La bomba que sacsejà el Liceu

El cineasta Carles Balagué reflexiona sobre l‘atemptat anarquista de 1893 al Liceu, en què 20 persones van perdre la vida. 

El 7 de novembre de 1893, dimarts, plovia fort a Barcelona. Per la tarda, l’anarquista Santiago Salvador va entrar al Gran Teatre del Liceu per la porta de les classes populars amb dues bombes Orsini ocultes sota la camisa d’obrer de l’època. Aquell dia s’hi representaval’òpera de quatre actes Guillem Tell de Rossini. Durant el segon acte, Salvador va pensar que ja havia arribat el moment, i va deixar caure els dos mortífers artefactes sobre la platea. La detonació d’una de les bombes va matar 20 persones i en va ferir gairebé el doble. L’altra va fer llufa (la llegenda diu que va esmorteir-la la faldilla d’una senyora del públic). Més d’un segle després, el realitzador de cinema, crític i programador de les Sales Méliès Carles Balagué (Barcelona, 1949) reflexiona sobre aquell tràgic succés amb La bomba del liceu, la seva darrera pel·lícula documental.

Per a aquest exercici cinematogràfic de memòria històrica de 84 minuts de duració, Balagué compta amb la col·laboració dels escriptors Eduardo Mendoza i Francisco González Ledesma, el periodista Lluís Permanyer i la historiadora Dolors Marín, entre d’altres. Tots ells ajuden al director d’Arropiero, el vagabund de la mort (2008) i La Casita Blanca (2002) a reconstruir el context històric que va fer possible aquella carnisseria. El terrorisme anarquista contra les desigualtats socials, l’auge de l’alta burgesia catalana, el Modernisme i les execucions públiques que tenien lloc a la plaça Folch i Torres, on avui hi ha l’IES Milà i Fontanals. Alguns dels alumnes d’aquest centre també han participat en el documental.

La bomba del liceu és també (i sobretot) el dibuix d’una classe social que “feia cas omís de qualsevol tipus de reivindicació social –afirma el cineasta–, amb fortunes que tenien els seus orígens en el tràfic d’esclaus i en negocis comercials de diferents tipus i procedència”. El repte més gran que han hagut d’afrontar Balagué i el seu equip ha estat fer del documental “quelcom viu per a l’espectador”, diu el director.

Darrere la metralla i les vísceres escampades per l’explosió de La bomba del liceu també hi ha, en paraules del mateix Balagué, “la història d’una classe social que troba en l’òpera un espectacle total per a les seves manifestacions, on es succeeixen galanteigs amorosos, negocis, transaccions comercials i adulteris més o menys consentits”.

Gaudí i l’efecte Orsini

El mateix 1893, l’anarquista Paulí Pallás havia atemptat contra el capità general de Catalunya, llençant-li dues bombes Orsini als peus del cavall, en ple carrer. Abans de ser afusellat, Pallás va cridar que la venjança seria terrible. Dos mesos després, Santiago Salvador, originari de l’Aragó i amb un ampli passat criminal, entrava al Liceu amb dos artefactes explosius (grans i rodons com dues taronges) sota la levita. L’any següent, Salvador seria executat a garrot vil, a la plaça Folch i Torres, el patíbul de la ciutat, amb tres homes més. Era una època violenta i amb fortes tensions socials.

El mateix Gaudí deixaria constància poc després de l’impacte que van tenir aquests i d’altres fets tràgics en l’imaginari dels barcelonins de finals del segle XIX, decorant una de les mènsules del claustre del Roser de la Sagrada Família amb l’escultura d’un ésser malèfic que entregava una bomba Orsini a un anarquista.

Ironies de la història

¿Per què reviure l’eco de les explosions de finals del segle XIX, entrats ja al XXI? Balagué explica que sempre ha tingut “una fascinació per aquesta història del Liceu, perquè retrata molt bé l’època, què és i què ha estat Barcelona, i aquella burgesia que tenia la sensibilitat del Modernisme i alhora era esclavista convençuda”.

La perxa que necessitava Balagué, que lliga aquella bomba del segle XIX amb l’actualitat, és un fet que va tenir lloc el novembre del passat any 2005, quan un centenar de persones van irrompre amb pancartes al Gran Teatre del Liceu, en plena representació. Denunciaven l’especulació urbanística que, segons ells, pateix el districte de Ciutat Vella de Barcelona. La protesta va acabar sense més incidents i la representació de l’òpera (que aquella tarda també era de Rossini, com el 1893) va continuar.

Actualment, podeu veure aquest film documental que lliga un atemptat mític del segle XIX amb la memòria històrica de la ciutat i les reivindicacions socials que encara s’hi donen, als cines Méliès.

(Publicat per Jordi Benavente a Artbcn, publicació inèdita de la UPF, el març de 2010)