18/11/13

LOS AMIGOS DE EDDIE COYLE, de George V. Higgins, el mestre de la novel·la negra amb diàlegs magnètics


“No tengo tiempo de explicarte lo que es la vida de casado y, además, tampoco te lo creerías. A mí, cuando me lo contaban, tampoco me lo creía y tú no te la creerías aunque te lo contase”. M’ho havien advertit. I, ara que l’he llegit, puc afirmar que era cert: George V. Higgins (Brockton, Massachusetts, 1939-1999) és sinònim dels millors diàlegs que hagis pogut llegir mai.

Los amigos de Eddie Coyle (Libros del Asteroide, 2011) és una novel·la d’atracaments; de policies i criminals; de paios, en suma, més o menys divertits i amb més o menys sort, que miren de tirar endavant. Hi ha acció, no en tingueu cap dubte, però el 80% de la novel·la són diàlegs. I quins diàlegs, noi!

Les converses que paria Higgins eren tan realistes que sembla com si llegíssim la transcripció d’un documental sobre els baixos fons del Boston dels anys 60 i 70. Tota una escola per als mestres que vindrien després.

Diuen que Elmore Leonard llegia Higgins cada matí, abans de posar-se a escriure, per agafar el to necessari per als seus personatges. Més tard, Quentin Tarantino diria que Leonard era un referent bàsic. No és estrany, doncs, que llegint Higgins tinguem la sensació que estem tancant el cercle (i que tot plegat ens soni familiar*):

“–Dios, se me había olvidado lo malo que es un sándwich de queso. Es como comer un trozo de plástico, ¿sabes?
–Tienes que ponerle mayonesa –dijo Waters (...)
–No lo había oído nunca –dijo Foley–. La pones por la parte de fuera, ¿verdad?
–No –dijo Waters–, por la parte de dentro, pero sigues poniéndole mantequilla por la parte de fuera. Cuando el queso se funde, es la mayonesa lo que le da sabor. Pero tienes que utilizar mayonesa de verdad, de la que está hecha con huevos, ¿sabes? Puedes usar esa otra cosa que la gente dice que es mayonesa pero es aliño de ensalada...”

(*No és Pulp Fiction (1994), és Los amigos de Eddie Coyle (1970)

Los amigos de Eddie Coyle és un llibre primet, ràpid de llegir, i efectiu com un estilet o un tret disparat amb silenciador per un professional; entrar i sortir; arribar i moldre. Una novel·la farcida d’acció, suspens i girs (on ningú va de cara, com era d’esperar) espatarrants, condensats en només 193 pàgines explosives. Una trama rodona, inoblidable i genial.

Eddie Coyle és un lladre de pa sucat amb oli, pendent d’una sentència per tràfic d’alcohol que podria dur-lo a presó. Sobreviu a base de tripijocs i contactes. Però aquesta vegada, si vol evitar la garjola haurà de vendre algú. A qui delatarà? Com? I quines seran les conseqüències? Vet aquí la primera novel·la de Giggins, publicada el 1970, la primera d’una sèrie de 27.

Una ficció (tan magnètica com realista) poblada de traficants d’armes, agents federals, sicaris i lladregots, confidents i delators, amb un tret en comú: tots són personatges buscant-se la vida, jugant-se-la en un cantó i l’altre de la llei, sense escrúpols. I sense amics, malgrat el títol.

“En esta novela, todo el mundo utiliza a todo el mundo”, diu l’escriptor de Boston, Dennis Lehane, al pròleg. Lehane també es declara deutor de Higgins. Dels seus diàlegs en diu que són “escabrosos, divertits i poderosament autèntics”. De la novel·la, que és “un retrato de las calles más realista que cualquiera que se haya escrito”.

“Hablas con alguien que dice algo y luego con otro que dice algo más y, cuando quieres darte cuenta, ya te has enterado de una historia”, diuen en un moment del llibre. I trobo que resulta un bon resum. Los amigos de Eddie Coyle és una suma de converses i d’escenes que encaixen a la perfecció, que narren una història dura, realista, crua:

¿No se termina nunca esta mierda? ¿Es que en este mundo las cosas no cambian nunca?”, pregunta un dels personatges al final. I un altre respon: “Pues claro que cambian. No te lo tomes tan a pecho. Algunos mueren, los demás envejecemos, llega gente nueva, los antiguos se marchan... Las cosas cambian todos los días”.

L’estil de Higgins era pulcre, concís i visual com un bon guió cinematogràfic. I el seu coneixement de l’argot, el modus operandi i les estratagemes que utilitzen els criminals i els representats de la llei és sorprenent.

Potser hi tingui alguna cosa a veure la seva biografia: George V. Higgins va ser periodista, advocat i fiscal, escriptor i professor universitari. I, durant set anys, va treballar pel govern, contra el crim organitzat.

Aquesta primera novel·la, que quaranta anys després ens acosta Libros del Asteroide, resulta molt, molt recomanable.


2 comentaris:

  1. Ja m'he decidit a comprar el llibre.
    No té 500 pag. (193!), el 80 per cent de la novel-la són diàlegs i "els millors diàlegs que hagis pogut sentir mai", Leonard i Tarantino...
    Tot en la ressenya el fa molt atractiu.
    I la senyora-calamar també té molt bona pinta. Que hi farem!
    Àngels

    ResponElimina
    Respostes
    1. Àngels, aquest t'encantarà, ja ho veuràs. Si tot el que en dic el fa atractiu, és perquè el llibret és collonut. I primet, sí. Que això sempre s'agraeix :)

      La senyora-calamar, per ara (només n'he llegit un) està MOLT bé. I l'edició és de col·leccionista.

      Gràcies pel comentari, companya de lectures!

      Elimina