (...), hasta que tu caso pasa al juez y el juez decide que te echen de la casa (...) La vida se convierte en una carrera para ver dónde encuentras cobijo, techo, guarida. Porque hasta las bestias necesitan su madriguera”. 

Cristina Fallarás. FOTO DE Mireya de Sagarra.

En 160 pàgines, estructurades en capítols curts, farcits de frases esmolades, directes al rostre, Fallarás exposa la seva situació alhora que analitza la conjuntura econòmica, social i política dels darrers anys, amb tota la ironia i la mala bava del món. I pel camí, com és obvi, ni banquers ni polítics en surten ben parats: “Ya a nadie le cabe duda de cuánto han robado los bancos, de cómo les han ayudado los sucesivos gobiernos, y de que cientos de miles de personas corren el riesgo de dormir al raso (...) El gobierno ha entregado a los bancos miles y miles de millones de dinero público sin pedirles a cambio ninguna consideración para los ciudadanos, que son los que han aportado ese dinero”. 

Fallarás ens enfronta a la realitat del carrer... I això no és cap metàfora: és quelcom que hi ha aquí fora mateix, sota de casa, al caixer automàtic de la cantonada. Milions d’aturats, milers de ciutadans vivint de la beneficència, molts d’ells sense sostre. Una munió de persones desesperades, que ho han perdut (o ho estan perdent) tot: “Ustedes dicen prima de riesgo, treinta mil seiscientos millones, subasta de deuda. Pero nada dicen de la madre encogida en la cocina agarrada a la enésima patata, de la llamada amenazante de la voz del banco en el buzón del móvil, del vértigo que provoca en la mirilla el operario de la luz armado con una orden de oscuridad”. 

A la puta calle resulta imprescindible per la visió de primera mà que ens dóna d’aquest terrible i sagnant absurd. És una lectura urgent perquè ens treu la bena dels ulls i ens adverteix que el següent a trobar-se “a la puta calle” podries ser tu, lector, o jo mateix, autor de la ressenya. Una situació que empitjora quan l’afectat té fills al seu càrrec: “Si te tocan los hijos es mucho peor que si te tocan la cara, infinitamente peor (...) ¿Cuántas veces ha alargado usted la leche con agua? (...) ¿Cuántas veces ha ido a buscar usted el kit familiar de auxilio de la Cruz Roja?”. 

I quan això passa, diu, et descobreixes fent coses de què mai te n’hauries cregut capaç: com empenyorar “una cadena de oro de mi bisabuela, que luego fue de mi abuela y luego de mi madre y que finalmente acabó en manos de un hombre moreno vestido de rosa”. Un acte pel qual assegura que va sentir vergonya, però que va servir-li per pagar una part del deute amb el col·legi dels nens, per alimentar Sigueleyendo i per omplir la nevera i el rebost. Per seguir remant, que diu ella. Per no rendir-se. 

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com

“Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada”. El director britànic Bart Layton, sobre el seu documental ‘El impostor’

“Com a director de documentals podries esperar una vida sencera per trobar-te una història com aquesta (...) Sonava com una cosa que no podia haver succeït en el món real”. Són paraules* del director britànic Bart Layton, responsable de El impostor (2012), estrenat aquí a principis de mes. I és que la increïble trama d’aquest documental, que barreja entrevistes amb els protagonistes amb recreacions ficcionades, no pot ser més fascinant i hipnòtica, tractant-se d’una història real. (Primer paral·lelisme amb un altre títol imprescindible actual, Searching for Sugar Man.) 

Un nen de 13 anys de Texas desapareix de casa sense deixar cap pista. Tres anys i mig després la família rep una feliç notícia: en Nicholas ha sigut trobat a Espanya, a milers de quilòmetres de casa seva. Està traumatitzat a causa de les delirants tortures que ha patit durant el seu segrest, però és viu. La primera sorpresa esclata quan la família rep al nano i, en comptes del xaval rosset i d’ulls blaus que els havien arrabassat, es troba un paio moreno d’ulls foscos i tenyit de ros, que parla anglès però amb un accent estrany, i que fins i tot sembla que depassi la vintena, i no els setze, com seria lògic. 

La segona sorpresa que s’emporta l’espectador és el fet que (i consti que dient-ho no aixafem l’argument, perquè la història arrenca en aquest punt, i és des d’aquí que explora aquesta malaltissa possibilitat) malgrat que en Nicholas no sembli en Nicholas, la família l’accepta com a tal... Quan l’impostor entengui que no és l’únic que amaga un secret, ja serà massa tard, tant per ell com per l’espectador. El impostor t’atrapa des de l’inici i t’anorrea a base de preguntes inquietants. Com pot haver canviat tant en Nicholas? Com pot ser que, malgrat tot, la família el rebi amb els braços oberts? I si no es tracta del nen desaparegut, qui és, doncs, l’impostor? I què li va passar al veritable Nicholas? “Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada. Això va provocar-nos la necessitat de trobar més, sobre l’home capaç de perpetrar un crim així i sobre la família capaç de ser-ne víctima”, diu el director. 

Investigant el cas real, l’equip de la pel·lícula va conèixer l’impostor, Frédéric Bourdin, un francès d’origen algerià, mentider patològic i condemnat a presó per fer-se passar per desenes d’altres persones i que, malgrat tot, resultava un narrador i entabanador extraordinari. I a l’altra banda, la família. Afligits però contradictoris, acceptant una realitat que no quadrava però que, per alguna raó, ja els anava bé. “Em preguntava si potser l’impostor no fos la història, sinó el conducte cap a una història molt més interessant sobre l’engany i l’autoengany i sobre l’habilitat de la gent de construir les seves pròpies veritats”. Davant d’aquest fet, Layton va decidir posar tots els recursos narratius al seu abast per dur a la gran pantalla, de la manera més espectacular possible, aquesta història d’històries increïbles. El resultat és un documental que va més enllà dels paràmetres del gènere: dóna veu als protagonistes alhora que recrea allò que expliquen amb una ficció cinematogràfica, “la història que els entrevistats volen explicar-nos”. 

“No és allò que realment va ocórrer, sinó un intent d’il·lustrar la versió de cada persona sobre el que va passar”, diu Layton, el mèrit del qual és no només aconseguir que les escenes ficcionades no grinyolin ni semblin forçades o restin credibilitat al relat, sinó tot el contrari. El impostor és un intrigant artefacte cinematogràfic, que no només desplega una increïble i polièdrica història, sinó que ho fa creant un espectacle visual que embolcalla i potencia el conjunt. Un documental –això no és nou, però sovint ens n’oblidem– també pot ser espectacular i vibrant, seriós homenatge a l’art de narrar una bona història. (Segona similitud amb Searching for Sugar Man.) “Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada”. 

*Les declaracions del director han sigut extretes del full informatiu sobre el film, elaborat pels Cinemes RENOIR. Publicat per Jordi Benavente a Núvol.

'El camino de la magia' , antologia de relats fantàstics a càrrec de John Joseph Adams, o quan vam creure'ns mags i fetilleres capaços de l'impossible

Repartir llenya o fer ús de la màgia... Si heu jugat a rol, ja sabeu per on vaig. Hi ha dues classes de jugadors (o així era durant els feliços noranta i primers dos mil, quan hi jugava jo): els que frisen per fer servir la força bruta i els amants dels encanteris. D’una banda, nans, elfs o homes aguerrits, guerrers o exploradors, amb armadura o cota de malla. I de l’altra, aquells enigmàtics barbuts amb la túnica desgastada i grisa (el model Gandalf sempre ha sigut dels més sol·licitats: encara tinc la figureta de plom, pintada i tot, a casa). 

Quan en una partida a El senyor dels Anells o d'altres jocs arriba el moment de lluitar (que sempre arriba, per molt d’investigar i de diplomàcia que sigui la campanya), el grup es divideix entre els impacients per treure a passejar el "ferro" (destrals, espases, masses) i estavellar-lo contra la closca del dolent de marres, i els que som més de deixar passar uns quants torns, lluny del sidral, concentrats i acumulant prou energia màgica fins que arribi el moment de llençar un sortilegi que desequilibri el combat. Una acció llampec i inesperada, que brolla de la punta del nostre dit índex i deixa tothom, enemics i amics, amb un pam de nas.

“Las acciones del mago cambian la vida del héroe para siempre”, que diu l’editor nord-americà, especialista en el gènere fantàstic, John Joseph Adams. 

La contundència inapel·lable d’un atac obert cos a cos contra l’elegància i l’efecte sorpresa de la màgia (a no sé que l’encanteri faci llufa, que també passa). Guerrers i soldats, contra mags i animistes. N’hi ha per a tots els gustos, però jo era del segon grup. On hi hagi un “adormir”, un “paralitzar”, un “confondre”, un “raig” o una “bola de foc” (quan el nivell del personatge t’ho permet), que s’apartin els cops, els talls i les perforacions. Per no parlar de fer sorgir un halo de llum del palmell de la mà, de controlar una fera, de levitar o de fer-se invisible. 

“Leer sobre magia equivale a despertar un sueño antiguo que anida en la mente humana. El sueño de la aventura y la curiosidad, del milagro”. 

Per això quan vaig descobrir El camino de la magia (Minotauro, 2012), una antologia de relats de gènere medieval fantàstic de més de 600 pàgines, a càrrec de l’editor John Joseph Adams, amb peces signades per mestres com ara Orson Scott Card, Neil Gaiman, Ursula K. Le Guin, Lev Grossman o George R. R. Martin, entre d’altres més de trenta autors de referència, no me’n vaig saber estar. 

Llicenciat en Llengua Anglesa a Florida, John Joseph Adams (Nova Jersey, 1976) és també responsable de l’antologia Zombies (Minotauro, 2009), que incloïa relats de Dan Simmons, Joe Hill, George R. R. Martin i Stephen King, entre d’altres. Solvència contrastada en això de compilar bona i variada ficció de gènere, doncs. 

L’hipnòtic relat que enceta El camino de la magia, ‘En las tierras perdidas’, és de l’autor de la saga 'Cançó de Gel i Foc'. La protagonista és una misteriosa fetillera, Gray Alys, que rep un encàrrec doble i contradictori que l’obligarà, com és habitual, a ser més llesta que els seus clients i a desplegar tot el seu poder. Martin explota una vegada més el mite de les terres llunyanes i salvatges, escenari fèrtil en éssers monstruosos (“criaturas salidas de las leyendas y las pesadillas, seres encantados y seres malditos”) i fets increïbles, com la capacitat d'alguns personatges de transformar-se en un ós, un àguila o un llop. 

'En las tierras perdidas' és el primer. Però El camino de la magia té 31 relats més, protagonitzats per mags, bruixes i fetillers de tot tipus. Passin i gaudeixin de l’espectacle.