Una Rodoreda adolescent contra Primo de Rivera

Segons l’escriptora Cinta Arasa (Tortosa, 1978), “si no aprofitem el nostre propi univers èpic, acabarem bevent només del dels altres països, i una part de nosaltres desapareixerà”. Amb aquest esperit reivindicatiu i amb la intenció d’acostar la figura i l’obra de Mercè Rodoreda als joves, Arasa l’ha convertida en la protagonista adolescent de la seva última novel·la, Paraules, flors i pólvora (Animallibres), amb què, alhora, homenatja les persones que lluiten per la llengua i la cultura catalanes.

L’acció transcorre a la Barcelona del 1923. La Mercè té quinze anys i llegeix tot el que li cau a les mans. I també escriu un diari on anota coses que li passen o voldria que li passessin, coses que somia i coses que s’inventa. Però el mateix 1923, el militar espanyol Miguel Primo de Rivera va imposar-se amb un cop d’estat i “va deixar la nostra llengua relegada a l’àmbit domèstic”, recorda Arasa. Un fet real, que vertebra la novel·la. La Mercè acabarà enrolada en la resistència clandestina contra el Directori militar, ajudant a crear una revista en català.

Per poder bastir aquesta ficció en un marc històric, Arasa va documentar-se sobre l’època i va tornar a llegir-s’ho tot, de l’autora de La mort i la primavera i Mirall trencat. Els contes, les novel·les, epistolaris i biografies. Va assistir a conferències, cursos, seminaris, i va rastrejar les passes de la mare literària de la Colometa per tot Barcelona, i fins i tot per París. I va fer-ho amb la il·lusió, diu, de crear un pont entre els lectors joves d’avui i el mite en què entre tots hem convertit la Rodoreda: “Voldria sobretot despertar-los l’interès, perquè puguin acabar sentint el plaer de llegir-la”.

Ella va descobrir-la als onze anys, a la biblioteca de casa seva: va trobar un exemplar d’El carrer de les Camèlies, que no va durar-li ni dos dies. “Va ser un enamorament irracional, perquè amb onze anys en vaig entendre només una part, però a partir d’aquell moment vaig començar a demanar tots els seus llibres”, explica. I no està sola quan assegura que de seguida va seduir-la aquella manera de narrar, el magnetisme de qui afirmava que “una novel·la són paraules”. Tampoc no és l’única que, almenys al principi, va voler imitar-la.

Fins que amb els anys va entendre que “la màgia de la literatura és trobar la pròpia veu”, confessa Arasa. Ella va trobar-la, i no ha parat d’escriure i de publicar títols, sobretot de literatura infantil i juvenil (LIJ). Llicenciada en Ciències Polítiques i especialista en relacions internacionals, sosté que Mercè Rodoreda és “una de les més grans escriptores de la història de la literatura universal” i que “seria molt més reconeguda arreu del món, si fóssim un país amb estat”.

Al mateix temps diu que a Catalunya “tendim massa a sacralitzar persones, obres i fets històrics; i això és positiu quan serveix per preservar part del nostre patrimoni intangible. Però, a la Rodoreda, tenia la sensació que l’havíem posada en una espècie de vitrina”.

Amb Paraules, flors i pólvora, vol acostar-la a les generacions actuals. I ho fa convertint-la en una resistent clandestina contra la dictadura de Primo de Rivera. Ja ho va dir la mateixa Rodoreda, que “en català es pot escriure, també, per un cert esperit de revolta”.

Publicat per Jordi Benavente a CATORZE. 

Llibres maleta (plens de records i llum)

"No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta", deia Serguei Dovlàtov, traduït per Miquel Cabal, a La maleta (LaBreu). Esclar que podria ser que l'escriptor rus exiliat a Queens, Nova York, senzillament s'ho hagués fet venir bé: el seu llibre –impregnat del laconisme irònic de qui va passar per la universitat i per la presó, va fer de periodista i de vigilant en un camp de treball, i va morir alcoholitzat poc abans de fer els 50– narra la història dels vuit objectes anodins (barret, mitjons, guants, jaqueta, etcètera) que Dovlàtov va endur-se de l'URSS en una maleta. Una excusa tan vàlida com una magdalena per tibar el fil de la memòria.

A Inventari de coses perdudes (Més Llibres, traduït per Maria Bosom), la berlinesa Judith Schalanksy invoca dotze coses desaparegudes, com els cants d'amor de la poeta Safo ("poemes mutilats que esperen que algú els completi"), el palau de l'RDA o una illa submergida per sempre més a l'oceà; i, amb aquesta excusa, posa en solfa vivències personals, assaig i ficció, per demostrar-nos que res desapareix del tot mentre en quedi el record. Més que maleta, aquest seria un llibre museu, en què cada peça inspira un relat tan emotiu com original: "L'endemà, al lloc on hi havia hagut l'atol, només devien flotar uns quants arbres morts sobre la superfície del mar, llisa com un mirall".

A Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984, traduït per Marina Bornas), Stefanie Kremser hi consigna les vint-i-dues adreces de cinc països diferents, a banda i banda de l'Atlàntic, en què al llarg de cinc dècades ha tingut raspall de dents, i per tant residència. Són, doncs, unes memòries en trànsit en què aquesta rodamon privilegiada (perquè no ha hagut de fugir mai d'una guerra ni de la gana, com diu ella mateixa) s'interroga, literàriament, sobre per què escriu, i sobre qui és i d'on és, malgrat (o gràcies a) totes les vegades que ha triat fer les maletes. "De què em desprenc i conservo només en el record, i què m'emporto en el pròxim trasllat?"

Patti Smith diu a M Train (Lumen, en castellà) que el seu dilema sempre que se'n va de viatge és, precisament, decidir quins llibres fica a la maleta, a banda d'una Polaroid, un grapat de mitjons d'abelles i samarretes dels Electric Lady Studios. El seu és un llibre capsa de records i de lectures, amb els quals Smith fa el que vol. És a dir: fa literatura, de la bona. I és que tot li germina, a l'autora del Horses. A L'Any del Mico (Club Editor, traduït per Martí Sales) hi diu: "I em vaig veure amb en Sam a la seva cuina de Kentucky i xerràvem d'escriure. Al final, deia, tot és pinso per una història, és a dir, suposo, que tots som pinso".

I passa el mateix amb Mercè Ibarz ("llauradora de les lletres"), que ara, amb Labor inacabada, tanca el Tríptic de la terra, en una edició d'Anagrama que inclou La terra retirada (1993) i La palmera de blat. Com Patti Smith, Ibarz escriu en una culta i amena primera persona sobre experiències pròpies i generacionals, que barreja magistralment amb l'assaig fotogràfic, cultural i antropològic; des del seu poble natal, Saidí, a la Franja, fins a Barcelona, passant per Lleida. I domina, com Sebald, l'art de narrar fent marrada però sense perdre mai el fil. "I ara sé que escriure és una pagesia. (...) La mateixa espera: solcar, plantar, regar i adobar, podar, protegir, donar forma. Llaurar, escriure."

També hi ha llibres que més que maletes són com tot l'hangar de l'Àrea 51, on acaba l'Arca de l'Aliança, a la mítica pel·li d'Indiana Jones. Llibres com 2666 del Bolaño, els Diaris de Kafka o el Jo confesso del Cabré. I n'hi ha que són volcans, tan fascinants i tan capaços d'arrasar-ho tot: Teoría de la gravedad, de Leila Guerriero, per exemple. Però això ja seria tema per a una altra columna.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Pixar-nos de riure al Discmón (en català!)

Me l'imagino picant una nota de premsa on assegura que, només faltaria, tot està sota control. El Terry Pratchett periodista de trenta i pocs anys, responsable de comunicació de quatre centrals nuclears britàniques. Pencant. I alhora empescant-se la trama de The Colour of Magic (1983), la primera novel·la del Discmón, un món pla que vaga per l'univers portat per quatre elefants gegants que reposen les peülles sobre la closca de la Gran A'Tuin, una tortuga interestel·lar. Un món literalment fantàstic amb què Pratchett, tot talent i humor descordat, aconseguiria que milions de lectors es pixessin de riure. I el veneressin.

Han passat gairebé quaranta anys. En fa cinc que l'escriptor va morir, als 66, atacat per una malaltia neurodegenerativa. Els seus llibres s'han traduït a 41 idiomes. I se n'han venut més de 90 milions d'exemplars. Però Pratchett continuava inèdit en la nostra llengua... Fins ara. La Judit i el Sergio de Mai Més han decidit publicar tota la sèrie del Discmón en català: els 41 títols (quaranta-un!). Serà una feinada d'anys, admeten. Una tasca titànica. Però ells, que també són de celebrar el tiberi i que quan entren a la llibreria Gigamesh trepitgen terra sagrada, estan engrescadíssims. I com deia el mateix autor: "Un dels ingredients vitals de l'èxit és no saber que allò que proves de fer és impossible".

Compten amb els colors i la llum de l'art de Marina Vidal per a les cobertes i amb la voluntat zen del traductor Ernest Riera (Salinger, Twain, Chabon, DeLillo, O'Connor, Irving, Atwood), que assegura haver nascut precisament per traduir Pratchett al català. Publicaran dos o tres títols a l'any i comencen aquest novembre amb Guàrdies! Guàrdies!, el primer de l'arc de la Guàrdia Nocturna, i Igualtat de ritus, el primer del de les bruixes (indispensable al·legat feminista).

Són novel·les fruit de la ment d'un paio que va llegir El Senyor dels Anells d'una tirada als 13 anys i que, a partir d'aleshores, va devorar tot el que s'havia escrit abans i després de Tolkien, "a una velocitat que només es pot assolir a l'adolescència". Un paio capaç de definir el fantàstic (etiqueta que capgiraria fins a la hilaritat) com el gènere on hi ha "dracs, i personatges que utilitzen la màgia, i horitzons distants, i gestes, i cerques, i objectes de poder, i ciutats estranyes. La mena de paisatges i escenaris que tindríem aquí a la Terra si Déu hagués tingut prou pressupost". Un paio que acabaria sent sir.

Sàpiguen els de Mai Més que el nostre pressupost el tenen sencer. Més que mai, ens cal tota la fantasia possible i, sobretot, riure. I ja ho va dir George R. R. Martin (el de Joc de trons, sí): "Terry Pratchett va ser un dels millors escriptors de fantasia que han existit, i sens dubte el més divertit".

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.