El dia que vaig celebrar els meus 31 anys corrent sol de Barcelona a Martorell, en 2h 24’

L'estiu passat vaig començar a córrer les distàncies que abans només caminava. El passat dimarts 4 d’octubre, vaig fer els 25 km que separen el pis on visc, a Barcelona, de la casa dels meus pares, a Martorell, en 2h 24’. Esperit de superació. Bogeria. Ganes de presentar batalla a la descomposició programada dels nostres cossos. Addició a les endorfines. Havia participat en curses populars de 10 km (La Mercè, Sant Silvestre, Bombers) i en curses de muntanya de 12 km (com la Cursa del Diable a Martorell); per ara, la meva millor marca són el 46’ 30’’ de la 10 k de Sant Antoni, Barcelona, 2011. Però mai havia corregut tants km seguits.

L’estiu del 2010 vaig anar de Martorell a Collbató, passant per Esparreguera (17 km, en 2 h) i també vaig fer la volta Martorell, Olesa de Montserrat, Martorell, anant per la carretera de les Carpes i tornant per Abrera (20 km, en poc més de 2 h). Però mai havia anat més enllà de la Mitja Marató. El dia 4 vaig tancar un cercle, assolint aquest repte personal, alhora que un miler més es desplegaven davant meu. Penso participar en Mitges organitzades; córrer sol de Barcelona a Montserrat, passant per Martorell; fer una Marató, o diverses. Però no ens embalem...

Quadern de bitàcola d’un corredor de fons
Això és el que vaig escriure després de córrer 25 km sol, sense públic, ni llebre, ni companys de carrera, ni cotxe escombra. Sortint gairebé de plaça Espanya, carrer de Sants enllà, enllà, enllà, i fins al carrer del Mur de Martorell, el matí del 4 d’octubre de 2011. El dia anterior havia fet 31 anys. Córrer tants km va ser el meu regal.

Això no és cap manual de com córrer llargues distàncies. No tinc ni l’experiència ni la intenció de donar lliçons a ningú. Tot just arribo al món de les curses de fons. Només sóc un caminador (amb alguns tres mils, camins de Santiago i travesses diverses a les botes) que l’estiu de 2010 va començar a córrer. Les endorfines que segrego cremant la sola de les vambes en llargues distàncies van salvar-me la vida quan ho creia tot perdut. Però això és una altra història, que potser explicaré un altre dia... Ara tornem al dimarts 4 d’octubre de 2011.

Vestit pels 25 km
Despertador a les vuit menys deu del matí. Prenc consciència que sona. Em pregunto quina necessitat tinc d’anar corrent des de Barcelona fins a Martorell..., fins que recordo aquell alpinista que deia que pujava muntanyes senzillament perquè eren allà, i també recordo que ho he anunciat al Twitter, m’espavilo i salto de llit.

Em poso pantalons curts i la samarreta de tirants Nike d’època que va regalar-me l’Andreu Ballbé (olímpic a Montreal 76, i actual responsable de l’empresa de cronometratge Championchip a Catalunya).

Descalç cap al lavabo: pixo i em rento la cara. A la cuina, esmorzo: aigua, una barreta energètica i un cafè amb llet (de soja, ideal abans de sortir corrent). Preparo una (mini) motxilla: cartera, mòbil, claus de casa, dues barretes més, el rellotge pulsòmetre amb GPS Garmin i dues ampolles de plàstic de 50 cl, una amb aigua i l’altra amb Aquarius. Em calço mitjons, vambes, la meva vella gorra Columbia amb reixeta, i avall va.

Pijadetes de corredor amb gadgets
Al carrer, espero que el Garmin trianguli i localitzi la meva posició. Amb aquesta joguina sé en tot moment la distància recorreguda i el ritme de cada km; després puc veure el recorregut al Google Maps, treure parcials, calcular desnivells i moltes més pijadetes; fins i tot saber el ritme cardíac, però aquesta vegada no em col·loco el sensor: en tinc prou sabent que, si no vull quedar-me fos a mig camí, haig de córrer a entre 5’ 30’’ i 6’ el km. El Garmin em troba. Somric (no deixo de fer-ho en les dues hores i pico següents, malgrat el cansament acumulat o el dolor muscular), premo START i arrenco a córrer.

Més de 10 km de carrer
Sóc al parc de l’Escorxador. Des d’allà, busco el carrer Tarragona i baixo fins a Consell de Cent, que em duu fins al Carrer de Sants: la clau de la ruta durant més de 10 km. Aquesta excepcional via urbana surt de plaça Espanya i arriba a Molins de Rei, passant per L’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat, i canviant de nom (carrer de la Creu Coberta, carrer de Sants, carrer de Collblanc, carretera de Collblanc, carrer de Laureà Miró, carretera Reial, carretera Laureà Miró, Avinguda de Barcelona).

La ruta a què m’enfronto està vertebrada per aquest carrer interminable, d’una banda, i per l’antic traçat de la N-II, d’una altra; entremig hi ha un pont, del de Molins de Rei. Un cop a Molins, només cal sortir del poble pel pont de la N-340, que dóna a la fàbrica de ciment de Sant Vicenç dels Horts, i fer cap a Pallejà, des d’on l’antiga carretera nacional N-II, direcció nord, travessa Sant Andreu de la Barca i, finalment, arriba a Martorell, pel Congost.

Despertar el cos corrent
Corro els primers 5 km adormit. Fa mitja hora que m’he llevat. És dimarts, i tinc festa. Podria ser al sofà, llegint el diari amb un cafè amb llet a la falda, en comptes de rodant sobre les llambordes d’una vorera interminable. Però no... Sóc just on vull ser. De fet no voldria ser en un altre lloc. Sotmetre el cos a aquestes petites proves de resistència em fa sentir viu, fort, capaç de tot malgrat la meva fragilitat humana. Fins i tot quan l’endemà estic rebentat i amb tot el cos dolorit, sé que he fet el que em venia de gust, i que més tard o més d’hora hi tornaré.

Deixo enrere Barcelona i l’Hospitalet... La pujada cap a Esplugues, en paral·lel al traçat del Tram Baix, fa notar el seu pendent. M’haig de controlar per mantenir un ritme tranquil (ni menys de 5’ 30’’ ni més de 6’), guardar energies pel que m’espera. La gent em mira des del tramvia. “Mira mama, aquell paio alt amb motxilla i gorra”. Sóc jo, atacant l’asfalt sense pietat.

Miro de córrer com m’han ensenyat els que en saben més que jo: l’esquena recta; el cap ben alt; marcant el ritme amb el balanceig dels braços, ferms però alhora relaxats, els colzes flexionats en un angle de 90 graus i evitant “el pèndol”, és a dir, aixecant bé els genolls a cada gambada, sense arrossegar els peus. Entre el km 5 i el km 6, passo per sota la B-23 (que va a la Diagonal, passant per davant de TV3) i inicio el descens cap a Sant Just Desvern.

Això no és una 10 k, sinó dues i mitja, seguides
Sobre el km 7, passo pel costat del Walden de Sant Just Desvern. És un dels millors moments: ja tinc les cames calentes, el camí fa baixada i el meu cos, acostumat a les 10 k, es confon i pensa que ja només queden 3 km. Tinc ganes d’apujar el ritme, me’n veig capaç (en una 10 k solc anar a entre 4’ 30’’ i 5’ el km, ara vaig un minut més lent). M’haig de recordar que això no és una 10 k, sinó dues i mitja, seguides.

Eufòric, i sense deixar de córrer ni un moment, trec el mòbil, em faig una foto estirant el braç, amb el Walden de fons, i li envio a l’Andrea. Com diu l’ultra maratonià Dean Karnazes, baixant una mica el ritme pots fer qualsevol cosa sense deixar de córrer. Ell fins i tot ha arribat a pixar en plena carrera, en una de les seves curses d’ultra resistència de més de 100 km. Jo encara no he arribat a aquests extrems.

Això no és una cursa organitzada
Algunes persones em miren estranyades, d’altres passen de mi. Però ningú diu res. Això no és una cursa organitzada. No hi ha tanques, ni arcs que marquin els km, ni punts de control, ni públic animant. No porto dorsal, ni tinc companys de carrera. Podria haver sortit d’un dels pisos que hi ha aquí mateix. Podria ser qualsevol, corrent un dia laborable qualsevol, cap a ves a saber on.

Ningú sap que vinc de Barcelona i vaig a Martorell. Que porto gairebé 10 km i encara me’n queden 15. Aquí no hi ha l’anomenat “efecte cursa”, que empeny els corredors a anar a un ritme superior al què entrenen, gràcies als ànims del públic. Avui estic sol. Corro perquè vull. Ningú m’animarà: ni ara, que no sóc ni a mig camí, ni quan arribi a les portes del meu poble.

Puc seguir corrent fins el final, o puc plantar-me aquí mateix. A ningú li importa. Però n’hi ha prou amb que m’importi a mi, que sóc qui posa el cap i el cor a aquestes dues cames que pateixen, s’inflen i marquen les venes i els músculs. Anònim i convençut, continuo corrent.

El (sense) sentit de córrer més enllà de la primera hora
Corrent 5 km a un ritme viu ja segrego prou endorfines com per anar-me’n a la dutxa sentint-te bé amb mi mateix. Però això de córrer té alguna cosa que fa que, a mesura que passen els dies, vulguis recórrer més distància en menys temps. Superar-te. Anar més enllà. Suposo que cadascú té els seus motius. Jo ja he dit els meus al principi: les endorfines en tant que droga pura, la dolorosa consciència de la nostra demencial caducitat biològica, demostrar-me que puc fer-ho, i explicar-ho després.

Sigui com sigui, malgrat totes les ximpleries amb què em justifiqui i com deia un company de curses, passada la primera hora em pregunto què estic fent aquí i quin sentit continuar corrent. Llavors recordo aquell escriptor beat que deia que preferia ser prim que famós, i segueixo corrent. La conclusió sempre és la mateixa: no se m’acut un lloc millor on estar que aquí, rodant sol sobre l’asfalt, demostrant-me que en sóc capaç. Que els tinc rodons, vaja.

He deixat enrere el km 10, en ple polígon El Pla de Molins de Rei. Ara estic corrent pel carril bici (desert) d’una recta interminable (de més d’1 km) que porta directe al municipi. Sense aturar-me, decideixo regalar-me la segona barreta energètica de fruits secs del dia: premi per la primera 10 k del dia. M’acabo l’aigua, bec una mica d’Aquarius, faig una foto de la meva ombra (petits jocs de corredor solitari). Somric i apujo una mica el ritme, sense fer-li cas al (torracollons) vent lateral que, des de que he deixat enrere Sant Feliu de Llobregat, no deixa de bufar.

El pont sobre el riu Llobregat
Molins de Rei passa sense més. Córrer per sòl urbà és més agraït que fer-ho pels polígons: veure gent i activitat al carrer fa que no pensi que estic cansat. Quan finalment deixo enrere el km 13, el traçat gira a l’esquerra , travessa el pont que passa per sobre de l’autopista, el riu Llobregat i l’autovia i, després d’un gir a la dreta, entra a Pallejà.

Travessar ponts amb vies ràpides a sota m’encanta. Sense deixar de córrer saludo els camions grossos que passen, i alguns corresponen fent sonar aquella espectacular botzina que tenen. És una manera de provocar un “efecte cursa” a mida. El seu so estrident m’anima. Responc amb un crit. I continuo el meu camí.

La fila que faig
Entro a Pallejà sabent que hi faré l’única parada del camí. Em fa mal l’exterior del genoll esquerra. Suposo que m’estic sobrecarregant. Gairebé no em queda Aquarius, i m’he acabat l’aigua abans d’arribar al casc urbà de Molins. Al km 16 entro al primer bar que trobo. Esbufego. Dic: “Bon dia”. La dona que hi ha darrere la barra em mira i diu: “Ui!”. Suposo que la fila que faig l’ha impressionat. Tinc cara de cansat, vaig suat, pantalons curts negres, samarreta negra, ulleres fosques, la motxilla.

Demano una ampolla d’aigua petita i una llauna d’Aquarius. Res fred, tot natural. Pago. Surto al carrer. A la gatzoneta, a la vorera, passo el contingut de la llauna a l’ampolla que ja portava amb les restes del primer Aquarius. Bec una mica de les dues coses. Em guardo les ampolles a les butxaques del pit de la motxilla, i tiro milles.

En el minut i pico que he parat, m’he recuperat del mal a la cama esquerra. És evident, doncs, que m’estic sobrecarregant. Hauria de deixar de córrer. El cos m’està avisant. Aquest dolor és previ a una lesió. Me’n sentiré durant dies si no m’aturo aviat. Però reprenc la marxa: porto 16 km, em queda una mica menys d’una 10 k i seré a casa.

El camí em porta a passar per davant d’on treballa una amiga de Martorell. Paro 10 segons, pico al vidre, em veu, surt, li faig dos petons i continuo, ara sí, el meu camí.

Les mini parades al bar i a la feina de la meva amiga m’han donat aire. Recorro els gairebé 4 km que em separen de Sant Andreu de la Barca, deixant enrere la benzinera i el túnel entre les dues poblacions, amb energies renovades. També m’anima pensar que després de Sant Andreu ja ve Martorell. Sant Andreu de la Barca passa com ha passat Molins de Rei. Veig gent, i això em distreu. Oblido el dolor, i senzillament rodo.

La meva primera Mitja Marató, i més
La línia imaginària dels 21 km (la distància de la Mitja Marató) la trepitjo sortint de Sant Andreu de la Barca, més o menys quan passo per davant del Club Mònica. Ho celebro amb la tercera i última barreta energètica. L’aridesa dels polígons del Congost em donen la benvinguda. Camions, cotxes, obres. Poca gent em mira, ningú m’anima.

Rebo un SMS quan estic passant per davant dels magatzems de roba i sabates. És el meu pare: “Fot-li fort!”, em diu. L’home sabia que aquest matí pensava córrer 25 km, però no sabia l’hora en què pensava fer-ho. La casualitat fa que m’enviï el missatge justament ara que tant ho necessito.

Finalment, deixo enrere els polígons i començo a baixar pel Congost. Veig Montserrat, al fons. Més cap aquí, les químiques de Martorell, l’autopista, el riu... i la primera rotonda (aquella que té forma de ronyó) del poble. El camí fa baixada però estic tant cansat que també em costa. Em fan mal les cames. Corro, crido, aixeco els braços. Penso en el meu avi, senyalo el cel, li dedico aquesta particular cursa, com li he dedicat totes les que he fet des de que va morir l’abril passat.

La meva iaia no m’entén
Entro al carrer del Mur. I recorro els darrers metres sense problemes. Quan arribo a casa, més casualitats: la meva iaia és al balcó. La crido, em mira, li dic que acabo d’arribar, que he sortit corrent del pis de Barcelona i no he parat fins ara. Crec que no entén el que li dic. “Que ets boig?”, diu. Sí que m’ha entès, sí.

Vaig a fer estiraments a la gespa de davant de casa. Orgullós del que acabo de fer. Baldat però orgullós. I un cop estirat, vaig al primer bar que trobo: entrepà de formatge amb tonyina, olives trencades i coca-cola.

(“Quan l’àngel de la musa m’inspira sóc l’al·lè d’un exèrcit d’un diví”. Mishima)

Distància recorreguda: 24,93 km
Temps: 2h 24’ 46’’
Ritme mig: 5,48 min/km
Poblacions del recorregut: Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Pallejà, Sant Andreu de la Barca, Martorell.