Aquells meravellosos ciclistes bojos, i els bojos que els seguien. Martorellencs a la Transpyr 2012

Plaza Mayor d’Ainsa (Pirineu aragonès). Dimarts 3 de juliol, 14.00h. El sol cau en vertical sobre la Carol. Però ella –anglesa, trenta i pico, i vestida amb samarreta vermella de tirants i pantalons curts d’exploradora– no es deixa aixafar per la calorada. Al contrari, ho celebra, somriu, el cap ben alt, les galtes vermelles: “I’m from Manchester and this is really great!”, diu, emocionada pel clima, tan oposat al del seu país, on hi plou dia sí, dia també. Asseguda en una cadira plegable enmig de la plaça, i feliç, la Carol llegeix un llibre de l’escriptor Colin Thubron sobre la ruta de la seda. És amiga dels membres d’un dels equips participants a la Transpyr Adventure 2012, que creua els Pirineus en BTT, des del mar Mediterrani fins al Cantàbric. Una espectacular travessa "coast to coast" de 8 dies, amb inici a Roses i final a Donostia – San Sebastian (fent nit a Camprodon, la Seu d’Urgell, el Pont de Suert, Ainsa, Jaca, Isaba i Elizondo). Una ruta de 820 quilòmetres, dividida en 8 etapes, tan dures com espectaculars, amb un desnivell acumulat de 20.300 metres.

La Carol llegeix Thubron mentre espera al costat de l’arc d’arribada de la quarta etapa de la Transpyr. Ella no ho sap, però els seus amics arribaran dues hores més tard, a les 16.09h, després de pedalar durant poc més de 8 hores. Quan creuin la meta, la Carol ja haurà dinat, avançat en la lectura, fet un parell de fotografies de prova i, entre moltes altres coses, parlat amb mi, que m’hi he acostat i, en un anglès pre First Certificate, l’hi he preguntat QUÈ HI FEIA al sol (que és quan ella m’ha dit allò de que era de Manchester).

La Carol és un dels personatges de la road movie en què s’ha convertit aquesta prova per a tots aquells que formem part de la immensa caravana que la segueix, integrada per membres de la organització, logística, muntatge, avituallament, cronometratge, comunicació, personal de suport dels equips, amics i familiars dels participants. Som com els protagonistes de la (mai prou valorada) pel·lícula Twister (Jan de Bont, 1996), però en comptes de perseguir tornados per Oklahoma, nosaltres perseguim ciclistes a través dels Pirineus. Un servidor –pantalons curts, sandàlies Crocs grogues falses, barret de reixeta, samarreta verd festuc i unes Ray-Ban– cronometra i cobreix la cursa per a l’empresa ChampionChip. M’agradaria pensar que sóc una mena de Hunter S. Thompson... però desenganyem-nos: ni prenc LSD, ni sóc el genial escriptor nord-americà, només sóc un periodista més d’aquest present incert que ens ha tocat viure: pluriempleat i (ni)mileurista, però feliç de tenir feina, malgrat la que està caient, un xic nihilista (més per Palahniuk que per Nietzsche) i consumista (a vegades quan estic deprimit vaig al FNAC i em compro un llibre o dos).

El dit trencat d’un heroi
Després de parlar amb la Carol, em faig una foto amb el Roger Vilanova, un paio de 37 anys, espigat i dur, com tots els bikers que participen a la Transpyr, que ha cobert l’etapa d’avui en 6 hores i 40 minuts. La foto ens la fa amb l’iPhone la seva dona, la Mireia Vilalta Masmiquel, que no és de Manchester sinó de Martorell, tot i que viu a Barcelona, com jo. Una tia simpatiquíssima, que de seguida s’ofereix a portar-nos el que faci falta (“entrepans, aigua, un gelat, el que necessiteu”), perquè ens veu, a la meva companya Andrea i a mi, enfeinats i concentrats, a la carpa de control de l’arribada.

La història del Roger és la següent: el primer dia de carrera (l’etapa Roses – Camprodon), va badar un moment en un dels descensos i va perdre el control de la bicicleta. El resultat van ser dues ferides superficials a l’espatlla i el genoll i un dit de la mà esquerra trencat. Van haver-lo de portar a l’Hospital de Figueres i tot. Però, segons expliquen ells mateixos, el Roger i la Mireia havien reservat aquesta setmana fa mesos. Ell, acostumat a aquestes proves de resistència, participaria a la Transpyr, fent equip amb el seu amic Melcior Úbeda, de 33 anys, i ella els aniria seguint amb les dues nenes, l’Abril i l’Ona, rossetes, amb cuetes i “súper fans del papa”, és clar. “Ara no pensaràs abandonar, oi que no?”, li va preguntar ella, el vespre d’aquell primer dia. I ell, sense pensar-s’ho dues vegades, va dir “què collons”.

L’endemà va tallar-se el guant perquè li entrés la fèrula amb què li havien immobilitzat el dit i va llançar-se a la carretera (bé, als corriols, les pistes, les tarteres i els caminets, seria més adequat), al costat del seu company. Aquella va ser l’etapa que anava de Camprodon a la Seu d’Urgell, que, tant bikers com staff, recordaran tota la vida pel diluvi que va assotar la ruta. El Roger, com la resta de participants, va arribar xop i brut de fang fins a les celles... Però amb un somriure d’orella a orella. “El problema és frenar, sense fer servir el dit embenat, i, sobretot, el dolor quan baixo i em trobo pedres. Cada sotrac em recorda la ferida”, va dir. Però ni així va decidir deixar-ho córrer. Al contrari. El dolor i les tempestes també formen part de l’èpica d’aquestes proves. Aquell somriure sincer deixava clar que res el frenaria. Ni els temporals, ni els accidents en ple recorregut, ni la fatiga acumulada pel fet de pedalar tantes hores, tants dies seguits.