‘Luz de estrellas lejanas’, les primeres passes del gegant George R. R. Martin

L’últim que podem llegir de George R. R. Martin és el primer que va escriure: Luz de estrellas lejanas, primera part de la seva autobiografia literària, que inclou també quinze relats i la novel·la breu Una canción para Lya, escrits entre 1967 i 1980. 

Tenint en compte que l’autor de la saga A Song of Ice and Fire (Canción de Hielo y Fuego) va publicar-ne la primera part, A Game of Thrones, el 1996 (Juego de Tronos, Gigamesh, Barcelona, 2002), s’entén que les narracions recollides a Luz de estrellas lejanas no són més, ni menys, que el camp de proves de tota la pirotècnia que vindria després. Les primeres passes d’un gegant. 

Presentats cronològicament, els relats vénen acompanyats de quatre cròniques autobiogràfiques que s’intercalen amb les ficcions i amb les quals George R. R. Martin (Bayonne, Nova Jersey, 1948) explica als lectors com va convertir-se en escriptor... des dels llunyans anys 50, quan venia contes de por als nens del veïnat a un centau la pàgina, fins que comença a enviar relats a revistes especialitzades, i també a guanyar premis.

La llavor més fèrtil, els còmics

Al principi, segons explica el creador dels Set Regnes, hi havia els còmics. Concretament Els 4 Fantàstics de Stan Lee y Jack Kirby: “Shakespeare ya podía retirarse porque había llegado Stan Lee”. Martin enviava cartes, ressenyes i comentaris, que els editors de les historietes publicaven a la secció dels fans. Hem d’imaginar-lo encorbat a sobre d’una màquina d’escriure vella, que havia trobat “en el desván de mi tía Gladys”.

Les cartes van donar pas als articles i, aquests, a una columna fixa en un fanzine i, finalment, a les aventures d’un superheroi anomenat “Garizan, el Guerrer Mecànic”, i que no era res més que un cervell dins d’una peixera, amb “un cuerpo robótico que se ponía para combatir el crimen. De hecho tenía un montón de cuerpos robóticos”. I allò només era el començament. 

Ja ho diuen, que quan es tanca una porta s’obre una finestra. L’editor d’una de les revistes especialitzades del moment el felicita pels seus relats, pel seu estil, però afegeix que ja tenen la quota de personatges coberta. A canvi, li pregunta si escriuria sobre superherois ja existents, i així és com Martin comença a inventar-se aventures per al Doctor Destí, com ara “Sólo los niños temen a la oscuridad”, relat que enceta Luz de estrellas lejanas. 

El periodisme i víkings

El setembre de 1966, Martin es matricula a Periodisme a la Universitat de Northwestern, Illinois, on també cursarà assignatures d’Història d’Escandinàvia: “Me pareció que estaría muy bien estudiar a los vikingos (...) Me encantaron las sagas y los eddas, que me recordaban a Tolkien y a Howard, y me impresionó enormemente el poema Sveaborg, de Runeberg, un emocinante lamento por la gran fortaleza de Helsinki, la Gibraltar del Norte, que se rindió de manera inexplicable durante la guerra de 1808 entre Rusia y Suecia”. 

La qüestió és que quan arriba el moment d’examinar-se, Martin li pregunta al professor si en comptes d’un treball convencional pot escriure-li un relat. La resposta és afirmativa. I així neix “La fortaleza”, segona peça d’aquest recull de les primeres ficcions de l’escriptor que anys més tard imaginaria un mastodòntic mur glaçat, custodiat pels homes de la Guàrdia de la Nit, a Cançó de Gel i Foc.

Relats i memòries

Luz de estrellas lejanas és precisament això: una encertada i feliç barreja de relats (quinze i una novel·la curta) i memòries (quatre) que ens acosta als primers anys d’un dels autors més destacats de la literatura contemporània. Un periodista que no trobava feina, i que, en no poder escriure sobre la realitat, va abraçar la fantasia. “Si hubiera conseguido un puestecillo cualquiera en el mundo del periodismo, tal vez hubiera escogido el camino más seguro, salario fijo y seguro médico (...) Pero las circunstancias me obligaron a hacer lo que más me gustaba”.

Terror, fantasia i ciència ficció. Martin ha tocat tots els pals, i les setze peces que inclou Luz de estrellas lejanas en són una bona prova. Una autobiografia literària, doncs, indispensable per als seus lectors, i també per a aquells aprenents d’escriptor que vulguin rastrejar les primeres passes d’un dels mestres absoluts en el noble art d’inventar-se móns, monstres, herois i princeses, i arguments complexos i inoblidables. 

La segona i la tercera part arribaran els propers mesos, publicades també per Gigamesh i titulades Híbridos y engendros, i Un corazón atribulado.

'El camino de la magia' , antologia de relats fantàstics a càrrec de John Joseph Adams, o quan vam creure'ns mags i fetilleres capaços de l'impossible

Repartir llenya o fer ús de la màgia... Si heu jugat a rol, ja sabeu per on vaig. Hi ha dues classes de jugadors (o així era durant els feliços noranta i primers dos mil, quan hi jugava jo): els que frisen per fer servir la força bruta i els amants dels encanteris. D’una banda, nans, elfs o homes aguerrits, guerrers o exploradors, amb armadura o cota de malla. I de l’altra, aquells enigmàtics barbuts amb la túnica desgastada i grisa (el model Gandalf sempre ha sigut dels més sol·licitats: encara tinc la figureta de plom, pintada i tot, a casa). 

Quan en una partida a El senyor dels Anells o d'altres jocs arriba el moment de lluitar (que sempre arriba, per molt d’investigar i de diplomàcia que sigui la campanya), el grup es divideix entre els impacients per treure a passejar el "ferro" (destrals, espases, masses) i estavellar-lo contra la closca del dolent de marres, i els que som més de deixar passar uns quants torns, lluny del sidral, concentrats i acumulant prou energia màgica fins que arribi el moment de llençar un sortilegi que desequilibri el combat. Una acció llampec i inesperada, que brolla de la punta del nostre dit índex i deixa tothom, enemics i amics, amb un pam de nas.

“Las acciones del mago cambian la vida del héroe para siempre”, que diu l’editor nord-americà, especialista en el gènere fantàstic, John Joseph Adams. 

La contundència inapel·lable d’un atac obert cos a cos contra l’elegància i l’efecte sorpresa de la màgia (a no sé que l’encanteri faci llufa, que també passa). Guerrers i soldats, contra mags i animistes. N’hi ha per a tots els gustos, però jo era del segon grup. On hi hagi un “adormir”, un “paralitzar”, un “confondre”, un “raig” o una “bola de foc” (quan el nivell del personatge t’ho permet), que s’apartin els cops, els talls i les perforacions. Per no parlar de fer sorgir un halo de llum del palmell de la mà, de controlar una fera, de levitar o de fer-se invisible. 

“Leer sobre magia equivale a despertar un sueño antiguo que anida en la mente humana. El sueño de la aventura y la curiosidad, del milagro”. 

Per això quan vaig descobrir El camino de la magia (Minotauro, 2012), una antologia de relats de gènere medieval fantàstic de més de 600 pàgines, a càrrec de l’editor John Joseph Adams, amb peces signades per mestres com ara Orson Scott Card, Neil Gaiman, Ursula K. Le Guin, Lev Grossman o George R. R. Martin, entre d’altres més de trenta autors de referència, no me’n vaig saber estar. 

Llicenciat en Llengua Anglesa a Florida, John Joseph Adams (Nova Jersey, 1976) és també responsable de l’antologia Zombies (Minotauro, 2009), que incloïa relats de Dan Simmons, Joe Hill, George R. R. Martin i Stephen King, entre d’altres. Solvència contrastada en això de compilar bona i variada ficció de gènere, doncs. 

L’hipnòtic relat que enceta El camino de la magia, ‘En las tierras perdidas’, és de l’autor de la saga 'Cançó de Gel i Foc'. La protagonista és una misteriosa fetillera, Gray Alys, que rep un encàrrec doble i contradictori que l’obligarà, com és habitual, a ser més llesta que els seus clients i a desplegar tot el seu poder. Martin explota una vegada més el mite de les terres llunyanes i salvatges, escenari fèrtil en éssers monstruosos (“criaturas salidas de las leyendas y las pesadillas, seres encantados y seres malditos”) i fets increïbles, com la capacitat d'alguns personatges de transformar-se en un ós, un àguila o un llop. 

'En las tierras perdidas' és el primer. Però El camino de la magia té 31 relats més, protagonitzats per mags, bruixes i fetillers de tot tipus. Passin i gaudeixin de l’espectacle.

Cançó de Gel i Foc (Joc de Trons), la saga de George R. R. Martin, que ha tornat a portar el gènere de la fantasia èpica a totes les portades

La mastodòntica muralla gelada que custodien els homes de la Guàrdia de la Nit és una immensa línia blava, que creua l’horitzó d’est a oest, que es pot veure a quilòmetres de distància i que sembla proclamar: “Aquí s’acaba el món”. Així descriu el colossal mur de gel que separa la terra coneguda del fred nord salvatge, el periodista, escriptor, guionista i editor nord-americà George R. R. Martin (Bayonne, Nova Jersey, 1948), responsable de la saga Cançó de Gel i Foc, que compta ja amb cinc imponents volums (editats per Gigamesh i Alfaguara) i una espectacular adaptació televisiva (Joc de Trons, de la cadena nord-americana HBO).

El mateix Martin ha explicat en més d’una ocasió que l’espurna que va inflamar-li la imaginació i va portar-lo a concebre aquesta història fantàstica, èpica i coral de més de 5.000 pàgines, va sorgir la tardor de 1981, quan, de viatge per la Gran Bretanya, va plantar-se davant del Mur d’Adrià, que delimita la frontera entre Escòcia i Anglaterra.

Diu que va ser a tocar d’aquesta construcció romana on va imaginar l’existència del Mur (molt més alt, molt més llarg i fet de gel) que separaria un nord desconegut i ple de perills ancestrals d’un regne meridional immers en una guerra per la successió del tro; un món fantàstic que molts comparen, per la seva acceptació entre lectors d’arreu i la influència en el gènere, amb la mítica trilogia El Senyor dels Anells, del mestre J. R. R. Tolkien.

Però Martin va més enllà: és més sàdic i cruel, més explícit en el sexe, més despietat en les confabulacions i les traïcions que duen a terme els seus personatges, més fosc, més violent. Si s’ha de carregar un personatge principal perquè la seva mort forma part de la trama que ha imaginat, ho fa, sense que li tremoli la mà (“quan es juga al Joc de Trons, només es pot guanyar o morir”, diu una de les protagonistes, al primer volum) i deixa el lector amb la boca oberta... però passant pàgines, perquè l’acció no s’atura, la història avança, i t’arrossega.

Un tot terreny de la ciència-ficció, el terror i la fantasia
Llicenciat en Periodisme el 1970, Martin és un escriptor de raça, que ha transitat els gèneres de la ciència-ficció, el terror i la fantasia, i ha rebut infinitat de premis internacionals que l’acrediten com a creador de móns, un tot terreny de la literatura. Aquesta saga ha estat la seva consagració. Concebuda inicialment com una trilogia, Cançó de Gel i Foc ja va pel cinquè volum, i encara no té el final escrit.

La fórmula que utilitza Martin en aquesta sèrie de novel·les (trames narrades en paral·lel i multiplicitat de narradors) és tan vella com efectiva. Mentre els Senyors dels Set Regnes de Ponent lluiten entre ells, amb espases o ardits, per aconseguir asseure’s al Tro de Ferro, una princesa que es fa anomenar “mare de dracs” reuneix un exèrcit de genets salvatges a l’altra banda del mar, i, al nord, més enllà del Mur, un altre exèrcit, malèfic i sobrenatural, s’alça disposat a arrasar-ho tot...

Cada capítol (curt i picat, d’unes 10 o 15 pàgines) està narrat en tercera persona, però des del punt de vista d’un dels protagonistes, de tal manera que mai tenim una visió conjunta del què passa: veiem, vivim i sabem només allò que veu, viu i sap el personatge en qüestió; anem unint peces del trencaclosques, a mesura que llegim. Clàssic format fulletonesc que li serveix a aquest avesat guionista televisiu (que va escriure per a la famosa sèrie de culte La dimensió desconeguda) per atrapar el lector irremeiablement i submergir-lo en la que, segons els seus editors, és “la novel·la riu més espectacular que s’ha escrit mai”. Jutgeu vosaltres mateixos.