1/11/15

Josep Masanés: “Les aventures són indispensables”

(Jordi Benavente, per a Fantàstik, octubre de 2015)

Josep Masanés va néixer a Barcelona el 1967, quan feia vint-i-vuit anys que s’havia acabat la Guerra Civil i en faltaven encara vuit perquè el dictador morís de vell a l’hospital. Els seus anys d’infantesa van ser “temps de silenci, malgrat les esperances que poc a poc s’anaven obrint pas. Elements conflictius com la guerra o les idees polítiques no es parlaven ni a casa ni enlloc”, assegura. Potser per això La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012) va sortir-li tan explícita, tan extrema, tan fascinant. Va esprémer la memòria col·lectiva retinguda i rajà tot: una història (de ficció) salvatge de 165 pàgines, amb microcapítols ràfega de metralleta que foraden la carn, Tarantino i McCarthy i alguna cosa més.

Entossudit a escriure, Masanés viu des de 2004 a Menorca en una caseta d’una planta als afores de Sant Lluís. Un poblet de cases baixes i blanques, finestres verdes, carrers rectes i encreuats, com una graella, a dos quilòmetres de la capital.

–Sant Lluís és un lloc molt tranquil per escriure. Potser massa aïllat –explica ell.

Escriu (relats i novel·les), es presenta a concursos, el premien (Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, finalista del Premi Ramon Llull, Premi Josep Saperas, Premi Joan Marquès Arbona, de Sóller, entre d’altres) i el publiquen.

Isolat, a Sant Lluís, i obstinat, percudint el teclat sense parar. Però no us l’imagineu pas desastrat i solitari com un escriptor maleït. Res d’això. Masanés és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, espòs i pare de família, la barba ben retallada, polo Lacoste o camisa, ulls petits, mirada clara. Viu obsessionat per parir històries i donar-les a conèixer, però –una cosa no treu l’altra– no oblida ni deixa mai de banda, assegura, les seves dues prioritats:

–Estic casat i tenim una filla. Són dues dones extraordinàries.

–Quan escrius?

–M’adapto. Al final, el més important és la família. L’escriptura i la lectura formen part de la meva vida, però poden esperar a què fem una partida de parxís.


Quan no juga al parxís amb la seva filla, Masanés escriu amb aquesta cruesa:

La bombeta penjava del sostre, brut i humit, estava curulla de caguerades de mosques i feia una llum groguenca i malaltissa. (…) Duia el cabell rapat i tenia el cos ensangonat i pudent i ple de cucs blancs i petits que el cobrien com una flassada i que el rossegaven i se’l menjaven. Havia estat espellat quasi totalment (…) El terra era ple de beines. Com si allí haguessin estat triant faves durant hores. El terra estava entollat per la sang del caporal”.

Són fragments de La vall de la matança, la història d’un grup salvatge amb una missió suïcida que els obliga a creuar les línies enemigues en plena Guerra Civil.

–Per què no ha triomfat més aquesta novel·la, aquesta mena de Maleïts bastards a la catalana?

–No ho sé perquè no ha fet més soroll. És una primera novel·la, aquest podria ser el motiu. D’altra banda, el tema de la Guerra Civil, per com s’ha tractat en la literatura catalana, no resulta atractiu. Però els comentaris que m’han arribat són molt encoratjadors, i estic convençut que en un moment o altre la novel·la renaixerà.

Per falta de pressupost, no he pogut visitar-lo a l’illa: ens hem creuat correus electrònics. Masanés m’explica que escriu en “una habitació amb un finestró, una taula gran, un ordinador, una impressora, i envoltat de llibres. Per a mi el lloc no és massa important, el que importa és la teva situació mental”. I afegeix: “Avui en dia Internet ha facilitat molt les coses. És molt fàcil fer qualsevol tipus de consulta que abans t’hauria costat setmanes de solucionar. Ja sigui una consulta històrica, tècnica, ortogràfica, lèxica. El que sigui. Però al final el que compta és saber com contar una història”.

–Per què escrius?

–Aquesta és complicada. Podríem dir que per diversos motius. D’una banda, per agraïment als que han escrit abans. Per tornar a la societat alguna cosa del que ells t’han donat. Cal reinterpretar i adaptar els temes clàssics a la nostra realitat. D’altra banda, escriure és una manera de conèixer el món, d’explicar-te’l i de plantejar-te possibles escenaris.

–Autors de capçalera?

–Quan vaig començar a prendrem seriosament això d’escriure, eren Borges, García Márquez, Vila-Matas, Camus, Jünger, Kafka, Gide. Ara mateix, també et diria McCarthy, Bernhard i Gaddis. Però la meva biblioteca és molt extensa i la meva curiositat encara més. De tots els llibres en pots aprendre coses. La meva manera d’apropar-me a la literatura no es afirmant que aquest o aquell llibre és perfecte. És més aviat que entre un munt de runes trobes una pedra preciosa. L’obra d’art perfecta no existeix. Els darrers anys m’he apropat al món de la poesia, al món grec. M’agrada el camí de llibertat que et mostren els poetes. I dels grecs, el seu fort simbolisme.

–Ara a l’octubre publiques Camins sense retorn (Llibres del Delicte, 2015), Premi Josep Saperas.

–Sí, és la història de dos germans irlandesos que són capturats per un vaixell de guerra britànic (segle XVIII) i enrolats a la força. I com no podia ser d’altra manera, acabaran venint a Menorca. (Quan jo vaig arribar a l’illa, em vaig passar els primers anys cercant a totes les biblioteques i museus i llibreries dades sobre la història de Menorca, de manera que el context, si vols escriure, ja el tens. I l’espai físic també, és clar.) El petit pensa molt en la mare, és més somiador i rebel; el gran és més pràctic, cuida del germà petit i li promet que tornaran. Viuen amb aquesta esperança, una vida a la mar i a les escales portuàries molt dura i amb molta intransigència per part dels comandaments.

–Aventures.

–La base de les meves novel·les sempre són les aventures. Després la novel·la pot ser una mica més negra o històrica o poètica o fantàstica, però les aventures són indispensables.

–I l’altre títol, que veurem publicat l’any vinent, és la novel·la amb què vas endur-te l’últim Premi de Narrativa Joan Marquès Arbona, de Sóller, La paradoxa de Schrödinger.

–Sí, primer t’hauria d’explicar el perquè del títol. La paradoxa de Schrödinger fa referència a un experiment de física quàntica en què un electró és dirigit cap a una placa amb dos forats. Quan es comprova per quin forat ha passat resulta que ha passat pels dos. Però si s’observa bé, no és així, realment l’electró es torna tímid i només passa per un dels dos forats. D’aquí es conclou que l’espectador modifica la realitat.

–Gènere fantàstic?

–Sí i no. La base i l’estructura de La paradoxa de Schrödinger és de novel·la d’aventures. Conta la història d’un noi que es diu MM, Maties Miralles, i que va amb cotxe de Ciutadella a Maó. Recull una noia a la carretera i comencen a passar-li coses molt estranyes. Cap a la meitat de la història (la novel·la té només 10.000 paraules), es produeix un gir inesperat i es precipiten els esdeveniments. Finalment, i d’aquí el títol, el lector ha de decidir si la història real és la que conta el narrador o la que sospiten els personatges.

–10.000 paraules sorgides d’un curs d’escriptura creativa, pel que vaig llegir a la notícia que informava del premi. De quan tornant del curs passaves per una carretera determinada. D’aquí la noia de la corba…

–Va sorgir l’oportunitat d’un curs per escriure novel·la amb en Pau Faner i, res, cap a Ciutadella falta gent. Una hora de classe, que sempre era més, i després al sortir era de nit i era l’hivern. La carretera travessa l’illa de cap a cap, però a l’hivern pots pràcticament fer el camí creuant-te només amb dos o tres cotxes. Són 42 quilòmetres. I sí, una mica la idea és la noia de la corba, zombis o esperits malignes que apareixen en mig de la carretera amb voluntat de tocar-te, de palpar-te. Alguna cosa estranya que et pertorba. Però no és una història de por. De fet, crec que el lector riurà. No està confirmat, però en principi ho publicaria Documenta Balear i seria cap a la primavera del 2016.