16/12/11

'El origen del mal' de Jean-Christophe Grangé. El nou llibre del rei del thriller francès és tant addictiu, negre, explícit i vertiginós com els anteriors

No és difícil imaginar l’autor, en una cabana humida de Tailàndia o en un estudi del barri de Montmartre de París, teclejant compulsivament el portàtil, com si estigués posseït per la personalitat dels assassins que poblen les seves novel.les. Obsessionat amb l'escriptura com si li anés la vida. Com si complís una missió encarregada pel mateix diable.

"Explicar per què l’espècie humana és l’única cruel amb ella mateixa, l’única que troba plaer en el mal”. Aquest és el motor de tota l’obra de ficció de l’escriptor i periodista francès Jean-Christophe Grangé, que amb El origen del mal (Grijalbo, 2011) torna a arrossegar el lector a una de les seves vertiginoses baixades a l’infern: la investigació de la mort del director d’un cor infantil amb un passat tenebrós, el cadàver del qual apareix atrapat entre els tubs de l’orgue de l’església, amb una petjada petita al costat.

Mentre mira d’esbrinar-ne les causes de la mort, l’inspector Kasdan anirà descobrint la història d’aquest personatge sinistre, i l’estranya connexió del cas amb les recents desaparicions de nens a la regió. D’origen alemany, el director del cor, Wilhelm Goetz, va relacionar-se amb el nazis i amb la dictadura xilena, on degut al seu paper als camps de tortura era conegut com “El director d’orquestra”.

Però com sol passar amb Grangé, aquest plantejament només és el principi d’una trama hipnòtica, negra i violenta, de més de 500 pàgines, que no deixa respirar el lector. Amb un estil àgil i incisiu, de frases curtes, marca de la casa, i el seu habitual to explícit, amb què descriu les escenes més escabroses amb tot luxe de detalls, l’autor torna a signar un autèntic page-turner, que es devora amb una estranya barreja de fascinació i repulsió.

Considerat el rei del thriller francès, Jean-Christophe Grangé (París, 1961) ha sigut publicista, i ha voltat per mig món com a reporter de Paris-Match, National Geographic i The Sunday Times. Fins i tot va crear la seva pròpia agència de premsa. Ha escrit multitud de reportatges de molt diverses temàtiques, alguns dels quals li han servit d'inspiració per als seus llibres de ficció. Domina la tècnica narrativa i els mecanismes que capten l’atenció del públic, i els explota amb una precisió diabòlica.

D'ençà de l'èxit de la seva segona novel.la, Los ríos de color púrpura, adaptada al cinema per Mathieu Kassovitz i protagonitzada per Jean Reno i Vincent Cassel, Grangé no ha deixat d’escriure thrillers d’alt voltatge com El imperio de los lobos, La línea negra o Esclavos de la oscuridad (tots ells publicats per Grijalbo i que, incomprensiblement, encara no han sigut traduïts al català.)

Els personatges de les seves ficcions són vitalistes i romàntics, excessius, inquietants, polièdrics i violents, i gairebé sempre són víctimes d’alguna obsessió: la història d’un assassí en sèrie, les activitats d’una secta satànica, les perilloses implicacions d’un complot governamental, les demencials conseqüències d’un passat fosc.

Les seves novel.les estan escrites amb el mateix ritme trepidant amb què es llegeixen. I tenen la quantitat necessària de cops d’efecte com per deixar el lector espatarrat i clavat al sofà. Com una droga: tastar la seva prosa enverinada és córrer el risc de caure-hi de quatre grapes. Llavors llegir Grangé esdevé una necessitat, un plaer i una perdició, tot alhora. Una poderosa addició, a la què dóna gust rendir-se.

Publicar per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, 1478, del desembre de 2011

4 comentaris:

  1. La una de la matinada i ni una mica de son per culpa d'aquest llibre "Esclavos de la oscuridad" i he vingut a mirar si tenies res sobre aquest senyor. Trobo que el tòpic "no puedo dejar de leer" en aquest cas és ben veritat.
    El bé i el mal, Déu i el Diable, aquest estat entre la vida i la mort "(m'doli) el puente entre los dos mundos, una pasarela donde se activan los espíritus, el territorio de la magia." Tots aquests temes que potser ens hem plantejat en algun moment, fan que aquest llibre t'absorveixi.
    Interessant també el camí del seminari a la policia i les converses entre els dos amics.
    Només estic a la pag. 280, suposo que m'esperen emocions més fortes.
    Resulta que he vist en cinema "Los ríos color púrpura" i "El imperio de los lobos" sense saber que eren adaptacions de les seves novel-les.
    Bona nit, o bona matinada :)
    I paciència
    Àngels F.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Àngels,
      m'agrada veure que coincidim: 'Esclavos de la oscuridad' va ser el primer títol que vaig llegir d'aquest home i sí, és tal i com dius. Ulls com taronges i llegir, llegir, llegir...
      Se l'ha acusat de massa místic, forçat, barroc i artificiós. No hi estic d'acord. Però, com sempre, són opinions subjectives... La meva és que aquest paio ho pela molt, però que molt bé.
      N'he llegit tres novel·les i les he gaudit molt. L'única pega, com dic al post, és que encara no estigui traduit al català. Però vaja, el gaudim en castellà o francès (VO), i llestos.
      Bon dia, gràcies pel comentari, i a passar-ho bé (o a patir, que aquí poden coincidir) amb la lectura!

      Elimina
  2. ESCÓNDETE, DEPRISA, VIENE PAPÁ.
    El final de La línea negra l'he trobat força previsible, m'hauria agradat equivocar-me i tenir alguna sorpresa més, però això no m'ha impedit passar-m'ho molt bé amb el conjunt de la novel-la.
    A més de la constant del mal i la brutalitat dels crims, té l'atractiu afegit del viatge pel sudest assiàtic, amb unes descripcions que semblen molt viscudes per l'autor.
    Una menció als deu paràgrafs referents a la immersió dels submarinista des de menys deu mts. fins a menys cent mts.
    "En esa soledad única había llegado el momento de abrir la puerta.
    De pasar al otro lado del mar."
    Definitivament, Grangé m'agrada, ja m'he buscat El orígen del mal.
    Que ens conservin la vista.
    Àngels

    ResponElimina
    Respostes
    1. hahaha, amen, necessitarem vista, per a tants llibres, sí! I que per molts anys.

      Sabia que Grangé t'agradaria, Àngels.

      Em sap greu això del final desinflat, ja se sap, a vegades passa. Jo també sóc dels que, si han GAUDIT del viatge, no es queixen gaire si el final no és tan bo com s'esperava. Que nos quiten lo bailao, no? :)

      Elimina