Cru i explosiu, gairebé com si es tractés d'una pel·lícula de Quentin Tarantino, arrenca Pedaleando en la oscuridad (Contra Ediciones, 2012), descarnat i apassionant relat confessional, escrit en primera persona pel ciclista escocès David Millar (Mtarfa, 1977), que el 2004 va ser detingut per la policia francesa i expulsat de la competició per haver utilitzat substàncies il·legals per millorar el seu rendiment.
Millar és algú que sap de què parla quan parla de dopar-se perquè ho ha viscut en carn pròpia. Ha baixat als inferns i se n’ha sortit, i, de tornada a la competició, ja net i rehabilitat, ha decidit trencar "la llei del silenci del món del dopatge" i compartir el seu testimoni en aquest llibre.
Pedaleando en la oscuridad podria ser una espectacular i colpidora pel·lícula sobre el món de les drogues: una mena de Trainspotting que, en comptes d'uns joves desencantats amb la vida i enganxats a l'heroïna, tindria com a protagonista un apassionat de la bicicleta, que, cansat d'acabar sempre "el primer dels ciclistes nets", va acabar abraçant el món de "tenebres" i "medicines" que "existia darrere la caravana technicolor" del ciclisme d'elit.
Còctels explosius
EPO per augmentar el percentatge en sang de cèl·lules vermelles, que transporten l'oxigen; cortisona per disminuir el dolor i augmentar la força a curt termini; "recuperacions" a base de còctels de vitamines i ferro; amfetamines, cocaïna, somnífers. La llista de substàncies que apareixen en aquest thriller esportiu impressiona per la quotidianitat amb què Millar assegura que s’utilitzaven entre bastidors en aquest popular esport.
Una pràctica tan estesa que, segons el ciclista, "era més senzill dopar-se que no fer-ho". "No tenia més remei que adaptar-me o marxar (...) Els equips no prenien part activa en el dopatge, però ho facilitaven en no fer mai preguntes", diu Millar, que també destapa la importància de la figura dels soigneurs o massatgistes, encarregats, també, de la medicació dels ciclistes.
Les escenes en què l’autor descriu com oferia les seves venes (que “sobresortien com les arrels d’un arbre”) perquè els experts en xeringues li injectessin el que fes falta són antològiques i resulten aterridores, per explícites, i perquè sabem que són reals.
Lector i fan declarat d'escriptors com el també escocès Irvine Welsh o els nord-americans Bret Easton Ellis, James Ellroy i Cormac McCarthy, David Millar (que ha escrit aquest volum en col·laboració amb l’editor Jeremy Whittle) encomana la seva passió pel món del ciclisme, alhora que en mostra les misèries, amb una prosa directa i esmolada que clava el lector a la butaca.
De l’èpica a comissaria
L'autor d'aquestes reveladores memòries és un paio de mans bronzejades i aspres, amb milers de quilòmetres d'entrenament i competició a les cames, que va arribar a les dues rodes després de devorar biografies de ciclistes mítics, atret pel romanticisme d'una disciplina de sacrifici i compromís, èpica i tràgica. Un idealisme que, com ell mateix diu, va deixar-lo "molt poc preparat per a la dura realitat d'aquest món, un cop hi ets dins".
Amarat dels mites, Millar s’entrena des de ben jovenet per atacar distàncies cada vegada més llargues; per concebre estratègies més subtils i per imprimir una major intensitat en cada carrera. I alhora va descobrint els seus límits: “Fins que no vaig forçar el cos molt més enllà del que semblava viable, no vaig aprendre a fer cas omís del que aquest em deia. Psicològicament era cada vegada més fort i la meva capacitat de resistència i de gestionar el patiment augmentava dia rere dia”, escriu. Fins que va afartar-se de ser el més ràpid dels ciclistes que no es drogaven...
L’exemple de David Millar
Thriller d’alt voltatge, basat en fets reals, Pedaleando en la oscuridad funciona també com un avís a navegants: voler ser el primer pot comportar riscos massa elevats, depassar límits, creuar portes que no tenen volta enrere... o sí. I aquesta història n’és un bon exemple.
De fet, el pròleg del llibre el signa David Brailsford, actual mànager de l’equip Team Sky i director tècnic de l’equip britànic de ciclisme, que estava a punt de sopar amb Millar, quan la policia francesa va detenir-lo a Biarritz, el 2004. Brailsford té claríssim que el cas de Millar exemplifica que “amb les influències equivocades, fins i tot les persones més íntegres poden prendre decisions errònies (...) Per això el seu cas té tant valor i és tan instructiu per a tots aquells interessats en l’ètica en l’esport”.
David Millar competeix professionalment des de 1997. Ha guanyat diverses etapes del Tour de França, el Giro d’Itàlia o la Vuelta a Espanya, i el 2010 va ser medalla d’or als Commonwealth Games. Avui viu a Girona, roda amb l’equip Garmin-Slipstream i col·labora activament amb l’Agència Mundial Antidopatge.
Publicat per Jordi Benavente a la web de Championchip.cat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada