LAS LUMINOSAS, de Lauren Beukes. Ressenya d’un demencial i espectacular trencaclosques amb assassí en sèrie i salts en el temps

“No tiene ni una mancha de sangre encima ni hay rastro del arma homicida (...) porque la dejó clavada en el cuello de un perro muerto treinta y cinco años más tarde”. 

Vet aquí una de les paradoxes temporals amb què la guionista, periodista i escriptora Lauren Beukes (Johannesburgo, 1976) ha bastit la seva última novel·la, Las luminosas (publicada en castellà per RBA, 2013). Vertiginosa i molt recomanable ficció de 400 pàgines, entre el fantàstic i el gènere negre, que juga amb la hipòtesi que l’assassí perfecte seria aquell que sap fer-se fonedís en l’espai... i en el temps.

El psicòpata, la Casa i la víctima que sobreviu

L’acció transcorre a la ciutat de Chicago, entre la dècada dels trenta i la dels noranta del segle XX. Harper Curtis és un sense sostre antisocial i violent que un bon dia descobreix una casa abandonada (“la Casa”), que li permet viatjar en el temps (concretament entre 1929 i 1993), cosa que aprofita per assassinar noies que “brillen” i per deixar objectes anacrònics als escenaris dels crims, com a signatura. Encenedors, ponis de joguina, cromos de beisbol..., que no corresponen a l’època de les víctimes i converteixen la investigació en un cul-de-sac.

Aquest estrany i sinistre personatge actua impunement fins que una de les noies a qui ataca, l’estudiant de periodisme Kirby Mazrachi, sobreviu a la brutal agressió. Traumatitzada i obsessionada amb l’atacant, Kirby comença a investigar pel seu compte amb l’ajuda d’un periodista esportiu, Dan Velasquez, abans expert en homicidis, que en el seu moment va cobrir el cas.

Un imprevisible i magnètic Harper, la trastocada i brillant (en els dos sentits) Kirby, i en Dan, astut i fidel perdiguer, formen un triangle protagonista que dóna molt de joc. La Casa, ja ho anireu descobrint, tindrà també un paper important en la història (una mica, salvant totes les distàncies, com si de l’illa de Lost es tractés). 

Enorme trencaclosques 

“Hay un número finito de tramas. Lo interesante es cómo se desarrollan”, diu la Kirby a la pàgina 191. Però és Beukes qui ho escriu, perquè d’això es tracta, la premissa és aquesta que us he dit, però l’interessant és veure què passa després, i com acaba tot plegat. Imagineu-vos un enorme trencaclosques. Per definició, ha d’encaixar. Però, com és obvi, no en podreu apreciar tota la seva (terrible) bellesa fins al final. 

I això és el que ha aconseguit aquesta apreciable autora sud-africana (guanyadora del Premi Arthur C. Clarke el 2011, amb Zoo City, entre d’altres guardons internacionals del fantàstic), que malgrat les anades i vingudes en el temps, el resultat final no només quadri, sinó que fins i tot resulti versemblant (bé, ja ens entenem). 

Barker, Thompson... Beukes

Las luminosas és una novel·la crua i dura. Explícita en la violència que retrata. Una mena de demencial “Alícia al país dels malsons”, on qui sempre va un pas per davant de la noia és una assassí en sèrie, en comptes d’un conill amb un rellotge. 

Beukes no estalvia detalls quan es tracta de retratar el depredador. Descriu les seves accions amb precisió malaltissa, i també furga dins del seu cap, com feia Jim Thompson. Alhora, la seva prosa resulta fascinant i poètica (fins i tot romàntica), dins la sordidesa. I aquí, sobretot en el desenllaç, m’ha fet pensar en Clive Barker. 

Elaborada com una suma de salts temporals i capítols curts escrits des del punt de vista d’un personatge diferent cada vegada (els més habituals són els que formen el triangle protagonista), la història avança frenèticament. Les diverses accions, narrades en paral·lel, desemboquen en el (no podia ser d’una altra manera) taquicàrdic desenllaç. 

No sóc el primer, ni seré l’últim a dir-ho, però insistirem: assassins en sèries, viatges en el temps i una parella de periodistes implicats personalment en la investigació... A què espereu?