16/7/12

L'avi Toni (1930-2012), l'home que va llegar-nos un Tió màgic, que seguirà cagant sorpreses als nostres fills i als fills dels nostres fills...


Bigoti al mil.límetre. Camisa botonada fins dalt, armilla i pantalons de pana. L’elegància i la simpatia d’un obrer jubilat però pencaire fins al final. Parlo del Juan Antonio Benavente Val (Monistrol de Montserrat, 1930 - Martorell, 2012). El meu avi Toni, que ens va deixar el passat 11 de juliol de 2012. Ara ja només em queden les àvies. (I que duri! Jo, que sóc un autèntic privilegiat per haver pogut conviure amb tres besàvies i els quatre avis.)

Treballador de base, l’avi no havia anat a escola, havia anat “a la fàbrica”. I així tenia les mans: fortes i aspres d’haver collat molts cargols i carretejat el que fes falta. Les mans de qui ha tocat pocs bolígrafs i menys teclats. Cosa que no vol dir que amb aquestes mans i els seus actes no pogués acaronar-nos, quan alguna cosa ens feia mal o necessitàvem escalfor. Perquè ell sempre hi era quan feia falta. Sempre. Somrient, sorneguer i patidor fins a la patologia, però, collons, entregat als seus, família i amics, fins al darrer alè. És l’exemple, una herència tan intangible com valuosa, que ens ha deixat.

També ha deixat (l’avi era un manetes autodidacte, multi tasques i obert les 24 hores) rentadores que encara rutllen gràcies a ell; un patinet vermell i, entre moltes altres coses, un Tió de fusta amb potes, orelles i cua, que va fer per a la seva filla, la meva tieta Magda, i que hem heretat els néts. Un objecte màgic que seguirà cagant sorpreses als nostres fills...

També deixa el record d’uns flams, uns roscos i unes madalenes petites, que coïa al forn, i després repartia, en tuppers, entre tota la família. Que l’avi tenia alguns tics masclistes, propis de l’època en què el van parir, però també tenia els dits pelats de compartir fogons amb la iaia Magdalena (la seva dona, el seu amor, una de les millors cuineres del món). L’avi tenia els dits pelats de fregar plats, de parar taules, d’anar al mercat, de regalar-nos postres i de preparar-me les patates fregides més delicioses que he tastat mai. Ell feia les patates; ella, els ous ferrats, i, per acompanyar: tomàquets amanits, olives negres i el seu interès, incombustible, per com m’anava la vida.

Amant de les motos i els cotxes, a l’abuelo li agradava veure el motor per la tele i també conduir com si mai hagués deixat de tenir 20 anys. Ell va ensenyar-me a menar el volant amb els genolls. Ell, que no havia calat mai el cotxe, i que de jove havia format part d’un grup de saltimbanquis aficionats a pujar, tots alhora, en una sola motocicleta; o a estirar-se al terra, l’un al costat de l’altre, mentre un d’ells agafava embranzida, donava gas i saltava per sobre dels seus companys amb la moto, i coses així. També era del Barça, encara que sempre renegués i critiqués. I li encantava el tenista Roger Federer, “perquè és elegant, cony, i gens cregut”, deia sempre.

De fet, va ser una de les darreres coses que vam comentar junts. Mentre ell patia la seva fi, al llit, serrant les dents i mut; cagant-se en silenci en “la mare que ho va parir tot”, suposo (perquè l’avi era un virtuós del renec), però mut, aguerrit i elegant fins al final, com el seu estimat tenista suís. I mentre jo li agafava la mà, solcada d’arrugues però tan ferma que encara sembla que el toqui... Està clar que no l'oblidarem mai.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, juliol de 2012.

6/7/12

El periodista Jordi Benavente presenta el llibre ‘La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell’

Més de cinquanta persones van assistir el passat dijous 28 de juny a la presentació del llibre La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell, que va tenir lloc a les 20 hores, a la Biblioteca Francesc Pujols, i va anar a càrrec de la regidora de cultura de l’Ajuntament de Martorell, Cristina Dalmau, i el propi autor, el periodista martorellenc Jordi Benavente.

Jordi Benavente amb el seu llibre / PERE ALEGRE
En el seu discurs introductori, la regidora de cultura va afirmar que el llibre de Benavente va fer-li “molta gràcia perquè vaig viure’n una de les històries que hi apareixen, justament la de la nit que van ploure bitllets al pont del diable”. Tot seguit, Dalmau va destacar que el llibre resulta “amè i entranyable” i que és addient per a “qualsevol martorellenc o persona interessada per la història del poble”.

Per La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell hi desfilen el primer urbano del poble; un dibuixant que ja feia caricatures durant el franquisme; un immigrant andalús amb vocació de mestre; el radioaficionat més gran de tots els que solquen l’èter des de Martorell; una dona sàvia, processada per bruixeria; un sastre amb dits de pianista; l’home que somiava pessebres i regentava un cinema; un assassí impassible; una nena que va perdre la seva nina sota les bombes i la dona que feia flors amb les mans, entre d’altres.
---------------------------------------------------
  “M’agraden les històries petites que,
sumades, poden explicar un poble”
 
(...) Us demano disculpes per portar un paper escrit. Sóc la mena de periodista que prefereix l’aïllament de l’escriptura al subidón del directe. Però tant la meva psicòloga com la Mercè Parera van insistir-hi, i no m’hi vaig poder negar. (...)

Fora conyes. La tasca d’aquesta biblioteca és espectacular. La doctora m’ha augmentat la medicació, i llestos. Penseu que aquí hi presenten un llibre de Primera Divisió cada setmana. No com el meu, que encara jugo a Regional. Però si no el defenso jo, aquest llibre, no el defensarà ningú... Bé, la meva iaia Montserrat Mauri. Protagonitza un capítol i també ha sigut qui n’ha venut més exemplars. La vam asseure en un banc, en un lloc de pas, i cada persona que veia: “Escolta, nena, ¿ja ho saps que el meu nét ha tret un llibre?”. I no esperava resposta, se’l treia de la bossa i deia: “Són 12 euros”. Si vam acabar la primera edició va ser gràcies a ella.
Benavente amb unes lectores del llibre, que porta la seva iaia / Mª CARME MONTSERRAT
Bé, també gràcies a l’Ajuntament; la llibreria Miró i la Bernadàs; la meva tieta Conxita, que va fer com la iaia però sense bossa de plàstic. O el Xavi Zamarra, del Celler d’en Xavi, al carrer del Mur (...) També agraeixo a una colla d’amics i familiars que dèien: “Has escrit un llibre? Doncs posa-me’n un parell. O quatre. I me’ls dediques. Tots. Amb dedicatòries diferents”. A vegades somio que la gent a qui he signat el llibre compara les dedicatòries i em critica pel poc original que sóc.

Sense tots ells no hagués pogut publicar aquest primer llibre, que és autopublicat. Que vol dir que me’l vaig pagar jo i vaig recuperant la inversió, exemplar a exemplar (...)

Arran del llibre he descobert que tot el poble era allà, al pont del diable, aquella nit que van ploure bitllets. Tot el poble excepte jo i un amic meu del col.le. L’altre dia me’l trobo i em diu: “Oye, pero yo no me enteré de aquello de los billetes”. I afegeix: “Pero el libro bien, eh”. Parlant de bitllets... Aquesta portada tan guapa és obra del meu cosí Joan Benavente i la foto de la solapa la va fer el Carles Porta (...)

Però anem al llibre. Són setze històries del poble. Sobre gent d’aquí i escrites per un paio d’aquí. Algunes són històries personals i d’altres són col.lectives. I no pretén ser exhaustiu, ni ser cap manual d’història... En tinc prou si resulta amè i el lector es queda amb ganes de més. Vaig entrevistar una colla de persones que m’interessaven, per les vides que han tingut o per les històries que han protagonitzat. Va ser un plaer escriure’n el que m’havien suggerit els seus records i les seves vivències. El llibre és la suma de tot plegat. (...)

No sé què més us puc dir... Jo vaig estudiar Història i Periodisme. Però no em considero historiador. El que més m’agrada són les històries, en plural. Les històries petites que, sumades, poden arribar a explicar la història d’un poble. M’agraden les històries i m’agrada escriure. El problema és que no tinc gaire imaginació. Per això necessito que personatges interessants m’expliquin les seves batalletes... tot és material periodístic o literari. Aquest llibre és el meu modest homenatge a la memòria oral que, des de petit, m’han transmès els avis. (...)

Espero que us agradi i espero poder seguir comptant amb la confiança de gent tan maca i interessant com els seus protagonistes, per poder escriure’n d’altres...

Per últim, gràcies a l’historiador local Ferran Balanza i l’escriptor Andreu González Castro, que m’han apadrinat en aquest bateig de sang i me l’han prologat. I gràcies a tots els amics, i familiars, i coneguts que confien en mi. I que m’animeu a continuar escrivint.

I ara aneu amb compte amb la meva iaia. Sobretot si porta la bossa de plàstic... Salut i endavant.

4/7/12

Aquells meravellosos ciclistes bojos, i els bojos que els seguien. Martorellencs a la Transpyr 2012

Plaza Mayor d’Ainsa (Pirineu aragonès). Dimarts 3 de juliol, 14.00h. El sol cau en vertical sobre la Carol. Però ella –anglesa, trenta i pico, i vestida amb samarreta vermella de tirants i pantalons curts d’exploradora– no es deixa aixafar per la calorada. Al contrari, ho celebra, somriu, el cap ben alt, les galtes vermelles: “I’m from Manchester and this is really great!”, diu, emocionada pel clima, tan oposat al del seu país, on hi plou dia sí, dia també. Asseguda en una cadira plegable enmig de la plaça, i feliç, la Carol llegeix un llibre de l’escriptor Colin Thubron sobre la ruta de la seda. És amiga dels membres d’un dels equips participants a la Transpyr Adventure 2012, que creua els Pirineus en BTT, des del mar Mediterrani fins al Cantàbric. Una espectacular travessa "coast to coast" de 8 dies, amb inici a Roses i final a Donostia – San Sebastian (fent nit a Camprodon, la Seu d’Urgell, el Pont de Suert, Ainsa, Jaca, Isaba i Elizondo). Una ruta de 820 quilòmetres, dividida en 8 etapes, tan dures com espectaculars, amb un desnivell acumulat de 20.300 metres.

La Carol llegeix Thubron mentre espera al costat de l’arc d’arribada de la quarta etapa de la Transpyr. Ella no ho sap, però els seus amics arribaran dues hores més tard, a les 16.09h, després de pedalar durant poc més de 8 hores. Quan creuin la meta, la Carol ja haurà dinat, avançat en la lectura, fet un parell de fotografies de prova i, entre moltes altres coses, parlat amb mi, que m’hi he acostat i, en un anglès pre First Certificate, l’hi he preguntat QUÈ HI FEIA al sol (que és quan ella m’ha dit allò de que era de Manchester).

La Carol és un dels personatges de la road movie en què s’ha convertit aquesta prova per a tots aquells que formem part de la immensa caravana que la segueix, integrada per membres de la organització, logística, muntatge, avituallament, cronometratge, comunicació, personal de suport dels equips, amics i familiars dels participants. Som com els protagonistes de la (mai prou valorada) pel·lícula Twister (Jan de Bont, 1996), però en comptes de perseguir tornados per Oklahoma, nosaltres perseguim ciclistes a través dels Pirineus. Un servidor –pantalons curts, sandàlies Crocs grogues falses, barret de reixeta, samarreta verd festuc i unes Ray-Ban– cronometra i cobreix la cursa per a l’empresa ChampionChip. M’agradaria pensar que sóc una mena de Hunter S. Thompson... però desenganyem-nos: ni prenc LSD, ni sóc el genial escriptor nord-americà, només sóc un periodista més d’aquest present incert que ens ha tocat viure: pluriempleat i (ni)mileurista, però feliç de tenir feina, malgrat la que està caient, un xic nihilista (més per Palahniuk que per Nietzsche) i consumista (a vegades quan estic deprimit vaig al FNAC i em compro un llibre o dos).

El dit trencat d’un heroi
Després de parlar amb la Carol, em faig una foto amb el Roger Vilanova, un paio de 37 anys, espigat i dur, com tots els bikers que participen a la Transpyr, que ha cobert l’etapa d’avui en 6 hores i 40 minuts. La foto ens la fa amb l’iPhone la seva dona, la Mireia Vilalta Masmiquel, que no és de Manchester sinó de Martorell, tot i que viu a Barcelona, com jo. Una tia simpatiquíssima, que de seguida s’ofereix a portar-nos el que faci falta (“entrepans, aigua, un gelat, el que necessiteu”), perquè ens veu, a la meva companya Andrea i a mi, enfeinats i concentrats, a la carpa de control de l’arribada.

La història del Roger és la següent: el primer dia de carrera (l’etapa Roses – Camprodon), va badar un moment en un dels descensos i va perdre el control de la bicicleta. El resultat van ser dues ferides superficials a l’espatlla i el genoll i un dit de la mà esquerra trencat. Van haver-lo de portar a l’Hospital de Figueres i tot. Però, segons expliquen ells mateixos, el Roger i la Mireia havien reservat aquesta setmana fa mesos. Ell, acostumat a aquestes proves de resistència, participaria a la Transpyr, fent equip amb el seu amic Melcior Úbeda, de 33 anys, i ella els aniria seguint amb les dues nenes, l’Abril i l’Ona, rossetes, amb cuetes i “súper fans del papa”, és clar. “Ara no pensaràs abandonar, oi que no?”, li va preguntar ella, el vespre d’aquell primer dia. I ell, sense pensar-s’ho dues vegades, va dir “què collons”.

L’endemà va tallar-se el guant perquè li entrés la fèrula amb què li havien immobilitzat el dit i va llançar-se a la carretera (bé, als corriols, les pistes, les tarteres i els caminets, seria més adequat), al costat del seu company. Aquella va ser l’etapa que anava de Camprodon a la Seu d’Urgell, que, tant bikers com staff, recordaran tota la vida pel diluvi que va assotar la ruta. El Roger, com la resta de participants, va arribar xop i brut de fang fins a les celles... Però amb un somriure d’orella a orella. “El problema és frenar, sense fer servir el dit embenat, i, sobretot, el dolor quan baixo i em trobo pedres. Cada sotrac em recorda la ferida”, va dir. Però ni així va decidir deixar-ho córrer. Al contrari. El dolor i les tempestes també formen part de l’èpica d’aquestes proves. Aquell somriure sincer deixava clar que res el frenaria. Ni els temporals, ni els accidents en ple recorregut, ni la fatiga acumulada pel fet de pedalar tantes hores, tants dies seguits.