La veu catalana de Jo Nesbo (crònica del suc que vaig compartir amb la traductora Laia Font Mateu)

“Hi ha hagut moments, traduint El ninot de neu, en què em moria de por. Però, és clar, jo no puc passar-ho ràpid, per molt escagarrinada que estigui, m’ho haig de llegir tot, detall a detall. A vegades em desfogo cridant i tot... Però és apassionant”.

La veu catalana de Jo Nesbo té gairebé els mateixos ulls blaus que ell, tot i que no està tan acostumada al fred. És una traductora badalonina, primeta i tímida, que prefereix els sucs de fruita naturals al cafè negre. Però, això sí, es declara una "fan absoluta" de l'obra d'aquest escriptor noruec, encara que pateixi llegint les seves novel·les “perquè tenen algunes escenes realment fortes”.

Suposo que això és el millor que pot passar-li a un autor: que qui el tradueixi gaudeixi fent-ho. I si és així, està clar que quan es tracta que Jo Nesbo parli català, l’autor d’El ninot de neu no podria tenir una còmplice millor. “Encara no m’he pogut treure del cap l’assassí de la primera entrega de la sèrie, El pit-roig. Però és que amb aquest últim també ho he passat malament”, diu la traductora. Patim i gaudim amb Nesbo i el seu Harry Hole. Tant, que necessitem la nostra bona dosi cada any.

Laia Font i Mateu (Badalona, 1976) va començar amb Idealistes sota les bales. Corresponsals estrangers a la Guerra Civil, al 2007, de l'historiador britànic Paul Preston. Després va traduir Perdona si et dic amor, una de les novel·les romàntiques de Federico Moccia. I el tercer encàrrec professional, l'any 2008, ja va ser la inoblidable El pit-roig, amb què Proa, en aquell moment per iniciativa de l’editor Bernat Puigtobella, apostava per primera vegada pel noruec. 

Des de llavors, cada any espera “amb candeletes la nova entrega! Sóc més una fan que una traductora!”, diu, i riu. Ella aprofita per fer un glopet al suc, i jo per explicar-vos que, encara que ella es tregui importància, ja us asseguro (i podeu comprovar-ho vosaltres mateixos llegint els llibres) que estem parlant d’una professional amb un vocabulari i una manera de captar i transmetre la prosa de Nesbo que també crea addicció. Per això vaig acabar buscant-la i quedant-hi, per fer un suc... i que m’expliqués cosetes de l’ofici.

Jo Nesbo by CATO LEIN (http://jonesbo.com/)

‘A tres bandes’

Font diu que “oficialment, la traducció catalana és de la versió anglesa (aprovada per l’autor), però quan m’hi poso utilitzo també la versió original noruega, i la francesa. Jugo a tres bandes, vaja. I m'ho passo increïblement bé”.

Un Preston de 500 pàgines, un Moccia de 600 i, ara, un Nesbo rere un altre (fins ara, han sigut les cinc de la sèrie de l’inspector Harry Hole i la independent Headhunters). Font va de totxo en totxo. Però no s’arruga, al contrari: “El ninot de neu, el vaig traduir de setembre a desembre (de l’any 2012; a les llibreries ens arribà al setembre de 2013)”. I cada traductor té la seva tècnica, però ella assegura que és de les que entren verges a la història.

No te’l llegeixes ni una sola vegada sencera, abans de començar?, pregunto. “No, cap. Cap, cap”, diu. I m’explica que el seu modus operandi és tenir oberts l’original i el document word on escriu la seva versió, i anar llegint i traduint, llegint i traduint. Tac-tac-tac-tac-tac... Quan es cansa, reposa; i després hi torna. I així fins al desenllaç. “Per a mi és una cosa molt psicològica arribar fins al final d’una tirada, la primera vegada”, diu.

La primera passada marca les expressions o girs problemàtics que després resoldrà amb diccionaris, col·legues i fòrums del gremi. Tot s’hi val quan es tracta de trobar la paraula justa, el to de cada autor traduït. “Després ho repasso les vegades que faci falta. Normalment, durant el procés me la llegeixo quatre vegades cada novel·la, l’última en català. I després passa pels correctors, és clar”, diu. Déu n’hi do per quantes mans pot arribar a passar un llibre abans d’arribar a les nostres.

‘Com un pitbull rabiós’

James Ellroy diu d’ell mateix que és “el millor autor de novel·la negra viu”, però admet que Nesbo li està “trepitjant els talons com un pitbull rabiós”. Se sent molta responsabilitat sent la veu d’un paio que ha venut milions de llibres al món? “No més que amb qualsevol altre”, contesta Font, sincera, i s’afanya a afegir: “No, la veritat. Però a partir d’ara potser sí”. I tornem a riure.

El suc amb la Laia Font ens va donar també per comentar encara més autors a qui ha donat accent català: des dels Maj Sjöwall i Per Walhoo fins a la Dolores Redondo, passant pels Preston, Moccia i Nesbo, i fins i tot la sèrie de l’Agatha Mistery. I també per desitjar-li, per desitjar-nos, que la propera aventura d’en Harry Hole ens arribi puntual, l’any vinent, i de les seves mans. Fans absoluts de la veu catalana de Jo Nesbo.