16/3/11

Murakami, el novelista que corría maratones

Aquí teniu la meva primera col·laboració amb la nova revista TALLER DE LETRAS.

Haruki Murakami es uno de los autores más influyentes y populares de la literatura contemporánea. En estas 'memorias' (De qué hablo cuando hablo de correr, Tusquets / Empúries, 2010) destripa sus dos pasiones: las carreras de fondo y el arte de narrar. Disciplina, determinación y sentido del ritmo son algunos de sus trucos. 

Una silueta menuda aunque vigorosa corre por el camino del río. Shorts y deportivas. En su cabeza hierven miles de imágenes, personajes y situaciones que más tarde plasmará en sus novelas. Su mirada refleja la determinación de continuarurdiendo ficcionesy devorando kilómetros.

Haruki Murakami (Kioto, 1949) escribe como corre y viceversa. Para el autor de Tokio blues, Kafka en la orilla o la más reciente 1Q84, novelas y maratones requieren el mismo rigor. Fondista y escritor incombustible, afirma que sólo compite contra sí mismo, que su objetivo es superar la marca anterior, aguantar toda la carrera sin caminar. Su premio -ventas, críticas y reconocimientos a parte- es el orgullo de mantener el nivel que él mismo se fija. De qué hablo cuando hablo de correr son las deliciosas memorias del Murakami corredor de fondo y también las reflexiones de un narrador excepcional, con sus manías y su duende.

Improvisación y ritmo sustentan su universo literario. Antes de hacerse novelista, el autor de After Dark regentaba un bar musical donde servía copas y sándwiches, con una incesante banda sonora hecha de música jazz. De ahí que Murakami apueste por una escritura que fluya y haga mover los pies al lector, como en un concierto. Romántico, oscuro y onírico, al japonés le basta un detalle para levantar su mundo de fantasía. El detonante puede ser una imagen o un personaje sugerente. El resto es fabular ante la página en blanco y detenerse antes de romper el ritmo, ahí coincide con Hemingway.

Otra de sus virtudes es que disfruta manteniendo el aislamiento necesario. Murakami nunca sale de noche mientras escribe un libro. Corre en soledad (una hora de silencio que le alimenta el alma) y trabaja en soledad. Y si la inspiración lo abandona, se ejercita facturando ensayos o traducciones hasta que recupera la confianza para seguir narrando. Escritor de costumbres, come frugalmente y se acuesta y se levanta con el sol. Riguroso como un corredor preparando su cuerpo para los 42.195 metros.

(Publicat per Jordi Benavente a la revista Taller de Letras.)

2/3/11

La bomba que sacsejà el Liceu

El cineasta Carles Balagué reflexiona sobre l‘atemptat anarquista de 1893 al Liceu, en què 20 persones van perdre la vida. 

El 7 de novembre de 1893, dimarts, plovia fort a Barcelona. Per la tarda, l’anarquista Santiago Salvador va entrar al Gran Teatre del Liceu per la porta de les classes populars amb dues bombes Orsini ocultes sota la camisa d’obrer de l’època. Aquell dia s’hi representaval’òpera de quatre actes Guillem Tell de Rossini. Durant el segon acte, Salvador va pensar que ja havia arribat el moment, i va deixar caure els dos mortífers artefactes sobre la platea. La detonació d’una de les bombes va matar 20 persones i en va ferir gairebé el doble. L’altra va fer llufa (la llegenda diu que va esmorteir-la la faldilla d’una senyora del públic). Més d’un segle després, el realitzador de cinema, crític i programador de les Sales Méliès Carles Balagué (Barcelona, 1949) reflexiona sobre aquell tràgic succés amb La bomba del liceu, la seva darrera pel·lícula documental.

Per a aquest exercici cinematogràfic de memòria històrica de 84 minuts de duració, Balagué compta amb la col·laboració dels escriptors Eduardo Mendoza i Francisco González Ledesma, el periodista Lluís Permanyer i la historiadora Dolors Marín, entre d’altres. Tots ells ajuden al director d’Arropiero, el vagabund de la mort (2008) i La Casita Blanca (2002) a reconstruir el context històric que va fer possible aquella carnisseria. El terrorisme anarquista contra les desigualtats socials, l’auge de l’alta burgesia catalana, el Modernisme i les execucions públiques que tenien lloc a la plaça Folch i Torres, on avui hi ha l’IES Milà i Fontanals. Alguns dels alumnes d’aquest centre també han participat en el documental.

La bomba del liceu és també (i sobretot) el dibuix d’una classe social que “feia cas omís de qualsevol tipus de reivindicació social –afirma el cineasta–, amb fortunes que tenien els seus orígens en el tràfic d’esclaus i en negocis comercials de diferents tipus i procedència”. El repte més gran que han hagut d’afrontar Balagué i el seu equip ha estat fer del documental “quelcom viu per a l’espectador”, diu el director.

Darrere la metralla i les vísceres escampades per l’explosió de La bomba del liceu també hi ha, en paraules del mateix Balagué, “la història d’una classe social que troba en l’òpera un espectacle total per a les seves manifestacions, on es succeeixen galanteigs amorosos, negocis, transaccions comercials i adulteris més o menys consentits”.

Gaudí i l’efecte Orsini

El mateix 1893, l’anarquista Paulí Pallás havia atemptat contra el capità general de Catalunya, llençant-li dues bombes Orsini als peus del cavall, en ple carrer. Abans de ser afusellat, Pallás va cridar que la venjança seria terrible. Dos mesos després, Santiago Salvador, originari de l’Aragó i amb un ampli passat criminal, entrava al Liceu amb dos artefactes explosius (grans i rodons com dues taronges) sota la levita. L’any següent, Salvador seria executat a garrot vil, a la plaça Folch i Torres, el patíbul de la ciutat, amb tres homes més. Era una època violenta i amb fortes tensions socials.

El mateix Gaudí deixaria constància poc després de l’impacte que van tenir aquests i d’altres fets tràgics en l’imaginari dels barcelonins de finals del segle XIX, decorant una de les mènsules del claustre del Roser de la Sagrada Família amb l’escultura d’un ésser malèfic que entregava una bomba Orsini a un anarquista.

Ironies de la història

¿Per què reviure l’eco de les explosions de finals del segle XIX, entrats ja al XXI? Balagué explica que sempre ha tingut “una fascinació per aquesta història del Liceu, perquè retrata molt bé l’època, què és i què ha estat Barcelona, i aquella burgesia que tenia la sensibilitat del Modernisme i alhora era esclavista convençuda”.

La perxa que necessitava Balagué, que lliga aquella bomba del segle XIX amb l’actualitat, és un fet que va tenir lloc el novembre del passat any 2005, quan un centenar de persones van irrompre amb pancartes al Gran Teatre del Liceu, en plena representació. Denunciaven l’especulació urbanística que, segons ells, pateix el districte de Ciutat Vella de Barcelona. La protesta va acabar sense més incidents i la representació de l’òpera (que aquella tarda també era de Rossini, com el 1893) va continuar.

Actualment, podeu veure aquest film documental que lliga un atemptat mític del segle XIX amb la memòria històrica de la ciutat i les reivindicacions socials que encara s’hi donen, als cines Méliès.

(Publicat per Jordi Benavente a Artbcn, publicació inèdita de la UPF, el març de 2010)

'La mala dona' que va consagrar Marc Pastor entre els millors del gènere negre català

La galeria de personatges que desplega Marc Pastor a La mala dona (La Magrana, Premi Crims de Tinta, 2008) és aclaparadora. Lladregots, buscavides, polítics, científics, prostitutes, policies, criminals, funcionaris, puteros, anarquistes, estafadors, pederastes, il·lusionistes i un llarg etcètera de secundaris de luxe de la Barcelona de la primera dècada del segle XX.

Però el que realment fascina de la novel·la és el narrador (omniscient i omnipotent, per motius obvis) que va triar l’autor: la Mort. En alguns moments, Pastor la utilitza com un personatge més, però molt especial. Un personatge camaleònic i poderosíssim, i alhora contingut, que descapdella la trama a poc a poc, la va desplegant pàgina a pàgina, atrapant el lector com una teranyina gegant. Com més llegeixes, com més t’hi endinses, més difícil resulta escapar-ne.

La mala dona és la crònica novel·lada d’una història real i esfereïdora ocorreguda a la Barcelona dels primers anys del segle XX. El referent de carn i òssos és l'Enriqueta Martí, una dona que segrestava nens, els sagnava i els esbudellava, i després en feia pomades i infusions amb les què traficava. Coneguda com la «vampira del carrer Ponent» per les seves pràctiques abominables, el seu cas va acabar destapant tota una trama fosca de perversió de menors que esquitxava algunes personalitats de la ciutat.

Marc Pastor (Barcelona, 1977), diplomat en Criminologia i Política Criminal i integrant de la policia científica dels Mossos d’Esquadra, s'ha inventat un inspector expeditiu i dur, de la vella escola, en Moisés Corvo. Ell i el seu company Juan Malsano seran els encarregats d'anar avançant en la investigació, per molt perillosa que es torni, i fins i tot quan els arriben ordres «de dalt» perquè deixin de «ficar el nas on no els demanen».

Per com dosifica la informació que va donant al lector; per algunes escenes impagables i alguns personatges, protagonistes o secundaris, rodons; pel narrador excepcional triat; per com utilitza la llengua catalana, repescant algunes expressions en desús, que reincorpora sense que grinyoli gaire el resultat final, i, en suma, pel còctel d’acció, sadisme, poesia, crueltat, història, investigació, creació i recreació de personatges; i homenatge al gènere que suposa La mala dona. Per tot plegat, valia la pena recuperar aquest títol... encara que sigui de 2008.

I també, i amb això tornem del 'flashback' al present, perquè Marc Pastor acaba de publicar una altra novel·la que mereix la nostra atenció: L’any de la plaga, –un artefacte literari encara més complex, «amb diverses capes», com diu el mateix autor–, de la què parlarem més endavant.

També podreu llegir un sorprenent relat negre d'aquest mosso escriptor a la genial antologia de la què ja vam parlar, fa unes setmanes, Crims.cat.