La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (Zenobita, 2012) - el llibre del periodista Jordi Benavente per a aquest Sant Jordi

Vaig escriure les setze històries de què consta aquest llibre després d’escoltar moltíssimes «batalletes». I ho dic en el millor sentit de l’expressió. Perquè vaig escoltar-les a gust, sense reserves, tot orelles, amb els ulls oberts i amb el boli, la llibreta i la gravadora encesos. Des del principi, vaig decidir que confiaria cegament en els records dels protagonistes, molts dels quals van convidar-me a seure al seu sofà, van oferir-me cafè i galetes i, tot seguit, van deixar-me que els cosís a preguntes. Van fer-me confiança com si fos un nét, un nebot, un amic. Estic convençut que no hagués pogut trobar millors guies per a aquest particular viatge en el temps...

El meu primer llibre és una mena de viatge al passat recent del poble, de 130 pàgines, titulat LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL, publicat per la manresana Zenobita Edicions, que el ven a 12 euros (a les llibreries Miró i Bernadàs, de Martorell, i al Celler d'en Xavi, al carrer del Mur). No és res més, ni menys, que catorze reportatges periodístics i dos relats de ficció, amb un tema comú: el passat recent de Martorell. Històries i personatges del poble, sobretot del segle XX, tot i que també hi ha les peripècies d’una bruixa del segle XVII i l’explicació de l’origen d’unes barraques misterioses del XIX.

Per LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL hi desfilen el primer urbano del poble; un dibuixant que ja feia caricatures durant el franquisme; un immigrant andalús amb vocació de mestre; el radioaficionat més gran de tots els que solquen l’èter des de Martorell; una dona sàvia, processada per bruixeria; un sastre amb dits de pianista; l’home que somiava pessebres i regentava un cinema; un assassí impassible; soldats nacionals; una nena que va perdre la seva nina sota les bombes i la dona que feia flors amb les mans, entre d’altres.

També hi he reconstruït alguns episodis que han deixat una empremta especial en la memòria dels martorellencs. Com el d’un vespre que va marxar la llum i semblava que una de les químiques del municipi havia d’explotar, de tan alta i terrible que resultava la flama d’una de les seves xemeneies, per causa de la foscor regnant; o el d’aquella nit d’estiu en què van ploure bitllets, així, tal com sona, al barri del Pont del Diable, arran d’una fugida que va sortir malament (tot i que pels afortunats que eren allà aquella nit, va ser genial omplir-se’n les butxaques, és clar).

Us adjunto la portada, que ha dissenyat el meu cosí Joan Benavente, un artista.