Édouard Louis acusa amb fúria

Com un tret. Qui va matar el meu pare (Més Llibres, 2019), d’Édouard Louis (Amiens, 1992), és com un tret eixordador i indefugible: 73 pàgines, traduïdes al català per Rubén Luzón, que m’he llegit d’una tirada, aquest mateix migdia. Narrador virtuós, Louis no deixa de disparar records, imatges, escenes. “He oblidat quasi tot el que et vaig dir quan et vaig venir a veure, la darrera vegada, però em recordo de tot el que no et vaig dir”, diu rajant com una aixeta embogida.

“Sempre hem d’acabar oblidant-ho tot?”. L'autor d'Història de la violència diu que no, diu que prou. I per això escriu. Per això descriu la seva família i la relació amb el seu pare (protagonista fascinant per l’arc dramàtic que en desplega Louis): “Tu, que tota la vida has repetit que el problema de França venia dels estrangers i dels homosexuals, ara critiques el racisme de França, i em demanes que et parli de l’home que estimo”.

I també dispara contra els efectes destructius de les polítiques de qui “pensa que els pobres són massa rics i que els rics no són prou rics. El seu govern precisa que cinc euros no són res. No en tenen ni idea”, afirma. I els assenyala, “vull que siguin coneguts ara i per sempre, per tot”: “Hollande, Valls, El Khomri, Hirsch, Sarkozy, Macron, Bertrand, Chirac. La història del teu patiment té noms”, diu dirigint-se al seu pare, malferit en un accident laboral. “La història del teu cos acusa la història política”.

Com un tret o, posats a carregar les tintes, com un còctel molotov, aquesta lectura t’esclata a la cara per la seva brevetat, la seva potència i la seva càrrega revolucionària. (M’ha recordat la intensitat de la pel·lícula La Haine, de Mathieu Kassovitz; estrenada quan l’autor tenia només tres anys, per cert): “El que dic no respon a les exigències de la literatura, sinó a les de la necessitat i la urgència, a l’exigència del foc”, escriu Louis.

Un altre llibre que llegeixo per feina (fa poc aplaudia el del cargol salvatge) i que també recomanaré, tot i que no a les mateixes persones. Aquest llibret vermell va carregat de fúria.

Mític cargol de bosc, balena blanca

Diu que va salvar-la observar un cargol. Elisabeth Tova Bailey diu que, en els pitjors moments de la seva llarga malaltia, la diminuta existència d’un cargol va ancorar-la a la vida. Ho explica a El soroll que fa un cargol salvatge quan menja (Més Llibres, 2019; traduït per Ricard Vela). Un llibre rar i fascinant, com un tros de meteorit, que narra la companyia que va fer-li un cargol de bosc de llavi blanc, durant els mesos agònics en què un estrany trastorn neurològic la tenia prostrada al llit, tan baldada que no podia ni seure.

I no: aquest llibre no va d’un cargol; no va només d’un cargol, així com Moby Dick no va només d’una balena blanca. “El seu ritme calmat era hipnòtic”, escriu Bailey. Hipnòtic com la seva narració, fluida, farcida de dades, i rotundament poètica. L’assagista i escriptora nord-americana va parir un llibre íntim, enigmàtic, fondo.

Un dia, va rebre la visita d’una amiga que va portar-li un ram de violetes silvestres i un cargol que havia recollit al bosc. Encimbellat primer en una torreta i reclòs després en un terrari de vidre, com ella estava reclosa a l’habitació a causa de la malaltia, aquell animaló es va convertir en el seu motiu per resistir: “Contemplar com una altra criatura s’ocupava amb èxit de la seva vida... d’alguna manera em va donar a mi, l’observadora, un propòsit propi”. Observant-lo adaptar-se a la nova situació, en va escriure un assaig breu, “al ritme lent del seu protagonista” i de les seves pròpies possibilitats. Després l’assaig va créixer fins a convertir-se en aquest llibre.

Als trenta-quatre anys, un trastorn neurològic provocat per un virus estrany l’havia deixada feble i incapaç de moure’s sense ajuda. El llibre parla dels mesos que va estar atrapada al llit, amb el cargol a la tauleta; la malaltia va durar-li gairebé dues dècades. Bailey va haver d’aprendre a destil·lar paciència pura. Va resistir fent de la lentitud virtut. D’aquella experiència extrema, aquest llibre.

En poc més de 160 pàgines i amb pinzellades precises, Bailey descriu la seva estranya malaltia i detalla no només tot el que va observar dels costums del seu petit company (que de dia dormia arrecerat en un raconet fosc i humit del terrari, i de nit era un obstinat explorador) sinó tot el que, llegint literatura malacològica, va aprendre d’aquests animalons que ja voltaven pel planeta fa cent cinquanta milions d’anys, literalment a cavall de dinosaures.

El soroll que fa un cargol salvatge quan menja és doncs la balena blanca, però també és una carta d’amor a la naturalesa i un desplegament extraordinari de coneixements sobre gasteròpodes i aventures en miniatura. Però sobretot és una lliçó brillant d’ofici narratiu, Bailey mantenint la nostra atenció parlant-nos d’un cargol (“una història molt petita sobre una criatura encara més petita”) i de les seves cent divuit cries (de “diminutes closques translúcides”); parlant-nos de cargols en general (“lliscant a poc a poc i amb elegància a través de la nit”); parlant-nos de natura (“els codis lumínics secrets de les cuques de llum que buscaven aparellar-se”), i finalment, parlant-nos de maneres de sobreviure (“la malaltia margina, el marginat es torna invisible i l’invisible acaba oblidat. Però el cargol va evitar que el meu esperit s’esvaís”). 

Un llibre rar. Llegit per feina, m'ha semblat un regal.

Sam Shepard i Patti Smith, narrant-se fins al final

Sam Shepard va parir a mà el primer esborrany del seu darrer llibre perquè per culpa de l’ELA ja no era capaç d’escriure a màquina. Era l’any 2016. Quan ni a mà ja no li va ser possible, s’enregistrava la veu i els fills l’hi passaven a net. I quan ni sostenir la gravadora podia, dictava. Va revisar-ho amb la complicitat de la seva vella amiga Patti Smith. I va fer-hi les últimes correccions, ajudat per les seves germanes, pocs dies abans de morir el juliol de 2017.

Quid Pro Quo publica ara en català, traduït per Dolors Udina, aquest Espia de mi, que coincideix en aquesta primavera terrible amb l’últim llibre de Patti Smith, traduït per Martí Sales a Club Editor, L’any del mico, que, per moments, és una mena de crònica íntima del procés d’escriptura del de Shepard: “L’últim cop que vaig veure en Sam, el seu manuscrit estava acabat. Damunt la taula de la cuina, com un petit monòlit, contenia l’incontenible, un parpelleig que guspireja i no es pot apagar”.

De fet contenia l’últim i formidable alè creatiu de l’autor del guió de París, Texas (Palma d’Or a Cannes el 1984). L’autor de quaranta-cinc obres de teatre com ara Fool for Love, True West o Buried Child (que va guanyar el Pulitzer el 1979). I d’un grapat de reculls de narracions i poemes més o menys autobiogràfics, titulats Hawk Moon, Motel Chronicles o Cruising Paradise(en castellà a Anagrama). Dramaturg, escriptor i actor, nominat a l’Oscar pel seu paper a The Right Stuff i contrapès de Richard Gere a Days of Heaven, de Malick, per posar dos exemples.Shepard va regalar-li la primera guitarra a Patti Smith. Junts van escriure l’obra Cowboy Mouth, i van viure al mític hotel Chelsea de Nova York, i van marcar-se per sempre la pell: ella, un petit llampec al genoll, i ell, una petita mitja lluna a la mà.

Poc després, Smith feia el seu primer recital poètic al The Poetry Project de l’església de Saint Mark, i emprenia el seu camí de cantant punk-rock, creant discos com “Horses” i himnes immortals com “People Have the Power” o “Because the Night”, embeguda de Baudelaire, Rimbaud, Whitman, Blake, Ginsberg i Dylan, entre altres, i de la seva personalitat única. L’escriptor i assagista Nick Hornby la defineix com una “beatnik, instigadora de happenings, una de les últimes guardianes de la flama contracultural”, i diu que una de les coses que no pots deixar d’estimar d’ella és “la seva bohèmia incansable i incurable, la seva fam insaciable per tot el que tingui a veure amb l’art, els llibres i la música”. Els llibres d’Smith també són això: l’inventari proper de tots els poetes, pintors, escriptors i compositors amb què s’abriga a diari, narrat des de la passió roent, i cosit a la seva pròpia biografia.

Sam Shepard (1942-2017) i Patti Smith (1946) es van conèixer al Village novaiorquès, en un concert dels The Holy Modal Rounders. Ell n’era el bateria, i segons ella semblava un fugitiu de la justícia: “posseïa bellesa, energia i un magnetisme animal” i tenia “boca de vaquer”. De pare militar que canviava contínuament de destí impedint que la família fixés residència enlloc, Shepard gairebé havia crescut a la carretera. Odiava els avions i li encantava conduir. Segons Wim Wenders ningú havia creuat més vegades els EUA en cotxe que ell. Constants de la seva literatura són el viatge sense fi, la pugna per arrelar en alguna banda, els sempre difícils lligams familiars i l’Oest com a imaginari mític i desaparegut. Amb una veu pròpia carregada de veritat i nostàlgia. O dit per Smith: “una barreja narrativa de poesia cinemàtica, imatges del sud-oest i somnis surrealistes amb el seu humor negre particular”.

Malgrat tot, la vida
En una carta al seu amic Johnny Dark, de març de 2005, Shepard escriu: “Del no-res, Patti Smith em truca i diu que vol que ens veiem, així que ens trobem al cafè Dante del West Village. La Patti segueix tan dolça com sempre, i una mica demacrada, com tots nosaltres. Té dos fills adolescents d’un marit guitarrista que va matar-se amb la beguda i hi ha hagut molta mort a la seva família, però igualment manté una gran bravata vital. És una de les coses que sempre m’han agradat d’ella”. Un dels temes de L’any del mico és precisament tota aquesta devastació i com, malgrat tot, la vida (els viatges, els concerts, les amistats, les lectures, badar i crear) s’obre camí. “En Sam és mort. El meu germà és mort. La mare és morta. El pare és mort. El meu marit és mort. El meu gat és mort. I el meu gos que va morir el 1957 encara és mort. Però segueixo pensant que passarà alguna meravella. Potser demà. Un demà seguit de tota una sèrie de demàs”, escriu Smith. Bravata vital.

Un detectiu espia el final
En una altra carta al seu amic Dark, Shepard deia que escriure era la seva vida i que quan no ho feia se sentia “pitjor que inútil”. L’escriptura fins al darrer alè. Això és Espia de mi: al llarg de 82 pàgines, Sam Shepard (el fugitiu, el vaquer, l’actor, el més dur i el més romàntic dels dramaturgs forjats a l’Off-Off-Broadway, l’hereu ianqui de Beckett) observa com l’ELA el va destruint lentament però inexorable, i ho detalla per escrit. S’inventa una mena de detectiu perquè l’espiï i en documenti els agònics darrers mesos. Dicta un text polifònic i fragmentari que va directe a l’essència: la família, els records, l’escriptura. “La manera com els ulls semblen confiats i perduts al mateix temps”, escriu. I la seva amiga Patti Smith n’escriu el contraplà: “En Sam seu estoicament a la cadira de rodes, les mans a la taula. (...) Omple els silencis amb la paraula escrita, busca una perfecció que només ell pot dictar”.

Que ara ens arribin aquests dos títols de bracet, en català, és una feliç coincidència: junts de nou, el cowboy i la poeta punk. Si Just Kids era la carta d’amor d’Smith al seu estimadíssim Robert Mapplethorpe (1946-1989) i a la polifònica Nova York dels 60-70, L’any del mico, més de quatre dècades després, és el comiat a un dels seus altres amors d’aquella època: “Tothom mor —havia dit [en Sam] mirant-se les mans que perdien força a poc a poc—, tot i que no m’ho veia gens a venir. Però ho accepto. He viscut la vida com he volgut”.

Escrivim perquè no podem limitar-nos a viure, diu Smith.

“S’aixeca. Trontolla quan està dret. Sembla que estigui a punt de caure. De desplomar-se”, va dictar Shepard.

Narrant-se fins al final.

“Bona nit, Patti Lee. Bona nit, Sam”.


*Laia Malo va traduir al català el meravellós poemari Auguris d’innocència (LaBreu, 2019). Ara ens arriben L’any del mico i Espia de mi. Altres títols indispensables de Patti Smith i Sam Shepard estan en castellà a Lumen i Anagrama respectivament.

Publicat a La Llança

‘Coratge’, un oratge valent: nou poemari de Laura López Granell

Un ble d’espelma/ vertebra el tro”. Del mínim, a l’eixordador i poderós, doncs, de la por que paralitza, a l’acció: la poeta i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès Laura López Granell (Barcelona, 1968) publica a Godall Edicions el seu tercer poemari, Coratge. I aquest títol abrandat no és perquè sí, sinó tot el contrari, ja que “el coratge és literalment actuar amb el cor, seguir-ne l’impuls, sobretot quan hi ha dificultats, i qui diu cor, diu amor i diu desig. I, a més, dins del coratge hi ha també la paraula oratge”, explica la poeta barcelonina.

“El cor impulsa i crea un ritme, crea una llargària de vers, un moviment al full, un vent, un oratge. Les branques de les palmeres entomen els cops i en retornen carícies, dic en un dels poemes del llibre, i alhora també em pregunto si d’alguna manera les palmeres poden inventar-se l’aire, amb el seu bat. Aquesta idea d’inventar-se l’aire, aquest amor motriu del cor, aquests versos proactius, són el motor de Coratge”, diu López Granell.

“L’amor no mou les mans.
Les mans mouen l’amor.”

Quan va publicar Forat (Godall, 2014), feia vint anys del seu primer poemari, Itineraris(Columna, 1993), amb què havia guanyat el premi per a joves poetes que atorgava la Generalitat. Vint anys sense treure llibre, que no volia dir vint anys sense escriure: López Granell no concep viure sense escriure i, de fet, al llarg d’aquestes més de dues dècades que fa que ensenya a escriure (i per tant a llegir amb intenció), no ha deixat de recitar en festivals i vetllades diverses, ni de treballar versos.

“L’assot del vers tustant el blanc, que s’obre.”

Entrevistada aquí a La Llança, el 2017, ens deia que per a ella el poema és “repte i enigma”, que demana que ens hi impliquem, i que “no ens ho donarà mai tot perquè, si ho fes, deixaria de ser poema”. La poesia no ha de ser ni transparent ni previsible però pot ser “el millor dels refugis”. “Si el forat del llibre anterior aspirava a ser finestra, ara el coratge aspira a ser un oratge, en el sentit de ser confiança, deriva, dansa... I és que, què hi ha quan treus el cap pel forat cap a la finestra sinó l’oratge?”, diu López Granell.

Coratge, amb 102 pàgines, és un llibre més llarg que l’anterior, que en tenia només 64. És doncs també una afirmació (“Algú trepitja fort al pis de dalt”), i la certesa “que el cos la balla,/ la por”. Un “coratge-oratge” que li serveix, a la poeta, per revoltar-se la pròpia consciència i impulsar-se endavant. Per seguir escrivint, que vol dir lluitant, que vol dir vivint, que vol dir reivindicant-se.

“I no dir-ne amor.
No dir el mar ni l’arbre.
Al vers, continuar-me”.

*

(Feliç de ser-ne testimoni, de viure-ho de prop, qui signa aquestes línies)

Publicat a La Llança

La resposta és Ray Bradbury

La pregunta podria ser qui va escriure Fahrenheit 451, aquella novel·la dels bombers que en lloc d’apagar incendis cremen llibres prohibits. O quin guionista de La dimensió desconegudava portar-nos al planeta vermell amb Les cròniques marcianes. O a qui va encarregar John Huston el guió de la pel·lícula Moby Dick. O qui va escriure L’home il·lustrat, un dels cinc millors llibres de contes de la història segons Martí Sales, que l’ha traduït al català. O qui és l’autor del relat que fa plorar en Ramon Mas cada vegada que el llegeix. Qui aconsellava llegir poesia cada dia perquè ens fa moure músculs que no solem fer servir. Qui va dir que la ciència-ficció és un intent de resoldre problemes fent veure que mires a una altra banda. O qui va parir una primera frase tan fascinant com aquesta: “La ciutat feia vint mil anys que esperava”. La pregunta —acabem ja la lletania— podria ser fins i tot a qui podria llegir encara, avui més que mai, per la seva genialitat, la seva sensibilitat i la seva clarividència. En tots aquests casos, la resposta és Ray Bradbury.

L’escriptor Ray Bradbury (Waukegan, Illinois, 1920 – Los Angeles, 2012). Autor de Fahrenheit 451 (Proa, 2020; trad. Jaume Subirana), dels articles de Zen en l’art d’escriure (Viena, 2019; trad. Marta Pera Cucurell) i del recull de contes L’home il·lustrat (Males Herbes, 2020; trad. Martí Sales), entre altres obres genials pel que tenen d’universals. Aquest any en fa cent del seu naixement. Per això uns quants érem fa quinze dies a la llibreria Gigamesh, amb els editors de Males Herbes, Ramon Mas i Ricard Planas, l’escriptora i crítica Inés Macpherson i el mateix Martí Sales, que presentaven la traducció al català d’aquest darrer títol esmentat.

La crònica d’aquell vespre començaria amb aquestes paraules (llàgrimes) de Mas: “La meva idea era presentar un conte, només un, de tot el recull, ‘Calidoscopi’. Que és un conte que vaig llegir amb quinze anys, i després amb vint, i després amb vint-i-tants, i que he tornat a llegir ara, amb la traducció del Martí. I que sempre que arribo al final, ploro, sempre, encara que ja sàpiga què passarà”. Així va dir-ho Ramon Mas a mig acte i així arrencaria la crònica. I va seguir: “I és que hi ha tres línies al final del conte, que són la cirereta. I és tan bonic! De fet, jo crec que va desenvolupar tota la resta, tot el conte, només per omplir de sentit aquestes tres línies finals que em fan plorar cada vegada. És un gir que de cop et canvia de lloc i de tema, són només tres línies, però converteixen el conte en tota una altra cosa. Li donen sentit”.

Aquesta finor gastava el d’Illinois, i aquesta passió genera, encara. I per comprovar que no estem al·lucinats, només cal anar-hi, llegir-lo. O com va dir Sales: “No se’l posa dins dins del cànon de narradors de contes. Diem Carver, Txékhov... Però aquest llibre —i Sales ho deia brandant aquest llibret de la coberta negre amb un astronauta de cap per avall, dibuixat per Toni Benaiges—, aquest llibre és un dels cinc millors llibres de contes que s’ha escrit mai. I passa el mateix que amb Roald Dahl, que si és per a nens, que si... I amb Bradbury, que sí la ciència-ficció... Ei! Estudieu-vos els seus contes! En trobareu molt pocs de tan bons. Això és top!”.

Bradbury feia llistes —de noms, de conceptes, de records—, de les quals en treia les idees per escriure: “Furgava la meva ment buscant paraules que poguessin descriure els meus malsons més íntims, les meves pors nocturnes i el temps de la infantesa, i creava històries a partir d’aquí”, diu a Zen en l’art d’escriure. La seva intimitat convertida en ficció, que després ha inspirat escriptors com Stephen King o cineastes com Nolan o Cuarón (és fàcil veure en Gravity, per exemple, la influència del relat ‘Calidoscopi’, de Bradbury: “El primer impacte va obrir el coet com un obrellaunes gegant. Els homes, llançats a l’espai, semblaven una dotzena de peixets escorreguts. Es van escampar pel mar fosc”), i ha fascinat milers de lectors al llarg de dècades.

I no era només entreteniment del bo, el que destil·lava: era humanisme. Seguim amb Sales: “En tots aquests contes hi trobes la recerca del sentit. O sigui: la vida té un sentit, no sabem quin és, però el busquem. I d’això se’n diu humanisme. Aquí no hi ha ni nihilisme, ni cinisme, al contrari. I tu vas llegint i dius, hòstia, que bé, nosaltres que venim de l’època postmoderna dels collons, on tot és una merda i s’acaba el món... En aquest sentit, llegir Bradbury és molt reconfortant”.

També un nostàlgic, o com diu Ricard Planas: “Era un home del futur, que parlava amb nostàlgia sobre el seu passat, que encara ara és el nostre futur. No es pot escriure d’una manera tan melancòlica, sobre el futur, si no l’has viscut”. El seu passat, la seva infantesa, la seva família, la gent que era el seu món quan era un nano. Escrivia sobre ells, però imaginant-los en una època futura plena de novetats tecnològiques, tan modernes com aterridores, i coets i viatges espacials. Tot i que això era el de menys, perquè ell posava el focus en les persones. Seguim amb Planas: “Parlava de persones normals, no de grans personalitats, els astronautes de Bradbury podrien ser camioners o carters d’un conte de Carver, o mariners de Conrad, són gent normal fent la seva feina. De fet, sempre he pensat que un spin-off d’Star Wars de Bradbury començaria amb un soldat imperial tornant a casa”.

Un home bo que xalava llegint els seus escriptors preferits i xalava escrivint, un fan desenfrenat convertit en narrador. “Era un home amb bon cor, un home que s’aguantaria al núvol Kinton”, va dir Mas. “Poques vegades hi ha dolents a les seves històries, el que trobem són personatges en les seves circumstàncies, i ell els comprèn molt bé a tots”, va dir Planas. I era, també, un home clarivident: al pròleg de l’edició del centenari, Víctor Garcia Tur descriu Fahrenheit 451 com “una distòpia en què la cultura de l’entreteniment més frívol ha desplaçat la cultura, en general”. I funciona, diu, com un avís per a totes les èpoques: “Compte no creuem la línia de la deshumanització tecnològica, ens diu Bradbury primer de tot, i compte amb la persecució d’idees perquè pot degenerar en persecució de persones... Oi que ens sona?”.

Per tot això i més, encara ara, la resposta és Ray Bradbury.

*

“—Pare, com és l’espai exterior?
La mare em va mirar, aterrida. Era massa tard.
(...)
—És una meravella: no s’hi pot comparar res. —Se’n va penedir a l’acte—. No, no té res d’especial. Rutina. No t’agradaria. —Em va mirar compungit.
—Però tu sempre hi tornes.”

(Del relat ‘L’astronauta’, L’home il·lustrat, Males Herbes, 2020)

Publicat a La Llança

Pons Alorda: “Wordsworth va confirmar que era un geni poètic que havia marcat una època"

A la quarta temporada de Breaking Bad, les inicials “WW” (Woodrow Wilson, Willy Wonka... Walter White) posen en risc la carrera criminal del protagonista, fins que ell mateix desvia l’atenció cap al bard Walt Whitman, i, per un moment, sembla que les aigües es calmen. La carrera professional de l’escriptor i traductor Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) també es presta ara al joc de les “WW”, ja que després de traduir al català les Fulles d’herbadel nord-americà Walt Whitman (Edicions de 1984, 2014; premis Serra d'Or 2015, Cavall Verd 2015 i menció especial al Ciutat de Barcelona de traducció; i que ja va per la vuitena edició), aquest febrer publica a la mateixa editorial la traducció d’El preludi, del poeta anglès William Wordsworth (1770-1850).

Harold Bloom afirmava que Wordsworth va “inaugurar la benedicció/maledicció” dels poemes que “no són sobre res: el seu subjecte és el mateix subjecte”, i que va “omplir aquesta pissarra blanca amb el jo, o més ben dit, amb la memòria del jo”. No és estrany que Marcel Proust hi trobés part de la inspiració per escriure A la recerca del temps perdut.

Dedicat al seu germà espiritual Samuel Taylor Coleridge (amb qui havia escrit a quatre mans Balades líriques, inaugurant així el Romanticisme Anglès), El preludi és un poema “èpic i colossal” de gairebé vuit mil versos, que Wordsworth va treballar en secret durant cinquanta anys i que no va ser publicat fins després de la seva mort.

Segons Pons Alorda resulta “l’autoretrat més cru i a la vegada proper” de la biografia i la filosofia d’aquest geni poètic, que seguia la petja de Shakespeare i Milton, i que va deixar escrit: “el que hem estimat/ serà estimat per altres, i els ensenyarem com fer-ho”.

Què tenen en comú Whitman i Wordsworth, a banda de les “WW” i el traductor català?
És curiós, però aparentment, més enllà d’aquesta casualitat, no sembla que aquests dos grans poetes, ni les seves obres prodigioses, hagin de casar o relacionar-se d’alguna manera. Sols aparentment, perquè quan comences a gratar descobreixes que comparteixen una sèrie de trets comuns, i també diferències. Començaré amb una diferència clau: en vida, Wordsworth va arribar a ser poeta nacional, el més important bard viu del moment a Anglaterra, va ser venerat per tota la nació, considerat el poeta clau de l’època, el més representatiu, i va morir amb tots els honors, de fet va ser el poeta que va iniciar el Romanticisme Anglès amb Coleridge i és, dels romàntics, l’únic que va arribar a la vellesa, els altres varen morir tràgicament, i aquest fet va possibilitar una major obra i major influència. Però el que emociona de Wordsworth és que durant gairebé cinquanta anys va estar treballant en una obra en secret, que és El preludi, obra que ningú no imaginava perquè pensaven que com a creador estava esgotat. En canvi, Whitman va ser un autor al marge del sistema i sols va ser en la vellesa, i sobretot un cop mort, quan la seva obra va començar a ser reconeguda. Però ell també va estar treballant durant cinquanta anys en les diferents edicions i reedicions de les seves Fulles d’herba. Per tant, aquí comencen les semblances: es varen vincular, com a persones i com a creadors, a projectes que varen durar la gran majoria de les seves respectives existències. Això constata la seva capacitat de treball, la seva passió, la seva insistència i la seva fe en una obra que els va convertir en mites. Per això ara els dos són membres indiscutibles del cànon occidental: Harold Bloom els considera pedres angulars de la poesia moderna. Curiosament, per tal de dedicar-se plenament a les seves obres, els dos varen adoptar actituds eremítiques de rebuig contra la societat i es varen refugiar en els seus paradisos personals, les seves llars, que per a ells eren temples de salvació i de pau i de recolliment, el lloc on treballar amb calma i devoció. Wordsworth va ser un jove defensor de la Revolució Francesa però va acabar convertit en un vell reaccionari, una mica amargat i emprenyat amb el món, també per això es va retirar al Lake District amb els seus col·legues i va fer la seva. Whitman, en canvi, va veure’s obligat a fer la seva en una societat que el va censurar i que el va criticar per la seva poesia, que acusaven de “pornogràfica” i de “prosa retallada”, atributs que avui en dia encara es fan servir de manera contínua no contra ell, perquè s’ha guanyat una força indiscutible i un paper rellevant en la història de la literatura universal, però sí contra aquelles persones que volen escriure més enllà dels límits i de les cotilles dels models literaris imperants. I aquí vull arribar: perquè en això sí que tornen a coincidir plenament: tant Wordsworth com Whitman inventen nous models de poesia, ells són dos dels creadors de la poesia moderna, que encara ara perdura. Amb El preludi, Wordsworth va inaugurar la poesia de l’experiència individual convertida en saviesa universal. Tant Wordsworth com Whitman varen crear la poesia tal com la coneixem, i l’entenem, avui en dia. I això és molt bèstia si penses que les seves obres varen aparèixer fa dos segles.

Quina és la teva metodologia amb traduccions d’aquesta magnitud?
La meva metodologia és sempre la mateixa, almenys sempre ha estat la mateixa fins ara i he de dir que no tinc intenció de canviar-la perquè em funciona. Durant tot un any, com a mínim, investigo el poeta: llegeixo tots els seus llibres, devoro les biografies que ha merescut, analitzo molts documents i estudis que li hagin dedicat i obtinc diferents traduccions de les seves obres a diverses llengües. Un cop superada aquesta primera etapa, arriba l’hora de traduir. Cada dia treballo una mica, i quan dic cada dia és cada dia, encara que sigui mitja hora, una hora, el que sigui. Faig una primera versió, la llegeixo en veu alta, la repasso i després la comparo amb les altres traduccions existents. Si hi ha algun matís que se m’ha escapat, l’incorporo, i faig una lectura en veu alta final. En Blai Bonet deia que un text sols podia sortir a la llum si l’havies recitat en veu alta cent vegades. Amb les meves traduccions puc dir que han de superar la prova de la recitació en veu alta incomptables vegades. I així va passant el temps, uns tres anys en aquesta nova etapa, i així han passat quatre anys, que són els anys que necessito per encarar aquests projectes mastodòntics. Després arriba el fet de passar-ho a l’editorial, rebre correccions, aplicar-les i ultimar els preparatius per a l’edició definitiva, i aquest procés és un goig perquè és quan surts de tu mateix i comparteixes el teu treball i trobes aportacions molt valuoses: tant Josep Cots, com Laura Baena, com Jordi Raventós em fan unes correccions genials que milloren moltíssim la meva feina. I així es torna a produir el miracle, constantment. Tinc la sensació que les meves traduccions són més que traduccions, són tesis doctorals.

Va ser un encàrrec o una proposta teva?
Quan vaig guanyar el Premi de la Crítica Serra d’Or amb la meva traducció de les Fulles d’herbade Walt Whitman, amb el guardó encara calent entre les mans, en Josep Cots em va dir que tenia una il·lusió, que li traduís El preludi de William Wordsworth. He de dir que jo mai m’hauria plantejat traduir-lo, sincerament, perquè dels poetes romàntics era el que menys m’agradava. Però després vaig veure el meu error: de joventut m’havia fascinat Lord Byron, és clar, però qui realment encarna el Romanticisme Anglès en totes les seves etapes i facetes i possibilitats és William Wordsworth i el macrocosmos que va saber crear. He quedat tan entusiasmat amb el seu projecte, i amb el procés de traducció d’El preludi, que m’he quedat amb ganes de traduir més obres seves.

Quatre anys són quatre anys, ho deus haver combinat amb altres feines.
Sí, mentrestant he fet altres coses… Sóc pura energia, i m’encanta. Tinc la certesa que tot és qüestió de saber administrar el temps i aprofitar-lo al màxim. Entremig he traduït La llibreria de Penelope Fitzgerald i he adaptat l’Arbre exemplifical de Ramon Llull. He escrit i publicat nous llibres de poemes, com Era, i la meva darrera novel·la, Ciutat de Mal. Durant cinc anys he estat coeditor del segell editorial Cafè Central amb Antoni Clapés i Víctor Sunyol, del 2015 al 2019, però això sí que ho vaig haver de deixar perquè no podia arribar a tot i vaig haver de triar quines eren les prioritats. He fet classes d’escriptura creativa, he fet cursos, he recitat en mil saraus, he viatjat, m’he casat, he estat pare… La clau és anar fent a poc a poc, amb constància i determinació. Administrar bé el temps i gaudir de tot plegat, i tenir molt clar què és el que vols fer.

Qui t’ha costat més, però, Whitman o Wordsworth?
M’ha estat molt més complicat traduir Wordsworth, certament. Això és així perquè els seus versos estan escrits amb una síntesi i amb una capacitat laberíntica que feien que a vegades em perdés pel camí, per aquest motiu havia d’estar molt atent. També té tants matisos que els havia d’incloure en la traducció. El seu discurs s’envitricolla a vegades i sembla la prosa delirant de Tristram Shandy o de James Joyce, però en una poesia a la vegada contundent i tendra. Si he pogut traduir-lo ha estat perquè abans havia traduït Walt Whitman, això ho tinc claríssim, d’una manera curiosa un autor m’ha portat a l’altre: els dos són desbordats, extraordinaris, sublims i humaníssims.

I a partir d’ara?
Ara mateix he acabat una adaptació deliciosa de les Faules d’Isop d’Elli Woollard amb il·lustracions de Marta Altés per a Blackie Books i també una antologia de poemes d’Elizabeth Bishop per a l’Editorial Flâneur, increïble de bona que és. Per tant el 2020 sortiran tres traduccions meves fantàstiques, la més colossal sens dubte El preludi de William Wordsworth, la que m’ha demanat més feina i més atenció i més temps. Ara què? Doncs he de dir que tinc tres encàrrecs molt contundents: des d’Edicions de 1984 volen que ara faci les Balades líriques de Wordsworth i Coleridge i un altre volum faraònic com el Don Joan de Lord Byron, per tant em quedaré en el Romanticisme Anglès una temporada més. I després Flâneur també m’ha encarregat la Poesia completa de William Blake, molt fort, tot un honor i una cosa grandiosa. I en el futur, més endavant, vull traduir complets els Cantos d’Ezra Pound i The Recognitions de William Gaddis. Per tant el nivell és molt alt però amb aquests llibrots a l’horitzó sé que tinc marge per superar-me i per aconseguir més obres primordials de la literatura universal. A la vida hem de tenir ambicions infinites i aconseguir meravelles infinites.

Si vols afegir res, és el moment.
Ningú no sabia que Wordsworth estava escrivint aquest poema èpic i colossal, sols es va descobrir un cop mort, quan la seva vídua va decidir publicar aquell manuscrit sorprenent i a la vegada tan vivencial, com si Wordsworth s’hagués despullat de tot per oferir el seu autoretrat més cru i a la vegada proper. Els crítics de l’època pensaven que Wordsworth, en la part final de la seva vida, estava acabat i vivia de rendes de la seva pròpia glòria, que era una celebritat però que havia perdut el do poètic, que no tenia res a dir i que sols havia estat autor d’un únic bon llibre, l’iniciàtic Balades líriques que va escriure a quatre mans amb Coleridge i que, un cop publicat, va significar el naixement del Romanticisme Anglès. Quan va aparèixer El preludi es va confirmar, de bell nou, que Wordsworth era un geni poètic, que havia marcat una època i que s’havia anticipat al futur.

Publicat a La Llança

Manuel Baixauli: “Escriure és eixir a cercar”

“L’alta autoexigència és imprescindible”, afirma un dels personatges d’Ignot, l’última novel·la de Manuel Baixauli (Sueca, 1963), que publica Edicions del Periscopi. Exigint-se sempre el màxim, doncs: així treballa aquest artista, un pintor que escriu, un escriptor que pinta, convençut, sigui com sigui, que a l’hora de crear s’ha d’anar a totes, fins a les últimes conseqüències, o que més val deixar-ho córrer. Va donar-se a conèixer el 1998 guanyant un premi amb un recull de contes, Espiral, que dotze anys després va reeditar, reescrit de dalt a baix. “Una poda”, explicava a l’epíleg, amb l’objectiu de “guanyar tensió. Importantíssima, en un microconte”. La tensió i, alhora, la claredat defineixen la seva prosa; també l’estranyesa, no donar-ho tot mastegat. “Pot semblar un text massa nu, però després creix. Dins del lector”.

Amb la novel·la Verso va endur-se el Premi Ciutat d’Alzira el 2001. Amb L’home manuscrit (2007), una història sobre l’obsessió per l’escriptura i sobre com aquesta pot transformar-nos la vida, va obtenir premis i la bona acollida de lectors i crítica. Èxit que va confirmar amb La cinquena planta (2014), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i premi Crexells. El 2016 publicava el recull d’articles i dibuixos seus Ningú no ens espera, també a Periscopi. I ara presenta Ignot, amb què, a través d’una teranyina de personatges més o menys excèntrics, reflexiona de nou sobre les aspiracions, les frustracions i les il·luminacions que envolten l’acte d’escriure. O més que d’escriure, de “fer literatura”, matisa, de fer “art”.

L’alta autoexigència és imprescindible.
L’alta autoexigència l’hauríem d’aplicar a tot en la vida, perquè, inclús aplicant-la, sempre ens quedem a mig camí. Es publica massa, i els llibres que es publiquen tenen, en general, massa pàgines. Tots, en la cadena de realització d’un llibre, hauríem de filar més prim. Els autors, els primers.

Ignot és una novel·la d’històries dins d’històries, com un joc de miralls i de passadissos secrets.
És que la vida és així: relats dins de relats, interrupcions, el·lipsis, digressions, contrastos... No hi ha res lineal. El que diferencia la ficció de la vida és que la ficció ha de ser versemblant. A la realitat no li cal ser-ho.

Està farcida de sentències i observacions sobre l’acte creatiu, interessants i poc complaents com que “sense marginació no es pot fer alta literatura”.
Ho diu un personatge, i crec que té raó, tot i que sempre hi ha excepcions. L’èxit, la facilitat, sovint esbraven el talent. En canvi, la vida als marges, tant si aquests són físics o mentals, estimula la imaginació.

Una altra: “La veritat crema”, i “per això tothom busca que li passen la mà per l’esquena, que li llepen el cul”.
Tothom implora elogis i caramels, quan el que realment nodreix són les bescollades.

O aquesta: “Escrivint evita de cremar algú”.
Cert. Hi ha qui evita caure en la delinqüència gràcies a la psicoteràpia, al ioga, a la política o a la religió. D’altres ens agafem al flotador de l’art.

Un dels personatges afirma que no té sentit escriure sobre el que ja sabem. Vostè no vol mapes, tampoc, quan narra?
No. Per a mi, escriure és eixir a cercar. A cercar què? A cercar l’inesperat que, en secret, esperes. Això té inconvenients. Quan no saps on vas, et pots perdre. Jo em perd tothora. D’altra banda, m’encanta perdre’m. És quan més em perd que més em puc trobar.

De fet la metàfora del caminar (d’explorar, en l’art i a la vida) hi és recurrent. Arriba a dir que “la millor literatura no s’escriu, es camina”.
La ficció ha de ser una vivència. Ni lliçó, ni descripció detallada de l’ambient enrarit de preguerra, ni sermó, ni jeroglífic. Vivència. Somni dirigit, com deia Borges. S’hi està a gust, dins d’un somni, fins i tot d’un malson —Kafka, Poe, Lovecraft—, costa d’eixir-ne. I, com un somni, la ficció és inexacta. Sense inexactitud no es pot plasmar amb precisió la vida. En literatura és tan important el que un diu com el que un calla. Com en la música, com en el cinema, el silenci és importantíssim.

En una taula rodona sobre narrativa del segle XXI, va dir que escrivint té “la sensació que va sol, caminant sol per una platja d’hivern”, que no se sent part de cap grup, ni de cap generació. A Ignot, hi esmenta el “joc de Salinger i Pynchon”, autors voluntàriament desapareguts. Sueca és el seu amagatall?
El retir de Salinger, de Pynchon, i de tota la colla d’imitadors que tenen, pot respondre a qüestions de caràcter, però no deixa de ser una operació de màrqueting. Si un autor realment vol que el deixen tranquil, passar desapercebut, ho té fàcil. No ha de fer res. Crec que això es deixa veure a Ignot. Em costa creure que qui es nega teatralment a ser visible no ho faça per una inflamació de l’ego. Vol ser tractat com una excepció.

També va dir que “al final no és una qüestió de qualitat literària sinó que és una qüestió de capacitat de seducció d’una veu. Hi ha veus que et sedueixen i hi ha veus que no. I això és, per desgràcia, una cosa que es té o no es té. Com la bellesa”.
Crec que Ignot va, sobretot, d’això. D’aquest gran misteri: el talent. Hi ha llibres exquisidament escrits que resulten soporífers, i n’hi ha d’imperfectes que els lliges amb passió. El talent no depèn del coeficient intel·lectual ni de la quantitat de cultura que un tinga. Ni es pot programar. El talent succeeix, és un petit miracle.

Fins i tot hi ha un personatge, a Ignot, que recomana deixar-ho córrer, a no ser que s’estigui fent “una aportació única, significativa, a l’immens arbre de la literatura”. No el fitxaran en una escola d’escriptura.
No ho dic jo, ho diu un personatge. Jo crec que escriure és bo, que serveix, com a mínim, per a ordenar el pensament. Tant de bo tothom escriguera! Ara: una cosa és escriure, i una altra fer literatura. La literatura és, per damunt de tot, art.

A estones veia Ignot com un homenatge, des de la ficció, als genis ignots (minoritaris o desconeguts) i a estones hi veia una pedrada contra la literatura mainstream.
Sens dubte, Ignot és un homenatge als genis desconeguts. Llançar pedres a l’art comercial és un esport minoritari que m’agrada.

També hi salva la mediocritat: “Fins i tot m’atrau la mala literatura. Sempre en pots traure alguna cosa”.
En efecte. L’espurna que va fer nàixer L’home manuscrit, per exemple, es va produir mentre veia una pel·lícula pedant, que no em va agradar gens. Tot s’aprofita.

I què ve, ara? Deixar-se anar de nou, sortir a cercar?
Deixar-me anar, sempre, i, després, reescriure. Reescriure fins que el text es faça llegir amb delit.

Publicat a  La Llança

Laia Maldonado: “Dir ja és un acte polític”

“Ens hem sobreposat a la paraula mascle secretant idiosincràsia, / Flux reaccionari en forma de tampó. / Som el cant de les sirenes, Però els incomoda la cançó. // No és hipocondria: la burgesia ens vol mortes”. Així les canta, la Laia Maldonado (Coma-ruga, 1997), al seu primer poemari, L’arquitecte (Edicions de 1984), amb què el passat mes de març va obtenir el Premi de Poesia Ventura Ametller 2019, i no són triats a l’atzar, aquests versos: per a Maldonado, el simple fet de dir ja és “un acte polític”, perquè “és erigir una imatge del món”, que pot estar al servei de “la denúncia, la creació o la dominació”.

Aquesta jove poeta s’alinea així amb els convençuts que escriure “és una altra manera de posar bombes” i que “la feina del poeta ha de ser sempre la d’atemptar contra el discurs”, sense oblidar que “hem de desconfiar de tot missatge i preguntar-nos què duu al darrere, què s’amaga en el revers de la paraula”.

També afirma que literàriament parlant “tot ha estat escrit” ja i que “tan sols ens queda aspirar a afegir-hi alguna capa que romangui, a les paraules”. Es tracta doncs d’anar “afegint un so diferent a cada reverberació mentre duri l’eco”. I L’arquitecte és el seu primer poemari publicat, però ja en té un més a la bossa, esperant aquell moment en què deixem de “retocar i revisar” per fixar-ho al llibre.

El seu activisme va dur-la a fundar l’ONG Un Llapis per Ghana, país africà on per aquest motiu viatja sovint, compaginant-ho amb els seus estudis de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i Història, a la Universitat de Barcelona.

Jaume C. Pons Alorda, a qui va tenir de mestre a l’Escola Bloom, ha descrit L’arquitecte com “un primer llibre sòlid i contundent”. Adjectius que tampoc són en va. Per a l’autora és important “que tot el poemari tingui un sentit i una estructura forta, que sigui sòlid (...) com un edifici al qual s’hi pot accedir per moltes portes però no es pot esbotzar”. Maldonado és qui respon, aquest mes, vers i revers.




-Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
Fa uns anys creia que el poder subversiu de la poesia raïa en la seva inutilitat essencial. Ara, però, sento que he de matisar aquesta opinió: en la poesia, com en tot acte de comunicació, hi ha sempre inscrit un interès i una intencionalitat. El simple fet de dir ja és un acte polític, tots els discursos són discursos de dominació. Dir és fer present, és erigir una imatge del món, i pot estar al servei de la denúncia, la creació o la dominació. Em sembla essencial ser molt conscients d’aquesta idea d’interès darrere el llenguatge: hem de desconfiar de tot missatge i preguntar-nos què duu al darrere, què s’amaga en el revers de la paraula. És per aquest motiu que la poesia és un dispositiu especialment perillós: permet confondre allò que pretenem dir (i imposar) a l’oient rere certes imatges o metàfores que la fan passar per innocent. I és per això que m’atrau la poesia honesta i franca, la que explicita que és política o, en el pol contrari, la que defuig completament qualsevol possibilitat d’ús instrumental i es declara infecunda i inútil. La indefinició em fa sospitar. Respondre a la pregunta per “què és poesia” és quelcom que no m’atreviria a fer: té moltes implicacions i podria ser un monogràfic sencer o un cafè de sis dies. Sigui com sigui, crec que la poesia requereix un ús altre del llenguatge, una expressió altra. Ha de causar en el lector cert estranyament i/o desconcert. Alhora i paradoxalment, crec que ha de defugir qualsevol “haver de”, s’hi ha de revelar.

-Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
Vaig començar a llegir tard: la meva família no és especialment lectora i, de fet, no vaig descobrir la poesia fins als disset anys i va ser amb Miguel Hernández i Federico García Lorca, gràcies a les lectures obligatòries de batxillerat i a la meva professora de castellà i la manera com brillava tota ella mentre les recitava. Segueixo llegint, òbviament. No hi ha res més terrible que voler ser escriptor essent un mal lector: et penses que has descobert la sopa d’all i després resulta que, això que tu creus que has dit de bell nou, ja ho ha escrit algú altre. És clar que això et passa de pressa quan te n’adones que, de fet, tot ha estat escrit i tan sols ens queda retocar i repetir i, els/les millors, aspirar a afegir-hi alguna capa que romangui, a les paraules. Llegir et fa veure que escriure és anar afegint un so diferent a cada reverberació mentre duri l’eco. També hi ha èpoques en què necessito deixar de llegir per sentir que puc o sé dir alguna cosa: a mida que avanço en la lectura em paralitza veure tot el que em queda per llegir, el que no podré llegir i tot allò que no sé, encara, i crec que això és perillós a l’hora de crear. Hi ha certa irresponsabilitat, en el sentit d’agosarament i desvergonya, en la decisió de deixar de llegir i començar a escriure quelcom.

-Per què n’escrius?
Crec que no tinc ni mitja resposta intel·ligent o intel·ligible a això.
Escric perquè neix de mi i amb mi, soc incapaç d’entendre el món si no l’escric. Suposo que gràcies (o per culpa de) la meva formació en teoria llegeixo el món com si fos un text. I no tan sols el món sinó també les situacions, les relacions i les persones. La poesia és l’espai que em permet reflexionar sobre allò que visc i observo, a través del llenguatge i de manera concisa (potser per això en deia “reflexions” als meus poemes, abans d’atrevir-me a dir que feia poesia). Sempre he tingut la sensació que tot (inclosa jo) es mou molt ràpidament i tot el que es mou àgil troba un pòsit en el llenguatge i en la meva poesia: és quan m’assec a escriure que puc reflexionar. Crec que escric poesia perquè hi ha certes coses que tan sols es poden dir a través de la poesia, comparteixo el que planteja Bataille. Ell diu que l’escriptor opta per la poesia quan constata un holocaust de paraules, quan pot advertir la distància insalvable que hi ha entre les paraules i les coses. Ja no pot fer ús d’una prosa que reflecteixi el món, pretesament transparent i directa, sinó que ha d’optar per la poesia, pel vers mal·leable que es deixa pervertir, que s’escapa. La poesia permet dir allò que queda en els límits del pensament, allò que s’esmuny perquè no pretén atrapar-ho sinó tan sols evocar-ho. Així, la poesia com a espai-límit, com a espai de desordre, és un llenguatge que no es deixa atrapar, dominar o sotmetre. Aquesta idea em sembla fascinant i, quan escric, intento seguir la màxima que no hi ha res que no es pugui dir, en un poema.

La poesia, tal com la planteja aquest pensador, és un llenguatge altre que permet no resoldre i mantenir el desacord: lluny de la resolució dialèctica permet continuar una denúncia sense esgotar la qüestió. Ni sintètica ni dialèctica sinó rebel i incòmode, un llenguatge que no imposa a la realitat cap mena d’orde que li sigui impropi i que pot, fins i tot, no dir-ne absolutament res, d’aquesta realitat.

-Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Definitivament, dir-la. La part més emocionant de publicar, per a mi, ha estat que se m’obrin espais per poder compartir amb els i les lectores les seves impressions. Gaudeixo enormement els recitals i les presentacions perquè permeten fer del poema un espai de trobada entre dues mirades, la teva i la de l’oient-lector, i això em sembla immensament productiu i emocionant. És obvi que quan escoltes poesia sempre et perds quelcom, certs matisos i girs, però alhora crec que es guanya una perspectiva completament nova que té més a veure amb allò performatiu i els avantatges de l’intercanvi en viu, que permet una connexió directa amb qui escolta. Personalment, segueixo al·lucinant quan algú em diu que ha llegit el llibre o si veig que s’emociona mentre recito qualsevol poema meu o d’altri.

-Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Sempre, sempre, és el mòbil. Escric en qualsevol moment i a qualsevol lloc però poques vegades el que escric s’assembla a un poema; acostumen a ser versos o idees. És després, quan trobo uns instants de calma, que em poso a revisar-ho i a escriure. Tampoc tinc cap mena de rutina d’escriptura tot i que sí que intento escriure quasi cada dia qualsevol cosa, per petita que sigui. Fa poc vaig descobrir el blog de la Roser Cabré-Verdiell, on cada dia penja uns versos o aforismes, digues-li com vulguis, i em va semblar un exercici molt interessant.

-Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Escric sempre en suport digital: he provat de canviar-ho però, en aquest cas, guanya la part pràctica i el més còmode sempre és fer ús del portàtil. Com ja he dit, puc recollir idees o versos en qualsevol moment i és quan trobo tranquil·litat i puc agafar l’ordinador que realment em poso a escriure (o quan tinc quelcom a dir, a pensar). Soc especialment fan dels dies de pluja per escriure, com més fort plogui, millor, i dels bars antics amb finestres enormes. Entre setmana em trobareu escrivint a la biblioteca de l’edifici històric de la UB on visc entre classe i classe. El meu moment del dia preferit són els matins, sempre em sento més productiva i escric sovint mentre esmorzo, és el meu àpat i moment preferit del dia. He anat parlant dels espais físics en què trobo tranquil·litat però la calma real, la que se’m fa tangible, és un espai mental que tan sols trobo a Ghana. Allà, en un poblet anomenat Kpando, hi duc a terme un projecte de cooperació en un orfenat, el Ryvanz-Mia, on tinc mitja família i mitja essència. És quan hi vaig que sento que la vida, per fi, es mou al ritme de les coses, i és aquesta lentitud que em permet trobar l’espai mental calmut per escriure. Va ser allà, a l’espai que m’acull la pell, on vaig redactar quasi tot L’Arquitecte, i és per això que em va semblar el més natural destinar a l’orfenat els beneficis del poemari en concepte de drets d’autora.

-Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Depèn, penso que cada poemari és diferent i demanda una actitud d’escriptura diferent. Amb L’Arquitecte el llibre va sorgir tot sol. Com he dit, per mi la poesia és una manera de pensar i reflexionar sobre temes que m’obsessionen. Mentre escrivia L’Arquitecte, m’obstinava la pregunta pel relat i com es construeix una subjectivitat a partir de la narració: com ens narrem, com ens narren i com narrem l’Altre i què ocorre amb el shock de relats, què s’hi perd i què s’hi guanya i què diu de l’Alteritat i de nosaltres la manera com la i ens narrem. Per tant, tots els poemes que escrivia eren maneres de pensar les relacions entre subjectes, com es narren i s’incomuniquen i com el sistema projecta els seus discursos sobre aquests subjectes. Crec que amb el segon poemari m’ha passat una cosa semblant, tot i que era més conscient des del principi de quin era el tema que m’interessava tractar-hi i he escrit amb relació a això. El més essencial en el moment de tancar un poemari és que tingui una estructura coherent. En llegir-lo, vull que vehiculi una idea de manera coherent, que tot el poemari tingui un sentit i una estructura forta, que sigui sòlid (que no vol dir que sigui simètric o auri sinó que té més a veure amb un cert holisme). M’ho imagino com un edifici al qual s’hi pot accedir per moltes portes però no es pot esbotzar. Tinc amics que m’acusen de maníaca de l’estructura i dels títols.

-Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Diria que últimament sí que em fixo més en el ritme dels poemes i els recito en veu alta per provar-los. Abans no ho feia perquè no observava un horitzó en el qual els hagués de dir o recitar el poema en públic, ja que no esperava publicar i senzillament escrivia per mi (i espero seguir-ho fent). Tancar els poemes i, sobretot, els poemaris, és el que més em costa perquè no deixaria mai de retocar i revisar, moure i esborrar i, fins i tot, cremar directament certes coses! Però, pel que he pogut veure, això és un mal que patim molts poetes. Justament per això sento essencials les veus crítiques del meu voltant: és imprescindible tenir persones a prop que et llegeixin i t’animin però és encara més important que aquestes persones siguin objectives i crítiques. Per exemple, amb el Xavier Mas Craviotto, també poeta, ens respectem molt intel·lectualment i això fa que no tan sols ens admirem sinó que siguem capaços de criticar-nos. Fa poc li vaig enviar un poema del qual em sentia molt contenta i em va dir que a ell no li agradava gens. És brillant perquè evidentment, quan hi vaig retornar al cap d’uns quants dies, el vaig retocar de cap a peus. Mai em guardo res, si em demana opinió sobre el que escriu, i m’agrada que ell tampoc ho faci. Amb en Xavi ens vàrem conèixer en una època de molts canvis per tots dos i hem viscut moltes coses junts… fins i tot ha vingut a conèixer l’orfenat de Ghana! A part d’ell, he trobat un grup de lectors/es inestimables entre els i les finalistes del Premi de Poesia Salvador Iborra en el qual vaig participar. Són amics i, a més, persones amb qui comparteixo, o no, principis poètics i és molt útil quan necessito opinions diverses i objectives sobre un poema o poemari. També em són suport ferm i opinió imprescindible l’Alba Domingo, amiga d’infància amb qui comparteixo pis i vida, la Paula S. Piedad, poeta, i el meu grup d’amigues de la universitat, que són qui prenen apunts mentre jo escric poemes a classe. És molt important, però, saber prendre decisions autorals i negar-te, si cal, a canviar un sol espai si realment n’estàs convençuda. Tot rau a trobar un equilibri.

-Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Em sembla que és una pregunta que em va gran perquè hi ha persones que es formen durant mitja vida per poder parlar amb propietat del sistema educatiu. Puc parlar, però, des de la meva experiència com a alumna i diria que és essencial que la lectura es plantegi de manera diferent a com es fa ara. La lectura no hauria de ser obligatòria, de la mateixa manera que no ho pot ser riure, filosofar o menjar bròquil. Crec que el concepte de lectures obligatòries hauria de desaparèixer i ser substituït per un espai de lectura lliure del qual la canalla pugui fer ús, dotat de clàssics però també de literatura contemporània, d’allò que retrati el món en què ells i elles viuen. Tan sols així podem fer que s’hi interessin. Potser inclús incloure un suport a l’aula. Últimament he conegut de prop la figura dels i les vetlladores a l’aula i em preguntava com seria si hi hagués alguna mena de “vetllador/a de lectures”, una persona que convisqui i treballi amb els infants a l’aula i els pugui recomanar llibres en funció dels seus trets, interessos i les seves habilitats. És clar que això seria possible en un sistema públic utòpic en tant que ideal en el qual l’atenció educativa fos personalitzada i observés les diferents individualitats i essències que subsumim dins una mateixa classe que anomenem A, B, C o, encara pitjor, dins un grup de nivell 1, 2, 3. Jo estava al grup 3, per cert. Aquell grup en què, ens deien, hi anàvem els que no acabaríem l’E.S.O o haurien de fer un F.P. Com si fos quelcom dolent, fer un grau o un cicle. Sigui com sigui se’n resumeix que, pel que fa a la meva breu experiència com a professora d’anglès en una acadèmia, crec que el primer pas per tal que un infant apreciï quelcom és crear-li un l’interès i les ganes d’aprendre allò. Hi ha tota una dimensió d’il·lusió i motivació al voltant de l’ensenyament, també, de la lectura. Diria que aconseguirem que les persones s’enamorin de la literatura quan deixem d’imposar-los com, quan o què llegir.



-Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
No sento que segueixi especialment cap tradició i em costa plantejar-me quines són les meves influències: podria dir què sento qui sento que ressona quan escric però sempre hi quedarà tota una xarxa d’influències inconscients que no podré veure jo mateixa. Quan vàrem presentar L’Arquitecte a Barcelona, la Míriam Cano va veure en una de les proses poètiques del poemari una clara influència de Tom Hughes. Jo ni me n’havia adonat. Sigui com sigui sí que puc parlar del que llegeixo i em fascina i dels versos i llibres que repeteix la veu en off del meu cervell mentre soc al metro. És curiós, si m’agrada molt un poema me l’aprenc de memòria, se m’enganxa com si fos el nou hit de l’estiu, com si fos La Barbacoa de Georgie Dann. No escriuria com ho faig sense haver llegit M. Rodoreda, J. G. Ballard, J. M Coetzee, E. A. Poe, F. G. Lorca, Miguel Hernàndez però també poetes contemporanis/ies com Silvie Rothkovic, Koleka Putuma o Mireia Calafell. També els llibres d’assaig i teoria són importantíssims per mi perquè han estructurat clarament la meva manera de pensar i (des)entendre el món: Byung-Chul Han, Derrida, Marc Augé, Edward Said, Gramsci, Spivak, Fanon, Blanchot… sempre m’agrada plantejar Blanchot com a poeta: la seva teoria sobre l’escriptura, amb tot això de la Mirada d’Orfeu, em sembla que té un potencial poètic inenarrable (mai millor dit). Per citar dos noms que m’hagin marcat a l’hora de redactar L’Arquitecte: Mercè Rodoreda, per les imatges que articula, i E. A. Poe, La caiguda de la casa Usher especialment. Si he de reconèixer un mestre o, més aviat, agrair algú, seria en Jaume C. Pons Alorda, que va ser el meu professor en un curset de poesia durant un any. Dic agrair perquè en Jaume mai va intentar ensenyar-nos a escriure o instruir a poetes-còpia del seu estil sinó que ens va posar a escriure sense dir-nos què o com. Ens va donar tot de finestres per tal que cadascú trobés i projectés la seva mirada sobre el món.

-Et sents part d’una generació?
No ho sé… Sí que reconec maneres d’escriure en comú amb altres poetes al meu voltant, en aquells/es qui llegeixo, i em sento en certa sintonia amb el que escriu en el panorama català la gent de la meva edat però penso que cal deixar passar un temps per veure cap a on es dirigeix l’escriptura d’aquest temps nostre abans de classificar-la(nos) i, sobretot, no encasellar els autors en compartiments estancs. Ja no tan sols pel que fa a generacions sinó també a gèneres o discursos. Fa uns dies parlàvem, en un seminari a què vaig assistir, del perill (i la perversió) de certes etiquetes com “novel·la de poeta”. ¿Què vol dir això? Perquè, de fet, no diu res de l’obra sinó de qui l’escriu, i això pot ser bastant pervers a l’hora de fer crítica. I, malgrat que les caselles són un instrument crític útil i, fins a cert punt necessari, em semblen alhora, limitadores i simplificadores.

-Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Fer aquesta llista és complicat però us puc dir què veig quan miro la prestatgeria que tinc al costat. Als prestatges hi ha llibres de Mireia Calafell, Laia Carbonell, David Caño, Xavier Mas Craviotto, Pol Guasch, d’Enric Casasses, de Maria Cabrera, de Silvie Rothkovic, Carla Fajardo Koleka Putuma, Kofi Awoonor, Warsan Shire, Ijeoma Umebinyuo, Zuhura Seng’enge, Mary Oliver… I molts/tes d’altres que he rebut per correu, imprès i enquadernat i que estic convençuda que aviat seran a les llibreries. De clàssics hi veig M.M. Marçal, Montserrat Abelló, Teresa d’Arenys, Gabriel Ferrater, Walt Whitman, E.A. Poe, Joseph Brodsky, E. Dickinson… I unes quantes antologies de poesia en català.

-Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
“Dius que un dia comprendràs
El verb
I llavors tot
S’haurà acabat:
És l’errar que ens manté vius.”

Fragment de “Sacsejar l’esplín”, inclòs a L’arquitecte.

-Es pot viure amb la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
No ho sé i no sé si vull comprovar-ho. Em sembla que hi ha una perspectiva molt perillosa en això de mercantilitzar l’art, no tan sols perquè esdevé un bé de consum (això és tota una altra línia que em provoca sentiments trobats) sinó perquè té un gran impacte en el procés creatiu. No m’agradaria sentir-me obligada a escriure i, sobretot, no m’agradaria obligar-me a escriure o editar quelcom que no em convenci per respondre a un contracte. D’altra banda, i com tothom que hi treballa, anhelo un panorama cultural que permeti de guanyar-s’hi la vida. L’art hauria de ser accessible i, alhora, els artistes hauríem de poder dir que “treballem” d’això (i tan sols d’això) perquè es tracta d’una feina tan lícita i vàlida com qualsevol altre. Perquè això passi suposo que cal que canviï el paper que l’administració pública té en l’administració cultural. I, mentre dic això, penso en què coi deu voler dir aquest concepte buit de “gestió cultural” i que, potser, té implicacions massa perilloses fer dependre la cultura de subvencions que atorgaria el sistema, potser acabaria esdevenint una manera més de deixar-nos dominar i controlar i seria pitjor el remei que la malaltia. Ho puc resumir dient que no tinc ni idea de si es pot viure/s’ha de viure de la poesia. Mentre segueixo provant de desxifrar, entendre i aclarir totes aquestes qüestions i de deixar de contradir-me, vaig a la universitat a escoltar i aprendre dels qui en saben més, duc a terme un projecte de cooperació a Ghana anomenat “Un llapis per Ghana”, que m’omple de certeses i em buida de categories, i treballo a l’Escola Bloom, escola d’escriptura i pensament, on em deixen anar vestida com vull mentre penso i treballo al costat de persones que admiro (en els temps que corren, em sembla un triomf). Esporàdicament escric algun article sobre iniciatives culturals o faig ressenyes crítiques.

-Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.
M’agradaria compartir una cosa que ens va dir l’Àlex Matas, a qui vaig tenir com a professor en una assignatura de segon de carrera, i que, en aquells temps, em va fer replantejar moltes coses. Parlàvem de què era la poesia i va dir que “fer poesia és fer la revolució perquè la poesia és una altra manera de posar bombes”. La part de mi que duu sempre texans de campana i desitjaria haver viscut a les places durant el Maig del ’68 (quin tòpic eh?) recorda molt clarament el que va plantejar: El poeta, com el terrorista, exerceix un tipus de violència que orienta al llenguatge: en lloc d’atemptar contra el món atempta contra el llenguatge que el constitueix. A partir d’aquí, vaig entendre que la feina del poeta ha de ser sempre la d’atemptar contra el discurs, de prostituir-lo, d’abusar-ne. I no em refereixo a tenir una poètica més o menys experimental sinó a fer una determinada feina amb les categories. La poesia ha de ser sempre llenguatge que s’escapa del control del discurs, que el puteja. Avui en dia, i amb la llei mordassa, vivim temps que confirmen aquesta tesi i, de nou, potser per això la recordo tan bé: el règim encausa i empresona els anarquistes del discurs, aquells que habiten i utilitzen un llenguatge que el sistema no reconeix com a propi. A règim conservador, doncs, paraules àcrates: avui més que mai cal poesia i calen veus que parlin i reflexionin i es facin i facin sentir. Que obrin ulls i ferides o que les tanquin. Em sembla essencial generar espais de parla, espais dins i fora de Barcelona, on poder compartir versos, mirades i pensament, que siguin aliens al sistema editorial. Em venen al cap diverses iniciatives d’aquest tipus, com la de la Revista Poetry Spam o altres petites revistes que serveixen de plataforma a noves veus i a nous discursos. Crec que aquesta és la línia a seguir.

Publicat a La Llança

Narrar-nos ajuda

Cadascú carrega la seva motxilla, com carrega la seva experiència i, en alguns casos, la narra. I fer-ho, pot ser terapèutic, signifiqui el que signifiqui aquest adjectiu. I quedi clar, d’entrada, que no parlem ni d’autoficció, ni d’autoajuda, sinó de com el fet d’escriure pot ajudar-nos a pair, entendre, superar o exorcitzar quelcom que ens afecta o ens ha afectat. “A mi la poesia m’ha salvat la vida”, sosté Jaume C. Pons Alorda. A L’analfabeta, Agota Kristof explicava que va arribar a un punt que només li quedava “una solució: escriure”. Primo Levi, supervivent del camp d’extermini d’Auschwitz, va redactar els capítols de Si això és un home “no en una successió lògica, sinó per ordre d’urgència”. Beckett deia que Irlanda produïa tants escriptors moderns importants perquè “un país que ha estat tan dat pel sac pels britànics i pels capellans es veu obligat a cantar”.

Amb la novel·la Mare, editada per La Campana, Ada Castells ha retut comptes amb la seva progenitora, sense tallar-se un pèl, però amb humor. “Per a mi, aquest llibre ha estat fonamental per entendre com era la meva mare i per afrontar, jo mateixa, una manera menys culpabilitzadora de ser mare”, diu l’escriptora barcelonina, que defuig, però, l’adjectiu “terapèutic”, perquè podria fer pensar en “la típica història en què una autora explica les seves pupes per curar-se, i Mare no és això”.

En el cas de Castells, l’impuls inicial no va ser la necessitat de teràpia sinó la de comprendre: “El fet de ser mare i voler entendre la meva filla va fer que viatgés en el temps i em convertís altre cop en aquella nena que tenia una mare difícil”. I alguns lectors li han dit que ha estat “molt valenta” per obrir-se tant, però ella insisteix que no: que li calia escriure-la “per salut mental” i que, en qualsevol cas, és “explicant les nostres veritats íntimes com podem arribar a les veritats íntimes dels lectors”. És en aquest punt, que l’adjectiu “terapèutic” cau pel seu propi pes: resulta incomplet. La literatura és molt més això: “Serveix per recordar-nos que no som perfectes, que som humans complexes, plens d'arestes”, diu Castells, que insisteix que Mare “no és un llibre dramàtic sinó ple d'humor. I l'humor és molt medicinal”.

Els adjectius limiten

La professora de la Universitat de Cardiff (Gal·les), especialista en discursos literaris i visuals de malaltia i de dol, Montserrat Lunati, diu que ella tampoc no diria mai “literatura terapèutica”. Que no li agraden els adjectius adjudicats a la literatura perquè “per força esdevenen restrictius”. No obstant, afirma que és veritat que “la literatura pot ajudar en processos de recuperació, i per tant pot ser terapèutica i consoladora de moltes maneres. Però jo no en restringiria l’abast amb cap adjectiu”. Lunati parla en canvi de “narratives de malaltia o discursos sobre els cossos malalts, físicament o mentalment”, que li sembla “una manera més convincent de tractar el tema”. El que està clar és que sovint “la malaltia o el dolor (físic o psicològic) necessiten ser explicats, dits, explorats o visibilitzats; en forma de ficció, de poesia, d’art o de cinema. Com diu Arthur Frank: els cossos malalts necessiten narratives”.

En qualsevol cas, afegeix la professora de Cardiff, cal “desemmascarar les versions psicologitzades de la malaltia, sobretot del càncer, que acaben culpant el malalt o la malalta (que si no tenia l’actitud adequada, que si no ha sabut negociar traumes passats, etcètera) i despolititzen les possibles causes del càncer”. De fet, segons Lunati, no tot és atribuïble al medi ambient i no parlem només del càncer, sinó de malalties respiratòries, depressions i altres malalties mentals exacerbades per polítiques d’austeritat o d’exclusió social.

El sedàs de l’art
“Ningú no ve a les meves classes explícitament a fer les paus amb la seva història, però és evident que en tota escriptura del jo hi ha molt de despullament, de passar revista, de confessar pors, de transmetre vivències, algunes molt dures, i d'alguna manera existeix una certa tendència a la catarsi”, diu Mònica Miró (Barcelona, 1969), filòloga, escriptora, traductora i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. En aquests casos, Miró sempre anima els alumnes “a escriure”, sí; però a “fer-ho bé, passant-ho tot pel sedàs de l'art que és l'escriptura”.


Aleshores, sosté Miró, “el truc no és altre que aprendre l'ofici, saber trobar la veu, i tenir molt clar que una cosa és la temperatura de la vida i una altra la temperatura de la literatura, i que aquesta darrera sempre ha d'estar per sota de la de la vida”. I ho resumeix amb un titular que hauria signat Raymond Carver: “La contenció és imprescindible, com també ho és defugir sentimentalismes”.


En la línia de Castells i de Lunati, Miró afirma també que “l’etiqueta de literatura terapèutica fa por”, perquè de seguida ens remet a “reunions de tipus alcohòlics anònims o exorcismes col·lectius per alliberar-se de traumes i altres mals”. Però, alhora, l’escriptora posa sobre la taula que “en altres països hi ha màsters d'escriptura terapèutica: hi ha gent molt seriosa que s'hi dedica en l'àmbit de la sanitat, en col·lectius de risc, i en altres esferes, amb molt èxit i aprofitament”.

L’àmbit sanitari
Precisament en aquesta direcció treballen Marta Puxan-Oliva i Teresa Iribarren, professores i investigadores dels Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, que preparen per al curs vinent una formació en “narrativa mèdica o medicina narrativa”. Iniciat per Rita Charon als Estats Units, aquest camp d’estudi busca millorar les eines de comprensió de les malalties i dels mateixos malalts. Tot va sorgir del fet d’adonar-se que la manera com els metges expliquen la malaltia als pacients o a d’altres col·legues metges pot ser diferent de com els pacients l’expliquen als seus familiars o amics.

“Les eines que ens permeten entendre com es componen les narracions poden ajudar-nos a comprendre la malaltia d'una manera més holística, més contextualitzada i més experiencial”, afirmen Puxan-Oliva i Iribarren. D’aquí la importància d’aquest camp. “Escoltar el relat d'experiència de dolor del malalt ajuda el metge a entendre millor el procés mèdic o clínic: incorporar-lo a la narrativa mèdica pot contribuir a millorar el tractament”, conclouen les investigadores.

Miró obre encara més el ventall i, a banda d’apostar perquè “els estudis d'escriptura creativa passin a ser reconeguts en l'àmbit universitari com a estudis reglats”, destaca “els beneficis que es poden obtenir de l'escriptura expressiva o terapèutica en grups de dol, en situacions de violència de gènere, en malalties terminals, a les presons, en persones amb necessitats afectives”.

Narrar-nos ajuda: escriure pot ser terapèutic. A vegades, en surten obres mestres, o senzillament testimonis interessants; i d’altres, tan sols en brolla un text que, descrivint un dolor, un trauma o una ansietat, els pal·lia. Que no és poca cosa.

Publicat a La Llança