L'avi Toni (1930-2012), l'home que va llegar-nos un Tió màgic, que seguirà cagant sorpreses als nostres fills i als fills dels nostres fills...

Bigoti al mil.límetre. Camisa botonada fins dalt, armilla i pantalons de pana. L’elegància i la simpatia d’un obrer jubilat però pencaire fins al final. Parlo del Juan Antonio Benavente Val (Monistrol de Montserrat, 1930 - Martorell, 2012). El meu avi Toni, que ens va deixar el passat 11 de juliol de 2012. Ara ja només em queden les àvies. (I que duri! Jo, que sóc un autèntic privilegiat per haver pogut conviure amb tres besàvies i els quatre avis.)

Treballador de base, l’avi no havia anat a escola, havia anat “a la fàbrica”. I així tenia les mans: fortes i aspres d’haver collat molts cargols i carretejat el que fes falta. Les mans de qui ha tocat pocs bolígrafs i menys teclats. Cosa que no vol dir que amb aquestes mans i els seus actes no pogués acaronar-nos, quan alguna cosa ens feia mal o necessitàvem escalfor. Perquè ell sempre hi era quan feia falta. Sempre. Somrient, sorneguer i patidor fins a la patologia, però, collons, entregat als seus, família i amics, fins al darrer alè. És l’exemple, una herència tan intangible com valuosa, que ens ha deixat.

També ha deixat (l’avi era un manetes autodidacte, multi tasques i obert les 24 hores) rentadores que encara rutllen gràcies a ell; un patinet vermell i, entre moltes altres coses, un Tió de fusta amb potes, orelles i cua, que va fer per a la seva filla, la meva tieta Magda, i que hem heretat els néts. Un objecte màgic que seguirà cagant sorpreses als nostres fills...

També deixa el record d’uns flams, uns roscos i unes madalenes petites, que coïa al forn, i després repartia, en tuppers, entre tota la família. Que l’avi tenia alguns tics masclistes, propis de l’època en què el van parir, però també tenia els dits pelats de compartir fogons amb la iaia Magdalena (la seva dona, el seu amor, una de les millors cuineres del món). L’avi tenia els dits pelats de fregar plats, de parar taules, d’anar al mercat, de regalar-nos postres i de preparar-me les patates fregides més delicioses que he tastat mai. Ell feia les patates; ella, els ous ferrats, i, per acompanyar: tomàquets amanits, olives negres i el seu interès, incombustible, per com m’anava la vida.

Amant de les motos i els cotxes, a l’abuelo li agradava veure el motor per la tele i també conduir com si mai hagués deixat de tenir 20 anys. Ell va ensenyar-me a menar el volant amb els genolls. Ell, que no havia calat mai el cotxe, i que de jove havia format part d’un grup de saltimbanquis aficionats a pujar, tots alhora, en una sola motocicleta; o a estirar-se al terra, l’un al costat de l’altre, mentre un d’ells agafava embranzida, donava gas i saltava per sobre dels seus companys amb la moto, i coses així. També era del Barça, encara que sempre renegués i critiqués. I li encantava el tenista Roger Federer, “perquè és elegant, cony, i gens cregut”, deia sempre.

De fet, va ser una de les darreres coses que vam comentar junts. Mentre ell patia la seva fi, al llit, serrant les dents i mut; cagant-se en silenci en “la mare que ho va parir tot”, suposo (perquè l’avi era un virtuós del renec), però mut, aguerrit i elegant fins al final, com el seu estimat tenista suís. I mentre jo li agafava la mà, solcada d’arrugues però tan ferma que encara sembla que el toqui... Està clar que no l'oblidarem mai.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, juliol de 2012.