Deixar que se'ls emporti la rierada

"La vida canvia de pressa. La vida canvia en un moment. T'asseus a sopar i la vida que coneixes s'acaba". Així arrenca L'any del pensament màgic amb què l'escriptora i periodista Joan Didion (Sacramento, 1934) reconstrueix els mesos posteriors a la mort als 71 anys del seu marit John Gregory Dunne, d'un atac de cor, mentre la seva filla Quintana estava ingressada per una greu afecció pulmonar, el 2003.

"Vaig haver d'escriure-ho perquè ningú m'havia dit mai com era allò. I va resultar ser un mecanisme per afrontar-ho. Però no ho havia concebut així", explica ella mateixa al documental Joan Didion: The Center Will Not Hold (Netflix). Ella que al llarg de la seva carrera ha investigat i escrit centenars de reportatges i diverses novel·les, es convertia així sense voler-ho en la protagonista d'una història real sobre el dol: un intent de trobar-hi un sentit.

A L'any del pensament màgic, l'exeditora de la revista Vogue i col·laboradora deThe New York Review of Books hi combina una ingent documentació (arran de la mort de Dunne, va sentir la necessitat de devorar manuals de medicina i psicologia, talment com si preparés un dels seus reportatges) amb el seu propi talent. Narradora de raça, Didion pren notes, encara que siguin mentals, fins i tot en els moments més durs, que després li serveixen per reconstruir els fets ("la capacitat d'apuntar una cosa en el moment que se t'acudeix és el que marca la diferència entre ser escriptor i no ser-ho", diu).

El llibre és doncs la crònica d'aquell episodi duríssim, feta de capítols curts i de la capacitat d'observació, la intel·ligència especulativa i la prosa esmolada marca de la casa; i gràcies a la tasca, reeixida, de no caure mai en el sentimentalisme. La veu narradora és una sagaç reportera informant-nos.

Convençuda que en temps difícils "el que has de fer és llegir, aprendre, estimular-te, recórrer als llibres", Didion no només s'aboca a la literatura clínica existent (des de Freud fins al dietari del cap de l'UCI de l'Hospital General de San Francisco, que llegeix "una vegada i una altra"), també busca miralls en la poesia. Versos que cus al seu propi relat.


Com aquests de W. H. Auden:

Pareu tots els rellotges, talleu el telèfon,
impediu que el gos lladri donant-li un os sucós,
feu callar els pianos i, amb timbaleig sord,
traieu el fèretre i feu passar el seguici fúnebre.


O aquests de Delmore Schwartz:

El temps és l'escola on aprenem,
el temps és el foc en què cremem.


Ella mateixa gasta, de fet, una prosa tan precisa, tan fina, que no desentona. Com quan especula sobre fins a quin punt ens ho veiem a venir, les persones, que se'ns acosta el moment i, parlant de la llibreta de notes de Dunne, escriu:

Per què eren tan fluixos els traços del llapis?
Per què va fer servir un llapis que escrivís tan fluix?
Quan es va començar a veure mort?


O quan es fa ressò del grup d'estudi sobre el dol infantil de Harvard i apunta: "S'havia observat que les oques reaccionaven a la mort de la parella volant i clacant, buscant-la fins que es desorientaven i es perdien".

 
Homenatge i comiat

Així, L'any del pensament màgicesdevé un homenatge al company (Dunne i Didion van estar casats 40 anys, durant els quals, escriptors tots dos, van treballar junts, a casa, cadascú al seu despatx), i també és un comiat: "Mentre l'escrivia, d'alguna manera estava en contacte amb ell", rememora Didion a The Center Will Not Hold. "I quan va acabar-lo?", li pregunten. I ella fa un gest amb la mà esquerra, aixecant-la i obrint-la i separant-la del cos, com dient, sense dir-ho, "quan vaig acabar-lo, va desaparèixer".

També és una reflexió sobre el matrimoni. Dunne i Didion es compenetraven a la perfecció, van arribar a escriure guions cinematogràfics, i fins i tot columnes, a quatre mans, i eren l'un el lector de confiança de l'altre. "No sé què vol dir enamorar-se, no forma part del meu món —diu l'autora en el documental esmentat—. M'agradava estar en parella, tenir algú allà. I no podria haver estat amb algú que no fos escriptor, perquè no hagués tingut paciència amb mi".

Després d'aquell tràgic Nadal, Didion va quedar-se en 34 quilos de pes. Sempre havia estat tota fibra, un nervi, però ara tocava fons. No obstant, seguia sent l'escriptora penetrant que ha perseguit sempre les millors històries per explicar. "Quan et dediques a escriure, hi ha moments, siguin bons o dolents, que són or", va dir una vegada parlant d'un altre tema, també dramàtic. L'any del pensament màgicva ser un èxit de crítica i públic. I va ser portat a Broadway, amb Vanessa Redgrave interpretant l'autora.

"Si hem de viure per nosaltres mateixos, arriba un moment en què hem d'abandonar els morts, deixar-los anar, deixar-los estar morts. Deixar que es converteixin en una fotografia sobre la taula (...). Deixar que se'ls emporti la rierada", escriu Didion. I conclou: "Saber això no em fa gens ni mica més fàcil deixar que se l'emporti la rierada".

[Així de bé, ho pela Didion. Sincerament: no sé si aquest llibre ajudarà a qui estigui passant una situació similar. Personalment, m'han semblat 186 pàgines indispensables per saber com narrar, des de dins, un fet devastador com aquest.]

L'escriptora nord-americana, honoris causa en lletres per les universitats de Harvard i Yale, explica també que al seu despatx hi té emmarcada una nota manuscrita amb llapis de colors i lletra de nena, que un dia va trobar-se a la cuina, i que diu:

Mama,
quan has obert la porta era jo qui ha sortit corrents.
Petons,
Q.

La lletra "Q" és de Quintana, la seva filla. Que estava greument malalta quan va morir el seu pare. Que ja no va acabar de recuperar-se. I que va morir dos anys després. Didion va dedicar-li el llibre Blue Nights.




Publicat per Jordi Benavente a La Llança, l'1 d'agost de 2019.

Si són els morts que tornen

Des que tenim el nen, que ja té mig anyet, a casa seguim cada vespre la mateixa rutina. Després de banyar-lo, jo vaig a fer el sopar a la cuina i l'Andrea li dóna el pit estirada còmodament al llit. El cas és que tot i ser-hi sols, a l’habitació, l’Andrea diu que hi ha dies que el nen, mentre xucla, es distreu mirant darrere d’ella; mirant i somrient, com si hi hagués algú allà mateix, en la penombra de l’habitació, fent-li monades i dient-li coses.

Es veu que quan eren bebès els cosins de l’Andrea feien el mateix, i que la seva tieta sempre fa conya amb la possibilitat que els menuts de la família siguin capaços de comunicar-se amb els morts –cosa que, no cal dir-ho, no ens entusiasma gens. Però jo em faig el valent, penso en positiu, i dic que tenim avis i besavis que ja no hi són, i que potser són ells que vénen a saludar el petit. L’explicació genealògica em consola més que la paranormal.

Tanmateix l’imaginari colla fort i el cap se m'omple d'arguments de sèrie B. L’edifici s’assenta sobre un antic cementiri, i els morts, pertorbats per la nostra intromissió, revenen; abans que hi arribéssim nosaltres, el pis va ser escenari d’algun assassinat macabre, d’aquells que esquitxen les parets de dolor; algú hi va practicar espiritisme i va deixar-se la porta mal tancada...

Són arguments de pel·lícula de por, que foragito aplicant la navalla d'Occam: em quedo amb l’explicació menys rebuscada. El nen somriu perquè sí. És tan petit que no necessita estímuls externs per fer-ho; ni per distreure's mirant cap a on –aparentment– no hi ha ningú.

Això voldria dir que tampoc no ens hem d'espantar quan es posa a cantar a mitja nit, sol a la seva habitació, amb una cantarella tan dolça com inquietant. I que no cal capficar-se més per aquella vegada que, a les tres de la matinada, la caixa de música amb forma de gosset, que tenim penjada al seu bressol, es va activar sola i va esgarrapar quatre notes, metàl·liques i esfereïdores, sense que li haguéssim donat corda.

Aquell so va arrencar-me del son. Tot era fosc. Vaig dir: “Ho has sentit?”. Ella: “Sí”. Vaig encendre el llum: només nosaltres dos i el nen, adormidet al bressol, ningú més a l’habitació; o jo no hi vaig saber veure ningú més, vaja. Els ulls del gosset de joguina –esmalt negre– tampoc no donaven cap pista del que acabava de passar.

Només espero que, si són els morts que tornen, sigui només per enyorança. Si és així, ja buscarem un dia que ens vagi bé a tots, i farem un sonat dinar familiar.