31/5/18

#Versirevers (9) Lluís Calvo: “Llegir és un acte de resistència i la poesia té nom de revolta”

"El lloc del poeta és la ruïna. / (...) Ja no l'himne, llavors, / sinó la pedra sense sostre / et serví d'esperança i de recer. / Pallissa. Pell al ras. Designi". Vet aquí uns versos bells, foscos i durs, inclosos a Llum a l’arsenal. Cent poemes. Antologia 1987-2017 (Lleonard Muntaner, 2017), un recull amb què l’escriptor català Lluís Calvo (Saragossa, 1963) celebrava, fa ben poc, trenta anys de trajectòria. Tres dècades durant les quals ha estat fidel a una de les seves màximes: “Quan hagis consolidat un camí, defuig-lo. L’art t’agrairà, finalment, el desconcert”.

Com explica Jordi Marrugat al pròleg d’aquesta antologia, “en els poemaris de Calvo hi ha invenció i citació, creació i imitació, vers i prosa, poemes visuals i poemes escènics. Però la seva obra s’ha realitzat també en la narrativa, el vídeo, l’àmbit digital, el teatre, la intervenció pública o les mil formes de l’assaig”. I és que Calvo ha intentat sempre “dinamitar la idea de gènere”. En una presentació recent a La Impossible va arribar a dir que no li interessa tant ser autor com “ser text”. No té mòbil perquè es resisteix “a aquesta forma de control i d’alienació”. I la poesia l’escriu a mà i, sempre que pot, “al bosc o en cabanes de pedra seca, i sobretot al Pirineu, en llocs remots”. La pell al ras, que dèiem.

Poeta, novel·lista, assagista, crític, Calvo ha publicat dinou llibres de poesia, com ara Cent mil déus en un cau fosc (Proa, 2008), Col·lisions (3i4, 2009), Llegat rebel (Terrícola, 2013) o Talismà (LaBreu, 2017); els assajos Baules i llenguatges (3i4, 2011) i El meridià de París (Edicions Poncianes, 2016), i la novel·la L’endemà de tot (Raig Verd, 2014), per citar només alguns dels títols més recents, que trenta anys donen per a molt, sobretot si parlem d’un autor tan prolífic.

Prolífic i contundent. Perquè per a Calvo la poesia no ha de ser “només dring, cant, ritme”, sobretot és “una gran creadora de visions. I en aquest sentit és dèlfica, ja que la seva missió és contribuir al coneixement d’un mateix”. Ho diu algú que admet que la seva escriptura “no busca l’aquiescència fàcil, ni el fet de complaure a través dels referents més comuns i identificables. Busco el risc, el malestar i la ferida”.

Ho diu algú que, a la pregunta sobre com guanyar lectors ja des de la secundària, afirma que “la literatura no pot ser important per a l’alumne si no li arriba, si no el toca, si no el fereix i l’interpel·la”. Algú per a qui “llegir és un acte de resistència i la poesia té nom de revolta”. Missatge, aquest últim, que bé podríem pintar amb esprai a la façana de tots els instituts catalans. No creieu?

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
La poesia no es pot mesurar en termes utilitaris. Fet i fet, no serveix per a res, la qual cosa no vol dir que no tingui una funció. Són coses diferents. La funció de la poesia consisteix a trabucar les nocions comunes, a capgirar-les i a posar-les de panxa enlaire. La funció és un esdeveniment, un fenomen, una acció. No és una cosa ni un instrument. Per mi la poesia crea un idiolecte i subverteix la identificació entre el llenguatge i les coses, una identificació que ja sabem que és impossible perquè entre el llenguatge i allò que anomenem realitat hi ha sempre una escletxa. La poesia més conservadora encara creu en aquesta unió edènica entre el llenguatge i les coses, sense adonar-se que som nosaltres els qui creem la realitat quan la invoquem i l’observem. Però justament perquè no hi ha una identificació unívoca es pot produir un esclat de realitats plurals. I aquest és el lloc de la poesia. La poesia no és només dring, cant, ritme. No és només l’ús d’aquella paraula que fan servir no sé on o que està oblidada. No és només l’argot i la tradició. Tot plegat és important, però amb això no n’hi ha prou. Perquè la poesia, per damunt de tot, és una gran creadora de visions. I en aquest sentit és dèlfica, ja que la seva missió és contribuir al coneixement d’un mateix. La poesia uneix el microcosmos i el macrocosmos. Es alquímia interior i transformació personal. Hi ha qui només es queda amb la carcassa, amb la mera formalització, amb la confusió eterna entre llengua i llenguatge, i això és un error majúscul. La poesia escombra l’entropia i l’aire resclosit. Amb la seva follia i amb la seva alenada imprevista proveeix d’energia nova al món. I alhora és una font de connexió amb l’eternitat, amb la saviesa, amb tot un seguit de fenòmens que no sabem d’on ens arriben. I aquesta és la seva tasca visionària. Una tasca singular de llenguatge.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

Vaig començar a llegir-ne a l’adolescència tardana, perquè la meva introducció en la literatura va ser a través de la narrativa clàssica, sobretot la russa. Des de llavors la poesia no m’ha abandonat mai. Personalment, m’estimo més llegir-la, tot i que gaudeixo escoltant els poetes. Però crec en la calma i la introspecció de la lectura, a través d’un procés que et permet establir connexions i madurar els textos.

Per què n’escrius?
La poesia és un procés de coneixement, si vols de coneixement intuïtiu, no sotmès a regles més enllà d’unes habilitats formals que s’haurien de suposar en qualsevol poeta. Per mi escriure és accedir a la sorpresa. Sóc conscient que la meva poesia exigeix un esforç, unes vivències, unes lectures. No és una llaminadura per endolcir i ensucrar el paladar del lector, com el cotó fluix de sucre que vénen a les fires. La meva escriptura no busca l’aquiescència fàcil, ni el fet de complaure a través dels referents més comuns i identificables. Busco el risc, el malestar i la ferida. La poesia és això, al capdavall. És cant i coneixença, tot alhora.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?


M’agrada molt recitar, però el tipus de poesia que faig necessita una lectura aprofundida, interior, calmada. Aquí és on el lector ha d’interioritzar el poema, viure’l, fer-lo seu. L’impacte et pot venir, sens dubte, a través de la recitació, oralment, però la sedimentació requereix de la tasca lectora. Els poetes som com les roques: n’hi ha de metamòrfics, d’ignis i de sedimentaris. Jo tinc trets de totes tres categories, però crec en l’al·luvió de la lectura, en aquesta sedimentació que duu el lector a traçar el seu camí particular. L’important és tenir poemes amb força, potència i intensitat. I que ens interpel·lin en tot allò que ens conforma com a humans.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
De mòbil no en faig servir perquè no en tinc. Sóc dels pocs que encara es resisteixen a aquesta forma de control i d’alienació. Però sí que faig servir llibretes. Algunes d’elles, quan el llibre s’ha publicat, les he donat a amics de confiança.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Escric a mà. I m’agrada fer-ho cada cop més a l’aire lliure, al bosc per exemple, o en cabanes de pedra seca. Els poemes els escric a raig, tal com m’arriben. I després hi ha tota una tasca de selecció, de revisió curosa i febrosenca. També m’agrada escriure quan viatjo. He escrit poemes a mig món: al Perú, a Groenlàndia, a Austràlia, a l’Índia, al Japó, a Bolívia... I sobretot al Pirineu, en llocs remots. Maragall afirmava que existeix una nació pirinenca. I jo sento que en formo part. Pel que fa a les hores sóc un ésser absolutament diürn, no escric mai de nit, excepte quan viatjo. No perquè no m’agradi, sinó perquè sóc matiner de mena i en arribar la nit estic sense l’energia que exigeix el fet d’escriure.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Abans de començar ja sé que els poemes formaran part d’un llibre. Però es produeix un fenomen curiós: en un principi sembla que tot és caòtic i que no hi haurà res que pugui unir els diferents poemes, però a poc a poc va sorgint la coherència de tot plegat. Quan escric hi ha una mateixa longitud d’ona que apareix tota sola, no m’hi he de preocupar gens. Ella sorgeix, com si res, i troba el desllorigador. El mateix moment vital crida els poemes i els dota d’una pàtina bessona. Sempre hi ha moltes coses que es descarten, però en conjunt existeix una línia que uneix els poemes, perquè tot plegat respon a un període vital, a unes lectures, a una sèrie de moments de l’esperit.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Els poemes no s’acaben fins que corregeixo les galerades. Tots passen per llargues revisions i modificacions. De vegades les primeres versions tenen pocs punts en comú amb el resultat final. I de lectors de confiança en tinc molt pocs i escollits. No vull crear cacofonies perquè cada lector et diu una cosa diferent. En això segueixo molt el meu olfacte poètic. En canvi sí que rebo molts llibres d’autors que em demanen que els doni la meva opinió, que en corregeixi coses... És una feina de productor literari, per dir-ho així.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Crec que és bàsic l’entusiasme i el coneixement dels docents. Si no transmets aquestes dues coses la literatura es converteix en un suplici, en un mer llistat de noms i de simplificacions sense substància. Però a més la literatura no pot ser important per a l’alumne si no li arriba, si no el toca, si no el fereix i l’interpel·la. Per això cal triar bé els textos. I pel que fa als públics en general no n’hi ha prou amb programar poesia per cobrir quotes. Els programadors estan obsessionats amb les xifres i els resultats immediats. Però apostar per la tasca de la lectura, lluny de la societat de l’espectacle i de les seves ximpleries, requereix talent, perseverança i molt de coratge. Crear un públic cultivat és lent, s’ha de sembrar ara i els resultats apareixeran, sens dubte, amb els anys. Una cosa que he pogut observar llegint poesia per aquests mons és que la gent necessita la poesia, però en canvi li fa por. Por de no saber-ne prou, de fer el ridícul, de presentar-se com algú ignorant. I això ho ha propiciat la mateixa escola, però també aquest academicisme presumptuós que el primer que fa és asseure’s en una tarima a deu metres del seu auditori. Amb aquestes credencials no pots estimular res, només crees una falsa sensació de respecte, de submissió i de temor. Però la gràcia de la lectura i dels recitals és el seu caràcter resistencial, per això hi ha joves que s’hi senten atrets. La lectura ho té tot en contra: els mitjans audiovisuals, les xarxes socials –ara ningú no llegeix al transport públic, tothom mira el mòbil–, la manca de temps... Llegir és un acte de resistència. I la poesia té nom de revolta.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Un dels meus llibres es titula Llegat rebel. I aquest títol constitueix una declaració d’intencions. La tradició l’hem de conèixer, però també hem de ser capaços d’interrogar-la, de qüestionar-la, d’establir-hi un diàleg que al capdavall ha de ser sempre crític. La tradició no és un altar ni un ídol que calgui venerar. Això no vol dir que no mereixi tot el nostre respecte. A Catalunya som molt obsessius amb determinades maneres de considerar la literatura. Hi ha qui creu, per exemple, que només hi pot haver un poeta de capçalera i que tots els altres són subordinats. O que s’ha de llegir un autor de manera unívoca, sense matisos, en una sola direcció. Tot això no s’aguanta per enlloc. En la nostra literatura patim la síndrome 3000. Què vol dir això? Quan Caterina Albert va publicar Un film: 3000 metres un crític toix va dir que la novel·la no era bona i aquest tòpic s’ha arrossegat, intacte, fins fa poc. I es tracta d’una obra magnífica, cosa que ja vaig comprovar en el seu dia tot llegint-ne l’edició original. Massa sovint en lloc de construir el propi criteri crític hi ha persones que segueixen consignes. Un poeta apareix en un medi, no és un bolet. Els poetes són fenòmens en evolució constant; fins i tot els morts ho són, a través de les lectures que en fem des del present. No els podem momificar, no els podem convertir en monuments petris. La lectura crítica és fonamental. I a mi també m’interessen els qui són a l’altra banda, els poetes marginats, els silenciats, els qui, per moltes raons, no han format part del corrent general i de la sonsònia dominant.

Et sents part d’una generació?

Em passa una cosa curiosa, i és que m’identifico molt més amb les generacions joves que no pas amb els autors de la meva lleva, amb notables excepcions. Crec que les afinitats no tenen res a veure amb l’edat, sinó amb les connexions mentals, artístiques i espirituals que estableixes. I aquestes les he trobades amb la gent nascuda més tard.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

Les meves influències literàries són molt diverses, fins i tot aparentment contraposades. I no només m’alimento de la literatura sinó també del cinema, de l’art, de les sèries, dels còmics i de la música, des de la clàssica fins al metall extrem, passant pel jazz. I també de la filosofia, que és molt important en la meva escriptura. Si parlem de poetes la meva tríada catalana del segle XX és Ferrater, Foix i Vinyoli. I a partir d’aquí les meves influències van des dels pre-socràtics fins a Carles Hac Mor, tot passant per Bertran de Born, Bernart de Venzac, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Michaux, Char, Maragall, Quasimodo, Sagarra, Šalamun, Trakl, Montale, Snyder, Andreu Vidal, Marçal, Novalis, Carner, Eliot, Rilke, Sampere, Gimferrer, Palol, Stevens o Wordsworth. I me’n deixo moltíssims! I després hi ha els joves, com Josep Pedrals, Silvie Rothkovic, Jaume C. Pons Alorda, Laia Llobera, David Caño, Lola Nieto, David Jiménez, Esteve Plantada o Anna Gual, per dir-ne només uns quants. Abans parlava de la música i també he de dir que trobo molta inspiració en els poetes del rap i del trap. De les avantguardes el que més m’ha influenciat és l’expressionisme abstracte, algunes concepcions de Beuys i en el camp estrictament literari i filosòfic el situacionisme, que per mi ha estat cabdal. Autors com Altaió, Xargay o el mateix Hac Mor també són referents importants.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

Aquests versos del llibre Talismà, que va publicar LaBreu el 2017:

Perquè l’amor és una escolta.

I tot ressona i canta.

Som perquè algú

ha parlat.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
L’únic que viu plenament de la poesia és Déu, tot i que tendeix una mica massa a la mística i al poema críptic. I després hi ha allò tan bell de Vinyoli: “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament”. Tinc la sort de treballar en el món cultural, amb la qual cosa la separació entre el viure i el poema queda una mica més atenuada. Però el poeta sempre viu en la falla, en el lloc abismós.

Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.

Una qüestió molt estranya és que sovint aparec com a escriptor aragonès i saragossà, com si pertanyés a la literatura castellana, tot i escriure en català. Ja ho he explicat cent mil vegades, però ho torno a fer: a Saragossa hi vaig néixer per motius purament circumstancials. Fins i tot un cop, en una entrevista, vaig exposar gairebé tot el meu arbre genealògic. La meva família ve del Pallars Sobirà, del Baix Cinca, de Barcelona. És com si a Sergi Pàmies l’anomenessin escriptor francès perquè va néixer a París. O a Joan Jordi Miralles el consideressin autor d’Osca. Per la mateixa regla de tres Guimerà no era català, sinó canari. I Guillem d’Efak, guineà. Però cap d’aquests escriptors ha patit aquest fenomen tan curiós. En fi: sóc un autor que escriu en català però que no pertany a la literatura catalana. En això també sóc un cas únic.

Publicat a La Llança

22/5/18

El virus del ‘sapere aude’

El primer que recordo quan penso en l’institut és una de les últimes coses que vaig fer-hi, que ni tan sols va ser dins l’edifici sinó en un bar. Concretament a l’entresolat —gairebé clandestí— del bar Yucatán, situat als baixos del primer edifici alt de Buenos Aires. Escampats sobre la taula, apunts i resums d’història, de filosofia, de literatura, els cafès amb llet i el tabac. Preparàvem la selectivitat repassant els temes en veu alta, explicant-nos-els entre nosaltres a través del fum i la penombra del local. També recordo un raig de sol heroic aconseguint penetrar fins on érem i fent ballar les partícules de pols davant nostre, i, entre pipada i pipada de Fortuna, fer anells de fum, posant els llavis així com qui xiula i bufant: anells de fum hipnòtics que solcaven l’aire per sobre la taula, sobrevolaven aquella paperassa i es desfeien abans de tocar paret, efímers.

Hi havia hores que no teníem classe, i classes que no teníem ganes de tenir, que és quan fèiem cap a l’entresolat del Yuca, que potser no estava prou ben il·luminat però tenia l’atmosfera ideal perquè no ens semblés que estàvem estudiant —això també ho recordo. I la complicitat d’aquells anys, que encara dura, i fer com si res no ens importés prou i, alhora, com si ens hi anés la vida. Els fonaments de l’adolescència, i la seva ranera. Ens hi jugàvem el futur, insistien els pares. I nosaltres, com si res, enfilant rajos de sol en anells de fum, parlant de Valle-Inclán i Max Estrella, d’Unamuno plantant-li cara a Millán-Astray, d’Orwell a Catalunya, de la CNT i el POUM, de Nietzsche certificant la mort de Déu, de la Rodoreda i de la Víctor, de l’imperatiu categòric kantià, i del sapere aude —llatinada incandescent. I potser barrejo cursos, em passa sovint, tot i no haver fumat gaires cargolats la meva memòria és de paper d’arròs. Però tot això hi era, a les nostres converses. Érem així. Com els detectius salvatges de Bolaño, com uns bolxevics de fireta planejant l’assalt al Palau d’Hivern de la vida adulta. Érem uns nanos que encara no havien sortit de l’ou. Ens fèiem grans i la festa tot just començava.

Però no ens enganyem, d’aquella època a l’institut també en recordo la por del principi, els mals de ventre literals, la inseguretat que em grimpava freda per l’esquena, els punts negres a la cara i l’absència de vida sexual que no fos pura autarquia. I aquells alumnes grans, no tots, per sort, que feien ràtzies a la classe de primer per atemorir-nos, obrir motxilles, trencar coses o llençar-les per la finestra, empentar-nos i vacil·lar-nos. No eren tots i no passava cada dia, però passava. Tot plegat, forja el caràcter, i les aliances que encara duren.

El primer que recordo quan penso en l’institut és aquell entresolat del Yuca, sí, però també els bancs de davant del pavelló i els esmorzars del Teca i la complicitat amb persones que encara tracto i amb d’altres que fa anys que no veig però que també m’han fet com sóc. I alguns professors. Nosaltres no teníem el Merlí que tenen ara a la tele però teníem l’Andrés Martínez i el Josep Bernaus, el Pepe: amb ells vaig aprendre que els conceptes no t’entren perquè algú ho vulgui sinó perquè algú sap interessar-t’hi, sap despertar-te la curiositat. Que només és capaç d’engrescar qui està engrescat, qui ho viu. I que la guspira és sempre la curiositat, que fa obrir llibres, fa preguntar, fa voler saber-ne més, i voler compartir-ho. El virus del sapere aude.

Per això quan l’Andrés va preguntar-me si li podia escriure quatre ratlles sobre el que recordo de l’institut, vaig dir que sí. I vaig tornar a l’entresolat.

***El passat divendres 4 de maig l’Institut Pompeu Fabra de Martorell va celebrar a El Progrés els seus primers cinquanta anys d’història amb una festa que va reunir alumnes, professors i direcció del present i del passat. També es va aprofitar la gala per presentar el llibre ‘Àlbum de memòries’, un recull coral d’experiències viscudes al llarg d’aquestes cinc dècades, a càrrec d’Andrés Martínez. Jo hi vaig col·laborar amb aquest text.  

24/4/18

#Versirevers (8). Jaume C. Pons Alorda: “La poesia ajuda a viure i salva vides”


Obsessivament, vet aquí la intensitat. “La meva millor obra no són els llibres que he tret, ni els llibres que trauré, sinó les llibretes que vaig omplint obsessivament”. El contrari de la contenció és Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984). Que no vol dir que, com a bon poeta que és, no sigui precís quan tria el mot que cisella el vers, però vitalment —quan el llegeixes, quan els sents o el tens davant— és un vendaval desaforat i incontenible, una força de la poesia, i un “propagador de passió”, com deia ell mateix en una entrevista antològica al seu admirat Eduard Márquez (antològica pel que hi arriben a dir, engrescadíssims, tots dos). El conec, i és ben bé així: passió.

“Calcinant-se a través / dels escrits. / Esforçant-se / ulcerantment. / Sense temps / ni per permetre’s / equivocar-se / (prou que s’esforçaran els altres / perquè fracassi)”. Són versos dels seu darrer poemari, Era (LaBreu, 2018), una ordre íntima de batalla i una mostra de la potència i el risc que el caracteritzen i que podrien fer-lo caure en l’excés. Ho adverteix el prologuista d’Era, Eduard Sanahuja Yll. Qui també diu, però, que “Pons Alorda és l’únic poeta que conec —a banda de Jordi Virallonga— que ha sabut fer de l’excés una virtut”.

Quan va traduir al català el monumental i grandiloqüent Fulles d’herba (Edicions de 1984) de Walt Whitman, Premi Crítica Serra d’Or i Premi Cavall Verd 2015. Quan imparteix cursos de lectura o d’escriptura creatives. Quan escriu articles, ressenyes, entrevistes. Quan pareix narrativa o poesia o quan la diu, “eufòric”, davant d’un públic en bars, llibreries o sota els focus d’un teatre, ho fa sempre, tot, posant-hi el cos. S’hi juga la pell. “Mossegar la vida / és honorar-la”, va deixar dit a Cala foc als ossos (Terrícola, 2016).

Incendi, abrandament, revelació. I això que no sempre és fàcil rastrejar l’origen d’un foc, però aquí sí: Pons Alorda en culpa “una professora i poeta excepcional”, na Margalida Pons, que a primer de carrera “em va incendiar el cervell amb poemes del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés”. El llarg etcètera d’autors, de referents i de companys de viatge que ve després d’aquest llibre iniciàtic encara està en expansió, incandescent.

“A molta gent li agrada la poesia però encara no ho sap”, afirma. I tot seguit exposa un pla per “ajudar-los a descobrir-la”, perquè n’està convençut “que la poesia ajuda a viure i salva vides”, i acompanya el pla amb una llarga nòmina de poetes, homes i dones, en què hi destaca “aquesta tongada de donasses autores que fa estremir de qualitat i capacitat per connectar amb el lector”, autèntiques “bèsties” que enumera, podeu llegir-ho més avall.

Poeta, traductor, narrador, editor i professor d’escriptura creativa, a banda dels poemaris ja esmentats, també ha publicat, entre altres obres, la novel·la Faula (Lleonard Muntaner, 2012) o Apocalipsi Uuuuuuuaaaaaaa. Diari de rodatge d’Història de la meva mort d’Albert Serra (Comanegra, 2015). I ara mateix treballa en un llibre de contes, Escola d’energia, i una novel·la, La festa de matances. I les llibretes, recordem-ho, obsessivament, en “un acte poètic” global, vital, total.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?La poesia serveix per a tot, evidentment, però sobretot serveix com a pal fonamental d’una existència, i alimenta passions. Estic convençut que la poesia ajuda a viure i salva vides. Jo dic el que dic perquè crec en el que crec, i a mi la poesia m’ha ajudat i m’ha salvat i m’ha donat una estructura per organitzar cada petit detall del meu ser. Llegeixo poesia, i això em dóna saviesa i emoció; escric poesia, i em permet exaltar la meva creativitat i comunicar-me amb l’univers i amb altres humans; treballo en poesia, i ensenyo poesia a l’Escola Bloom i a la Nollegiu, i així sóc mestre i sóc deixeble alhora, i conec persones meravelloses amb qui compartir rauxa, com els meus mòrbids; i les meves millors amistats viuen la poesia amb la mateixa intensitat que jo… En poques paraules, si a mi m’ha fet servei, també pot ajudar als altres.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?Vaig entrar en l’obsessió d’escriure poesia, conscientment que el que feia era poesia o volent que ho fos, gràcies a una professora excepcional, que també és una poeta excepcional: Margalida Pons. La vaig gaudir amb l’assignatura “Teoria de la Literatura” a la Universitat de les Illes Balears, quan jo feia el primer any de Filologia Anglesa. Va ser una revelació. Em va incendiar el cervell amb poemes del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. Davant del meu entusiasme, uns amics em varen regalar el llibre, jo el vaig devorar, i vaig començar a escriure provatures estellesianes mentre perseguia na Margalida Pons pels passadissos i els despatxos de la UIB i les hi mostrava. Quina paciència que va haver de tenir ella amb aquell adolescent que era jo aleshores! Perquè ella va ser qui em va descobrir Andreu Vidal i Àngel Terrón i Andreu Cloquell, i com més llegia més aprenia, i com més aprenia més escrivia, i com més escrivia més llegia, i com més llegia més ganes tenia de compartir-la de forma oral. Crec que va ser la mateixa Margalida Pons qui em va convidar a fer el meu primer recital: en l’homenatge a la UIB que es va fer a Miquel Bauçà quan aquest va morir. Allà vaig conèixer Emili Sánchez-Rubio, Pere Perelló, Miquel Perelló, Jaume Munar o el Conco de la Poesia Catalana, Antoni Artigues, que després han estat germans tots ells per a mi. En fi, el que et deia abans: la poesia com a forma de vida.

Per què n’escrius?
Escric poesia, primer de tot, perquè no puc evitar-ho. Perquè m’ajuda a aprofundir en totes i cadascuna de les coses que m’envolten, o que formen part de la part més fonda de mi mateix. Perquè m’ajuda a connectar amb la gent i amb l’entorn. Perquè pateixo i perquè m’ho passo bé. Perquè m’encanta. Fins i tot quan no sembla que faig poesia en faig, com Ana Blandiana: si toco altres gèneres com el conte, la novel·la, l’assaig o la traducció, no estic fent altra cosa que poesia, el que passa és que, com diu la insigne romanesa, expandeixo el regne de la poesia més enllà dels seus límits. Joan Brossa coincideix en aquesta afirmació.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?No hi ha cap de les dues opcions que m’agradi més que l’altra. M’agrada molt recitar poesia, i m’agrada que em llegeixin. Crec que es combinen molt bé i que una porta a l’altra de forma irremeiable com dos vasos comunicants. Es retroalimenten, per això es necessiten. Fer sols una de les dues coses per a mi seria un empobriment.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?La meva millor obra no són els llibres que he tret, ni els llibres que trauré, sinó les llibretes que vaig omplint obsessivament. Ja no sé on fotre-les. Abans, quan vaig començar, escrivia pertot: paperets, paperassa, paperots, tiquets de la compra, fulls solts, allà on fos… Però allò era un caos. Vaig decidir intentar ordenar el caos a partir de les meves llibretes, de diferents castes i marques i formats. Allà vaig escrivint, constantment, cada dia. Després reescric, reviso, corregeixo, amplio, retallo i duc a terme tots els processos quan veig que estic treballant una línia o que començo l’arquitectura d’un llibre. Però la feina és constant, i si no ho ha estat jo mateix he fet que fos constant. Quan vaig acabar d’escriure Carn vol dir desaparicions (LaBreu Edicions, 2010), el darrer volum de la trilogia Tots els sepulcres (LaBreu Edicions, 2015), pensava que no podria tornar a escriure versos, que m’havia esgotat per dins, per això vaig allargar els versos i els pensaments i els vaig obligar a multiplicar-se dins de les pàgines que acabarien formant l’obra de ciència ficció i fantasia Faula (Lleonard Muntaner Editor, 2012). I enfrontar-me a la narrativa després em va fer crear personatges que acabarien habitant el tarot vivent de Cala foc als ossos (Terrícola, 2016). I així, una cosa rere l’altra en un seguit d’etapes successives. Jo no espero inspiracions, jo crec en l’esforç i en el treball.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?Sóc tot-terreny. Escric on sigui. Sempre que pugui. Primer a mà, a les llibretes, que després passo a l’ordinador, quan cal i segueixo les estructures que jo mateix m’he marcat. I no necessito drogues, em molesten: jo mateix sóc la meva millor droga.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?Quan noto que el que vaig escrivint té un to o una forma incipient, organitzo el mapa del que serà el llibre, com l’escaleta que fan servir algunes persones que escriuen narrativa. Basteixo una sèrie d’estructures: possibles parts, capítols, subcapítols, trames, subtrames, temes, subtemes… I inicio, com deia Foix, una “investigació en poesia”. Em dono marge de maniobra per anar canviant aquestes estructures primordials en cas que ho necessiti. Però jo quan escric, i reescric, necessito un mapa, no sóc de brúixola. En aquest sentit sempre m’han ajudat molt les estructures del viatge heroic proposades per Joseph Campbell o dels guions cinematogràfics de Robert McKee. El llibre The White Goddess de Robert Graves és també fonamental per emprendre qualsevol viatge poètic, dins i fora de la pàgina.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?El poema està acabat quan l’he llegit en veu alta cent vegades com a mínim: bon consell que em va donar Àngel Terrón fa anys. Després no el retoco mai més. El poema és allò i reflecteix allò que vaig ser. Canviar seria trair-me. No tinc la temptació, un cop sento que està acabat, de retocar res. Així els meus llibres han anat mantenint aquesta pròpia coherència interna, com un testimoni o un vestigi d’una era anterior. Tinc lectors de confiança, en efecte. Els irrenunciables són Anna Gual, Lluís Calvo, Lucia Pietrelli, Pau Vadell i Antònia Vicens. Tot i que per a llibres concrets també he comptat amb lectures atentes d’altres persones meravelloses.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?Amb passió. Ja sé que és fàcil de dir, però quan he anat convidat a instituts a fer xerrades sobre poesia he aconseguit que els alumnes gaudeixin, aprenguin i descobreixin que la poesia també pot ser quelcom proper. Un autor que pot enganxar molts lectors nous, per fer-los entrar en el món de la poesia, és Enric Casasses, evidentment. A les escoles i als instituts s’haurien de llegir versos seus i no tant Ausiàs March, Josep Carner o Jacint Verdaguer, per posar un exemple. Entendre que Casasses escriu ara, i aquí, però enllaça amb March, Carner i Verdaguer. D’enamorar-se així de Casasses és un llibre ausiasmarchià pur. Crec que hem d’intentar eixamplar la massa lectora i consumidora de poesia sols per una raó: a molta gent li agrada la poesia però encara no ho sap. Per això hem d’ajudar-los a descobrir-la i a descobrir-se. He dit el nom de Casasses. Qui més? El mateix passa amb Lluís Calvo, que dins la seva obra poètica té tota la tradició catalana i estrangera comprimides. I qui escolta Antònia Vicens i qui la llegeix i qui la veu al·lucina, i en vol més. Sens dubte Laura López és clau, una poeta i professora molt bona: obligatori hauria de ser que la fessin voltar per tots els centres acadèmics i mostrar poesia a les criatures. El mateix passa amb aquesta força de la naturalesa anomenada Meritxell Cucurella-Jorba: si la convidessin a fer un tour per escoles i instituts cada any, en una dècada tindríem cent vegades més lectors i compradors i consumidors de poesia. El mateix passa amb les poetes d’ara, en aquesta tongada de donasses autores que fa estremir de qualitat i capacitat per connectar amb el món lector, l’alumnat i les noves tecnologies. Són bèsties com Anna Gual, Mireia Calafell, Sílvie Rothkovic, Lucia Pietrelli, Laia Martinez i Lopez, Maria Cabrera, Laia Llobera, Laia Carbonell, Maria Sevilla, Raquel Santanera, Àngels Moreno, Laia Noguera, Blanca Llum Vidal, Maria Isern, Anna Gas… Un cop el poeta i editor Marc Romera va defensar que les noves poetes catalanes són realment modernes, i estan fent evolucionar la poesia catalana del present. No puc estar més d’acord. Elles estan obrint noves vies.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?Jo sóc fill de la generació poètica catalana dels anys setanta. Em reconec inscrit a aquest riu de veus que varen trasbalsar i revolucionar a partir d’una autèntica revolta poètica. Amb Andreu Vidal, Àngel Terrón, Andreu Cloquell, Jaume Pont, Maria Mercè Marçal, Miquel de Palol, Vicenç Altaió, Josep Maria Sala-Valldaura, Lluís Urpinell, Miquel Bauçà, Josep Albertí, Joan Palou, Felip Demaldé, Lluís Juncosa, Ester Xargay, Carles Hac Mor, Valerià Pujol, Ventura Ametller, Josep Palàcios, Jaume Pérez Montaner, Josep Piera, Joan Navarro, Vicent Alonso, Damià Huguet, Hilari de Cara o Eduard Sanahuja, entre d’altres. Perquè crec que la poesia ha de ser sempre un sacseig, un impacte, i ells em varen mostrar la força d’aquesta exquisida ferida purulenta.

Et sents part d’una generació?És una pregunta que duu al debat. Per una banda, em sento connectat amb aquesta gent nascuda a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Amb aquesta gent hem defensat projectes conjunts com l’antologia Pedra foguera, que enguany celebra deu anys, o col·leccions com La Cantàrida, en el seu moment, i ara estem treballant projectes nous. Però no puc negar que, generacionalment parlant, em sento també lligat a Francesc Garriga, a Màrius Sampere, a Carles Hac Mor, a Antònia Vicens, a Antoni Vidal Ferrando, a Lluís Calvo, i a gent de diverses edats i procedències que surten al recull col·lectiu GENERACIÓ HORIGINAL de Marta Huertas i Dídac Rocher a LaBreu Edicions. I també coincideixo amb Biel Mesquida quan va dir que “Jo tot sol sóc una generació sencera!” Però sí vull destacar que crec que l’acte poètic ha de ser alhora individual i col·lectiu: un fet íntim però també una excusa per interactuar i fer cosmos. I no només amb escriptura! Em sento molt lligat a pintors amb qui col·laboro contínuament com Cristòfol Pons Bendito (“Quitolomalo”) o Albert Pinya. Com dic darrerament: si em voleu cercar, em trobareu entre els apassionats.

Quins són els teus creadors contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?Tots els noms que t’he anat citant fins ara em semblen indispensables. Generació dels Setanta dalt de tot. També crec que Josep Pedrals és un dels més grans, boníssim, un geni, i Max Besora, amb el seu Joan Orpí, ha parit una obra mestra important que marcarà noves línies de futur en narrativa catalana, i també espero molt dels futurs llibres de Borja Bagunyà, Lana Bastasic, Silvana Vogt, Cristina Garcia, Adrià Pujol i Bernat Dedéu. No em vull oblidar, tampoc, de tres poetes que cal llegir perquè il·luminen sentits prístins: al càrnic Pau Vadell, l’alquímic Joan Duran i l’explosiu Esteve Plantada. Quin orgull haver coincidit amb tota aquesta tropa de gent en aquesta època tan extraordinària! Després sóc molt fan devot d’Antònia Vicens, Margarita Ballester, Teresa Pascual i Zoraida Burgos. Insisteixo en la importància de Lluís Calvo, imprescindible, com també són imprescindibles, al meu entendre, Antoni Clapés i Víctor Sunyol: com a poetes, traductors i editors, o sigui, pals base des d’on connectar perquè han actuat d’agents unidors. Prosistes? Jo no escriuria prosa com l’escric si no fos gràcies al mestratge de Salvador Company, Josep Palàcios, Joan Jordi Miralles, Xavier Aliaga, Josep Maria Argemí, Ponç Puigdevall, Eduard Márquez, Lucia Pietrelli o Miquel de Palol, que crec que són prodigiosos en cada mot que toquen. Vicent Andrés Estellés i Blai Bonet: irrenunciables per a mi. Com són primordials Joan Sales i Mercè Rodoreda. Llavors, de fora, m’encanten Friedrich Nietzsche, Ezra Pound, Pier Paolo Pasolini, Thomas Bernhard, José Ángel Valente, Thomas Ligotti… La llista seria infinita. Depèn de les meves capficades. I darrerament insisteixo moltíssim en la meravellosa obra completa d’Iris Murdoch, que m’al·lucina. També vaig obsessionat per directors de cine que em tornen boig: Alejandro Jodorowsky, Werner Herzog, David Lynch i Albert Serra, el més immens incorruptible. També tinc molta fal·lera pel pintor Miquel Barceló: però això és una altra història que ja estic escrivint i ja en parlarem en uns anys… Ah! I espero molt dels meus alumnes. Són el futur però també el present.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.Crec que cada poema del meu nou i últim llibre, Era (LaBreu Edicions, 2018), és una carta de presentació per entendre la meva persona i la meva poesia. Però escullo aquest poema:

14-26 Autoretrat d’un ase

Una tórtora
mira el teu cor nu
i reconeix
morbosament
sa germana.

Les coses
no s’entenen.

De fet,
no haurien
d’entendre’s.

Ens queda
el donar-nos
a les coses
no perquè
ens entenguin,
sinó perquè ens
consolin.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?Que la poesia sigui una forma de vida no vol dir necessàriament que el simple fet d’escriure un poema et doni de menjar o per pagar el teu habitatge. Hi ha d’haver consciència d’això: la poesia és una forma de vida, sí, “viure poèticament”, que deia Joan Vinyoli, però no sempre és fàcil guanyar-se les garrofes a partir de la poesia. Sí que és ver, tanmateix, que es poden trobar fórmules per subsistir no només amb poesia sinó a través de la poesia. Els casos que em varen plantejar Antonio Rigo, Enric Casasses o Josep Pedrals, per exemple, són eloqüents. Sigui com sigui, a més de fer cursos d’escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i a l’Escola Bloom, a més de fer cursos de lectura creativa a la Nollegiu, també faig traduccions literàries i traduccions tècniques. I, amb un poc de tot, vaig fent amb felicitat. Tot suma i tot connecta amb tot, perquè el meu plantejament global és fer que tot sigui un acte poètic.