Jordi de Manuel presenta 'La decisió de Manperel': "Escric per intentar entendre allò que no comprenc, com la fe en Déu o en un equip de futbol"

“El fet que la naturalesa es pugui descriure tan bé mitjançant les matemàtiques és un misteri que requereix una explicació”. Enigmàtica cita del científic Max Tegmark amb què s’obre l’última novel·la de Jordi De Manuel, La decisió de Manperel (Columna, 2013).

Encara no he pogut fer la maleta i embarcar cap a la misteriosa illa àrtica on es confina el protagonista, després de resoldre un complicat problema matemàtic i renunciar al premi. Però sí que vaig poder assistir a la presentació del llibre, dijous 3 d’octubre, al FNAC del Triangle. 

El professor, doctor en Biologia i escriptor Jordi De Manuel (Barcelona, 1962) ha obtingut el premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler amb una obra que parteix d’una notícia real: el 2006, el matemàtic rus Grigori Perelman va resoldre la conjectura de Poincaré i rebutjà la Medalla Fields, una mena de Nobel, i el milió de dòlars del premi. 

Tan xocant com fascinant, no creieu? Així va veure-ho també De Manuel. Entre aquesta estranya notícia i l’aspecte del propi Perelman (esprimatxat, barbut, mig calb, mig grenyut), la prolífica imaginació de l’escriptor barceloní va encendre’s... i va començar a bastir la ficció.

Un matemàtic s’evadeix amb la seva mare a una illa remota, fugint dels flaixos, després de solucionar un dels Set Problemes del Mil·lenni. Allà, viu obsessionat per les matemàtiques i el misteri de l'existència, des del moment en què rep una carta del seu pare, ja mort, i una colla d’enregistraments que li descobriran la seva veritable identitat... 

Jordi De Manuel va convidar a acompanyar-lo “dos amics, perquè així ja sé que parlaran bé de mi”. Però aviat quedà clar que no calien els llaços d’amistat. La decisió de Manperel es defensa sola. La matemàtica Carme Torras va definir-la com una “biografia novel·lada, amb tocs fantàstics, que convida a pensar; optimista i moltes coses més”. “I això no és cap falca publicitària, és una constatació matemàtica”, va afegir. 

L’autor de Disseccions o L’olor de la pluja va dir després que “aquesta novel·la té un making-of increïble: la Carme ha caminat per la tundra amb mi, per exemple”. La imatge, suggerent i glaçadora, va quedar flotant a la sala d’actes del centre comercial, mentre la presentació continuava. 

L’escriptor i periodista Jordi Cervera va advertir al seu torn que “qualsevol cosa que n’espereu, d’aquesta novel·la, us sorprendrà, perquè es tracta d’una obra singular, en el nostre panorama i en qualsevol altre”. 

De Manuel, al final, va tenir també unes paraules emocionades per al seu pare, el veterà autor de còmics Enric de Manuel “Enrich”, que malgrat els seus vuitanta-quatre anys també va assistir a l’acte: “L’escriptor neix, potser, però també es fa... Es fa de les chispas de la infància. Jo, per exemple, crec que la capacitat de fabular i la fantasia em vénen d'aquelles tardes a la falda del pare, que m'explicava històries. Gràcies, pare!".

Arribats a aquest punt, en què l’escriptor va oblidar-se per un moment que estava envoltat d’amics, companys, escriptors, científics, periodistes i lectors, i ens emocionà a tots amb aquest sentit homenatge al pare, quedà clar que la novel·la que ens ocupa va molt més enllà de l’anècdota a partir de qual va arrencar...

“Escric per mirar d’entendre allò que no comprenc”, va dir Jordi de Manuel. “Per mirar d’entendre la idea de Déu, per exemple. La fe irracional en un ésser superior... o en un equip de futbol com el Barça, el Madrid o l'Espanyol”.

(*L'amic De Manuel va dedicar-me un exemplar del seu mític recull de relats Disseccions, a la foto. Gràcies, Jordi!)