22/12/12

SI QUAN ET DONEN PER MORT UN DIA TORNES de Lluís Llort

“No em preguntis on he estat aquests anys, ni amb qui ni fent què”, li etziba el protagonista de Si quan et donen per mort un dia tornes a la seva mare, acabat d’arribar després de catorze anys desaparegut sense donar senyals de vida. La nova novel·la del periodista i escriptor Lluís Llort (Barcelona, 1966) arrenca amb aquesta premissa. Un terrible i morbós parany que se’t clava al paladar i t’estira fins al final.

“Un dia, vaig veure un reportatge sobre familiars de desapareguts. Van citar el cas d'una noia que havia estat 11 anys desapareguda, va tornar i va dir que es quedaria, si la volien, però que no li preguntessin on havia estat, ni amb qui ni fent què. Vaig pensar que era una arrencada de novel·la collonuda... Però faltava fer la resta, respondre les preguntes de manera versemblant”, diu Llort, que a partir d’aquesta idea inicial (real) ha bastit una ficció esfereïdora.

L’Agustí, que ara en té 31, va marxar de casa als 17, després d’una discussió amb un pare autoritari incapaç de bregar amb el fet que el nano se’ls estava fent gran. Si quan et donen per mort un dia tornes alterna dues línies temporals: el present del 2009 amb el daltabaix familiar que provoca la tornada del fill pròdig; i el present del 1995, la reconstrucció de la dramàtica fugida i de la resta d’anys que conformen aquesta mena de road movie pel cantó fosc.

Anhels, frustracions, somnis i pors, com nosaltres
El que fa tan colpidora i addictiva la trama d’aquesta novel·la negra és que podem identificar-nos amb els personatges. Que no vol dir que compartim els seus punts de vista, però podem arribar a entendre’ls, perquè tot i ser inventats, tenen anhels, frustracions, somnis i pors, com nosaltres.

Per una banda hi ha l’Agustí. Un nano que fumava porros amb els amics i que només volia passar-s’ho bé, fins que la vida li gira la cara d’una hòstia i l’aboca a l’abisme, a la carretera, on viurà el seu propi infern (sóc vague a consciència, val la pena que sigui el lector qui descobreixi el passat del protagonista). Voltarà, les passarà molt putes, madurarà, tornarà a la llar.

A l’altra banda, la família. Pare intransigent, mare soferta, germana gran còmplice i germà petit torracollons, que es queden a casa. On hauran de tirar endavant sota el pes d’una disjuntiva complicada: viure amb l’ai al cor, mantenint l’esperança que algun dia tornarà, o empassar-se la fel, abraçar el dol i superar-ho, si és que això és possible. Al mort, l’enterres, però què fas amb un desaparegut, planteja Llort.

Si quan et donen per mort un dia tornes és la versió perversa de l’ensucrat anunci televisiu del “torna a casa per Nadal”. Una novel·la que ens fica a la pell de qui marxa com si no hi hagués un demà. Però també en la dels que suen i ploren la seva tornada.

Llort és periodista cultural al diari Avui des del 1986. Ha publicat sis novel·les (a Trenta-dos morts i un home cansat va crear una mena de Lisbeth Salander amb patins, abans que el malaguanyat Larsson imaginés la seva); vuit llibres infantils i diversos volums de contes, en col·lectiu. També ha escrit guions per a sèries de televisió.

21/11/12

‘Montecristo’: amb Marc Pastor, a la recerca d’una espasa que podria derrotar els nazis... abans de descobrir ‘Bioko’

A Montecristo (Proa, 2007), el motor de la història –el MacGuffin– era la mítica espasa de l’emperador Carlemany, que concedia un poder absolut a qui l’empunyava. La primera novel·la que va publicar l’escriptor Marc Pastor (Barcelona, 1977) era un llibre d’aventures clàssic, inspirat en la literatura de Verne i Dumas i els films de Lucas i Spielberg, i protagonitzat per cinc republicans evadits del camp de concentració de Mauthausen l’any 42, a la recerca d’una relíquia que podia decantar la balança de la guerra.

Marc Pastor feia seva la dita que rodar una bona pel·li d’aventures pot ser molt car, mentre que escriure’n una bona novel·la, una veritable page-turner (que ja voldria Dan Brown), només és qüestió de talent. Aquests dies en què se’ns confirma que, de cara a la primavera de 2013, tindrem un nou llibre de l’autor, Bioko (Ara Llibres i Planeta), he recuperat la seva rodona opera prima.

En el fons, Pastor podria ser aquell col·lega de la universitat o la feina que ha llegit tants llibres i còmics, ha vist tant cinema de gènere i té tanta imaginació, que no té més remei que escriure històries còmplices amb el nostre imaginari friki, com aquesta, com les que van venir després, La mala dona (premi Crims de Tinta, RBA, 2008) i L’any de la plaga (La Magrana, 2010), i, de ben segur, com les que vindran, Bioko i la resta.

Aquells estimats referents
En poc més de 350 pàgines, Pastor posava en solfa una trama que retia homenatge a la seva estimada El comte de Montecristo, d’Alexandre Dumas (escrita sota l’esquema d’empresonament, fuga i venjança), alhora que recordava La gran evasió (Steve McQueen, les motos, els filats) i les pel·lis de l’Indiana Jones (persecucions, trets, nazis i perills ancestrals). Sense oblidar certes similituds amb l’exagerada i imprescindible Maleïts malparits (que Tarantino no estrenaria fins dos anys després!). “Amb temps i plom s’obrí camí entre les planes dels diaris i els cranis dels alemanys. La menció dels seus noms eriçava els cabells de la nuca a més d’un comandament nazi...”, escrivia aquest novel·lista i criminòleg de la policia científica dels Mossos d’Esquadra, abans que l’autor de Pulp Fiction rodés la seva pel·li sobre la Segona Guerra Mundial.

A Montecristo, els cinc republicans fugits de Mauthausen emprenen un viatge boig, ple de batusses i persecucions per l’Europa en guerra, entre agents secrets, espies de daga a la lligacama, monjos que llegeixen Els tres mosqueters i nazis despietats, tot buscant una espasa que, des del segle VIII, ha portat de corcoll l’Orde dels Portaespases o Schwertzbrüder, el Temple, el Priorat de Sió... i finalment, l’Ahnenerbe, la societat per a l’Herència Ancestral, dirigida pel cap de les SS, Heinrich Himmler.

Pròxima estació, Bioko
Després de la que ell mateix anomena “la trilogia de la meva adolescència”, amb què va tractar els nazis (Montecristo), els vampirs (La mala dona) i els ultracossos (L’any de la plaga), Pastor ultima ara Bioko, que, en paraules seves, serà “una novel·la d’aventures amb grans dosis de novel·la negra i colonial, i alguna gota de ciència-ficció. Però que no deixa de ser un homenatge a les històries de Verne, Stevenson o Conrad, passat pel meu filtre”.

Una vegada més, doncs, torna a la literatura i el cinema que ha devorat des de molt jovenet. Fill d’una mare que llegia “moltíssim” i d’un pare “fan de les pel·lis de la Segona Guerra Mundial”, Pastor tancarà el proper mes de març un cercle, per obrir-ne un altre (Bioko serà també “la primera part d’una trilogia conceptual”), que promet ser tan interessant com el primer. "A Bioko hi ha cosetes de Montecristo", assegura Pastor. "Els que l'heu llegida, hi trobareu una sorpresa enorme", diu. Els frikis com ell estem d’enhorabona: tenim @DoctorMoriarty per estona.


13/11/12

El pit-roig, les memòries del pare de Jo Nesbo a la Segona Guerra Mundial i el rifle Märklin

El pare de l'escriptor noruec Jo Nesbo va morir a mitjan dècada dels 90 just quan s’acabava de jubilar i encarava un projecte que havia anat posposant durant anys: escriure un llibre amb les seves experiències al front de la Segona Guerra Mundial, i la mitificada i polièdrica imatge de la Noruega que va resistir a Hitler. "El pit-roig és la història que volia explicar el meu pare, sobre noruecs als dos cantons del nazisme (...) Sobre perquè la gent pren les decisions que pren, i sobre el privilegi dels vencedors d'escriure la Història", explica el mateix Jo Nesbo (Oslo, 1960) en un text autobiogràfic penjat a la seva web.

La guspira va ser l'homenatge al seu pare excombatent. Però El pit-roig (Proa, 2008) va acabar sent un llibre de culte. Una novel·la negra, negríssima, de més de 500 pàgines i amb dues línies temporals: la del passat, que parla de trinxeres, bombardejos i una història d'amor (impossible, malaltís, perillós) en temps de guerra; i l’actual, al tombant de mil·lenni, la trama més important quant a número de pàgines, que tanca el cercle i una sèrie d’assassinats iniciada l’any 42, al front de l'Est.

A la primera part de l’anomenada "Trilogia d'Oslo" (formada per El pit-roig, Nèmesi i L'estrella del diable, i ampliada amb El redemptor, totes editades per Proa), Nesbo situa el seu expeditiu Harry Hole enmig d'una enrevessada investigació amb una galeria de personatges que inclou veterans de guerra dels dos bàndols, traficants d’armes, neonazis, policies corruptes, funcionaris d'alt rang, companys de l’ànima... i l’ombra d’un poderós rifle, el Märklin ("la millor arma de matar professional"), que podria posar en perill la seguretat nacional i converteix aquest thriller en una lectura addictiva i inoblidable.


24/10/12

Stefanie Kremser, autora de la novel·la 'Carrer dels oblidats': “Barcelona (encara) no és un parc temàtic”

Baixada de Santa Eulària / Tu la veres rodolar / D’un abisme a l’altre abisme / Per aquells rostos avall, / Dexant per rastre en les herbes / Un bell rosari de sanch”. Són versos violents de Jacint Verdaguer, citats a l’inici de la primera novel·la negra de l’escriptora, guionista i documentalista alemanya i brasilera Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967). Carrer dels oblidats (Empúries, 2012) és la història d’una periodista que mentre escriu una guia alternativa de Barcelona col·labora amb la investigació d’uns assassinats que semblen imitar el martiri que va patir Santa Eulàlia, i amb què l’autora, que fa 10 anys que viu a la ciutat, denuncia els estralls de l’especulació immobiliària i el mòbing salvatge que pateixen alguns veïns del casc antic.

Podríem resumir el llibre en una piulada dient que “Carrer dels oblidats és Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, més assassí en sèrie, més rerefons de crítica social”. Però quedaríem curts… perquè en aquesta irada novel·la hi ha una protagonista femenina, periodistes a la trentena, amistat, humor, sexe i locals interessants, com en el clàssic modern de la Llucia Ramis… però també hi desfilen policies, mafiosos, okupes, taurons immobiliaris i d’altres homes sense escrúpols i un reguitzell de víctimes. Una colla de personatges amb què Kremser basteix una ficció que mostra el pati del darrere de “la millor botiga del món”.

El primer bassal de sang
Però comencem pel principi, pel primer bassal de sang. Carrers dels oblidats arrenca quan la periodista Anna Silber arriba per primera vegada a la ciutat amb l’objectiu, doble, d’escriure una guia alternativa i descobrir la terra de la seva mare, morta en un accident recent. El primer que es troba l’Anna quan el seu amic Rafael la recull a l’aeroport i la porta al seu pis, a Sant Pere Més Baix, és un mort. Un home que ha caigut daltabaix de l’edifici del davant i ha quedat esclafat contra les llambordes. Accident, suïcidi o crim? La façana de l’immoble està tapada per una bastida amb lona verda de cinc pisos i l’home té una ploma de gavina a la boca. Són les primeres pistes.

Però anem una mica més enrere, coneguem “la col·leccionista d’històries”. ¿Heu jugat mai a fer de detectius? Perquè l’Anna, curiosa de mena i amb antecedents familiars, ho farà. Filla d’un investigador privat alemany i d’una taxista catalana, des de petita que escolta i col·lecciona fragments de vides. Les dels casos dels seu pare i les dels clients de la seva mare, que sentia a taula, a l’hora de sopar. Una afició que l’acabarà empenyent a fer-se periodista, per poder continuar recopilant històries, i explicar-les. En aquest cas, serà una història violenta com els versos de Verdaguer, i li arribarà de la mà del nòvio del seu amic Rafael, el Quim, comissari dels mossos i encarregat d’investigar una sèrie de crims que inclouen el cadàver que es troba l’Anna només arribar a Barcelona.

El súmmum de la perversió
Narradora tot terreny, Kremser, que viu a cavall entre Barcelona, Alemanya i Brasil, va publicar la seva primera novel·la, Postal de Copacabana (Club Editor), la història coral de tres generacions de dones d’una mateixa família, l’any 2000. Tot seguit, entre 2002 i 2010 va ser guionista de la sèrie policíaca Tatort (la més antiga de la televisió alemanya, formada per telefilms de 90 minuts, filmats amb pressupost cinematogràfic). “Fent Tatort vaig aprendre molta dramatúrgia, i a inspirar-me en fets reals o, millor dit, en el realisme social, per crear una bona trama. Ideal per a una documentalista amb ganes de fer ficció”, ens explica l’autora, des de Sao Paulo.

Aprofitant que tenim a l’autora a l’altra banda del correu electrònic, burxem una mica més: Contra qui escrius? Amb qui estàs enfadada? “Estic enfadada amb el sistema en general. L’especulació immobiliària i les seves conseqüències no és un tema només barceloní. M’han dit que aquí, al Brasil, especuladors internacionals estan comprant terrenys a les faveles de Rio de Janeiro, de cara les Olimpíades perquè tenen les millors vistes de la ciutat. I que, a Sao Paulo, estan cremant faveles per forçar els habitants a anar-se’n i poder construir edificis de luxe. I això ja és el súmmum de la perversió! La transformació i la modernització són essencials, però no ens podem oblidar del factor humà. Sembla que hem tornat a la llei de la selva”, diu l’escriptora.

I per això vas triar el gènere negre… “Doncs sí. Crec que la novel·la negra pot ser política, seguint la seva tradició de trepitjar el carrer, i mostrar que darrere d’un crim hi ha una societat o una realitat que no funciona. A Barcelona, hi he observat uns canvis tan bèsties que m’han fet reaccionar. I com que només tinc la paraula com a ‘arma’, vaig triar la novel·la negra. L’objectiu era fer-la entretinguda perquè arribi a molta gent, i amb l’esperança, potser ingènua, que alguns lectors comencin a fer-se preguntes. I també per aconseguir que alguns estrangers entenguin que Barcelona (encara) no és un parc temàtic, una barra de bar gegant…”.

Deixem-ho aquí. Qui vulgui saber més, que llegeixi el llibre, que a banda d’una trama negra prou interessant, desplega arguments com per emprenyar qualsevol.

Publicat per Jordi Benavente al diari digital Núvol.com


9/10/12

Ja és a la venda VICTUS, la controvertida i esperada nova novel·la d’Albert Sánchez Piñol: el setge de Barcelona de 1714, “la tragèdia perfecta”, en castellà

No només som de commemorar derrotes èpiques, els catalans. També som de documentar-les fins a cremar-nos les celles, passar els fets històrics de marres pel sedàs de la ficció i convertir-los en esperats (i, en aquest cas, controvertits) èxits editorials. És el que ha fet l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) amb Victus, Barcelona 1714 (La Campana, 2012), una novel·la escrita en castellà amb què narra la Guerra de Successió i el setge de Barcelona de 1714, a través dels ulls de Martí Zuviría, un jove enginyer.

El fet que l’autor de La pell freda (exitosa primera novel·la, publicada el 2002 i traduïda a 37 llengües) s’hagi passat al castellà va provocar cert rebombori, quan es va saber, a principis d’estiu. Un llibre sobre el 1714, parit per un català, des del punt de vista catalanista, escrit en la llengua dels vencedors. Sánchez Piñol (que fins ara només havia escrit i publicat en català) va al·legar “els factors irracionals de la creativitat”.

“No tinc respostes, més enllà dels factors irracionals de la creativitat”, repetia a la presentació de la novel·la, a la seu de l’editorial La Campana, el migdia del dimarts 9 d’octubre de 2012. “Un creador s’ha de deixar anar, no pots combatre l’irracional o perdríem la riquesa de la creativitat. Duia més de 100 pàgines en català però no funcionava. I no sé per què! Canviar d’idioma va donar-me una distància necessària per explicar els fets”, deia l'escriptor.

Sang, pólvora i el secret de les fortificacions
De jovenet, el protagonista, Martí Zuviría, aprèn l’art de la fortificació i el setge de ciutats de l’eminent arquitecte militar francès, el marquès de Vauban. Més tard, el destí el durà a haver de fortificar, primer, i expugnar, després, la seva pròpia ciutat, Barcelona. Zuviría és un personatge històric “poc conegut, que m’ha donat marge per jugar. És un mesquí i un covard entre herois, fins que el torrent humà el porta a defensar la seva ciutat”, explicava l’autor de La Pell freda.

El resultat és aquesta monumental novel·la de 600 pàgines, per a la qual l’escriptor ha estat “més de deu anys” documentant-se. “Com a narrador, la documentació existent suposa un immens capital simbòlic amb tots els elements perquè el 1714 sigui la tragèdia perfecta: és la història d’un poble decidit a resistir contra l’ira de dos tirans, l’espanyol i el francès”, diu. “Dono la visió popular, és la història dels de sota explicada des de sota. La Guerra de Successió des de la perspectiva catalana”.

Jordi Benavente amb Albert Sánchez Piñol.
El 1714 és el nostre Far West
Sánchez Piñol insisteix que els papers consultats tenien tal intensitat dramàtica que, en molts casos, només li ha calgut “arrossegar i polir”. I on no hi arribaven els fets, hi arribava la imaginació. “Els buits de la Història són l’infern per als historiadors, però el paradís per als narradors”, diu l’escriptor, per a qui “el 1714 hauria de ser un gènere literari a part, perquè va ser molt polièdric: cada generació l’hauria de reinterpretar des del seu punt de vista. És el Far West dels catalans”.

Per a l’editora de La Campana, Isabel Martí, Sánchez Piñol és “un narrador amb una imaginació prodigiosa, que passa per la literatura com qui xiula”, amb un llenguatge “gamberro i modern” que no resta profunditat a les seves obres. Martí destaca també els coneixements històrics de l’autor, que transmet amb “rigor de notari”, així com la perspectiva d’antropòleg i divulgador amb sentit de l’humor, “sense oblidar la tragèdia i l’èpica del drama nacional”. Josep Maria Espinàs, que també era present a la roda de premsa, assegurava que Victus és una de les novel·les “més impressionants i ben documentades que he llegit mai”.

Setembre de 2012: un gir narratiu de la Història
En la conjuntura política actual, condicionada per la gran manifestació independentista del passat Onze de Setembre, els llibres de ficció i no-ficció sobre la desfeta nacional i l’independentisme proliferen. Sánchez Piñol descriu el moment com “un gir narratiu de la Història”, i afegeix que “amb el 1714, els borbons van imposar la seva visió monàrquica i centralista però no van resoldre res, i així estem”.

El catedràtic d’Història Moderna, Joaquim Albareda destacava a la presentació “l’impressionant rigor històric de Victus, més enllà dels mites i la visió romàtica” acostumada. Segons l’historiador, “s’agraeix la tasca divulgativa d’aquesta novel·la, molt vinclada a la realitat i amb interessants reflexions de caire antropològic”.

“El llibre d'Albert Sánchez Piñol és un huracà d’aire fresc, una visió des de baix, irreverent, iconoclasta en el millor sentit de la paraula. Victus no desmunta el nostre principal mite nacional; el refà encara més potent, més vibrant, més proper que en la versió canònica (...) He devorat el text amb el mateix delit i la mateixa satisfacció amb què, de jove, devorava les novel·les històriques clàssiques, de Dumas a Hugo”, sosté Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona i un dels primers lectors d'aquesta novel·la, que surt a la venda el 10 d'octubre.

Un imaginari molt cinematogràfic
Albert Sánchez Piñol ha publicat fins ara l’assaig Pallassos i monstres, les novel·les La pell freda (que està sent adaptada al cinema) i Pandora al Congo, i els reculls de relats Les edats d’or i Tretze tristos tràngols. Els drets de Victus s’han venut ja a la productora Brutal Media.

1/10/12

Iggy Pop crucificat, rock & roll, el whisky de Harry Hole i les novel·les negres del noruec Jo Nesbo

“Un home que semblava haver estat crucificat una o dues vegades”. És Iggy Pop descrit per l’escriptor noruec Jo Nesbo (Oslo, 1960), en un moment de la novel·la negra L’estrella del diable (La Butxaca, 2012), en què el seu protagonista, l’inspector Harry Hole, es troba per casualitat un pòster de l’enigmàtic cantant, penjat en una de les parets de l’escenari d’un crim.

Aquí, Iggy Pop és només atrezzo, una imatge en un pòster, però la frase serveix per mostrar l’estil Nesbo. Punyent, visual, hipnòtic, violent, descarnat. Molts l’han descobert ara, arran de l’adaptació cinematogràfica de la crua i complexa Headhunters (Proa, 2012), la història d’un caçatalents que aprofita la informació que obté dels candidats que entrevista per robar-los les obres d’art, fins que un bon dia les coses se li torcen i agafen una deriva gore i negra, negríssima, com a les pel·lis dels germans Coen.

Però la carrera literària de Nesbo (crani rapat i aspecte de paio dur; exmilitar i exfutbolista; guitarrista, cantant i lletrista del grup de rock Di Derre) va començar l’any 97 quan va guanyar el premi a la millor novel·la negra noruega amb El ratpenat.

Arrencava així la sèrie de l’inspector Harry Hole, adscrit a la Unitat d’Homicidis de la Policia d’Oslo, que continuaria amb El pit-roig, Nèmesi, L'estrella del diable, El redemptor i d’altres, encara per traduir. Hole és un personatge trencat però entranyable; alcohòlic i maldestre en l’esfera privada, hàbil i expeditiu a l’hora de resoldre els casos més complicats i escabrosos. D’aquells que no descansen fins que no són capaços de “veure tot el quadre”, descobrir què falla i atrapar el dolent.

Realisme i atmosferes opressives
Les trames del noruec atrapen i creen addicció, més que per trepidants, que també, per l’intrigant realisme amb què descriu els personatges, tant protagonistes com secundaris. Els dota d’humanitat, no els fa ni blancs ni negres, transiten una varietat infinita de grisos, els fa creïbles i, llavors, els porta al límit (i, amb ells, al lector).

La prosa de Nesbo, pes pesat nòrdic com el veterà Henning Mankell o el més recent i malaguanyat Stieg Larsson, està feta de frases tallants, paràgrafs que es resolen en poques línies (amb ecos de Hemingway, Ellroy, Chandler) i diàlegs versemblants. Influenciat pel cinema, l’autor té facilitat per les atmosferes opressives (tipus Polanski) que projecten l’estat d’ànim i les obsessions dels personatges, sovint mancats d’esperança i amb vides destrossades.

També són marca de la casa, com no podia ser d’una altra manera en un mestre del gènere negre, els girs inesperats i fins i tot les petites alteracions cronològiques tramposes, escenes fora de lloc (fora de temps) que deixen el lector bocabadat... i devorant pàgines; i un narrador en tercera persona, fred i distant, que planteja les escenes amb tanta precisió com naturalitat.

Diamants amb forma de pentacle
A L’estrella del diable, Hole (ampolla de Jim Beam, cigarrets Camel Light, Ford Escort blanc i rovellat, pistola Glock 21 i una ressaca contínua) s’enfronta a un assassí en sèrie que amputa un dit de la mà de les seves víctimes i els deixa un diamant vermell amb forma de pentacle sota la parpella.

Un cas que esclata en ple estiu, en un Oslo enganxifós, quan mig departament de policia està de vacances i en Harry lluita perquè la seva parella no l’abandoni, alhora que investiga la mort d’una policia amiga seva, amb qui seguia la pista d’un contrabandista d’armes.

Abusos sexuals a subordinats, perpetrats i silenciats per superiors; policies corruptes amb negocis tèrbols i policies que ja no confien en la justícia i decideixen aplicar-la pel seu compte; psicòpates egòlatres, metòdics i rebuscats; antiherois que miren de surar malgrat el naufragi col·lectiu i el whisky; i un desenllaç taquicàrdic.
 Jo Nesbo al balcó de casa seva, a Oslo / by Bain Hogg Jocelyn : photographer
Com escriu Héctor Malverde a la Guía de la novela negra (errata naturae, 2010), “Nesbo ha salido de Noruega, pero podría haber salido de la mismísima nada. La sensación de criatura única habría sido la misma (...) Desde 1997, se ha convertido en un fogonazo deslumbrante en la literatura europea negra y criminal. Aún no he escuchado ninguna de sus canciones”.

I és que no fa falta el rock & roll, en aquest cas; mentre tinguem un Harry Hole puntual, cada pocs anys, podrem anar tirant.


Kilian Jornet, cantant sota la pluja, guanya l’Ultra Cavalls del Vent 2012

Kilian Jornet és capaç de córrer contra pluja, vent i fred (8h42’22″) per guanyar la IV edició de l’Ultra Cavalls del Vent i, set minuts després, quan arriba el segon classificat, Anton Krupicka (8h49’56″), agafar un micròfon i entrevistar-lo, davant del públic entregadíssim de Bagà.

Són dos amics que fan broma després de córrer 84 quilòmetres per la muntanya. Èpica, elegància, resistència… i senzillesa. Grandiosos tots dos, somriuen a càmera. El podi masculí d’aquesta prova cronometrada per Championchip i integrada al calendari de la Skyrunner World Series va completar-lo Dakota Jones (9h26’25″).

Les tres dones més ràpides de l’Ultra Cavalls del Vent d’aquest dissabte 29 de setembre de 2012 van ser Núria Picas (10h34’42″), que va entrar a meta amb una estelada a l’esquena, Anna Frost (10h35’24″) i Emelie Forsberg (10h39’51″). Tres campiones que van ser vuitena, novena i desena en la classificació general.

La cursa va donar el tret de sortida als seus 1.014 inscrits a les 9 del matí. Durant tot el dia, la pluja i les baixes temperatures van assotar el parc natural del Cadí-Moixeró, sotmetent als participants a condicions duríssimes, fet pel qual prop de 700 persones van haver d’abandonar.

La prova tenia una durada màxima establerta de 24 hores (de 9h del matí del dissabte a les 9h del diumenge). Els últims participants en creuar la meta van fer-ho en poc menys de 23 hores, a quarts de vuit del matí.

Tragèdia de matinada
Una corredora va perdre la vida a l’hospital de Berga, després de patir una hipotèrmia i haver de ser evacuada quan havia recorregut ja més de la meitat del circuit. Els organitzadors van decidir “suspendre l’entrega de premis en senyal de dol” per la mort de la participant.

------------------------------------------------------
Text i fotos publicats per Jordi Benavente a la web de CHAMPIONCHIP.CAT, el passat 29 de setembre al vespre, abans de conèixer la tràgica notícia. Els dos últims paràgrafs van ser escrits després.

27/9/12

Revista CAPÇALERA (157). "Corresponsals en temps de crisi: obstinats en explicar-nos què passa a l’estranger", per Jordi Benavente

“Al fons del camió hi descansa un taüt”. Amb aquesta frase enigmàtica i contundent captava la nostra atenció Ryszard Kapuscinski, en un reportatge –un relat breu rodó– sobre el trasllat del cadàver d’un miner. El periodista i escriptor polonès, com els cinc corresponsals entrevistats en aquest article, sabia que per transmetre el missatge, primer cal atrapar el lector. Sergi Vicente, TV3, Pequín; Anna Bosch, TVE, Londres; Jaume Masdeu, Catalunya Ràdio, Brussel·les; Isaac Lluch, diari ARA, Berlín, i Antoni Bassas, TV3, Washington. No tots han llegit els llibres del mític reporter, però sí que comparteixen amb ell la passió visceral per revelar-nos els mecanismes interns de societats més o menys llunyanes.

“La de corresponsal és la millor tasca possible en aquest ofici, per l’autonomia i per l’obligació d’organitzar-te i d’amarar-te del tema que tractes”, afirma Jaume Masdeu, que abans de fer ràdio va ser corresponsal i director d’informatius a TV3. “T’obre la ment, t’espavila i té un punt molt vital”, diu Isaac Lluch, que va enviar la primera crònica “amb el portàtil recolzat entre els fogons i la rentadora”, l’únic punt des d’on podia capturar la xarxa del veí, mentre esperava a tenir internet al seu pis berlinès. “Una anècdota prou reveladora de la dificultat i precarietat que sovint implica l’ofici. Però de forma intangible el periodisme em compensa”, remata Lluch, tan irònic com apassionat. (“Aquest ofici nostre és com un bitllet de loteria amb premi”, que deia Marian Brandys.)

Romanticismes a banda, el context de crisi econòmica global i de canvi de paradigma del periodisme fa perillar l’existència d’aquests professionals d’informar-nos sobre el terreny. Es tem que els mitjans de comunicació optin per retallar despeses, eliminant la figura del corresponsal i apostant per la de l’enviat especial o, directament, pels teletips. Però ells, com és obvi, no es resignen a l’extinció sinó que esgrimeixen les raons que justifiquen la seva existència. Antoni Bassas, contundent, afirma que “cal que els mitjans diguin què volen ser, si volen mirada pròpia o repetir les notícies d’agència”. “Preguntar-se per què volem un corresponsal és com no enviar redactors al camp de futbol perquè ja fan el partit per la tele”, assegura.

Anna Bosch, que abans d’establir-se a Londres, va ser corresponsal de TVE a Moscou i també a Washington, tampoc es mossega la llengua: “La informació és un producte car, i la bona encara ho és més”, afirma, i tot seguit critica “les empreses d’alguns col·legues, que volen corresponsals low cost” i els fan treballar en pèssimes condicions.

Per la seva banda, Lluch, que no només aporta la visió de qui treballa des de l’estranger, sinó de qui ho fa com a freelance que col·labora en diversos mitjans, dibuixa un present molt negre: “Cobro menys ara que quan tenia 25 anys, i menys que el meu avi com a jubilat”. Amb tot, aquest antic redactor d’esports del diari Avui prefereix sumar que restar, i diu que el futur passa per tenir en compte el valor afegit dels corresponsals, els únics capaços de “testimoniar i desxifrar els fets que passen a l’estranger, posar la informació en el seu context i oferir temes propis”. I, alhora, insisteix en la necessitat que existeixin i coincideixin en l’espai les dues figures: “un com a expert del país i el context, i l’altre com a especialista d’una determinada temàtica”.

Sergi Vicente fa nou anys que és a la Xina; abans era reporter en un programa d’informatius de TVE, a Sant Cugat. Diu que està segur que “el problema és el context econòmic i no una falta de convenciment en el model”. Però cal adaptar-se, afirma. El seu consell als més joves és “que s’hi llencin i intentin crear coses noves”. “Seria genial tenir una xarxa o agència de videoperiodistes independents i formats, un contrapès a les agències convencionals”, suggereix.

I és que, malgrat el pes de la distància (Bosch diu que el tòpic és cert: enyora “el menjar, sobretot el peix, i les hores de sol, a l’hivern”) i de ser conscients que “tot són etapes”, els corresponsals estimen el que fan, i se’ls hi nota. “La meva idea és aprofitar ara que encara tinc coses a explicar i forces per voltar. No em ve gaire de gust tornar a una redacció, m’agrada trepitjar terreny”, diu Vicente. Bassas, també s’hi resisteix: “Segur que no és fàcil. La majoria dels que jo he vist tornar a casa s’haurien quedat uns quants anys més”. I Lluch remata que tornaria amb “entusiasme, si veig que és un pas endavant en la meva formació i trajectòria, i que m’hi puc sentir realitzat, però no només per guanyar seguretat laboral”.

24 hores, 7 dies a la setmana

Queda clar, doncs, que sigui per una proposta del mitjà on treballen o fruit d’una aposta personal, això de llançar-se a l’aventura de cobrir un país o una regió, és vocacional... i enganxa. Fins i tot malgrat els horaris esclaus. “Estem disponibles 24 hores, 7 dies a la setmana”, resumeix Bosch. “A la corresponsalia no hi ha torns, no pots apagar mai el mòbil, saps que si en passa una de grossa, has de suspendre vacances, caps de setmana, el que sigui”. I recalca, a més, i en això coincideixen tots, que “sovint fas feina que no llueix, recolzes reportatges d’altres o fas despatx. El corresponsal no treballa només fent les cròniques que signa”.

A banda d’aquesta dedicació gairebé monàstica i degut a la diferència horària, alguns, com Vicente o Bassas, estan obligats, a més, a funcionar amb un rellotge a cada canell. Des de Pequín, Vicente ho viu amb una resignada dualitat. Les sis o set hores d’avantatge li donen marge per preparar notícies, però al final acaba treballant jornades maratonianes “perquè a Barcelona s’hi posen quan per a mi ja és mitja tarda”. Bassas, des del cor dels Estats Units, explica que “un dia normal pot començar a les cinc del matí, per preparar un vídeo o un directe pel TN migdia i, a partir d’aquí, tot seguit fins a quarts de quatre de la tarda, quan acaba el TN vespre”. Al final, diu, t’acostumes a pensar en dos horaris alhora.

El vertigen de la llibertat

Tot plegat, són inconvenients que suporten de bon grat perquè, en el fons, són just on volen ser. Lluny de la redacció “segueixes criteris propis, menys contagiats de rutines imposades i amb més espai per a la creativitat”, diu Vicente, que admet, però, que en contrapartida “perds perspectiva respecte el teu públic i objectivitat respecte el que descrius, i t’has de saber organitzar molt bé”. “No és que estiguis sol davant del perill, però un elevat grau d’autonomia també implica un elevat grau de responsabilitat”, diu Masdeu. “El vertigen no és dolent, tant de bo n’hi hagués cada dia, perquè les notícies ens sortirien soles”, afegeix Vicente.

“Tot i tenir la redacció a un clic, desenvolupes un cert caràcter de llop solitari, i trobes a faltar la conversa de màquina de cafè”, diu Bassas, que després de 14 anys dirigint i presentant El Matí de Catalunya Ràdio, va decidir “canviar de cares, de paisatges i d’objectes informatius”. Gairebé tres anys després, però, continua acceptant l’enorme responsabilitat que comporta aquest exili voluntari: “Has de ser el teu mitjà en un país, jo encenc i apago la llum de TV3 cada dia a Washington”, resumeix.

Distàncies 2.0

En el que també s’assemblen els cinc periodistes entrevistats és en que tots han fet niu al seu país de destí. Vicente va conèixer la seva dona el primer any de corresponsal: “És xinesa, i tenim un fill petit”, diu. A Bosch, l’acompanya el marit. A Bassas, la dona i els tres fills. La parella de Lluch és alemanya i, per la resta, assegura que l’enyorança 2.0 és més suportable que la tradicional: “les telecomunicacions fan que sovint pensi que Barcelona està just a l’extraradi de Berlín”, diu. Masdeu, per la seva banda, assegura que té “la família instal·lada i un bon cercle d’amistats consolidat”.

De fet, un altre punt que recalquen tots és que siguis a Pequín, Brussel·les, Washington, Londres o Berlín, mai podràs amagar-te del tot dels teus caps. Les mateixes noves tecnologies que apropen els corresponsals als seus amics o familiars que s’han quedat a Catalunya, fan que, la relació entre la corresponsalia i la redacció central quedi a “un sol clic”, com diu Bassas. I aquesta proximitat no sempre es porta bé. “Amb els canals i les webs d’informació 24 hores, les redaccions centrals tenen una gran capacitat de decidir i establir la nostra agenda. La imatge romàntica del corresponsal per lliure està gairebé extingida, tret d’algunes excepcions en premsa escrita”, afirma Bosch.

“El problema és fer entrar un vídeo de reflexió, de color, que doni claus, en un TN”, que són presoners de l’actualitat, diu Bassas. Tot plegat, obliga a aquests professionals a ser ràpids, a tenir cintura, a saber sintetitzar i actuar amb reflexos: sovint, com diu Bosch, “molt més important que fer una bona crònica, és fer-la a temps”.

També és cert que el format condiciona. “A vegades penso que escriuria grans històries si treballés per a un diari (amb pressupost)”, diu Vicente. “La càmera et delata. La part bona és que si aconsegueixes imatges en un bon tema, tindràs un grandíssim tema que només les imatges poden retratar”, afegeix. (“La mera descripció no és suficient en els temps que corren, ens l’ha arrabassat la càmera”, que deia Kapuscinski.)

Amb tot, Bassas està convençut que “capturar un país és igual de difícil amb twitter que amb una càmera”. L’únic truc, la veritable eina d’aquests antropòlegs del micròfon, la gravadora i el portàtil, és la seva entrega a la feina, la seva inesgotable curiositat i les ganes d’explicar-se i explicar-nos allò que veuen. S’ha de “viure els temes de què parles, amarar-te’n”, diu Masdeu. Mirar de conservar “la mirada gens gastada” dels inicis, segons Bassas. “Cal obrir bé els ulls i les oïdes”, recomana Bosch. “Cal intentar trobar els casos que descriguin millor el que està passant”, diu Vicente. I, si convé, com Lluch, s’ha d’estar disposat a enviar les cròniques des del racó més fred de la cuina.

Publicat per Jordi Benavente a la revista CAPÇALERA del Col·legi de Periodistes de Catalunya, n. 157, setembre de 2012, pàgs. 14-19.

15/9/12

Cançó de Gel i Foc (Joc de Trons), la saga de George R. R. Martin, que ha tornat a portar el gènere de la fantasia èpica a totes les portades

La mastodòntica muralla gelada que custodien els homes de la Guàrdia de la Nit és una immensa línia blava, que creua l’horitzó d’est a oest, que es pot veure a quilòmetres de distància i que sembla proclamar: “Aquí s’acaba el món”. Així descriu el colossal mur de gel que separa la terra coneguda del fred nord salvatge, el periodista, escriptor, guionista i editor nord-americà George R. R. Martin (Bayonne, Nova Jersey, 1948), responsable de la saga Cançó de Gel i Foc, que compta ja amb cinc imponents volums (editats per Gigamesh i Alfaguara) i una espectacular adaptació televisiva (Joc de Trons, de la cadena nord-americana HBO).

El mateix Martin ha explicat en més d’una ocasió que l’espurna que va inflamar-li la imaginació i va portar-lo a concebre aquesta història fantàstica, èpica i coral de més de 5.000 pàgines, va sorgir la tardor de 1981, quan, de viatge per la Gran Bretanya, va plantar-se davant del Mur d’Adrià, que delimita la frontera entre Escòcia i Anglaterra.

Diu que va ser a tocar d’aquesta construcció romana on va imaginar l’existència del Mur (molt més alt, molt més llarg i fet de gel) que separaria un nord desconegut i ple de perills ancestrals d’un regne meridional immers en una guerra per la successió del tro; un món fantàstic que molts comparen, per la seva acceptació entre lectors d’arreu i la influència en el gènere, amb la mítica trilogia El Senyor dels Anells, del mestre J. R. R. Tolkien.

Però Martin va més enllà: és més sàdic i cruel, més explícit en el sexe, més despietat en les confabulacions i les traïcions que duen a terme els seus personatges, més fosc, més violent. Si s’ha de carregar un personatge principal perquè la seva mort forma part de la trama que ha imaginat, ho fa, sense que li tremoli la mà (“quan es juga al Joc de Trons, només es pot guanyar o morir”, diu una de les protagonistes, al primer volum) i deixa el lector amb la boca oberta... però passant pàgines, perquè l’acció no s’atura, la història avança, i t’arrossega.

Un tot terreny de la ciència-ficció, el terror i la fantasia
Llicenciat en Periodisme el 1970, Martin és un escriptor de raça, que ha transitat els gèneres de la ciència-ficció, el terror i la fantasia, i ha rebut infinitat de premis internacionals que l’acrediten com a creador de móns, un tot terreny de la literatura. Aquesta saga ha estat la seva consagració. Concebuda inicialment com una trilogia, Cançó de Gel i Foc ja va pel cinquè volum, i encara no té el final escrit.

La fórmula que utilitza Martin en aquesta sèrie de novel·les (trames narrades en paral·lel i multiplicitat de narradors) és tan vella com efectiva. Mentre els Senyors dels Set Regnes de Ponent lluiten entre ells, amb espases o ardits, per aconseguir asseure’s al Tro de Ferro, una princesa que es fa anomenar “mare de dracs” reuneix un exèrcit de genets salvatges a l’altra banda del mar, i, al nord, més enllà del Mur, un altre exèrcit, malèfic i sobrenatural, s’alça disposat a arrasar-ho tot...

Cada capítol (curt i picat, d’unes 10 o 15 pàgines) està narrat en tercera persona, però des del punt de vista d’un dels protagonistes, de tal manera que mai tenim una visió conjunta del què passa: veiem, vivim i sabem només allò que veu, viu i sap el personatge en qüestió; anem unint peces del trencaclosques, a mesura que llegim. Clàssic format fulletonesc que li serveix a aquest avesat guionista televisiu (que va escriure per a la famosa sèrie de culte La dimensió desconeguda) per atrapar el lector irremeiablement i submergir-lo en la que, segons els seus editors, és “la novel·la riu més espectacular que s’ha escrit mai”. Jutgeu vosaltres mateixos.


31/8/12

'Pedaleando en la oscuridad', de David Millar, apassionant thriller esportiu, basat en fets reals, dopatge i redempció en el món del ciclisme

"Em dic David Millar. Sóc ciclista professional, esportista olímpic, estrella del Tour de França, campió del món... i em dopo".

Cru i explosiu, gairebé com si es tractés d'una pel·lícula de Quentin Tarantino, arrenca Pedaleando en la oscuridad (Contra Ediciones, 2012), descarnat i apassionant relat confessional, escrit en primera persona pel ciclista escocès David Millar (Mtarfa, 1977), que el 2004 va ser detingut per la policia francesa i expulsat de la competició per haver utilitzat substàncies il·legals per millorar el seu rendiment.

Millar és algú que sap de què parla quan parla de dopar-se perquè ho ha viscut en carn pròpia. Ha baixat als inferns i se n’ha sortit, i, de tornada a la competició, ja net i rehabilitat, ha decidit trencar "la llei del silenci del món del dopatge" i compartir el seu testimoni en aquest llibre.

Pedaleando en la oscuridad podria ser una espectacular i colpidora pel·lícula sobre el món de les drogues: una mena de Trainspotting que, en comptes d'uns joves desencantats amb la vida i enganxats a l'heroïna, tindria com a protagonista un apassionat de la bicicleta, que, cansat d'acabar sempre "el primer dels ciclistes nets", va acabar abraçant el món de "tenebres" i "medicines" que "existia darrere la caravana technicolor" del ciclisme d'elit.

Còctels explosius
EPO per augmentar el percentatge en sang de cèl·lules vermelles, que transporten l'oxigen; cortisona per disminuir el dolor i augmentar la força a curt termini; "recuperacions" a base de còctels de vitamines i ferro; amfetamines, cocaïna, somnífers. La llista de substàncies que apareixen en aquest thriller esportiu impressiona per la quotidianitat amb què Millar assegura que s’utilitzaven entre bastidors en aquest popular esport.

Una pràctica tan estesa que, segons el ciclista, "era més senzill dopar-se que no fer-ho". "No tenia més remei que adaptar-me o marxar (...) Els equips no prenien part activa en el dopatge, però ho facilitaven en no fer mai preguntes", diu Millar, que també destapa la importància de la figura dels soigneurs o massatgistes, encarregats, també, de la medicació dels ciclistes.

Les escenes en què l’autor descriu com oferia les seves venes (que “sobresortien com les arrels d’un arbre”) perquè els experts en xeringues li injectessin el que fes falta són antològiques i resulten aterridores, per explícites, i perquè sabem que són reals.

Lector i fan declarat d'escriptors com el també escocès Irvine Welsh o els nord-americans Bret Easton Ellis, James Ellroy i Cormac McCarthy, David Millar (que ha escrit aquest volum en col·laboració amb l’editor Jeremy Whittle) encomana la seva passió pel món del ciclisme, alhora que en mostra les misèries, amb una prosa directa i esmolada que clava el lector a la butaca.

De l’èpica a comissaria
L'autor d'aquestes reveladores memòries és un paio de mans bronzejades i aspres, amb milers de quilòmetres d'entrenament i competició a les cames, que va arribar a les dues rodes després de devorar biografies de ciclistes mítics, atret pel romanticisme d'una disciplina de sacrifici i compromís, èpica i tràgica. Un idealisme que, com ell mateix diu, va deixar-lo "molt poc preparat per a la dura realitat d'aquest món, un cop hi ets dins".

Amarat dels mites, Millar s’entrena des de ben jovenet per atacar distàncies cada vegada més llargues; per concebre estratègies més subtils i per imprimir una major intensitat en cada carrera. I alhora va descobrint els seus límits: “Fins que no vaig forçar el cos molt més enllà del que semblava viable, no vaig aprendre a fer cas omís del que aquest em deia. Psicològicament era cada vegada més fort i la meva capacitat de resistència i de gestionar el patiment augmentava dia rere dia”, escriu. Fins que va afartar-se de ser el més ràpid dels ciclistes que no es drogaven...

L’exemple de David Millar
Thriller d’alt voltatge, basat en fets reals, Pedaleando en la oscuridad funciona també com un avís a navegants: voler ser el primer pot comportar riscos massa elevats, depassar límits, creuar portes que no tenen volta enrere... o sí. I aquesta història n’és un bon exemple.

De fet, el pròleg del llibre el signa David Brailsford, actual mànager de l’equip Team Sky i director tècnic de l’equip britànic de ciclisme, que estava a punt de sopar amb Millar, quan la policia francesa va detenir-lo a Biarritz, el 2004. Brailsford té claríssim que el cas de Millar exemplifica que “amb les influències equivocades, fins i tot les persones més íntegres poden prendre decisions errònies (...) Per això el seu cas té tant valor i és tan instructiu per a tots aquells interessats en l’ètica en l’esport”.

David Millar competeix professionalment des de 1997. Ha guanyat diverses etapes del Tour de França, el Giro d’Itàlia o la Vuelta a Espanya, i el 2010 va ser medalla d’or als Commonwealth Games. Avui viu a Girona, roda amb l’equip Garmin-Slipstream i col·labora activament amb l’Agència Mundial Antidopatge.

Publicat per Jordi Benavente a la web de Championchip.cat.


16/8/12

'Una casa amb piscina', de Herman Koch, o quan convides el depredador a dormir a prop dels teus

“Les primeres hores són crucials quan una família s’enfronta a una tragèdia (...), es determina si el vincle és prou fort per sobreviure al drama”, escriu Herman Koch (Arnhem, 1953) en un moment de la seva nova novel·la, Una casa amb piscina (Amsterdam Llibres, 2012). Un artefacte literari incòmode i morbós amb què l’autor holandès reflexiona, des de la ficció i sense pretendre alliçonar ningú, sobre els límits d’una relació sexual entre un adult i una adolescent; la fidelitat, o no, en la maduresa, i la incapacitat de frenar els nostres instints més baixos.

Koch és una aranya. És el millor que en podem dir, com a creador de trames: és pacient, fred i constant com una aranya fabricant una teranyina. Prepara el terreny. Presenta personatges i escenaris amb parsimònia i tot luxe de detalls, perquè quan sobrevingui la tragèdia no puguem ni vulguem girar el cap, i no tinguem més remei que continuar llegint. La simpatia que sents pels personatges quan els colpeja l’horror és tanta que no pots abandonar-los, patiràs amb ells fins al final.

Malgrat que el cop d’efecte que sacseja el lector no s’esdevingui fins al cap de 200 pàgines (en un volum de 353). I malgrat que la tragèdia de marres sigui una brutal agressió sexual. Brutal, pel que té de no consentida; per l’edat de la víctima i per l’idíl·lic de l'escenari del crim... un paisatge estiuenc qualsevol, de platges, bosquets i cases amb piscines. És en aquest ambient relaxat i tranquil on maceren, prenen forma i caminen els malsons que concep l’autor d’El Sopar (Amsterdam Llibres, 2010), l'èxit internacional de Koch, inspirat en el crim del caixer automàtic de Barcelona, en què tres nois van cremar una indigent.

L'esquer perfecte
A Una casa amb piscina, Koch esmola cada capítol, cada frase, perquè l’esquer sigui indefugible. I gran part del mèrit rau en l’elecció del personatge protagonista, el doctor Marc Schlosser, un metge de capçalera amb consulta pròpia i anys d’experiència, casat i amb dues filles. Un narrador misantrop, calculador i capaç de tot, que, alhora, resulta tan humà i divertit en les seves reflexions, que es guanya la simpatia del lector des de la primera pàgina. Un personatge magistral i original, que ens fa pensar en un cosí llunyà del doctor House amb unes gotetes del Patrick Bateman d’American Psycho, perquè ens entenguem.

La resta de personatges d’aquesta intriga psicològica o thriller realista (el que li passa a Schlosser podria passar-nos a qualsevol de nosaltres, qualsevol estiu) són una estrella de la televisió, la seva dona, els seus dos fills i la sogra; un director de cinema i la seva novieta actriu, i alguns secundaris de luxe.

Una casa amb piscina arranca amb un moribund a l’hospital, un dels pacients del doctor Schlosser, que s’emportarà una història terrible a la tomba; una història que llegirem si, com a lectors, accepten els riscos, passem pàgina i ens submergim en aquest relat que ens enfronta a les nostres fantasies més perverses... les nostres o les dels nostres veïns.


16/7/12

L'avi Toni (1930-2012), l'home que va llegar-nos un Tió màgic, que seguirà cagant sorpreses als nostres fills i als fills dels nostres fills...


Bigoti al mil.límetre. Camisa botonada fins dalt, armilla i pantalons de pana. L’elegància i la simpatia d’un obrer jubilat però pencaire fins al final. Parlo del Juan Antonio Benavente Val (Monistrol de Montserrat, 1930 - Martorell, 2012). El meu avi Toni, que ens va deixar el passat 11 de juliol de 2012. Ara ja només em queden les àvies. (I que duri! Jo, que sóc un autèntic privilegiat per haver pogut conviure amb tres besàvies i els quatre avis.)

Treballador de base, l’avi no havia anat a escola, havia anat “a la fàbrica”. I així tenia les mans: fortes i aspres d’haver collat molts cargols i carretejat el que fes falta. Les mans de qui ha tocat pocs bolígrafs i menys teclats. Cosa que no vol dir que amb aquestes mans i els seus actes no pogués acaronar-nos, quan alguna cosa ens feia mal o necessitàvem escalfor. Perquè ell sempre hi era quan feia falta. Sempre. Somrient, sorneguer i patidor fins a la patologia, però, collons, entregat als seus, família i amics, fins al darrer alè. És l’exemple, una herència tan intangible com valuosa, que ens ha deixat.

També ha deixat (l’avi era un manetes autodidacte, multi tasques i obert les 24 hores) rentadores que encara rutllen gràcies a ell; un patinet vermell i, entre moltes altres coses, un Tió de fusta amb potes, orelles i cua, que va fer per a la seva filla, la meva tieta Magda, i que hem heretat els néts. Un objecte màgic que seguirà cagant sorpreses als nostres fills...

També deixa el record d’uns flams, uns roscos i unes madalenes petites, que coïa al forn, i després repartia, en tuppers, entre tota la família. Que l’avi tenia alguns tics masclistes, propis de l’època en què el van parir, però també tenia els dits pelats de compartir fogons amb la iaia Magdalena (la seva dona, el seu amor, una de les millors cuineres del món). L’avi tenia els dits pelats de fregar plats, de parar taules, d’anar al mercat, de regalar-nos postres i de preparar-me les patates fregides més delicioses que he tastat mai. Ell feia les patates; ella, els ous ferrats, i, per acompanyar: tomàquets amanits, olives negres i el seu interès, incombustible, per com m’anava la vida.

Amant de les motos i els cotxes, a l’abuelo li agradava veure el motor per la tele i també conduir com si mai hagués deixat de tenir 20 anys. Ell va ensenyar-me a menar el volant amb els genolls. Ell, que no havia calat mai el cotxe, i que de jove havia format part d’un grup de saltimbanquis aficionats a pujar, tots alhora, en una sola motocicleta; o a estirar-se al terra, l’un al costat de l’altre, mentre un d’ells agafava embranzida, donava gas i saltava per sobre dels seus companys amb la moto, i coses així. També era del Barça, encara que sempre renegués i critiqués. I li encantava el tenista Roger Federer, “perquè és elegant, cony, i gens cregut”, deia sempre.

De fet, va ser una de les darreres coses que vam comentar junts. Mentre ell patia la seva fi, al llit, serrant les dents i mut; cagant-se en silenci en “la mare que ho va parir tot”, suposo (perquè l’avi era un virtuós del renec), però mut, aguerrit i elegant fins al final, com el seu estimat tenista suís. I mentre jo li agafava la mà, solcada d’arrugues però tan ferma que encara sembla que el toqui... Està clar que no l'oblidarem mai.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, juliol de 2012.

6/7/12

El periodista Jordi Benavente presenta el llibre ‘La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell’

Més de cinquanta persones van assistir el passat dijous 28 de juny a la presentació del llibre La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell, que va tenir lloc a les 20 hores, a la Biblioteca Francesc Pujols, i va anar a càrrec de la regidora de cultura de l’Ajuntament de Martorell, Cristina Dalmau, i el propi autor, el periodista martorellenc Jordi Benavente.

Jordi Benavente amb el seu llibre / PERE ALEGRE
En el seu discurs introductori, la regidora de cultura va afirmar que el llibre de Benavente va fer-li “molta gràcia perquè vaig viure’n una de les històries que hi apareixen, justament la de la nit que van ploure bitllets al pont del diable”. Tot seguit, Dalmau va destacar que el llibre resulta “amè i entranyable” i que és addient per a “qualsevol martorellenc o persona interessada per la història del poble”.

Per La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell hi desfilen el primer urbano del poble; un dibuixant que ja feia caricatures durant el franquisme; un immigrant andalús amb vocació de mestre; el radioaficionat més gran de tots els que solquen l’èter des de Martorell; una dona sàvia, processada per bruixeria; un sastre amb dits de pianista; l’home que somiava pessebres i regentava un cinema; un assassí impassible; una nena que va perdre la seva nina sota les bombes i la dona que feia flors amb les mans, entre d’altres.
---------------------------------------------------
  “M’agraden les històries petites que,
sumades, poden explicar un poble”
 
(...) Us demano disculpes per portar un paper escrit. Sóc la mena de periodista que prefereix l’aïllament de l’escriptura al subidón del directe. Però tant la meva psicòloga com la Mercè Parera van insistir-hi, i no m’hi vaig poder negar. (...)

Fora conyes. La tasca d’aquesta biblioteca és espectacular. La doctora m’ha augmentat la medicació, i llestos. Penseu que aquí hi presenten un llibre de Primera Divisió cada setmana. No com el meu, que encara jugo a Regional. Però si no el defenso jo, aquest llibre, no el defensarà ningú... Bé, la meva iaia Montserrat Mauri. Protagonitza un capítol i també ha sigut qui n’ha venut més exemplars. La vam asseure en un banc, en un lloc de pas, i cada persona que veia: “Escolta, nena, ¿ja ho saps que el meu nét ha tret un llibre?”. I no esperava resposta, se’l treia de la bossa i deia: “Són 12 euros”. Si vam acabar la primera edició va ser gràcies a ella.
Benavente amb unes lectores del llibre, que porta la seva iaia / Mª CARME MONTSERRAT
Bé, també gràcies a l’Ajuntament; la llibreria Miró i la Bernadàs; la meva tieta Conxita, que va fer com la iaia però sense bossa de plàstic. O el Xavi Zamarra, del Celler d’en Xavi, al carrer del Mur (...) També agraeixo a una colla d’amics i familiars que dèien: “Has escrit un llibre? Doncs posa-me’n un parell. O quatre. I me’ls dediques. Tots. Amb dedicatòries diferents”. A vegades somio que la gent a qui he signat el llibre compara les dedicatòries i em critica pel poc original que sóc.

Sense tots ells no hagués pogut publicar aquest primer llibre, que és autopublicat. Que vol dir que me’l vaig pagar jo i vaig recuperant la inversió, exemplar a exemplar (...)

Arran del llibre he descobert que tot el poble era allà, al pont del diable, aquella nit que van ploure bitllets. Tot el poble excepte jo i un amic meu del col.le. L’altre dia me’l trobo i em diu: “Oye, pero yo no me enteré de aquello de los billetes”. I afegeix: “Pero el libro bien, eh”. Parlant de bitllets... Aquesta portada tan guapa és obra del meu cosí Joan Benavente i la foto de la solapa la va fer el Carles Porta (...)

Però anem al llibre. Són setze històries del poble. Sobre gent d’aquí i escrites per un paio d’aquí. Algunes són històries personals i d’altres són col.lectives. I no pretén ser exhaustiu, ni ser cap manual d’història... En tinc prou si resulta amè i el lector es queda amb ganes de més. Vaig entrevistar una colla de persones que m’interessaven, per les vides que han tingut o per les històries que han protagonitzat. Va ser un plaer escriure’n el que m’havien suggerit els seus records i les seves vivències. El llibre és la suma de tot plegat. (...)

No sé què més us puc dir... Jo vaig estudiar Història i Periodisme. Però no em considero historiador. El que més m’agrada són les històries, en plural. Les històries petites que, sumades, poden arribar a explicar la història d’un poble. M’agraden les històries i m’agrada escriure. El problema és que no tinc gaire imaginació. Per això necessito que personatges interessants m’expliquin les seves batalletes... tot és material periodístic o literari. Aquest llibre és el meu modest homenatge a la memòria oral que, des de petit, m’han transmès els avis. (...)

Espero que us agradi i espero poder seguir comptant amb la confiança de gent tan maca i interessant com els seus protagonistes, per poder escriure’n d’altres...

Per últim, gràcies a l’historiador local Ferran Balanza i l’escriptor Andreu González Castro, que m’han apadrinat en aquest bateig de sang i me l’han prologat. I gràcies a tots els amics, i familiars, i coneguts que confien en mi. I que m’animeu a continuar escrivint.

I ara aneu amb compte amb la meva iaia. Sobretot si porta la bossa de plàstic... Salut i endavant.

4/7/12

Aquells meravellosos ciclistes bojos, i els bojos que els seguien. Martorellencs a la Transpyr 2012

Plaza Mayor d’Ainsa (Pirineu aragonès). Dimarts 3 de juliol, 14.00h. El sol cau en vertical sobre la Carol. Però ella –anglesa, trenta i pico, i vestida amb samarreta vermella de tirants i pantalons curts d’exploradora– no es deixa aixafar per la calorada. Al contrari, ho celebra, somriu, el cap ben alt, les galtes vermelles: “I’m from Manchester and this is really great!”, diu, emocionada pel clima, tan oposat al del seu país, on hi plou dia sí, dia també. Asseguda en una cadira plegable enmig de la plaça, i feliç, la Carol llegeix un llibre de l’escriptor Colin Thubron sobre la ruta de la seda. És amiga dels membres d’un dels equips participants a la Transpyr Adventure 2012, que creua els Pirineus en BTT, des del mar Mediterrani fins al Cantàbric. Una espectacular travessa "coast to coast" de 8 dies, amb inici a Roses i final a Donostia – San Sebastian (fent nit a Camprodon, la Seu d’Urgell, el Pont de Suert, Ainsa, Jaca, Isaba i Elizondo). Una ruta de 820 quilòmetres, dividida en 8 etapes, tan dures com espectaculars, amb un desnivell acumulat de 20.300 metres.

La Carol llegeix Thubron mentre espera al costat de l’arc d’arribada de la quarta etapa de la Transpyr. Ella no ho sap, però els seus amics arribaran dues hores més tard, a les 16.09h, després de pedalar durant poc més de 8 hores. Quan creuin la meta, la Carol ja haurà dinat, avançat en la lectura, fet un parell de fotografies de prova i, entre moltes altres coses, parlat amb mi, que m’hi he acostat i, en un anglès pre First Certificate, l’hi he preguntat QUÈ HI FEIA al sol (que és quan ella m’ha dit allò de que era de Manchester).

La Carol és un dels personatges de la road movie en què s’ha convertit aquesta prova per a tots aquells que formem part de la immensa caravana que la segueix, integrada per membres de la organització, logística, muntatge, avituallament, cronometratge, comunicació, personal de suport dels equips, amics i familiars dels participants. Som com els protagonistes de la (mai prou valorada) pel·lícula Twister (Jan de Bont, 1996), però en comptes de perseguir tornados per Oklahoma, nosaltres perseguim ciclistes a través dels Pirineus. Un servidor –pantalons curts, sandàlies Crocs grogues falses, barret de reixeta, samarreta verd festuc i unes Ray-Ban– cronometra i cobreix la cursa per a l’empresa ChampionChip. M’agradaria pensar que sóc una mena de Hunter S. Thompson... però desenganyem-nos: ni prenc LSD, ni sóc el genial escriptor nord-americà, només sóc un periodista més d’aquest present incert que ens ha tocat viure: pluriempleat i (ni)mileurista, però feliç de tenir feina, malgrat la que està caient, un xic nihilista (més per Palahniuk que per Nietzsche) i consumista (a vegades quan estic deprimit vaig al FNAC i em compro un llibre o dos).

El dit trencat d’un heroi
Després de parlar amb la Carol, em faig una foto amb el Roger Vilanova, un paio de 37 anys, espigat i dur, com tots els bikers que participen a la Transpyr, que ha cobert l’etapa d’avui en 6 hores i 40 minuts. La foto ens la fa amb l’iPhone la seva dona, la Mireia Vilalta Masmiquel, que no és de Manchester sinó de Martorell, tot i que viu a Barcelona, com jo. Una tia simpatiquíssima, que de seguida s’ofereix a portar-nos el que faci falta (“entrepans, aigua, un gelat, el que necessiteu”), perquè ens veu, a la meva companya Andrea i a mi, enfeinats i concentrats, a la carpa de control de l’arribada.

La història del Roger és la següent: el primer dia de carrera (l’etapa Roses – Camprodon), va badar un moment en un dels descensos i va perdre el control de la bicicleta. El resultat van ser dues ferides superficials a l’espatlla i el genoll i un dit de la mà esquerra trencat. Van haver-lo de portar a l’Hospital de Figueres i tot. Però, segons expliquen ells mateixos, el Roger i la Mireia havien reservat aquesta setmana fa mesos. Ell, acostumat a aquestes proves de resistència, participaria a la Transpyr, fent equip amb el seu amic Melcior Úbeda, de 33 anys, i ella els aniria seguint amb les dues nenes, l’Abril i l’Ona, rossetes, amb cuetes i “súper fans del papa”, és clar. “Ara no pensaràs abandonar, oi que no?”, li va preguntar ella, el vespre d’aquell primer dia. I ell, sense pensar-s’ho dues vegades, va dir “què collons”.

L’endemà va tallar-se el guant perquè li entrés la fèrula amb què li havien immobilitzat el dit i va llançar-se a la carretera (bé, als corriols, les pistes, les tarteres i els caminets, seria més adequat), al costat del seu company. Aquella va ser l’etapa que anava de Camprodon a la Seu d’Urgell, que, tant bikers com staff, recordaran tota la vida pel diluvi que va assotar la ruta. El Roger, com la resta de participants, va arribar xop i brut de fang fins a les celles... Però amb un somriure d’orella a orella. “El problema és frenar, sense fer servir el dit embenat, i, sobretot, el dolor quan baixo i em trobo pedres. Cada sotrac em recorda la ferida”, va dir. Però ni així va decidir deixar-ho córrer. Al contrari. El dolor i les tempestes també formen part de l’èpica d’aquestes proves. Aquell somriure sincer deixava clar que res el frenaria. Ni els temporals, ni els accidents en ple recorregut, ni la fatiga acumulada pel fet de pedalar tantes hores, tants dies seguits.

27/6/12

Ha arribat l'hora de presentar LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL, a la biblioteca del poble



Vaig escriure les setze històries de què consta aquest llibre després d’escoltar moltíssimes «batalletes». I ho dic en el millor sentit de l’expressió. Perquè vaig escoltar-les a gust, sense reserves, tot orelles, amb els ulls oberts i amb el boli, la llibreta i la gravadora encesos. Des del principi, vaig decidir que confiaria cegament en els records dels protagonistes, molts dels quals van convidar-me a seure al seu sofà, van oferir-me cafè i galetes i, tot seguit, van deixar-me que els cosís a preguntes. Van fer-me confiança com si fos un nét, un nebot, un amic. Estic convençut que no hagués pogut trobar millors guies per a aquest particular viatge en el temps...


24/5/12

La Senyora d’una de les últimes torres del poble. La torre d'en Malla de Martorell

Podríem dir que l’Anna Maria va venir al món des del mateix ventre de la torre. Potser seria un començament una mica massa literari però, al cap i a la fi, seria fidel a la realitat. “Vaig néixer a la planta baixa, que en aquella època era la dels masovers, els meus pares, el Manel i la Pepeta”, diu, mentre dues papallones fan tombarelles en l’aire, entre nosaltres dos, mestressa de la torre i periodista.

Som al jardí de la torre d’en Malla, al 130 del carrer del Mur. És la una del migdia d’un dia de primavera. Estem asseguts en unes cadires metàl.liques, davant d’una taula de marbre sobre la què prenc notes en màniga curta. Fa uns minuts, quan m’ha vingut a obrir la porta reixada que dóna pas a aquest petit altre món, l’acompanyaven la seva néta Meritxell, de 9 anys, i sis gats sense nom, mansos i simpàtics, d’aquells que se’t refreguen i ronquen.

L’Anna Maria Queralt (Martorell, 1943) és la propietària d'una de les últimes torres senyorials del segle XIX que queden dempeus i habitades a Martorell. I sí, tot plegat sona així com molt pompós, però ella li treu importància. “No em sento més que ningú per viure aquí, no tinc cap grandesa, jo. Sóc una persona de Martorell, una més”, diu amb naturalitat, i amb molta més elegància que qualsevol de les habituals de les revistes ¡Hola! o Lecturas.

Floïd i clatells pelats
L’Anna Maria és la vídua del barber Pere Fabregat (Pinell de Brai, 1933 – Martorell, 1995). “Era molt bo i conegut, el meu marit, tots els homes del poble havien passat per les seves mans. L’alcalde i tot”, explica ella, ara sí, amb tot l’orgull del món. I jo de seguida m’imagino patilles i clatells retallats al mil·límetre, el sorollet hipnotitzant de les tisores i la pinta, cabells caiguts sobre les rajoles fredes i l’inoblidable flaire del massatge Floïd (“para hombres de honor, con principios y valores”) que, com molts altres clients del Pere, també usava el meu avi.
¿Què se sent, vivint en una torre?, li pregunto. Per arribar fins al cantó est de l’edifici, on ara seiem, mig al sol, mig a l’ombra, hem recorregut un camí de pedretes flanquejat per dues fileres d’arbustos i hem pujat unes escales. L’Anna Maria em mira protegida per unes ulleres de sol de color Coca-Cola: “És estupendo! S’hi està molt bé, aquí, sobretot ara que fa bon temps”, diu, mentre jo fantasiejo que també tinc una torre construïda el 1898, i somio en barbacoes i festes nocturnes al jardí... “Aquí estàs dins però alhora fora del poble, i s’hi està tan bé que a vegades no en sortiria”, afegeix.

No costa de creure que sigui així. ¿I el pitjor? ¿Hi ha un cantó negatiu?, pregunto. “Que implica molta feina”, assegura. “Però anem fent. Un dia netegem una cosa i un altre dia, una altra”. L’Anna Maria diu que tan aviat té cura de l’hortet, com rega les plantes o escombra les fulles que arrossega el vent. “Però a l’hivern em costa molt escalfar-ho i penso que amb una casa més petita ja passaria”, admet. Des de que es va quedar vídua, fa més de quinze anys, viu sola a la primera planta. La seva filla, el seu gendre i els seus dos néts, viuen a la segona. La planta baixa, on va créixer, amb els seus pares i les seves germanes, Rossita i Eulàlia, està deshabitada, coberta de pols i records.

Sis torres al mapa
Un dels llibres més interessants i exhaustius que va deixar-nos l'Isidre Clopas és la Toponímia Històrica de Martorell. Són 150 pàgines que poden llegir-se com un inventari de pous, fonts, molins, hospitals, masies, edificis, camins, roques, mines, safareigs i torres del poble; però també com una mena de mapa del tresor que senyala centenars de punts d'interès històric, molts dels quals ja no existeixen més enllà de les pàgines del llibre o la memòria dels més grans.

A la pàgina 81 de la Toponímia, Clopas parla de la mitja dotzena de torres edificades a Martorell a finals del segle XIX: la torre Betlla i la de l'alcalde Vicenç Ros i Batllevell, ja desaparegudes; la torre de les Hores (actual seu de la Fundació Francesc Pujols), la de l'arquitecte Josep Ros (avui convertida en residència), la de l'àngel (deshabitada), i la torre d'en Malla, que ens ocupa.
En el seu moment eren residències d’estiu de senyors benestants de Barcelona en què els arquitectes “expressaren les inquietuds de l’ambient artístic del moment”, va escriure Clopas. Avui, les que queden dempeus, són vestigis d’un passat remot, que sura com un vaixell de paper en un present inquietant... Al costat d’aquestes belles torres de les darreries del XIX, s’hi alcen blocs de pisos d’obra nova, encara per estrenar, que van arribar tard a “la bombolla immobiliària” que va esclatar-nos a la cara fa pocs anys.

Al final de l’escala de cargol
Ara som a la petita terrassa de la “torreta” que corona la torre. Una miranda privilegiada, amb l’antena de televisió que dóna senyal a la casa i el parallamps que la protegeix, i vistes als quatre vents. S’hi accedeix per una escala de cargol, des de les golfes. La Meritxell ens acompanya. “Des d’aquí es veuen molt bé els eclipsis”, diu la nena de sobte, i ja és com si la veiés, petita observadora d’estels fugaços, dalt de tot de la torre de l’àvia, estirada panxa enlaire sota el cel nocturn.

Però ara és migdia i fa un sol que peta i sembla que puguem tocar l’autopista, de tan a prop que la tenim... També es veu el carrer del mur, l’autovia, les vies de Renfe i els FGC, la carretera de les Carpes, la de Terrassa, la del Congost. “Totes les carreteres i vies del món. Som un poble ben comunicat, potser massa i tot”, sospira l’Anna Maria. I llavors me l’imagino quan tenia l’edat que té ara la seva néta, abans que la faraònica presència de l’autopista AP-7 li tallés a la torre el seu accés natural a la muntanya. Un castell als peus d’un paradís.

L’Anna Maria era la filla petita dels masovers dels Malla. El seu pare, Manel Queralt, era paleta. Tant podia aixecar una paret, com col.locar unes rajoles, podar els arbres del jardí o ensulfatar els camps, que també era pagès. Mentrestant, les seves nenes vagarejaven amunt i avall d’aquesta casa enorme, tres plantes de quatre habitacions cada una, més golfes i “torreta”, on els senyors només venien a estiuejar. Els masovers feien vida a la planta baixa. La resta de l’edifici romania buida.

Però les nenes no tenien por, es coneixien la torre de pe a pa. Per a elles no hi havia ni ombres ni fantasmes darrere les portes, ni sorolls desconeguts provinents de les plantes superiors que poguessin espantar-les. “No em fan por les golfes, perquè sóc valenta”, diu la Meritxell. Tan valenta com la seva àvia fa seixanta anys.

Quan als 19 anys, ja crescudeta, es va casar amb el Pere, l’Anna Maria va anar-se’n a viure a una casa del carrer Francesc Santacana, just on ara hi ha La Mandarina. Allà, a l’entrada mateix, van instal·lar-hi la barberia. Porta vidriada, sostres alts, miralls i converses de futbol (que a les barberies sempre s’hi ha parlat de futbol... i de política, que sovint és el mateix), i també una mica de ciclisme, una afició que el Pere practicava cada cap de setmana.

Vint anys després, quan els Malla ja els hi havien venut la torre, l’Anna Maria i el seu marit van tornar al carrer del Mur “amb molta il·lusió” de retrobar-se amb l’escenari de la seva infantesa, explica ella. I fins avui. A l’entrada encara hi ha un pi altíssim que va plantar el seu pare.

Publicat per Jordi Benavente (text i fotos) a L'Informador de Martorell, el maig de 2012.

30/4/12

Notes com si se t'hagués ficat una cosa a l'ull, i és el segle XXI en forma de llibre electrònic

Apreté el gatillo del revólver, pensando: Ahora no disparará, es una pistola de Derry y no disparará. Pero lo hizo.
22/11/63, Stephen King


Això del futur funciona així: un bon dia et trobes preguntant preus i prestacions d’un llibre electrònic, que notes com si se t’hagués ficat una cosa a l’ull, i és el segle XXI. No te n’has adonat i resulta que acabes de passar per sobre d’un punt d’inflexió (un d’aquells esdeveniments que marquen un abans i un després a la teva vida) i ja no hi ha volta enrere. El teu cervell nascut al XX ha quedat atrapat irremeiablement, enfangat en ple segle XXI.

Mires enrere, i recordes el teu avi explicant-te que quan era petit i anava a la vinya amb el seu, d’avi, aquest, nascut al segle XIX, mirava el cel i deia coses com “cel rogent, pluja o vent” o “al cel clapetes, al terra pastetes”. Saviesa popular, traspassada de generació en generació, amb què endevinaven quin temps faria l’endemà o l’altre. Mires endavant, i et veus capaç d’encabir una biblioteca sencera (cadascú s’imagina la seva ideal, la meva té lleixes que arriben fins al sostre i butaques de cuir amb coixins i làmpades de llum càlida i centenars, milers o potser milions de llibres) dins d’un dispositiu petit i lleuger com la caràtula buida d’un DVD.

Sona Highway to Hell dels AC/DC dins del meu cap, i jo sento realment que vaig de cap a la perdició, com si adquirint aquest petit gadget del dimoni estigués condemnant a la foguera tots els llibres (centenars, milers o potser milions) que he anat comprant, robant o rebent al llarg dels anys. Llibres que he llegit, fullejat, subratllat, repassat, marcat, ensumat, abraçat, adorat. Objectes de culte, fetitxes, tresors. Però què voleu que us digui (what the hell!), fa massa dies que sento a dir (a diverses persones, sense relació entre elles) coses com “és tan pràctic, des de que el tinc, ja no en compro de paper...”. I també hi ha allò de poder llegir en el format i la mida de lletra que més t’interessi. I, en el fons i malgrat tot, com deia Bradbury a Farenheit 451: l'important no eren els llibres en sí, sinó allò que contenien.

En fi. Aquest post quedarà tallat aquí. Això no és cap espai publicitari, ni un assaig sobre noves tecnologies, ni tan sols puc explicar com em sento amb el meu nou, primer llibre electrònic, perquè encara no el tinc. (Això del futur funciona així: un bon dia et trobes preguntant preus i prestacions d’un llibre electrònic, que notes com si se t’hagués ficat una cosa a l’ull, i és el segle XXI.) Encara no l'he comprat, deia... Però estic a punt, a punt, a punt de fer-ho. “High-way-to-Hell!”.

Text i foto: Jordi Benavente. (La mà, les ulleres, el rellotge i el joc de l'oca de la imatge són del meu avi Jaume, que va morir l'any passat. La foto li vaig fer un dia en què junts reflexionàvem sobre el pas del temps...)

28/3/12

La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (Zenobita, 2012) - el llibre del periodista Jordi Benavente per a aquest Sant Jordi

Vaig escriure les setze històries de què consta aquest llibre després d’escoltar moltíssimes «batalletes». I ho dic en el millor sentit de l’expressió. Perquè vaig escoltar-les a gust, sense reserves, tot orelles, amb els ulls oberts i amb el boli, la llibreta i la gravadora encesos. Des del principi, vaig decidir que confiaria cegament en els records dels protagonistes, molts dels quals van convidar-me a seure al seu sofà, van oferir-me cafè i galetes i, tot seguit, van deixar-me que els cosís a preguntes. Van fer-me confiança com si fos un nét, un nebot, un amic. Estic convençut que no hagués pogut trobar millors guies per a aquest particular viatge en el temps...

El meu primer llibre és una mena de viatge al passat recent del poble, de 130 pàgines, titulat LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL, publicat per la manresana Zenobita Edicions, que el ven a 12 euros (a les llibreries Miró i Bernadàs, de Martorell, i al Celler d'en Xavi, al carrer del Mur). No és res més, ni menys, que catorze reportatges periodístics i dos relats de ficció, amb un tema comú: el passat recent de Martorell. Històries i personatges del poble, sobretot del segle XX, tot i que també hi ha les peripècies d’una bruixa del segle XVII i l’explicació de l’origen d’unes barraques misterioses del XIX.

Per LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL hi desfilen el primer urbano del poble; un dibuixant que ja feia caricatures durant el franquisme; un immigrant andalús amb vocació de mestre; el radioaficionat més gran de tots els que solquen l’èter des de Martorell; una dona sàvia, processada per bruixeria; un sastre amb dits de pianista; l’home que somiava pessebres i regentava un cinema; un assassí impassible; soldats nacionals; una nena que va perdre la seva nina sota les bombes i la dona que feia flors amb les mans, entre d’altres.

També hi he reconstruït alguns episodis que han deixat una empremta especial en la memòria dels martorellencs. Com el d’un vespre que va marxar la llum i semblava que una de les químiques del municipi havia d’explotar, de tan alta i terrible que resultava la flama d’una de les seves xemeneies, per causa de la foscor regnant; o el d’aquella nit d’estiu en què van ploure bitllets, així, tal com sona, al barri del Pont del Diable, arran d’una fugida que va sortir malament (tot i que pels afortunats que eren allà aquella nit, va ser genial omplir-se’n les butxaques, és clar).

Us adjunto la portada, que ha dissenyat el meu cosí Joan Benavente, un artista.

22/3/12

‘22/11/63’ d’Stephen King, o la troballa d’un túnel del temps a través del qual es podria evitar l’assassinat de JFK i canviar la història

Resulta que Al Templeton té un túnel del temps (una mena de “forat de cuc”) al rebost de la seva hamburgueseria. Unes escales invisibles que duen al passat; concretament a les 11.58h del matí del 9 de setembre de 1958. “Era una época muy diferente, Jake. Puedes leer acerca de ella en los libros de historia, pero no la comprenderás del todo hasta que hayas vivido allí una temporada”.

Aquesta és la premissa que utilitza l’escriptor nord-americà Stephen King (Portland, Maine, 1947) per bastir la trama de la seva darrera novel.la, 22/11/63 (Plaza & Janés, 2012), un totxo de 859 pàgines amb què el mestre del terror ret homenatge als EUA de la seva adolescència i, alhora, imagina què passaria si algú fes servir aquesta escletxa temporal per alterar el passat i canviar la història, evitant que Oswald mati el president Kennedy.

Al principi, Templeton utilitza aquest “cau de conill” màgic, només per anar i tornar del passat, a comprar carn per al seu restaurant a preu dels anys cinquanta i a guanyar-se un sobresou, apostant sobre segur en alguns esdeveniments esportius... Fins que conclou que potser hi ha “un motiu superior” pel qual s’ha trobat aquest túnel del temps. Malalt de càncer de pulmó, Templeton comparteix el secret amb el seu amic Jake Epping, professor de llengua a l’institut del poble. I, finalment, és Epping qui accepta la missió de travessar la porta que duu a 1958... i, entre d'altres coses, mirar d’evitar l’assassinat de JFK, el 1963.

Una vegada més, King demostra que és capaç d’ensarronar-nos amb les històries més fantàstiques, gràcies a la seva capacitat de construir personatges que resulten creïbles, fins i tot en les circumstàncies més inversemblants. “En els seus millors moments, fa que l’impossible sembli possible”, diu un crític de The National. “La premissa podria semblar estranya, però de la mà d’Stephen King funciona perfectament”, diuen a Book Review.

Aquest expert narrador ha publicat ja més de cinquanta llibres (ficció, assaig, terror, misteri, fantasia), entre els que destaquen clàssics contemporanis com It (a què fa referència 22/11/63, quan Epping viatja a la terrorífica Derry de finals dels anys 50 i hi coneix algun dels nanos que van enfrontar-se al pallasso malèfic) , Carrie, Misery, Un saco de huesos, Apocalipsis, Cujo, El resplandor, Mientras escribo o la saga de La Torre Oscura, entre d’altres. En aquesta nova aventura, King mescla el mite dels viatges en el temps amb un transcendental episodi històric, i el resultat és... Bé, llegiu la novel.la i ja m’ho direu.

“¿Se puede cambiar el pasado? No me preocupaban las consecuencias, al menos en un primer momento, sino sólo si podría hacerse o no”. (22/11/63 – Stephen King)

**********Afegit (octubre, 2014): Warner Bros i Bad Robot (J. J. Abrams) projecten una sèrie de TV basada en 22/11/63, segons Entertainment Weekly.**********

8/3/12

Amb MARTORELLENCS 2012, el fotògraf Carles Porta vol captar “com som, què fem i quina diversitat ens acompanya” en 500 imatges en blanc i negre

El fotògraf Carles Porta (Martorell, 1965) busca 499 martorellencs per congelar-ne la imatge amb la seva càmera per a la posteritat... i tu, lector, podries ser un d’ells. Si et trobes aquest Richard Avedon català pel poble, corres el risc que et convidi al seu estudi del carrer Lloselles i et retrati en un elegant i gens artificiós blanc i negre amb fons clar, un context que “no distreu” l’atenció, segons Porta, i ajuda a captar l’essència de cadascú, tal com raja.

Martorellencs 2012 és el nou projecte d’aquest fotògraf obsessionat amb reflectir la societat martorellenca “tal i com és actualment, per poder transmetre-la a les generacions futures”. “Si ho haguéssim fet fa 100 anys, ara ens sorprendria veure que hi havia més barrets, bigotis i barbes que avui, que els pentinats tenien una determinada estètica, que molts portaven bastó o que els rellotges penjaven d'una cadena”, diu Porta. El projecte pretén incloure a qualsevol persona que visqui o treballi a Martorell, o que, sense viure-hi ni treballar-hi, sigui del poble d’arrel, encara que circumstàncies l'hagin portat a alguna altra banda.

Bufandes, jaquetes, gorres, ulleres, cistells de la compra i diversos objectes que, en alguns casos, defineixen l’ofici de la persona fotografiada: una metro, un cabdells de llana, pintura, unes botifarres... La intenció de Porta és retratar els models (persones del poble) sense cap tipus de retoc, maquillatge o impostura, a pèl, ja sigui figurada o literalment. “Si algú vol que el fotografiï despullat, tampoc passaria res, però encara no m’hi he trobat”, bromeja Porta. “Per ara, n’hi ha que es treuen la jaqueta i d’altres que se la deixen posada”.

“Un dia vaig gaudir de la proposta de Richard Avedon (fotògraf nord-americà), que va recórrer la costa oest dels EUA per captar com era la gent d'aquella zona en aquell moment. La idea va impressionar-me i per això vaig pensar que podia aplicar-la al Martorell d’avui”, diu el fotògraf.

Porta va arrencar el projecte a principis de febrer i té la intenció de fer-lo durar fins a finals d’any o quan arribi a la xifra que s’ha marcat, de 499 models. “El número 500 és sorpresa, serà per a algú molt especial” que, per ara, diu que no vol revelar. En aquests moments, el treball de Porta es pot consultar al seu blog, però quan estigui enllestit mirarà de muntar-ne una exposició, en un lloc encara per determinar, i fins i tot editar-ne un llibre, “que, com que es pot tocar, arriba a més gent”.

Per triar els models, improvisats i voluntaris, Porta segueix diversos criteris. Per una banda els ho proposa a martorellencs “carismàtics, de tota la vida, que han participat socialment, comercialment o de qualsevol altra manera” al poble; per altra banda, es fixa també en “persones immigrants” que ara mateix mostren “la diversitat del poble”; i finalment, “miro de recollir aquells que, pel que sigui, ja no són al poble però que n’han estat molt significats en el passat”.

Fins ara, de 100 persones fotografiades, assegura que només cinc s’hi ha negat per timidesa. Però el fotògraf no es rendeix. “Tinc la sort de tenir un ofici que, a més a més, és la meva afició”, diu, i se li nota que ho gaudeix. L’Avedon martorellenc està treballant pel poble, si te’l trobes, tu podries ser el següent.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, 1488, de març de 2012.
El projecte, al blog del fotògraf: AQUÍ.