Sang i fetge i paradoxes temporals

Benvolguda Lauren Beukes de Johannesburg (1976):

Catalunya és un país petit, que vol dir que poc o molt ens coneixem tots, i que ens alegrem dels èxits dels altres com si fossin els nostres. No sempre, tot s’ha de dir, que hi ha vegades que volen els punyals que fa por… Però avui som aquí per celebrar el tiberi. I per parlar de coses maques, que deia mon àvia.

Com ara que Raig Verd continuï publicant en català Ursula K. Le Guin, sempre revolucionària i brillant. Que, gràcies a Obscura Editorial, L’exorcista de Blatty oficiï en la llengua de Verdaguer. Que Laertes hagi recuperat el Soc llegenda de Matheson, i Males Herbes i L’Altra, uns quants títols de Stephen King. Que Quid Pro Quo ens hagi regalat La morta enamorada de Gautier. O que Angle hagi rescatat L’illa del doctor Moreau de Wells. I també, sense anar més lluny, que Mai Més s’entesti a traduir al català tot Terry Pratchett, i que ara publiqui una novel·la teva, benvolguda Lauren Beukes. I quina novel·la!

Les lluminoses és un trencaclosques magistral i fantàstic (en els dos sentits), és com llegir Stephen King però amb una prosa encara més esmolada, de frase curta i alt voltatge, amb assassí en sèrie i salts en el temps. És a dir: sang i fetge i paradoxes temporals. Una passada de thriller fantàstic, traduït al català per Lluís Delgado i amb il·lustració de coberta de Ricard Efa. Focs artificials, vaja. (“Perspicaç”, en va dir King, de la teva prosa, per cert.)

Si et tingués aquí, benvolguda Lauren Beukes, et demanaria per la mà de notes i croquis i fitxes i fils de llana vermella amb què, mentre escrivies Les lluminoses, vas cobrir una de les parets del despatx, per no perdre’t amb les anades i vingudes a través del temps (del Chicago del 1931 al del 1992 i tornar) de Harper Curtis, psicòpata assassí, i d’una de les seves víctimes, Kirby Mazrachi, que, després de sobreviure a un atac brutal, decideix perseguir el seu depredador, que és una manera com una altra de superar el xoc, i de tenir novel·la.

Que això d’aquest espectacular quadre sinòptic mural suposo que et ve de ser guionista de televisió, seria una altra pregunta. I també, si el personatge que et vas empescar perquè ajudés la Kirby, en Dan, reporter de successos, està inspirat en algun company de la teva faceta de periodista. Però, sobretot, m’encantaria sentir-te parlar de viatges en el temps (de teories, d’influències), de no marejar-se ni perdre el fil (vermell), de com vas tramar les pistes que van trobant-se la Kirby i en Dan tot perseguint el Harper, pistes anacròniques, i impossibles, segons la nostra lògica espaitemporal, i que fan del teu llibre un meravellós badaboques (amb sentit, perquè tot quadra).

Si et tingués aquí, benvolguda Lauren Beukes, et preguntaria si voldràs tenir res a veure amb l’adaptació de Les lluminoses a la sèrie que prepara Apple TV, amb Elisabeth Moss de protagonista. O si, com sol fer el mestre King, hi faràs un cameo, per breu que sigui.

Si et tingués aquí, et demanaria pel significat d’aquesta línia de la teva biografia que diu que vius a Ciutat del Cap amb la teva filla i dos gats “problemàtics”. Que també sembla una bona història.

Publicat a CATORZE

LAS LUMINOSAS, de Lauren Beukes. Ressenya d’un demencial i espectacular trencaclosques amb assassí en sèrie i salts en el temps

“No tiene ni una mancha de sangre encima ni hay rastro del arma homicida (...) porque la dejó clavada en el cuello de un perro muerto treinta y cinco años más tarde”. 

Vet aquí una de les paradoxes temporals amb què la guionista, periodista i escriptora Lauren Beukes (Johannesburgo, 1976) ha bastit la seva última novel·la, Las luminosas (publicada en castellà per RBA, 2013). Vertiginosa i molt recomanable ficció de 400 pàgines, entre el fantàstic i el gènere negre, que juga amb la hipòtesi que l’assassí perfecte seria aquell que sap fer-se fonedís en l’espai... i en el temps.

El psicòpata, la Casa i la víctima que sobreviu

L’acció transcorre a la ciutat de Chicago, entre la dècada dels trenta i la dels noranta del segle XX. Harper Curtis és un sense sostre antisocial i violent que un bon dia descobreix una casa abandonada (“la Casa”), que li permet viatjar en el temps (concretament entre 1929 i 1993), cosa que aprofita per assassinar noies que “brillen” i per deixar objectes anacrònics als escenaris dels crims, com a signatura. Encenedors, ponis de joguina, cromos de beisbol..., que no corresponen a l’època de les víctimes i converteixen la investigació en un cul-de-sac.

Aquest estrany i sinistre personatge actua impunement fins que una de les noies a qui ataca, l’estudiant de periodisme Kirby Mazrachi, sobreviu a la brutal agressió. Traumatitzada i obsessionada amb l’atacant, Kirby comença a investigar pel seu compte amb l’ajuda d’un periodista esportiu, Dan Velasquez, abans expert en homicidis, que en el seu moment va cobrir el cas.

Un imprevisible i magnètic Harper, la trastocada i brillant (en els dos sentits) Kirby, i en Dan, astut i fidel perdiguer, formen un triangle protagonista que dóna molt de joc. La Casa, ja ho anireu descobrint, tindrà també un paper important en la història (una mica, salvant totes les distàncies, com si de l’illa de Lost es tractés). 

Enorme trencaclosques 

“Hay un número finito de tramas. Lo interesante es cómo se desarrollan”, diu la Kirby a la pàgina 191. Però és Beukes qui ho escriu, perquè d’això es tracta, la premissa és aquesta que us he dit, però l’interessant és veure què passa després, i com acaba tot plegat. Imagineu-vos un enorme trencaclosques. Per definició, ha d’encaixar. Però, com és obvi, no en podreu apreciar tota la seva (terrible) bellesa fins al final. 

I això és el que ha aconseguit aquesta apreciable autora sud-africana (guanyadora del Premi Arthur C. Clarke el 2011, amb Zoo City, entre d’altres guardons internacionals del fantàstic), que malgrat les anades i vingudes en el temps, el resultat final no només quadri, sinó que fins i tot resulti versemblant (bé, ja ens entenem). 

Barker, Thompson... Beukes

Las luminosas és una novel·la crua i dura. Explícita en la violència que retrata. Una mena de demencial “Alícia al país dels malsons”, on qui sempre va un pas per davant de la noia és una assassí en sèrie, en comptes d’un conill amb un rellotge. 

Beukes no estalvia detalls quan es tracta de retratar el depredador. Descriu les seves accions amb precisió malaltissa, i també furga dins del seu cap, com feia Jim Thompson. Alhora, la seva prosa resulta fascinant i poètica (fins i tot romàntica), dins la sordidesa. I aquí, sobretot en el desenllaç, m’ha fet pensar en Clive Barker. 

Elaborada com una suma de salts temporals i capítols curts escrits des del punt de vista d’un personatge diferent cada vegada (els més habituals són els que formen el triangle protagonista), la història avança frenèticament. Les diverses accions, narrades en paral·lel, desemboquen en el (no podia ser d’una altra manera) taquicàrdic desenllaç. 

No sóc el primer, ni seré l’últim a dir-ho, però insistirem: assassins en sèries, viatges en el temps i una parella de periodistes implicats personalment en la investigació... A què espereu?