‘La vall del Mulde’ de Daniela Krien o la lluita abans de la caiguda

“La gent murmurava que la seva mare es passava el dia gandulejant al sofà. (...) Era veritat que es passava el dia al sofà, però no com els ganduls, sinó d'una altra manera molt diferent: es quedava allà ajaguda com si fos morta.”

Daniela Krien, La vall del Mulde

Acabo de llegir La vall del Mulde per feina (porto la comunicació del segell que el publica en català traduït per Maria Bosom), i m’ha agradat i m’ha colpit tant, cosa que no passa sempre, que vull parlar-ne aquí. Són onze relats que omplen 170 pàgines, escrits per l’alemanya Daniela Krien (1975), i no és un llibre alegre, és un llibre dur, a estones sòrdid, trist, negre. Costumista i descarnat, molt ben parit. 

M’hi han ressonat Agota Kristof, Raymond Carver i Alice Munro. (Kristof, que cremava, de tan freda, Carver, que era el rei de clavar el detall significatiu eliminant la palla, i Munro, que és capaç de condensar en un conte l’alè de tota una novel·la.) Salvant totes les distàncies, ja ho sé, però m’hi han ressonat. Pel laconisme i la cruesa i alhora la humanitat amb què Krien retrata els seus personatges. Perquè el dolor s’hi mostra ara destapat, ara latent, però rotund. I perquè no t’ho dona tot mastegat, ni pretén confortar ningú, no evita ni els replecs ni els abismes: 

“I de sobte, un vespre, l’Almut va agafar la màquina de cosir i la va llançar per la finestra. (...) Estava absolutament convençuda que la màquina li havia ordenat cosir-se els dits”. 

Si mai en fan una pel·lícula, podria dirigir-la Florian Henckel von Donnersmarck, el responsable de La vida dels altres (2006). L’autora d’Amor en cas d’emergència i d’Algun dia ens ho explicarem tot torna a situar l’acció a l’Alemanya de després de la reunificació; abolides ja l’RDA i l’RFA, però encara presents d’alguna manera, com una fortor que no acaba de marxar, com un estigma, com un elefant a l’habitació.  

Els personatges dels onze relats miren d’adaptar-se a la nova situació. Però no se’n surten. “Ens agrada llegir sobre la derrota, sempre que al final hi hagi una victòria. Però els que s’acaben vinclant davant del seu destí també mereixen un lloc a la literatura”, diu Krien al pròleg; i també que aquest llibre parla sobretot “de la lluita abans de la caiguda”. 

“Krien ha creat un perfil psicològic de la societat de l’Alemanya de l’Est, amb tot el dolor i tota la frustració”, van dir al Berliner Morgenpost. Vet aquí “la caiguda” de què parla la mateixa autora. I és ben bé això. I qui diu caiguda diu vertigen. El vertigen de quan tot trontolla. En aquest cas, l’organització política d’un país complex com ho són tots, que mirava d’encaixar dos blocs després d'enderrocar el Mur. 

“La seva desconfiança en el sistema capitalista era tan gran llavors com ho és ara. No creia que a l’Oest la falta de llibertat de les persones fos més petita, sinó que simplement no tenia forma, era invisible a primer cop d’ull.”

Daniela Krien, La vall del Mulde

(Més Llibres, 2022; traducció de Maria Bosom)

 

 

Édouard Louis acusa amb fúria

Com un tret. Qui va matar el meu pare (Més Llibres, 2019), d’Édouard Louis (Amiens, 1992), és com un tret eixordador i indefugible: 73 pàgines, traduïdes al català per Rubén Luzón, que m’he llegit d’una tirada, aquest mateix migdia. Narrador virtuós, Louis no deixa de disparar records, imatges, escenes. “He oblidat quasi tot el que et vaig dir quan et vaig venir a veure, la darrera vegada, però em recordo de tot el que no et vaig dir”, diu rajant com una aixeta embogida.

“Sempre hem d’acabar oblidant-ho tot?”. L'autor d'Història de la violència diu que no, diu que prou. I per això escriu. Per això descriu la seva família i la relació amb el seu pare (protagonista fascinant per l’arc dramàtic que en desplega Louis): “Tu, que tota la vida has repetit que el problema de França venia dels estrangers i dels homosexuals, ara critiques el racisme de França, i em demanes que et parli de l’home que estimo”.

I també dispara contra els efectes destructius de les polítiques de qui “pensa que els pobres són massa rics i que els rics no són prou rics. El seu govern precisa que cinc euros no són res. No en tenen ni idea”, afirma. I els assenyala, “vull que siguin coneguts ara i per sempre, per tot”: “Hollande, Valls, El Khomri, Hirsch, Sarkozy, Macron, Bertrand, Chirac. La història del teu patiment té noms”, diu dirigint-se al seu pare, malferit en un accident laboral. “La història del teu cos acusa la història política”.

Com un tret o, posats a carregar les tintes, com un còctel molotov, aquesta lectura t’esclata a la cara per la seva brevetat, la seva potència i la seva càrrega revolucionària. (M’ha recordat la intensitat de la pel·lícula La Haine, de Mathieu Kassovitz; estrenada quan l’autor tenia només tres anys, per cert): “El que dic no respon a les exigències de la literatura, sinó a les de la necessitat i la urgència, a l’exigència del foc”, escriu Louis.

Un altre llibre que llegeixo per feina (fa poc aplaudia el del cargol salvatge) i que també recomanaré, tot i que no a les mateixes persones. Aquest llibret vermell va carregat de fúria.

Mític cargol de bosc, balena blanca

Diu que va salvar-la observar un cargol. Elisabeth Tova Bailey diu que, en els pitjors moments de la seva llarga malaltia, la diminuta existència d’un cargol va ancorar-la a la vida. Ho explica a El soroll que fa un cargol salvatge quan menja (Més Llibres, 2019; traduït per Ricard Vela). Un llibre rar i fascinant, com un tros de meteorit, que narra la companyia que va fer-li un cargol de bosc de llavi blanc, durant els mesos agònics en què un estrany trastorn neurològic la tenia prostrada al llit, tan baldada que no podia ni seure.

I no: aquest llibre no va d’un cargol; no va només d’un cargol, així com Moby Dick no va només d’una balena blanca. “El seu ritme calmat era hipnòtic”, escriu Bailey. Hipnòtic com la seva narració, fluida, farcida de dades, i rotundament poètica. L’assagista i escriptora nord-americana va parir un llibre íntim, enigmàtic, fondo.

Un dia, va rebre la visita d’una amiga que va portar-li un ram de violetes silvestres i un cargol que havia recollit al bosc. Encimbellat primer en una torreta i reclòs després en un terrari de vidre, com ella estava reclosa a l’habitació a causa de la malaltia, aquell animaló es va convertir en el seu motiu per resistir: “Contemplar com una altra criatura s’ocupava amb èxit de la seva vida... d’alguna manera em va donar a mi, l’observadora, un propòsit propi”. Observant-lo adaptar-se a la nova situació, en va escriure un assaig breu, “al ritme lent del seu protagonista” i de les seves pròpies possibilitats. Després l’assaig va créixer fins a convertir-se en aquest llibre.

Als trenta-quatre anys, un trastorn neurològic provocat per un virus estrany l’havia deixada feble i incapaç de moure’s sense ajuda. El llibre parla dels mesos que va estar atrapada al llit, amb el cargol a la tauleta; la malaltia va durar-li gairebé dues dècades. Bailey va haver d’aprendre a destil·lar paciència pura. Va resistir fent de la lentitud virtut. D’aquella experiència extrema, aquest llibre.

En poc més de 160 pàgines i amb pinzellades precises, Bailey descriu la seva estranya malaltia i detalla no només tot el que va observar dels costums del seu petit company (que de dia dormia arrecerat en un raconet fosc i humit del terrari, i de nit era un obstinat explorador) sinó tot el que, llegint literatura malacològica, va aprendre d’aquests animalons que ja voltaven pel planeta fa cent cinquanta milions d’anys, literalment a cavall de dinosaures.

El soroll que fa un cargol salvatge quan menja és doncs la balena blanca, però també és una carta d’amor a la naturalesa i un desplegament extraordinari de coneixements sobre gasteròpodes i aventures en miniatura. Però sobretot és una lliçó brillant d’ofici narratiu, Bailey mantenint la nostra atenció parlant-nos d’un cargol (“una història molt petita sobre una criatura encara més petita”) i de les seves cent divuit cries (de “diminutes closques translúcides”); parlant-nos de cargols en general (“lliscant a poc a poc i amb elegància a través de la nit”); parlant-nos de natura (“els codis lumínics secrets de les cuques de llum que buscaven aparellar-se”), i finalment, parlant-nos de maneres de sobreviure (“la malaltia margina, el marginat es torna invisible i l’invisible acaba oblidat. Però el cargol va evitar que el meu esperit s’esvaís”). 

Un llibre rar. Llegit per feina, m'ha semblat un regal.