16/1/14

Crònica de la tarda en què vam parlar amb l’autora de LA DONA QUE ES VA PERDRE

“Life in the doll House was not trully life”.
Richard Matheson

Per molt casolà i benintencionat que sigui, un club de lectura també pot convertir-se en una emboscada en el moment en què s’hi convida l’autora del llibre. Encarar-se amb els lectors és exposar-se, s’ha de ser valent o inconscient –i creure en el que fas– per sotmetre-t’hi. Aquesta és la situació que vam viure el passat divendres 15 de novembre amb uns amics amb qui ens uneix la passió per la literatura quan vam convidar a casa d’un de nosaltres la periodista cultural, filòloga, guionista, traductora i escriptora Marina Espasa (Barcelona, 1973) perquè ens parlés de la seva primera novel·la, La dona que es va perdre (Empúries, 2012). Simpatiquíssima i propera, Espasa va passar la prova amb nota.

La dona que es va perdre explica la història d’una jove arquitecta que, mentre mira de superar una relació passada, s’enamora a primera vista d’un topògraf amb ulleres de pasta, tímid i una mica estrany. Tant, que els companys de feina de la protagonista sospiten que el misteriós personatge és en realitat un talp disfressat d’humà: un espia d’un altre món enviat per cartografiar el nostre i preparar així una futura invasió. Vet aquí un embolcall propi del fantàstic... per acabar tractant certes decisions vitals a què, més tard o més d’hora, com la protagonista, tots ens acabem enfrontant. I millor no revelo res més. 

La novel·la té 241 pàgines i està dividida en tres parts articulades en capítols curtíssims (quatre o cinc pàgines màxim) i escrits amb un català esmolat, modern i fluid, marca de la casa. Espasa gasta descripcions i imatges molt potents, sobretot quan parla amb certa estranyesa del nostre món, o amb fingida normalitat de l’altre, el dels talps. Però on he gaudit més ha sigut amb els diàlegs (un os dur de rosegar per a molts autors; tan aparentment fàcil per a la barcelonina): vius, divertits i amb els titubejos i els girs propis de l’oralitat; propis d’una bona guionista, vaja.

Comencem per Carroll, i ho anem complicant
Tots l’havíem llegit i l’havíem gaudit més o menys, no tothom havia entès el mateix, teníem moltes preguntes: La dona que es va perdre no seria un exemple de novel·la realista, tot i retratar, com deia, moments decisius de la vida (que tots reconeixem) i la manera d’encarar-los de la protagonista, l’Alícia (la picada d’ullet al clàssic de Lewis Carroll és evident, sí). El pla era treure beguda i uns pastissets de xocolata infal·libles per crear un ambient distès i, tot seguit, cosir l’autora a preguntes... 

El primer que vam mostrar-li va ser la divisió d’opinions després de llegir l’obra: els que pensàvem que tot era imaginat i els que apostaven que el viatge al món dels talps (segona part de la novel·la) era real. La seva resposta va ser que havia triat l’opció més difícil, que era que funcionessin les dues interpretacions: “A partir del moment en què compra el llibre i el llegeix, el lector se’l fa seu, fabrica la seva pròpia novel·la, així que el que cadascú interpreti, jo no ho puc discutir”.

Compartir un Cacaolat va fer que la tutegéssim: ¿Fins a quin punt has necessitat la fantasia per fugir de la realitat i les responsabilitats a què ens lliga la vida?, li vam preguntar. “Doncs mira fins a quin punt, que n’he fet un llibre!”, va dir ella, i esclatà a riure. “Imagina’t si la necessitava!”. Real o somiat, doncs, el viatge que emprèn la protagonista acaba abocant-la a un món que pot resultar de tot menys meravellós. Sí que resulta, en canvi, un terreny fèrtil per bastir una novel·la fantàstica i fins i tot surrealista i per esbudellar algunes de les pors que ens generen les relacions humanes.

Un tast de l’imaginari d'Espasa
Cita del mestre Richard Matheson; menció explícita d’un clàssic de Woody Allen; aires del 1984 d’Orwell, de les pel·lis de Gondry i Jeunet, i també de L’escuma dels dies de Vian. I tribut evident a L’home que es va perdre de Trabal. L’imaginari d’Espasa, com era d’esperar en algú que ha llegit tant (recordem que formava part de l’equip dels programes Saló de lectura i L’hora del lector, a BTV i Canal 33 respectivament), és ampli i transversal. “A mi, el que m’agrada és el Boris Vian, i vaig mirar d’homenatjar-lo, sobretot amb això que alguns objectes li parlin a la protagonista”, afirmà l’autora.

Tot seguit, va resumir-nos el deute contret amb Francesc Trabal: “La cita que apareix al principi (‘Pot dir-se que es tracta, no d’una novel·la fantàstica, sinó, ben lluny d’això, d’una novel·la de la vida real’) hi és perquè vaig pensar que era exactament això, era aquesta la intenció del meu llibre”, va dir. I continuà explicant-nos que “L’home que es va perdre és molt divertida: va d’un senyor que perd moltes coses, tantes que al final es dedica a perdre-les de manera professional i munta una oficina de pèrdues. Si tu vols perdre alguna cosa vas allà i ell t’ho perd: el paraigua, la dona, cinc mil xinesos... I al final es perd ell mateix, davant d’un cine”.

En aquest moment, tots vam fer un “ahhh” de complicitat, perquè la protagonista de La dona que es va perdre també utilitza un cinema per creuar a l’altre món, el dels talps, per abandonar el món real i anar a l’altra banda, com feien Mia Farrow i Jeff Daniels (ell per sortir de la pantalla, ella per entrar-hi) a La rosa porpra del Caire de Woody Allen. “De la pel·li en recordo la impressió que em va fer justament aquest moment, que et quedaves així... flipant”.

Dues vegades, i encara desconcertat
“Jo me l’he hagut de llegir dues vegades, perquè la primera no sabia què entendre. I encara ara em desconcerta”, va dir un dels integrants del club de lectura. “Al principi em pensava que era una novel·la costumista, però en començar la segona part (l’anada al món dels talps), vaig veure que la cosa canviava radicalment”, va dir una altra. Vam estar prop d’una hora i mitja xerrant sobre els mons imaginaris que ens muntem nosaltres mateixos, a vegades, per evadir-nos de la realitat... i també sobre els mons tangibles però secrets que bateguen sota terra, sota els nostres peus.

La Marina Espasa va parlar-nos també de l’esforç de “mantenir una coherència i de respectar ‘les lleis’, encara que estiguem descrivint un món fantàstic, perquè sinó el lector perdria el fil”; així com de la condemna del fet creatiu en sí: “Escriure és el que més t’agrada, però també és molt pesat, penseu que has de tenir tot això, tota la novel·la, dins del cap”. I coses així, coses que passen quan convides una escriptora a casa. 

La dona que es va perdre potser semblarà massa tova als amants del fantàstic més dur, i massa rocambolesca als lectors que es maregen quan no poden entendre-ho tot a la primera (que no fan el “salt de fe” necessari). Però en qualsevol cas, al club vam quedar satisfets: resulta un bon "viatge". Fins i tot en el sentit més lisèrgic.

(Crònica publicada per Jordi Benavente a la pàgina FANTÀSTIK)


7/1/14

DOCTOR SUEÑO, o quan Stephen King decideix explicar-nos què se n'ha fet de Dan Torrance... i els fantasmes que van quedar-se a l'hotel Overlook


Una mitja de vint-i-cinc llaunes de cervesa al dia, cocaïna, antidepressius, ansiolítics, xarop per a la tos o... lleixiu. En una entrevista recent (al diari El País), l’autor de Maine recordava que fa anys va ser politoxicòman: no només patia una terrible addicció a l’alcohol (les ampolles el temptaven i l’increpaven des de l’armari i coses així), si no que es fotia tot el que arreplegava. Per això (“els escriptors hem d’escriure sobre allò que coneixem”) quan Stephen King (Portland, Maine, 1947) decideix explicar-te la història d’un alcohòlic, fill d’alcohòlic, pots estar segur que sabrà de què parla... i també com transmetre-ho de la manera més efectiva. I si resulta que aquest paio que travessa un infern d’alta graduació és Dan Torrance, fill de Jack Torrance, la cosa es torna encara més engrescadora; perquè ja sabem que Dan (el Danny d’El resplandor) viu envoltat de fantasmes molt més terrorífics encara que els que habiten les ampolles de licor. Dan té un do, que també és una maledicció. Veu més enllà... Resplendeix.

Per altra banda, si un autor que ha venut més de 300 milions de llibres –i que, per tant, està clar que econòmicament té la vida més que resolta– decideix escriure la continuació d’una novel·la seva de 1977 (The Shining – El resplandor; portada al cinema per Stanley Kubrick el 1980) és perquè li ve de gust, perquè s’ho passa bé. I no seré jo qui li discuteixi, al contrari, amb la d’hores (incomptables) de diversió, d’evasió i de por que m’ha fet passar l’autor d’It amb les seves històries. ¿O no voleu saber com ha conviscut amb el seu resplendor el nano que fa 30 anys jugava tot sol (a simple vista) pels laberíntics, emmoquetats i maleïts passadissos de l’hotel Overlook? Sempre ve de gust tornar a l’habitació 217... ja sabeu què vull dir. Si el de Bangor (“l’important és saber que el sopar està pagat, el número de còpies que venguis tant és, mentre siguin suficients per seguir escrivint. Adoro aquesta feina”) diu que li ve de gust escriure aquesta segona part, te’l creus; agafes el resultat i t’hi aboques de cap. I et trobes que Dan Torrance s’ha fet gran; que, com el seu pare en el seu moment, està corromput per l’alcohol, i que, quan la ressaca li ho permet, fa de zelador en residències de gent gran, a qui acompanya, quan els arriba l’hora... aprofitant el seu do.

Doctor Sueño (Plaza & Janés, 2013) arrenca poc després que un incendi devastador arrasi l’hotel Overlook. Tot seguit, abasta un arc temporal de gairebé quaranta anys en poc més de 600 pàgines. Recupera els personatges de Wendy Torrance (mare de Danny) i Dick Halloran (el chef de l’Overlook, que també resplendeix i que ensenya al petit a conviure amb aquest do), i amplia la nòmina de personatges amb, entre d’altres, el genial gat Azzie i la petita Abra Stone (que també resplendeix, i de quina manera!) al capdavant.

No hi busqueu (aquest ha sigut el principal motiu pel qual molts lectors han quedat decebuts) una altra monumental novel·la de terror, perquè tot i que la pirotècnia utilitzada aquesta vegada sigui la de la primera part, Doctor Sueño és més fantàstica que terrorífica. Això sí, els estudiosos del resplendor (els apassionats –i m’hi podeu comptar– de la telequinesi, la telepatia, la precognició i d’altres habilitats especials) i de com gestionen aquest poder / calvari aquells que el tenen / pateixen, us ho passareu pipa. Que no vol dir que el llibre vagi de persones amb superpoders... No, no. Va de persones normals i corrents, amb els seus defectes, les seves pors i les seves virtuts, però que, ves per on, han nascut amb unes capacitats estranyes i fascinants, amb què hauran d'aprendre a conviure. En aquest sentit, Doctor Sueño aprofita i amplia la mitologia (ja sabem que King beu i s’alimenta també de la seva pròpia literatura) de títols com Carrie, Ojos de fuego i La zona muerta, per posar tres exemples.

Crec que els fans de King, del seu ofici narratiu (màgic equilibri entre versemblança i fantasia, entre costumisme i imaginació desbordada) i de la seva manera de construir personatges (“m’interessen més els humans que els monstres”) NO quedaran decebuts. Hi ha escenes inoblidables, que justifiquen la novel·la sencera. Com una en què Dan acompanya un senyor gran fins al final, al seu llit de mort (literalment, perquè estan en una residència d'avis). King, ja ho sabeu, és boníssim descrivint escenes quotidianes (dures i emotives) amb gotes de pura FANTASIA. Per això m'agrada: sap tocar-te la fibra sense ser carrincló. Ja voldrien molts escriptors que la seva millor novel·la tingués la meitat de “la vida” que tenen, fins i tot, les més fluixetes de l’autor d’Un saco de huesos; i Doctor Sueño n'és un cas (de les “fluixetes”, vull dir), però tot i això, insisteixo, el nivell continua sent TAN alt que segueix pagant la pena.

Això sí, si sou dels que pensen, com jo, que molt sovint els protagonistes es defineixen per la profunditat del seus antagonistes, està clar que en aquest cas els malvats del Nudo Verdadero (una mena de vampirs nòmades que s’alimenten del resplendor dels nanos que el tenen), desmereixen una mica els personatges (rodons i inoblidables) de Dan Torrance i Abra Stone. No estan a l’alçada, pel meu gust, i el que comença bé (la trama de com els que resplendeixen es troben i s'alien per protegir-se d'aquells que volen cruspir-se’ls; els dos primers terços del llibre), acaba massa barroerament i de pressa. Amb tot, a mi m’han quedat ganes d’una tercera novel·la, amb Dan de secundari, que els anys no passen en va, i Abra desplegant el seu enorme potencial (i qui sap si fins i tot un cantó fosc) i muntant un bon sidral. Doctor Sueño no és de les millors, però segueix sent imprescindible. Llarga vida al motor dels nostres millors malsons.