Ressenya de 1.280 ÀNIMES, de Jim Thompson. Un narrador grandiós al servei d’un psicòpata vestit de xèrif

No es pot condensar més mala llet, violència i domini de l’ofici narratiu en 170 pàgines, com va fer Jim Thompson a 1.280 ànimes. (publicada el 1964). Fa temps que vaig veure Atracament perfecte i Camins de glòria (guions seus, portats al cinema per Stanley Kubrick) però encara no l’havia llegit mai. Una mancança que he solucionat amb la que diuen que és “la seva millor obra”, cosa que no puc corroborar, perquè és la primera que devoro, però us asseguro que no serà l’última.

1.280 ànimes (La Cua de Palla, 1988 / RBA, 2011) és una novel·la exemplar per l’economia de recursos amb què l’autor basteix una ficció rodona amb un protagonista tan cabronàs com inoblidable, el xèrif Nick Corey. Un funcionari corrupte i gandul, adulador i psicòtic, extremadament intel·ligent i perillós, que té enganyats tots els habitants de Pottsville. 

“Hi ha trenta-dues maneres d'escriure una història, i jo les he fet servir totes, però només hi ha una trama: les coses no són el que semblen”, va dir Jim Thompson (1906-1977). I aquest és precisament el principi que regeix la novel·la: el xèrif Corey no és el que sembla. És un fill de la gran puta, egoista, mentider, manipulador, violent i sense escrúpols, tot i semblar, o voler aparentar, el contrari: servicial, bon cristià, treballador i home de bé. 

El seu únic interès és mantenir la feina, ser reelegit. I per sortir-se’n farà tot el que estigui al seu abast. Desplegarà tota la intel·ligència i la brutalitat de què és capaç. La seva principal arma –quan no fot mà directament de l’escopeta o el revòlver– són els rumors i les mentides, la millor manera de construir-se una coartada a mida. Sembrar la llavor del dubte, suggerint més que no pas dient, i, després, esperar que la gent parli, que ja se sap, en un poble petit... Deixar que el rumor s’escampi com un virus. I que li faci la feina. 

“Jo només m’estimava a mi mateix i estava disposat a fer el que fos. I què cony, que havia de continuar mentint, estafant, bevent whisky, tirant-me les dones i anant a l’església els diumenges amb tota la gent respectable”, diu en cert moment, aquest xèrif, expert en aconseguir que els altres facin el que ell vulgui i encara es pensin que ha sigut idea d'ells.

Diuen que Thompson volia retratar la hipocresia, la venalitat i la perversitat de la societat en què va escriure aquesta cruel novel·la negra (els Estats Units dels seixanta), i és possible. En qualsevol cas, jo només puc parlar del que he llegit, i no de les intencions que pogués tenir l’home. Amb una fredor paorosa, però amb pèls i senyals, 1.280 ànimes mostra fins on serà capaç d’arribar aquest assassí disfressat de funcionari tòtil per mantenir la seva posició acomodada.

Narrada en primera persona i amb un to volgudament oral (de complicitat entre el narrador i el lector) Thompson, com qui no vol, va fent-nos partícips dels pensaments i les accions del protagonista (que no ens vol convèncer de res, ens ho explica, i punt). I ho fa sense floritures. Thompson no presumeix de refinat. El que m’he trobat és una prosa d’allò més funcional i polida. I ofici, ja ho he dit. La seva manera de narrar et va calant: pluja fina i insistent, una trama molt ben pensada i un ritme que no decau en cap moment. Capta el teu interès de mica en mica, fins que hi caus de quatre grapes. Però si fins i tot t'arriba a caure simpàtic l'assassí, hòstia.

He descobert (més val tard que mai) un narrador grandiós. El seu estil aparentment transparent i senzill guanya força frase a frase, pàgina a pàgina, revés a revés a un lector bocabadat. Sense garlandes, doncs, però sense recular ni un centímetre, de dret al seu objectiu, així actua el cabronàs del protagonista, i així fa Thompson que el paio ens vagi descabdellant la seva història i la de la resta d’habitants d’aquesta petita comunitat nord-americana inventada i racista de principis del segle XX. 

Qui vulgui trama psicològica i crítica social, la tindrà. Un sàdic que no oblidarem mai, i una violenta novel·la negra, també. Fins i tot un sentit de l'humor molt particular, fruit del pessimisme per la condició humana, em temo. Genial.

I qui, com jo, no conegués encara l’autor... en fi, no serà l’últim que en llegiré, ja hi podeu pujar de peus. La següent que tinc a la pila és Aquí y ahora, el seu debut literari, amb molts elements autobiogràfics. Que, pel què he pogut llegir, no es pot dir que tingués una vida fàcil, el vell Jim, ni el reconeixement que hagués merescut la seva obra (una trentena de novel·les, guions, relats...). Una bèstia. Un mestre.