La Senyora d’una de les últimes torres del poble. La torre d'en Malla de Martorell

Podríem dir que l’Anna Maria va venir al món des del mateix ventre de la torre. Potser seria un començament una mica massa literari però, al cap i a la fi, seria fidel a la realitat. “Vaig néixer a la planta baixa, que en aquella època era la dels masovers, els meus pares, el Manel i la Pepeta”, diu, mentre dues papallones fan tombarelles en l’aire, entre nosaltres dos, mestressa de la torre i periodista.

Som al jardí de la torre d’en Malla, al 130 del carrer del Mur. És la una del migdia d’un dia de primavera. Estem asseguts en unes cadires metàl.liques, davant d’una taula de marbre sobre la què prenc notes en màniga curta. Fa uns minuts, quan m’ha vingut a obrir la porta reixada que dóna pas a aquest petit altre món, l’acompanyaven la seva néta Meritxell, de 9 anys, i sis gats sense nom, mansos i simpàtics, d’aquells que se’t refreguen i ronquen.

L’Anna Maria Queralt (Martorell, 1943) és la propietària d'una de les últimes torres senyorials del segle XIX que queden dempeus i habitades a Martorell. I sí, tot plegat sona així com molt pompós, però ella li treu importància. “No em sento més que ningú per viure aquí, no tinc cap grandesa, jo. Sóc una persona de Martorell, una més”, diu amb naturalitat, i amb molta més elegància que qualsevol de les habituals de les revistes ¡Hola! o Lecturas.

Floïd i clatells pelats
L’Anna Maria és la vídua del barber Pere Fabregat (Pinell de Brai, 1933 – Martorell, 1995). “Era molt bo i conegut, el meu marit, tots els homes del poble havien passat per les seves mans. L’alcalde i tot”, explica ella, ara sí, amb tot l’orgull del món. I jo de seguida m’imagino patilles i clatells retallats al mil·límetre, el sorollet hipnotitzant de les tisores i la pinta, cabells caiguts sobre les rajoles fredes i l’inoblidable flaire del massatge Floïd (“para hombres de honor, con principios y valores”) que, com molts altres clients del Pere, també usava el meu avi.

¿Què se sent, vivint en una torre?, li pregunto. Per arribar fins al cantó est de l’edifici, on ara seiem, mig al sol, mig a l’ombra, hem recorregut un camí de pedretes flanquejat per dues fileres d’arbustos i hem pujat unes escales. L’Anna Maria em mira protegida per unes ulleres de sol de color Coca-Cola: “És estupendo! S’hi està molt bé, aquí, sobretot ara que fa bon temps”, diu, mentre jo fantasiejo que també tinc una torre construïda el 1898, i somio en barbacoes i festes nocturnes al jardí... “Aquí estàs dins però alhora fora del poble, i s’hi està tan bé que a vegades no en sortiria”, afegeix.

No costa de creure que sigui així. ¿I el pitjor? ¿Hi ha un cantó negatiu?, pregunto. “Que implica molta feina”, assegura. “Però anem fent. Un dia netegem una cosa i un altre dia, una altra”. L’Anna Maria diu que tan aviat té cura de l’hortet, com rega les plantes o escombra les fulles que arrossega el vent. “Però a l’hivern em costa molt escalfar-ho i penso que amb una casa més petita ja passaria”, admet. Des de que es va quedar vídua, fa més de quinze anys, viu sola a la primera planta. La seva filla, el seu gendre i els seus dos néts, viuen a la segona. La planta baixa, on va créixer, amb els seus pares i les seves germanes, Rossita i Eulàlia, està deshabitada, coberta de pols i records.

Sis torres al mapa
Un dels llibres més interessants i exhaustius que va deixar-nos l'Isidre Clopas és la Toponímia Històrica de Martorell. Són 150 pàgines que poden llegir-se com un inventari de pous, fonts, molins, hospitals, masies, edificis, camins, roques, mines, safareigs i torres del poble; però també com una mena de mapa del tresor que senyala centenars de punts d'interès històric, molts dels quals ja no existeixen més enllà de les pàgines del llibre o la memòria dels més grans.

A la pàgina 81 de la Toponímia, Clopas parla de la mitja dotzena de torres edificades a Martorell a finals del segle XIX: la torre Betlla i la de l'alcalde Vicenç Ros i Batllevell, ja desaparegudes; la torre de les Hores (actual seu de la Fundació Francesc Pujols), la de l'arquitecte Josep Ros (avui convertida en residència), la de l'àngel (deshabitada), i la torre d'en Malla, que ens ocupa.

En el seu moment eren residències d’estiu de senyors benestants de Barcelona en què els arquitectes “expressaren les inquietuds de l’ambient artístic del moment”, va escriure Clopas. Avui, les que queden dempeus, són vestigis d’un passat remot, que sura com un vaixell de paper en un present inquietant... Al costat d’aquestes belles torres de les darreries del XIX, s’hi alcen blocs de pisos d’obra nova, encara per estrenar, que van arribar tard a “la bombolla immobiliària” que va esclatar-nos a la cara fa pocs anys.

Al final de l’escala de cargol
Ara som a la petita terrassa de la “torreta” que corona la torre. Una miranda privilegiada, amb l’antena de televisió que dóna senyal a la casa i el parallamps que la protegeix, i vistes als quatre vents. S’hi accedeix per una escala de cargol, des de les golfes. La Meritxell ens acompanya. “Des d’aquí es veuen molt bé els eclipsis”, diu la nena de sobte, i ja és com si la veiés, petita observadora d’estels fugaços, dalt de tot de la torre de l’àvia, estirada panxa enlaire sota el cel nocturn.

Però ara és migdia i fa un sol que peta i sembla que puguem tocar l’autopista, de tan a prop que la tenim... També es veu el carrer del mur, l’autovia, les vies de Renfe i els FGC, la carretera de les Carpes, la de Terrassa, la del Congost. “Totes les carreteres i vies del món. Som un poble ben comunicat, potser massa i tot”, sospira l’Anna Maria. I llavors me l’imagino quan tenia l’edat que té ara la seva néta, abans que la faraònica presència de l’autopista AP-7 li tallés a la torre el seu accés natural a la muntanya. Un castell als peus d’un paradís.

L’Anna Maria era la filla petita dels masovers dels Malla. El seu pare, Manel Queralt, era paleta. Tant podia aixecar una paret, com col.locar unes rajoles, podar els arbres del jardí o ensulfatar els camps, que també era pagès. Mentrestant, les seves nenes vagarejaven amunt i avall d’aquesta casa enorme, tres plantes de quatre habitacions cada una, més golfes i “torreta”, on els senyors només venien a estiuejar. Els masovers feien vida a la planta baixa. La resta de l’edifici romania buida.

Però les nenes no tenien por, es coneixien la torre de pe a pa. Per a elles no hi havia ni ombres ni fantasmes darrere les portes, ni sorolls desconeguts provinents de les plantes superiors que poguessin espantar-les. “No em fan por les golfes, perquè sóc valenta”, diu la Meritxell. Tan valenta com la seva àvia fa seixanta anys.

Quan als 19 anys, ja crescudeta, es va casar amb el Pere, l’Anna Maria va anar-se’n a viure a una casa del carrer Francesc Santacana, just on ara hi ha La Mandarina. Allà, a l’entrada mateix, van instal·lar-hi la barberia. Porta vidriada, sostres alts, miralls i converses de futbol (que a les barberies sempre s’hi ha parlat de futbol... i de política, que sovint és el mateix), i també una mica de ciclisme, una afició que el Pere practicava cada cap de setmana.

Vint anys després, quan els Malla ja els hi havien venut la torre, l’Anna Maria i el seu marit van tornar al carrer del Mur “amb molta il·lusió” de retrobar-se amb l’escenari de la seva infantesa, explica ella. I fins avui. A l’entrada encara hi ha un pi altíssim que va plantar el seu pare.

Publicat per Jordi Benavente (text i fotos) a L'Informador de Martorell, el maig de 2012.