19/12/13

Això no pot ser una ressenya de LA CASA DE HOJAS de Mark Z. Danielewski

Imagineu-me davant la llar de foc, amb aquest totxo inclassificable a les mans i la mirada fixa en les flames, mirant-les sense veure-les. Això no pot ser una ressenya. Intentar explicar aquest desplegable mastodòntic és tan temerari com obrir la capsa de Pandora al menjador. Això no és per a tu, adverteix l’autor a la primera pàgina. Encara tinc malsons, afegeix. Però nosaltres, ja se sap, mosseguem l'ham —i l’ham se’ns clava al paladar.

La casa de hojas (Alpha Decay i Pálido Fuego, 2013) és la història d’un jove toxicòman tatuador, que troba un manuscrit dictat per un vell cec i obsessionat per un documental, El expediente Navidson, amb què el fotoperiodista Will Navidson narra l’exploració d'Ash Tree Lane, la casa que ha comprat a Virgínia amb la dona i els fills. Explorar una casa, sí: perquè Ash Tree Lane creix per dins, mentre l’exterior es manté intacte.

Creix. Literalment i inexplicablement. Primer són uns mil·límetres, a l’extrem d’una sala. Tot seguit és una petita habitació, que apareix del no-res, tota negra. Després, un passadís, fosc també com si algú hi hagués ofegat la llum. I un altre passadís. I un altre. I unes escales, que s’enfonsen en la negror més absoluta. Si patiu a les fosques, fugiu dels abismes de tenebres que invocarà aquesta novel·la de 700 pàgines davant vostre. Stephen King va dir que era “la Moby Dick del gènere de terror”.

L’any 2000, Mark Z. Danielewski (Nova York, 1966) va parir un artefacte literari no apte per a tots els públics: cal voler jugar-hi, arriscar-se a parar boig amb un experiment que pot pertorbar, desorientar, fascinar, marejar, subjugar o avorrir, n’hi ha per a tots els gustos. El resultat és una narració polifònica barreja de gèneres: assaig, novel·la, fals reportatge, notes personals i notes a peu pàgina —d’aquí, també, que King apel·lés a l’obra magna de Melville. 

Navidson demana al seu germà i a un petit grup de científics, alpinistes i espeleòlegs que l’acompanyin en la seva exploració de la casa... I per explicar-nos-ho, l'escriptor nord-americà va parir dos narradors: Zampanò, el vell cec obsessionat amb El expediente Navidson, i el jove Johnny Truant, el drogoaddicte que, mentre aprofundeix en el treball de Zampanò, ens guia per Ash Tree Lane.

A tot això, Danielewski ens fa anar de corcoll, perseguint notes a peu de pàgina i crides a llegir la documentació afegida al final de la narració. Notes, textos, citacions de llibres i de personalitats, reals i inventats, que amplien l’univers del que ens explica però que, alhora, dificulten la lectura i crispen els ànims del lector. Com si la pròpia història no ens tingués ja prou collats.

Embolica que fa fort, Danielewski també experimenta amb la tipografia, l'orientació del text, els marges i el disseny de la pàgina forçant una maquetació malaltissa. Línies de text que cauen d’esquerra a dreta, inclinant-se i fent-nos girar el cap o el llibre. Fragments que només es poden llegir amb l’ajuda d’un mirall. Paràgrafs que s’estrenyen i creen una sensació de claustrofòbia, que coincideix amb la que viuen els personatges, desorientats en la nit tancada que creix sota la casa.

22/04/14, mesos després de llegir la novel·la, saludo l'autor.
Hi haurà qui digui que tot plegat és una bajanada, pur artifici i façana, i que no s’aguanta per enlloc. I és possible. Cadascú decideix a què dedica el seu temps. Jo quan vaig llegir-la, tenia el temps, i vaig gaudir-ne: em va recordar Lovecraft, Borges, Matheson, Foster Wallace, Cortázar i King, The Blair Witch Project i Paranormal Activity, Escher i Lost.

Menció especial mereixen el traductor Javier Calvo, per la feinada realitzada, i les editorials Alpha Decay i Pálido Fuego, que s’hi van atrevir.






8 comentaris:

  1. La meva admiració per la persona que ha traduït aquest llibre i per tots els que han fet possible la seva edició.
    A mi m'ha recordat les nines russes o capses xineses, amb una història dins una altra història i, si canviem casa encantada per nau espacial, hi ha una pel-lícula, Event Horizon, amb un important punt de connexió, que no diré per no xerrar més del compte.
    Em miro aquest llibre com un laberint, on cada lector pot quedar atrapat en la foscor i ha de trobar el seu propi camí, sigui amb un mirall, capgirant el llibre o descodificant cartes (em ric de mi mateixa) amb llàpis i paper.
    "La casa de hojas" passarà a formar part dels meus llibres de referència i, francament, no m'ho esperava.
    Vaig a triar la pròxima lectura. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt ben dit i resumit, tot plegat, Àngels!
      T'imagino molt bé, llapis i llibreta, descodificant i desxifrant aquest enorme laberint de bogeria inoblidable...
      Una abraçada i fins la propera lectura! :)

      Elimina
    2. T'acabo de deixar un missatge i no apareix. El torno a escriure.

      Elimina
  2. A veure. Ho torno a provar. Et deia que, després de llegir la teva engrescadora ressenya, he de llegir el llibre sí o sí. Indefectiblement, el que expliques m'ha evocat "Casa tomada", un dels relats més potents de Julio Cortázar. La casa que descriu també té vida pròpia. D'altra banda, el nom de Zampanò em porta entranyables ressons d'una de les pel·lícules per a mi més memorable de Fellini (si és que no ho són totes). Em refereixo a "L'strada", on el personatge que interpreta Anthony Quenn també es diu Zampanò. Quina pel·li!!!
    Gràcies, Jordi, per la ressenya. I per un bloc tan fantàstic. Et felicito.
    Però no et perdono que em subjuguis fins el punt d'induir-me a llegir un altre totxo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. (ara sí, rebut) hahaha, subjugar, jo? temptador, jo? blog fantàstic, jo? MIRA QUI PARLA, una mestra en això de suggerir, descobrir i divulgar :) La casa de hojas s'ha de llegir, Anna, (l'Àngels pensa el mateix). la referència a Fellini se m'escapa, però ja pot ser, ja, perquè el llibre està ple de lligams i prèstecs amb altres obres, de cine, de literatura... i de la vida real. val la pena, ja veuràs. I, ei, hauré de buscar Casa tomada del Cortázar, doncs.

      Elimina
    2. Home, "Casa tomada" és un clàssic que tothom ha de conèixer. Com gairebé tots els relats de Cortázar. La referència a Fellini no sé si és volguda o no, però amb un nom tan connotat com Zampanò, és inevitable no pensar-hi.
      Repeteixo, gràcieeeees!

      Elimina
    3. Tots els seguidors, disculpeu les errades mecanogràfiques. A banda que escric molt de pressa (el temps em falta per tot el que vull fer), des de fa un temps aquest ordinador (que va ser formatejat de nou) té alguna cosa mal definida i em canvia lletres allà on vol.
      Ho havia de dir.

      Elimina