11/6/17

Vers i revers (1). Maria Cabrera: “M’estimula l’exploració del llindar entre la narració i la poesia, dels punts de porositat entre ambdós gèneres”

#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

La Maria Cabrera (Girona, 1983) diu que no li interessa escriure per escriure. Que no s’hi posa si no en sent la necessitat profunda. I que quan finalment ho fa és perquè sent la pruïja de dir una cosa que percep amb claredat. Mentre l’escriu, la diu, perquè no pot fer avançar els versos si no en sent la cadència. Reescriu intensament. I, després, pot deixar reposar els poemes durant mesos. O anys. Llicenciada en Filologia Catalana i doctoranda en Lingüística, es va donar a conèixer guanyant el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits amb el poemari Jonàs (Galerada, 2002). Diu que només volia veure què en pensaven, fora del seu cercle íntim, d’allò que havia escrit. Tenia 19 anys. En comptes de fer-li perdre el cap, aquell reconeixement, aquella atenció exagerada, va afuar-li la mirada, la percepció dels engranatges del sector. D’ençà d’aleshores ha publicat dos poemaris més: La matinada clara (Papers amb Accent, 2009) i La ciutat cansada (Proa, 2017; 58è Premi Carles Riba). El 2013 va parir el fanzine Cor pelut amb la complicitat d’un bon grapat de poetes contemporanis. Forma part del grup El pèsol feréstec. I li han musicat poemes, entre altres, els Manel i la Sílvia Pérez Cruz. Amb tot, Cabrera conserva el mateix sentit (auto)crític dels 19: “De tots nosaltres, només perdurarà l’obra d’en Casasses”. 

1) Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és? I qui ho diu? 

Ostres, quina manera de començar! Diria que la poesia, l’art, no serveix per a res imprescindible a la vida, però fa que sobreviure tingui una mica de sentit. A mi, personalment, la poesia em serveix per mirar-me les paraules, que (des)gastem ininterrompudament al llarg del dia, com si fossin artefactes nous, estranys, com si fossin receptacles que poden reomplir-se de significat. I això només passa si me les miro molt de prop, i molt a poc a poc. Llegir poesia, doncs, em serveix per vibrar a una freqüència baixa, introspectiva ─que no pas relaxada ni complaent: la lectura de poesia per a mi sempre és atenta i (in)tensa, perquè empeny a qüestionar i qüestionar-se. Què és poesia i què no? Diria que és poesia tot el que tiba la forma de les paraules i en fa relluir, sonar i dissonar (això és important: sonar però també dissonar, també cruixir) la melodia. «La poesia s’allunya de la poesia quan s’allunya de la música», diu Ezra Pound. I què determina què és poesia i què no? No ho sé, són uns límits que no tinc clars i que justament m’agrada d’explorar, perquè m’interessen els llindars entre els gèneres. Per exemple, al darrer llibre que he escrit, La ciutat cansada, hi ha poemes en vers però també hi ha moltes proses, i de menes diverses: n’hi ha que beuen clarament dels recursos formals de la poesia (rimes internes, cadència, alteracions de la sintaxi...) i n’hi ha d’altres que empren els recursos de la prosa, però posats al servei de la poesia, en el sentit que narren una història que no és, però, una història, sinó que s’erigeix en símbol. El que vull dir, en definitiva, és que l’exploració del llindar entre la narració i la poesia, dels punts de porositat entre ambdós gèneres, m’interessen i m’estimulen.

2) Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la? 

Vaig començar a llegir poesia d’adolescent, perquè em cridava l’atenció l’enigma, la forma closa dels poemes, i em captivava el joc de desfer-ne el sentit i apropiar-me’l. I en llegia, també, per la tendra raó per la qual comencen a llegir-ne els adolescents: perquè sentia un brogit de transcendència i gravetat que no sabia explicar i que m’espaordia. I em semblava que la poesia intentava abastar-lo o, més aviat, qüestionar-lo, i explicar aquest dubte i aquesta por. Encara en llegeixo, sí, i les raons, com ja he explicat, tampoc no han canviat gaire.

3) Per què n’escrius? Prefereixes dir-la o que et llegeixin? 

N’escric perquè de vegades tinc una necessitat lingüística: la necessitat de dir alguna cosa que l’ús normal de les paraules no abasta. De vegades sento la pruïja de dir una cosa que en aquell instant percebo amb claredat, una cosa que ja hi era, però que fins aleshores no havia constatat que hi era. Entenc que la poesia és només una manera de mirar, una deformació feliç de la percepció que es produeix en un moment de porositat entre el dins d’un mateix i les coses de fora. I, en aquest instant de sentits en flor, sento l’impuls de «capturar» aquesta percepció, de donar-li forma, per poder explicar-la i explicar-me a mi també. M’agrada dir la poesia en veu alta: en el mateix moment d’escriure-la la dic, per a mi mateixa, perquè si no en sento la cadència no puc fer avançar els versos. Després, un cop fet, paït, revisat i assentat el poema, m’agrada també de dir-lo als recitals: per a mi és part del procés de polir-lo, d’afinar-lo. Em cal mastegar els versos, dir-los en veu alta per sentir-ne el soroll, per poder concloure el procés de creació poètica.

4) Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica? 

Duc sempre una llibreta a sobre i hi prenc apunts de coses que em criden l’atenció –bàsicament, de lectures. No escric fragmentàriament, però, sinó que quan m’agafa l’escriguera –una paraula mallorquina que m’aprecio molt– acostumo a començar i acabar el primer esborrany del poema de cop; encara que tinc la sensació que les idees, les impressions i les imatges que hi apareixen han estat molt de temps fent pòsit.

5) Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Escric allà on m’agafen les ganes d’escriure, i amb el mitjà que tinc a l’abast en aquell moment. No tinc cap ritual ni soc gens mitòmana. Sí que em cal, en algun moment del procés, transcriure el poema a l’ordinador (si és que no l’he escrit directament a l’ordinador), perquè la pantalla m’ajuda a posar-hi distància. I no escric bevent o havent begut alcohol, perquè procuro sempre expressar-me amb molta contenció, i em sembla que l’alcohol no m’hi ajudaria. La resta de circumstàncies, com deia, em són força igual.

6) Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres? 

No penso directament en llibres, perquè escric molt poc, i molt a poc a poc: poden passar mesos entre un poema i un altre, de manera que l’arquitectura del llibre es perfila amb lentitud. Ara bé: no diria, tampoc, que sumi o acumuli textos, l’un rere l’altre, perquè tinc la sensació que no escric «reculls de poemes» esparsos, sinó llibres amb unitat de sentit. I això ho noto perquè m’és fàcil de veure-hi un fil temàtic i de saber, de manera intuïtiva, amb quin poema comença i amb quin acaba l’obra, que concebo com un bloc tancat.

7) Quan dones per enllestit un poema? Tens un temps mínim de maduració dels versos? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

El procés és gairebé sempre igual. L’escric tot seguit, i després passo un període de revisió i reescriptura intenses del text: en duc una còpia a la butxaca o a la bossa de mà, i el rellegeixo en veu alta un cop i un altre. Un cop enllestit, sovint el comparteixo amb un cercle reduït de lectors de confiança, i considero el que me’n diuen. Després el poema reposa, durant mesos o potser anys, fins que ─d’aquesta manera intuïtiva a què em referia en la pregunta anterior─ dono per acabat el llibre de què forma part. Superat aquest procés de revisió i refredament, m’és fàcil saber si vull que el poema formi part del llibre que he tancat o si l’he d’excloure, perquè tinc prou distància amb el text per prendre la decisió amb claredat.

8) Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des de la secundària? Quins autors caldria dur a les aules? I a la televisió o a la ràdio? 

No ho tinc gens clar. La poesia és un gènere minoritari per definició, perquè demana una disposició particular per a la lectura: cal tenir ganes d’entrar en el joc de descodificació que proposa i de participar activament de la construcció del sentit. Això també passa amb els altres gèneres literaris, esclar, però en poesia diria que és més accentuat, per l’absència d’una trama externa, d’un relat explícit que ens capti l’atenció i porti el pes de l’obra. No crec que sigui un gènere que interessi a tothom, la veritat, si bé és cert que hi pot haver lectures ben fetes que poden fer que els adolescents s’interessin per la poesia. Jo vaig tenir la sort de tenir bons professors de literatura catalana i de llatí i grec, a l’institut, i recordo que les primeres lectures de grans autors (penso en March, Verdaguer, Homer i Sòfocles) em van marcar molt, encara que en aquell moment no arribés a copsar-ne del tot bé el sentit. Vull dir que el que em sembla que és important no és triar uns textos determinats, suposadament senzills, perquè serveixin d’esca per interessar els adolescents, sinó que aquells adolescents que ja tenen una predisposició natural per a la lectura de poesia trobin l’espai per poder esplaiar-s’hi i tinguin algú que els guiï en les primeres lectures.

9) Continues alguna tradició? Et sents part d’una generació? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure? 

La falta de perspectiva em fa difícil situar-me en un punt del mapa: crec que ara mateix estem massa imbuïts de les frases de l’època per poder-nos-en distanciar, reconèixer-les i definir-ne l’estil. Amb tot, sí que hi ha autors amb les quals sento més afinitats, com la Blanca Llum Vidal o la Dolors Miquel, i si he de parlar d’un poeta coetani que consideri veritablement important (no només per a mi, com a autora, sinó en general, com a poeta de la literatura europea dels segles xx i xxi) és l’Enric Casasses.

10) Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables? 

Tres poemaris d’autors coetanis que m’han marcat molt: Canaris fosforescents, de l’Enric Casasses; Gitana roc, de la Dolors Miquel, i Punyetera flor, de la Blanca Llum Vidal. Un clàssic que no se m’acaba mai, i que de vegades em penso que em sé però que després veig que no s’esgota: Ausiàs March.

11) Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim. 

Que difícil! Em costa molt de trobar-ne algun que s’ajusti al que em proposes, però et cito un fragment d’una prosa poètica que es diu «Taronja borda», de La ciutat cansada, que potser s’hi acosta: «[Q]ue sempre m’ha costat d’entendre les coses perquè mai no passa la cosa justa per a la paraula que em brosta: tot se’m fa paraula de seguida i llavors no veig res que no siguin paraules i el paisatge em mareja, com si inflés globus i més globus de paraules i l’heli em pugés al cap».

12) Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

No crec que pogués viure’n mai, de la poesia, però en qualsevol cas tampoc no m’interessa fer-ho, perquè, com ja he dit, escric molt poc i molt a poc a poc, i per a mi és molt important no fer-ho si no en sento la necessitat profunda. No m’interessa escriure per escriure, sense sentir que realment ho faig perquè tinc alguna cosa a dir: diguéssim que no vull contribuir a la contaminació acústica del planeta. Mentrestant, em guanyo la vida com a correctora, en diverses editorials, i com a professora, a la Universitat de Barcelona i la Universitat Oberta de Catalunya.


#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

27/4/17

Oriol Malet: “El llibre tenia text fins que em vaig adonar que sense s’entenia igual”

L’il·lustrador Oriol Malet (Martorell, 1975) diu que no dorm gaire, que ser pare i autònom té aquestes coses. Diu que a les nits consumeix cafès llargs i jazz amb auriculars, i que és quan millor treballa. Perquè tothom dorm? No és ben bé això. La Mariona, la seva filla gran, cinc anyets i la creativitat incontenible d’una artista (d’una nena) d’aquesta edat, tampoc no dorm gaire… O això diu la biografia apòcrifa amb què els Malet promocionen La Mariona i els seus monstres (la Galera, 2017), un llibre il·lustrat, sense paraules: només dibuixos acolorits i el traç imaginatiu, pur rock-and-roll, d’aquest martorellenc establert a Esparreguera. “Mira, papa, he fet un Pollock”, explica l’Oriol que de tant en tant li diu la Mariona, mostrant-li el que acaba de perpetrar amb pintura de colors a la paret de l’habitació. Això, que pertorbaria la majoria de pares, ha inspirat el primer treball en solitari de l’Oriol Malet, que fins ara només il·lustrava llibres i articles d’altres (atenció, que en aquest “només” hi cap un currículum que impressiona). A banda de treballar moltíssim, Malet també és persona; i pare de la Mariona i de la Gal·la. No dorm gaire, com dèiem.


─Són els cafès llargs, l’obligació d’acabar els encàrrecs professionals o la passió per l’ofici, el que t’ajuda a no dormir gaire i, malgrat tot, seguir viu?


─Dormo una mica. Però molt menys del que hauria de dormir. La cosa és més sagnant si tenim en compte que jo dormia molt, i que en ma vida havia fet res de nit que no fos dormir. Però és que la paternitat no em deixa gaires hores diürnes de treball continuat. I vaig descobrir que treballant de nit podia treballar 4 o 5 hores seguides sense que ningú entrés a l’estudi demanant-me que balli amb ella, sense trucades, ni correus, sense sorolls i amb quietud. Passats uns quants dies el cos se m’hi va acostumar. I ja no hi ha marxa enrere.


─Ets un dels fixos de Jot Down, Time Out, La Vanguardia… On és el teu sostre? Hi ha alguna capçalera que se’t resisteixi?


─A casa nostra, no. De fet, just abans de ser pare vaig tenir la necessitat de créixer, professionalment, i em vaig plantejar fer el salt a la pàtria del periodisme i la il·lustració periodística: Nova York. Amb la Mariona molt petita, hi vam anar una temporadeta. I hi vaig comprovar dues coses: la primera, que era més que possible acabar col·laborant amb mitjans d’allà; i la segona, que el que calia fer per aconseguir-ho no encaixava amb la meva manera d’entendre la paternitat i el sentit familiar. Les meves prioritats ja eren unes altres; així que vam tornar, i jo tan tranquil, amb la certesa que allò podia esperar i que, en canvi, hi ha altres coses que no poden… I no va implicar cap involució en la meva carrera. Fa dos anys vaig decidir intentar un altre “sostre”: treballar en el mercat de còmic francòfon, un altre dels meus somnis. Em va semblar més compatible amb una vida familiar (que augmentava, amb l’arribada de la Gal·la), per la proximitat cultural i geogràfica. I just ara signo un contracte anual per fer un àlbum de còmic periodístic amb John Carlin.


─El John Carlin del llibre sobre Mandela que Clint Eastwood va dur al cinema? Enhorabona. I de què anirà, el vostre?


──Sí, El factor humà (La Campana, 2009) és el que va adaptar l’Eastwood. El nostre projecte serà un àlbum de còmic de 100 pàgines que explica un aspecte molt interessant dels darrers dies de l’apartheid. En John converteix les seves notes i escrits sobre tot allò en un guió de còmic, i jo ho dibuixaré amb el meu estil, la meva manera de narrar gràficament, intentant ser prou personal i, alhora, que es reconeguin els personatges. És una forma de fer periodisme prou instaurada a Europa, en especial a França, que aquí encara està bastant per explotar.


─Il·lustrar en premsa és tan sols reblar el discurs de qui signa l’article o et permet certa creativitat?


─No només m’ho permet, m’hi obliga. Il·lustrar en premsa requereix molta professionalitat, si el que vols és anar més enllà de la simple decoració gràfica d’un article. La il·lustració em dona l’oportunitat d’aportar-hi alguna cosa, d’ampliar-ne el contingut, d’establir-hi un diàleg, d’emprar la capacitat immediata de la imatge per captar el lector i arrossegar-lo a la lectura. Tot això és molt poderós. Però no és fàcil. I cal molta creativitat per fer-ho amb un toc personal.


─La diferència entre il·lustrar un article o un llibre és que els terminis són més còmodes en el cas dels llibres?


─És una diferència notable, sí, però no és l’única. Els codis canvien. En premsa la significació implícita és molt més gran, hi entren en joc elements com la metàfora, el símbol, la doble lectura, l’humor. Il·lustrar opinió no té res a veure amb il·lustrar novel·la juvenil. Il·lustrar en premsa també és fer periodisme, segons com. A Time Out, per exemple, hi tinc una secció fixa on dos periodistes escriuen dues opinions contraposades sobre un mateix tema, i jo he d’expressar la tercera opinió en discòrdia, gràficament! En un llibre, en canvi, hi pots treballar coses com la seqüència o el ritme. És més reflexiu i més reposat en tots els sentits.


─Centrem-nos en La Mariona i els seus monstres. Saps si hi ha antecedents en això de bastir una obra entre pare i filla? Com ha anat? Hi tornaries?


─D’un temps ençà hi ha hagut il·lustradors que ho han fet. De diferents maneres. Però això nostre no va ser premeditat, va sortir sol, no m’ho havia proposat. Un dia havia de fer unes il·lustracions per a la premsa i vaig agafar la llibreta de la Mariona per veure què passava si barrejava els meus dibuixos amb els seus. I funcionava! I d’una forma molt potent. No era gens forçat. Si a això hi sumes la meva dèria d’hiperpare, està clar que no podia trigar a sortir-ne un llibre, de tot plegat; una petita història amb aquesta tècnica que et dic. I hi tornaria, és clar. Però tampoc ho buscaré. Només si en torno a sentir la necessitat.


─És cert que la Mariona pinta lliurement per casa? Ho aconselles?


─La Mariona pinta lliurement per tots els racons de la casa, en la mesura del possible, és a dir, amb els límits que li posem, que són molt generosos i motivadors per a ella. Però que són límits. A les parets “nues” no li deixem fer, per exemple. Tot i que com mostra el conte ho ha fet diverses vegades, d’amagat. I sí, sí, fa pintures de gran format: a terra, folrant parets, etcètera; dibuixa sense parar. Ho aconsello vivament, però no només pintar: ballar, cantar, llegir, jugar. Arriba un moment en què el nen deixa de fer aquestes coses amb la naturalitat amb què les feia els primers anys, sense estar condicionat pels codis socials. La nostra intenció és retardar aquest moment i la intensitat d’aquest xoc al màxim possible.


─Tot i el format de llibre infantil il·lustrat i tot i l’editorial especialitzada i tot i que la protagonista (i coautora) és una nena de cinc anys, no és un llibre per a nens.


─Mentre el feia no pensava en el públic objectiu. Ni nens, ni pares, ni adults no pares. I reivindico que els llibres suposadament per a nens parteixin sempre d’aquesta premissa. Com a il·lustrador de llibres infantils i juvenils (n’he il·lustrat més de 40) he desenvolupat una postura molt crítica amb el tipus de contingut que generem. Des del mercat editorial creiem saber massa bé què agradarà i què no agradarà als nanos, què és i què no és adequat per a ells, i pequem de produir continguts massa políticament correctes i amb uns clixés preestablerts que van en detriment de la qualitat. En el cas de La Mariona i els seus monstresno m’he tallat ni un pèl, però alhora no he volgut ser extrem. Hi ha un humor força sarcàstic, per exemple l’homenatge a l’expressionisme abstracte. En teoria els llibres d’artista d’aquesta disciplina són el més allunyat al que se suposa que interessa als nens. Però jo no només els utilitzo de fil conductor sinó que els falto al respecte i els converteixo en monstres. I alhora els reto homenatge. Parteixo de plantejaments adults, per això dic que aquest no només és un llibre per a nens. De fet, em consta que està funcionant bé tant en llibreries infantils com en seccions d’art o llibreries sense secció infantil.


─I això de que no tingui text… És un llibre-excusa perquè fem volar la imaginació?


─Exacte. I és un llibre molt meu. L’he fet sense posar-me límits. Sóc així, jo, d’anar una mica més enllà, de rebutjar rutines, i amb certa tendència al “i per què no?”. Inicialment el llibre tenia text, però quan ja estava per entregar-lo em vaig adonar que sense text funcionava igual. S’entenia. I s’hi obrien moltes dimensions, en múltiples direccions. I em vaig imaginar la Mariona llegint-lo sola. O llegint-me’l a mi. O llegint-lo als seus amics. I un cop publicat he vist que aquest tipus de llibres, els llibres muts (silent books), també s’anomenen “els llibres d’Alícia”, pel passatge del llibre de Lewis Carrol en què la protagonista diu que en el seu món els llibres no tindrien text, que tot serien dibuixos.



─Com ho viu la Mariona, tot plegat?


─Sorprenent-nos sempre, ho viu. Com no podia ser d’una altra manera. Els nens sempre et sorprenen. La Mariona és un belluguet. Fins ara sempre ha estat amb mi, a les presentacions, corregint-me les coses que dic, col·laborant-hi, fent dedicatòries. És inaudit. Sembla molt conscient del que està passant. I ho assumeix amb normalitat. També és cert que sempre incloc les meves filles en tot el que faig, en la mesura del possible. I això fa que concebin tot aquest univers com una cosa normal.



Publicat per Jordi Benavente a noticies.martorell.cat

12/4/17

Andreu González: “El que fas explica molt més de tu que allò que dius de tu mateix”

“De moment, 20 llibres”, explica ell mateix, en la seva biografia del Twitter. L’escriptor martorellenc Andreu González (l’Hospitalet de Llobregat, 1974) és tan prolífic com eclèctic: escriu poesia, novel·la històrica, assaigs amb molta conya, relats, ressenyes, crítiques, articles d’opinió i tuits. Incombustible, González també és el pare de dues nenes guapíssimes, i el filòleg responsable del Servei Local de Català de Martorell. Aquest mes publica el poemari Epigrames de Telobis (Meteora, 2017), que es va endur el premi Narcís Lunes i Boloix de Sant Vicenç dels Horts de 2016.

─Un cop llegits els 61 epigrames, trobo que no és un llibre gaire alegre.

─Segons Marcial, hi havia diferents tipus d’epigrames: mel, acetum, sal, fel. En els meus hi ha poca mel i força fel. I sal i corrosió. Segur que és una poesia que descol·loca, si estàs avesat a llegir-ne de més lírica. Són fiblades, atzagaiades o gotetes de mel, segons el cas.

─Aquest format autoimposat, l’epigrama, ha estat més com una cotilla que et limitava o com una trava fèrtil, a l’estil oulipià? 

─Més aviat això segon. Quan començo a escriure epigrames, n’escric a raig. Em poso en mode epigrames, per dir-ho així, i me’n venen al cap a tothora. El llibre sencer, en una primera versió, el vaig enllestir en menys d’un mes. Si a qui sigui li dius que escrigui sobre el que vulgui, sovint es perd. Les restriccions, paradoxalment, esperonen la creativitat.

─“Telobis”, perquè tots van ser pensats i escrits aquí?

─Hi ha una dada molt bèstia: tots els meus llibres els he escrit a Martorell. Tots. I ja en porto 20. Jo ja escrivia a l’Hospitalet, però era un autor inèdit. No sé què ho va fer que a Martorell hi vaig trobar el desllorigador de la creativitat literària: el fet de marxar de casa dels pares, el matrimoni, la independència econòmica… Crec que li devia aquest petit homenatge a una població on no vaig néixer, però que és casa meva. A més, he deixat el nom Telobis perquè sempre hi haurà algú que descobrirà gràcies al llibre la vinculació que té aquest topònim amb Martorell.

─Toques quasi tots els gèneres. Encara t’estàs buscant o senzillament ets un artesà tot-terreny de les lletres?

─No soc un gran teòric de res. M’agrada la propaganda pel fet. Quan badava, mos pares em deien una dita que algun cop repeteixo a mes filles, encara que l’he d’explicar molt, perquè si no, és com si els parlés en xinès: “Dímelo hilando”. És a dir, que no t’aturis, que el que fas explica molt més de tu que allò que dius de tu mateix. Quan deixes de pedalar, caus. M’agrada pensar que sé escriure moltes coses, per bé que intueixo que les distàncies curtes (articles, poemes i contes) m’escauen més. Els gèneres menys comercials, vaja.

─Escrivint tant, es pot viure d’escriure?

─Per a mi, escriure no és una afició, sinó una manera de viure. Dir-ne hobby, doncs, es queda massa curt. Però davant l’optimisme de la voluntat sempre hi ha la cara de pomes agres de la raó. La crisi econòmica ha escapçat moltes vocacions literàries i encara haurem de veure si ha arramblat la meva. Durant uns anys vaig ser un escriptor semiprofessional, amb una agent literària i tota la pesca. Un autor dels que es paguen una part de la hipoteca amb els guanys dels llibres, per entendre’ns. Ara mateix, però, soc més a prop de l’amateurisme que de la professionalització. Per intentar posar-me en òrbita de nou, torno a tenir agent: el Santi Baró, d’Èxit. El mateix que el Jesús Lana, vaja. Crec que és un bon recomençament.

─Comences fort. En el primer epigrama dius que “ja que no són prou bons, / almenys sí que són breus”. Sense ironia no hi ha poesia? O no és ironia?

─Bé, és una captatio benevolentiae. Un tòpic, en el bon sentit de la paraula: un lloc de sedimentació temàtica, un tema al qual recórrer. Però sí que transmet una mica la idea de la musa amb texans a la qual deia encomanar-se García Montero. La meva és una poesia amb una impossible propensió al mite (Gil de Biedma dixit) i que no es vol prendre gaire seriosament a si mateixa.

─Parles de deixar d’assistir a recitals poètics pel “quid pro quo del compromís” i de com dir-li a un amic que el que escriu no t’emociona. Tant dur és ser i estar entre escriptors?

─Segur que hi ha coses pitjors a la vida. Però l’amic Josep Carol em va dir un cop alguna cosa així com que la literatura era meravellosa i el món literari, un femer. Hi estic força d’acord. Com li dius a un amic que no t’agrada el que escriu?

─També reben els que diuen que són d’esquerres però s’han aburgesat; els garrepes; els emprenedors que emprenen moltes coses i no acaben mai res…

─Sí, és clar. Mai no es diu a qui es refereix cada poema, però quan l’escric gairebé sempre tinc al cap una persona. Òbviament, si em preguntessin si va per en tal o en tal altre, ho negaré tot si no és sota tortura. Això a banda, també hi ha alguns epigrames que me’ls dirigeixo a mi, però tampoc no diré quins són.

─Fins i tot tu, acabes llepant: ”Et tens massa avorrit: / et saps massa els teus trucs”, escrius. 

─Veus? Aquest sí que parla de mi. Francesc Pujols sempre deia que ell no abandonà la poesia, que la poesia l’abandonà a ell. Em sembla molt ben expressat. Altres autors han passat per silencis poètics prolongats. De fet, entre l’any 2008 i el 2016 només vaig escriure un llibre de poemes: aquest. Va haver-hi un moment que em va espantar la idea que els lectors pensessin: “Oh, no! Un altre cop els versos de la màquina de fer xurros de l’Andreu González”. El domini de l’ofici pot tenir com a contrapartida la pèrdua de frescor, trobar-se repetint fórmules efectives però que ja havies assajat. És allò de fer com Kubrick (ara una pel·lícula antibèl·lica, ara una d’històrica, ara una de por, ara una distòpia, etc.) o bé encasellar-te. Així que vaig optar per dirigir les meves energies cap a altres gèneres i callar en l’àmbit poètic.


─Hi ha un reconeixement a qui s’ho mereix, com el Mario Soria, que “pinta des dels catorze / tothora, cada dia”.

─És un pintor admirable. Un dia em va deixar entrevistar-lo al seu estudi i em va impactar. A vegades pengem etiquetes amb frivolitat (“en tal és pintor, en tal altre és escriptor”) a partir de declaracions d’intencions. Però els artistes de debò, els que no esperen a ningú per emprendre, ni les subvencions ni els elogis, no descansen, no ho saben fer.

─També hi surten “dos motius / per prosseguir endavant. / Tots dos amb nom de dona, / tots dos amb nom de filla”.

─Sempre dic que el moment més feliç de la meva vida va ser cap a les 2 del migdia del 24 de juliol de 2007, quan la meva filla gran va treure el caparró del ventre de sa mare. A partir d’aquell dia he seguit viu, però el meu moment vital més àlgid va ser aquell. No és un assumpte que es pugui racionalitzar. És el moment de la incerta glòria, fugissera com el raig de sol d’abril. Quan tens la primera criatura, la vida t’atropella, t’aparta del seu camí i passes a ser un actor secundari. Important, però secundari.

─El dia abans que el Barça protagonitzés la remuntada més sonada de la història de la Champions, algú preguntava a les xarxes socials: “En què teniu menys fe, en la remuntada o en el Procés?”. Tu que has escrit 100 motius per ser del Barça i Herois indepes, els veritables impulsors del Procés, amb en Jordi Calvís, ¿com ho veus, tot plegat?

─Permet-me guardar silenci: no cal donar gaires pistes als rivals polítics. Quan s’equivoquen, cal deixar-los fer. Crec que Catalunya ho té relativament ben encarrilat per esdevenir un Estat independent en un termini curt i que això ens permetrà començar a redreçar algunes anomalies en els àmbits de la llengua i la cultura, que són els que a mi m’interessen més. Algú va dir que per conquerir cal treballar un temps, aguantar un temps, creure-hi sempre i no retrocedir mai. Canviem conquerir per reeixir en un propòsit polític col·lectiu. Si som capaços de resistir durant un cert temps, ens en sortirem. Però cal picar pedra, no defallir i no recular.

─Fas balanç: “Has tastat el fracàs / i el gust d’indiferència. / Has fet també turisme / per un èxit discret. / Tornes a la cruïlla: / quin camí vols triar?”. I doncs?

─Jo he venut uns 50.000 llibres en 10 anys. Això és poc o és molt? Doncs depèn del punt de comparació. Si hagués cobrat 2 o 3 € per exemplar, seria fantàstic. Però no és així. De tota la cadena de persones que intervenen en la publicació d’un llibre, l’autor és qui ho té més magre per guanyar-s’hi la vida. Algunes novel·les meves s’han venut força. El futur, sempre incert, encara l’estic escrivint. El novembre trauré un llibre que aborda la meva visió de la situació del català. També és possible que em publiquin un llibre de relats que està mirat i remirat. Amb cada lectura i correcció ha crescut una mica i diria que és el millor que he escrit mai. Després de les vacances d’estiu em posaré amb una novel·la sobre un personatge famosíssim que espero saber escriure. I tinc dos o tres llibres escrits fa temps que no em faria res que me’ls publiquessin. Hi ha cap editor llegint aquesta entrevista? Parlem-ne.


Publicat per Jordi Benavente a Notícies.Martorell.cat

7/4/17

Museus de Martorell ofereix visites guiades al refugi antiaeri de la Vila

El pitjor de ser dins d’un refugi antiaeri, sota terra, era patir pels que s’havien quedat fora, sota les bombes. Ho explica la historiadora Gemma Jiménez (Martorell, 1985), una de les educadores de Museus de Martorell que els propers 24, 25, 26 i 31 de març i 1 i 2 d’abril, Setmana del Refugi, guiarà visites al refugi antiaeri de la plaça de la República (avui, plaça de la Vila), escenari destacat de la Guerra Civil a Martorell.

Al centre de la plaça, a terra, a tocar de les taules metàl·liques de la terrassa de La Xixonenca, al mateix paviment on es planta el mercat cada dimecres, hi ha una trapa rectangular amb una inscripció en relleu tan gastada com punyent: “En memòria de les divuit víctimes del bombardeig aeri que va patir la població el 23 de gener de 1939, un dia abans del final de la Guerra Civil a Martorell. Que mai més es torni a repetir”.

L’Ajuntament ha retirat la trapa perquè durant la Setmana del Refugi tothom que ho desitgi pugui baixar els vint-i-set graons que porten a la mina d’aigua que l’any 1938 va ser habilitada com a refugi antiaeri per voluntaris de la Junta de Defensa Passiva de Martorell. Voluntaris que, segons Jiménez, en aquest cas volia dir, sobretot, dones, nens i vells; els homes eren al front.

Cal baixar els vint-i-set graons per entendre quin grau d’humitat opressiva s’hi respirava, i s’hi respira encara, allà sota. És un passadís zigzaguejant de trenta-cinc metres de llarg i uns escassos metre vuitanta d’alçada per metre vint d’amplada. Cal estar-s’hi una estona, imaginar com devia ser refugiar-s’hi, l’obligació de no moure’s gaire, de no cridar, de no parlar de política, de no fumar: perquè l’oxigen era limitat. La poca llum, l’olor de resclosit, la claustrofòbia. El somiqueig dels que no ho podien suportar. I l’estrèpit de les bombes a fora.

“És important no perdre mai la memòria històrica”, diu l’alcalde de Martorell Xavier Fonollosa. “Que puguem obrir cada any el refugi per explicar als nens què va passar no fa pas tants anys, és molt bo. Dir-los els teus avis o els teus besavis, quan sonava la sirena, havien de ficar-se aquí dintre, i quan en sortien no sabien si tindrien casa o no, tot això els sobta, però és bo poder-los-hi explicar”.

La memòria històrica també és això: tornar als escenaris reals, fer reviure l’angoixa, la tristesa, l’esperit de resistència que encara transmeten. Només així, explica Jiménez, “podem fer sentir una mica als visitants el pànic que s’hi devia viure. Sobretot si pensem com havia de ser refugiar-s’hi pensant que familiars i amics teus s’havien quedat a fora. Al final, no només hi ha els morts sinó totes les altres conseqüències de la guerra”.

La determinació de sobreviure
Els centenars de morts provocats pels bombardejos aeris que va patir Barcelona els anys 1937 i 1938 van fer evident la necessitat d’organitzar-se. També a Martorell. Al Llibre d’Actes del consistori, en una entrada datada el 30 de juliol de 1938, la Junta de Defensa Passiva de Martorell exhortava a “aprofitar la mina que es troba al subsòl de la plaça de la República per transformar-la en refugi, acordant-se per unanimitat començar les obres de la dita habilitació el pròxim dilluns primer d’agost”.

Al cap de sis mesos, el refugi encara no estava enllestit del tot, no era tan llarg com es volia, però va servir igualment. Les autoritats fins i tot havien demanat un esforç econòmic a la població tot imposant “una quota setmanal obligatòria de 25 cèntims a cada família de la vila” i incrementant 25 cèntims el preu dels espectacles, com detallen els historiadors Jordi Amigó, Montse Farreny i Ferran Balanza en un díptic sobre aquest espai.

A les nou del matí del dilluns 23 de gener de 1939, quatre bombarders de la Legió Còndor, nazis aliats de Franco, van entrar a Martorell brunzint per l’est, pel cantó del telègraf. Van descarregar les seves bombes sobre els carrers del Mur, Sant Antoni i Sant Francesc.

A quarts de tres de la tarda d’aquell mateix dilluns, dos avions més. Més bombes. El sistema d’alarma, una sirena situada al Sindicat, va funcionar. Qui va poder es va refugiar a l’antiaeri de la plaça o en mines, soterranis, carners; a cal Cardellach, a cal Bultó, a la torre de l’Àngel, al convent de Caputxins, a la mina del Pedrenyal. Amb tot, divuit persones van morir sota les bombes o sota la runa; i van haver-hi dotzenes de ferits.

Tres dies després, les tropes franquistes entraven a Barcelona. “Ja era el final de la guerra”, diu Jiménez, per a qui bombardejar Martorell va ser “com una mena de passeig triomfal de camí a Barcelona; la guerra ja la tenien guanyada, es tractava de desmoralitzar la població encara més”.

Obrir el refugi i explicar-lo
El 1990, les obres de pavimentació de la plaça van deixar al descobert l’entrada al refugi antiaeri i l’Ajuntament va decidir habilitar-lo perquè es pogués visitar. Els darrers anys, amb motiu de la Setmana del Refugi, Museus de Martorell ha muntat exposicions, que recuperen episodis de la Guerra Civil espanyola a Martorell, i visites al refugi.

“Només de passar per la plaça i veure el forat obert, això ja crida l’atenció. La Guerra Civil és un tema que ens toca molt de prop, que crec que no l’hem d’oblidar i potser així podem recuperar-la”, diu Jiménez. “La visita funciona a partir de preguntes i amb la interacció del públic. Abans d’explicar com es construeix un refugi, és interessant saber com ho farien els visitants si s’hi trobessin. Van sortint idees i, un cop feta la pluja d’idees, els expliquem la història”.

Gratuït amb reserva prèvia
Qui hi estigui interessat pot demanar més informació o reservar una d’aquestes visites guiades al telèfon 93 774 22 23 o al correu electrònic museus@martorell.cat. Les activitats de la Setmana del Refugi 2017 es complementaran amb l’exposició “Enviant armes = rebent refugiats”, del fotoperiodista Vicente Díaz, sobre la guerra de Síria, que es podrà veure al Centre d’Interpretació del Patrimoni Històric “La Caserna” fins al 28 de maig.

Publicat per Jordi Benavente a Notícies.Martorell.cat