9/10/18

Stephen King torna a parlar català

Segons Stephen King (Portland, Maine, 1947), cal tancar la porta: "La porta tancada és la teva manera de dir-li al món i a tu mateix que va de debò, que tens un compromís ferm amb l'escriptura i que tens la intenció d'arribar fins al final". Fins al final vol dir "desenterrar" històries (que són "fòssils d'un món preexistent") i escriure-les com un obsés, com ha fet ell des d'adolescent. I continua fent-ho. I això que, venudes milions de còpies de les seves més de cinquanta novel·les publicades, podria passar-se la resta de la vida "al Carib, pescant rajades i veient com em creixen les ungles".

¿Com es fa per escriure narrativa amb la capacitat de fascinar i de provocar malsons de King? No es pot perquè el de Maine és únic. Cadascú ha de fer el seu camí. I tampoc hi ha dreceres: "Si vols escriure, sobretot has de fer dues coses: llegir i escriure molt. Si no tens temps per llegir, no tindràs el temps (ni les eines) per escriure", diu King a l'assaig Escriure. Memòries d'un ofici (On writing, publicat originàriament el 2000, i ara, per L'Altra Editorial), traduït al català per Martí Sales.

Tres-centes pàgines que són molt més que un grapat de consells per a aspirants. Són un relat autobiogràfic de com i per què un nen malaltís que devorava còmics va decidir ser escriptor; de com l'adolescent fanàtic de les sessions dobles de cinema fantàstic va aprendre a escriure contes imitant aquelles pel·lícules i enviant-los a revistes i acumulant cartes de rebuig, que penjava d'un clau a l'habitació on no parava de picar pedra amb una vella màquina d'escriure, sense perdre mai la determinació:

"Pots prendre't l'escriptura amb nervis, excitació, esperança o fins i tot desesperació (quan et sembla que mai podràs posar a la pàgina el que tens al cap o al cor). Pots fer-ho perquè vols que la teva nòvia es casi amb tu o perquè vols canviar el món. Pren-t'ho com vulguis, però no a la lleugera. Deixa'm que ho torni a dir: no et prenguis la pàgina en blanc a la lleugera".

King no ha sigut sempre milionari: la primera novel·la que van publicar-li (i molt ben pagada), Carrie —aquella noia assetjada a l'institut, que s'hi torna movent objectes amb la ment i provoca un bany de sang—, va escriure-la al quarto de la rentadora de la caravana on vivia amb la seva dona Tabitha i els nanos. Acabava de deixar la feina en una bugaderia per fer de professor d'anglès en un institut i no tenien ni un xavo: quan arribava un xec a compte d'un conte publicat podien comprar l'amoxicil·lina per a les infeccions d'orella de la petita Naomi —això ho explica també.

Així com la seva ja superada addicció a l'alcohol ("Quant beu? Tot.") i a les drogues ("Escrivia fins a mitjanit, amb el cor bategant a cent trenta pulsacions per minut i boles de cotó entaforades al nas per estroncar la sang de tanta cocaïna"). O aquella vegada, l'estiu del 99, que un paio amb una furgoneta Dodge de color blau va badar per culpa del seu rottweiler, que trastejava al seient del darrere, i va atropellar King, que feia el seu passeig diari pels boscos de Maine, i quasi el mata. La columna vertebral, diverses costelles i un genoll trencats. I l'infermer d'urgències que va atendre'l a peu de carretera, insinuant més tard que, donada la gravetat de l'accident i el fet que se'n sortís, potser "algú" n'havia tingut cura —com en una de les seves novel·les. Feta la feina més difícil per part dels metges, l'amor de la seva dona i les ganes d'escriure van acabar de salvar-lo.

Escriure arriba a les llibreries acompanyat del seu primer recull de contes, Torn de nit (Night Shift, publicat originàriament el 1977, i ara, per Males Herbes), traduït al català per Ferran Ràfols. Són cinc-centes pàgines que inclouen vint relats i un pròleg: "Escriure és un ofici que es fa arreplegant tot el que pots. La pasterada que queda retinguda al meu desguàs sovint té a veure amb la por. La meva obsessió són les coses macabres". No cal que ho juri.

Però King no és només “literatura de terror”. El que el fa tan potent és el seu domini de l’ofici, com diu l’editora de L’Altra Eugènia Broggi: “el Mestre de Maine sap crear personatges que semblen, que són vius, i després ho torça tot, hi posa la fantasia o el terror, o el famós què passaria si..., i tu el segueixes perquè et creus els personatges. Podrien ser els teus veïns o pares de l'escola dels teus fills, i és això el que fa por. A més a més, King ho aconsegueix de seguida, amb quatre pinzellades, no necessita gaires pàgines per ficar-te aquells personatges sota la pell, que diuen els anglesos”.

Segons l'editor de Males Herbes Ramon Mas, els contes de Torn de nit ("Jo soc la porta", "Els nens de les panotxes", "Jerusalem's Lot", "A vegades tornen", "L'últim graó de l'escala", etc) mostren "un King que encara no vivia de l'escriptura i que escrivia per gust: veiem com va fent provatures d'estils i de temes fins a trobar la seva veu dins el gènere. I veient-lo utilitzar tota aquesta varietat de registres, es fa patent que és un narrador magistral".

Fins ara per llegir King en català calia buscar en llibreries de segona mà títols publicats als vuitanta i noranta (per Laertes, per exemple) o conformar-se amb les poques traduccions encara disponibles d'Edicions 62. Avui aquesta doble novetat és un cercle virtuós: llegir l'assaig i veure com es forja l'escriptor és voler llegir-ne els primers relats i llegir-los és voler descobrir qui i com els va parir i com va créixer el monstre. Dos títols que són fruit de la feliç aliança de dues editorials independents per "reivindicar un escriptor que considerem menystingut pels solemnes defensors de la literatura seriosa".

"Stephen King és una icona pop", diu l'escriptor Marc Pastor, autor de novel·les com La mala donaBiokoFarishtaL'any de la plaga(la versió cinematogràfica de la qual s'estrenarà a Sitges). "És impossible —afegeix Pastor— entendre ja no la literatura nord-americana de finals del XX i inicis del XXI sinó la cultura popular sense ell. O sense les seves novel·les. O sense les pel·lícules basades en les seves novel·les [CarrieMiseryEl resplendorLa milla verda...]. King pren el relleu d'una tradició de narradors de l'extraordinari (De Lovecraft a Matheson, passant per Shirley Jackson i Robert Bloch) i l'universalitza. I ho fa amb un talent a prova de bombes (i drogues i alcohol). Coneix tots els mecanismes per generar el suspens, la tensió i l'horror, però també la tendresa i l'empatia. Imaginatiu, desbordant, fèrtil i, en els darrers anys, potser massa incontinent, sense mesura".

Sense mesura, diu. I Miquel Codony, membre de la junta de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, crític i lector enciclopèdic, hi està d'acord: "La seva obra és tan extensa que són inevitables els alts i baixos, però la freqüència amb què ha aconseguit tocar les tecles correctes és sorprenent. Això sí: amb algunes excepcions, crec que és un prosista mediocre, que no vol dir que sigui un mal escriptor. En qualsevol cas: és un molt bon creador d’històries".

Marc Pastor diu també que King l'ha ensenyat "a introduir l'horror en la quotidianitat. A pervertir el món real fins a convertir-lo en monstruós, una monstruositat versemblant. Potser aquest és el deute més gran que tinc amb King".

En el mateix sentit, l'editor Ramon Mas (autor de la novel·la Afores, que també entrellaça el fantàstic i el quotidià) diu que, a banda dels prejudicis per l'èxit comercial i dels qui l'ataquen per fer literatura de gènere, Stephen King és únic "emportant-se el lector cap on ell vol i fent-lo conviure amb uns personatges que sembla que respirin: no només és un mestre a l'hora de fer por. És més, sovint, a les seves novel·les hi trobem la vida quotidiana retratada amb molta més precisió i profunditat que en bona part de novel·les costumistes actuals". Com diu l'editora Maria Bohigas a la contracoberta, i no és dir poc: "King és un déu de la literatura: el llegeixes i la teva vida penja del seu invent".

Tot va començar, diuen els editors, a la Setmana de Llibre en Català del 2017. Xerrant durant les hores mortes a la caseta va sortir King a la conversa: "Que com pot ser que la gent el menyspreï, que segur que no l'han llegit, que si ja era hora de reivindicar-lo". 

Un any i un mes després, Torn de nit(de color vermell sang) i Escriure. Memòries d'un ofici(del color verd de Males Herbes tot i ser de L'Altra), ja són a les llibreries. Stephen King, més en forma que mai, torna a parlar català.

Publicat per Jordi Benavente a La Llança

#Versireveres (13) Laia Malo: "Vull anar cap als poetes que fan poemes-cançó: que fan que cantin i ballin sols"

La trobareu a Youtube, si busqueu "Jansky". La trobareu al costat del Jaume Reus, amb qui forma aquest grup d'electrònica i flauta travessera. La trobareu ballant sense estridències però molt sovint amb jaquetes llampants, seguint els ritmes i cantant, sil·labejant seductora i controlant el fraseig, controlant en tot moment moviment i paraula.

I tal com canta, la Laia Martinez i Lopez (la Laia Malo; Berga, 1984) diu els seus versos, que tampoc defugen el cos a cos ni el pell amb pell, ni el dolor ni l'esperança. Com aquests, del seu poemari Venus volta: "Quan vaig néixer, tenia ales./ Ho sé pel mal que em fan els omòplats/ cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar./ Per què em van caure o qui/ me les tallà sense jo adonar-me'n/ és el misteri que m'acompanyarà/ mentre m'arrossego desmembrada pel tros de vida/ que em toca."

Laia Malo és músic, cantant, traductora (del rus) i poeta. Diu que de petita en la seva "devoció per la solitud" ja s'abraçava a les Rimas y Leyendas de Bécquer, i de més gran, en la seva "frustració amb el món". Després van venir Casasses, Miquel, Vicens, Blake i Dylan Thomas, Plath i Akhmàtova, Bauçà, Baudelaire i Rodoreda, Bonet, Bukowski, Estellés... "N'hi hagut tants, abans de nosaltres!".

Malo reivindica també que les vetllades a l'Horiginal van ajudar-la a convertir la seva poesia en una festa alternativa, fins aleshores només dita en la intimitat. Ha publicat els poemaris L'abc de Laia Martinez i Lopez (Documenta Balear, 2009), L'estiu del tonight, tonight (El Gall Editor, 2011), Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner, 2015), Afollada (LaBreu, 2016) i Venus volta (Lleonard Muntaner, 2018).

Aquesta setmana surt a la venda el tercer disc del seu grup Jansky, This is electroverse (Hidden Track Records, 2018), algunes cançons del qual són poemes de Venus voltatraduïts a l'anglès. Continua així amb la seva idea de "ser un experiment per fer ballar la poesia en una rave". S'entén que afirmi que vol anar "cap als poetes que fan poemes-cançó: que fan que cantin i ballin sols".

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
La poesia serveix per tot i no serveix ben bé per res. Reivindico la utilitat de l'inútil, com feia Nuccio Ordine en l'assaig amb aquest títol. I més avui i aquí, que vivim un temps i un espai on el noranta per cent del que es crea i es consumeix és inútil. Igualment, la poesia és tot i és res (i dient-ho penso com enyoro el Carles Hac Mor!). Aquesta n'és l'essència, la màgia, l'alquímia. I per això, encara que es constatés que no serveix per res —cosa que no em creuria en absolut—, l'aniríem a cercar, la trobaríem i la diríem.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
De seguida que vaig aprendre a llegir vaig apadrinar (com qui ho feia amb una joguina) una edició en miniatura de les "Rimas y Leyendas" de Bécquer que hi havia a casa. Aquells textos em semblaven exòtics perquè estaven escrits en castellà i perquè eren com cançons. Em feien una mena de companyia en la meva devoció per la solitud, de més petita, i en la meva frustració amb el món, de més gran. En llegeixo força, tot i que hi ha llibres de poemes que és com si mai s'acabessin i aleshores rellegeixo molt. També m'agrada sentir-ne dir, sí, però en un context d'oralitat el poeta m'ha d'atrapar amb encara més força, que sinó (a "l'aire lliure" i envoltada de gent) soc massa distreta.

Per què n’escrius?
Al principi només perquè m'hi empenyia com una força que venia, curiosament, tant de fora com de dintre meu. Ara escric perquè aquest arravatament encara hi és i m'interessa saber d'on ve, i perquè gaudeixo i pateixo provant d'escriure com crec que vull escriure això que m'arriba.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Dir-la puc fer-ho quan vulgui (en principi, és clar, perquè en aquest país i món en general no saps mai quan et diran que ja no en pots dir, de poemes), i per tant m'ho estimo més. És un exercici revolucionari, segons com. Punk. És una acció popular, un compartir. Em fa sentir una part activa del tot, i em fa feliç. Per contra, que em llegeixin per voluntat pròpia a voltes em crea dubtes i inseguretats: i si estic fent perdre el temps o ocupant espais amb una veu que tanmateix no canviarà res? Però ambdues coses, que m'escoltin o llegeixin, són l'honor més gran: no fa tants anys que encara havia d'obligar-hi familiars i amics!

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Quan "la mirada poètica" que dius es dispara, jo faig servir el que tinc més a mà; encara que sí que soc del club de la llibreteta dins la bossa. I, malgrat que això passa quan passa, pots acostumar-te a diguéssim prendre apunts i és útil: vas arreplegant idees de lèxic, versos d'altri a partir dels quals potser després treballaràs, imatges indescriptibles que t'encaparraràs a voler descriure... Acumules una sèrie de paperum i cosetes i cosingues, però..! I tanmateix passa que, quan m'agafa una dèria amb un vers o una paraula solta, no cal que l'hagi escrit per recordar-me'n: se'm passeja pel cap (i a vegades per la boca!) tot el dia, fins que ho escric i brolla a l'instant, o se'n va tot sol claveguera avall.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Jo gairebé sempre escric primer a mà, perquè la posaria al foc que hi ha una part física que si no, desapareix, i perquè també crec que l'escriptura manual és més conscient. Sobretot, trobo que domino més bé les pauses, el ritme del poema, la intensitat... Pot parèixer una idea molt proletària, però hi ha una mena d'esforç en tot allò que es crea a mà que ressona a dintre dels versos. L'escenari en qüestió no em preocupa gaire, i l'hora també depèn una mica: a l'hivern els matins em funcionen, però quan fa bo em concentro més a partir del crepuscle. Sigui com sigui, és ben diferent com encaro l'arravatament (sense beure, ni menjar, ni gaire res), o les revisions (amb un bon termos de cafè o una bona ampolla de vi).

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
La meva poesia és força narrativa, quant al fet que el conjunt de poemes vol explicar una història, o sigui que normalment sí que des del primer poema ja sé què miraré de dir o a què jugaré en el conjunt. Però per exemple la Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner Ed., 2015) són 3 poemes llargs escrits entre 2010 i 2014 que, un bon dia, vaig entendre que construïen tot el cos d'una sola bèstia, i Venus volta és una mena de recull de poemes d'amor (la majoria dels dos darrers anys, però amb alguns que en tenen deu de vida). En el primer cas els va unir la forma i, en el segon, el tema. Vull dir que, una mica, va com va!

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Hi ha poemes que pareixo i faig parlar en 24 hores. Pim pam. D'altres, em passo setmanes, mesos o anys potinejant-los i, en aquests casos, a vegades faig la prova de dir-los als recitals. I en general sí que escric en veu alta. El que no faig gaire és deixar-los llegir abans, no pas perquè no estigui envoltada d'amics que són a més grans poetes, sinó perquè soc d'una mena de manera que, fins que no m'he ben arreglat, no m'agrada gaire que em vegin. I, a més, passo gust de mantenir-los "en secret" una estona...

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Guanyar lectors de poesia? Bé, les aules hi juguen un paper molt important, és clar. Vull dir que més o menys sabem quins autors segur que en primera instància farien trempar els alumnes de literatura. Però, com que no crec gaire en l'obligatorietat de les coses, trobo que fa de mal dir. Jo llegeixo i escric i escolto música, perquè per mi entra dins les necessitats de cada dia, i tanmateix no recordo qui o què m'ho va fer sentir així. No servo cap trauma per haver hagut de llegir cap llibre en concret, i alhora retrec que em vaig haver d'espavilar i arriscar-me soleta, amb la literatura. Amb els amics intercanviàvem cintes de casset amb tries de cançons o discos sencers, però mai poemes ni llibres. Llavors em vaig aficionar de seguida a copiar i traduir lletres de cançons, i tenia molt d'èxit. En el fons, la literatura (l'art) no té una fórmula i potser és això el que fa que no se n'hagi de témer la mort o desaparició: eternament hi haurà enderiats que la volem trobar, llegint i escrivint, i etcètera.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Moltes, suposo! En la manera de dir vinc de i vull anar cap a la dels trobadors i del Casasses, la Dolors Miquel, el Tomàs Arias... S'hi barregen moltes altres veus, però de la música: Patti Smith, PJ Harvey, la Velvet Underground, Nina Hagen, Laurie Anderson, etc. Vinc de tots els llibres que he llegit, dels discs que he escoltat, de les exposicions que he vist, dels paisatges i ciutats que he caminat... I vull anar cap als poetes que fan poemes-cançó: que fan que cantin i ballin sols.

Et sents part d’una generació?
Fa anys que no hi ha un "moviment poètic" com s'entenia abans. Ara només compartim, sobretot, els espais, l'edat i el desig de ser únics i exclusius i incomparables! Així i tot, sí que em sento part de la instituïda com a Generació Horiginal, perquè abans la meva escriptura era una cosa privada. Hi he après moltes coses, allà, i he d'agrair moltes referències, inspiració i felicitat, sobretot felicitat, als possibilitadors d'aquelles trobades i als assistents habituals. Segur que sona frívol, en una entrevista, però em sento part de la generació que ha volgut convertir la poesia en una festa alternativa a la festa que, generacionalment, se'ns volia imposar i vendre.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Tothora llegeixo alguna cosa de l'Enric Casasses, l'Antònia Vicens, el Miquel Bezares... Tampoc no em canso mai de rellegir William Blake i Dylan Thomas. I a la tauleta de nit sempre hi tinc l'Ariel de Sylvia Plath, les proses d'Akhmàtova, El canvi de Miquel Bauçà, les Verstes de Tsvetàieva, els Viatges i flors de Rodoreda, Les flors del mal de Baudelaire, els poemes de Nietzche, una antologia de Tagore... Dits tots seguits queda una mena de pastitx sense gaire solta, però es van alternant. I és que amb els canvis de casa, les obsessions també varien: quan vivia al Born de Barcelona, ja fa deu anys, recordo que sempre hi havia El poema de la rosa als llavis de Papasseit (el meu pis era davant del seu!), el Poeta en Nueva York de Lorca, alguna cosa de Bukowski, El poder i la verdor de Blai Bonet, el Llibre de meravelles d'Estellés... N'hi hagut tants, abans de nosaltres!

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Potser el poema que presenta Venus volta (Lleonard Muntaner Ed., 2018, 2ªed.): "Quan vaig néixer, tenia ales./ Ho sé pel mal que em fan els omòplats/ cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar./ Per què em van caure o qui/ me les tallà sense jo adonar-me'n/ és el misteri que m'acompanyarà/ mentre m'arrossego desmembrada pel tros de vida/ que em toca."
I el que vaig fer servir per la postal de l'ILC, és una mica més alegre, i també val per cada dia: "Vull dir la vida fins que m'abdiqui/ —cantar-la!" (Afollada, 3ª ed., Labreu 2016). 

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Deus voler dir si se'n pot viure econòmicament, perquè la teva segona pregunta pressuposa haver negat la primera, hahahà! Al meu poemari de debut, L'abc de Laia Martínez i López (Documenta Balear, 2009), arrancava amb un vers d'agraïment que deia: "No podria viure sense poesia, ni escriure sense pa". És una mica això: per guanyar diners he de fer i faig altres coses, perquè la poesia no la faig per diners. La música tampoc, però sí que permet pagar la compra. I al cap i a la fi, així com està muntat tot, com a mínim necessitem diners per això, perquè l'intercanvi ja no funciona en gairebé cap àmbit.

Publicat per Jordi Benavente a La Llança

#Versirevers (12) Sílvia Bel Fransi: “Transformem-nos nosaltres, creadors, i el públic s’aproparà”

Sílvia Bel Fransi (Barcelona, 1982) és una ment inquieta. Poeta, llicenciada en Periodisme i màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes, també estudia teatre, un altre domini que li escau perquè als recitals hi posa en solfa molt més que la veu, ara es cobreix el rostre amb pintures de guerra (o d’amor), ara es posa un nas de pallasso o un barret, més que recitar o dir els versos, els interpreta: modula la veu, gesticula, juga amb les pauses i amb les mirades, desplega els poemes davant del públic amb més recursos de l’habitual.

I no obstant tota aquesta celebració de la posada en escena, Bel afirma que troba plaer tant quan l’escriu com quan la diu, la poesia, però que si s’ha de mullar, “com que el plaer més fondo és el més íntim, diria que l’orgasme arriba en escriure-la, secretament, sense que el món sàpiga que estic en comunió amb aquell moment màgic de creació”.

Aquest ha estat l’any de la publicació del seu quart poemari, Deixar anar. Soliloqui en mi sostingu(Viena Edicions, 2018), amb què Bel ha volgut abraçar “el buit, el gran misteri, la perfecta paradoxa, el dubte definitiu” i, alhora, “dir adéu al masoquisme i l’angoixa dels amants, sense ànims de venjança, només de commoció”.

Abans, havia “alliberat el crit de l’amor lèsbic” amb L’esbós (2010), s’havia “desprès de la rebel·lia silenciada” amb Fila índia enfora (2012), i se li havia escapat “aquell somriure que acompanya el dolor” amb Lluíííís (2015).

Inquieta, dèiem. Quan li demanem uns versos que la defineixin, ens regala aquesta petita càpsula: “Sempre espero algú. Encara que sigui a mi mateixa”.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
Segurament, si m’haguessis fet aquesta mateixa pregunta fa anys m’hagués atrevit a contestar-te què és la poesia. Avui se’m fa massa gros, profund i pretensiós, l’interrogant. I aquest misteri és també l’essència poètica. Allò que no es pot explicar amb paraules, paradoxalment, és la poesia. Aquell respir que es deixa entreveure en els versos, però que no acaba de tancar-se mai, de concloure’s mai. La poesia és només la inclinació cap a alguna veritat.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la? 
Pensar i parlar en termes absoluts no m’acostuma a portar bons resultats. Per tant, no sé si és millor llegir-la o escoltar-la. Hi ha un temps per a cada cosa. El temps de descoberta va ser cap als 6 o 7 anys. No ho recordo bé. Deuria ser de casualitat, com els esdeveniments que ens acaben marcant la vida.

Per què n’escrius?
Ara farà ja uns mesos que no escric gairebé ni una ratlla. Potser m’és més fàcil contestar-te la pregunta de per què no escric. No escric per obligació, ni per exhibició, ni per exercitar-me. Escric només quan no puc més, quan sento que alguna cosa ha de canviar i el mer raonament no em porta a un lloc on em senti transformada. La poesia sacseja, però també aplana l’emoció. En aquest sentit, la poesia relaxa l’inquiet i inquieta el relaxat.
Que cadascú faci el que vulgui. Hi ha persones més auditives (que troben més plaer en què algú els reciti) i, d’altres, més visuals i mentals (el poema els passa més per l’aturar-se en les paraules, els versos, sense l’efímer del directe). Jo trobo plaer en escriure-la i en dir-la. Però si m’he de mullar, com que el plaer més fondo és el més íntim, diria que l’orgasme arriba en escriure-la, secretament,
sense que el món sàpiga que estic en comunió amb aquell moment màgic de creació.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Sempre llibretes. Mai tecnologia. Si surto de casa amb el quadern d’idees jo ja vaig tranquil·la. Sé que si en algun moment, com tu dius, se’m dispara la mirada poètica, podré donar-hi sortida. Si vaig sense papers, inconscientment, sento un buit. Com si estigués a punt de trair la inspiració, en el cas que arribés.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Acostumo a escriure a casa. Però no és una rigidesa imposada, ni que em condicioni l’espai, simplement que a casa em trobo molt connectada amb mi mateixa. I sí, acostuma a ser al matí en dejú, quan el món encara està despertant i no hi ha soroll social.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Un híbrid. Potser els primers poemes d’una etapa vital els escric sense concebre’ls com a obra, però poc a poc me’n vaig adonant que allò té un fil i llavors m’aturo i començo a fixar l’atenció en aquesta nova temàtica. Em poso llavors les ulleres d’estar engendrant una obra.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Quan no grinyola. Quan no em canso de dir-lo. Quan ja no sabria com dir-ho d’una altra manera. Llavors el dono per acabat. Tanmateix, el temps, fa que la mirada sobre el passat també canviï i allò que potser vaig validar en un moment, després ho enviaria a les escombraries.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Crec que el públic, en general, aprecia l’autenticitat. Primer transformem-nos nosaltres com a artistes o creadors i, el públic, ja s’aproparà si hi veu alguna ressonància.
Paral·lelament, també afegiria la pregunta: “Com podem fer per no perdre lectors o públic als recitals?”. Doncs buscant innovació, noves veus, arriscant, preguntant a la gent què li agrada. El cercle poètic és molt de capelletes i caiem en les inèrcies de programar sense arriscar gaire.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Conscientment, no en segueixo cap. Però en el fons, és evident que totes venim d’una tradició i que voler ser genuïna pot semblar pretensiós.

Et sents part d’una generació?
No.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Chantal Maillard, Philip Larkin, Roger Wolfe, Cristina Per Rossi, Joan Margarit.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
“Sempre espero algú. Encara que sigui a mi mateixa”.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Primer hauríem de definir “viure de”. És evident que la poesia és un gènere minoritari dins d’un món precaritzat com és la literatura. Si a això després hi afegim una llengua minoritzada com el català i el fet de ser llegida com a dona, i com a dona lesbiana, doncs encara dificulta més fer una aposta única per donar-li a la poesia un espai de treball i un motor d’independència econòmica. Però això depèn de molts factors. Segurament, autors espanyols, francesos o anglesos que escriguin amb llengües amb més lectors, se’ls eixampla el camp d’actuació. A mi ja m’està bé no centrar-me només en la poesia, que és un àmbit de llibertat. Segurament, si es convertís amb “la meva feina” prioritària, no la gaudiria tant.

Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.
Moltes. Però me les guardo per mi.

Publicat per Jordi Benavente a La Llança

#Versirevers (11) Jaume Coll: “Tinc lectors de confiança amb qui la confiança ja fa fàstic, aquests són els millors”

Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989) escriu poesia perquè s’ho passa “francament bé” fent-ho. Així de ras i curt ho expressa, però els seus versos no són tan lacònics, al contrari: són frondosos, rics en imatges, juganers amb el fraseig. No obstant, adverteix, cal “evitar que la llengua et faci tota la feina —que només te’n faci la meitat”.

Aquest fragment del seu poema “Les vaques”, per exemple: “i les vaques que van fent, / que si passes fan que et miren / i diuen «què?» i tu «doncs mira» / (ajups el cap, elles les banyes); / i, els vedells, que tant els carda, / ho tenen fet, que ni xumar, / res no se’n va, res no s’acaba, / que avui fa vent, també per dins, / i va durant això de viure”.

O aquest, del poema “Cavalls blaus”: “i abaixaven el cap, menjaven una mica / i avançaven, després de mirar enrere, / tranquils i esbufegant i amanyagant el vespre, / i la nit que se’ls enduia sota el mirall del vespre, / blaus i marrons, mirant enrere”. Té grapa, el paio, i això que sembla que jugui.

Coll toca el baix al grup de pop-rock català Obeses, és llicenciat en filosofia i doctorand, a Vic, amb una tesi sobre Segimon Serrallonga. Fins avui ha publicat la plaquette de poesia La gata groga (Els Papers Díscols, 2015) i els poemaris Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014) i Un arbre molt alt (Edicions 62, 2018), que l’any passat va merèixer el LV Premi Ausiàs March de Poesia.

Sovint, llegint-lo, quasi sembla que l’acompanyem en una de les seves caminades, ens endinsem amb ell a la natura i la mirem als ulls, amb la mirada del poeta. Desfilen vaques, cavalls, rossinyols, arbres de tota mena, paisatges, i fins i tot hi ressona Verdaguer, si voleu asfalt, busqueu altres veus.
“La primera hora o hora i mitja d’una caminada, sobretot si hi vas sol, sol ser mentalment molt productiva, encara que no vulguis, per estructurar-te coses —les que siguin: poemes, opinions sobre coses, xerrades, mandangues acadèmiques, respostes a qüestionaris”, respon a una pregunta fora de qüestionari.

Coll celebra el moment actual que vivim, de “festes i grans coses” que “socialitzen la poesia”, però pensa que quan la poesia surt dels llibres correm el risc que “algun dia el recitar ens prengui el llegir, i amb el llegir, les ganes de voler escriure bé. Però potser són coses meves”. I no sembla una provocació. O potser sí.

Una altra afirmació fèrtil és quan, després de regalar-nos uns versos propis que podrien definir-lo, afegeix: “Però suposo que tots els que he fet servirien. I molts d’altra gent també”. Bona idea, aquesta: a vegades els altres també expliquen qui som.

-Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
No ho sé, deu servir per entendre’ns una mica, suposo, per mirar de portar tot allò que és experiència compartible cap al lloc comú que són les paraules —amb l’acudit afegit que en aquest desplaçament es perden unes coses i se’n guanyen unes altres. Deu ser més o menys el que passa amb una calaixera, que és feta de fusta, posem per cas, i de la necessitat de guardar coses —després n’hi ha de més grosses i de més petites, de més ben fetes i de més mal fetes, de més refistolades i de més sòbries, que duren més i que només duren una temporadeta, etc. El fuster és qui porta la necessitat de guardar coses cap al material que és la fusta; ell és qui tria i combina les fustes que té a mà —amb la traça que tingui— per tal d’aconseguir-ne alguna cosa nova. La poesia són els poemes, suposo: tot allò que els poemes deuen tenir en comú, siguin de la mena que siguin. I suposo que un poema ho és en la mesura que qui l’ha fet diu que ho és. També passa que hi ha poesia bona, poesia dolenta i poesia dolentíssima —i alguna cosa, comptadíssima, que realment val la pena. I què no n’és? No ho sé, suposo que aquestes estovalles de sota l’ordinador no, que no en són.

-Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
Potser és una mica llarg. Crec que en vaig començar a llegir de manera més o menys seriosa o conscient, per dir-ho així, cap als quinze o setze anys, amb El dia a dia i Sumari astral, de Brossa, i amb Domini màgic i Vent d’aram, de Vinyoli. Llavors, quan vaig anar a fer batxillerat a Vic, un dia vaig entrar a la Biblioteca Joan Triadú (no havia set mai gaire d’estudiar ni de res d’això, jo) i vaig començar a llegir de manera bastant desordenada el que trobava a les lleixes de poesia —després hi llegia el que em deia en Pep Paré, una mica, que és qui ens feia Llengua i Literatura. Hi anava dues, tres o quatre tardes per setmana. Del parell d’anys que em va durar, en recordo sobretot que tornava tot sovint a El volcà, d’Anna Dodas, i als llibres que hi havia d’Enric Casasses (D’equivocar-se així, Plaça raspall i Calç, crec que hi havia). Allà també hi vaig llegir coses de Bartra, que em va tenir atrapat durant força temps, Maria-Mercè Marçal, Gimferrer, etc. La poesia (o escriure) era una cosa que em voltava pel cap, com a mínim, des dels dotze o tretze anys, quan vaig fer el que se’n podria dir el meu primer poema. En alguna classe de català de sisè de primària ens havien fet fer un poema per Sant Jordi, i jo en vaig fer un de no sé quina cosa que devia ser un desastre, perquè la mestra (la Dolors Ayats, de qui en tinc un grandíssim record) em va dir que en fes un altre, que amb allò no anàvem enlloc. Li vaig fer cas i vaig fer una mena de paràfrasi (que ara en diria maragalliana) sobre el cicle de l’aigua, que és una cosa que en el seu moment, quan me la van explicar, em va impressionar molt. I vaig trobar que allò estava bé, que passar a paraules el que un parell d’anys enrere m’havia impressionat tant a classe de Naturals m’ajudava, no només a explicar-me un altre cop el cicle de l’aigua (el poema es deia «Pluja»), sinó a explicar-me part d’aquella impressió. Després, molt de tant en tant, hi tornava: escrivia alguna cosa (o només la pensava); això solia passar durant l’estiu. Suposo que aleshores el cap m’anava tot ple d’una altra cosa, segurament més important. Amb els anys, però, va venir això, que un dia em va venir de gust d’aprendre d’escriure i calia llegir; i és una cosa que encara em dura —segurament amb més força que l’escriptura. I la poesia normalment prefereixo llegir-la. M’agrada sentir-la quan és ben dita (sentir en Pedrals o en Lluís Soler, per exemple). I hi ha aquella poesia pensada a partir de la performativitat. D’altra banda, sentir poemes dits per qui els han escrit, encara que ho facin malament, a vegades ajuda per entendre’n coses —no sempre.

-Per què n’escrius?
Perquè m’ho passo francament bé, escrivint.

-Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Si ho ha de fer algú, prefereixo que em llegeixin; llegir ja vol dir, crec, materialitzar en so unes grafies, passa que molts cops ho fas per dins; i dins el cap no deixen de donar-se unes cadències i uns efectes sonors. També hi ha tota aquesta cosa que passa des de fa uns anys, que se suposa que, com que fas versos, has de voler o saber-los recitar; i no sé fins a quin punt ha d’anar així. Sí que, si vols, això socialitza la poesia i la treu dels llibres, per dir-ho així, cosa que pot estar bé —fins i tot molt bé. El problema és quan els llibres i tot això es converteixen en una excusa —i es fan festes i grans coses i tot de mandangues celebratives. No dic que això estigui malament, ni molt menys; vull dir, que està molt bé que la gent siguin amics i s’ho passin bé, tinguin l’excusa que tinguin. El risc que crec que hi ha, una mica, és que potser algun dia que el recitar ens prendrà el llegir, i amb el llegir, les ganes de voler escriure bé. Però potser són coses meves.

-Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Normalment faig servir llibretes, llibretes pautades, i allà hi va tot, ja sigui un «m’agradaria fer un poema de tal cosa» o «telefonar a noséqui a aquest número». És una qüestió d’ordre, diria. Algun cop (un o dos) he apuntat alguna idea al telèfon, també. I més que no pas una mirada, això d’escriure crec que té més a veure amb l’ordenació —objectivació, si vols— de les coses del món, de les coses viscudes, siguin de la mena que siguin, en la cosa de les paraules. Vull dir que crec que escriure és una mena d’acció damunt del món que té més a veure amb afegir-hi alguna cosa que no pas amb recollir-ne res. Els poemes es fan.

-Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Necessito estar tranquil, una taula (o alguna cosa que faci de taula), sobretot; després, per anar bé, un llapis i la llibreta. I saber més o menys què vull fer. Arriba un moment, quan ja he copiat el poema uns quants cops a la llibreta i hi ha les pàgines plenes de guixots i fletxetes, que el passo a l’ordinador i treballo directament a l’arxiu de Word. I no, no bec.

-Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Viam, la unitat en què penso sempre és el poema, i el llibre ve després. Sí que és veritat que arriba un moment que he de pensar en el llibre, que és la manera normal de presentar els poemes a la gent. Potser sí que quan arriba aquest moment que ja en portes uns quants (i potser tens un títol de llibre i tot) els poemes següents surten una mica condicionats pels que ja tens. Però bé, només tinc dos llibres, jo.

-Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
El poema el deixo quan ja no soc capaç de fer-hi res més per mirar de millorar-lo. Estàs uns quants dies (o setmanes o el que calgui) pensant-hi i arriba un moment que ja no hi penses més —cosa que no vol dir que al cap d’un parell d’anys t’hi tornis a trobar i diguis «hosti, això potser millor així». I sí, el vaig dient en veu alta o me’l vaig dient per dins quan ja el tinc amb tot el que hi ha d’anar, per tota la qüestió de les cadències que pensi que hi ha d’haver. Un decasíl·lab, per exemple, pot funcionar de moltes maneres i li pots fer fer moltíssimes coses. De lectors de confiança, depèn: hi ha gent a qui envio algun poema de tant en tant i gent a qui he enviat els llibres un cop ja estaven encarrilats. També hi ha algun lector de confiança amb qui la confiança ja fa fàstic. Aquests són els millors.

-Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Una manera de guanyar lectors o de no fer que els lectors possibles s’extraviïn potser seria que els agafessin bons professors de Llengua i Literatura. Però amb això no n’hi ha prou, vull dir, que jo vaig tenir algun professor bo o boníssim a ESO i Batxillerat i no tothom de la meva promoció som uns ultralectors. No ho sé. Suposo que és cosa de crear contextos favorables reals, és a dir, que no s’estigui promocionant constantment una cosa, sinó que es faci. I els autors, no ho sé, tampoc, siguin els que siguin, que es faci entendre (i s’entengui) que el que s’ha escrit té una relació directa amb el dia a dia, amb les coses del viure de la gent. I que es faci entendre que escriure i llegir també és un lloc per passar-s’ho bé i per jugar.

-Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
La meva tradició primera és la catalana, segur, que és d’on puc treure el gruix de paraules i què fer-ne. Després hi ha, per un cantó, aquella tradició que en podríem dir occidental, que deu ser el que va d’Homer i la Bíblia, passant pels trobadors, Dante, Petrarca, Góngora, Shakespeare i anant a parar a Dickinson, Eliot, Mallermé, Lorca, Mandelstam, Kavafis, i algú altre. Aquesta seria una tradició, diguem-ne, de política institucional, vull dir, que, per molt que s’ho mereixin, només quan som generosos hi posem March o Carner o hi trobem aquell poeta lituà o bosnià de noséquan que no sabem qui són. I hi hauria una mena de subtradició que deu ser, en el meu cas, la d’aquella gent osonenca que ha escrit; això ho dic, per les coses de la llengua i l’entorn (com hi deu haver una subtradició de la Safor, de Menorca o de Tortosa, per dir alguns llocs). I bé, de tot això, tries i remenes, esclar. No tot val per sempre ni per cada moment. Ni el poema és només el lloc d’on surt. Però la tradició suposo que és el terra per on camines, el que fa que et puguis aguantar dret i anar fent. Cap on facis ja és cosa teva. Després d’això vindrien les dèries. Per exemple, per dir alguna cosa, a mi m’agraden molt alguns poetes en anglès (Auden, Heaney, Hughes, Stevens, Strand i algun altre), de castellans m’agrada Claudio Rodríguez, i de gallecs, fa cosa de dos anys que vaig descobrir Uxío Novoneyra, que és tota una cosa.

-Et sents part d’una generació?
Hi ha tota la gent que anem dels vint-i-bastants als trenta-no-gaires que crec que fem generació, encara que només sigui per la manera com ens hem trobat el món (i la literatura és una cosa del món) i la manera com mirem de relacionar-nos-hi, que ens són les mateixes, i des d’un moment vital semblant. Ara, que això sigui útil per fer llistes i grups, no ho tinc del tot clar. El que sí que passarà és que qui s’hi vulgui entretenir d’aquí a uns quant anys hi veurà, segurament, en major o menor mesura, unes dèries compartides i, depèn de com, també uns tics a l’hora de pensar certes coses i d’entomar certs temes, o unes fraseologies que es repeteixen o un lèxic recorrent, etc. Són tot de coses que passen i que hi has d’anar en contra o, si més no, mirar que no se’t mengin, que no t’hagis creat unes servituds mig sense adonar-te’n. És allò de mirar d’evitar que la llengua et faci tota la feina —que només te’n faci la meitat.

-Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables
Viam: Ferrater, Casasses (que tots nosaltres ens ha fet), Vinyoli, Marçal i Gimferrer sempre els he tingut a prop. Que d’altra banda, són qui crec que han obert més camps per córrer. Després, de fa més, hi ha, evidentment, Carner (i Riba i Foix) i March. I Verdaguer, esclar.

-Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Com que és tard i tinc son, un apariat que diu:
«És tard. Endreces les ulleres i t’hi pares:
que qui és que et mou, que et dorm, que et cus les tares?»
Però suposo que tots els que he fet servirien. I molts d’altra gent també.

-Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Segurament no (o no només), però fa molta companyia i t’ho pots passar molt bé. Ara per ara tinc una beca de doctorat a la UVic per fer un treball sobre Segimon Serrallonga i toco el baix amb Obeses, que són coses amb les que, a més a més, també hi guanyo algun duro per anar fent.

Publicat per Jordi Benavente a La Llança

12/7/18

#Versirevers (10) Eva Baltasar: “La poesia m’agrada dir-la molt fluixet, només per a mi, justa acabada d’escriure”

A la novel·la Permagel (Club Editor, 2018) hi vas perquè te la recomana tothom. I un cop devorada, tu també la recomanes. Tothom vol dir tothom: poca gent trobareu que no en digui meravelles. Del què i sobretot del com. De la veu narradora i de la prosa afinadíssima que hi flueix. De la descripció del sexe entre dues dones. De la cerca d’un lloc al món o a la família o en una relació sentimental. I del sentit de l’humor que gasta, tan àcid, tan necessari, tan personal, i que tant connecta amb molts de nosaltres.

Tothom te la recomana, dèiem, inclosa l’editora Maria Bohigas, que al seu catàleg de Club Editor hi té escriptorasses com Mercè Rodoreda o Víctor Català (no comparem, mencionem) i que és, per tant, qui va confiar en la veu magnètica d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978), responsable d’aquest títol estrany, Permagel, que tindrà continuació amb dos títols no menys originals: Boulder i Mamut.

El camí que acabem de descriure, arribar a Baltasar per la seva primera novel·la, és sorprenentment el més habitual, i això que abans de ficar-se el públic a la butxaca amb Permagel l’autora havia publicat ja una desena de poemaris. Deu, que no són pocs. Que van merèixer premis com ara el Miquel de Palol, el Màrius Torres, el Gabriel Ferrater o l’Ibn Jafadja. I que fan ressonar versos com aquest: “És tot tan interior que ja no sento el fet d'escriure, tan sols el duc a terme”, d’Invertida (Lleonard Muntaner, 2017). O aquests: “Després de tot, també vosaltres haureu deixat la pell / en aquest bocí indefens de vida”, d’Animals d’hivern (Edicions 62, 2016).

S’entén doncs la senzilla i alhora enigmàtica dedicatòria que obre Permagel (“A la poesia, per permetre-ho”) i que Baltasar ens explica així: “La poesia m'ha fet escriptora i li dec el manteniment de la meva mirada poètica en el món. En el moment que vaig començar a escriure prosa no m'hi trobava, em sentia estranya i vaig invocar la poesia perquè m'acompanyés. La dedicatòria és un agraïment fet paraula”.

Baltasar escriu poesia perquè “és com tornar a tenir tres anys i construir tu tota sola un castell preciós amb peces de fusta de tots colors. Però ara és fins i tot millor perquè les paraules excedeixen totes les formes i tots els colors possibles”. Senyores i senyors, l’Eva Baltasar, vers i revers:

-Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Crec que la poesia no entén de servituds, ella és per ella mateixa i per la gràcia de la bellesa, que no sé per quina mena de miracle nosaltres els humans, que tan fàcilment la corrompem, també som capaços de crear-la. Els poetes mirem de fer-ho amb la paraula.

En una carta a la seva mare, Hölderlin deia que la poesia era l'ocupació més innocent possible. Em fixo en el terme innocència, allò que no causa dany, i dic que la poesia rau en tota obra bella oberta als sentits dels altres i refinada per la innocència. (Ara hauríem de discutir sobre el terme bellesa).

-Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

Vaig començar a llegir-ne a l'escola, amb deu o onze anys: Lorca, Machado, Hernández. M'aprenia poemes de memòria i me'ls anava repetint tot el dia perquè eren tan poderosos que arribaven a constituir un món paral·lel on era molt feliç.

Encara llegeixo poesia, però em costa molt més trobar mons prou interessants i acollidors com per a instal·lar-m'hi d'aquella manera.

Jo necessito llegir-la. Necessito aquella intimitat amb la paraula escrita que només la solitud afavoreix.

-Per què n’escrius?

Perquè em diverteix, perquè m'excita els sentits i em fa sentir molt viva, perquè és com tornar a tenir tres anys i construir tu tota sola un castell preciós amb peces de fusta de tots colors. Però ara és fins i tot millor perquè les paraules excedeixen totes les formes i tots els colors possibles.

-Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

Dir-la molt fluixet, només per a mi, justa acabada d'escriure.

-Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Ni una cosa ni l'altra. Intento preservar la mirada poètica amb la que tots hem nascut, que no m'abandoni al llarg del dia i, sovint, com qui en un dia assolellat li ve de gust fer un capbussó, a mi em ve de gust fer poesia i m'hi poso.

-Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Acostumo a escriure en una petita cambra de casa. És molt senzilla, hi ha una taula, una lleixa, una calaixera, una gran finestra plena de llum i una cadira groga. Hi he posat cortines de ratlles blanques i verdes perquè em fan pensar en els estius de la costa francesa als anys vint i aquesta sola imatge m'alegra. Escric amb ordinador portàtil, als matins, que estic fresca, amb la roba neta i la pell aromàtica. I vaig prenent un te darrere un altre. Te carregat i negre, que fa que el cor repiqui amb força i que els dits volin damunt les tecles. Quan m'agafa gana rosego fruita, fruits secs i un pastís de fajol i xocolata que enforno de tardes per tenir-ne de nou cada matí.

-Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Penso en un lloc molt ric en detalls, en colors, en imatges, m'hi situo i escric des d'allí. Ho faig durant uns dies, com si me n'hi hagués anat de vacances. Quan me'n canso i marxo ja tinc el llibre.

-Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Començo el poema, hi treballo unes hores i l'acabo. El rellegeixo mentalment, li segueixo el ritme, la musicalitat, el retoco, poquet però sempre el retoco. Me n'enamoro i me'l dic fluixet i llavors sembla que em correspongui. De vegades a la nit, abans d'anar a dormir, li llegeixo a la meva dona, que l'escolta i em diu si li agrada.

-Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Quina llàstima que s'hagi de “fer llegir”, oi? Per què hem d'arribar a la poesia a través dels instituts? No podríem arribar-hi abans, de més petits? A casa? Fem allò que ens han ensenyat a fer o que hem vist fer a casa, estimem allò que hem après a estimar de petits. L'escola no es pot fer càrrec de tot, l'escola esperona i acompanya i no hauria d'obligar. Però és clar, sóc una pedagoga que no creu en el sistema educatiu actual. Com podem guanyar lectors? No ho sé... “guanyar lectors”? El vocabulari de la competitivitat m'espanta. Un lector creix, es fa. Crec que si s'estimulés la curiositat i la imaginació dels infants, aquell interès natural que tenen de ben petits per les coses del món i de la vida, aquella orientació cap a la bellesa, si se'ls respectessin i se'ls nodrissin aquests interessos, hi hauria més lectors, més gent feliç.

-Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

Si continuo alguna tradició no en sóc conscient. Tinc la impressió que escric com em surt, però és evident que he nascut els anys setanta, que ara sóc a principis del segle XXI, que em precedeixen tot un seguit de lectures, i que tot això influeix en la meva manera de dir. Mestres? No ho diria així, però m'agrada molt com s'expressa la Sylvia Plath i és cert que alguns llibres meus hi recorden. També sóc conscient que la meva poesia, a nivell estilístic, està canviant, es mou, es desplaça, va cap a no sé on, cap a un lloc que em sembla vast i fascinant i que m'atrau amb molta força.

-Et sents part d’una generació?

No, no m'hi he sentit mai. Estic molt reclosa en mi mateixa, les meves obertures són cap a indrets molt poc socials i això dificulta aquest sentiment.

-Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

On comença, la meva contemporaneïtat? Aiaiai, em sento en un terreny molt inestable. Tinc un gruix de vida tan important que és pura vida imaginada, pura vida llegida, que no tinc clares les fronteres. M'arrisco i aviso: tinc molt pocs autors de capçalera. Clàssics: Walt Whitman. Contemporanis: Sylvia Plath, Anne Sexton, R. S. Thomas, U. A. Fanthorpe, Les Murray.

-Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

Saps què? M'hauré de tornar a llegir els meus llibres, no en recordo mai els versos! Han arribat a llegir-me versos meus sense dir-me que eren meus i he dit: Apa! M'agrada molt això, qui ho ha escrit? (5 minuts més tard...): fragment del poema “Retrospectiva”, del llibre “Invertida”:

“(...) Espera aquesta mala bèstia que fuig amb el seu pàncrees


daurat encara intacte en una mà i empeny la nit

amb els genolls quasi insensibles de cavall. Sóc jo,

aquest tub digestiu inflat com núvols o placentes

farcides de cordons, amb un cor nou, petit i accelerat,

a dins d'un sac de carn que intenta ser persona. Sóc,



verament, sóc jo. La dona que s'arranca la crosta de passat

en dies de molt vent i escup al vent. Sóc jo. Sóc jo!

A tu m'adreço, oberta com ferida, sensible com manyoc

encara a mig refer de polpa. Els pensaments, ara que hi ets,

se m'acumulen com llunàtics en llocs inversemblants,



capaços d'esbotzar-me fontanel·les. Et crido, ets tu

la dona que manté la corda del que sóc tibada contra el mur

totalitari i cec que em fa de cos com pedra. Amor,

inabastable i pur com gènesi de segles, la teva llum,

que tot ho viatja, m'arriba avui als llavis i me'ls crema”


-Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

Hi he viscut a temporades, gràcies a les dotacions econòmiques dels premis literaris que m'han concedit. Mentrestant, he fet de tot i sempre ho he trobat molt interessant perquè sóc una dona curiosa, no suporto estar lligada a una feina més de dos o tres mesos i m'agrada observar gent diferent en ambients diversos: he treballat de cambrera, de tècnica de participació ciutadana, d'educadora d'escola bressol, de mestra d'anglès i música, de pastora d'ovelles, de dona de fer feines (com la Lucia Berlin! quin tip de riure em vaig fer llegint alguns dels seus contes), de professora de matemàtiques, d'homeòpata, de becària en un grup de recerca, de massatgista, d'editora en una revista universitària, de comptable, de professora d'espanyol a Alemanya, d'orientadora en centres de secundària... i mentre he fet tot això no he deixat de llegir i escriure.

-I una cosa més: Boulder (que sembla que ja en tens almenys el primer esborrany) i Mamut, fan que per ara no escriguis poesia? O tens ja el següent poemari en ment?

De ben petita, quan vaig començar a llegir, vaig descobrir que era possible viure a dues realitats alhora, i que era fantàstic!, sobretot la realitat dels llibres, que per a mi sempre ha tingut més força. Més endavant vaig descobrir que el fet d'escriure també genera una realitat molt més intensa de vida i m'hi entrego de ple. De fet, crec que passo molt més temps inscrita en la realitat literària que en la quotidiana i això de vegades m'ha dut algun problema. Quan escric, entro en el món del poemari o de la novel·la i no en surto fins al cap de dies o mesos, que trec el cap a l'exterior, comprovo que hi falta aire, i creo un altre món on sentir-me lliure i acollida, un altre llibre. Mentrestant, a més, també llegeixo llibres d'altres autors, que suposen tota una sèrie de submons extraordinaris que em delecten i m'alimenten. M'agrada la meva vida, m'agrada dedicar-me a les persones que m'estimo, que em comprenen i entenen que de vegades no hi sigui tota. He arribat a un punt d'equilibri on sóc feliç. Si intentés escriure el Boulder alhora que un poemari trencaria aquest equilibri i el món literari se m'enduria vés a saber on. No crec que m'agradés. Tinc dos poemaris enllestits al calaix i estic pensant què fer amb ells però no crec que en comenci cap altre fins que hagi sortit dels mons del Mamut i el Boulder.

-Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.

Hi havia una cosa... però m'ha fugit del cap. Moltíssimes gràcies, m'ho he passat molt bé.


Publicat per Jordi Benavente a La Llança







31/5/18

#Versirevers (9) Lluís Calvo: “Llegir és un acte de resistència i la poesia té nom de revolta”

"El lloc del poeta és la ruïna. / (...) Ja no l'himne, llavors, / sinó la pedra sense sostre / et serví d'esperança i de recer. / Pallissa. Pell al ras. Designi". Vet aquí uns versos bells, foscos i durs, inclosos a Llum a l’arsenal. Cent poemes. Antologia 1987-2017 (Lleonard Muntaner, 2017), un recull amb què l’escriptor català Lluís Calvo (Saragossa, 1963) celebrava, fa ben poc, trenta anys de trajectòria. Tres dècades durant les quals ha estat fidel a una de les seves màximes: “Quan hagis consolidat un camí, defuig-lo. L’art t’agrairà, finalment, el desconcert”.

Com explica Jordi Marrugat al pròleg d’aquesta antologia, “en els poemaris de Calvo hi ha invenció i citació, creació i imitació, vers i prosa, poemes visuals i poemes escènics. Però la seva obra s’ha realitzat també en la narrativa, el vídeo, l’àmbit digital, el teatre, la intervenció pública o les mil formes de l’assaig”. I és que Calvo ha intentat sempre “dinamitar la idea de gènere”. En una presentació recent a La Impossible va arribar a dir que no li interessa tant ser autor com “ser text”. No té mòbil perquè es resisteix “a aquesta forma de control i d’alienació”. I la poesia l’escriu a mà i, sempre que pot, “al bosc o en cabanes de pedra seca, i sobretot al Pirineu, en llocs remots”. La pell al ras, que dèiem.

Poeta, novel·lista, assagista, crític, Calvo ha publicat dinou llibres de poesia, com ara Cent mil déus en un cau fosc (Proa, 2008), Col·lisions (3i4, 2009), Llegat rebel (Terrícola, 2013) o Talismà (LaBreu, 2017); els assajos Baules i llenguatges (3i4, 2011) i El meridià de París (Edicions Poncianes, 2016), i la novel·la L’endemà de tot (Raig Verd, 2014), per citar només alguns dels títols més recents, que trenta anys donen per a molt, sobretot si parlem d’un autor tan prolífic.

Prolífic i contundent. Perquè per a Calvo la poesia no ha de ser “només dring, cant, ritme”, sobretot és “una gran creadora de visions. I en aquest sentit és dèlfica, ja que la seva missió és contribuir al coneixement d’un mateix”. Ho diu algú que admet que la seva escriptura “no busca l’aquiescència fàcil, ni el fet de complaure a través dels referents més comuns i identificables. Busco el risc, el malestar i la ferida”.

Ho diu algú que, a la pregunta sobre com guanyar lectors ja des de la secundària, afirma que “la literatura no pot ser important per a l’alumne si no li arriba, si no el toca, si no el fereix i l’interpel·la”. Algú per a qui “llegir és un acte de resistència i la poesia té nom de revolta”. Missatge, aquest últim, que bé podríem pintar amb esprai a la façana de tots els instituts catalans. No creieu?

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
La poesia no es pot mesurar en termes utilitaris. Fet i fet, no serveix per a res, la qual cosa no vol dir que no tingui una funció. Són coses diferents. La funció de la poesia consisteix a trabucar les nocions comunes, a capgirar-les i a posar-les de panxa enlaire. La funció és un esdeveniment, un fenomen, una acció. No és una cosa ni un instrument. Per mi la poesia crea un idiolecte i subverteix la identificació entre el llenguatge i les coses, una identificació que ja sabem que és impossible perquè entre el llenguatge i allò que anomenem realitat hi ha sempre una escletxa. La poesia més conservadora encara creu en aquesta unió edènica entre el llenguatge i les coses, sense adonar-se que som nosaltres els qui creem la realitat quan la invoquem i l’observem. Però justament perquè no hi ha una identificació unívoca es pot produir un esclat de realitats plurals. I aquest és el lloc de la poesia. La poesia no és només dring, cant, ritme. No és només l’ús d’aquella paraula que fan servir no sé on o que està oblidada. No és només l’argot i la tradició. Tot plegat és important, però amb això no n’hi ha prou. Perquè la poesia, per damunt de tot, és una gran creadora de visions. I en aquest sentit és dèlfica, ja que la seva missió és contribuir al coneixement d’un mateix. La poesia uneix el microcosmos i el macrocosmos. Es alquímia interior i transformació personal. Hi ha qui només es queda amb la carcassa, amb la mera formalització, amb la confusió eterna entre llengua i llenguatge, i això és un error majúscul. La poesia escombra l’entropia i l’aire resclosit. Amb la seva follia i amb la seva alenada imprevista proveeix d’energia nova al món. I alhora és una font de connexió amb l’eternitat, amb la saviesa, amb tot un seguit de fenòmens que no sabem d’on ens arriben. I aquesta és la seva tasca visionària. Una tasca singular de llenguatge.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

Vaig començar a llegir-ne a l’adolescència tardana, perquè la meva introducció en la literatura va ser a través de la narrativa clàssica, sobretot la russa. Des de llavors la poesia no m’ha abandonat mai. Personalment, m’estimo més llegir-la, tot i que gaudeixo escoltant els poetes. Però crec en la calma i la introspecció de la lectura, a través d’un procés que et permet establir connexions i madurar els textos.

Per què n’escrius?
La poesia és un procés de coneixement, si vols de coneixement intuïtiu, no sotmès a regles més enllà d’unes habilitats formals que s’haurien de suposar en qualsevol poeta. Per mi escriure és accedir a la sorpresa. Sóc conscient que la meva poesia exigeix un esforç, unes vivències, unes lectures. No és una llaminadura per endolcir i ensucrar el paladar del lector, com el cotó fluix de sucre que vénen a les fires. La meva escriptura no busca l’aquiescència fàcil, ni el fet de complaure a través dels referents més comuns i identificables. Busco el risc, el malestar i la ferida. La poesia és això, al capdavall. És cant i coneixença, tot alhora.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?


M’agrada molt recitar, però el tipus de poesia que faig necessita una lectura aprofundida, interior, calmada. Aquí és on el lector ha d’interioritzar el poema, viure’l, fer-lo seu. L’impacte et pot venir, sens dubte, a través de la recitació, oralment, però la sedimentació requereix de la tasca lectora. Els poetes som com les roques: n’hi ha de metamòrfics, d’ignis i de sedimentaris. Jo tinc trets de totes tres categories, però crec en l’al·luvió de la lectura, en aquesta sedimentació que duu el lector a traçar el seu camí particular. L’important és tenir poemes amb força, potència i intensitat. I que ens interpel·lin en tot allò que ens conforma com a humans.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
De mòbil no en faig servir perquè no en tinc. Sóc dels pocs que encara es resisteixen a aquesta forma de control i d’alienació. Però sí que faig servir llibretes. Algunes d’elles, quan el llibre s’ha publicat, les he donat a amics de confiança.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Escric a mà. I m’agrada fer-ho cada cop més a l’aire lliure, al bosc per exemple, o en cabanes de pedra seca. Els poemes els escric a raig, tal com m’arriben. I després hi ha tota una tasca de selecció, de revisió curosa i febrosenca. També m’agrada escriure quan viatjo. He escrit poemes a mig món: al Perú, a Groenlàndia, a Austràlia, a l’Índia, al Japó, a Bolívia... I sobretot al Pirineu, en llocs remots. Maragall afirmava que existeix una nació pirinenca. I jo sento que en formo part. Pel que fa a les hores sóc un ésser absolutament diürn, no escric mai de nit, excepte quan viatjo. No perquè no m’agradi, sinó perquè sóc matiner de mena i en arribar la nit estic sense l’energia que exigeix el fet d’escriure.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Abans de començar ja sé que els poemes formaran part d’un llibre. Però es produeix un fenomen curiós: en un principi sembla que tot és caòtic i que no hi haurà res que pugui unir els diferents poemes, però a poc a poc va sorgint la coherència de tot plegat. Quan escric hi ha una mateixa longitud d’ona que apareix tota sola, no m’hi he de preocupar gens. Ella sorgeix, com si res, i troba el desllorigador. El mateix moment vital crida els poemes i els dota d’una pàtina bessona. Sempre hi ha moltes coses que es descarten, però en conjunt existeix una línia que uneix els poemes, perquè tot plegat respon a un període vital, a unes lectures, a una sèrie de moments de l’esperit.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Els poemes no s’acaben fins que corregeixo les galerades. Tots passen per llargues revisions i modificacions. De vegades les primeres versions tenen pocs punts en comú amb el resultat final. I de lectors de confiança en tinc molt pocs i escollits. No vull crear cacofonies perquè cada lector et diu una cosa diferent. En això segueixo molt el meu olfacte poètic. En canvi sí que rebo molts llibres d’autors que em demanen que els doni la meva opinió, que en corregeixi coses... És una feina de productor literari, per dir-ho així.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Crec que és bàsic l’entusiasme i el coneixement dels docents. Si no transmets aquestes dues coses la literatura es converteix en un suplici, en un mer llistat de noms i de simplificacions sense substància. Però a més la literatura no pot ser important per a l’alumne si no li arriba, si no el toca, si no el fereix i l’interpel·la. Per això cal triar bé els textos. I pel que fa als públics en general no n’hi ha prou amb programar poesia per cobrir quotes. Els programadors estan obsessionats amb les xifres i els resultats immediats. Però apostar per la tasca de la lectura, lluny de la societat de l’espectacle i de les seves ximpleries, requereix talent, perseverança i molt de coratge. Crear un públic cultivat és lent, s’ha de sembrar ara i els resultats apareixeran, sens dubte, amb els anys. Una cosa que he pogut observar llegint poesia per aquests mons és que la gent necessita la poesia, però en canvi li fa por. Por de no saber-ne prou, de fer el ridícul, de presentar-se com algú ignorant. I això ho ha propiciat la mateixa escola, però també aquest academicisme presumptuós que el primer que fa és asseure’s en una tarima a deu metres del seu auditori. Amb aquestes credencials no pots estimular res, només crees una falsa sensació de respecte, de submissió i de temor. Però la gràcia de la lectura i dels recitals és el seu caràcter resistencial, per això hi ha joves que s’hi senten atrets. La lectura ho té tot en contra: els mitjans audiovisuals, les xarxes socials –ara ningú no llegeix al transport públic, tothom mira el mòbil–, la manca de temps... Llegir és un acte de resistència. I la poesia té nom de revolta.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Un dels meus llibres es titula Llegat rebel. I aquest títol constitueix una declaració d’intencions. La tradició l’hem de conèixer, però també hem de ser capaços d’interrogar-la, de qüestionar-la, d’establir-hi un diàleg que al capdavall ha de ser sempre crític. La tradició no és un altar ni un ídol que calgui venerar. Això no vol dir que no mereixi tot el nostre respecte. A Catalunya som molt obsessius amb determinades maneres de considerar la literatura. Hi ha qui creu, per exemple, que només hi pot haver un poeta de capçalera i que tots els altres són subordinats. O que s’ha de llegir un autor de manera unívoca, sense matisos, en una sola direcció. Tot això no s’aguanta per enlloc. En la nostra literatura patim la síndrome 3000. Què vol dir això? Quan Caterina Albert va publicar Un film: 3000 metres un crític toix va dir que la novel·la no era bona i aquest tòpic s’ha arrossegat, intacte, fins fa poc. I es tracta d’una obra magnífica, cosa que ja vaig comprovar en el seu dia tot llegint-ne l’edició original. Massa sovint en lloc de construir el propi criteri crític hi ha persones que segueixen consignes. Un poeta apareix en un medi, no és un bolet. Els poetes són fenòmens en evolució constant; fins i tot els morts ho són, a través de les lectures que en fem des del present. No els podem momificar, no els podem convertir en monuments petris. La lectura crítica és fonamental. I a mi també m’interessen els qui són a l’altra banda, els poetes marginats, els silenciats, els qui, per moltes raons, no han format part del corrent general i de la sonsònia dominant.

Et sents part d’una generació?

Em passa una cosa curiosa, i és que m’identifico molt més amb les generacions joves que no pas amb els autors de la meva lleva, amb notables excepcions. Crec que les afinitats no tenen res a veure amb l’edat, sinó amb les connexions mentals, artístiques i espirituals que estableixes. I aquestes les he trobades amb la gent nascuda més tard.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

Les meves influències literàries són molt diverses, fins i tot aparentment contraposades. I no només m’alimento de la literatura sinó també del cinema, de l’art, de les sèries, dels còmics i de la música, des de la clàssica fins al metall extrem, passant pel jazz. I també de la filosofia, que és molt important en la meva escriptura. Si parlem de poetes la meva tríada catalana del segle XX és Ferrater, Foix i Vinyoli. I a partir d’aquí les meves influències van des dels pre-socràtics fins a Carles Hac Mor, tot passant per Bertran de Born, Bernart de Venzac, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Michaux, Char, Maragall, Quasimodo, Sagarra, Šalamun, Trakl, Montale, Snyder, Andreu Vidal, Marçal, Novalis, Carner, Eliot, Rilke, Sampere, Gimferrer, Palol, Stevens o Wordsworth. I me’n deixo moltíssims! I després hi ha els joves, com Josep Pedrals, Silvie Rothkovic, Jaume C. Pons Alorda, Laia Llobera, David Caño, Lola Nieto, David Jiménez, Esteve Plantada o Anna Gual, per dir-ne només uns quants. Abans parlava de la música i també he de dir que trobo molta inspiració en els poetes del rap i del trap. De les avantguardes el que més m’ha influenciat és l’expressionisme abstracte, algunes concepcions de Beuys i en el camp estrictament literari i filosòfic el situacionisme, que per mi ha estat cabdal. Autors com Altaió, Xargay o el mateix Hac Mor també són referents importants.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

Aquests versos del llibre Talismà, que va publicar LaBreu el 2017:

Perquè l’amor és una escolta.

I tot ressona i canta.

Som perquè algú

ha parlat.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
L’únic que viu plenament de la poesia és Déu, tot i que tendeix una mica massa a la mística i al poema críptic. I després hi ha allò tan bell de Vinyoli: “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament”. Tinc la sort de treballar en el món cultural, amb la qual cosa la separació entre el viure i el poema queda una mica més atenuada. Però el poeta sempre viu en la falla, en el lloc abismós.

Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.

Una qüestió molt estranya és que sovint aparec com a escriptor aragonès i saragossà, com si pertanyés a la literatura castellana, tot i escriure en català. Ja ho he explicat cent mil vegades, però ho torno a fer: a Saragossa hi vaig néixer per motius purament circumstancials. Fins i tot un cop, en una entrevista, vaig exposar gairebé tot el meu arbre genealògic. La meva família ve del Pallars Sobirà, del Baix Cinca, de Barcelona. És com si a Sergi Pàmies l’anomenessin escriptor francès perquè va néixer a París. O a Joan Jordi Miralles el consideressin autor d’Osca. Per la mateixa regla de tres Guimerà no era català, sinó canari. I Guillem d’Efak, guineà. Però cap d’aquests escriptors ha patit aquest fenomen tan curiós. En fi: sóc un autor que escriu en català però que no pertany a la literatura catalana. En això també sóc un cas únic.

Publicat a La Llança