11/11/20

Quan la lluna desapareix ('Satèl·lits')

Deia Bolaño que els relats s’han d’escriure de tres en tres o de cinc en cinc. I si t’hi veus amb cor, fins i tot de nou en nou o de quinze en quinze. Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) en va escriure vuit i els va reunir al llibre Satèl·lits (Males Herbes, 2019), cosits entre ells amb una estranya premissa: la lluna ha desaparegut. No hi és. I és possible que trigui anys a tornar. Molts anys. “La Terra ja no l’atrau”. Un dels personatges d’una de les històries mira per la finestra, i Solsona escriu: “Sembla que d’un moment a l’altre el color negre s’hagi de desbordar i rebentar els vidres i ofegar-nos”. Així de bé ho pela aquesta narradora, així d’inquietant. 

Per no parlar de com fixa els paràgrafs, com els talla, frase a frase en alguns casos (no sempre: són 221 pàgines i escull molt bé el moment), i el resultat és un efecte poètic (ritme i sentit) que també contribueix a l’atmosfera d’estranyesa del conjunt. Després hi ha la manera de narrar, en una tercera persona molt visual i precisa. Solsona té un màster d’escriptura cinematogràfica i és com si estiguéssim veient una pel·lícula. El Lynch de Mulholland Drive, el Von Trier de Melancolia, el Marques-Marcet d’Els dies que vindran. Satèl·lits va ser, de fet, una de les quatre obres seleccionades per la iniciativa TABOO’KS de l’ultim Festival de Sitges: hi ha productores de cinema fantàstic pensant-s’ho, i dits creuats a can Males Herbes.

I algú dirà: molt bé, això és el com, però de què va, de què parla exactament un cop desplegada la premissa de la desaparició del nostre satèl·lit natural, què en fa, Solsona, de tanta foscor. Mirar cap endins, esclar. Disseccionar sentiments. Radiografiar la incomunicació que ens corca. Mostrar els desitjos i els traumes i les pors que carretegem pel món. Narrar què fem quan ens quedem sols en la nit, o quan passen coses que no havien passat mai ni semblaven possibles. Això de la lluna, per exemple. O coses encara més terribles. 

publicat per Jordi Benavente a Catorze,

Dirty Works (editorial, adjectiu, culte)

Cases amb patis del darrere tronats i plens de males herbes. Caravanes rovellades amb forats de bala. Cabanes amb porxos corcats. Caçadors furtius, obrers alcoholitzats, majorets toxicòmanes, excombatents del Vietnam, predicadors que manipulen serps i cuiners de metamfetamines. Molta misèria i poca redempció. Dones independents, i armades. Personatges violents però entranyables del sud profund dels EUA, dels Apalatxes o de l'Oest Mitjà. Escòria blanca. 

L'editorial Dirty Works no enganya. Ofereix el que promet des del 2014: "grit lit, gòtic del sud, realisme brut, cervesa freda, litres de bourbon". Novel·les i reculls de relats secs, durs, virtuosos i colpidors, impecablement traduïts (al castellà) i amb elegants cobertes il·lustrades per El Ciento, blanc sobre negre rigorós. Amb autors com Harry Crews, Bonnie Jo Campbell, Tom Franklin, Alan Heathcock, Ann Pancake o Larry Brown (autor del títol que dona nom a l'editorial), entre d’altres. Hereus, tots ells, de la desesperança roent de Carver, de la violència atàvica de Faulkner.

Els responsables són dos paios que, més que com a editors, es veuen "com una banda d'atracadors de bancs o assaltants de diligències", planegen cada llibre "com si fos un robatori". L'escriptor i traductor Javier Lucini (la veu castellana dels dos títols de Chris Offutt a Sajalín) i el també escriptor i realitzador de documentals Nacho Reig. La mateixa complicitat desenganyada que gastaven els dos vells del relat El gran somni del paradís de Sam Shepard. Cada nit bevent al porxo, amb Stetsons o gorres de rednecks. Xerrant, renegant, o en silenci.

Són tan bons venent el que fan que s'han fet seu l'adjectiu dirty. Els que formem part del públic fidel que s'han guanyat en aquesta banda de l'Atlàntic, pensem en ells davant de qualsevol altra novel·la, pel·lícula, relat, cançó, sèrie o paisatge que tingui aquest mateix aire o aquests protagonistes que dèiem al principi, tan això... tan dirty.

Llegiu-ne, per començar, Érase un río, de la Campbell ("l'única beneficiària d'una beca Guggenheim que sap castrar porcs"). I ja m'ho direu. Cinc o sis trets a l'aire, i obro una altra llauna de cervesa.

publicat per Jordi Benavente a Catorze