'La vall de la matança' de Josep Masanés, o si Cormac McCarthy i Quentin Tarantino escriguessin una novel·la sobre la Guerra Civil espanyola

"Duia el cabell rapat i tenia el cos ensangonat i pudent i ple de cucs blancs i petits que el cobrien com una flassada i que el rossegaven i se'l menjaven", escriu Josep Masanés (Barcelona, 1967) sobre un pobre paio que torturen al principi del llibre.  

Que algú li passi un exemplar de La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012) a Quentin Tarantino. L'autor de Pulp Fiction podria adaptar la primera novel·la de Masanés com una mena Maleïts bastards ambientada a la Guerra Civil espanyola. Director i escriptor comparteixen el gust per la violència explícita com a motor narratiu. A La vall de la matança, aquest llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona dóna una visió descarnada i punyent del conflicte que no pot deixar indiferent ningú, alhora que fa gala d'una prosa crua i directe, que recorda l'estil de l'escriptor nord-americà Cormac McCarthy.

Soldats i oficials del dos bàndols; religiosos, polítics i refugiats; falangistes i anarquistes; terratinents i burgesos. Tots formen part de la galeria de personatges d'aquesta obra coral i brutal, que Masanés narra en una freda i esfereïdora tercera persona. I sense estalviar escenes d'una cruesa extrema. Tortures, violacions, bombardejos, assassinats, delacions, venjances. El XXIX Premi de Narrativa Ribera d'Ebre no és apte per a estómacs sensibles.

I enmig de la voràgine, el capità Creus, el sotstinent Ciurana i la seva tropa, escollits per mirar de dur a terme una missió suïcida però crucial que els obliga a creuar les línies enemigues. El lector seguirà astorat les peripècies d’aquest grup salvatge sense abandonar la resta d’escenaris. La vall de la matança està estructurada en desenes de microcapítols que fan saltar l'acció d’un lloc a un altre. El camp, la ciutat, el front de batalla, la rereguarda. I l’horror és pertot.

SI QUAN ET DONEN PER MORT UN DIA TORNES de Lluís Llort

“No em preguntis on he estat aquests anys, ni amb qui ni fent què”, li etziba el protagonista de Si quan et donen per mort un dia tornes a la seva mare, acabat d’arribar després de catorze anys desaparegut sense donar senyals de vida. La nova novel·la del periodista i escriptor Lluís Llort (Barcelona, 1966) arrenca amb aquesta premissa. Un terrible i morbós parany que se’t clava al paladar i t’estira fins al final.

“Un dia, vaig veure un reportatge sobre familiars de desapareguts. Van citar el cas d'una noia que havia estat 11 anys desapareguda, va tornar i va dir que es quedaria, si la volien, però que no li preguntessin on havia estat, ni amb qui ni fent què. Vaig pensar que era una arrencada de novel·la collonuda... Però faltava fer la resta, respondre les preguntes de manera versemblant”, diu Llort, que a partir d’aquesta idea inicial (real) ha bastit una ficció esfereïdora.

L’Agustí, que ara en té 31, va marxar de casa als 17, després d’una discussió amb un pare autoritari incapaç de bregar amb el fet que el nano se’ls estava fent gran. Si quan et donen per mort un dia tornes alterna dues línies temporals: el present del 2009 amb el daltabaix familiar que provoca la tornada del fill pròdig; i el present del 1995, la reconstrucció de la dramàtica fugida i de la resta d’anys que conformen aquesta mena de road movie pel cantó fosc.

Anhels, frustracions, somnis i pors, com nosaltres
El que fa tan colpidora i addictiva la trama d’aquesta novel·la negra és que podem identificar-nos amb els personatges. Que no vol dir que compartim els seus punts de vista, però podem arribar a entendre’ls, perquè tot i ser inventats, tenen anhels, frustracions, somnis i pors, com nosaltres.

Per una banda hi ha l’Agustí. Un nano que fumava porros amb els amics i que només volia passar-s’ho bé, fins que la vida li gira la cara d’una hòstia i l’aboca a l’abisme, a la carretera, on viurà el seu propi infern (sóc vague a consciència, val la pena que sigui el lector qui descobreixi el passat del protagonista). Voltarà, les passarà molt putes, madurarà, tornarà a la llar.

A l’altra banda, la família. Pare intransigent, mare soferta, germana gran còmplice i germà petit torracollons, que es queden a casa. On hauran de tirar endavant sota el pes d’una disjuntiva complicada: viure amb l’ai al cor, mantenint l’esperança que algun dia tornarà, o empassar-se la fel, abraçar el dol i superar-ho, si és que això és possible. Al mort, l’enterres, però què fas amb un desaparegut, planteja Llort.

Si quan et donen per mort un dia tornes és la versió perversa de l’ensucrat anunci televisiu del “torna a casa per Nadal”. Una novel·la que ens fica a la pell de qui marxa com si no hi hagués un demà. Però també en la dels que suen i ploren la seva tornada.

Llort és periodista cultural al diari Avui des del 1986. Ha publicat sis novel·les (a Trenta-dos morts i un home cansat va crear una mena de Lisbeth Salander amb patins, abans que el malaguanyat Larsson imaginés la seva); vuit llibres infantils i diversos volums de contes, en col·lectiu. També ha escrit guions per a sèries de televisió.

‘Montecristo’: amb Marc Pastor, a la recerca d’una espasa que podria derrotar els nazis... abans de descobrir ‘Bioko’

A Montecristo (Proa, 2007), el motor de la història –el MacGuffin– era la mítica espasa de l’emperador Carlemany, que concedia un poder absolut a qui l’empunyava. La primera novel·la que va publicar l’escriptor Marc Pastor (Barcelona, 1977) era un llibre d’aventures clàssic, inspirat en la literatura de Verne i Dumas i els films de Lucas i Spielberg, i protagonitzat per cinc republicans evadits del camp de concentració de Mauthausen l’any 42, a la recerca d’una relíquia que podia decantar la balança de la guerra.

Marc Pastor feia seva la dita que rodar una bona pel·li d’aventures pot ser molt car, mentre que escriure’n una bona novel·la, una veritable page-turner (que ja voldria Dan Brown), només és qüestió de talent. Aquests dies en què se’ns confirma que, de cara a la primavera de 2013, tindrem un nou llibre de l’autor, Bioko (Ara Llibres i Planeta), he recuperat la seva rodona opera prima.

En el fons, Pastor podria ser aquell col·lega de la universitat o la feina que ha llegit tants llibres i còmics, ha vist tant cinema de gènere i té tanta imaginació, que no té més remei que escriure històries còmplices amb el nostre imaginari friki, com aquesta, com les que van venir després, La mala dona (premi Crims de Tinta, RBA, 2008) i L’any de la plaga (La Magrana, 2010), i, de ben segur, com les que vindran, Bioko i la resta.

Aquells estimats referents
En poc més de 350 pàgines, Pastor posava en solfa una trama que retia homenatge a la seva estimada El comte de Montecristo, d’Alexandre Dumas (escrita sota l’esquema d’empresonament, fuga i venjança), alhora que recordava La gran evasió (Steve McQueen, les motos, els filats) i les pel·lis de l’Indiana Jones (persecucions, trets, nazis i perills ancestrals). Sense oblidar certes similituds amb l’exagerada i imprescindible Maleïts malparits (que Tarantino no estrenaria fins dos anys després!). “Amb temps i plom s’obrí camí entre les planes dels diaris i els cranis dels alemanys. La menció dels seus noms eriçava els cabells de la nuca a més d’un comandament nazi...”, escrivia aquest novel·lista i criminòleg de la policia científica dels Mossos d’Esquadra, abans que l’autor de Pulp Fiction rodés la seva pel·li sobre la Segona Guerra Mundial.

A Montecristo, els cinc republicans fugits de Mauthausen emprenen un viatge boig, ple de batusses i persecucions per l’Europa en guerra, entre agents secrets, espies de daga a la lligacama, monjos que llegeixen Els tres mosqueters i nazis despietats, tot buscant una espasa que, des del segle VIII, ha portat de corcoll l’Orde dels Portaespases o Schwertzbrüder, el Temple, el Priorat de Sió... i finalment, l’Ahnenerbe, la societat per a l’Herència Ancestral, dirigida pel cap de les SS, Heinrich Himmler.

Pròxima estació, Bioko
Després de la que ell mateix anomena “la trilogia de la meva adolescència”, amb què va tractar els nazis (Montecristo), els vampirs (La mala dona) i els ultracossos (L’any de la plaga), Pastor ultima ara Bioko, que, en paraules seves, serà “una novel·la d’aventures amb grans dosis de novel·la negra i colonial, i alguna gota de ciència-ficció. Però que no deixa de ser un homenatge a les històries de Verne, Stevenson o Conrad, passat pel meu filtre”.

Una vegada més, doncs, torna a la literatura i el cinema que ha devorat des de molt jovenet. Fill d’una mare que llegia “moltíssim” i d’un pare “fan de les pel·lis de la Segona Guerra Mundial”, Pastor tancarà el proper mes de març un cercle, per obrir-ne un altre (Bioko serà també “la primera part d’una trilogia conceptual”), que promet ser tan interessant com el primer. "A Bioko hi ha cosetes de Montecristo", assegura Pastor. "Els que l'heu llegida, hi trobareu una sorpresa enorme", diu. Els frikis com ell estem d’enhorabona: tenim @DoctorMoriarty per estona.

El pit-roig, les memòries del pare de Jo Nesbo a la Segona Guerra Mundial i el rifle Märklin

El pare de l'escriptor noruec Jo Nesbo va morir a mitjan dècada dels 90 just quan s’acabava de jubilar i encarava un projecte que havia anat posposant durant anys: escriure un llibre amb les seves experiències al front de la Segona Guerra Mundial, i la mitificada i polièdrica imatge de la Noruega que va resistir a Hitler. "El pit-roig és la història que volia explicar el meu pare, sobre noruecs als dos cantons del nazisme (...) Sobre perquè la gent pren les decisions que pren, i sobre el privilegi dels vencedors d'escriure la Història", explica el mateix Jo Nesbo (Oslo, 1960) en un text autobiogràfic penjat a la seva web.

La guspira va ser l'homenatge al seu pare excombatent. Però El pit-roig (Proa, 2008) va acabar sent un llibre de culte. Una novel·la negra, negríssima, de més de 500 pàgines i amb dues línies temporals: la del passat, que parla de trinxeres, bombardejos i una història d'amor (impossible, malaltís, perillós) en temps de guerra; i l’actual, al tombant de mil·lenni, la trama més important quant a número de pàgines, que tanca el cercle i una sèrie d’assassinats iniciada l’any 42, al front de l'Est.

A la primera part de l’anomenada "Trilogia d'Oslo" (formada per El pit-roig, Nèmesi i L'estrella del diable, i ampliada amb El redemptor, totes editades per Proa), Nesbo situa el seu expeditiu Harry Hole enmig d'una enrevessada investigació amb una galeria de personatges que inclou veterans de guerra dels dos bàndols, traficants d’armes, neonazis, policies corruptes, funcionaris d'alt rang, companys de l’ànima... i l’ombra d’un poderós rifle, el Märklin ("la millor arma de matar professional"), que podria posar en perill la seguretat nacional i converteix aquest thriller en una lectura addictiva i inoblidable.

Stefanie Kremser, autora de la novel·la 'Carrer dels oblidats': “Barcelona (encara) no és un parc temàtic”

“Baixada de Santa Eulària / Tu la veres rodolar / D’un abisme a l’altre abisme / Per aquells rostos avall, / Dexant per rastre en les herbes / Un bell rosari de sanch”. Són versos violents de Jacint Verdaguer, citats a l’inici de la primera novel·la negra de l’escriptora, guionista i documentalista alemanya i brasilera Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967). Carrer dels oblidats (Empúries, 2012) és la història d’una periodista que mentre escriu una guia alternativa de Barcelona col·labora amb la investigació d’uns assassinats que semblen imitar el martiri que va patir Santa Eulàlia, i amb què l’autora, que fa 10 anys que viu a la ciutat, denuncia els estralls de l’especulació immobiliària i el mòbing salvatge que pateixen alguns veïns del casc antic.

Podríem resumir el llibre en una piulada dient que “Carrer dels oblidats és Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, més assassí en sèrie, més rerefons de crítica social”. Però quedaríem curts… perquè en aquesta irada novel·la hi ha una protagonista femenina, periodistes a la trentena, amistat, humor, sexe i locals interessants, com en el clàssic modern de la Llucia Ramis… però també hi desfilen policies, mafiosos, okupes, taurons immobiliaris i d’altres homes sense escrúpols i un reguitzell de víctimes. Una colla de personatges amb què Kremser basteix una ficció que mostra el pati del darrere de “la millor botiga del món”.

El primer bassal de sang
Però comencem pel principi, pel primer bassal de sang. Carrers dels oblidats arrenca quan la periodista Anna Silber arriba per primera vegada a la ciutat amb l’objectiu, doble, d’escriure una guia alternativa i descobrir la terra de la seva mare, morta en un accident recent. El primer que es troba l’Anna quan el seu amic Rafael la recull a l’aeroport i la porta al seu pis, a Sant Pere Més Baix, és un mort. Un home que ha caigut daltabaix de l’edifici del davant i ha quedat esclafat contra les llambordes. Accident, suïcidi o crim? La façana de l’immoble està tapada per una bastida amb lona verda de cinc pisos i l’home té una ploma de gavina a la boca. Són les primeres pistes.

Però anem una mica més enrere, coneguem “la col·leccionista d’històries”. ¿Heu jugat mai a fer de detectius? Perquè l’Anna, curiosa de mena i amb antecedents familiars, ho farà. Filla d’un investigador privat alemany i d’una taxista catalana, des de petita que escolta i col·lecciona fragments de vides. Les dels casos dels seu pare i les dels clients de la seva mare, que sentia a taula, a l’hora de sopar. Una afició que l’acabarà empenyent a fer-se periodista, per poder continuar recopilant històries, i explicar-les. En aquest cas, serà una història violenta com els versos de Verdaguer, i li arribarà de la mà del nòvio del seu amic Rafael, el Quim, comissari dels mossos i encarregat d’investigar una sèrie de crims que inclouen el cadàver que es troba l’Anna només arribar a Barcelona.

El súmmum de la perversió
Narradora tot terreny, Kremser, que viu a cavall entre Barcelona, Alemanya i Brasil, va publicar la seva primera novel·la, Postal de Copacabana (Club Editor), la història coral de tres generacions de dones d’una mateixa família, l’any 2000. Tot seguit, entre 2002 i 2010 va ser guionista de la sèrie policíaca Tatort (la més antiga de la televisió alemanya, formada per telefilms de 90 minuts, filmats amb pressupost cinematogràfic). “Fent Tatort vaig aprendre molta dramatúrgia, i a inspirar-me en fets reals o, millor dit, en el realisme social, per crear una bona trama. Ideal per a una documentalista amb ganes de fer ficció”, ens explica l’autora, des de Sao Paulo.

Aprofitant que tenim a l’autora a l’altra banda del correu electrònic, burxem una mica més: Contra qui escrius? Amb qui estàs enfadada? “Estic enfadada amb el sistema en general. L’especulació immobiliària i les seves conseqüències no és un tema només barceloní. M’han dit que aquí, al Brasil, especuladors internacionals estan comprant terrenys a les faveles de Rio de Janeiro, de cara les Olimpíades perquè tenen les millors vistes de la ciutat. I que, a Sao Paulo, estan cremant faveles per forçar els habitants a anar-se’n i poder construir edificis de luxe. I això ja és el súmmum de la perversió! La transformació i la modernització són essencials, però no ens podem oblidar del factor humà. Sembla que hem tornat a la llei de la selva”, diu l’escriptora.

I per això vas triar el gènere negre… “Doncs sí. Crec que la novel·la negra pot ser política, seguint la seva tradició de trepitjar el carrer, i mostrar que darrere d’un crim hi ha una societat o una realitat que no funciona. A Barcelona, hi he observat uns canvis tan bèsties que m’han fet reaccionar. I com que només tinc la paraula com a ‘arma’, vaig triar la novel·la negra. L’objectiu era fer-la entretinguda perquè arribi a molta gent, i amb l’esperança, potser ingènua, que alguns lectors comencin a fer-se preguntes. I també per aconseguir que alguns estrangers entenguin que Barcelona (encara) no és un parc temàtic, una barra de bar gegant…”.

Deixem-ho aquí. Qui vulgui saber més, que llegeixi el llibre, que a banda d’una trama negra prou interessant, desplega arguments com per emprenyar qualsevol.

Publicat per Jordi Benavente al diari digital Núvol.com

Ja és a la venda VICTUS, la controvertida i esperada nova novel·la d’Albert Sánchez Piñol: el setge de Barcelona de 1714, “la tragèdia perfecta”, en castellà

No només som de commemorar derrotes èpiques, els catalans. També som de documentar-les fins a cremar-nos les celles, passar els fets històrics de marres pel sedàs de la ficció i convertir-los en esperats (i, en aquest cas, controvertits) èxits editorials. És el que ha fet l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) amb Victus, Barcelona 1714 (La Campana, 2012), una novel·la escrita en castellà amb què narra la Guerra de Successió i el setge de Barcelona de 1714, a través dels ulls de Martí Zuviría, un jove enginyer.

El fet que l’autor de La pell freda (exitosa primera novel·la, publicada el 2002 i traduïda a 37 llengües) s’hagi passat al castellà va provocar cert rebombori, quan es va saber, a principis d’estiu. Un llibre sobre el 1714, parit per un català, des del punt de vista catalanista, escrit en la llengua dels vencedors. Sánchez Piñol (que fins ara només havia escrit i publicat en català) va al·legar “els factors irracionals de la creativitat”.

“No tinc respostes, més enllà dels factors irracionals de la creativitat”, repetia a la presentació de la novel·la, a la seu de l’editorial La Campana, el migdia del dimarts 9 d’octubre de 2012. “Un creador s’ha de deixar anar, no pots combatre l’irracional o perdríem la riquesa de la creativitat. Duia més de 100 pàgines en català però no funcionava. I no sé per què! Canviar d’idioma va donar-me una distància necessària per explicar els fets”, deia l'escriptor.

Sang, pólvora i el secret de les fortificacions
De jovenet, el protagonista, Martí Zuviría, aprèn l’art de la fortificació i el setge de ciutats de l’eminent arquitecte militar francès, el marquès de Vauban. Més tard, el destí el durà a haver de fortificar, primer, i expugnar, després, la seva pròpia ciutat, Barcelona. Zuviría és un personatge històric “poc conegut, que m’ha donat marge per jugar. És un mesquí i un covard entre herois, fins que el torrent humà el porta a defensar la seva ciutat”, explicava l’autor de La Pell freda.

El resultat és aquesta monumental novel·la de 600 pàgines, per a la qual l’escriptor ha estat “més de deu anys” documentant-se. “Com a narrador, la documentació existent suposa un immens capital simbòlic amb tots els elements perquè el 1714 sigui la tragèdia perfecta: és la història d’un poble decidit a resistir contra l’ira de dos tirans, l’espanyol i el francès”, diu. “Dono la visió popular, és la història dels de sota explicada des de sota. La Guerra de Successió des de la perspectiva catalana”.

Jordi Benavente amb Albert Sánchez Piñol.

El 1714 és el nostre Far West
Sánchez Piñol insisteix que els papers consultats tenien tal intensitat dramàtica que, en molts casos, només li ha calgut “arrossegar i polir”. I on no hi arribaven els fets, hi arribava la imaginació. “Els buits de la Història són l’infern per als historiadors, però el paradís per als narradors”, diu l’escriptor, per a qui “el 1714 hauria de ser un gènere literari a part, perquè va ser molt polièdric: cada generació l’hauria de reinterpretar des del seu punt de vista. És el Far West dels catalans”.

Per a l’editora de La Campana, Isabel Martí, Sánchez Piñol és “un narrador amb una imaginació prodigiosa, que passa per la literatura com qui xiula”, amb un llenguatge “gamberro i modern” que no resta profunditat a les seves obres. Martí destaca també els coneixements històrics de l’autor, que transmet amb “rigor de notari”, així com la perspectiva d’antropòleg i divulgador amb sentit de l’humor, “sense oblidar la tragèdia i l’èpica del drama nacional”. Josep Maria Espinàs, que també era present a la roda de premsa, assegurava que Victus és una de les novel·les “més impressionants i ben documentades que he llegit mai”.

Setembre de 2012: un gir narratiu de la Història
En la conjuntura política actual, condicionada per la gran manifestació independentista del passat Onze de Setembre, els llibres de ficció i no-ficció sobre la desfeta nacional i l’independentisme proliferen. Sánchez Piñol descriu el moment com “un gir narratiu de la Història”, i afegeix que “amb el 1714, els borbons van imposar la seva visió monàrquica i centralista però no van resoldre res, i així estem”.

El catedràtic d’Història Moderna, Joaquim Albareda destacava a la presentació “l’impressionant rigor històric de Victus, més enllà dels mites i la visió romàtica” acostumada. Segons l’historiador, “s’agraeix la tasca divulgativa d’aquesta novel·la, molt vinclada a la realitat i amb interessants reflexions de caire antropològic”.

“El llibre d'Albert Sánchez Piñol és un huracà d’aire fresc, una visió des de baix, irreverent, iconoclasta en el millor sentit de la paraula. Victus no desmunta el nostre principal mite nacional; el refà encara més potent, més vibrant, més proper que en la versió canònica (...) He devorat el text amb el mateix delit i la mateixa satisfacció amb què, de jove, devorava les novel·les històriques clàssiques, de Dumas a Hugo”, sosté Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona i un dels primers lectors d'aquesta novel·la, que surt a la venda el 10 d'octubre.

Un imaginari molt cinematogràfic
Albert Sánchez Piñol ha publicat fins ara l’assaig Pallassos i monstres, les novel·les La pell freda (que està sent adaptada al cinema) i Pandora al Congo, i els reculls de relats Les edats d’or i Tretze tristos tràngols. Els drets de Victus s’han venut ja a la productora Brutal Media.

Iggy Pop crucificat, rock & roll, el whisky de Harry Hole i les novel·les negres del noruec Jo Nesbo

“Un home que semblava haver estat crucificat una o dues vegades”. És Iggy Pop descrit per l’escriptor noruec Jo Nesbo (Oslo, 1960), en un moment de la novel·la negra L’estrella del diable (La Butxaca, 2012), en què el seu protagonista, l’inspector Harry Hole, es troba per casualitat un pòster de l’enigmàtic cantant, penjat en una de les parets de l’escenari d’un crim.

Aquí, Iggy Pop és només atrezzo, una imatge en un pòster, però la frase serveix per mostrar l’estil Nesbo. Punyent, visual, hipnòtic, violent, descarnat. Molts l’han descobert ara, arran de l’adaptació cinematogràfica de la crua i complexa Headhunters (Proa, 2012), la història d’un caçatalents que aprofita la informació que obté dels candidats que entrevista per robar-los les obres d’art, fins que un bon dia les coses se li torcen i agafen una deriva gore i negra, negríssima, com a les pel·lis dels germans Coen.

Però la carrera literària de Nesbo (crani rapat i aspecte de paio dur; exmilitar i exfutbolista; guitarrista, cantant i lletrista del grup de rock Di Derre) va començar l’any 97 quan va guanyar el premi a la millor novel·la negra noruega amb El ratpenat.

Arrencava així la sèrie de l’inspector Harry Hole, adscrit a la Unitat d’Homicidis de la Policia d’Oslo, que continuaria amb El pit-roig, Nèmesi, L'estrella del diable, El redemptor i d’altres, encara per traduir. Hole és un personatge trencat però entranyable; alcohòlic i maldestre en l’esfera privada, hàbil i expeditiu a l’hora de resoldre els casos més complicats i escabrosos. D’aquells que no descansen fins que no són capaços de “veure tot el quadre”, descobrir què falla i atrapar el dolent.

Realisme i atmosferes opressives
Les trames del noruec atrapen i creen addicció, més que per trepidants, que també, per l’intrigant realisme amb què descriu els personatges, tant protagonistes com secundaris. Els dota d’humanitat, no els fa ni blancs ni negres, transiten una varietat infinita de grisos, els fa creïbles i, llavors, els porta al límit (i, amb ells, al lector).

La prosa de Nesbo, pes pesat nòrdic com el veterà Henning Mankell o el més recent i malaguanyat Stieg Larsson, està feta de frases tallants, paràgrafs que es resolen en poques línies (amb ecos de Hemingway, Ellroy, Chandler) i diàlegs versemblants. Influenciat pel cinema, l’autor té facilitat per les atmosferes opressives (tipus Polanski) que projecten l’estat d’ànim i les obsessions dels personatges, sovint mancats d’esperança i amb vides destrossades.

També són marca de la casa, com no podia ser d’una altra manera en un mestre del gènere negre, els girs inesperats i fins i tot les petites alteracions cronològiques tramposes, escenes fora de lloc (fora de temps) que deixen el lector bocabadat... i devorant pàgines; i un narrador en tercera persona, fred i distant, que planteja les escenes amb tanta precisió com naturalitat.

Diamants amb forma de pentacle
A L’estrella del diable, Hole (ampolla de Jim Beam, cigarrets Camel Light, Ford Escort blanc i rovellat, pistola Glock 21 i una ressaca contínua) s’enfronta a un assassí en sèrie que amputa un dit de la mà de les seves víctimes i els deixa un diamant vermell amb forma de pentacle sota la parpella.

Un cas que esclata en ple estiu, en un Oslo enganxifós, quan mig departament de policia està de vacances i en Harry lluita perquè la seva parella no l’abandoni, alhora que investiga la mort d’una policia amiga seva, amb qui seguia la pista d’un contrabandista d’armes.

Abusos sexuals a subordinats, perpetrats i silenciats per superiors; policies corruptes amb negocis tèrbols i policies que ja no confien en la justícia i decideixen aplicar-la pel seu compte; psicòpates egòlatres, metòdics i rebuscats; antiherois que miren de surar malgrat el naufragi col·lectiu i el whisky; i un desenllaç taquicàrdic.

 Jo Nesbo al balcó de casa seva, a Oslo / by Bain Hogg Jocelyn : photographer

Com escriu Héctor Malverde a la Guía de la novela negra (errata naturae, 2010), “Nesbo ha salido de Noruega, pero podría haber salido de la mismísima nada. La sensación de criatura única habría sido la misma (...) Desde 1997, se ha convertido en un fogonazo deslumbrante en la literatura europea negra y criminal. Aún no he escuchado ninguna de sus canciones”.

I és que no fa falta el rock & roll, en aquest cas; mentre tinguem un Harry Hole puntual, cada pocs anys, podrem anar tirant.

Kilian Jornet, cantant sota la pluja, guanya l’Ultra Cavalls del Vent 2012

Kilian Jornet és capaç de córrer contra pluja, vent i fred (8h42’22″) per guanyar la IV edició de l’Ultra Cavalls del Vent i, set minuts després, quan arriba el segon classificat, Anton Krupicka (8h49’56″), agafar un micròfon i entrevistar-lo, davant del públic entregadíssim de Bagà.

Són dos amics que fan broma després de córrer 84 quilòmetres per la muntanya. Èpica, elegància, resistència… i senzillesa. Grandiosos tots dos, somriuen a càmera. El podi masculí d’aquesta prova cronometrada per Championchip i integrada al calendari de la Skyrunner World Series va completar-lo Dakota Jones (9h26’25″).

Les tres dones més ràpides de l’Ultra Cavalls del Vent d’aquest dissabte 29 de setembre de 2012 van ser Núria Picas (10h34’42″), que va entrar a meta amb una estelada a l’esquena, Anna Frost (10h35’24″) i Emelie Forsberg (10h39’51″). Tres campiones que van ser vuitena, novena i desena en la classificació general.

La cursa va donar el tret de sortida als seus 1.014 inscrits a les 9 del matí. Durant tot el dia, la pluja i les baixes temperatures van assotar el parc natural del Cadí-Moixeró, sotmetent als participants a condicions duríssimes, fet pel qual prop de 700 persones van haver d’abandonar.

La prova tenia una durada màxima establerta de 24 hores (de 9h del matí del dissabte a les 9h del diumenge). Els últims participants en creuar la meta van fer-ho en poc menys de 23 hores, a quarts de vuit del matí.

Tragèdia de matinada
Una corredora va perdre la vida a l’hospital de Berga, després de patir una hipotèrmia i haver de ser evacuada quan havia recorregut ja més de la meitat del circuit. Els organitzadors van decidir “suspendre l’entrega de premis en senyal de dol” per la mort de la participant.

------------------------------------------------------
Text i fotos publicats per Jordi Benavente a la web de CHAMPIONCHIP.CAT, el passat 29 de setembre al vespre, abans de conèixer la tràgica notícia. Els dos últims paràgrafs van ser escrits després.

Revista CAPÇALERA (157). "Corresponsals en temps de crisi: obstinats en explicar-nos què passa a l’estranger", per Jordi Benavente

“Al fons del camió hi descansa un taüt”. Amb aquesta frase enigmàtica i contundent captava la nostra atenció Ryszard Kapuscinski, en un reportatge –un relat breu rodó– sobre el trasllat del cadàver d’un miner. El periodista i escriptor polonès, com els cinc corresponsals entrevistats en aquest article, sabia que per transmetre el missatge, primer cal atrapar el lector. Sergi Vicente, TV3, Pequín; Anna Bosch, TVE, Londres; Jaume Masdeu, Catalunya Ràdio, Brussel·les; Isaac Lluch, diari ARA, Berlín, i Antoni Bassas, TV3, Washington. No tots han llegit els llibres del mític reporter, però sí que comparteixen amb ell la passió visceral per revelar-nos els mecanismes interns de societats més o menys llunyanes.

“La de corresponsal és la millor tasca possible en aquest ofici, per l’autonomia i per l’obligació d’organitzar-te i d’amarar-te del tema que tractes”, afirma Jaume Masdeu, que abans de fer ràdio va ser corresponsal i director d’informatius a TV3. “T’obre la ment, t’espavila i té un punt molt vital”, diu Isaac Lluch, que va enviar la primera crònica “amb el portàtil recolzat entre els fogons i la rentadora”, l’únic punt des d’on podia capturar la xarxa del veí, mentre esperava a tenir internet al seu pis berlinès. “Una anècdota prou reveladora de la dificultat i precarietat que sovint implica l’ofici. Però de forma intangible el periodisme em compensa”, remata Lluch, tan irònic com apassionat. (“Aquest ofici nostre és com un bitllet de loteria amb premi”, que deia Marian Brandys.)

Romanticismes a banda, el context de crisi econòmica global i de canvi de paradigma del periodisme fa perillar l’existència d’aquests professionals d’informar-nos sobre el terreny. Es tem que els mitjans de comunicació optin per retallar despeses, eliminant la figura del corresponsal i apostant per la de l’enviat especial o, directament, pels teletips. Però ells, com és obvi, no es resignen a l’extinció sinó que esgrimeixen les raons que justifiquen la seva existència. Antoni Bassas, contundent, afirma que “cal que els mitjans diguin què volen ser, si volen mirada pròpia o repetir les notícies d’agència”. “Preguntar-se per què volem un corresponsal és com no enviar redactors al camp de futbol perquè ja fan el partit per la tele”, assegura.

Anna Bosch, que abans d’establir-se a Londres, va ser corresponsal de TVE a Moscou i també a Washington, tampoc es mossega la llengua: “La informació és un producte car, i la bona encara ho és més”, afirma, i tot seguit critica “les empreses d’alguns col·legues, que volen corresponsals low cost” i els fan treballar en pèssimes condicions.

Per la seva banda, Lluch, que no només aporta la visió de qui treballa des de l’estranger, sinó de qui ho fa com a freelance que col·labora en diversos mitjans, dibuixa un present molt negre: “Cobro menys ara que quan tenia 25 anys, i menys que el meu avi com a jubilat”. Amb tot, aquest antic redactor d’esports del diari Avui prefereix sumar que restar, i diu que el futur passa per tenir en compte el valor afegit dels corresponsals, els únics capaços de “testimoniar i desxifrar els fets que passen a l’estranger, posar la informació en el seu context i oferir temes propis”. I, alhora, insisteix en la necessitat que existeixin i coincideixin en l’espai les dues figures: “un com a expert del país i el context, i l’altre com a especialista d’una determinada temàtica”.

Sergi Vicente fa nou anys que és a la Xina; abans era reporter en un programa d’informatius de TVE, a Sant Cugat. Diu que està segur que “el problema és el context econòmic i no una falta de convenciment en el model”. Però cal adaptar-se, afirma. El seu consell als més joves és “que s’hi llencin i intentin crear coses noves”. “Seria genial tenir una xarxa o agència de videoperiodistes independents i formats, un contrapès a les agències convencionals”, suggereix.

I és que, malgrat el pes de la distància (Bosch diu que el tòpic és cert: enyora “el menjar, sobretot el peix, i les hores de sol, a l’hivern”) i de ser conscients que “tot són etapes”, els corresponsals estimen el que fan, i se’ls hi nota. “La meva idea és aprofitar ara que encara tinc coses a explicar i forces per voltar. No em ve gaire de gust tornar a una redacció, m’agrada trepitjar terreny”, diu Vicente. Bassas, també s’hi resisteix: “Segur que no és fàcil. La majoria dels que jo he vist tornar a casa s’haurien quedat uns quants anys més”. I Lluch remata que tornaria amb “entusiasme, si veig que és un pas endavant en la meva formació i trajectòria, i que m’hi puc sentir realitzat, però no només per guanyar seguretat laboral”.

24 hores, 7 dies a la setmana

Queda clar, doncs, que sigui per una proposta del mitjà on treballen o fruit d’una aposta personal, això de llançar-se a l’aventura de cobrir un país o una regió, és vocacional... i enganxa. Fins i tot malgrat els horaris esclaus. “Estem disponibles 24 hores, 7 dies a la setmana”, resumeix Bosch. “A la corresponsalia no hi ha torns, no pots apagar mai el mòbil, saps que si en passa una de grossa, has de suspendre vacances, caps de setmana, el que sigui”. I recalca, a més, i en això coincideixen tots, que “sovint fas feina que no llueix, recolzes reportatges d’altres o fas despatx. El corresponsal no treballa només fent les cròniques que signa”.

A banda d’aquesta dedicació gairebé monàstica i degut a la diferència horària, alguns, com Vicente o Bassas, estan obligats, a més, a funcionar amb un rellotge a cada canell. Des de Pequín, Vicente ho viu amb una resignada dualitat. Les sis o set hores d’avantatge li donen marge per preparar notícies, però al final acaba treballant jornades maratonianes “perquè a Barcelona s’hi posen quan per a mi ja és mitja tarda”. Bassas, des del cor dels Estats Units, explica que “un dia normal pot començar a les cinc del matí, per preparar un vídeo o un directe pel TN migdia i, a partir d’aquí, tot seguit fins a quarts de quatre de la tarda, quan acaba el TN vespre”. Al final, diu, t’acostumes a pensar en dos horaris alhora.

El vertigen de la llibertat

Tot plegat, són inconvenients que suporten de bon grat perquè, en el fons, són just on volen ser. Lluny de la redacció “segueixes criteris propis, menys contagiats de rutines imposades i amb més espai per a la creativitat”, diu Vicente, que admet, però, que en contrapartida “perds perspectiva respecte el teu públic i objectivitat respecte el que descrius, i t’has de saber organitzar molt bé”. “No és que estiguis sol davant del perill, però un elevat grau d’autonomia també implica un elevat grau de responsabilitat”, diu Masdeu. “El vertigen no és dolent, tant de bo n’hi hagués cada dia, perquè les notícies ens sortirien soles”, afegeix Vicente.

“Tot i tenir la redacció a un clic, desenvolupes un cert caràcter de llop solitari, i trobes a faltar la conversa de màquina de cafè”, diu Bassas, que després de 14 anys dirigint i presentant El Matí de Catalunya Ràdio, va decidir “canviar de cares, de paisatges i d’objectes informatius”. Gairebé tres anys després, però, continua acceptant l’enorme responsabilitat que comporta aquest exili voluntari: “Has de ser el teu mitjà en un país, jo encenc i apago la llum de TV3 cada dia a Washington”, resumeix.

Distàncies 2.0

En el que també s’assemblen els cinc periodistes entrevistats és en que tots han fet niu al seu país de destí. Vicente va conèixer la seva dona el primer any de corresponsal: “És xinesa, i tenim un fill petit”, diu. A Bosch, l’acompanya el marit. A Bassas, la dona i els tres fills. La parella de Lluch és alemanya i, per la resta, assegura que l’enyorança 2.0 és més suportable que la tradicional: “les telecomunicacions fan que sovint pensi que Barcelona està just a l’extraradi de Berlín”, diu. Masdeu, per la seva banda, assegura que té “la família instal·lada i un bon cercle d’amistats consolidat”.

De fet, un altre punt que recalquen tots és que siguis a Pequín, Brussel·les, Washington, Londres o Berlín, mai podràs amagar-te del tot dels teus caps. Les mateixes noves tecnologies que apropen els corresponsals als seus amics o familiars que s’han quedat a Catalunya, fan que, la relació entre la corresponsalia i la redacció central quedi a “un sol clic”, com diu Bassas. I aquesta proximitat no sempre es porta bé. “Amb els canals i les webs d’informació 24 hores, les redaccions centrals tenen una gran capacitat de decidir i establir la nostra agenda. La imatge romàntica del corresponsal per lliure està gairebé extingida, tret d’algunes excepcions en premsa escrita”, afirma Bosch.

“El problema és fer entrar un vídeo de reflexió, de color, que doni claus, en un TN”, que són presoners de l’actualitat, diu Bassas. Tot plegat, obliga a aquests professionals a ser ràpids, a tenir cintura, a saber sintetitzar i actuar amb reflexos: sovint, com diu Bosch, “molt més important que fer una bona crònica, és fer-la a temps”.

També és cert que el format condiciona. “A vegades penso que escriuria grans històries si treballés per a un diari (amb pressupost)”, diu Vicente. “La càmera et delata. La part bona és que si aconsegueixes imatges en un bon tema, tindràs un grandíssim tema que només les imatges poden retratar”, afegeix. (“La mera descripció no és suficient en els temps que corren, ens l’ha arrabassat la càmera”, que deia Kapuscinski.)

Amb tot, Bassas està convençut que “capturar un país és igual de difícil amb twitter que amb una càmera”. L’únic truc, la veritable eina d’aquests antropòlegs del micròfon, la gravadora i el portàtil, és la seva entrega a la feina, la seva inesgotable curiositat i les ganes d’explicar-se i explicar-nos allò que veuen. S’ha de “viure els temes de què parles, amarar-te’n”, diu Masdeu. Mirar de conservar “la mirada gens gastada” dels inicis, segons Bassas. “Cal obrir bé els ulls i les oïdes”, recomana Bosch. “Cal intentar trobar els casos que descriguin millor el que està passant”, diu Vicente. I, si convé, com Lluch, s’ha d’estar disposat a enviar les cròniques des del racó més fred de la cuina.

Publicat per Jordi Benavente a la revista CAPÇALERA del Col·legi de Periodistes de Catalunya, n. 157, setembre de 2012, pàgs. 14-19.

Cançó de Gel i Foc (Joc de Trons), la saga de George R. R. Martin, que ha tornat a portar el gènere de la fantasia èpica a totes les portades

La mastodòntica muralla gelada que custodien els homes de la Guàrdia de la Nit és una immensa línia blava, que creua l’horitzó d’est a oest, que es pot veure a quilòmetres de distància i que sembla proclamar: “Aquí s’acaba el món”. Així descriu el colossal mur de gel que separa la terra coneguda del fred nord salvatge, el periodista, escriptor, guionista i editor nord-americà George R. R. Martin (Bayonne, Nova Jersey, 1948), responsable de la saga Cançó de Gel i Foc, que compta ja amb cinc imponents volums (editats per Gigamesh i Alfaguara) i una espectacular adaptació televisiva (Joc de Trons, de la cadena nord-americana HBO).

El mateix Martin ha explicat en més d’una ocasió que l’espurna que va inflamar-li la imaginació i va portar-lo a concebre aquesta història fantàstica, èpica i coral de més de 5.000 pàgines, va sorgir la tardor de 1981, quan, de viatge per la Gran Bretanya, va plantar-se davant del Mur d’Adrià, que delimita la frontera entre Escòcia i Anglaterra.

Diu que va ser a tocar d’aquesta construcció romana on va imaginar l’existència del Mur (molt més alt, molt més llarg i fet de gel) que separaria un nord desconegut i ple de perills ancestrals d’un regne meridional immers en una guerra per la successió del tro; un món fantàstic que molts comparen, per la seva acceptació entre lectors d’arreu i la influència en el gènere, amb la mítica trilogia El Senyor dels Anells, del mestre J. R. R. Tolkien.

Però Martin va més enllà: és més sàdic i cruel, més explícit en el sexe, més despietat en les confabulacions i les traïcions que duen a terme els seus personatges, més fosc, més violent. Si s’ha de carregar un personatge principal perquè la seva mort forma part de la trama que ha imaginat, ho fa, sense que li tremoli la mà (“quan es juga al Joc de Trons, només es pot guanyar o morir”, diu una de les protagonistes, al primer volum) i deixa el lector amb la boca oberta... però passant pàgines, perquè l’acció no s’atura, la història avança, i t’arrossega.

Un tot terreny de la ciència-ficció, el terror i la fantasia
Llicenciat en Periodisme el 1970, Martin és un escriptor de raça, que ha transitat els gèneres de la ciència-ficció, el terror i la fantasia, i ha rebut infinitat de premis internacionals que l’acrediten com a creador de móns, un tot terreny de la literatura. Aquesta saga ha estat la seva consagració. Concebuda inicialment com una trilogia, Cançó de Gel i Foc ja va pel cinquè volum, i encara no té el final escrit.

La fórmula que utilitza Martin en aquesta sèrie de novel·les (trames narrades en paral·lel i multiplicitat de narradors) és tan vella com efectiva. Mentre els Senyors dels Set Regnes de Ponent lluiten entre ells, amb espases o ardits, per aconseguir asseure’s al Tro de Ferro, una princesa que es fa anomenar “mare de dracs” reuneix un exèrcit de genets salvatges a l’altra banda del mar, i, al nord, més enllà del Mur, un altre exèrcit, malèfic i sobrenatural, s’alça disposat a arrasar-ho tot...

Cada capítol (curt i picat, d’unes 10 o 15 pàgines) està narrat en tercera persona, però des del punt de vista d’un dels protagonistes, de tal manera que mai tenim una visió conjunta del què passa: veiem, vivim i sabem només allò que veu, viu i sap el personatge en qüestió; anem unint peces del trencaclosques, a mesura que llegim. Clàssic format fulletonesc que li serveix a aquest avesat guionista televisiu (que va escriure per a la famosa sèrie de culte La dimensió desconeguda) per atrapar el lector irremeiablement i submergir-lo en la que, segons els seus editors, és “la novel·la riu més espectacular que s’ha escrit mai”. Jutgeu vosaltres mateixos.

'Pedaleando en la oscuridad', de David Millar, apassionant thriller esportiu, basat en fets reals, dopatge i redempció en el món del ciclisme

"Em dic David Millar. Sóc ciclista professional, esportista olímpic, estrella del Tour de França, campió del món... i em dopo".

Cru i explosiu, gairebé com si es tractés d'una pel·lícula de Quentin Tarantino, arrenca Pedaleando en la oscuridad (Contra Ediciones, 2012), descarnat i apassionant relat confessional, escrit en primera persona pel ciclista escocès David Millar (Mtarfa, 1977), que el 2004 va ser detingut per la policia francesa i expulsat de la competició per haver utilitzat substàncies il·legals per millorar el seu rendiment.

Millar és algú que sap de què parla quan parla de dopar-se perquè ho ha viscut en carn pròpia. Ha baixat als inferns i se n’ha sortit, i, de tornada a la competició, ja net i rehabilitat, ha decidit trencar "la llei del silenci del món del dopatge" i compartir el seu testimoni en aquest llibre.

Pedaleando en la oscuridad podria ser una espectacular i colpidora pel·lícula sobre el món de les drogues: una mena de Trainspotting que, en comptes d'uns joves desencantats amb la vida i enganxats a l'heroïna, tindria com a protagonista un apassionat de la bicicleta, que, cansat d'acabar sempre "el primer dels ciclistes nets", va acabar abraçant el món de "tenebres" i "medicines" que "existia darrere la caravana technicolor" del ciclisme d'elit.

Còctels explosius
EPO per augmentar el percentatge en sang de cèl·lules vermelles, que transporten l'oxigen; cortisona per disminuir el dolor i augmentar la força a curt termini; "recuperacions" a base de còctels de vitamines i ferro; amfetamines, cocaïna, somnífers. La llista de substàncies que apareixen en aquest thriller esportiu impressiona per la quotidianitat amb què Millar assegura que s’utilitzaven entre bastidors en aquest popular esport.

Una pràctica tan estesa que, segons el ciclista, "era més senzill dopar-se que no fer-ho". "No tenia més remei que adaptar-me o marxar (...) Els equips no prenien part activa en el dopatge, però ho facilitaven en no fer mai preguntes", diu Millar, que també destapa la importància de la figura dels soigneurs o massatgistes, encarregats, també, de la medicació dels ciclistes.

Les escenes en què l’autor descriu com oferia les seves venes (que “sobresortien com les arrels d’un arbre”) perquè els experts en xeringues li injectessin el que fes falta són antològiques i resulten aterridores, per explícites, i perquè sabem que són reals.

Lector i fan declarat d'escriptors com el també escocès Irvine Welsh o els nord-americans Bret Easton Ellis, James Ellroy i Cormac McCarthy, David Millar (que ha escrit aquest volum en col·laboració amb l’editor Jeremy Whittle) encomana la seva passió pel món del ciclisme, alhora que en mostra les misèries, amb una prosa directa i esmolada que clava el lector a la butaca.

De l’èpica a comissaria
L'autor d'aquestes reveladores memòries és un paio de mans bronzejades i aspres, amb milers de quilòmetres d'entrenament i competició a les cames, que va arribar a les dues rodes després de devorar biografies de ciclistes mítics, atret pel romanticisme d'una disciplina de sacrifici i compromís, èpica i tràgica. Un idealisme que, com ell mateix diu, va deixar-lo "molt poc preparat per a la dura realitat d'aquest món, un cop hi ets dins".

Amarat dels mites, Millar s’entrena des de ben jovenet per atacar distàncies cada vegada més llargues; per concebre estratègies més subtils i per imprimir una major intensitat en cada carrera. I alhora va descobrint els seus límits: “Fins que no vaig forçar el cos molt més enllà del que semblava viable, no vaig aprendre a fer cas omís del que aquest em deia. Psicològicament era cada vegada més fort i la meva capacitat de resistència i de gestionar el patiment augmentava dia rere dia”, escriu. Fins que va afartar-se de ser el més ràpid dels ciclistes que no es drogaven...

L’exemple de David Millar
Thriller d’alt voltatge, basat en fets reals, Pedaleando en la oscuridad funciona també com un avís a navegants: voler ser el primer pot comportar riscos massa elevats, depassar límits, creuar portes que no tenen volta enrere... o sí. I aquesta història n’és un bon exemple.

De fet, el pròleg del llibre el signa David Brailsford, actual mànager de l’equip Team Sky i director tècnic de l’equip britànic de ciclisme, que estava a punt de sopar amb Millar, quan la policia francesa va detenir-lo a Biarritz, el 2004. Brailsford té claríssim que el cas de Millar exemplifica que “amb les influències equivocades, fins i tot les persones més íntegres poden prendre decisions errònies (...) Per això el seu cas té tant valor i és tan instructiu per a tots aquells interessats en l’ètica en l’esport”.

David Millar competeix professionalment des de 1997. Ha guanyat diverses etapes del Tour de França, el Giro d’Itàlia o la Vuelta a Espanya, i el 2010 va ser medalla d’or als Commonwealth Games. Avui viu a Girona, roda amb l’equip Garmin-Slipstream i col·labora activament amb l’Agència Mundial Antidopatge.

Publicat per Jordi Benavente a la web de Championchip.cat.

'Una casa amb piscina', de Herman Koch, o quan convides el depredador a dormir a prop dels teus

“Les primeres hores són crucials quan una família s’enfronta a una tragèdia (...), es determina si el vincle és prou fort per sobreviure al drama”, escriu Herman Koch (Arnhem, 1953) en un moment de la seva nova novel·la, Una casa amb piscina (Amsterdam Llibres, 2012). Un artefacte literari incòmode i morbós amb què l’autor holandès reflexiona, des de la ficció i sense pretendre alliçonar ningú, sobre els límits d’una relació sexual entre un adult i una adolescent; la fidelitat, o no, en la maduresa, i la incapacitat de frenar els nostres instints més baixos.

Koch és una aranya. És el millor que en podem dir, com a creador de trames: és pacient, fred i constant com una aranya fabricant una teranyina. Prepara el terreny. Presenta personatges i escenaris amb parsimònia i tot luxe de detalls, perquè quan sobrevingui la tragèdia no puguem ni vulguem girar el cap, i no tinguem més remei que continuar llegint. La simpatia que sents pels personatges quan els colpeja l’horror és tanta que no pots abandonar-los, patiràs amb ells fins al final.

Malgrat que el cop d’efecte que sacseja el lector no s’esdevingui fins al cap de 200 pàgines (en un volum de 353). I malgrat que la tragèdia de marres sigui una brutal agressió sexual. Brutal, pel que té de no consentida; per l’edat de la víctima i per l’idíl·lic de l'escenari del crim... un paisatge estiuenc qualsevol, de platges, bosquets i cases amb piscines. És en aquest ambient relaxat i tranquil on maceren, prenen forma i caminen els malsons que concep l’autor d’El Sopar (Amsterdam Llibres, 2010), l'èxit internacional de Koch, inspirat en el crim del caixer automàtic de Barcelona, en què tres nois van cremar una indigent.

L'esquer perfecte
A Una casa amb piscina, Koch esmola cada capítol, cada frase, perquè l’esquer sigui indefugible. I gran part del mèrit rau en l’elecció del personatge protagonista, el doctor Marc Schlosser, un metge de capçalera amb consulta pròpia i anys d’experiència, casat i amb dues filles. Un narrador misantrop, calculador i capaç de tot, que, alhora, resulta tan humà i divertit en les seves reflexions, que es guanya la simpatia del lector des de la primera pàgina. Un personatge magistral i original, que ens fa pensar en un cosí llunyà del doctor House amb unes gotetes del Patrick Bateman d’American Psycho, perquè ens entenguem.

La resta de personatges d’aquesta intriga psicològica o thriller realista (el que li passa a Schlosser podria passar-nos a qualsevol de nosaltres, qualsevol estiu) són una estrella de la televisió, la seva dona, els seus dos fills i la sogra; un director de cinema i la seva novieta actriu, i alguns secundaris de luxe.

Una casa amb piscina arranca amb un moribund a l’hospital, un dels pacients del doctor Schlosser, que s’emportarà una història terrible a la tomba; una història que llegirem si, com a lectors, accepten els riscos, passem pàgina i ens submergim en aquest relat que ens enfronta a les nostres fantasies més perverses... les nostres o les dels nostres veïns.