30/12/15

EL NEDADOR DEL MAR SECRET, de William Kotzwinkle. Dir tant amb tan poc



L’única manera d’escriure un llibre com aquest és arrencant-te’l de dins. Ni documentant-te, ni entrevistant metges, psicòlegs, psiquiatres o persones que ja hi hagin passat: no es pot narrar d’aquesta manera —des de l’estómac i amb aquesta senzillesa que glaça la sang— si no parles de tu mateix.

I efectivament, quan vaig acabar de llegir-lo, vaig googlejar i vaig confirmar-ho. Tot això va existir, va passar. William Kotzwinkle (Scranton, Pennsilvània, 1938) va viure les coses que narra.

Els boscos i els camps colgats de neu; la parella protagonista, que sap de memòria què cal fer i com s’ha de respirar quan arriben les contraccions; el viatge amb cotxe solcant la fosca fins a l’hospital, ell al volant, ella suant de dolor; l’espera, la dilatació, el part, els esgarips, la sang i el gir argumental que talla l’alè del lector, que ens deixa rebregats i amb el cor tenallat —no puc ser més explícit—; tot això va anar així.

Kotzwinkle ho va viure, ho va patir i ho va pair, fins on és humanament possible. I, tot seguit, es va tancar a l’estudi a teclejar fins que va tenir El nedador del mar secret enllestit: 90 pàgines escrites amb la febrada (“amb llàgrimes als ulls des de la primera fins a l’última pàgina”) però amb una precisió (“havia d’escriure el que va passar de la millor manera que sabia”) i una rotunditat commovedores. Diu tant amb tan poc, que resulta espaterrant.

El resultat és aquesta història curta i devastadora perquè transmet el xoc brutal, que suposa una experiència com la que viuen els protagonistes; i reconfortant perquè traspua l’efecte terapèutic, exorcitzant, que perseguia l’autor quan va decidir compartir-la, l’any 1975.

Des del 2015, podem llegir El nedador del mar secret, publicada per Navona, magníficament traduïda al català per Yannick Garcia. I una cosa porta a l’altra: aquesta novel·la es devora, no us durarà ni una tarda i, un cop acabada, la recomanareu.

Podria explicar escenes que no oblidaré mai; detallar-ne l’argument; revelar-ne personatges secundaris impagables, frases perfectes que he subratllat, imatges corprenedores, pensaments, sentiments. Seria tot en va. No puc ser més explícit, no ho vull. Aquest llibre no es pot explicar. Es llegeix, es pateix... I es recomana.

Publicat per Jordi Benavente a El Matí Digital. 

23/12/15

L'ÚNIC FORMAT POSSIBLE

*Jordi Benavente. Revista Capçalera.


No pots explicar un desnonament amb deu línies. Hi ha històries que demanen temps –setmanes, mesos– per ser investigades i redactades, i que necessiten formats folgats on ser publicades i llegides amb tots els detalls. Per això el periodista Jesús Martínez, La pobreza en Barcelona en los años del Big crap 2008 - 2014 (UOC, 2015), prefereix els reportatges llargs –“de largo aliento”. “És un plantejament vital –diu–. Dedico un any a cada reportatge. I solen ser sempre històries relacionades amb la immigració: tinc simpatia per la gent que abandona casa seva per creuar un oceà o un desert. L’èpica del trajecte”.

Són històries cares i el sector editorial de casa nostra no és prou fort per produir-les. Jordi Juste, periodista i professor de la UOC, dirigeix la col·lecció Reportajes 360º, on ha publicat Martínez: “Els autors mai no seran prou recompensats econòmicament. La recompensa és l’aposta en sí que fem pel llibre, una bestreta modesta i un percentatge de les vendes”. 

“Econòmicament no val la pena”, diu Carles Porta, periodista, escriptor, guionista, productor i autor de Tor, tretze cases i tres morts (La Campana, 2005; més de 50.000 exemplars venuts). Després d’haver descobert el cas fent de reporter per TV3, va passar-se vuit anys investigant sobre el terreny per narrar –en primera persona, com un Capote o un Mailer català– aquesta història d’orgulls, odis i crims en un poblet pirinenc. Per escriure Fago (La Campana, 2012) va seguir un procés d’immersió similar. “No compensa la quantitat d’hores recollint la informació, escrivint i reescrivint”. Per què fer-ho, doncs? “Perquè ho porto a la sang: m’apassiona escoltar, recollir una història i després relatar-la sense economitzar detalls, que qui ho llegeixi s’hi traslladi. I el format que més m’ho dóna és el llibre. I també per tot el que m’aporta com a persona”.

A El nuevo Nuevo Periodisme (Universitat de Barcelona, 2015), el nord-americà Robert S. Boynton vaticina que en el futur el periodisme serà o molt curt o molt llarg. Per llarg entén articles en profunditat, vídeos, podcasts, llibres: formats extensos que requereixen temps i diners. I de què viurem mentrestant? Boynton tampoc no té cap fórmula nova: haurem de seguir tocant moltes tecles. “Ja m’agradaria que la meva feina fos només escriure reportatges però ara mateix és impossible –diu Martínez–: treballo en una editorial, escric aquí i allà, faig classes. Els reportatges els faig en el meu temps lliure: és el que dóna sentit a la meva vida”. A Zona de obras (Círculo de tiza, 2014), la periodista argentina Leila Guerriero cita l’ídem peruà Daniel Titinger: “Tinc una feina que implica dotze hores al dia, i tot i això vull seguir explicant històries. Escriure una crònica et provoca estrés, no dorms, t’obsessiones, però és el que et fa feliç. I no escrius per diners ni per fama. Escrius per no estar trist”.

(Sobre per què uns en diuen crònica i d’altres reportatge, com diu l’argentí Martín Sivak, citat també per Guerriero: “No tinc de la crònica una definició diferent de la d’una nota o d’un reportatge: explicar una història”. Afegiria que: fidel a la realitat i de la manera més efectiva i atractiva possible. Punt.) 

La curiositat i les ganes d’investigar-ho són indispensables, i fer que flueixi, un imperatiu. El format extens ha de “captivar els consumidors”, escriu Boynton. “El luxe de detalls, la manera de situar les coses... i el ritme, perquè si no es llegeix bé, si no atrapa, allò no serà un llibre, serà una patata”, diu Porta.

Juste assegura que existeix la demanda, un públic que vol llegir reportatges amplis (“allò que ens ha passat a tots quan llegim un text en un dominical i se’ns fa curt”), i també l’oferta, reporters que busquen espai per explicar-se sense límit de caràcters. Per això la UOC va crear Reportajes 360º, que ja ha publicat més de dotze títols d’investigació, denúncia, divulgació. Aviat incorporaran “realitat augmentada, com ara vídeos accessibles des del llibre, per sumar continguts”. I per això l’editorial Saldonar, petita però amb caràcter, té la Col·lecció Periodistes, que compta ja amb quatre títols, periodisme d’investigació, com ara El franquisme que no marxa, de Lluc Salellas, o Castor: la bombolla sísmica, de Jordi Marsal.

Jorge Herralde va a la contra. El fundador d’Anagrama afirma que “la majoria de lectors ja en tenen prou amb els diaris i la televisió” per sadollar la seva fam de realitat, i que prefereixen la ficció. Però resulta que ell és un lector empedreït de diaris, “des de petit”, i és aquest “interès potser financerament malaltís” el que ha convertit la seva editorial en un filó del millor periodisme en format llibre (traduït al castellà).

Anagrama publicà El Nuevo Periodismo (1977), de Tom Wolfe i les obres de tota la colla: Thompson, Southern, Capote, etc. La col·lecció Crónicas arrencà el 1987 amb Cabeza de turco, de Günter Wallraff (que es va fer passar per immigrant per denunciar-ne les condicions de treball), i inclou obres de Bryce Echenique, Barley, Herr, Martí Font, Espada, Lee Anderson, Villoro, Vidal, Biskind, Mailer, Caparrós, Saviano i un llarg etcètera, més de 100 títols i una certesa: “les cròniques van lligades a una geografia i un període històric molt concret, això fa que fora del país en qüestió i del gremi periodístic requereixin per desxifrar-les una voluntat que molt pocs lectors tenen”. Públic lector fidel però minoritari, doncs. Amb una “joiosa anomalia”, afegeix Herralde: l’enviat especial de Déu. 

“Que ara se’n parla com una obvietat”, adverteix, però van haver de passar quatre títols sense pena ni glòria abans que el cinquè arrasés i convertís el periodista polonès Ryszard Kapuściński en una màquina de vendre llibres. El Sha (1987), El Emperador (1989), La guerra del futbol (1992) i El Imperio (1994). Bona premsa, bona crítica, idolatrat, però poques vendes. Fins que amb el llibre dedicat a l’Àfrica, Ébano (2000), “va fer el gran salt (més de 100.000 exemplars venuts fins avui) i tothom quedà meravellat i van començar a buscar els anteriors”. 

A la llibreria La Central (Barcelona), confirmen que Ébano és encara ara un dels 10 títols més venuts de la secció de Periodisme. També hi destaquen ZeroZeroZero, Roberto Saviano esbudellant el negoci mundial de la cocaïna; Crónicas de la Mafia, d’Íñigo Domínguez; De París a Monastir, del Gaziel corresponsal a la Gran Guerra; Los hijos, de Gay Talese; Herr Pep, de Martí Perarnau i Océano África, de Xavier Aldekoa, amb qui tornem al continent africà.

El cas del paradigmàtic corresponsal polonès constata un fet: el periodisme en format llibre de més èxit (comercial) és el literari. Aquell en què la línia entre periodisme i literatura –periodisme i literatura, no realitat i ficció– es difumina (de fet, el periodisme, quan fa l’esforç de narrar i no només d’aixecar actes notarials, és literatura), i el que queda és tan sols una història, real, ben explicada i amb més o menys profusió de recursos narratius com ara diàlegs, escenes, punts de vista, tensió, ritme, clímax. Ébano, de Kapuściński, Honrarás a tu padre, de Talese, Tor, de Carles Porta, El Hambre, de Martín Caparrós, ZeroZeroZero, de Saviano... Són molt més que cròniques, reportatges o assajos. Investiguen i narren històries, realitats, amb vocació social, humanista, de denúncia, i voluntat d’estil. Com escriu Guerriero: “No crec en les cròniques interessades en el què però desenteses del com (...) Perquè no crec en les cròniques que no tinguin fe en el que són: una forma d’art”.

Talese diu que no n’hi ha per tant. Al pròleg del seu darrer llibre, que recull els seus primers articles com a periodista esportiu, diu que ell s’ha limitat sempre a escriure “el reportatge de tota la vida” (molta investigació, molt treball de camp) amb “tècniques narratives de la ficció”. Jorge Carrión, a Mejor que ficción, recorda que va ser Gabriel García Márquez qui el 1955 donà a la crònica periodística “l’ambició i l’estructura de la novel·la” amb Relato de un náufrago, i que, abans, Charles Dana i Joseph Pulitzer havien posat “les bases d’un periodisme d’investigació amb consciència d’autoria i amb voluntat de seducció”. Aquí hem tingut a Pla, Candel, Huertas Clavería, Roig, Vázquez Montalbán, Vinader... Als EUA, Mailer, Capote, Herr i sobretot Wolfe, que posà l’etiqueta del “Nou Periodisme” a tota una generació. Avui, aquí i allà, Krakauer, Guerriero, Conover, Villoro, Orlean, Caparrós, Millás, Saviano, Canosa, Serés, Porta i molts altres continuen explorant possibilitats. Narrant.

Carles Porta destaca que va ajudar-lo molt el Des de la tenebra, de Joan Manuel Oleaque, que reconstrueix el crim d’Alcàsser, i també l’obra sencera de Josep Maria Espinàs, que fa que tot “sembli tan fàcil, tan rítmic, tan melòdic”.

“El reportatge és un gènere sense pàtria. Arreu hi ha temes que requereixen ser explicats amb detall, amb testimonis i una aproximació profunda que combini angles i recursos”, afirma Carles Singla, degà de la Facultat de Comunicació de la UPF. I afegeix: “El reportatge és el gènere periodístic que pretén acostar o transportar literalment el lector al lloc on passen les coses o posar-lo en el centre d'un tema determinat per ajudar-lo a comprendre'l. Una altra característica important del reportatge és la llibertat que l'autor té a l'hora de realitzar-lo”. Hi ha fins i tot qui fa periodisme dibuixant còmics: Joe Sacco a Reportajes, o Jorge Carrión i Sagar Fornies a Barcelona. Los vagabundos de la chatarra. Les històries són, doncs, infinites, i el gènere –el bon periodisme que les narra–, inesgotable.



(Publicat per Jordi Benavente a la revista Capçalera, del Col·legi de Periodistes de Catalunya)