12/7/18

#Versirevers (10) Eva Baltasar: “La poesia m’agrada dir-la molt fluixet, només per a mi, justa acabada d’escriure”

A la novel·la Permagel (Club Editor, 2018) hi vas perquè te la recomana tothom. I un cop devorada, tu també la recomanes. Tothom vol dir tothom: poca gent trobareu que no en digui meravelles. Del què i sobretot del com. De la veu narradora i de la prosa afinadíssima que hi flueix. De la descripció del sexe entre dues dones. De la cerca d’un lloc al món o a la família o en una relació sentimental. I del sentit de l’humor que gasta, tan àcid, tan necessari, tan personal, i que tant connecta amb molts de nosaltres.

Tothom te la recomana, dèiem, inclosa l’editora Maria Bohigas, que al seu catàleg de Club Editor hi té escriptorasses com Mercè Rodoreda o Víctor Català (no comparem, mencionem) i que és, per tant, qui va confiar en la veu magnètica d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978), responsable d’aquest títol estrany, Permagel, que tindrà continuació amb dos títols no menys originals: Boulder i Mamut.

El camí que acabem de descriure, arribar a Baltasar per la seva primera novel·la, és sorprenentment el més habitual, i això que abans de ficar-se el públic a la butxaca amb Permagel l’autora havia publicat ja una desena de poemaris. Deu, que no són pocs. Que van merèixer premis com ara el Miquel de Palol, el Màrius Torres, el Gabriel Ferrater o l’Ibn Jafadja. I que fan ressonar versos com aquest: “És tot tan interior que ja no sento el fet d'escriure, tan sols el duc a terme”, d’Invertida (Lleonard Muntaner, 2017). O aquests: “Després de tot, també vosaltres haureu deixat la pell / en aquest bocí indefens de vida”, d’Animals d’hivern (Edicions 62, 2016).

S’entén doncs la senzilla i alhora enigmàtica dedicatòria que obre Permagel (“A la poesia, per permetre-ho”) i que Baltasar ens explica així: “La poesia m'ha fet escriptora i li dec el manteniment de la meva mirada poètica en el món. En el moment que vaig començar a escriure prosa no m'hi trobava, em sentia estranya i vaig invocar la poesia perquè m'acompanyés. La dedicatòria és un agraïment fet paraula”.

Baltasar escriu poesia perquè “és com tornar a tenir tres anys i construir tu tota sola un castell preciós amb peces de fusta de tots colors. Però ara és fins i tot millor perquè les paraules excedeixen totes les formes i tots els colors possibles”. Senyores i senyors, l’Eva Baltasar, vers i revers:

-Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Crec que la poesia no entén de servituds, ella és per ella mateixa i per la gràcia de la bellesa, que no sé per quina mena de miracle nosaltres els humans, que tan fàcilment la corrompem, també som capaços de crear-la. Els poetes mirem de fer-ho amb la paraula.

En una carta a la seva mare, Hölderlin deia que la poesia era l'ocupació més innocent possible. Em fixo en el terme innocència, allò que no causa dany, i dic que la poesia rau en tota obra bella oberta als sentits dels altres i refinada per la innocència. (Ara hauríem de discutir sobre el terme bellesa).

-Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

Vaig començar a llegir-ne a l'escola, amb deu o onze anys: Lorca, Machado, Hernández. M'aprenia poemes de memòria i me'ls anava repetint tot el dia perquè eren tan poderosos que arribaven a constituir un món paral·lel on era molt feliç.

Encara llegeixo poesia, però em costa molt més trobar mons prou interessants i acollidors com per a instal·lar-m'hi d'aquella manera.

Jo necessito llegir-la. Necessito aquella intimitat amb la paraula escrita que només la solitud afavoreix.

-Per què n’escrius?

Perquè em diverteix, perquè m'excita els sentits i em fa sentir molt viva, perquè és com tornar a tenir tres anys i construir tu tota sola un castell preciós amb peces de fusta de tots colors. Però ara és fins i tot millor perquè les paraules excedeixen totes les formes i tots els colors possibles.

-Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

Dir-la molt fluixet, només per a mi, justa acabada d'escriure.

-Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Ni una cosa ni l'altra. Intento preservar la mirada poètica amb la que tots hem nascut, que no m'abandoni al llarg del dia i, sovint, com qui en un dia assolellat li ve de gust fer un capbussó, a mi em ve de gust fer poesia i m'hi poso.

-Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Acostumo a escriure en una petita cambra de casa. És molt senzilla, hi ha una taula, una lleixa, una calaixera, una gran finestra plena de llum i una cadira groga. Hi he posat cortines de ratlles blanques i verdes perquè em fan pensar en els estius de la costa francesa als anys vint i aquesta sola imatge m'alegra. Escric amb ordinador portàtil, als matins, que estic fresca, amb la roba neta i la pell aromàtica. I vaig prenent un te darrere un altre. Te carregat i negre, que fa que el cor repiqui amb força i que els dits volin damunt les tecles. Quan m'agafa gana rosego fruita, fruits secs i un pastís de fajol i xocolata que enforno de tardes per tenir-ne de nou cada matí.

-Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Penso en un lloc molt ric en detalls, en colors, en imatges, m'hi situo i escric des d'allí. Ho faig durant uns dies, com si me n'hi hagués anat de vacances. Quan me'n canso i marxo ja tinc el llibre.

-Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Començo el poema, hi treballo unes hores i l'acabo. El rellegeixo mentalment, li segueixo el ritme, la musicalitat, el retoco, poquet però sempre el retoco. Me n'enamoro i me'l dic fluixet i llavors sembla que em correspongui. De vegades a la nit, abans d'anar a dormir, li llegeixo a la meva dona, que l'escolta i em diu si li agrada.

-Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Quina llàstima que s'hagi de “fer llegir”, oi? Per què hem d'arribar a la poesia a través dels instituts? No podríem arribar-hi abans, de més petits? A casa? Fem allò que ens han ensenyat a fer o que hem vist fer a casa, estimem allò que hem après a estimar de petits. L'escola no es pot fer càrrec de tot, l'escola esperona i acompanya i no hauria d'obligar. Però és clar, sóc una pedagoga que no creu en el sistema educatiu actual. Com podem guanyar lectors? No ho sé... “guanyar lectors”? El vocabulari de la competitivitat m'espanta. Un lector creix, es fa. Crec que si s'estimulés la curiositat i la imaginació dels infants, aquell interès natural que tenen de ben petits per les coses del món i de la vida, aquella orientació cap a la bellesa, si se'ls respectessin i se'ls nodrissin aquests interessos, hi hauria més lectors, més gent feliç.

-Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

Si continuo alguna tradició no en sóc conscient. Tinc la impressió que escric com em surt, però és evident que he nascut els anys setanta, que ara sóc a principis del segle XXI, que em precedeixen tot un seguit de lectures, i que tot això influeix en la meva manera de dir. Mestres? No ho diria així, però m'agrada molt com s'expressa la Sylvia Plath i és cert que alguns llibres meus hi recorden. També sóc conscient que la meva poesia, a nivell estilístic, està canviant, es mou, es desplaça, va cap a no sé on, cap a un lloc que em sembla vast i fascinant i que m'atrau amb molta força.

-Et sents part d’una generació?

No, no m'hi he sentit mai. Estic molt reclosa en mi mateixa, les meves obertures són cap a indrets molt poc socials i això dificulta aquest sentiment.

-Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

On comença, la meva contemporaneïtat? Aiaiai, em sento en un terreny molt inestable. Tinc un gruix de vida tan important que és pura vida imaginada, pura vida llegida, que no tinc clares les fronteres. M'arrisco i aviso: tinc molt pocs autors de capçalera. Clàssics: Walt Whitman. Contemporanis: Sylvia Plath, Anne Sexton, R. S. Thomas, U. A. Fanthorpe, Les Murray.

-Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

Saps què? M'hauré de tornar a llegir els meus llibres, no en recordo mai els versos! Han arribat a llegir-me versos meus sense dir-me que eren meus i he dit: Apa! M'agrada molt això, qui ho ha escrit? (5 minuts més tard...): fragment del poema “Retrospectiva”, del llibre “Invertida”:

“(...) Espera aquesta mala bèstia que fuig amb el seu pàncrees


daurat encara intacte en una mà i empeny la nit

amb els genolls quasi insensibles de cavall. Sóc jo,

aquest tub digestiu inflat com núvols o placentes

farcides de cordons, amb un cor nou, petit i accelerat,

a dins d'un sac de carn que intenta ser persona. Sóc,



verament, sóc jo. La dona que s'arranca la crosta de passat

en dies de molt vent i escup al vent. Sóc jo. Sóc jo!

A tu m'adreço, oberta com ferida, sensible com manyoc

encara a mig refer de polpa. Els pensaments, ara que hi ets,

se m'acumulen com llunàtics en llocs inversemblants,



capaços d'esbotzar-me fontanel·les. Et crido, ets tu

la dona que manté la corda del que sóc tibada contra el mur

totalitari i cec que em fa de cos com pedra. Amor,

inabastable i pur com gènesi de segles, la teva llum,

que tot ho viatja, m'arriba avui als llavis i me'ls crema”


-Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

Hi he viscut a temporades, gràcies a les dotacions econòmiques dels premis literaris que m'han concedit. Mentrestant, he fet de tot i sempre ho he trobat molt interessant perquè sóc una dona curiosa, no suporto estar lligada a una feina més de dos o tres mesos i m'agrada observar gent diferent en ambients diversos: he treballat de cambrera, de tècnica de participació ciutadana, d'educadora d'escola bressol, de mestra d'anglès i música, de pastora d'ovelles, de dona de fer feines (com la Lucia Berlin! quin tip de riure em vaig fer llegint alguns dels seus contes), de professora de matemàtiques, d'homeòpata, de becària en un grup de recerca, de massatgista, d'editora en una revista universitària, de comptable, de professora d'espanyol a Alemanya, d'orientadora en centres de secundària... i mentre he fet tot això no he deixat de llegir i escriure.

-I una cosa més: Boulder (que sembla que ja en tens almenys el primer esborrany) i Mamut, fan que per ara no escriguis poesia? O tens ja el següent poemari en ment?

De ben petita, quan vaig començar a llegir, vaig descobrir que era possible viure a dues realitats alhora, i que era fantàstic!, sobretot la realitat dels llibres, que per a mi sempre ha tingut més força. Més endavant vaig descobrir que el fet d'escriure també genera una realitat molt més intensa de vida i m'hi entrego de ple. De fet, crec que passo molt més temps inscrita en la realitat literària que en la quotidiana i això de vegades m'ha dut algun problema. Quan escric, entro en el món del poemari o de la novel·la i no en surto fins al cap de dies o mesos, que trec el cap a l'exterior, comprovo que hi falta aire, i creo un altre món on sentir-me lliure i acollida, un altre llibre. Mentrestant, a més, també llegeixo llibres d'altres autors, que suposen tota una sèrie de submons extraordinaris que em delecten i m'alimenten. M'agrada la meva vida, m'agrada dedicar-me a les persones que m'estimo, que em comprenen i entenen que de vegades no hi sigui tota. He arribat a un punt d'equilibri on sóc feliç. Si intentés escriure el Boulder alhora que un poemari trencaria aquest equilibri i el món literari se m'enduria vés a saber on. No crec que m'agradés. Tinc dos poemaris enllestits al calaix i estic pensant què fer amb ells però no crec que en comenci cap altre fins que hagi sortit dels mons del Mamut i el Boulder.

-Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.

Hi havia una cosa... però m'ha fugit del cap. Moltíssimes gràcies, m'ho he passat molt bé.


Publicat per Jordi Benavente a La Llança







31/5/18

#Versirevers (9) Lluís Calvo: “Llegir és un acte de resistència i la poesia té nom de revolta”

"El lloc del poeta és la ruïna. / (...) Ja no l'himne, llavors, / sinó la pedra sense sostre / et serví d'esperança i de recer. / Pallissa. Pell al ras. Designi". Vet aquí uns versos bells, foscos i durs, inclosos a Llum a l’arsenal. Cent poemes. Antologia 1987-2017 (Lleonard Muntaner, 2017), un recull amb què l’escriptor català Lluís Calvo (Saragossa, 1963) celebrava, fa ben poc, trenta anys de trajectòria. Tres dècades durant les quals ha estat fidel a una de les seves màximes: “Quan hagis consolidat un camí, defuig-lo. L’art t’agrairà, finalment, el desconcert”.

Com explica Jordi Marrugat al pròleg d’aquesta antologia, “en els poemaris de Calvo hi ha invenció i citació, creació i imitació, vers i prosa, poemes visuals i poemes escènics. Però la seva obra s’ha realitzat també en la narrativa, el vídeo, l’àmbit digital, el teatre, la intervenció pública o les mil formes de l’assaig”. I és que Calvo ha intentat sempre “dinamitar la idea de gènere”. En una presentació recent a La Impossible va arribar a dir que no li interessa tant ser autor com “ser text”. No té mòbil perquè es resisteix “a aquesta forma de control i d’alienació”. I la poesia l’escriu a mà i, sempre que pot, “al bosc o en cabanes de pedra seca, i sobretot al Pirineu, en llocs remots”. La pell al ras, que dèiem.

Poeta, novel·lista, assagista, crític, Calvo ha publicat dinou llibres de poesia, com ara Cent mil déus en un cau fosc (Proa, 2008), Col·lisions (3i4, 2009), Llegat rebel (Terrícola, 2013) o Talismà (LaBreu, 2017); els assajos Baules i llenguatges (3i4, 2011) i El meridià de París (Edicions Poncianes, 2016), i la novel·la L’endemà de tot (Raig Verd, 2014), per citar només alguns dels títols més recents, que trenta anys donen per a molt, sobretot si parlem d’un autor tan prolífic.

Prolífic i contundent. Perquè per a Calvo la poesia no ha de ser “només dring, cant, ritme”, sobretot és “una gran creadora de visions. I en aquest sentit és dèlfica, ja que la seva missió és contribuir al coneixement d’un mateix”. Ho diu algú que admet que la seva escriptura “no busca l’aquiescència fàcil, ni el fet de complaure a través dels referents més comuns i identificables. Busco el risc, el malestar i la ferida”.

Ho diu algú que, a la pregunta sobre com guanyar lectors ja des de la secundària, afirma que “la literatura no pot ser important per a l’alumne si no li arriba, si no el toca, si no el fereix i l’interpel·la”. Algú per a qui “llegir és un acte de resistència i la poesia té nom de revolta”. Missatge, aquest últim, que bé podríem pintar amb esprai a la façana de tots els instituts catalans. No creieu?

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
La poesia no es pot mesurar en termes utilitaris. Fet i fet, no serveix per a res, la qual cosa no vol dir que no tingui una funció. Són coses diferents. La funció de la poesia consisteix a trabucar les nocions comunes, a capgirar-les i a posar-les de panxa enlaire. La funció és un esdeveniment, un fenomen, una acció. No és una cosa ni un instrument. Per mi la poesia crea un idiolecte i subverteix la identificació entre el llenguatge i les coses, una identificació que ja sabem que és impossible perquè entre el llenguatge i allò que anomenem realitat hi ha sempre una escletxa. La poesia més conservadora encara creu en aquesta unió edènica entre el llenguatge i les coses, sense adonar-se que som nosaltres els qui creem la realitat quan la invoquem i l’observem. Però justament perquè no hi ha una identificació unívoca es pot produir un esclat de realitats plurals. I aquest és el lloc de la poesia. La poesia no és només dring, cant, ritme. No és només l’ús d’aquella paraula que fan servir no sé on o que està oblidada. No és només l’argot i la tradició. Tot plegat és important, però amb això no n’hi ha prou. Perquè la poesia, per damunt de tot, és una gran creadora de visions. I en aquest sentit és dèlfica, ja que la seva missió és contribuir al coneixement d’un mateix. La poesia uneix el microcosmos i el macrocosmos. Es alquímia interior i transformació personal. Hi ha qui només es queda amb la carcassa, amb la mera formalització, amb la confusió eterna entre llengua i llenguatge, i això és un error majúscul. La poesia escombra l’entropia i l’aire resclosit. Amb la seva follia i amb la seva alenada imprevista proveeix d’energia nova al món. I alhora és una font de connexió amb l’eternitat, amb la saviesa, amb tot un seguit de fenòmens que no sabem d’on ens arriben. I aquesta és la seva tasca visionària. Una tasca singular de llenguatge.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

Vaig començar a llegir-ne a l’adolescència tardana, perquè la meva introducció en la literatura va ser a través de la narrativa clàssica, sobretot la russa. Des de llavors la poesia no m’ha abandonat mai. Personalment, m’estimo més llegir-la, tot i que gaudeixo escoltant els poetes. Però crec en la calma i la introspecció de la lectura, a través d’un procés que et permet establir connexions i madurar els textos.

Per què n’escrius?
La poesia és un procés de coneixement, si vols de coneixement intuïtiu, no sotmès a regles més enllà d’unes habilitats formals que s’haurien de suposar en qualsevol poeta. Per mi escriure és accedir a la sorpresa. Sóc conscient que la meva poesia exigeix un esforç, unes vivències, unes lectures. No és una llaminadura per endolcir i ensucrar el paladar del lector, com el cotó fluix de sucre que vénen a les fires. La meva escriptura no busca l’aquiescència fàcil, ni el fet de complaure a través dels referents més comuns i identificables. Busco el risc, el malestar i la ferida. La poesia és això, al capdavall. És cant i coneixença, tot alhora.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?


M’agrada molt recitar, però el tipus de poesia que faig necessita una lectura aprofundida, interior, calmada. Aquí és on el lector ha d’interioritzar el poema, viure’l, fer-lo seu. L’impacte et pot venir, sens dubte, a través de la recitació, oralment, però la sedimentació requereix de la tasca lectora. Els poetes som com les roques: n’hi ha de metamòrfics, d’ignis i de sedimentaris. Jo tinc trets de totes tres categories, però crec en l’al·luvió de la lectura, en aquesta sedimentació que duu el lector a traçar el seu camí particular. L’important és tenir poemes amb força, potència i intensitat. I que ens interpel·lin en tot allò que ens conforma com a humans.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
De mòbil no en faig servir perquè no en tinc. Sóc dels pocs que encara es resisteixen a aquesta forma de control i d’alienació. Però sí que faig servir llibretes. Algunes d’elles, quan el llibre s’ha publicat, les he donat a amics de confiança.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Escric a mà. I m’agrada fer-ho cada cop més a l’aire lliure, al bosc per exemple, o en cabanes de pedra seca. Els poemes els escric a raig, tal com m’arriben. I després hi ha tota una tasca de selecció, de revisió curosa i febrosenca. També m’agrada escriure quan viatjo. He escrit poemes a mig món: al Perú, a Groenlàndia, a Austràlia, a l’Índia, al Japó, a Bolívia... I sobretot al Pirineu, en llocs remots. Maragall afirmava que existeix una nació pirinenca. I jo sento que en formo part. Pel que fa a les hores sóc un ésser absolutament diürn, no escric mai de nit, excepte quan viatjo. No perquè no m’agradi, sinó perquè sóc matiner de mena i en arribar la nit estic sense l’energia que exigeix el fet d’escriure.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Abans de començar ja sé que els poemes formaran part d’un llibre. Però es produeix un fenomen curiós: en un principi sembla que tot és caòtic i que no hi haurà res que pugui unir els diferents poemes, però a poc a poc va sorgint la coherència de tot plegat. Quan escric hi ha una mateixa longitud d’ona que apareix tota sola, no m’hi he de preocupar gens. Ella sorgeix, com si res, i troba el desllorigador. El mateix moment vital crida els poemes i els dota d’una pàtina bessona. Sempre hi ha moltes coses que es descarten, però en conjunt existeix una línia que uneix els poemes, perquè tot plegat respon a un període vital, a unes lectures, a una sèrie de moments de l’esperit.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Els poemes no s’acaben fins que corregeixo les galerades. Tots passen per llargues revisions i modificacions. De vegades les primeres versions tenen pocs punts en comú amb el resultat final. I de lectors de confiança en tinc molt pocs i escollits. No vull crear cacofonies perquè cada lector et diu una cosa diferent. En això segueixo molt el meu olfacte poètic. En canvi sí que rebo molts llibres d’autors que em demanen que els doni la meva opinió, que en corregeixi coses... És una feina de productor literari, per dir-ho així.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Crec que és bàsic l’entusiasme i el coneixement dels docents. Si no transmets aquestes dues coses la literatura es converteix en un suplici, en un mer llistat de noms i de simplificacions sense substància. Però a més la literatura no pot ser important per a l’alumne si no li arriba, si no el toca, si no el fereix i l’interpel·la. Per això cal triar bé els textos. I pel que fa als públics en general no n’hi ha prou amb programar poesia per cobrir quotes. Els programadors estan obsessionats amb les xifres i els resultats immediats. Però apostar per la tasca de la lectura, lluny de la societat de l’espectacle i de les seves ximpleries, requereix talent, perseverança i molt de coratge. Crear un públic cultivat és lent, s’ha de sembrar ara i els resultats apareixeran, sens dubte, amb els anys. Una cosa que he pogut observar llegint poesia per aquests mons és que la gent necessita la poesia, però en canvi li fa por. Por de no saber-ne prou, de fer el ridícul, de presentar-se com algú ignorant. I això ho ha propiciat la mateixa escola, però també aquest academicisme presumptuós que el primer que fa és asseure’s en una tarima a deu metres del seu auditori. Amb aquestes credencials no pots estimular res, només crees una falsa sensació de respecte, de submissió i de temor. Però la gràcia de la lectura i dels recitals és el seu caràcter resistencial, per això hi ha joves que s’hi senten atrets. La lectura ho té tot en contra: els mitjans audiovisuals, les xarxes socials –ara ningú no llegeix al transport públic, tothom mira el mòbil–, la manca de temps... Llegir és un acte de resistència. I la poesia té nom de revolta.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Un dels meus llibres es titula Llegat rebel. I aquest títol constitueix una declaració d’intencions. La tradició l’hem de conèixer, però també hem de ser capaços d’interrogar-la, de qüestionar-la, d’establir-hi un diàleg que al capdavall ha de ser sempre crític. La tradició no és un altar ni un ídol que calgui venerar. Això no vol dir que no mereixi tot el nostre respecte. A Catalunya som molt obsessius amb determinades maneres de considerar la literatura. Hi ha qui creu, per exemple, que només hi pot haver un poeta de capçalera i que tots els altres són subordinats. O que s’ha de llegir un autor de manera unívoca, sense matisos, en una sola direcció. Tot això no s’aguanta per enlloc. En la nostra literatura patim la síndrome 3000. Què vol dir això? Quan Caterina Albert va publicar Un film: 3000 metres un crític toix va dir que la novel·la no era bona i aquest tòpic s’ha arrossegat, intacte, fins fa poc. I es tracta d’una obra magnífica, cosa que ja vaig comprovar en el seu dia tot llegint-ne l’edició original. Massa sovint en lloc de construir el propi criteri crític hi ha persones que segueixen consignes. Un poeta apareix en un medi, no és un bolet. Els poetes són fenòmens en evolució constant; fins i tot els morts ho són, a través de les lectures que en fem des del present. No els podem momificar, no els podem convertir en monuments petris. La lectura crítica és fonamental. I a mi també m’interessen els qui són a l’altra banda, els poetes marginats, els silenciats, els qui, per moltes raons, no han format part del corrent general i de la sonsònia dominant.

Et sents part d’una generació?

Em passa una cosa curiosa, i és que m’identifico molt més amb les generacions joves que no pas amb els autors de la meva lleva, amb notables excepcions. Crec que les afinitats no tenen res a veure amb l’edat, sinó amb les connexions mentals, artístiques i espirituals que estableixes. I aquestes les he trobades amb la gent nascuda més tard.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

Les meves influències literàries són molt diverses, fins i tot aparentment contraposades. I no només m’alimento de la literatura sinó també del cinema, de l’art, de les sèries, dels còmics i de la música, des de la clàssica fins al metall extrem, passant pel jazz. I també de la filosofia, que és molt important en la meva escriptura. Si parlem de poetes la meva tríada catalana del segle XX és Ferrater, Foix i Vinyoli. I a partir d’aquí les meves influències van des dels pre-socràtics fins a Carles Hac Mor, tot passant per Bertran de Born, Bernart de Venzac, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Michaux, Char, Maragall, Quasimodo, Sagarra, Šalamun, Trakl, Montale, Snyder, Andreu Vidal, Marçal, Novalis, Carner, Eliot, Rilke, Sampere, Gimferrer, Palol, Stevens o Wordsworth. I me’n deixo moltíssims! I després hi ha els joves, com Josep Pedrals, Silvie Rothkovic, Jaume C. Pons Alorda, Laia Llobera, David Caño, Lola Nieto, David Jiménez, Esteve Plantada o Anna Gual, per dir-ne només uns quants. Abans parlava de la música i també he de dir que trobo molta inspiració en els poetes del rap i del trap. De les avantguardes el que més m’ha influenciat és l’expressionisme abstracte, algunes concepcions de Beuys i en el camp estrictament literari i filosòfic el situacionisme, que per mi ha estat cabdal. Autors com Altaió, Xargay o el mateix Hac Mor també són referents importants.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

Aquests versos del llibre Talismà, que va publicar LaBreu el 2017:

Perquè l’amor és una escolta.

I tot ressona i canta.

Som perquè algú

ha parlat.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
L’únic que viu plenament de la poesia és Déu, tot i que tendeix una mica massa a la mística i al poema críptic. I després hi ha allò tan bell de Vinyoli: “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament”. Tinc la sort de treballar en el món cultural, amb la qual cosa la separació entre el viure i el poema queda una mica més atenuada. Però el poeta sempre viu en la falla, en el lloc abismós.

Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.

Una qüestió molt estranya és que sovint aparec com a escriptor aragonès i saragossà, com si pertanyés a la literatura castellana, tot i escriure en català. Ja ho he explicat cent mil vegades, però ho torno a fer: a Saragossa hi vaig néixer per motius purament circumstancials. Fins i tot un cop, en una entrevista, vaig exposar gairebé tot el meu arbre genealògic. La meva família ve del Pallars Sobirà, del Baix Cinca, de Barcelona. És com si a Sergi Pàmies l’anomenessin escriptor francès perquè va néixer a París. O a Joan Jordi Miralles el consideressin autor d’Osca. Per la mateixa regla de tres Guimerà no era català, sinó canari. I Guillem d’Efak, guineà. Però cap d’aquests escriptors ha patit aquest fenomen tan curiós. En fi: sóc un autor que escriu en català però que no pertany a la literatura catalana. En això també sóc un cas únic.

Publicat a La Llança

22/5/18

El virus del ‘sapere aude’

El primer que recordo quan penso en l’institut és una de les últimes coses que vaig fer-hi, que ni tan sols va ser dins l’edifici sinó en un bar. Concretament a l’entresolat —gairebé clandestí— del bar Yucatán, situat als baixos del primer edifici alt de Buenos Aires. Escampats sobre la taula, apunts i resums d’història, de filosofia, de literatura, els cafès amb llet i el tabac. Preparàvem la selectivitat repassant els temes en veu alta, explicant-nos-els entre nosaltres a través del fum i la penombra del local. També recordo un raig de sol heroic aconseguint penetrar fins on érem i fent ballar les partícules de pols davant nostre, i, entre pipada i pipada de Fortuna, fer anells de fum, posant els llavis així com qui xiula i bufant: anells de fum hipnòtics que solcaven l’aire per sobre la taula, sobrevolaven aquella paperassa i es desfeien abans de tocar paret, efímers.

Hi havia hores que no teníem classe, i classes que no teníem ganes de tenir, que és quan fèiem cap a l’entresolat del Yuca, que potser no estava prou ben il·luminat però tenia l’atmosfera ideal perquè no ens semblés que estàvem estudiant —això també ho recordo. I la complicitat d’aquells anys, que encara dura, i fer com si res no ens importés prou i, alhora, com si ens hi anés la vida. Els fonaments de l’adolescència, i la seva ranera. Ens hi jugàvem el futur, insistien els pares. I nosaltres, com si res, enfilant rajos de sol en anells de fum, parlant de Valle-Inclán i Max Estrella, d’Unamuno plantant-li cara a Millán-Astray, d’Orwell a Catalunya, de la CNT i el POUM, de Nietzsche certificant la mort de Déu, de la Rodoreda i de la Víctor, de l’imperatiu categòric kantià, i del sapere aude —llatinada incandescent. I potser barrejo cursos, em passa sovint, tot i no haver fumat gaires cargolats la meva memòria és de paper d’arròs. Però tot això hi era, a les nostres converses. Érem així. Com els detectius salvatges de Bolaño, com uns bolxevics de fireta planejant l’assalt al Palau d’Hivern de la vida adulta. Érem uns nanos que encara no havien sortit de l’ou. Ens fèiem grans i la festa tot just començava.

Però no ens enganyem, d’aquella època a l’institut també en recordo la por del principi, els mals de ventre literals, la inseguretat que em grimpava freda per l’esquena, els punts negres a la cara i l’absència de vida sexual que no fos pura autarquia. I aquells alumnes grans, no tots, per sort, que feien ràtzies a la classe de primer per atemorir-nos, obrir motxilles, trencar coses o llençar-les per la finestra, empentar-nos i vacil·lar-nos. No eren tots i no passava cada dia, però passava. Tot plegat, forja el caràcter, i les aliances que encara duren.

El primer que recordo quan penso en l’institut és aquell entresolat del Yuca, sí, però també els bancs de davant del pavelló i els esmorzars del Teca i la complicitat amb persones que encara tracto i amb d’altres que fa anys que no veig però que també m’han fet com sóc. I alguns professors. Nosaltres no teníem el Merlí que tenen ara a la tele però teníem l’Andrés Martínez i el Josep Bernaus, el Pepe: amb ells vaig aprendre que els conceptes no t’entren perquè algú ho vulgui sinó perquè algú sap interessar-t’hi, sap despertar-te la curiositat. Que només és capaç d’engrescar qui està engrescat, qui ho viu. I que la guspira és sempre la curiositat, que fa obrir llibres, fa preguntar, fa voler saber-ne més, i voler compartir-ho. El virus del sapere aude.

Per això quan l’Andrés va preguntar-me si li podia escriure quatre ratlles sobre el que recordo de l’institut, vaig dir que sí. I vaig tornar a l’entresolat.

***El passat divendres 4 de maig l’Institut Pompeu Fabra de Martorell va celebrar a El Progrés els seus primers cinquanta anys d’història amb una festa que va reunir alumnes, professors i direcció del present i del passat. També es va aprofitar la gala per presentar el llibre ‘Àlbum de memòries’, un recull coral d’experiències viscudes al llarg d’aquestes cinc dècades, a càrrec d’Andrés Martínez. Jo hi vaig col·laborar amb aquest text.