Quasi tot el que m’ajuda a escriure

Que soni All Along the Watchtower del Jimi Hendrix m’ajuda a escriure. O Mystery Train de l’Elvis. O Death dels White Lies. O Baba O’Riley dels Who. O Milestones del Miles Davis. O Dancing Barefoot de la Patti Smith. O Insight dels Joy Division. A 30 de l’escala de volum del meu portàtil. I tota la poesia que contenen les novel·les de Roberto Bolaño, i totes les carreteres, tots els deserts, totes les planures i tots els cavalls narrats per Sam Shepard, i tot el jazz dels paràgrafs oceànics de Jack Kerouac.

El que no m’ajuda a escriure és el soroll que fem tots plegats massa sovint, però alhora és una de les coses que em fan sortir a triscar tot sol per la muntanya. I això sí que m’ajuda a escriure. I llegir i que em ressoni per dins la prosòdia nostàlgica i sinuosa de la Maria Cabrera i la prosòdia elegant i combativa de la Mireia Calafell i el misteri atàvic de l’Anna Gual i el misteri glaçat de la Silvie Rothkovic, entre d’altres.

I l’entrevista èpica que Kiko Amat va fer-li a Jim Dodge, on l’autor de Fut li etziba que val més que la recompensa sigui l’obra mateixa, “perquè serà l’única que rebràs”, i on Amat parla, precisament, de fer les coses per “celebrar el tiberi”. I allò que diu Vila-Matas: que on s’ha de ser veritablement original és citant. I allò altre que, també segons Vila-Matas, va dir Marilyn Monroe: que citar és repetir malament el que ha dit algú altre. I Truman Capote deixant-li anar a la mateixa Marilyn “em pensava que eres rossa natural” i ella contestant-li “ho soc, però és que ningú és tan, tan natural. I per cert, ves a la merda”.

La Laura López Granell dient-me un dia que, per molt que se n’amaguin fent-ho en prosa, n’hi ha que són poetes. I per tant, tota la poesia del nostre estimat Jaume Cabré, que va deixar Jo confesso “definitivament inacabada”, de tan perfecta, i l’Àguila Negra i el xèrif Carson campant per sempre a la nostra memòria. I els paisatges de les pel·lícules de Wim Wenders, siguin Berlín o Texas, la manera que té Wim Wenders de filmar els paisatges, de convertir-los en personatges fascinants i tristos. I la manera com encara el cinema i la vida Werner Herzog. I la calma i la ironia de Jim Jarmusch. Tot això m’ajuda a escriure.

I la consciència del seu propi cos, i l’elasticitat i la força, d’una mestra de ioga. O d’un ballarí clàssic. O d’una escaladora atacant sola una paret vertical de roca, tota concentració i dansa. O fotre’m a córrer pel bosc quan només m’hi volia perdre, a peu, una estona. Fins i tot sota la pluja, sobretot sota la pluja. I ensumar el bosc moll, entaforar-m’hi, flotar-hi. Les endorfines.

Llegir De Luca, Ginzburg, Pla, Rodoreda, Perejaume, Brautigan, Carver, Ibarz, Casasses, Kapuscinski, Cortázar, Borges, Thoreau, Espinàs, Monzó, Bradbury, Badal, DFW, Winterson, Campbell, Carrère, Serés, Snyder, Bukowski, no hi caben, aquí, totes les lectures que m’exciten, ni totes les meves dèries cinèfiles. Però tots ells, i molts més bons exemples de dir tant només amb el just i necessari. De clavar-ho. D’esculpir-ho. De deixar-ho voleiant al vent, amb gràcia.

I també aquella columna de la Leila Guerriero, la seva llista de coses que l’ajuden a escriure. Tota la seva obra m’inspira, de fet, la manera com respiren els seus textos, la seva autoexigència, no posar-s’hi si no és per cremar-ho tot per il·luminar-ho tot.

Vet aquí, doncs, quasi tot el que m’ajuda a escriure. I també saber que només depèn de mi. Que només haig de seure al teclat i remar. I que, en qualsevol cas, naufragar és sempre un nou començament.

publicat a CATORZE

La germandat del Nobel per a Stephen King

Per temes de feina que acaben sent plaer, amb la Paula Jarrin, la llibretera de l’Al·lots, solem parlar de literatura infantil i juvenil i per tant de Rodari, Sempé, Badal i Celej, Vallès, Bonilla, Sendak, Canosa, McKee, Davies, Picanyol, Wormell i un llarg etcètera. Però, alhora, la Jarrin i jo formem una germandat secreta (fins avui) que conspira perquè Stephen King (Portland, Maine, 1947) rebi d’una vegada el Premi Nobel de Literatura.

Per què? Molt senzill. Perquè la gran novel·la americana va escriure-la ell i es titula It (DeBolsillo, 1986, traduïda al castellà per Edith Zilli, i inèdita encara en català, mare de déu senyor). Està protagonitzada per un monstre, un pallasso assassí que s’alimenta de la por de les seves víctimes, i també per un grup d’amics que comparteixen aventures, complicitats i secrets, que arrossegaran durant dècades. Els coneixem de nanos, quan el pallasso comença a assetjar-los, i seguirem al seu costat quan, ja de grans, es vegin obligats a tornar-se a enfrontar al monstre. Retrat generacional i novel·lassa (en tots els sentits: té mil cinc-centes pàgines).

La Paula i jo estem farts de predicar-ho, però tornem-hi: King domina l’ofici narratiu fins al punt que a la tercera pàgina no és que et creguis els seus protagonistes, és que et fa l’efecte que els coneixes de tota la vida. Posa en solfa personatges complexos, ni bons ni dolents, persones fetes de carn i ossos, i dubtes, tan versemblants que quan t’hi introdueix el toc fantàstic (la fantasia o l’horror) t’ho empasses. I hi empatitzes, perquè, insistim-hi, te’ls creus, i qualsevol cosa que els passi, per estranya que sigui, t’importa. King mereix el Nobel perquè és un narrador capaç de fer que “el somni sembli real, i la realitat, un somni”, com diu ell mateix al pròleg del seu volum de contes Torn de nit (Males Herbes, traduït al català per Ferran Ràfols).

Quantes vocacions lectores han despertat les seves novel·les. A quants joves perduts (que terrible, l’adolescència) han fet companyia les seves històries de por. Quants de nosaltres, tot i ja passar dels quaranta, hi tornem com qui torna a un clàssic, buscant emocions i calfreds, un mirall dels nostres temors i la imaginació desbordada marca de la casa. És l’autor de qui tinc més llibres a casa, i per sort encara no me’ls he llegit tots. En tinc prou, com deia Bolaño, tenint-los a prop.

L’altre dia, just abans de la bogeria de Sant Jordi, parlant amb la Paula vam coincidir a reivindicar una altra novel·la seva menys famosa que It. Parlàvem de 22/11/63 (Plaza & Janés, en castellà), un totxo de gairebé nou-centes pàgines amb què King retia homenatge als EUA de la seva adolescència i, alhora, imaginava què passaria si algú trobés un forat de cuc a través del qual pogués viatjar al passat, evitar que Lee Harvey Oswald matés el president Kennedy, i canviar així la història.

La cosa comença amb el propietari d’una hamburgueseria descobrint, al rebost del local, un túnel del temps que porta al passat: concretament a les 11.58 h del 9 de setembre del 1958 (cinc anys abans del magnicidi). No explicarem la novel·la, només direm que el protagonista començarà per treure’n partit anant a comprar carn a preu dels anys cinquanta, i aprofitant també per guanyar unes quantes apostes. Fins que, parlant-ne amb un amic conclouran que potser trobar el forat de cuc no ha estat una casualitat. I, junts, decidiran acceptar la missió i mirar de salvar Kennedy.

L’autor de Carrie (1974), The Shining (1977) o Misery (1987), ja ho hem dit, té la capacitat de crear personatges tan creïbles que, com a lector, pateixes per ells fins i tot en les situacions més boges. Parlem d’algú que ha publicat més de vuitanta llibres, que ha superat diverses addiccions (va arribar a escriure amb “boles de cotó entaforades al nas per estroncar la sang de tanta cocaïna”) i fins i tot a un atropellament. Ho explica a l’assaig Escriure. Memòries d’un ofici (L’Altra, traduït al català per Martí Sales): un paio el va envestir amb una furgoneta mentre caminava pels boscos de Maine. Va sobreviure de miracle. “Potser algú va tenir cura de mi.”

I ja ho sabem, la Paula i jo, que no tothom n’està convençut. Què voleu que us digui? Aneu-hi. Aquí ja n’hem dit uns quants títols. Afegim-hi l’al·legòrica La gran caminada (Males Herbes, traduïda al català per Martí Sales). Dit això, passarem a fer samarretes per activar del tot la campanya: “Stephen King, Premi Nobel: què esperen, els suecs?”.

publicat a CATORZE

Portabella, Franco i el vampir Cuadecuc

Pere Portabella li diu: “Et vampiritzaré, però no et tornaré res”. I Jess Franco li contesta que entesos. (Et vampiritzaré el rodatge, s’entén.) I d’aquí va sorgir Vampir Cuadecuc (1970), l’avantguardista film de Portabella que és i no és el making of d’El conde Drácula (1969) de Franco, pel·lícula de baix pressupost basada en el clàssic de Bram Stoker. Però no és cert que el cineasta català no li tornés res a canvi al malagueny, al contrari: alhora que rodava el seu propi film dins un film, Portabella estava parint un document històric fascinant, una mirada alternativa a una producció que va comptar amb estrelles com Christopher Lee, Klaus Kinski i Soledad Miranda, rodada en part a Barcelona.

El sí de Franco, però, depenia del sí del productor, que només va posar una condició: que Lee ho acceptés. I l’imponent i mític actor anglès… va deixar fer. Tot això, i altres coses igual de sucoses, és el que explica el documental de Carles Prats Drácula Barcelona (2017), que recull el testimoni dels mateixos Lee, Franco i Portabella, els experts en cinema Jordi Costa, Esteve Riambau i Carlos Aguilar, i les actrius Serena Vergano i Teresa Gimpera, entre d’altres.

Vampir Cuadecuc es va rodar en 16 mm, en un intens blanc i negre, i sense diàlegs, només la música de Carles Santos: no sentim la veu dels actors, Portabella perseguia una altra cosa, que no era, ni de bon tros, donar-ho tot mastegat. A Prats li explica que, aconsellat pel seu director de fotografia, va rodar amb un negatiu de so en comptes d’un d’imatge, precisament perquè així obtindria el contrast accentuat que volia, i d’aquí la força visual del resultat final. Tan exagerat que, en rebre les primeres bobines, van trucar-li del laboratori per dir-li que allò no rutllava. Portabella hi va. S’ho mira. I queda entusiasmat. Era allò. Just el que volia. Aguilar ho resumeix molt bé amb una sola frase: “Tot i que hauria pogut ser una cosa molt petulant, és pur fantàstic”.

Amb tres paios i un negatiu de so (un equip minimalista), va fer una pel·lícula que va acabar presentant al MoMA de Nova York el 1972, recorda Esteve Riambau. En aquella ocasió, Portabella i el poeta Joan Brossa, que signa el guió, van definir-la com “un esforç de reflexió sobre el llenguatge cinematogràfic”, “un intent de desxifrar el fantàstic reduït al gènere de terror”, “un discurs sobre un discurs”, “un film-vampir”. Són fragments de la carta amb què (en absència, perquè el règim franquista havia denegat el passaport al director) van presentar l’obra al MoMA. Carta que l’abans productor de Viridiana, ara director, va aprofitar per denunciar també la repressió.

Però és que, a banda de l’atreviment formal i de les diverses lectures que permet la narració fragmentada, Vampir Cuadecuc és un document excepcional. És impagable veure Christopher Lee acomodant-se, àgil i elegant, dins d’una tomba mentre el cobreixen de teranyines d’atrezzo. O el gest juganer de l’actor, just abans de ficar-se dins el fèretre, fent veure que vol esgarrapar la càmera de Portabella. O el somriure enigmàtic de Soledad Miranda (“la sevillana que va enamorar Dràcula”), que moriria en un accident de trànsit aquell mateix 1970. Per no parlar de l’escena final: Lee llegint-nos un fragment de la novel·la original de Bram Stoker, narrant-nos, precisament ell, la mort del vampir.

Si és cert que les millors llibreries són les que disposen d’un bon fons (perquè qualsevol pot tenir les novetats, però l’important és tenir memòria), el mateix es pot dir de les plataformes de cinema en línia: brillen quan ens permeten saltar d’un títol a un altre, endavant i endarrere en el temps, quan ens permeten constel·lar. Drácula Barcelona i Vampir Cuadecuc són a Filmin.

Publicat a CATORZE

Sang i fetge i paradoxes temporals

Benvolguda Lauren Beukes de Johannesburg (1976):

Catalunya és un país petit, que vol dir que poc o molt ens coneixem tots, i que ens alegrem dels èxits dels altres com si fossin els nostres. No sempre, tot s’ha de dir, que hi ha vegades que volen els punyals que fa por… Però avui som aquí per celebrar el tiberi. I per parlar de coses maques, que deia mon àvia.

Com ara que Raig Verd continuï publicant en català Ursula K. Le Guin, sempre revolucionària i brillant. Que, gràcies a Obscura Editorial, L’exorcista de Blatty oficiï en la llengua de Verdaguer. Que Laertes hagi recuperat el Soc llegenda de Matheson, i Males Herbes i L’Altra, uns quants títols de Stephen King. Que Quid Pro Quo ens hagi regalat La morta enamorada de Gautier. O que Angle hagi rescatat L’illa del doctor Moreau de Wells. I també, sense anar més lluny, que Mai Més s’entesti a traduir al català tot Terry Pratchett, i que ara publiqui una novel·la teva, benvolguda Lauren Beukes. I quina novel·la!

Les lluminoses és un trencaclosques magistral i fantàstic (en els dos sentits), és com llegir Stephen King però amb una prosa encara més esmolada, de frase curta i alt voltatge, amb assassí en sèrie i salts en el temps. És a dir: sang i fetge i paradoxes temporals. Una passada de thriller fantàstic, traduït al català per Lluís Delgado i amb il·lustració de coberta de Ricard Efa. Focs artificials, vaja. (“Perspicaç”, en va dir King, de la teva prosa, per cert.)

Si et tingués aquí, benvolguda Lauren Beukes, et demanaria per la mà de notes i croquis i fitxes i fils de llana vermella amb què, mentre escrivies Les lluminoses, vas cobrir una de les parets del despatx, per no perdre’t amb les anades i vingudes a través del temps (del Chicago del 1931 al del 1992 i tornar) de Harper Curtis, psicòpata assassí, i d’una de les seves víctimes, Kirby Mazrachi, que, després de sobreviure a un atac brutal, decideix perseguir el seu depredador, que és una manera com una altra de superar el xoc, i de tenir novel·la.

Que això d’aquest espectacular quadre sinòptic mural suposo que et ve de ser guionista de televisió, seria una altra pregunta. I també, si el personatge que et vas empescar perquè ajudés la Kirby, en Dan, reporter de successos, està inspirat en algun company de la teva faceta de periodista. Però, sobretot, m’encantaria sentir-te parlar de viatges en el temps (de teories, d’influències), de no marejar-se ni perdre el fil (vermell), de com vas tramar les pistes que van trobant-se la Kirby i en Dan tot perseguint el Harper, pistes anacròniques, i impossibles, segons la nostra lògica espaitemporal, i que fan del teu llibre un meravellós badaboques (amb sentit, perquè tot quadra).

Si et tingués aquí, benvolguda Lauren Beukes, et preguntaria si voldràs tenir res a veure amb l’adaptació de Les lluminoses a la sèrie que prepara Apple TV, amb Elisabeth Moss de protagonista. O si, com sol fer el mestre King, hi faràs un cameo, per breu que sigui.

Si et tingués aquí, et demanaria pel significat d’aquesta línia de la teva biografia que diu que vius a Ciutat del Cap amb la teva filla i dos gats “problemàtics”. Que també sembla una bona història.

Publicat a CATORZE

Bolaño i el passejant solitari

Per a un fan de Roberto Bolaño (1953-2003) com jo, és bonic saber que un tal J. Benavente va compartir complicitats i aventures nocturnes i diürnes amb l’autor de 2666, quan aquest era només un jove detectiu salvatge anònim, en un pis minúscul del carrer Tallers de la Barcelona de finals dels setanta, principis dels vuitanta, i escrivia coses com ara “que todo sea intemperie para nosotros, que no tengamos ningún tipo de coartada (…). Yo sólo tengo estos versos. Nada queda sino nuestra ternura“.
La jota és de Jaume (no de Jordi). És l’escriptor Jaume Benavente (Barcelona, 1958) qui va compartir nits que es feien matinades que es feien matins massa clars i poesia i ambició literària amb el jove Bolaño i amb A. G. Porta i més colla, “personatges singulars, excèntrics i plens de vida, i alhora de dolor i de tristesa, entre els quals destacava la figura de Bolaño”, diu Benavente. I no som parents. Però és bonica, la coincidència.

Ell tot just publica la novel·la Somnis de Valparaíso (Bromera). Ens trobem a casa seva, a Sant Andreu, per un tema de feina i és allà on m’explica tot això i on em diu que no cal fer-ho gros, que aquella amistat, aquells anys bojos i fundacionals els atresora com el que són, un regal de la vida, que no cal fer-ne publicitat. Però veu els meus ulls brillants, de mitòman. I s’obre una mica.

Durant uns anys els seus camins van coincidir, m’explica, van ser molt amics i van compartir hores i hores de conversa, sobre literatura (“Tener el valor, sabiendo previamente que vas a ser derrotado, y salir a pelear: eso es la literatura“, deia Bolaño) i sobre la vida. Abocats a Cortázar, Breton, Miller, Burroughs, Faulkner, Vallejo, Pound i els poetes elèctrics francesos, van arribar a escriure poemes junts: “un vers ell, un vers jo, que ell anomenava cadáveres exquisitos“. Benavente fins i tot s’havia quedat a dormir, a terra, a l’estudi de Tallers.

I un dia, el que més tard pariria Los detectives salvajes va revelar-li “que s’allunyava de la poesia per endinsar-se en la narrativa”. (Cosa que era certa i, alhora, no ho era: Bolaño era poeta fins i tot en prosa. “Ingeborg le preguntaba a Reiter por qué no escribía poesía y Reiter le contestaba que toda la poesía, en cualquiera de sus múltiples disciplinas, estaba contenida o podía estar contenida en una novela“, va escriure a 2666.)

També ells van acabar allunyant-se, després d’anys de camaraderia, mantenint sempre l’estimació mútua. Per sobre de tot, Benavente diu que d’aquell amic en conserva “la seva determinació a ser escriptor [“salir a pelear“], en paral·lel al seu enorme bagatge lector. Durant molt de temps va viure en solitud i de forma espartana, sense diners per a cap mena de comoditat, de vegades ni per al metge”. Hauria pogut abandonar. No va ser així: “La condició d’escriptor era l’eix central de la seva existència. Era una mena d’asceta, de monjo templer o de samurai literari, determinat a viure d’acord amb un codi d’honor personal i molt dur. L’escriptura donava sentit a la seva vida, fins i tot en els moments de més foscor.”

Vet aquí el llegat de l’amic. Persistir. “Jo em quedo amb això. I intento fer el mateix. En un altre camí i amb altres referències, però també convençut que l’escriptura és una pulsió, una necessitat. Art que interpreta el món i l’escriptor mateix”, diu el de Sant Andreu, i matisa que ell, més que com un detectiu salvatge, es veu com “un passejant solitari”. I tot encaixa. Benavente ha escrit llibres de viatges i de poesia, contes i novel·les. Novel·les en què el paisatge mai hi és perquè sí: “Els meus llibres no tenen el seu inici davant de l’ordinador a l’estudi de casa. Neixen del viatge i d’una forma de vagarejar a través del paisatge i d’identificació amb aquest, fins al punt que esdevé un personatge més, de vegades el principal.”

Abans de perdre’s per la ciutat protagonista de la seva última novel·la, abans de viure-la i d’amarar-se’n, Benavente, de Xile, en sabia ben poc, diu: “El que em quedava dels records de les converses amb Roberto Bolaño i Bruno Montané. Suposo que va ser justament això, sentir que era un lloc llunyà, fins i tot remot, el que va fer que anhelés contemplar el Pacífic i passejar pels carrers costeruts i desmanegats de Valparaíso”.

Bolaño va dir un dia que ja ho havia dit Borges, que en literatura hi havia quatre grans temes: l’amor, els viatges, la mort i el laberint. I va afegir que viatges i laberint podien arribar a confondre’s. Les ficcions de Jaume Benavente caminen per aquest caire. Bolaño va persistir (“Yo no duermo. Estoy despierto y sostengo mentalmente las alas del avión“) fins que el seu fetge va dir prou. Tenia només cinquanta anys.

L’enyorem. I el recordem. Llegint-lo i rellegint-lo. I veient-lo reflectit als ulls de qui el va conèixer.

Publicat a CATORZE

Kae Tempest i l’energia de trobar-nos i connectar

Octubre del 2019. Kate Tempest (aleshores encara no era Kae) protagonitza el podcast Fans de l’Alcover-Moll, que dirigeix l’escriptor, poeta i traductor Martí Sales. “Europa està perduda. Nord-amèrica està perduda. Londres està perduda. Però seguim clamant victòria. Regna l’absurditat, no hem après res de la història. La gent està morta en vida, enlluernada pels carrers resplendents. Però mira com no s’atura el trànsit. El sistema és massa fi per deixar de funcionar.” És només un fragment de la traducció que va fer Sales de la cançó Europe is lost, de Tempest, que d’això va aquest podcast: de treure el màxim suc de les lletres. Tempest és poesia i música, diu Sales. Casa perfectament amb l’esperit del programa. Recita i rapeja des dels setze, escriu cançons, teatre, novel·les, poesia. I les seves influències van de Beckett i Joyce a Wu-Tang Clan. “Ha anat construint una prosòdia, una manera de dir, tan potent a nivell rítmic que gairebé no li calen les bases”, explica Sales. “És molt política però no és pamfletària. Va als budells, sense tics lírics.”

Agost del 2020. Som a l’estiu de l’any de la pandèmia. Tinc la sort de tenir feina encara: porto la comunicació del segell Més Llibres, amb l’editor Jordi Martín Lloret, que també és traductor. De fet, sempre que puc faig conya i en parlo com si fos doblador, el presento dient que és “la veu catalana de John Cheever” (entre d’altres). Em truca i em diu que acaba de contractar un assaig de Tempest, “un crit profund i sensible que reivindica el poder de la connexió creativa com a antídot contra la inacció d’un sistema egoista i autocomplaent”. Jo dic “uau”. I ell afegeix que, a més, “en aquest cas s’ha aixoplugat sota la mirada de dues bèsties ben inspiradores: William Blake i Carl Gustav Jung”. Que el publicarem nosaltres, diu, que està rumiant a qui li proposa que el tradueixi. Jo de seguida dic Martí Sales. El Jordi hi està d’acord. Falta que Sales vulgui. I pugui. Petit compàs d’espera. Fins que, al cap d’uns dies, l’editor em diu que Sales ha dit que encantat.

També l’agost del 2020, el diari The Guardian publica que Kate Tempest es declara de gènere no-binari: ara és Kae Tempest. Ho ha dit al seu Instagram, el post té més de tres mil comentaris i passa dels 37.000 likes. Diu: “Fa temps que lluito per acceptar-me tal com soc. He intentat ser el que creia que els altres volien que fos, per no arriscar-me al rebuig. Aquest és un primer pas per coneixe’m i respectar-me més. M’he estimat la Kate. Però estic començant un procés i espero que m’hi acompanyeu.”

Gener del 2021. Martí Sales entrega la traducció de Connectar. El 2017 ja n’havia traduït l’obra Wasted (dirigida per Iván Morales, a la Beckett) ficant-se “fins al coll en el seu imaginari d’esperances rompudes, d’amistats fal·libles, de món en brega permanent”. Sales afirma que amb aquest nou assaig Tempest “ha crescut, i del suc destil·lat i fermentat de la seva experiència, sovint gens fàcil, n’ha fet una reflexió propera i útil sobre l’autoconeixement, les relacions humanes i l’embat deshumanitzador del capitalisme salvatge”.

Març del 2021. Tenim vacuna però encara tenim pandèmia, morts, incertesa, crisi. No sé si hi haurà Sant Jordi, només sé que començo i acabo tots els mails desitjant salut. I que necessito l’energia que transmeten llibres com aquest per sobreviure. Connectar, de Kae Tempest, és desesperació, esperança i ritme, la seva prosòdia elèctrica impresa a la pàgina. Una confessió dels anys que va passar bevent i drogant-se fort, entrant en cotxes de desconeguts a canvi de “birra i cigarros”. Fins que la creativitat va aconseguir “travessar la boira, quan res més n’era capaç”. Un nou impuls que va seguir amb una “determinació obsessiva”.

De no trobar-se bé enlloc, si no era drogant-se i anant al límit, a devorar encara més llibres i escriure a raig, però mantenint-ho sempre tens, com recita, com canta, com s’entrega a l’spoken word. D’això va, Connectar, un testimoni excepcional de com l’art pot fer-nos més empàtics: “Cada vegada que he entrat a llocs desconeguts amb poemes per dir, m’he hagut d’enfrontar amb les meves pròpies inseguretats i prejudicis sobre a qui em dirigia i per què, i cada vegada he après que el que ens connecta és més poderós que el que ens separa.”

Publicat a CATORZE. 

El diable de Blatty rauca en català

Crec que ja és impossible llegir aquesta novel·la sense que per dins ens ressoni la insidiosa i hipnòtica Tubular Bells de Mike Oldfield. O sense pensar en aquell “¿Has visto lo que ha hecho la cochina de tu hija?” del doblatge en castellà de la pel·li. O sense tenir present la icònica imatge del pare Lankester Merrin, encarnat per Max von Sydow, palplantat davant la casa, abric, barret i maletí, només un home contra el diable, mirant fixament cap a la finestra per on vessa un doll de llum blanca i maligna que converteix la seva figura en una ombra. Aquella ombra que era la nostra esperança.

Max von Sydow venia, entre altres coses, de jugar als escacs contra la Mort a El setè segell (Ingmar Bergman, 1957) quan la Warner va escollir-lo per interpretar el capellà veterà que ajuda el jove jesuïta Damien Karras a expulsar el dimoni de la Regan, una nena d’onze anys, filla d’una atrafegada actriu de Hollywood. Estem parlant, esclar, de L’exorcista (William Friedkin, 1973), la popularíssima adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de William Peter Blatty (1928-2017), que va signar-ne el guió, pel qual va rebre un Oscar.

Cinquanta anys després de la publicació de la novel·la, Obscura Editorial ens la porta en català amb traducció d’Eduard Sepúlveda. És l’edició revisada i ampliada pel mateix Blatty l’any 2011 (40è aniversari). Què canvia respecte de la versió del 1971? Gairebé res pel que fa a la trama, l’estructura i els personatges, explica l’autor a la introducció, però hi ha un personatge nou que apareix en una escena nova, de només sis pàgines, que “m’imagino que serà la més esgarrifosa i més difícil d’oblidar de tot el llibre”.

Com es nota que es guanyava la vida narrant, el paio. Ens promet sis paginetes noves, encara més esfereïdores que les que ja formaven una de les novel·les de terror més reeixides de la història, i ho deixa caure així, com qui no ho vol. Només per aquest extra del “muntatge definitiu” ja val la pena córrer a la llibreria. Però és que també hi ha el fet històric que sigui la primera traducció al català, i la meravellosa edició en cartoné, i el disseny de la coberta de David Rendo: peça de col·leccionista.

Blatty estava a l’atur, mig ofegat en la misèria, quan la va escriure. Els estudis de cinema ja no compraven guions de comèdies, que era al que s’havia dedicat durant anys. Estava desesperat. Va inspirar-se en el relat d’una possessió demoníaca dels anys quaranta. I va crear el personatge del pare Karras, corcat per una terrible crisi de fe després de la mort de la seva mare. És el psiquiatre jesuïta a qui demanarà ajuda la mare de la Regan, després d’un calvari de proves mèdiques. I qui acabarà fent un pols titànic amb el diable a l’habitació d’una nena de Georgetown (Washington DC). (“Sabia que un exorcisme es podia allargar setmanes, inclús mesos; sabia que sovint acabaven en fracàs.”) És qui sosté el conflicte intern més interessant, més encara que l’escruixidora pirotècnia que desplega el diable. Els dubtes el turmenten, però ho donarà tot.

No és una novel·la còmoda de llegir: és opressiva, angoixant i tan visual com la pel·lícula, una festa per als amants del gènere, vaja. Però almenys a les “12 Hores de Terror” tenies els amics al costat, i crispetes. Llegir-la ara, al llit, amb els nanos dormint a l’altra habitació, és una altra cosa. Ja ho diu Stephen King, que no hi ha res més terrorífic que patir pels de casa. El millor, per mi, continuen sent les últimes setanta pàgines, la quarta part, quan entra en escena el pare Merrin, que és el Gàndalf d’aquesta història (el diable seria el bàlrog).

Blatty no va estalviar-nos patiment, ni insults, ni cops d’efecte, ni fluids corporals. L’adversari és terrible, i durant poc més de quatre-centes pàgines ens sacseja i ens acolloneix de valent (“La nena morirà! La truja morirà!”). Però també ens va regalar el pare Merrin, “la fe sòlida i senzilla de l’exorcista”.

Publicat a CATORZE. 

Tendra i furiosa, la «Revancha» de Kiko Amat

Amb fúria, que també vol dir amb un ritme obstinat. Si això fos un d’aquells programes moderns de la tele i no una columna, ara de fons sonaria The National Front Disco del Morrisey, i una veu en off diria: Revancha està narrada amb fúria i tendresa, i tallada amb una violència brutal, explícita i estètica alhora, tipus Oldboy de Park Chan-wook. Així és l’ultima novel·la de Kiko Amat (1971), que publica Anagrama. I com a la pel·li del sud-coreà, al llibre del de Sant Boi hi ha martells, i homes que els fan servir contra altres homes. Però no tot és sang. També hi ha el dolor. Del que no és físic. I una tristesa molt fonda.

Kiko Amat ha bastit Revancha amb la mateixa ètica del treball que gasta Stephen King, que sap que a ningú li importaran els teus personatges si no fas que respirin. Els detalls, vaja. Com van vestits, com es mouen, quin argot fan anar. Com s’hi tornen, si els toca el rebre. Què han perdut. Què els ha convertit en el que són. Què pretenen. (“Uno de los hombres dijo Jesús, María y José, aún recuerdas eso, Jesús, María y José, los invocó a los tres, a la puta Sagrada Familia, de nada sirvió.”)

Amat ha dibuixat tan bé els personatges (i tan mesuradament) que aconsegueix que el drama t’incumbeixi. El dels protagonistes i el dels secundaris. Comences a llegir i de seguida t’hi sents implicat. Com se sent implicat el salmó en l’art de la pesca, un cop ha mossegat l’ham i aquest li travessa el paladar i l’arrossega fort i de sobte el fa volar. I així és com et va portant, el paio. Ara al Besòs, ara a Barcelona, ara al Baix Llobregat. L’extraradi, “els barris xungos”, que sol dir l’autor d’Antes del huracán o Chap Chap.

Ara un capítol narrat en una virtuosa segona persona, ara un de tall més clàssic però igual d’efectiu, en tercera. La història, passat i present sincopats, de l’Amador, número dos dels Lokos, grup ultra de seguidors del FC Barcelona, que amaga un secret que el posa en perill; i la història, també anant i venint a cop de flashbacks, del César “Jabalí” Beltrán, exrugbista reconvertit en venjador professional de víctimes de pederastes. (“Vengo por lo que hiciste. / Pero ¿q-q-quién eres? / Nadie. La revancha (…). / Yo no quería hacerlo (…). / Eso no importa. Qui la fa, la paga.”)

Dos personatges fascinants (per complexos) que s’acabaran trobant. I el que en resulti, d’aquesta topada, que està clar que no serà suau, també ens concernirà. I se’ns quedarà gravat, com alguna de les escenes d’American History X –la vorera, la dentadura, la bota– o de La Haine.

Violència ultra, crim organitzat, drogues, sexe i humor (“ultrasubtil” però necessari). No vull ser més explícit parlant de la trama: aneu-hi, de veritat, mossegueu l’ham. Hi ha escenes dures, però, insisteixo, també una tristesa indefugible, i tendresa, i les complicitats que establim entre nosaltres, les persones, fins i tot (o precisament) en els escenaris més adversos. Cosa que no justifica res, o sí, que d’això va també la novel·la.

The National Front Disco és una de les cançons que va punxar Amat fent de DJ convidat al Pista de fusta de Miqui Puig (a iCat) un vespre del juliol passat. La va presentar dient que Morrissey s’havia posat a la pell “d’un nen danyat, que orbitava cap al rotllo neonazi anglès”. També va dir que era una cançó molt important per a ell. I per a una novel·la que acabava d’escriure. I quin tros de novel·la.

Publicat a CATORZE. 

«Gary Snyder with a gun» (una imatge)

Gary Snyder with a gun, així en anglès, podria ser una cançó de Miss Kittin o el nom d’una banda de punk. Però és una imatge. Una imatge que no em puc treure del cap des que vaig llegir l’entrevista que Xavi Ayén va fer al poeta i editor Lawrence Ferlinghetti (1919), l’amo de la llibreria City Lights de San Francisco, bressol de beatniks. L’home assegurava que durant un temps el també poeta i amic seu Gary Snyder (1930) —ecologista, budista zen i d’esquerres— va dur pistola.

Jo estic enamorat de Gary Snyder vagi o no vagi armat (frase que hauria d’haver titulat la columna). Estem parlant d’un paio que va escriure que “necessitem més dones en política. Necessitem una visió religiosa que abraci la naturalesa i no temi la ciència, líders empresarials que coneguin i acceptin els límits ecològics i espirituals, líders polítics que hagin passat temps treballant en escoles, fàbriques o granges. Però el que més necessitem és, en última instància, éssers humans que estimin el món”. És un fragment de Les muntanyes són la teva ment (Tushita Edicions), llibre que recull poemes i petits assajos seus, traduïts per José Luis Regojo i Jaume Subirana. També aquests versos, per posar un altre exemple:

“Un brogit d’ocells
es llança en picat i volta
es decanta
volant gairebé sempre per separat
però aplegats!
junts;

mai un guia,
tots a la vegada

buida
balla la ment.

Fan arcs i giravolts i llavors
acaben el seu vol.

S’aturen.
Fi del poema.”

És l’home que va inspirar The Dharma Bums (1958), la novel·la de Jack Kerouac que Manuel de Pedrolo va rebatejar de manera brillant com Els pòtols místics. Graduat en Literatura i Antropologia i amant de la vida salvatge, ha fet de granger, de guarda forestal, de professor universitari. I és amic de Jim Dodge, que (entrevistat per Kiko Amat) va dir que llegir Wendell Berry, Ursula K. Le Guin o Gary Snyder t’amplia la intel·ligència i la comprensió, pels seus inusuals “angles de ment”.

Ha publicat més de vint-i-cinc llibres de poesia, prosa i assaig. El 1975 va guanyar el Pulitzer amb el poemari Turtle Island (traduït al castellà pel mateix Regojo, a Kriller71). Té noranta anys, però se’l veu fort i serè com un puma amb cabells blancs. Viu a les muntanyes de la Sierra Nevada californiana en una casa que va construir ell mateix.

I continua en peu de guerra contra qui prima l’interès privat per sobre del col·lectiu: als Assaigs sobre vida i natura (Quid Pro Quo, traduïts també per Regojo), hi alerta que “massa persones amb poder als governs i a les universitats del món semblen tenir prejudicis contra el món natural, i també contra el passat, contra la història”.

Més potent que la imatge del poeta armat, doncs, les seves paraules sàvies.




Publicat a CATORZE.