DOCTOR SUEÑO, o quan Stephen King decideix explicar-nos què se n'ha fet de Dan Torrance... i els fantasmes que van quedar-se a l'hotel Overlook

Una mitja de vint-i-cinc llaunes de cervesa al dia, cocaïna, antidepressius, ansiolítics, xarop per a la tos o... lleixiu. En una entrevista recent (al diari El País), l’autor de Maine recordava que fa anys va ser politoxicòman: no només patia una terrible addicció a l’alcohol (les ampolles el temptaven i l’increpaven des de l’armari i coses així), si no que es fotia tot el que arreplegava. Per això (“els escriptors hem d’escriure sobre allò que coneixem”) quan Stephen King (Portland, Maine, 1947) decideix explicar-te la història d’un alcohòlic, fill d’alcohòlic, pots estar segur que sabrà de què parla... i també com transmetre-ho de la manera més efectiva. I si resulta que aquest paio que travessa un infern d’alta graduació és Dan Torrance, fill de Jack Torrance, la cosa es torna encara més engrescadora; perquè ja sabem que Dan (el Danny d’El resplandor) viu envoltat de fantasmes molt més terrorífics encara que els que habiten les ampolles de licor. Dan té un do, que també és una maledicció. Veu més enllà... Resplendeix.

Per altra banda, si un autor que ha venut més de 300 milions de llibres –i que, per tant, està clar que econòmicament té la vida més que resolta– decideix escriure la continuació d’una novel·la seva de 1977 (The Shining – El resplandor; portada al cinema per Stanley Kubrick el 1980) és perquè li ve de gust, perquè s’ho passa bé. I no seré jo qui li discuteixi, al contrari, amb la d’hores (incomptables) de diversió, d’evasió i de por que m’ha fet passar l’autor d’It amb les seves històries. ¿O no voleu saber com ha conviscut amb el seu resplendor el nano que fa 30 anys jugava tot sol (a simple vista) pels laberíntics, emmoquetats i maleïts passadissos de l’hotel Overlook? Sempre ve de gust tornar a l’habitació 217... ja sabeu què vull dir. Si el de Bangor (“l’important és saber que el sopar està pagat, el número de còpies que venguis tant és, mentre siguin suficients per seguir escrivint. Adoro aquesta feina”) diu que li ve de gust escriure aquesta segona part, te’l creus; agafes el resultat i t’hi aboques de cap. I et trobes que Dan Torrance s’ha fet gran; que, com el seu pare en el seu moment, està corromput per l’alcohol, i que, quan la ressaca li ho permet, fa de zelador en residències de gent gran, a qui acompanya, quan els arriba l’hora... aprofitant el seu do.

Doctor Sueño (Plaza & Janés, 2013) arrenca poc després que un incendi devastador arrasi l’hotel Overlook. Tot seguit, abasta un arc temporal de gairebé quaranta anys en poc més de 600 pàgines. Recupera els personatges de Wendy Torrance (mare de Danny) i Dick Halloran (el chef de l’Overlook, que també resplendeix i que ensenya al petit a conviure amb aquest do), i amplia la nòmina de personatges amb, entre d’altres, el genial gat Azzie i la petita Abra Stone (que també resplendeix, i de quina manera!) al capdavant.

No hi busqueu (aquest ha sigut el principal motiu pel qual molts lectors han quedat decebuts) una altra monumental novel·la de terror, perquè tot i que la pirotècnia utilitzada aquesta vegada sigui la de la primera part, Doctor Sueño és més fantàstica que terrorífica. Això sí, els estudiosos del resplendor (els apassionats –i m’hi podeu comptar– de la telequinesi, la telepatia, la precognició i d’altres habilitats especials) i de com gestionen aquest poder / calvari aquells que el tenen / pateixen, us ho passareu pipa. Que no vol dir que el llibre vagi de persones amb superpoders... No, no. Va de persones normals i corrents, amb els seus defectes, les seves pors i les seves virtuts, però que, ves per on, han nascut amb unes capacitats estranyes i fascinants, amb què hauran d'aprendre a conviure. En aquest sentit, Doctor Sueño aprofita i amplia la mitologia (ja sabem que King beu i s’alimenta també de la seva pròpia literatura) de títols com Carrie, Ojos de fuego i La zona muerta, per posar tres exemples.

Crec que els fans de King, del seu ofici narratiu (màgic equilibri entre versemblança i fantasia, entre costumisme i imaginació desbordada) i de la seva manera de construir personatges (“m’interessen més els humans que els monstres”) NO quedaran decebuts. Hi ha escenes inoblidables, que justifiquen la novel·la sencera. Com una en què Dan acompanya un senyor gran fins al final, al seu llit de mort (literalment, perquè estan en una residència d'avis). King, ja ho sabeu, és boníssim descrivint escenes quotidianes (dures i emotives) amb gotes de pura FANTASIA. Per això m'agrada: sap tocar-te la fibra sense ser carrincló. Ja voldrien molts escriptors que la seva millor novel·la tingués la meitat de “la vida” que tenen, fins i tot, les més fluixetes de l’autor d’Un saco de huesos; i Doctor Sueño n'és un cas (de les “fluixetes”, vull dir), però tot i això, insisteixo, el nivell continua sent TAN alt que segueix pagant la pena.

Això sí, si sou dels que pensen, com jo, que molt sovint els protagonistes es defineixen per la profunditat del seus antagonistes, està clar que en aquest cas els malvats del Nudo Verdadero (una mena de vampirs nòmades que s’alimenten del resplendor dels nanos que el tenen), desmereixen una mica els personatges (rodons i inoblidables) de Dan Torrance i Abra Stone. No estan a l’alçada, pel meu gust, i el que comença bé (la trama de com els que resplendeixen es troben i s'alien per protegir-se d'aquells que volen cruspir-se’ls; els dos primers terços del llibre), acaba massa barroerament i de pressa. Amb tot, a mi m’han quedat ganes d’una tercera novel·la, amb Dan de secundari, que els anys no passen en va, i Abra desplegant el seu enorme potencial (i qui sap si fins i tot un cantó fosc) i muntant un bon sidral. Doctor Sueño no és de les millors, però segueix sent imprescindible. Llarga vida al motor dels nostres millors malsons.