there's a bluebird in my heart that
wants to get out
but I'm too tough for him,
I say, stay in there, I'm not going
to let anybody see
you.
wants to get out
but I'm too tough for him,
I say, stay in there, I'm not going
to let anybody see
you.
Fragment del poema ‘Bluebird’. Charles Bukowski
El millor d’un personatge de ficció és quan te’l creus, quan hi empatitzes i pateixes amb ell: quan sembla real. Aquest és el primer punt fort de la sèrie de novel·les de l’inspector Harry Hole, creada per Jo Nesbo (Oslo, 1960). Fins ara, traduïdes al català per Laia Font i publicades per Proa, tenim El pit-roig, Nèmesi, L’estrella del diable, El redemptor i, acabada de sortir, El ninot de neu.
L’escriptor noruec ha creat un personatge que combina l’antiheroi de la novel·la negra nord-americana clàssica i el detectiu nòrdic modern, solitari i depressiu. Un paio dur i malcarat de metre noranta. Romàntic, només en les distàncies curtes (com a L’ocell blau de Bukowski). I un investigador brillant, intuïtiu i apassionat. Però tenallat per la seva addicció a l’alcohol, i per una mena de destí tràgic que li ha fet perdre ja més d'un amic en acte de servei. Podríem dir que no té sort.
I és aquesta debilitat el que ens el fa tan proper. És humà, i té defectes. És un dels nostres. Sembla que la seva relació amb la Rakel, i el fill d’ella, l’Oleg, no acaba d'arribar a bon port, entre d’altres coses, perquè tot i que ella se l’estima i sap que és un home bo, vol evitar que, a través d’ell, el nano visqui l’infern de la beguda. També hi ha la seva obsessió per la feina, per passar comptes. I la foscor és el següent. Hole assisteix a reunions dels AA. Sua sang per mantenir la temptació a ratlla, i seguir sobri, malgrat la cruesa de la seva feina... Fins que les coses es torcen. Que sempre es torcen.
En Hole és de carn i óssos, aquí rau l’èxit de la sèrie. La clau són les seves febleses i grandeses (“és el meu millor investigador i el meu pitjor malson”, diu el seu cap, Bjarne Moller) i el dibuix, polièdric i complex, que en fa Nesbo, d’ell i de la resta de personatges. La seva humanitat fa que qualsevol cosa que els passi, per enrevessada o terrible que sigui, ens lligui encara més a la història. Necessitem saber com se’n surten. Del seu enfrontament amb els antagonistes (que tampoc són mai d'una sola peça), però també del descarnat cara a cara amb la vida.
I després ve l’acció. Les investigacions (homicidis, atracaments, violacions, corrupció policial) a què s’enfronta aquest inspector expeditiu i violent, quan cal, però sobretot intel·ligent: Harry Hole resol més situacions amb el cervell que amb els punys o amb la seva Smith & Wesson del .38. Perquè, malgrat la seva mala estrella, sempre se'n surt. Una altra cosa són els mètodes i les conseqüències, les cicatrius.
El segon punt fort de la sèrie és que Nesbo és un narrador fabulós. Així de senzill. Les seves novel·les són la suma d’una colla d’escenes executades amb precisió mil·limètrica: una successió de relats breus perfectes, que encaixen diabòlicament bé entre ells, perquè –tercer punt fort– Nesbo també és un bon tramador.
El segon punt fort de la sèrie és que Nesbo és un narrador fabulós. Així de senzill. Les seves novel·les són la suma d’una colla d’escenes executades amb precisió mil·limètrica: una successió de relats breus perfectes, que encaixen diabòlicament bé entre ells, perquè –tercer punt fort– Nesbo també és un bon tramador.
Què més es pot demanar? Doncs que no s’aturin. Ni ell, d’escriure des de la seva freda i severa Oslo. Ni els de Proa, de traduir-ho (gràcies, Laia Font) i publicar-ho. Proa publica ara El ninot de neu. RBA ho fa en castellà. Aquí en teniu la sinopsi.
El terror sorgeix d'un objecte quotidià
Nesbo ho explica en una entrevista: El ninot de neu comença amb una escena molt cinematogràfica i esgarrifosa, que apel·la a una de les pors més terribles i difícils de defugir, la que sorgeix d’un objecte proper i quotidià, posat fora de context: una joguina, una nina o un ninot de neu, que et mira fixament...
“No em vaig plantejar El ninot de neu com una novel·la de terror, de fet és novel·la negra. Però és cert que hi ha més components terrorífics que a la resta de les meves novel·les”, diu Nesbo, qui, com molts altres mestres en l’art d’acollonir el personal amb històries d’alt voltatge, va utilitzar les seves pròpies pors, “especialment les que tenia de petit”, per escriure-la.
“No em vaig plantejar El ninot de neu com una novel·la de terror, de fet és novel·la negra. Però és cert que hi ha més components terrorífics que a la resta de les meves novel·les”, diu Nesbo, qui, com molts altres mestres en l’art d’acollonir el personal amb històries d’alt voltatge, va utilitzar les seves pròpies pors, “especialment les que tenia de petit”, per escriure-la.
“Fins i tot en Harry Hole ha sentit por en aquesta història”, adverteix Nesbo.
Jo m’hi poso avui mateix. Ja us explicaré què tal.