21/12/11

El 'Bon cop de falç!' de l'Andreu González, novel.la històrica amb molta acció, ambientada a la Catalunya de mitjan segle XVII

El poeta, narrador i director de L’Informador de Martorell, Andreu González, i l’enginyer tècnic elèctric i escriptor Ramon Gasch van presentar la seva novel.la Bon Cop de Falç! (Columna, 2011), últim Premi Nèstor Luján de Novel.la Històrica, en un acte conduït per la professora de català Pilar Urballa, que va tenir lloc el passat dijous 15 de desembre al Centre Cultural de Martorell.

Bon cop de falç! és una novel.la històrica amb molta acció, ambientada a la Catalunya de mitjan segle XVII, en plena Guerra dels Segadors. En aquest context bèl.lic, els del mas de can Martí es veuen forçats a allotjar uns soldats espanyols, et que desencadenarà la tragèdia. González i Gasch han escrit una història de venjança protagonitzada pel jove hereu del mas, en Joan Martí, a qui els homes del rei de Castella li maten la promesa, li maltracten la família i li cremen la masia.

De la mà d’aquest jove, que haurà de fugir per salvar la pell, i acabarà creant una milícia de valents i supervivents com ell, els autors ens endinsen, com qui no vol, en un importantíssim capítol del nostre passat. Tot plegat, amb un ritme trepidant i una destacable reconstrucció històrica... que podria il.luminar (o fins i tot encendre) el present: “Espanya i França no són la solució de Catalunya, ni aleshores ni ara. I els portuguesos, que es van aixecar en armes també en aquell moment, són una nació lliure”, resumeix González. Amb tot, l’escriptor aclareix que no pretenen fer proselitisme, i que, si volen transmetre un missatge, “és més aviat de tipus antibel.licista i contra els tripijocs dels poderosos”.

Martorell de novel.la
La novel.la transcorre en diversos indrets de la geografia catalana, entre els què destaquen Barcelona, Cambrils i Martorell, on hi té lloc un episodi bèl.lic pel qual els autors van submergir-se en diverses obres de l’historiador martorellenc Isidre Clopas. “A més, viure aquí va facilitar-me visualitzar millor les operacions militars, ja que rius, serres i valls són noms i paisatges coneguts”, explica González.

Bon cop de falç! és la primera col.laboració entre els dos escriptors, però sembla que podria no ser l’última: “Si els lectors ens fan confiança, crearem una sèrie de novel.les ambientades en aquella època tan apassionant com poc coneguda. En Joan Martí i altres personatges de la novel.la es podrien convertir en un Alatriste a la catalana, una visió alternativa a la centrípeta que proposa des de la ficció Pérez- Reverte”, diu el narrador.

Inquiet, virtuós i prolífic, Andreu González (L’Hospitalet de Llobregat, 1974) ha publicat diversos llibres de poesia, com ara Currículum vítae (2002), Obra nueva (2004), Retablo de Nueva York (2005), Epigrames del Mas d’en Gall (2007) i Maniobras diversivas (2008); el volum de contes Safata d’entrada (2009) i, més recentment, els èxits editorials 100 motius per ser del Barça (2010) i 100 moments estel.lars del Barça (2011).

Ramon Gasch (Santa Maria de Palautordera, 1950) ha publicat manuals tècnics i un llibre de vivències de la seva professió; un recull de contes i les novel.les D’un temps sense esperança (2004) i Núvol negre (2008).

L’acte va comptar també amb la lectura dramatitzada d’un fragment de la novel.la, a càrrec de la companyia teatral martorellenca TIM Teatre.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, 1478, del desembre de 2011.


16/12/11

'El origen del mal' de Jean-Christophe Grangé. El nou llibre del rei del thriller francès és tant addictiu, negre, explícit i vertiginós com els anteriors

No és difícil imaginar l’autor, en una cabana humida de Tailàndia o en un estudi del barri de Montmartre de París, teclejant compulsivament el portàtil, com si estigués posseït per la personalitat dels assassins que poblen les seves novel.les. Obsessionat amb l'escriptura com si li anés la vida. Com si complís una missió encarregada pel mateix diable.

"Explicar per què l’espècie humana és l’única cruel amb ella mateixa, l’única que troba plaer en el mal”. Aquest és el motor de tota l’obra de ficció de l’escriptor i periodista francès Jean-Christophe Grangé, que amb El origen del mal (Grijalbo, 2011) torna a arrossegar el lector a una de les seves vertiginoses baixades a l’infern: la investigació de la mort del director d’un cor infantil amb un passat tenebrós, el cadàver del qual apareix atrapat entre els tubs de l’orgue de l’església, amb una petjada petita al costat.

Mentre mira d’esbrinar-ne les causes de la mort, l’inspector Kasdan anirà descobrint la història d’aquest personatge sinistre, i l’estranya connexió del cas amb les recents desaparicions de nens a la regió. D’origen alemany, el director del cor, Wilhelm Goetz, va relacionar-se amb el nazis i amb la dictadura xilena, on degut al seu paper als camps de tortura era conegut com “El director d’orquestra”.

Però com sol passar amb Grangé, aquest plantejament només és el principi d’una trama hipnòtica, negra i violenta, de més de 500 pàgines, que no deixa respirar el lector. Amb un estil àgil i incisiu, de frases curtes, marca de la casa, i el seu habitual to explícit, amb què descriu les escenes més escabroses amb tot luxe de detalls, l’autor torna a signar un autèntic page-turner, que es devora amb una estranya barreja de fascinació i repulsió.

Considerat el rei del thriller francès, Jean-Christophe Grangé (París, 1961) ha sigut publicista, i ha voltat per mig món com a reporter de Paris-Match, National Geographic i The Sunday Times. Fins i tot va crear la seva pròpia agència de premsa. Ha escrit multitud de reportatges de molt diverses temàtiques, alguns dels quals li han servit d'inspiració per als seus llibres de ficció. Domina la tècnica narrativa i els mecanismes que capten l’atenció del públic, i els explota amb una precisió diabòlica.

D'ençà de l'èxit de la seva segona novel.la, Los ríos de color púrpura, adaptada al cinema per Mathieu Kassovitz i protagonitzada per Jean Reno i Vincent Cassel, Grangé no ha deixat d’escriure thrillers d’alt voltatge com El imperio de los lobos, La línea negra o Esclavos de la oscuridad (tots ells publicats per Grijalbo i que, incomprensiblement, encara no han sigut traduïts al català.)

Els personatges de les seves ficcions són vitalistes i romàntics, excessius, inquietants, polièdrics i violents, i gairebé sempre són víctimes d’alguna obsessió: la història d’un assassí en sèrie, les activitats d’una secta satànica, les perilloses implicacions d’un complot governamental, les demencials conseqüències d’un passat fosc.

Les seves novel.les estan escrites amb el mateix ritme trepidant amb què es llegeixen. I tenen la quantitat necessària de cops d’efecte com per deixar el lector espatarrat i clavat al sofà. Com una droga: tastar la seva prosa enverinada és córrer el risc de caure-hi de quatre grapes. Llavors llegir Grangé esdevé una necessitat, un plaer i una perdició, tot alhora. Una poderosa addició, a la què dóna gust rendir-se.

Publicar per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, 1478, del desembre de 2011

14/12/11

“A veure què t’inspira!”, va dir Malet. El dibuixant martorellenc Oriol Malet publica la novel.la ‘Número 5. El submarí perdut’ amb l’escriptor Lluís Llort

L'il.lustrador i dibuixant Oriol Malet (Martorell, 1975) i el periodista i escriptor Lluís Llort (Barcelona, 1966) acaben de publicar Número 5. El submarí perdut (Barcanova, 2011), novel.la d'aventures amb rerefons històric, humor i unes il.lustracions marca de la casa, protagonitzada per un jove científic que destapa un secret que implica les superpotències enfrontades a la Segona Guerra Mundial.

Tot va començar com un repte o joc creatiu que Malet va proposar-li a Llort, l'estiu de 2008, enviant-li un dels seus dibuixos [el del submarí] amb una nota incendiària: "A veure què t'inspira!". "Vaig suggerir-li que fes d'il.lustrador literari d'una il.lustració gràfica, i com que tant ell com jo compartim la característica d'estar una mica grillats", Llort va recollir el guant, explica Malet. El resultat és un híbrid entre novel.la il.lustrada i novel.la convencional, que Barcanova destina al públic adolescent, però que funciona com un autèntic "crossover" (un títol que pot saltar-se les categories).

Número 5. El submarí perdut explica la història en primera persona de Nuno Peixoto, un jove científic portuguès de mare catalana, que mentre investiga sobre un invent anomenat "líquid transmatèric" descobreix un projecte secret posat en marxa a Madeira en plena Segona Guerra Mundial, que involucrava alemanys, japonesos, italians, russos, anglesos i nord-americans en una estrambòtica i perillosa cursa de submarins que hagués pogut canviar el curs de la història.

En les seves investigacions i aventures, Peixoto comptarà amb l'ajuda i la complicitat de diversos personatges, entre els quals destaquen la Silvana Darinka, una noia de Sarajevo, decidida i resolutiva, que el traurà de més d'un merder, i l'Agripina, arxivera d'un dels diaris de Madeira, a punt de jubilar-se i aficionada a la Ginebra.

Acció, humor, tresors perduts i projectes secrets en un marc històric real, són els arguments d'aquesta novel.la signada per l'autor de Camaleó o Trenta-dos morts i un home cansat, i amb dibuixos d'un dels il.lustradors martorellencs amb més projecció.

A més, al final de l'aventura el llibre inclou l'annex L'hora de la veritat, una mena de making of que conté detalls de la trama i els personatges, i ajuda a escatir què és fantasia i què dades històriques, convertint Número 5. El submarí perdut en un possible i entretingudíssim complement didàctic per a un crèdit de la ESO sobre la Segona Guerra Mundial. "Com que vaig barrejar realitat i ficció sense manies, la meva dona va suggerir-me que ho aclarís al final, així evitem escampar dades falses i donem valor a les inventades", explica Llort.

Text: Jordi Benavente. Il·lustració: Oriol Malet. Publicat a L'Informador de Martorell (1477) el desembre de 2011.

25/10/11

'La cua de palla: retrat en groc i negre', un assaig sobre la col·lecció que va fer parlar català a detectius, assassins, lladres, policies i dones fatals

El bibliotecari expert en gènere negre Jordi Canal i el professor de literatura i també afecte a la ficció criminal Àlex Martín publiquen La cua de palla: retrat en groc i negre (Alrevés, 2011), un assaig sobre la història de la col·lecció de novel·la criminal més important de Catalunya, nascuda el 1963 a Edicions 62.

Segur que la recorden. Petits però salvatges volums en rústica, negre sobre groc, amb títols de Hammett, Macdonald, Simenon, McCoy, Thompson, Highsmith, Le Carré o Chandler, entre d’altres, seleccionats per Manuel de Pedrolo, que també n’havia traduït i fins i tot escrit algun. Llibrets grocs que destacaven, sàdics i misteriosos, al costat dels lloms verds de l’Enciclopèdia Catalana i de les robustes cobertes del llibres del Círculo de Lectores que poblaven les lleixes de molts menjadors catalans en aquells temps.

La Cua de Palla oferia literatura criminal de butxaca, a un preu assequible i amb unes traduccions al català que, tenint en compte els anys (la primera època de la col·lecció correspon al període 1963-70), van contribuir a la difusió de la llengua, quan més falta feia, amb l’esquer del gènere dels policies, els lladres, els detectius, els assassins i les dones fatal.

Un assaig just i necessari
En 400 pàgines i 32 làmines il·lustrades a tot color, La cua de palla: retrat en groc i negre analitza totes les etapes d’aquesta col·lecció mítica, alhora que traça la història del gènere negre i policíac a casa nostra. Els seus autors són dos il·lustres sospitosos habituals amb antecedents: Jordi Canal (Berga, 1955) i Àlex Martín (Barcelona, 1974).

Canal és director de la Biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, la primera biblioteca pública del país dedicada al gènere negre; creador del fanzine L’H Confidencial i del primer club de lectura d’aquest gènere a l’Estat espanyol, i coordinador del Premi internacional de novel·la negra L’H Confidencial. Martín és professor de llengua i literatura catalanes; codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca, i autor de diverses publicacions, com l’assaig Catalana i criminal, sobre la novel·la policíaca catalana del segle XX.

Inoblidable Fornas
L’artífex del disseny de la coberta, un rostre femení en negatiu, negre sobre groc, va ser l’artista Jordi Fornas (Barcelona, 1927- 2011), que ja havia dissenyat les cobertes de La Cua de Palla des de 1963 fins a 1970, i les de Seleccions de la Cua de Palla des de 1981 fins a 1996. Per a la coberta d'aquest assaig, Fornas va triar precisament la portada del primer títol de la col·lecció, Parany per a una noia, de Sébastien Japrisot.

Publicat per Jordi Benavente a aMartorell.


19/10/11

El dia que vaig celebrar els meus 31 anys corrent sol de Barcelona a Martorell, en 2h 24’

L'estiu passat vaig començar a córrer les distàncies que abans només caminava. El passat dimarts 4 d’octubre, vaig fer els 25 km que separen el pis on visc, a Barcelona, de la casa dels meus pares, a Martorell, en 2h 24’. Esperit de superació. Bogeria. Ganes de presentar batalla a la descomposició programada dels nostres cossos. Addició a les endorfines. Havia participat en curses populars de 10 km (La Mercè, Sant Silvestre, Bombers) i en curses de muntanya de 12 km (com la Cursa del Diable a Martorell); per ara, la meva millor marca són el 46’ 30’’ de la 10 k de Sant Antoni, Barcelona, 2011. Però mai havia corregut tants km seguits.

L’estiu del 2010 vaig anar de Martorell a Collbató, passant per Esparreguera (17 km, en 2 h) i també vaig fer la volta Martorell, Olesa de Montserrat, Martorell, anant per la carretera de les Carpes i tornant per Abrera (20 km, en poc més de 2 h). Però mai havia anat més enllà de la Mitja Marató. El dia 4 vaig tancar un cercle, assolint aquest repte personal, alhora que un miler més es desplegaven davant meu. Penso participar en Mitges organitzades; córrer sol de Barcelona a Montserrat, passant per Martorell; fer una Marató, o diverses. Però no ens embalem...

Quadern de bitàcola d’un corredor de fons
Això és el que vaig escriure després de córrer 25 km sol, sense públic, ni llebre, ni companys de carrera, ni cotxe escombra. Sortint gairebé de plaça Espanya, carrer de Sants enllà, enllà, enllà, i fins al carrer del Mur de Martorell, el matí del 4 d’octubre de 2011. El dia anterior havia fet 31 anys. Córrer tants km va ser el meu regal.

Això no és cap manual de com córrer llargues distàncies. No tinc ni l’experiència ni la intenció de donar lliçons a ningú. Tot just arribo al món de les curses de fons. Només sóc un caminador (amb alguns tres mils, camins de Santiago i travesses diverses a les botes) que l’estiu de 2010 va començar a córrer. Les endorfines que segrego cremant la sola de les vambes en llargues distàncies van salvar-me la vida quan ho creia tot perdut. Però això és una altra història, que potser explicaré un altre dia... Ara tornem al dimarts 4 d’octubre de 2011.

Vestit pels 25 km
Despertador a les vuit menys deu del matí. Prenc consciència que sona. Em pregunto quina necessitat tinc d’anar corrent des de Barcelona fins a Martorell..., fins que recordo aquell alpinista que deia que pujava muntanyes senzillament perquè eren allà, i també recordo que ho he anunciat al Twitter, m’espavilo i salto de llit.

Em poso pantalons curts i la samarreta de tirants Nike d’època que va regalar-me l’Andreu Ballbé (olímpic a Montreal 76, i actual responsable de l’empresa de cronometratge Championchip a Catalunya).

Descalç cap al lavabo: pixo i em rento la cara. A la cuina, esmorzo: aigua, una barreta energètica i un cafè amb llet (de soja, ideal abans de sortir corrent). Preparo una (mini) motxilla: cartera, mòbil, claus de casa, dues barretes més, el rellotge pulsòmetre amb GPS Garmin i dues ampolles de plàstic de 50 cl, una amb aigua i l’altra amb Aquarius. Em calço mitjons, vambes, la meva vella gorra Columbia amb reixeta, i avall va.

Pijadetes de corredor amb gadgets
Al carrer, espero que el Garmin trianguli i localitzi la meva posició. Amb aquesta joguina sé en tot moment la distància recorreguda i el ritme de cada km; després puc veure el recorregut al Google Maps, treure parcials, calcular desnivells i moltes més pijadetes; fins i tot saber el ritme cardíac, però aquesta vegada no em col·loco el sensor: en tinc prou sabent que, si no vull quedar-me fos a mig camí, haig de córrer a entre 5’ 30’’ i 6’ el km. El Garmin em troba. Somric (no deixo de fer-ho en les dues hores i pico següents, malgrat el cansament acumulat o el dolor muscular), premo START i arrenco a córrer.

Més de 10 km de carrer
Sóc al parc de l’Escorxador. Des d’allà, busco el carrer Tarragona i baixo fins a Consell de Cent, que em duu fins al Carrer de Sants: la clau de la ruta durant més de 10 km. Aquesta excepcional via urbana surt de plaça Espanya i arriba a Molins de Rei, passant per L’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat, i canviant de nom (carrer de la Creu Coberta, carrer de Sants, carrer de Collblanc, carretera de Collblanc, carrer de Laureà Miró, carretera Reial, carretera Laureà Miró, Avinguda de Barcelona).

La ruta a què m’enfronto està vertebrada per aquest carrer interminable, d’una banda, i per l’antic traçat de la N-II, d’una altra; entremig hi ha un pont, del de Molins de Rei. Un cop a Molins, només cal sortir del poble pel pont de la N-340, que dóna a la fàbrica de ciment de Sant Vicenç dels Horts, i fer cap a Pallejà, des d’on l’antiga carretera nacional N-II, direcció nord, travessa Sant Andreu de la Barca i, finalment, arriba a Martorell, pel Congost.

Despertar el cos corrent
Corro els primers 5 km adormit. Fa mitja hora que m’he llevat. És dimarts, i tinc festa. Podria ser al sofà, llegint el diari amb un cafè amb llet a la falda, en comptes de rodant sobre les llambordes d’una vorera interminable. Però no... Sóc just on vull ser. De fet no voldria ser en un altre lloc. Sotmetre el cos a aquestes petites proves de resistència em fa sentir viu, fort, capaç de tot malgrat la meva fragilitat humana. Fins i tot quan l’endemà estic rebentat i amb tot el cos dolorit, sé que he fet el que em venia de gust, i que més tard o més d’hora hi tornaré.

Deixo enrere Barcelona i l’Hospitalet... La pujada cap a Esplugues, en paral·lel al traçat del Tram Baix, fa notar el seu pendent. M’haig de controlar per mantenir un ritme tranquil (ni menys de 5’ 30’’ ni més de 6’), guardar energies pel que m’espera. La gent em mira des del tramvia. “Mira mama, aquell paio alt amb motxilla i gorra”. Sóc jo, atacant l’asfalt sense pietat.

Miro de córrer com m’han ensenyat els que en saben més que jo: l’esquena recta; el cap ben alt; marcant el ritme amb el balanceig dels braços, ferms però alhora relaxats, els colzes flexionats en un angle de 90 graus i evitant “el pèndol”, és a dir, aixecant bé els genolls a cada gambada, sense arrossegar els peus. Entre el km 5 i el km 6, passo per sota la B-23 (que va a la Diagonal, passant per davant de TV3) i inicio el descens cap a Sant Just Desvern.

Això no és una 10 k, sinó dues i mitja, seguides
Sobre el km 7, passo pel costat del Walden de Sant Just Desvern. És un dels millors moments: ja tinc les cames calentes, el camí fa baixada i el meu cos, acostumat a les 10 k, es confon i pensa que ja només queden 3 km. Tinc ganes d’apujar el ritme, me’n veig capaç (en una 10 k solc anar a entre 4’ 30’’ i 5’ el km, ara vaig un minut més lent). M’haig de recordar que això no és una 10 k, sinó dues i mitja, seguides.

Eufòric, i sense deixar de córrer ni un moment, trec el mòbil, em faig una foto estirant el braç, amb el Walden de fons, i li envio a l’Andrea. Com diu l’ultra maratonià Dean Karnazes, baixant una mica el ritme pots fer qualsevol cosa sense deixar de córrer. Ell fins i tot ha arribat a pixar en plena carrera, en una de les seves curses d’ultra resistència de més de 100 km. Jo encara no he arribat a aquests extrems.

Això no és una cursa organitzada
Algunes persones em miren estranyades, d’altres passen de mi. Però ningú diu res. Això no és una cursa organitzada. No hi ha tanques, ni arcs que marquin els km, ni punts de control, ni públic animant. No porto dorsal, ni tinc companys de carrera. Podria haver sortit d’un dels pisos que hi ha aquí mateix. Podria ser qualsevol, corrent un dia laborable qualsevol, cap a ves a saber on.

Ningú sap que vinc de Barcelona i vaig a Martorell. Que porto gairebé 10 km i encara me’n queden 15. Aquí no hi ha l’anomenat “efecte cursa”, que empeny els corredors a anar a un ritme superior al què entrenen, gràcies als ànims del públic. Avui estic sol. Corro perquè vull. Ningú m’animarà: ni ara, que no sóc ni a mig camí, ni quan arribi a les portes del meu poble.

Puc seguir corrent fins el final, o puc plantar-me aquí mateix. A ningú li importa. Però n’hi ha prou amb que m’importi a mi, que sóc qui posa el cap i el cor a aquestes dues cames que pateixen, s’inflen i marquen les venes i els músculs. Anònim i convençut, continuo corrent.

El (sense) sentit de córrer més enllà de la primera hora
Corrent 5 km a un ritme viu ja segrego prou endorfines com per anar-me’n a la dutxa sentint-te bé amb mi mateix. Però això de córrer té alguna cosa que fa que, a mesura que passen els dies, vulguis recórrer més distància en menys temps. Superar-te. Anar més enllà. Suposo que cadascú té els seus motius. Jo ja he dit els meus al principi: les endorfines en tant que droga pura, la dolorosa consciència de la nostra demencial caducitat biològica, demostrar-me que puc fer-ho, i explicar-ho després.

Sigui com sigui, malgrat totes les ximpleries amb què em justifiqui i com deia un company de curses, passada la primera hora em pregunto què estic fent aquí i quin sentit continuar corrent. Llavors recordo aquell escriptor beat que deia que preferia ser prim que famós, i segueixo corrent. La conclusió sempre és la mateixa: no se m’acut un lloc millor on estar que aquí, rodant sol sobre l’asfalt, demostrant-me que en sóc capaç. Que els tinc rodons, vaja.

He deixat enrere el km 10, en ple polígon El Pla de Molins de Rei. Ara estic corrent pel carril bici (desert) d’una recta interminable (de més d’1 km) que porta directe al municipi. Sense aturar-me, decideixo regalar-me la segona barreta energètica de fruits secs del dia: premi per la primera 10 k del dia. M’acabo l’aigua, bec una mica d’Aquarius, faig una foto de la meva ombra (petits jocs de corredor solitari). Somric i apujo una mica el ritme, sense fer-li cas al (torracollons) vent lateral que, des de que he deixat enrere Sant Feliu de Llobregat, no deixa de bufar.

El pont sobre el riu Llobregat
Molins de Rei passa sense més. Córrer per sòl urbà és més agraït que fer-ho pels polígons: veure gent i activitat al carrer fa que no pensi que estic cansat. Quan finalment deixo enrere el km 13, el traçat gira a l’esquerra , travessa el pont que passa per sobre de l’autopista, el riu Llobregat i l’autovia i, després d’un gir a la dreta, entra a Pallejà.

Travessar ponts amb vies ràpides a sota m’encanta. Sense deixar de córrer saludo els camions grossos que passen, i alguns corresponen fent sonar aquella espectacular botzina que tenen. És una manera de provocar un “efecte cursa” a mida. El seu so estrident m’anima. Responc amb un crit. I continuo el meu camí.

La fila que faig
Entro a Pallejà sabent que hi faré l’única parada del camí. Em fa mal l’exterior del genoll esquerra. Suposo que m’estic sobrecarregant. Gairebé no em queda Aquarius, i m’he acabat l’aigua abans d’arribar al casc urbà de Molins. Al km 16 entro al primer bar que trobo. Esbufego. Dic: “Bon dia”. La dona que hi ha darrere la barra em mira i diu: “Ui!”. Suposo que la fila que faig l’ha impressionat. Tinc cara de cansat, vaig suat, pantalons curts negres, samarreta negra, ulleres fosques, la motxilla.

Demano una ampolla d’aigua petita i una llauna d’Aquarius. Res fred, tot natural. Pago. Surto al carrer. A la gatzoneta, a la vorera, passo el contingut de la llauna a l’ampolla que ja portava amb les restes del primer Aquarius. Bec una mica de les dues coses. Em guardo les ampolles a les butxaques del pit de la motxilla, i tiro milles.

En el minut i pico que he parat, m’he recuperat del mal a la cama esquerra. És evident, doncs, que m’estic sobrecarregant. Hauria de deixar de córrer. El cos m’està avisant. Aquest dolor és previ a una lesió. Me’n sentiré durant dies si no m’aturo aviat. Però reprenc la marxa: porto 16 km, em queda una mica menys d’una 10 k i seré a casa.

El camí em porta a passar per davant d’on treballa una amiga de Martorell. Paro 10 segons, pico al vidre, em veu, surt, li faig dos petons i continuo, ara sí, el meu camí.

Les mini parades al bar i a la feina de la meva amiga m’han donat aire. Recorro els gairebé 4 km que em separen de Sant Andreu de la Barca, deixant enrere la benzinera i el túnel entre les dues poblacions, amb energies renovades. També m’anima pensar que després de Sant Andreu ja ve Martorell. Sant Andreu de la Barca passa com ha passat Molins de Rei. Veig gent, i això em distreu. Oblido el dolor, i senzillament rodo.

La meva primera Mitja Marató, i més
La línia imaginària dels 21 km (la distància de la Mitja Marató) la trepitjo sortint de Sant Andreu de la Barca, més o menys quan passo per davant del Club Mònica. Ho celebro amb la tercera i última barreta energètica. L’aridesa dels polígons del Congost em donen la benvinguda. Camions, cotxes, obres. Poca gent em mira, ningú m’anima.

Rebo un SMS quan estic passant per davant dels magatzems de roba i sabates. És el meu pare: “Fot-li fort!”, em diu. L’home sabia que aquest matí pensava córrer 25 km, però no sabia l’hora en què pensava fer-ho. La casualitat fa que m’enviï el missatge justament ara que tant ho necessito.

Finalment, deixo enrere els polígons i començo a baixar pel Congost. Veig Montserrat, al fons. Més cap aquí, les químiques de Martorell, l’autopista, el riu... i la primera rotonda (aquella que té forma de ronyó) del poble. El camí fa baixada però estic tant cansat que també em costa. Em fan mal les cames. Corro, crido, aixeco els braços. Penso en el meu avi, senyalo el cel, li dedico aquesta particular cursa, com li he dedicat totes les que he fet des de que va morir l’abril passat.

La meva iaia no m’entén
Entro al carrer del Mur. I recorro els darrers metres sense problemes. Quan arribo a casa, més casualitats: la meva iaia és al balcó. La crido, em mira, li dic que acabo d’arribar, que he sortit corrent del pis de Barcelona i no he parat fins ara. Crec que no entén el que li dic. “Que ets boig?”, diu. Sí que m’ha entès, sí.

Vaig a fer estiraments a la gespa de davant de casa. Orgullós del que acabo de fer. Baldat però orgullós. I un cop estirat, vaig al primer bar que trobo: entrepà de formatge amb tonyina, olives trencades i coca-cola.

(“Quan l’àngel de la musa m’inspira sóc l’al·lè d’un exèrcit d’un diví”. Mishima)

Distància recorreguda: 24,93 km
Temps: 2h 24’ 46’’
Ritme mig: 5,48 min/km
Poblacions del recorregut: Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Pallejà, Sant Andreu de la Barca, Martorell.

16/3/11

Murakami, el novelista que corría maratones

Aquí teniu la meva primera col·laboració amb la nova revista TALLER DE LETRAS.

Haruki Murakami es uno de los autores más influyentes y populares de la literatura contemporánea. En estas 'memorias' (De qué hablo cuando hablo de correr, Tusquets / Empúries, 2010) destripa sus dos pasiones: las carreras de fondo y el arte de narrar. Disciplina, determinación y sentido del ritmo son algunos de sus trucos. 

Una silueta menuda aunque vigorosa corre por el camino del río. Shorts y deportivas. En su cabeza hierven miles de imágenes, personajes y situaciones que más tarde plasmará en sus novelas. Su mirada refleja la determinación de continuarurdiendo ficcionesy devorando kilómetros.

Haruki Murakami (Kioto, 1949) escribe como corre y viceversa. Para el autor de Tokio blues, Kafka en la orilla o la más reciente 1Q84, novelas y maratones requieren el mismo rigor. Fondista y escritor incombustible, afirma que sólo compite contra sí mismo, que su objetivo es superar la marca anterior, aguantar toda la carrera sin caminar. Su premio -ventas, críticas y reconocimientos a parte- es el orgullo de mantener el nivel que él mismo se fija. De qué hablo cuando hablo de correr son las deliciosas memorias del Murakami corredor de fondo y también las reflexiones de un narrador excepcional, con sus manías y su duende.

Improvisación y ritmo sustentan su universo literario. Antes de hacerse novelista, el autor de After Dark regentaba un bar musical donde servía copas y sándwiches, con una incesante banda sonora hecha de música jazz. De ahí que Murakami apueste por una escritura que fluya y haga mover los pies al lector, como en un concierto. Romántico, oscuro y onírico, al japonés le basta un detalle para levantar su mundo de fantasía. El detonante puede ser una imagen o un personaje sugerente. El resto es fabular ante la página en blanco y detenerse antes de romper el ritmo, ahí coincide con Hemingway.

Otra de sus virtudes es que disfruta manteniendo el aislamiento necesario. Murakami nunca sale de noche mientras escribe un libro. Corre en soledad (una hora de silencio que le alimenta el alma) y trabaja en soledad. Y si la inspiración lo abandona, se ejercita facturando ensayos o traducciones hasta que recupera la confianza para seguir narrando. Escritor de costumbres, come frugalmente y se acuesta y se levanta con el sol. Riguroso como un corredor preparando su cuerpo para los 42.195 metros.

(Publicat per Jordi Benavente a la revista Taller de Letras.)

2/3/11

La bomba que sacsejà el Liceu

El cineasta Carles Balagué reflexiona sobre l‘atemptat anarquista de 1893 al Liceu, en què 20 persones van perdre la vida. 

El 7 de novembre de 1893, dimarts, plovia fort a Barcelona. Per la tarda, l’anarquista Santiago Salvador va entrar al Gran Teatre del Liceu per la porta de les classes populars amb dues bombes Orsini ocultes sota la camisa d’obrer de l’època. Aquell dia s’hi representaval’òpera de quatre actes Guillem Tell de Rossini. Durant el segon acte, Salvador va pensar que ja havia arribat el moment, i va deixar caure els dos mortífers artefactes sobre la platea. La detonació d’una de les bombes va matar 20 persones i en va ferir gairebé el doble. L’altra va fer llufa (la llegenda diu que va esmorteir-la la faldilla d’una senyora del públic). Més d’un segle després, el realitzador de cinema, crític i programador de les Sales Méliès Carles Balagué (Barcelona, 1949) reflexiona sobre aquell tràgic succés amb La bomba del liceu, la seva darrera pel·lícula documental.

Per a aquest exercici cinematogràfic de memòria històrica de 84 minuts de duració, Balagué compta amb la col·laboració dels escriptors Eduardo Mendoza i Francisco González Ledesma, el periodista Lluís Permanyer i la historiadora Dolors Marín, entre d’altres. Tots ells ajuden al director d’Arropiero, el vagabund de la mort (2008) i La Casita Blanca (2002) a reconstruir el context històric que va fer possible aquella carnisseria. El terrorisme anarquista contra les desigualtats socials, l’auge de l’alta burgesia catalana, el Modernisme i les execucions públiques que tenien lloc a la plaça Folch i Torres, on avui hi ha l’IES Milà i Fontanals. Alguns dels alumnes d’aquest centre també han participat en el documental.

La bomba del liceu és també (i sobretot) el dibuix d’una classe social que “feia cas omís de qualsevol tipus de reivindicació social –afirma el cineasta–, amb fortunes que tenien els seus orígens en el tràfic d’esclaus i en negocis comercials de diferents tipus i procedència”. El repte més gran que han hagut d’afrontar Balagué i el seu equip ha estat fer del documental “quelcom viu per a l’espectador”, diu el director.

Darrere la metralla i les vísceres escampades per l’explosió de La bomba del liceu també hi ha, en paraules del mateix Balagué, “la història d’una classe social que troba en l’òpera un espectacle total per a les seves manifestacions, on es succeeixen galanteigs amorosos, negocis, transaccions comercials i adulteris més o menys consentits”.

Gaudí i l’efecte Orsini

El mateix 1893, l’anarquista Paulí Pallás havia atemptat contra el capità general de Catalunya, llençant-li dues bombes Orsini als peus del cavall, en ple carrer. Abans de ser afusellat, Pallás va cridar que la venjança seria terrible. Dos mesos després, Santiago Salvador, originari de l’Aragó i amb un ampli passat criminal, entrava al Liceu amb dos artefactes explosius (grans i rodons com dues taronges) sota la levita. L’any següent, Salvador seria executat a garrot vil, a la plaça Folch i Torres, el patíbul de la ciutat, amb tres homes més. Era una època violenta i amb fortes tensions socials.

El mateix Gaudí deixaria constància poc després de l’impacte que van tenir aquests i d’altres fets tràgics en l’imaginari dels barcelonins de finals del segle XIX, decorant una de les mènsules del claustre del Roser de la Sagrada Família amb l’escultura d’un ésser malèfic que entregava una bomba Orsini a un anarquista.

Ironies de la història

¿Per què reviure l’eco de les explosions de finals del segle XIX, entrats ja al XXI? Balagué explica que sempre ha tingut “una fascinació per aquesta història del Liceu, perquè retrata molt bé l’època, què és i què ha estat Barcelona, i aquella burgesia que tenia la sensibilitat del Modernisme i alhora era esclavista convençuda”.

La perxa que necessitava Balagué, que lliga aquella bomba del segle XIX amb l’actualitat, és un fet que va tenir lloc el novembre del passat any 2005, quan un centenar de persones van irrompre amb pancartes al Gran Teatre del Liceu, en plena representació. Denunciaven l’especulació urbanística que, segons ells, pateix el districte de Ciutat Vella de Barcelona. La protesta va acabar sense més incidents i la representació de l’òpera (que aquella tarda també era de Rossini, com el 1893) va continuar.

Actualment, podeu veure aquest film documental que lliga un atemptat mític del segle XIX amb la memòria històrica de la ciutat i les reivindicacions socials que encara s’hi donen, als cines Méliès.

(Publicat per Jordi Benavente a Artbcn, publicació inèdita de la UPF, el març de 2010)

'La mala dona' que va consagrar Marc Pastor entre els millors del gènere negre català

La galeria de personatges que desplega Marc Pastor a La mala dona (La Magrana, Premi Crims de Tinta, 2008) és aclaparadora. Lladregots, buscavides, polítics, científics, prostitutes, policies, criminals, funcionaris, puteros, anarquistes, estafadors, pederastes, il·lusionistes i un llarg etcètera de secundaris de luxe de la Barcelona de la primera dècada del segle XX.

Però el que realment fascina de la novel·la és el narrador (omniscient i omnipotent, per motius obvis) que va triar l’autor: la Mort. En alguns moments, Pastor la utilitza com un personatge més, però molt especial. Un personatge camaleònic i poderosíssim, i alhora contingut, que descapdella la trama a poc a poc, la va desplegant pàgina a pàgina, atrapant el lector com una teranyina gegant. Com més llegeixes, com més t’hi endinses, més difícil resulta escapar-ne.

La mala dona és la crònica novel·lada d’una història real i esfereïdora ocorreguda a la Barcelona dels primers anys del segle XX. El referent de carn i òssos és l'Enriqueta Martí, una dona que segrestava nens, els sagnava i els esbudellava, i després en feia pomades i infusions amb les què traficava. Coneguda com la «vampira del carrer Ponent» per les seves pràctiques abominables, el seu cas va acabar destapant tota una trama fosca de perversió de menors que esquitxava algunes personalitats de la ciutat.

Marc Pastor (Barcelona, 1977), diplomat en Criminologia i Política Criminal i integrant de la policia científica dels Mossos d’Esquadra, s'ha inventat un inspector expeditiu i dur, de la vella escola, en Moisés Corvo. Ell i el seu company Juan Malsano seran els encarregats d'anar avançant en la investigació, per molt perillosa que es torni, i fins i tot quan els arriben ordres «de dalt» perquè deixin de «ficar el nas on no els demanen».

Per com dosifica la informació que va donant al lector; per algunes escenes impagables i alguns personatges, protagonistes o secundaris, rodons; pel narrador excepcional triat; per com utilitza la llengua catalana, repescant algunes expressions en desús, que reincorpora sense que grinyoli gaire el resultat final, i, en suma, pel còctel d’acció, sadisme, poesia, crueltat, història, investigació, creació i recreació de personatges; i homenatge al gènere que suposa La mala dona. Per tot plegat, valia la pena recuperar aquest títol... encara que sigui de 2008.

I també, i amb això tornem del 'flashback' al present, perquè Marc Pastor acaba de publicar una altra novel·la que mereix la nostra atenció: L’any de la plaga, –un artefacte literari encara més complex, «amb diverses capes», com diu el mateix autor–, de la què parlarem més endavant.

També podreu llegir un sorprenent relat negre d'aquest mosso escriptor a la genial antologia de la què ja vam parlar, fa unes setmanes, Crims.cat.



1/2/11

Les claus de la confecció d'un retrat robot


Un home amb una pistola irromp a l’escenari. Engrapa per darrere el Paco Camarasa, l’apunta al cap, i li etziba: «Vull l’original de l’última novel·la de l’Andreu Martín!». Visiblement nerviós, Camarasa, llibreter de la Negra y Criminal, li entrega un maletí a l’assaltant, que desapareix tan ràpid com havia aparegut. La capella del número 56 del Carrer de l’Hospital de Barcelona és plena de testimonis però quan, tot seguit, els Mossos d’Esquadra pregunten si algú és capaç d’explicar què ha passat i, sobretot, de descriure l’home de la pistola, només surten dos voluntaris, una senyora rossa i un noi amb ulleres.

Així és la BCNegra 2011, la trobada d’amants del gènere negre, policíac i criminal de Barcelona, organitzada per Camarasa. Aquí pot passar-hi de tot. Aquesta tarda (31 de gener) s’hi explicarà com es fan els retrats robot, també anomenats «retrats parlats» ja que són aquells dibuixos que realitza la policia en base a les descripcions orals dels testimonis d’algun fet delictiu. Camarasa ha reunit per a l’ocasió a dos mossos i una periodista de successos. Són el caporal Santi Tugores, integrant del Grup Central de Retrat Robot i Estudis Fisonòmics de la policia catalana, l’inspector Daniel Martínez, sotscap de la Policia Científica, i la redactora del diari Ara, Marta Català.

Les preguntes clau
El primer que cal fer, segons Martínez, és interrogar els testimonis per separat, per evitar que es «contaminin» els uns als altres i es confongui la versió de cadascú. Les preguntes solen ser sempre les mateixes, afegeix Tugores: Què ha vist, vostè? Què ha passat, exactament? Quant ha durat, tot plegat? Podria descriure físicament el presumpte agressor? I, finalment, la pregunta clau: el reconeixeria, si el tornés a veure?

«El 90% de l’èxit d’un retrat robot depèn de la descripció que aporta el testimoni», diu Martínez. Però fer-ho bé, ser un testimoni útil per a la investigació que realitza la policia, no és fàcil. No sempre estem per captar tots els detalls quan la violència esclata davant nostre. El pànic i els nervis no ajuden a retenir la imatge nítida del succés viscut. Amb tot, els dos voluntaris d’aquesta tarda no ho fan gens malament. Sobretot ella, que ha descrit amb tot luxe de detalls les faccions, el pentinat, la complexió física, el vestuari, l’edat i l’alçada aproximades del sospitós. «Ja ens agradaria que tothom ho fes així de bé», diu Tugores, que l’acaba triant com a testimoni principal.

L’empatia de l’artista
Mentre els assistents a aquesta classe magistral observen en una pantalla gegant com el caporal esbossa amb llapis el que acabarà sent el rostre d’un home, la periodista interroga l’inspector perquè doni detalls d’aquest particular mètode policial. «A banda del talent pel dibuix i dels coneixements tècnics evidents (Tugores ha estudiat dibuix artístic, per exemple), per fer un bon retrat robot també és necessària l’empatia i saber extreure la informació objectiva de les paraules del testimoni», diu Martínez. S’ha de saber preguntar, s’han de saber interpretar les respostes i, al final, s’han de saber convertir les paraules en trets facials, i plasmar-los al paper.

Només a l’àrea metropolitana de Barcelona, la policia realitza uns 70 retrats robot cada any. Els Cos dels Mossos d’Esquadra sol tenir un dibuixant a cada Àrea Bàsica Policial, a banda dels tres especialistes que hi ha a Serveis Centrals, que es desplacen a qualsevol comissaria sempre que cal. Fa un parell de setmanes, una patrulla de la província de Girona va detenir un presumpte agressor sexual a partir del retrat robot confeccionat gràcies a la descripció que havia fet la víctima de l’agressió, explica l’inspector Martínez.

Segons el policia, el dibuix fet a mà segueix sent més efectiu que el retrat informàtic, que també s'utilitza, però que «acaba semblant tant una fotografia que pot confondre els records del testimoni». Per això, malgrat que sembli més rudimentari, els investigadors prefereixen el mètode tradicional.

La BCNegra 2011 continua
En menys d’una hora Tugores ha composat el rostre del sospitós, segons la versió de la testimoni voluntària. Com que això és la BCNegra, aquí no es deté a ningú, al contrari. L’home de la pistola torna a sortir, ara ja desarmat, i somriu, abraçat a Camarasa. Ara resulta que es coneixien. «M’hi assemblo una mica, no?», pregunta el sospitós, rialler, mentre es compara amb el retrat robot. «En tot cas, hem conegut una mica més una part del treball que fa la nostra policia», conclou Camarasa. I la trobada més negra i criminal continua...