12/4/17

Andreu González: “El que fas explica molt més de tu que allò que dius de tu mateix”

“De moment, 20 llibres”, explica ell mateix, en la seva biografia del Twitter. L’escriptor martorellenc Andreu González (l’Hospitalet de Llobregat, 1974) és tan prolífic com eclèctic: escriu poesia, novel·la històrica, assaigs amb molta conya, relats, ressenyes, crítiques, articles d’opinió i tuits. Incombustible, González també és el pare de dues nenes guapíssimes, i el filòleg responsable del Servei Local de Català de Martorell. Aquest mes publica el poemari Epigrames de Telobis (Meteora, 2017), que es va endur el premi Narcís Lunes i Boloix de Sant Vicenç dels Horts de 2016.

─Un cop llegits els 61 epigrames, trobo que no és un llibre gaire alegre.

─Segons Marcial, hi havia diferents tipus d’epigrames: mel, acetum, sal, fel. En els meus hi ha poca mel i força fel. I sal i corrosió. Segur que és una poesia que descol·loca, si estàs avesat a llegir-ne de més lírica. Són fiblades, atzagaiades o gotetes de mel, segons el cas.

─Aquest format autoimposat, l’epigrama, ha estat més com una cotilla que et limitava o com una trava fèrtil, a l’estil oulipià? 

─Més aviat això segon. Quan començo a escriure epigrames, n’escric a raig. Em poso en mode epigrames, per dir-ho així, i me’n venen al cap a tothora. El llibre sencer, en una primera versió, el vaig enllestir en menys d’un mes. Si a qui sigui li dius que escrigui sobre el que vulgui, sovint es perd. Les restriccions, paradoxalment, esperonen la creativitat.

─“Telobis”, perquè tots van ser pensats i escrits aquí?

─Hi ha una dada molt bèstia: tots els meus llibres els he escrit a Martorell. Tots. I ja en porto 20. Jo ja escrivia a l’Hospitalet, però era un autor inèdit. No sé què ho va fer que a Martorell hi vaig trobar el desllorigador de la creativitat literària: el fet de marxar de casa dels pares, el matrimoni, la independència econòmica… Crec que li devia aquest petit homenatge a una població on no vaig néixer, però que és casa meva. A més, he deixat el nom Telobis perquè sempre hi haurà algú que descobrirà gràcies al llibre la vinculació que té aquest topònim amb Martorell.

─Toques quasi tots els gèneres. Encara t’estàs buscant o senzillament ets un artesà tot-terreny de les lletres?

─No soc un gran teòric de res. M’agrada la propaganda pel fet. Quan badava, mos pares em deien una dita que algun cop repeteixo a mes filles, encara que l’he d’explicar molt, perquè si no, és com si els parlés en xinès: “Dímelo hilando”. És a dir, que no t’aturis, que el que fas explica molt més de tu que allò que dius de tu mateix. Quan deixes de pedalar, caus. M’agrada pensar que sé escriure moltes coses, per bé que intueixo que les distàncies curtes (articles, poemes i contes) m’escauen més. Els gèneres menys comercials, vaja.

─Escrivint tant, es pot viure d’escriure?

─Per a mi, escriure no és una afició, sinó una manera de viure. Dir-ne hobby, doncs, es queda massa curt. Però davant l’optimisme de la voluntat sempre hi ha la cara de pomes agres de la raó. La crisi econòmica ha escapçat moltes vocacions literàries i encara haurem de veure si ha arramblat la meva. Durant uns anys vaig ser un escriptor semiprofessional, amb una agent literària i tota la pesca. Un autor dels que es paguen una part de la hipoteca amb els guanys dels llibres, per entendre’ns. Ara mateix, però, soc més a prop de l’amateurisme que de la professionalització. Per intentar posar-me en òrbita de nou, torno a tenir agent: el Santi Baró, d’Èxit. El mateix que el Jesús Lana, vaja. Crec que és un bon recomençament.

─Comences fort. En el primer epigrama dius que “ja que no són prou bons, / almenys sí que són breus”. Sense ironia no hi ha poesia? O no és ironia?

─Bé, és una captatio benevolentiae. Un tòpic, en el bon sentit de la paraula: un lloc de sedimentació temàtica, un tema al qual recórrer. Però sí que transmet una mica la idea de la musa amb texans a la qual deia encomanar-se García Montero. La meva és una poesia amb una impossible propensió al mite (Gil de Biedma dixit) i que no es vol prendre gaire seriosament a si mateixa.

─Parles de deixar d’assistir a recitals poètics pel “quid pro quo del compromís” i de com dir-li a un amic que el que escriu no t’emociona. Tant dur és ser i estar entre escriptors?

─Segur que hi ha coses pitjors a la vida. Però l’amic Josep Carol em va dir un cop alguna cosa així com que la literatura era meravellosa i el món literari, un femer. Hi estic força d’acord. Com li dius a un amic que no t’agrada el que escriu?

─També reben els que diuen que són d’esquerres però s’han aburgesat; els garrepes; els emprenedors que emprenen moltes coses i no acaben mai res…

─Sí, és clar. Mai no es diu a qui es refereix cada poema, però quan l’escric gairebé sempre tinc al cap una persona. Òbviament, si em preguntessin si va per en tal o en tal altre, ho negaré tot si no és sota tortura. Això a banda, també hi ha alguns epigrames que me’ls dirigeixo a mi, però tampoc no diré quins són.

─Fins i tot tu, acabes llepant: ”Et tens massa avorrit: / et saps massa els teus trucs”, escrius. 

─Veus? Aquest sí que parla de mi. Francesc Pujols sempre deia que ell no abandonà la poesia, que la poesia l’abandonà a ell. Em sembla molt ben expressat. Altres autors han passat per silencis poètics prolongats. De fet, entre l’any 2008 i el 2016 només vaig escriure un llibre de poemes: aquest. Va haver-hi un moment que em va espantar la idea que els lectors pensessin: “Oh, no! Un altre cop els versos de la màquina de fer xurros de l’Andreu González”. El domini de l’ofici pot tenir com a contrapartida la pèrdua de frescor, trobar-se repetint fórmules efectives però que ja havies assajat. És allò de fer com Kubrick (ara una pel·lícula antibèl·lica, ara una d’històrica, ara una de por, ara una distòpia, etc.) o bé encasellar-te. Així que vaig optar per dirigir les meves energies cap a altres gèneres i callar en l’àmbit poètic.


─Hi ha un reconeixement a qui s’ho mereix, com el Mario Soria, que “pinta des dels catorze / tothora, cada dia”.

─És un pintor admirable. Un dia em va deixar entrevistar-lo al seu estudi i em va impactar. A vegades pengem etiquetes amb frivolitat (“en tal és pintor, en tal altre és escriptor”) a partir de declaracions d’intencions. Però els artistes de debò, els que no esperen a ningú per emprendre, ni les subvencions ni els elogis, no descansen, no ho saben fer.

─També hi surten “dos motius / per prosseguir endavant. / Tots dos amb nom de dona, / tots dos amb nom de filla”.

─Sempre dic que el moment més feliç de la meva vida va ser cap a les 2 del migdia del 24 de juliol de 2007, quan la meva filla gran va treure el caparró del ventre de sa mare. A partir d’aquell dia he seguit viu, però el meu moment vital més àlgid va ser aquell. No és un assumpte que es pugui racionalitzar. És el moment de la incerta glòria, fugissera com el raig de sol d’abril. Quan tens la primera criatura, la vida t’atropella, t’aparta del seu camí i passes a ser un actor secundari. Important, però secundari.

─El dia abans que el Barça protagonitzés la remuntada més sonada de la història de la Champions, algú preguntava a les xarxes socials: “En què teniu menys fe, en la remuntada o en el Procés?”. Tu que has escrit 100 motius per ser del Barça i Herois indepes, els veritables impulsors del Procés, amb en Jordi Calvís, ¿com ho veus, tot plegat?

─Permet-me guardar silenci: no cal donar gaires pistes als rivals polítics. Quan s’equivoquen, cal deixar-los fer. Crec que Catalunya ho té relativament ben encarrilat per esdevenir un Estat independent en un termini curt i que això ens permetrà començar a redreçar algunes anomalies en els àmbits de la llengua i la cultura, que són els que a mi m’interessen més. Algú va dir que per conquerir cal treballar un temps, aguantar un temps, creure-hi sempre i no retrocedir mai. Canviem conquerir per reeixir en un propòsit polític col·lectiu. Si som capaços de resistir durant un cert temps, ens en sortirem. Però cal picar pedra, no defallir i no recular.

─Fas balanç: “Has tastat el fracàs / i el gust d’indiferència. / Has fet també turisme / per un èxit discret. / Tornes a la cruïlla: / quin camí vols triar?”. I doncs?

─Jo he venut uns 50.000 llibres en 10 anys. Això és poc o és molt? Doncs depèn del punt de comparació. Si hagués cobrat 2 o 3 € per exemplar, seria fantàstic. Però no és així. De tota la cadena de persones que intervenen en la publicació d’un llibre, l’autor és qui ho té més magre per guanyar-s’hi la vida. Algunes novel·les meves s’han venut força. El futur, sempre incert, encara l’estic escrivint. El novembre trauré un llibre que aborda la meva visió de la situació del català. També és possible que em publiquin un llibre de relats que està mirat i remirat. Amb cada lectura i correcció ha crescut una mica i diria que és el millor que he escrit mai. Després de les vacances d’estiu em posaré amb una novel·la sobre un personatge famosíssim que espero saber escriure. I tinc dos o tres llibres escrits fa temps que no em faria res que me’ls publiquessin. Hi ha cap editor llegint aquesta entrevista? Parlem-ne.


Publicat per Jordi Benavente a Notícies.Martorell.cat

7/4/17

Museus de Martorell ofereix visites guiades al refugi antiaeri de la Vila

El pitjor de ser dins d’un refugi antiaeri, sota terra, era patir pels que s’havien quedat fora, sota les bombes. Ho explica la historiadora Gemma Jiménez (Martorell, 1985), una de les educadores de Museus de Martorell que els propers 24, 25, 26 i 31 de març i 1 i 2 d’abril, Setmana del Refugi, guiarà visites al refugi antiaeri de la plaça de la República (avui, plaça de la Vila), escenari destacat de la Guerra Civil a Martorell.

Al centre de la plaça, a terra, a tocar de les taules metàl·liques de la terrassa de La Xixonenca, al mateix paviment on es planta el mercat cada dimecres, hi ha una trapa rectangular amb una inscripció en relleu tan gastada com punyent: “En memòria de les divuit víctimes del bombardeig aeri que va patir la població el 23 de gener de 1939, un dia abans del final de la Guerra Civil a Martorell. Que mai més es torni a repetir”.

L’Ajuntament ha retirat la trapa perquè durant la Setmana del Refugi tothom que ho desitgi pugui baixar els vint-i-set graons que porten a la mina d’aigua que l’any 1938 va ser habilitada com a refugi antiaeri per voluntaris de la Junta de Defensa Passiva de Martorell. Voluntaris que, segons Jiménez, en aquest cas volia dir, sobretot, dones, nens i vells; els homes eren al front.

Cal baixar els vint-i-set graons per entendre quin grau d’humitat opressiva s’hi respirava, i s’hi respira encara, allà sota. És un passadís zigzaguejant de trenta-cinc metres de llarg i uns escassos metre vuitanta d’alçada per metre vint d’amplada. Cal estar-s’hi una estona, imaginar com devia ser refugiar-s’hi, l’obligació de no moure’s gaire, de no cridar, de no parlar de política, de no fumar: perquè l’oxigen era limitat. La poca llum, l’olor de resclosit, la claustrofòbia. El somiqueig dels que no ho podien suportar. I l’estrèpit de les bombes a fora.

“És important no perdre mai la memòria històrica”, diu l’alcalde de Martorell Xavier Fonollosa. “Que puguem obrir cada any el refugi per explicar als nens què va passar no fa pas tants anys, és molt bo. Dir-los els teus avis o els teus besavis, quan sonava la sirena, havien de ficar-se aquí dintre, i quan en sortien no sabien si tindrien casa o no, tot això els sobta, però és bo poder-los-hi explicar”.

La memòria històrica també és això: tornar als escenaris reals, fer reviure l’angoixa, la tristesa, l’esperit de resistència que encara transmeten. Només així, explica Jiménez, “podem fer sentir una mica als visitants el pànic que s’hi devia viure. Sobretot si pensem com havia de ser refugiar-s’hi pensant que familiars i amics teus s’havien quedat a fora. Al final, no només hi ha els morts sinó totes les altres conseqüències de la guerra”.

La determinació de sobreviure
Els centenars de morts provocats pels bombardejos aeris que va patir Barcelona els anys 1937 i 1938 van fer evident la necessitat d’organitzar-se. També a Martorell. Al Llibre d’Actes del consistori, en una entrada datada el 30 de juliol de 1938, la Junta de Defensa Passiva de Martorell exhortava a “aprofitar la mina que es troba al subsòl de la plaça de la República per transformar-la en refugi, acordant-se per unanimitat començar les obres de la dita habilitació el pròxim dilluns primer d’agost”.

Al cap de sis mesos, el refugi encara no estava enllestit del tot, no era tan llarg com es volia, però va servir igualment. Les autoritats fins i tot havien demanat un esforç econòmic a la població tot imposant “una quota setmanal obligatòria de 25 cèntims a cada família de la vila” i incrementant 25 cèntims el preu dels espectacles, com detallen els historiadors Jordi Amigó, Montse Farreny i Ferran Balanza en un díptic sobre aquest espai.

A les nou del matí del dilluns 23 de gener de 1939, quatre bombarders de la Legió Còndor, nazis aliats de Franco, van entrar a Martorell brunzint per l’est, pel cantó del telègraf. Van descarregar les seves bombes sobre els carrers del Mur, Sant Antoni i Sant Francesc.

A quarts de tres de la tarda d’aquell mateix dilluns, dos avions més. Més bombes. El sistema d’alarma, una sirena situada al Sindicat, va funcionar. Qui va poder es va refugiar a l’antiaeri de la plaça o en mines, soterranis, carners; a cal Cardellach, a cal Bultó, a la torre de l’Àngel, al convent de Caputxins, a la mina del Pedrenyal. Amb tot, divuit persones van morir sota les bombes o sota la runa; i van haver-hi dotzenes de ferits.

Tres dies després, les tropes franquistes entraven a Barcelona. “Ja era el final de la guerra”, diu Jiménez, per a qui bombardejar Martorell va ser “com una mena de passeig triomfal de camí a Barcelona; la guerra ja la tenien guanyada, es tractava de desmoralitzar la població encara més”.

Obrir el refugi i explicar-lo
El 1990, les obres de pavimentació de la plaça van deixar al descobert l’entrada al refugi antiaeri i l’Ajuntament va decidir habilitar-lo perquè es pogués visitar. Els darrers anys, amb motiu de la Setmana del Refugi, Museus de Martorell ha muntat exposicions, que recuperen episodis de la Guerra Civil espanyola a Martorell, i visites al refugi.

“Només de passar per la plaça i veure el forat obert, això ja crida l’atenció. La Guerra Civil és un tema que ens toca molt de prop, que crec que no l’hem d’oblidar i potser així podem recuperar-la”, diu Jiménez. “La visita funciona a partir de preguntes i amb la interacció del públic. Abans d’explicar com es construeix un refugi, és interessant saber com ho farien els visitants si s’hi trobessin. Van sortint idees i, un cop feta la pluja d’idees, els expliquem la història”.

Gratuït amb reserva prèvia
Qui hi estigui interessat pot demanar més informació o reservar una d’aquestes visites guiades al telèfon 93 774 22 23 o al correu electrònic museus@martorell.cat. Les activitats de la Setmana del Refugi 2017 es complementaran amb l’exposició “Enviant armes = rebent refugiats”, del fotoperiodista Vicente Díaz, sobre la guerra de Síria, que es podrà veure al Centre d’Interpretació del Patrimoni Històric “La Caserna” fins al 28 de maig.

Publicat per Jordi Benavente a Notícies.Martorell.cat