PRISONERS. Carrers deserts, sense ni rastre de la teva filla petita. Villeneuve a l’alçada del mestre Fincher

De la pel·lícula Prisoners (Denis Villeneuve, 2013) m’agrada tot. Tot, excepte el cartell. En comptes dels rostres dels dos protagonistes masculins, hagués preferit un carrer desert, tan desoladorament desert com quan hi busques la teva filla petita segrestada i no la trobes. O una imatge de l’autocaravana que hi surt (no us destapo res, no ho faig mai: el vehicle surt al tràiler, i al principi). Però bé, suposo que van triar el ganxo de les dues estrelles principals.

M’agraden els ulls injectats en sang i la perilla salvatge del personatge de Hugh Jackman. Quins avantbraços, quina mirada, quin paio. Capaç de contenir-se, tendre però alerta, en una escena, i d’esclatar en la següent. I viceversa. Protector, complex, violent, grandiós. 

M’agraden els misteriosos tatuatges –els de garjola i els altres– que cobreixen algunes parts del cos del policia que interpreta Jake Gyllenhaal. Repentinat enrere, camisa cordada fins l’últim botó, parpelleig nerviós. Conduint un fascinant sedan negre. 

M’agrada la Maria Bello. Aquí, secundària de luxe, ulls embotits de tan plorar. Interpreta, abans que res, una mare, amb tot el que això comporta. Una mare destrossada, en aquest cas, perquè li han arrabassat la nena. 

M’agrada la parella que formen Viola Davis i Terrence Howard, els pares de l’altra nena desapareguda, amiga de la filla dels personatges de Bello i Jackman. Interessant i necessari contrapunt per fer avançar la història. 

M’agrada tot el repartiment, fins i tot els que no he mencionat (Leo, Dano, Minnete i tota la resta). Ells i elles broden els seus papers i afegeixen, cadascú la seva, més capes de foscor al film. 

M’agrada que algú descrigués Prisoners com “la nova Seven” o com “un Fincher sense Fincher”. Funciona com a reclam. I és un homenatge al mestre. Però crec que, en aquest cas, Villeneuve investiga molt més les ombres que habiten dins nostre. Els límits.

(No menyspreo Seven, al contrari: per a mi és un puto clàssic del gènere. Però allà els personatges eren més plans: aquí tenen més rebaves, cosa que ens els fa més propers, més incòmodes.) 

M’agraden la sordidesa i l’atmosfera angoixant que ha creat Villeneuve. I com es val dels paisatges, els espais tancats i el mal temps (ara pluja, com feia Fincher, ara neu) per complicar-ho tot encara més. 

M’agrada, m’agrada molt, com Villeneuve i el guionista Aaron Guzikowski especulen sobre certs límits, com deia. ¿Fins on són capaços d’arribar uns pares per descobrir on és la seva filla de sis anys desapareguda? ¿S’hi val tot per trobar-la i rescatar-la? Aquest és el quid de la història. I d'aquí la importància de les interpretacions.  

M’agrada com Villeneuve mostra el patiment, la impotència i la desesperació d’aquests pares. Com s’esmicolen l’educació i les bones maneres, la confiança en la policia i l’autocontrol, quan et prenen la filla. 

M’agrada recordar la senyora que, en plena projecció de la pel·lícula, al cine, l'altre dia, no parava de dir “ai, senyor déu meu...”, perquè la història la tenia acollonida, i patint. 

M’agrada que tot quadri. Tot. Villeneuve i Guzikowski han parit un thriller rodó, que segueix els preceptes clàssics del gènere negre: tot és demostrable i versemblant, amb girs però sense trampes, colpidor però sense manipulació ni falses sorpreses. 

M’agrada no poder dir absolutament res del desenllaç. Ja en parlarem, i molt, quan tothom l’hagi vista. 

M’agrada haver-me trobat amb un altre puto clàssic, vaja.