LOS AMIGOS DE EDDIE COYLE, de George V. Higgins: els millors diàlegs que has llegit mai

“No tengo tiempo de explicarte lo que es la vida de casado y, además, tampoco te lo creerías. A mí, cuando me lo contaban, tampoco me lo creía y tú no te la creerías aunque te lo contase”. M’ho havien advertit, i ara que l’he llegit puc afirmar que era cert: George V. Higgins (Brockton, Massachusetts, 1939-1999) és sinònim dels millors diàlegs que has llegit mai.

Los amigos de Eddie Coyle (Libros del Asteroide, 2011) és una novel·la d’atracaments; de policies i criminals; de paios, en suma, més o menys divertits i amb més o menys sort, que miren de tirar endavant. Hi ha acció, no en tingueu cap dubte, però el vuitanta per cent de la novel·la són diàlegs. I quins diàlegs, noi! Són tan realistes que semblen un documental sobre els baixos fons del Boston dels 60 i 70. Tota una escola per als mestres que vindrien després.

Diuen que Elmore Leonard llegia Higgins cada matí, abans de posar-se a escriure, per agafar el to necessari per als seus personatges. Més tard, Quentin Tarantino diria que Leonard era un dels seus referents. No és estrany, doncs, que llegint Higgins tinguem la sensació que estem tancant el cercle i que tot plegat ens soni tan familiar:

“—Dios, se me había olvidado lo malo que es un sándwich de queso. Es como comer un trozo de plástico, ¿sabes?

—Tienes que ponerle mayonesa –dijo Waters (...)

—No lo había oído nunca —dijo Foley—. La pones por la parte de fuera, ¿verdad?

—No —dijo Waters—, por la parte de dentro, pero sigues poniéndole mantequilla por la parte de fuera. Cuando el queso se funde, es la mayonesa lo que le da sabor. Pero tienes que utilizar mayonesa de verdad, de la que está hecha con huevos, ¿sabes? Puedes usar esa otra cosa que la gente dice que es mayonesa pero es aliño de ensalada...”

No és Pulp Fiction (1994), és Los amigos de Eddie Coyle (1970). Un llibre primet, ràpid de llegir i efectiu com un tret disparat amb silenciador per un professional. Arribar i moldre, entrar i sortir. Una novel·la farcida d’acció, suspens i girs espaterrants (on ningú va de cara, com era d’esperar), 193 pàgines explosives, una trama rodona.

Eddie Coyle és un lladre de pa sucat amb oli, pendent d’una sentència per tràfic d’alcohol que podria dur-lo a presó. Sobreviu a base de tripijocs i contactes. Però aquesta vegada, si vol evitar la garjola haurà de vendre algú. A qui delatarà? Com? I quines en seran les conseqüències? Vet aquí la primera novel·la de Giggins, publicada el 1970, la primera d’una sèrie de 27.

Una ficció (tan magnètica com realista) poblada de traficants d’armes, agents federals, sicaris i lladregots, confidents i delators, amb un punt en comú: tots són personatges buscant-se la vida, jugant-se-la en un cantó i l’altre de la llei, sense escrúpols. I sense amics, malgrat el títol.

“En esta novela, todo el mundo utiliza a todo el mundo”, diu l’escriptor de Boston, Dennis Lehane, al pròleg. Lehane també es declara deutor de Higgins. Dels seus diàlegs en diu que són “escabrosos, divertits i poderosament autèntics”; de la novel·la, que és “un retrato de las calles más realista que cualquiera que se haya escrito”.

“Hablas con alguien que dice algo y luego con otro que dice algo más y, cuando quieres darte cuenta, ya te has enterado de una historia”, diuen en un moment del llibre. I trobo que resulta un bon resum. Los amigos de Eddie Coyle és una suma de converses i d’escenes que encaixen a la perfecció, que narren una història dura, realista, crua:

“¿No se termina nunca esta mierda? ¿Es que en este mundo las cosas no cambian nunca?”, pregunta un dels personatges al final. I un altre respon: “Pues claro que cambian. No te lo tomes tan a pecho. Algunos mueren, los demás envejecemos, llega gente nueva, los antiguos se marchan... Las cosas cambian todos los días”.

L’estil de Higgins era concís i visual com un bon guió cinematogràfic. I el seu coneixement de l’argot, el modus operandi i les estratagemes que utilitzen els criminals i els representats de la llei és sorprenent. Potser hi tingui alguna cosa a veure la seva biografia: George V. Higgins va ser periodista, advocat i fiscal, escriptor i professor universitari. I, durant set anys, va treballar pel govern, contra el crim organitzat.

NOTAS DE ARKHAM: el quadern d'idees de Lovecraft, al primer número de la revista DELIRIO (2007)

Un insecte que hipnotitza un home i l’arrossega fins a la mort. Un individu que intenta recordar el seu passat mitjançant drogues i una música especial i que acaba accedint a una memòria heretada i a períodes primitius, anteriors a l’aparició dels humans. Un viatger que arriba a una ciutat estranya, els habitants de la qual segueixen rictus monstruosos i secrets. Un xiulet molt antic, descobert en una excavació, que convoca una presència maligna. Una habitació fantasma, que ara hi és i ara no hi és.

Són alguns dels “elements terrorífics fonamentals, molt útils en el relat de terror” recollits per l’escriptor nord-americà H. P. Lovecraft (Providence, 1890-1937), un dels mestres del gènere i pare de l’horror còsmic, en un interessantíssim article titulat ‘Notas de Arkham’ (1938), traduït al castellà i inclòs en el primer número de la revista Delirio (La Biblioteca del Laberinto, 2007).

No són, com ell mateix va escriure, “intrigues elaborades”, sinó “simples suggeriments o impressions capritxoses amb l’objectiu de fer volar la imaginació i els records”, que Lovecraft havia anat anotant al llarg de la seva vida, fruit de “somnis, lectures, incidents insignificants”, des de 1919 a 1934, i que conformen una llista espaterrant. I són també un autèntic caramel per als amants de l’autor d’En las montañas de la locura, un passadís directe al seu esgarrifós i fascinant imaginari.

Una missa negra sota una antiga església. Un manuscrit massa horrible per ser llegit sense embogir. Un bruixot que té el poder d’influir en els somnis dels altres... Hi ha idees que ens sonen moltíssim, perquè ja les hem vist desenvolupades en obres del geni de Providence i el seu cercle, i d’altres que es llegeixen com allò que no va poder ser: relats que no va escriure mai, però que podrien ser la llavor de l’obra d’algú altre.

Amb l’interminable títol de ‘The Notes and Commonplace Book employed by the late H. P. Lovecraft, including his suggestions for story-writing, analyses of the weird story, and a list of certain basic underlying horrors, etc, designed to stimulate the imagination’, aquest article de 26 pàgines inclou també consells per redactar un relat, com ara el d'escriure dues sinopsis: una amb els fets explicats de manera cronològica, i una altra que els enumeri tal i com pensem narrar-los.

És el mestre compartint secrets d’storyteller, impartint-nos un irrepetible taller d’escriptura. “Modifiqui els esdeveniments i la intriga, cada vegada que el treball sembli necessitar-ho, i no se senti presoner de cap idea preconcebuda”, ens recomana.

Dedicada a la ciència-ficció i la fantasia, i editada per Francisco Arellano, la revista Delirio va arrencar el desembre de 2007 (el passat mes de març va arribar al número 11). Aquest primer número conté també traduccions al castellà de poemes de William Blake i Rudyard Kipling, relats de Sax Rohmer, Erle Cox, Antonio de Hoyos, Seabury Quinn i Willis George Emerson, entre d’altres, així com un compendi d’il·lustracions de Virgil Finlay. Tot això, i més, en una revista de 176 pàgines, format llibre en rústica amb solapes. Una peça de col·leccionista que desconeixia fins ara, i que m'he trobat a les lleixes de la llibreria Espai Literari.

Núria Vázquez presenta el seu BCN CONFIDENCIAL: “Tinc la mania d’anar sempre al lloc menys aconsellable”

Vam estudiar Periodisme junts. He estat prenent una birra amb ella, en una terrasseta, tan tranquil·lament, quan, de sobte, la sirena d’una ambulància o d’un vehicle policial li ha fet aixecar les orelles. Perdiguera de raça. Núria Vázquez Chimeno (L’Hospitalet de Llobregat, 1984) és jove però de la vella escola: sempre alerta, apassionada i tossuda, prefereix el carrer als teletips, porta els successos a la sang. Gasta jupa de cuir, uns ulls blaus espaterrants i una llista de contactes de tota mena: l’única manera de descriure alguns paisatges és endinsar-s’hi. Viure’ls. I ella ho fa.

Les seves cròniques inclouen proxenetes, policies, prostitutes, criminals, antiavalots, neonazis, indignats, carteristes, periodistes, drogoaddictes, pinxos, camells. Es mou per Barcelona i L’Hospitalet, però també pel Bages. Va practicar la guerrilla digital amb el blog “Reporterismo Callejero”, encara actiu. Tota una experiència que ara salta al paper, convertida en el llibre BCN CONFIDENCIAL (Espai Literari, 2013; de fet, es tracta de la primera aventura editorial d'aquesta llibreria barcelonina)

Explica històries petites, encara li queda molt camí per recórrer, però ho fa amb el respecte i l’èpica amb què s’expliquen els grans escàndols, els crims més horribles, les zones fosques, i deixant clar on té el llistó: no ha fet res més que començar. Narra en primera persona, propera, gairebé sense filtres. I amb un sentit de l'humor molt particular. Transmet descobriments, errors, dubtes, determinació, sense perdre mai el somriure. El lector anirà “de patrulla” amb ella. La seva és la història d’una reportera incombustible que va per lliure. Diu que va néixer per ser periodista i que viu l’ofici intensament. Es nota que ha escrit BCN CONFIDENCIAL a boca de canó. Amb el desvergonyiment de qui no té res a perdre, i de qui sap que, malgrat la precarietat, no deixarà l’ofici. No podria.

Diu que la seva reacció davant la crisi del sector ha sigut treballar més. No defallir, seguir patrullant i ficant el nas on la portin la intuïció, i els seus confidents. Escoltar, preguntar, observar. I escriure. Les 290 pàgines del llibre arrenquen en un carrer del Raval (el mític “Barri Xino”) en plena nit. Plou. I l’autora està a punt de colar-se en un pis on s’hi exerceix la prostitució... 

-Què hi feia una noia com tu en un lloc com aquell? 
-Buscava temes. Possibles reportatges. Històries amb què penetrar en un àmbit que sempre m’ha cridat l’atenció, els successos. Intentava guanyar-me la vida tot i el panorama negre que viuen els mitjans de comunicació.
-És cert que surts “a patrullar” sense saber què busques, i que els temes sorgeixen? 
-Sí, vaig començar a sortir al carrer sabent que havia de sortir, però sense saber ben bé què trobaria. Després d’un temps anant una mica a cegues, deixant-me portar pel meu instint, vaig trobar-ho. Vaig comprovar que volia estar sempre a primera línia, veure les històries des d’allà mateix. Olorant-les, palpant-les, sentint-les en primera persona. Passat un temps, quan ja coneixes més les zones, els ambients, els personatges i tens les teves pròpies fonts, aconsegueixes afinar més la punteria, desenvolupes més l’instint i vius experiències que fan que sàpigues què busques, abans ja de sortir de casa.
-Què hi porta dins la bossa, una periodista de successos? 
-Maquillatge, no. (Riu.) Porto el que crec que és bàsic per a les meves “patrulles”: llapis, llibreta, esprai antivioladors, mòbil amb (...)

PODEU LLEGIR L'ENTREVISTA SENCERA A NÚVOL.COM

Ressenya de 1.280 ÀNIMES, de Jim Thompson. Un narrador grandiós al servei d’un psicòpata vestit de xèrif

No es pot condensar més mala llet, violència i domini de l’ofici narratiu en 170 pàgines, com va fer Jim Thompson a 1.280 ànimes. (publicada el 1964). Fa temps que vaig veure Atracament perfecte i Camins de glòria (guions seus, portats al cinema per Stanley Kubrick) però encara no l’havia llegit mai. Una mancança que he solucionat amb la que diuen que és “la seva millor obra”, cosa que no puc corroborar, perquè és la primera que devoro, però us asseguro que no serà l’última.

1.280 ànimes (La Cua de Palla, 1988 / RBA, 2011) és una novel·la exemplar per l’economia de recursos amb què l’autor basteix una ficció rodona amb un protagonista tan cabronàs com inoblidable, el xèrif Nick Corey. Un funcionari corrupte i gandul, adulador i psicòtic, extremadament intel·ligent i perillós, que té enganyats tots els habitants de Pottsville. 

“Hi ha trenta-dues maneres d'escriure una història, i jo les he fet servir totes, però només hi ha una trama: les coses no són el que semblen”, va dir Jim Thompson (1906-1977). I aquest és precisament el principi que regeix la novel·la: el xèrif Corey no és el que sembla. És un fill de la gran puta, egoista, mentider, manipulador, violent i sense escrúpols, tot i semblar, o voler aparentar, el contrari: servicial, bon cristià, treballador i home de bé. 

El seu únic interès és mantenir la feina, ser reelegit. I per sortir-se’n farà tot el que estigui al seu abast. Desplegarà tota la intel·ligència i la brutalitat de què és capaç. La seva principal arma –quan no fot mà directament de l’escopeta o el revòlver– són els rumors i les mentides, la millor manera de construir-se una coartada a mida. Sembrar la llavor del dubte, suggerint més que no pas dient, i, després, esperar que la gent parli, que ja se sap, en un poble petit... Deixar que el rumor s’escampi com un virus. I que li faci la feina. 

“Jo només m’estimava a mi mateix i estava disposat a fer el que fos. I què cony, que havia de continuar mentint, estafant, bevent whisky, tirant-me les dones i anant a l’església els diumenges amb tota la gent respectable”, diu en cert moment, aquest xèrif, expert en aconseguir que els altres facin el que ell vulgui i encara es pensin que ha sigut idea d'ells.

Diuen que Thompson volia retratar la hipocresia, la venalitat i la perversitat de la societat en què va escriure aquesta cruel novel·la negra (els Estats Units dels seixanta), i és possible. En qualsevol cas, jo només puc parlar del que he llegit, i no de les intencions que pogués tenir l’home. Amb una fredor paorosa, però amb pèls i senyals, 1.280 ànimes mostra fins on serà capaç d’arribar aquest assassí disfressat de funcionari tòtil per mantenir la seva posició acomodada.

Narrada en primera persona i amb un to volgudament oral (de complicitat entre el narrador i el lector) Thompson, com qui no vol, va fent-nos partícips dels pensaments i les accions del protagonista (que no ens vol convèncer de res, ens ho explica, i punt). I ho fa sense floritures. Thompson no presumeix de refinat. El que m’he trobat és una prosa d’allò més funcional i polida. I ofici, ja ho he dit. La seva manera de narrar et va calant: pluja fina i insistent, una trama molt ben pensada i un ritme que no decau en cap moment. Capta el teu interès de mica en mica, fins que hi caus de quatre grapes. Però si fins i tot t'arriba a caure simpàtic l'assassí, hòstia.

He descobert (més val tard que mai) un narrador grandiós. El seu estil aparentment transparent i senzill guanya força frase a frase, pàgina a pàgina, revés a revés a un lector bocabadat. Sense garlandes, doncs, però sense recular ni un centímetre, de dret al seu objectiu, així actua el cabronàs del protagonista, i així fa Thompson que el paio ens vagi descabdellant la seva història i la de la resta d’habitants d’aquesta petita comunitat nord-americana inventada i racista de principis del segle XX. 

Qui vulgui trama psicològica i crítica social, la tindrà. Un sàdic que no oblidarem mai, i una violenta novel·la negra, també. Fins i tot un sentit de l'humor molt particular, fruit del pessimisme per la condició humana, em temo. Genial.

I qui, com jo, no conegués encara l’autor... en fi, no serà l’últim que en llegiré, ja hi podeu pujar de peus. La següent que tinc a la pila és Aquí y ahora, el seu debut literari, amb molts elements autobiogràfics. Que, pel què he pogut llegir, no es pot dir que tingués una vida fàcil, el vell Jim, ni el reconeixement que hagués merescut la seva obra (una trentena de novel·les, guions, relats...). Una bèstia. Un mestre.