Gary Snyder, el ‘pòtol místic’ original

Publicat a l'ARA llegim.

Jack Kerouac va rebatejar el seu amic Gary Snyder com a Japhy Ryder i va fer-lo protagonista de la novel·la The dharma bums (1958), traduïda al català el 1967 per Manuel de Pedrolo com Els pòtols místics : “S’havia criat en una cabana de troncs, perduda enmig del bosc [...]. Avançava pel carrer amb aquelles curioses gambades llargues pròpies dels escaladors. A l’esquena duia una petita motxilla plena de llibres”. Els havia presentat el poeta Allen Ginsberg el 1955, i Gary Snyder tenia només 25 anys, però la seguretat que mostrava i l’experiència acumulada fent de guarda forestal i de llenyataire van enlluernar Kerouac, que encara no havia publicat On the road i no deixava de buscar acció i coses autèntiques: als camins, a la vida nocturna de les grans ciutats o a la filosofia oriental.

Parlaven de budisme, de poesia, de sobreviure en plena natura salvatge: va ser Snyder qui va dur Kerouac fins al cim del Matterhorn; qui hi va pujar mig despullat i, un cop dalt, va proferir “el seu cant d’alegria, de Buda triomfant de les muntanyes”, i va baixar-ne “corrent, saltant, caient sobre els talons de les sabates, rebotant dos metres més enllà, corrent de nou i proferint tot de crits mentre volava pels vessants del món”. Tot això diu Kerouac a Els pòtols místics, i també que “mai no havia conegut unes persones tan estrafolàries i al mateix temps tan serioses i vehements”.

L’editorial Quid Pro Quo publica ara els Assaigs sobre vida i natura, de Gary Snyder, traduïts al català per José Luis Regojo. Són quatre textos extrets del llibre The practice of the wild (1990), que tornen a posar sobre la taula l’obra d’aquest incombustible i afable californià de 89 anys: poeta, muntanyenc, assagista, professor universitari, ecologista, budista zen, integrant de la Generació Beat i Premi Pulitzer de poesia per Turtle Island (1975). Tant els assajos com la poesia de Gary Snyder mostren, segons Regojo, “el camí cap a la desobediència civil a la manera de Thoreau, a través de la llibertat d’una vida senzilla i honesta en contacte amb la natura”. “És un obrer de la poesia, la filosofia, el budisme i l’ecologia -afirma el seu traductor-. Una persona per a qui meditar no és només seure durant hores en un temple, també pot ser canviar els bolquers als fills, cultivar la terra o arreglar el cotxe”.

A finals dels 50, Snyder va decidir allunyar-se de la Generació Beat i va anar-se’n a viure deu anys al Japó en diversos monestirs budistes zen. Abans, però, li havia transmès a Kerouac una visió: “Pòtols místics que es neguen a acceptar que calgui consumir tota la producció i, per tant, que calgui treballar per gaudir del privilegi de consumir totes aquestes porcades que no els agraden, com neveres, televisors, cotxes. Milions de xicots americans vagabundejant amb les seves motxilles”. Kerouac va plasmar la visió a Els pòtols místics, clara precursora del moviment hippy.

En aquest sentit, als Assaigs, Snyder hi denuncia que massa governs i universitats d’arreu tenen “prejudicis contra el món natural, i també contra el passat, contra la història”, guiats pel que ell titlla de “creacionisme de cambra de comerç que es declara satisfet davant la divina presència d’un centre comercial”. Per això Regojo veu en Snyder un “Thoreau del segle XX” més actual que mai, per la “visió sociopolítica del budisme zen i pel seu anarcopacifisme i ecologisme”, i per això afirma que els Assaigs són “una mena de testament ecològic que ens deixa, que barreja el budisme zen, les tradicions ameríndies i la mística del que és salvatge”.
CONSCIÈNCIA ECOLÒGICA ‘BEATNIK’

Al llibre Les muntanyes són la teva ment (Tushita, 2013; traduït per Jaume Subirana i el mateix Regojo), Snyder ja advertia que el que passa actualment arreu del món, “a l’oceà, a la praderia, al bosc, a la sabana i al desert, a tots els espais i hàbitats, es pot comparar a una guerra contra la naturalesa”. S’entén que Allen Ginsberg digués que Snyder era “la consciència ecològica” de la Generació Beat.

Regojo també explica orgullós que va conèixer el poeta zen en persona l’any 1982, quan estava becat a la universitat californiana de La Verne. Diu que és una persona alegre i amb sentit de l’humor, que gaudeix de cada moment i que li encanten el vi i les croquetes. El llavors jove traductor va acabar passant un cap de setmana a casa de Snyder, a les muntanyes, amb la seva dona Masa i els dos nanos. Dos dies que van convertir-se en cinc perquè “de sobte va caure la nevada del segle i em vaig trobar vivint amb ells alguns dels poemes que havia traduït”. L’amistat encara els dura.

“Snyder ha demostrat -assegura Regojo- que les filosofies ameríndies, les orientals i les occidentals tenen en comú, sobretot, la defensa de la natura. Mentre que nosaltres, en la nostra guerra per domesticar la natura, no fem res més que cavar-nos la pròpia tomba”. D’això ens adverteix, de fet, Snyder (un dels últims poetes beatniks, juntament amb el centenari Lawrence Ferlinghetti), quan escriu: “Diguin el que diguin els nombres, els pics nevats són sempre molt més amunt que allà on puguin arribar els avions”.

Entrevistar Borges, als 22 anys! La carxofa de Julià Guillamon

Publicat a LA LLANÇA

Saber improvisar —i caure sempre dret— és indispensable. En periodisme i a la vida. Però què passa si només tens vint-i-dos anys, i no ets periodista sinó estudiant de Filologia Catalana però ja escrius a l’Avui, i t’envien a entrevistar Jorge Luis Borges? Fem una petita pausa dramàtica, per poder-nos-ho imaginar: Borges en persona, amic meu, l’autor de Ficciones, El Aleph o El libro de arena.

L’escena —l’aventura— és real, i va protagonitzar-la l’escriptor i crític literari Julià Guillamon (Barcelona, 1962), que aquest dimarts al vespre ha estat a la nau de l’editorial Comanegra, acompanyat pels periodistes Montserrat Camps i Jordi Nopca, per presentar Deu entrevistes, un llibre que, a banda de la de Borges, inclou també les que el jove Guillamon (“les feines de responsabilitat obliguen a espavilar-se”) va fer a Pere Calders, Quim Monzó, Giorgio Bassani, Maria Aurèlia Capmany, Terenci Moix, Joan de Sagarra, Sisa, Pau Riba i Robert Coover, durant la dècada dels 80, per a l’Avui i Lletra de canvi.

“Jo he sigut un privilegiat total, a la vida. M’ha anat tot de cara, sempre. Quan em va fitxar l’Agustí Pons a l’Avui, jo anava al diari cada dia però ell em deia ‘tu no fotis res, dedica’t a preparar l’entrevista’, i jo llegia molt, m’ho llegia tot, i després arribava allà, un nano de vint-i-dos anys, començava a preguntar coses concretes dels llibres, i els autors quedaven impressionats”. Vet aquí, doncs, una part del Mètode Guillamon explicat per ell mateix, que també diu que va tenir sort que el precedissin la Montserrat Roig i el Baltasar Porcel, “que havien entrevistat sistemàticament a tot déu”. I no només això: “Les entrevistes de la Roig estan fetes amb el ganivet a la boca, sempre polemitzava, es barallava i contradeia els entrevistats. I el Porcel tenia l’actitud del paio que venia del poble, d’Andratx, i que havia triomfat, i se’n reia una mica dels personatges. Eren entrevistadors heavies”, afirma Guillamon. “I de cop apareixies tu, com un noi càndid, que t’ho havies llegit tot, i això creava bon rotllo”.

Aquestes Deu entrevistes són peces llargues en què no importa tant l’excusa de l’actualitat com la conversa distesa i en profunditat. Hi trobem a Quim Monzó, “que per a mi era com un germà gran” i que està “en plena forma i les fot amb tota la seva mala llet”; Terenci Moix, que està “estupendo, s’havia separat de l’Enric Majó i s’havia posat cabell”; Joan de Sagarra, “implacable, que fotia unes castanyes increïbles”; la Capmany, “que era una persona extraordinària i molt positiva, i això que al final li foto el dit a l’ull perquè li vaig dir: tu creus que t’has de dedicar a fer de regidora?”.
Pel gust de parlar sense pressa

Guillamon, Camps i Nopca coincideixen que actualment costa que els mitjans comprin aquest tipus de peça: ja només s’entrevista per coses concretes i no pel gust de parlar de tot i sense pressa. A l’entrevista amb Borges, per exemple, la menció al llibre que venia a presentar es fa al final, i fins aquell moment la conversa fa una marrada interessant, segons la curiositat de l’un i la predisposició de l’altre.

És evident que l’autor de La ciutat interrompuda no va ser l’únic que va entrevistar Borges en la seva última visita a Barcelona [l’argentí va morir l’any següent], però només ell va trencar el gel parlant-li del seu mestre: “El primer que vaig fer, en comptes de preguntar-li per ell, va ser preguntar-li per qui ell considerava el seu mestre, Macedonio Fernández... I llavors es va deixar anar”, recorda Guillamon. Un cop publicat a l’Avui el resultat, la cap de premsa d’Alianza va trucar l’Agustí Pons per dir-li que Borges n’havia quedat molt content i que havia dit “quin noi més simpàtic, no sembla català”.

Guillamon no sap on va quedar la cinta de casset on va enregistrar aquella conversa (que ara, íntegra, seria un document històric). Tampoc no va demanar-li al fotògraf Ferran Cendra que li fes cap foto amb el creador de Tlön, Uqbar, Orbis Tertius. “El món era així, cada dia era com una festa, avui tenies el Borges, demà tenies no sé qui”, ironitza.

No és en va que a la coberta hi hagi una carxofa, verda sobre blanc, obra d’America Sanchez. La “carxofa” és el nom que rep el micròfon que es planta sota el nas dels entrevistats, i homenatja això: les ganes d’escoltar. Aquestes deu entrevistes (“podrien haver estat dotze, amb Pere Gimferrer i Joan Brossa, però vaig pensar que això ja introduïa un altre rotllo; també he deixat fora les de Perucho i Palau i Fabre, de qui ja he fet més coses”) mostren un Guillamon curiós, ràpid i desimbolt, que ja sabia treure suc de qui tenia davant. I això que tot li ve, explica ell mateix, del fotimer d’hores que va passar-se de petit, a la fonda que tenien a casa, avorrit, llegint el diari.

#Versirevers (17) Antònia Vicens: “La poesia no té sexe ni edat”

Publicat a LA LLANÇA

Per sobreviure, Antònia Vicens (Santanyí, 1941) diu que de nena, quan pensava què volia ser de gran, tenia molt clar que “no volia ser un home ni una dona ni un animal”, i de sobte, un dia, va trobar la resposta: “Seré paraula. I he viscut sempre aferrada a les paraules per sobreviure”. La seva primera novel·la, 39º a l’ombra (reeditada ara per Lleonard Muntaner), va escriure-la l’any 67, de nit, amagada al lavabo del bungalou per a les treballadores de l’hotel mallorquí on feia de secretària (perquè l’amo no digués que gastava massa llum). Obstinada com un meteorit.

Això del “Vers i revers” són sempre les mateixes preguntes adreçades, de tu, a un o una poeta. L’important són les respostes, que s’envolen, que esclaten, que juguen, que brillen, que tallen, segons l’esperit de cadascú. Però aquest cop ha estat tota una altra cosa: amb l’Antònia Vicens m’ha costat emprar aquest tu pelat. Perquè a aquesta dona m’hi acostava de manera reverencial. Pel seu mestratge. Per la fondària dels seus versos parcs i foscos:

llances trossos dels teus ulls al gos se’ls menja
com si fossin
poemes

Tan parcs com les seves respostes, despullades de tot artifici, i de tota ambició que no sigui la de dir amb precisió i llum esmolada allò que vol dir. I tot, sempre, amb aquesta barreja tan seva de sensibilitat extrema i de modèstia, de foc i de fred, aquesta duresa tan seva. Com quan diu: “Sempre havia volgut creure que escriure era total llibertat però ara pens que a vegades som esclava de la poesia. He arribat a pensar que em maltracta”.

Després de quatre dècades publicant narrativa, el 2009 va treure el seu primer poemari, Lovely (reeditat, ara, per Cafè Central – Eumo Editorial):

Mai no et varen dir una paraula
que fes olor
de tendresa.

Després van venir Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013), Fred als ulls (Cafè Central – Eumo Editorial, 2015) i, el més recent, Tots els cavalls (LaBreu, 2017):

Just obrir les persianes floriren gladiols
i roses silvestres n’agafava un ram
m’omplia els cabells de pètals fins
que cavalls desbocats
em varen potejar el ventre.

Mentrestant, Vicens ha anat acumulant premis: Creu de Sant Jordi, Premi Cavall Verd, Premio Nacional de Poesía, Premi Ramon Llull al conjunt de la seva obra, Premi Nacional de la Generalitat de Catalunya, premi Jaume Fuster de l’AELC. Com gairebé tots els bons, és de les que dubta: “Les galerades poden anar i venir deu vegades”, diu. I afegeix: “Tenc tendència a posar-me les paraules a les mans i pesar-les”. Amb tots vosaltres, Antònia Vicens:

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
No m'atrevesc a dir per a què serveix perquè tampoc no sé ben bé què és. I no m'agradaria pensar que és una cosa útil; si ho fos supòs que deixaria d'escriure’n. Ja que, la poesia, sent que ens envolta, que abasta la vida, la mort, i d'alguna manera la passió i la bogeria en tots els sentits. Diríem que amb ella caminem per la vida cap a la mort.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
Vaig començar a llegir-ne abans d'aprendre a llegir. A casa hi havia un corral amb aviram, ramells i llegums; tot floria d'alguna manera, tot moria també i els meus ulls de criatura ho llegien. Llavors hi havia el cel amb els seus canvis d'humor, i molt a prop la mar que era bellesa i terror i música, i els meus ulls també ho llegien.

Per què n’escrius?
Perquè de petita quan pensava què vull ser de gran i observava les dones del meu poble cercant trobar un model, una il·lusió on aferrar-me, no m'agradava la vida de cap, m'horroritzava la monotonia i la servitud en què vivien; llavors mirava els homes que en acabar el jornal tots suats es canviaven la camisa i se n'anaven al cafè a jugar a cartes i tampoc no m'agradava la vida que feien, i els animals tots eren de càrrega i de feina o de sacrifici. Així no volia ser un home ni una dona ni un animal. I un dia vaig trobar la resposta: seré paraula. I he viscut sempre aferrada a les paraules per sobreviure.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Una vegada he acabat el llibre i s'ha publicat, ja hi pos una certa distància, ja és com si el llibre no fos meu, sinó del lector que el tria.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Només escric quan un poemari, amb un tema concret i la seva música particular em cau a sobre, exigent i no m'amolla. I visc com desficiosa nit i dia fins que el don per acabat.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
No tenc horari ni taula per escriure. Així escric a qualsevol lloc. Normalment primer l'escric a mà i vaig travant cadències i significats a l'ordinador. A vegades en dejú i a vegades amb dos cafès, o de matinada si m'inquieta. Sempre havia volgut creure que escriure era total llibertat però ara pens que a vegades som esclava de la poesia. He arribat a pensar que em maltracta. Quan acab un llibre sempre em dic que serà el darrer; però hi torn a caure perquè els versos són molt posturetes i es presenten atractius i seductors, a vegades dins el somni.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Em sol venir el llibre sencer; normalment descart poemes. Pot néixer amb setanta poemes i quedar-se amb quaranta.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Tenc alguns lectors de confiança, i la darrera versió la don a llegir al meu fill que sempre és molt cruel amb el seu criteri i per això m'ajuda moltíssim. I he d'agrair als editors la paciència perquè les galerades poden anar i venir deu vegades. En veu alta sempre, també la prosa. Tenc tendència a posar-me les paraules a les mans i pesar-les.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Això de guanyar lectors si de cas és feina de les editorials. Jo no escric mai pensant que si un lector que si mil. Que la poesia s’apreciï ja des dels instituts em sembla que bastaria que hi hagués professors enamorats de la poesia, i que l'encomanassin, sense imposar noms ni tendències. Que la lectura és com les sabates, cada lector ha de trobar la seva mida.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Quan era molt joveneta Bernat Vidal i Tomàs em va deixar llibres i em va escoltar. Sempre pens que em va salvar la vida, ja que a casa no hi havia llibres, i al poble ni llibreries ni biblioteca.

Et sents part d’una generació?
No… Gens. Pens que la poesia no té sexe ni edat.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Els contemporanis de capçalera van canviant i també amuntegant-se. Un que no es mou gaire és Walter Benjamin amb els seus Somnis, i ara mateix li fan companyia Càntics d'ombres, de Jaume Pont, Un assassin blanc comme neige, de Christian Bobin, Ciutat de Mal, de Jaume C. Pons, Lengua de lobo, de Rodolfo Häsler, Ancestral, de Lluís Calvo, Ariel i els cossos, de Sebastià Portell, Contes exemplars, de Sophia de Mello, El paradís són els altres, de Valter Hugo Mäe, Lítica, de Lucia Pietrelli, La nit transeünt, de Joan Navarro, Altres semideus, de l'Anna Gual, Auguris d’innocència, de Patti Smith (traduïda per la Laia Malo) i Balades no pagades, d’Alda Merini (traduïda per Nora Albert). Clàssics? Dante, Leopardi, Blake, Llull… Són tants!

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
dSERVITUD

Acabes vinclant l'esquena davant la pàgina en blanc.
Si no escrius les paraules t'esclaten
dins la boca
t'inunden els pits
les entranyes. Tu
que cada dia obres les finestres perquè
entri el desig. O com es digui matar
la set d'estar en gràcia.

Es pot viure amb la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
No m'he proposat mai viure de la poesia ni de la narrativa; m'hagués semblat una servitud. Ara estic jubilada.

A Besźel i Ul Qoma també s’hi parla català

Publicat a La Llança

Hi ha paraules en anglès que són com daus de disset cares o més: “Breach” n’és una, per exemple. Esquerda, obertura, fissura, violar, infringir, crebantar, trencar, traspassar, travessar, emergir, infracció, ruptura, abús, violació, incompliment, traïció, fuga. Segons com i acompanyada de segons què, “breach” pot voler dir tots aquests noms i verbs, i moltes coses més. El traductor Ferran Ràfols (Barcelona, 1975) —que si fos doblador diríem que ha sigut la veu catalana de Conrad, Carver, Pynchon, David Foster Wallace, Patricia Highsmith i Siri Hustvedt, entre altres— ha hagut d’agafar fa poc “breach” per les banyes, i enfrontar-s’hi, per portar-nos en català La ciutat i la ciutat (Mai Més, 2019), la novel·la en què l’escriptor londinenc China Miéville (1972) fusiona el gènere negre i el fantàstic amb un resultat tan inquietant com fascinant, i que va fer-lo mereixedor dels premis Hugo, Arthur C. Clarke, Ignotus i World Fantasy Award, per dir-ne només alguns.

“La novel·la té un cert vocabulari propi que calia anar recreant, i una veu molt definida, però això ja acostuma a passar”, diu Ràfols. “El cas és que a l'original la paraula ‘breach’ surt constantment i es beneficia de la meravellosa elasticitat de l'anglès: pot funcionar com a nom i com a verb, en sentits diferents, i Miéville en certa manera construeix el llibre entorn de les possibilitats d'aquesta paraula”.

No revelarem ara la tria decisiva que va fer el traductor. Ja la descobriran llegint aquesta novel·la que, segons el propi Ràfols, amaga “una idea potentíssima, d'aquelles que et fan explotar el cap, com s'acostuma a dir, i desenvolupada amb una destresa i un grau de detall fascinant. El món de les dues ciutats. Un món que Miéville sap fer concret i alhora profundament ambigu, i que constantment s'obre a interpretacions (relliscoses?) de caire filosòfic”.

A l’altra banda de la bellíssima coberta il·lustrada per Cinta Vidal, el plantejament: troben una dona morta a la ciutat de Besźel, en algun lloc dels confins d’Europa. L’inspector Borlú ha de viatjar de la decadent Besźel a la ciutat veïna, rival i idèntica d’Ul Qoma, per trobar-se amb el detectiu Qussim Dhatt. Un viatge que serà tant físic com psíquic. Els dos detectius es veuran immersos en un submon en què uns intenten destruir la ciutat veïna i uns altres pretenen fusionar-les. I no trigaran a sospitar que escatir el cas els pot costar molt més que la vida.
Una novel·la per a la mare

Segons els editors de Mai Més, Sergio Pérez i Judit Terradellas, Miéville “és un autor complex i profund: les seves històries tenen molta càrrega política, lingüística, social. I La ciutat i la ciutat té tot això, però a la vegada és bastant accessible”. Va escriure-la després que la seva mare li demanés una novel·la que ella pogués gaudir. I d’aquí ve aquesta història policíaca amb elements de ciència-ficció i fantasia que, segons els editors, és “com si Philippe Marloweinvestigués un crim en una de les ciutats invisibles d’Italo Calvino, o com si Kafka, ara, visqués a Estocolm i publiqués novel·les noir”.

“Miéville és el millor que li podia passar a la fantasia, junt amb George R. R. Martin, durant el canvi de segle (i de mil·lenni)”, assegura Antonio Torrubia, de la llibreria barcelonina especialitzada en gènere fantàstic Gigamesh. “Va ser un revulsiu als clons de Tolkien, que vam gaudir en el seu moment. Però necessitàvem trencar d’una vegada amb la tradició”.

Alt i cepat, cap pelat i amb una ment prodigiosa, Miéville va trencar quan i per on calia, diu Torrubia. I ha tocat molts pals: el western modern, el contacte amb civilitzacions extraterrestres, el surrealisme ucrònic, o reescriure Moby Dick en clau juvenil. Fins i tot va parir un vibrant assaig històric sobre la Revolució Russa de 1917. Torrubia explica també que (a través de l’editora Marta Rossich, de Nova) va poder conèixer el londinenc en persona: “Tot i l’aparença de porter de discoteca, és un geni. Reflexiona cada pregunta, respon de manera tranquil·la i pausada. És una de les veus més lúcides del panorama literari actual. Imposa tenir-lo davant. Té una aura carismàtica i una energia bestial”.

I Torrubia no explica tot això com un fan tremolós, sinó com un paio que s’ha cremat la vista llegint molt i de tot, dins del(s) gènere(s) que serveix a Gigamesh (on és conegut com “el Llibreter del Mal”, cosa que mereix tot un altre article). Diu que el propi Miéville reconeix la influència que han tingut en la seva obra autors com Ballard, Michael John Harrison, Moorcock o Disch. Però ell hi detecta també reminiscències de Lovecraft, Mervyn Peake, Gene Wolfe o els germans russos Arkadi i Boris Strugatski, que l’anglès ha sabut condensar en el seu estil personalíssim.

Pérez i Terradellas, els editors de Mai Més (editorial nascuda aquest mateix 2019), diuen que tenen una llista d’autors de culte encara inèdits en català: “És un llistat que confeccionem des de fa temps, i veure-hi China Miéville era especialment sagnant. També hi ha veus qualificades, com Ricard Ruiz Garzón o Marc Pastor, que feia anys que el reclamaven en català. És un nom recurrent en les converses d’aficionats al gènere i en canvi fora d’aquest àmbit encara és desconegut. Però segur que acabarà transcendint l'etiqueta, com Le Guin o Bradbury”.

Torrubia constata aquest poc interès en Miéville fora dels consumidors habituals i creu que és perquè “no és fàcil abordar la seva obra”. Assegura que La ciutat i la ciutat n’és la millor via d’entrada i augura que a finals d’any aquest títol serà, segur, a la llista dels més venuts a Gigamesh, al costat de la traducció al català de Blanca Busquets de La mà esquerra de la foscor (Raig Verd, 2019), d’Ursula K. Le Guin.

Hi ha una cosa més. Una no-pregunta sobre “la possible relació entre el món que descriu el llibre i certes realitats polítiques, molt especialment la que tenim ara i aquí”, en paraules de Ràfols, que el propi traductor no va respondre, dient que “l'original es va publicar fa deu anys, i Miéville ha deixat clar que no està basat en cap situació política concreta. Però, llegit avui, diria que és inevitable pensar almenys una mica en la Catalunya actual”.