Núria Vázquez presenta el seu BCN CONFIDENCIAL: “Tinc la mania d’anar sempre al lloc menys aconsellable”

Vam estudiar Periodisme junts. He estat prenent una birra amb ella, en una terrasseta, tan tranquil·lament, quan, de sobte, la sirena d’una ambulància o d’un vehicle policial li ha fet aixecar les orelles. Perdiguera de raça. Núria Vázquez Chimeno (L’Hospitalet de Llobregat, 1984) és jove però de la vella escola: sempre alerta, apassionada i tossuda, prefereix el carrer als teletips, porta els successos a la sang. Gasta jupa de cuir, uns ulls blaus espaterrants i una llista de contactes de tota mena: l’única manera de descriure alguns paisatges és endinsar-s’hi. Viure’ls. I ella ho fa.

Les seves cròniques inclouen proxenetes, policies, prostitutes, criminals, antiavalots, neonazis, indignats, carteristes, periodistes, drogoaddictes, pinxos, camells. Es mou per Barcelona i L’Hospitalet, però també pel Bages. Va practicar la guerrilla digital amb el blog “Reporterismo Callejero”, encara actiu. Tota una experiència que ara salta al paper, convertida en el llibre BCN CONFIDENCIAL (Espai Literari, 2013; de fet, es tracta de la primera aventura editorial d'aquesta llibreria barcelonina)

Explica històries petites, encara li queda molt camí per recórrer, però ho fa amb el respecte i l’èpica amb què s’expliquen els grans escàndols, els crims més horribles, les zones fosques, i deixant clar on té el llistó: no ha fet res més que començar. Narra en primera persona, propera, gairebé sense filtres. I amb un sentit de l'humor molt particular. Transmet descobriments, errors, dubtes, determinació, sense perdre mai el somriure. El lector anirà “de patrulla” amb ella. La seva és la història d’una reportera incombustible que va per lliure. Diu que va néixer per ser periodista i que viu l’ofici intensament. Es nota que ha escrit BCN CONFIDENCIAL a boca de canó. Amb el desvergonyiment de qui no té res a perdre, i de qui sap que, malgrat la precarietat, no deixarà l’ofici. No podria.

Diu que la seva reacció davant la crisi del sector ha sigut treballar més. No defallir, seguir patrullant i ficant el nas on la portin la intuïció, i els seus confidents. Escoltar, preguntar, observar. I escriure. Les 290 pàgines del llibre arrenquen en un carrer del Raval (el mític “Barri Xino”) en plena nit. Plou. I l’autora està a punt de colar-se en un pis on s’hi exerceix la prostitució... 

-Què hi feia una noia com tu en un lloc com aquell? 
-Buscava temes. Possibles reportatges. Històries amb què penetrar en un àmbit que sempre m’ha cridat l’atenció, els successos. Intentava guanyar-me la vida tot i el panorama negre que viuen els mitjans de comunicació.
-És cert que surts “a patrullar” sense saber què busques, i que els temes sorgeixen? 
-Sí, vaig començar a sortir al carrer sabent que havia de sortir, però sense saber ben bé què trobaria. Després d’un temps anant una mica a cegues, deixant-me portar pel meu instint, vaig trobar-ho. Vaig comprovar que volia estar sempre a primera línia, veure les històries des d’allà mateix. Olorant-les, palpant-les, sentint-les en primera persona. Passat un temps, quan ja coneixes més les zones, els ambients, els personatges i tens les teves pròpies fonts, aconsegueixes afinar més la punteria, desenvolupes més l’instint i vius experiències que fan que sàpigues què busques, abans ja de sortir de casa.
-Què hi porta dins la bossa, una periodista de successos? 
-Maquillatge, no. (Riu.) Porto el que crec que és bàsic per a les meves “patrulles”: llapis, llibreta, esprai antivioladors, mòbil amb (...)

PODEU LLEGIR L'ENTREVISTA SENCERA A NÚVOL.COM