31/3/14

Negríssims, bellíssims i devastadors, els catorze relats del VIATGE D'HIVERN de Jaume Cabré

"Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir."

No ho sembla quan llegim el text de la contraportada, que ens parla de Schubert, Bach i Rembrandt i de passions humanes, però gairebé tots els relats del Viatge d’hivern d’en Jaume Cabré (Barcelona, 1947) són negres (‘Pac!’ és el millor relat breu de sicaris que he llegit mai), negríssims, de la mateixa manera que, massa sovint, quasi totes les notícies dels diaris i els telenotícies són successos. 

–Jo sí que em vaig equivocar –va fer ella al cap de mil silencis.
(...)
No es miraven perquè els feia por el dolor agut i fi dels esguards
.” 

Negríssims, bellíssims i devastadors 
Negríssims, perquè en catorze contes hi ha odi i cobdícia, enganys i punyalades de tot tipus, estomacades, trets, i molta, molta amargor. Bellíssims, perquè s’hi parla d’art (de pintura, de música... ) i d’allò intangible i, sovint, dolorós que el fa possible. (I d’amor; d’amor també, sobretot, vet aquí la devastació.) I devastadors, com deia, perquè exceptuant-ne algun de propòsit humorístic, la resta et colpegen molt fort al pit i et deixen sense alè. Tan durs, tan romàntics, tan extrems.

"Per això no va veure l'ull negre d'un silenciador d'arma curta que emergia entre les roses. La bala li entrà per la boca oberta; només s'havia sentit un 'pac!' somort, quasi dolç."

“El darrer, 'Winterreise', és com una música trista”, deia l’amiga i lectora voraç Àngels Freixa, mentre el llegíem gairebé en paral·lel, un diumenge plujós i gris de primavera. I no li faltava raó. L’últim relat del recull és d’una tristesa infinita, i d’un desenllaç corprenedor (i no és l'únic). 

al final d’un llarg viatge a través de la desesperança”.

Ell sol ja justificaria el llibre sencer... si no fos perquè aquest Viatge d’hivern (Edicions 62, 2000) va molt més enllà de la suma dels catorze contes que el conformen, com ens advertia l’amiga Anna Maria Villalonga, que insistia que el llegíssim seguit per poder-ne copsar tot el sentit. 

Un tapís molt ben tramat
I no era cap tòpic (gràcies per insistir, Anna). Al llarg dels catorze relats del llibre, van traient el nas personatges, ara protagonistes, ara secundaris, així com objectes cobejats, accions recurrents i frases i màximes que ressonen durant 264 pàgines, que lliguen unes històries amb les altres. El que inicialment sembla un conjunt de narracions autònomes i distants, en l’espai (Viena, Treblinka, Oslo, Bòsnia, Barcelona, el Vaticà) i també en el temps, acaba convertint-se en un tapís molt ben tramat, unitari i continu, gairebé circular, no sempre evident però apassionant.

"Primer va assegurar-se la bossa al cinyell, després va treure l'estilet i l'enfonsà, entre capes i capes de roba, a l'estómac del (...) Tot va anar tan de pressa, que quan (...) era a terra, enfosquint la neu del seu voltant, encara no havia perdut el somriure irònic"

Així, la contemplació global dels catorze relats dibuixa davant nostre quelcom més gros, semblant a una novel·la narrada amb diferents veus, punts de vista i distàncies. Una experiència terriblement recomanable. No només pel què explica, sinó pel com; que, al cap i a la fi, estem parlant de la prosa del mestre Cabré: 

"a l'estil hi ha l'ànima. Un llibre ben escrit no pot quedar oblidat. T'estimo.
–Com ha dit?"

*Totes les cites en cursiva són del llibre ressenyat. 

25/3/14

Les sis columnes del nou temple del vici i la subcultura

No abunden les bones notícies. Últimament, el més normal és que els negocis s’enfonsin i que només en quedin les ombres i les il·lusions, a terra, cobertes de tragèdia i silenci. Per això a Fantàstik ens engresca d’allò més anunciar la inauguració de la nova Gigamesh, capitanejada per l’editor i llibreter de mirada blava Alejo Cuervo.

La mítica llibreria especialitzada (Ronda de Sant Pere, 53, Barcelona) va tancar les seves portes el passat 19 de març, després de 30 anys d’activitat... per tornar-les a obrir el proper divendres 28 en un nou local (Bailén, 8) amb sis columnes a la façana i 500 metres quadrats de “vici i subcultura”, com diu el seu lema. Els aficionats al rol, els jocs de taula, el còmic i la literatura de gènere fantàstic, terror i ciència-ficció seguirem tenint un temple on reunir-nos amb motiu de la presentació d’una novel·la, d’una sessió de signatures o, senzillament, de la sortida al mercat del darrer volum sorgit de la fèrtil i violenta imaginació de George R. R. Martin (publicat, a casa nostra, per la pròpia Gigamesh).


I qui diu Martin, diu Lovecraft, Matheson, Tolkien, King, Sisí, Cañadas, Rhei, Bueso, Pastor, Piñol, Palma, Vallejo, etcètera, etcètera, etcètera, perquè en aquesta llibreria hi són tots i totes, d’aquí i d’allà, d’ara i de sempre. Lleixes i lleixes atapeïdes de llibres fantàstics, maleïts, foscos, d’altres mons. 

La gran majoria dels qui llegiu això no necessiteu més presentacions. Qui encara no la conegui, que s’hi deixi caure i demani, per exemple, per l’Antonio Torrubia, un dels llibreters (que, com el seu cap Alejo Cuervo, ja era lector voraç abans de vendre vici i subcultura). Estareu en bones mans. 

Per celebrar la reobertura, els propers divendres 28 i dissabte 29, la nova Gigamesh organitza unes jornades amb presència d’autors i il·lustradors i activitats relacionades, com la recreació d’un “caminant blanc” de la sèrie Joc de Trons. Trobareu tota la programació al seu facebook, aquí.

Publicat per Jordi Benavente a Fantàstik.

20/3/14

Estarrufat perquè parlen de mi al blog ‘A l’ombra del crim’

"Martorell negre (...) s’enquadra dins d’allò que coneixem com a non-fiction, novel·la negra de no ficció, que tan gloriosament va inaugurar Truman Capote amb A sang freda (...)" 
Anna Maria Villalonga, al blog A l'ombra del crim

Perdoneu-me si avui em mostro estarrufat i orgullós, però que la primera crítica que rep Martorell negre, vingui justament de la professora de la Universitat de Barcelona, escriptora, experta en novel·la negra i amiga però crítica implacable, Anna Maria Villalonga (del seu blog A l’ombra del crim), m'afalaga d'allò més. Que això d'escriure és una lluita constant, una manera de viure, que sé que em queda moltíssim per aprendre, però precisament per aquest motiu, m'engresca pensar que vaig per bon camí.

Per això em permeto aquest breu post autoreferencial, per explicar-vos que tota aquesta aventura va començar quan va caure'm a les mans l’informe policial del cas, incomplet i ple d’interrogants, que duia més de trenta anys enterrat en un racó de l’arxiu del poble: “Sobre la muerte por asfixia en el Depósito Municipal de Don Cristóbal Rubio García”, deia la carpeta. (Era l'abril de 2008.) No vaig poder evitar obrir-la i, un cop oberta, no vaig poder evitar abocar-m’hi: la paraula “muerte” va clavar-se’m al paladar com un ham esmoladíssim, i va tirar de mi...

"Jordi Benavente (...) ha aconseguit que un fet certament luctuós, però que, no ens enganyem, era local i de poca volada, ens hagi mantingut atrapats al llarg del total de la lectura."
Anna Maria Villalonga, al blog A l'ombra del crim

...va tirar de mi cap a la foscor d’aquells temps, l’any 76, al poble, els inicis de la transició, el difícil pas de la dictadura franquista a la fràgil democràcia i, tancant el focus, el succés pur i dur: un home que va morir sol i d’una manera horrible. Sense oblidar les persones que van viure de prop el cas: policies, periodistes, polítics, funcionaris, alguns dels quals s'han convertit també en personatges secundaris del llibre, indispensables per mirar d'entendre què va passar aquella matinada trista i freda...

Aquí teniu les primeres línies del llibre

14/3/14

DOMINGO CATALÁN. DE 0 A 100, d'Ignasi Gaya

Just quan li toca dirigir-se als presents, el protagonista del llibre es serveix un got de vi blanc. L’alça i diu: “Va por vosotros!”. I beu. I el públic, que omple a vessar una de les sales de la llibreria Alibri de Barcelona, l’aplaudeix i el coreja. Ell somriu, saluda i arrenca a parlar, emocionadíssim, la veu trencada... És l’atleta veterà Domingo Catalán (Novales, 1948), barceloní d’origen aragonès, guanyador de la primera Cursa d’El Corte Inglés i campió del món de 100 quilòmetres, que el passat dimarts 11 de març presentava el llibre que explica la seva història: Domingo Catalán. De 0 a 100 (Cossetània, 2014), escrit pel periodista Ignasi Gaya (Barcelona, 1970).

“Potser n’hi havia de més bons, però ell era un gran estratega”, va dir Gaya. “Tenia la capacitat de saber com es trobava ell i, encara millor, com estaven els altres”, arrodonia Josep M. Antentas, vicerector de la Federació d’Atletisme. A la taula hi havia també el periodista esportiu Carlos Martín, amic de Catalán i autor del pròleg, i l’editor Jordi Ferré

I, entre el públic, familiars, atletes, escriptors, tenistes, periodistes, metges, editors, corredors populars, joves i grans, tots amics del protagonista, perquè, com va dir Antentas: “Ell només pot tenir amics; si el coneixes n’ets amic”. Gaya va afegir que és un atleta amb “una personalitat magnètica”, el nom del qual “ha transcendit diverses generacions”.

A Domingo Catalán. De 0 a 100, Gaya narra les peripècies vitals i esportives d’un corredor mític, que va començar fent de pastor a l’Aragó i va acabar competint al més alt nivell, i contribuint al naixement de l’atletisme popular tal i com l’entenem avui en dia. Un paio conegudíssim i estimat, que fins i tot els presos de la Model l’animaven quan la Marató de Barcelona hi passava per davant. 

Els que ja el coneixen, hi descobriran detalls que encara ignoraven, amb la prosa àgil del periodista de TV3; els que encara no n’hagin sentit a parlar mai, hi trobaran la història “rotunda i sense concessions, com és ell”, en paraules d’Antentas, “d’un atleta anàrquic i fet a la seva, amb la rauxa que tenen tots els campions”.

Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat