Crònica de la tarda en què vam parlar amb l’autora de LA DONA QUE ES VA PERDRE

“Life in the doll House was not trully life”.

Richard Matheson

Per molt casolà i benintencionat que sigui, un club de lectura també pot convertir-se en una emboscada en el moment en què s’hi convida l’autora del llibre. Encarar-se amb els lectors és exposar-se, s’ha de ser valent o inconscient –i creure en el que fas– per sotmetre-t’hi. Aquesta és la situació que vam viure el passat divendres 15 de novembre amb uns amics amb qui ens uneix la passió per la literatura quan vam convidar a casa d’un de nosaltres la periodista cultural, filòloga, guionista, traductora i escriptora Marina Espasa (Barcelona, 1973) perquè ens parlés de la seva primera novel·la, La dona que es va perdre (Empúries, 2012). Simpatiquíssima i propera, Espasa va passar la prova amb nota.

La dona que es va perdre explica la història d’una jove arquitecta que, mentre mira de superar una relació passada, s’enamora a primera vista d’un topògraf amb ulleres de pasta, tímid i una mica estrany. Tant, que els companys de feina de la protagonista sospiten que el misteriós personatge és en realitat un talp disfressat d’humà: un espia d’un altre món enviat per cartografiar el nostre i preparar així una futura invasió. Vet aquí un embolcall propi del fantàstic... per acabar tractant certes decisions vitals a què, més tard o més d’hora, com la protagonista, tots ens acabem enfrontant. I millor no revelo res més. 

La novel·la té 241 pàgines i està dividida en tres parts articulades en capítols curtíssims (quatre o cinc pàgines màxim) i escrits amb un català esmolat, modern i fluid, marca de la casa. Espasa gasta descripcions i imatges molt potents, sobretot quan parla amb certa estranyesa del nostre món, o amb fingida normalitat de l’altre, el dels talps. Però on he gaudit més ha sigut amb els diàlegs (un os dur de rosegar per a molts autors; tan aparentment fàcil per a la barcelonina): vius, divertits i amb els titubejos i els girs propis de l’oralitat; propis d’una bona guionista, vaja.

Comencem per Carroll, i ho anem complicant

Tots l’havíem llegit i l’havíem gaudit més o menys, no tothom havia entès el mateix, teníem moltes preguntes: La dona que es va perdre no seria un exemple de novel·la realista, tot i retratar, com deia, moments decisius de la vida (que tots reconeixem) i la manera d’encarar-los de la protagonista, l’Alícia (la picada d’ullet al clàssic de Lewis Carroll és evident, sí). El pla era treure beguda i uns pastissets de xocolata infal·libles per crear un ambient distès i, tot seguit, cosir l’autora a preguntes... 

El primer que vam mostrar-li va ser la divisió d’opinions després de llegir l’obra: els que pensàvem que tot era imaginat i els que apostaven que el viatge al món dels talps (segona part de la novel·la) era real. La seva resposta va ser que havia triat l’opció més difícil, que era que funcionessin les dues interpretacions: “A partir del moment en què compra el llibre i el llegeix, el lector se’l fa seu, fabrica la seva pròpia novel·la, així que el que cadascú interpreti, jo no ho puc discutir”.

Compartir un Cacaolat va fer que la tutegéssim: ¿Fins a quin punt has necessitat la fantasia per fugir de la realitat i les responsabilitats a què ens lliga la vida?, li vam preguntar. “Doncs mira fins a quin punt, que n’he fet un llibre!”, va dir ella, i esclatà a riure. “Imagina’t si la necessitava!”. Real o somiat, doncs, el viatge que emprèn la protagonista acaba abocant-la a un món que pot resultar de tot menys meravellós. Sí que resulta, en canvi, un terreny fèrtil per bastir una novel·la fantàstica i fins i tot surrealista i per esbudellar algunes de les pors que ens generen les relacions humanes.

Un tast de l’imaginari d'Espasa

Cita del mestre Richard Matheson; menció explícita d’un clàssic de Woody Allen; aires del 1984 d’Orwell, de les pel·lis de Gondry i Jeunet, i també de L’escuma dels dies de Vian. I tribut evident a L’home que es va perdre de Trabal. L’imaginari d’Espasa, com era d’esperar en algú que ha llegit tant (recordem que formava part de l’equip dels programes Saló de lectura i L’hora del lector, a BTV i Canal 33 respectivament), és ampli i transversal. “A mi, el que m’agrada és el Boris Vian, i vaig mirar d’homenatjar-lo, sobretot amb això que alguns objectes li parlin a la protagonista”, afirmà l’autora.

Tot seguit, va resumir-nos el deute contret amb Francesc Trabal: “La cita que apareix al principi (‘Pot dir-se que es tracta, no d’una novel·la fantàstica, sinó, ben lluny d’això, d’una novel·la de la vida real’) hi és perquè vaig pensar que era exactament això, era aquesta la intenció del meu llibre”, va dir. I continuà explicant-nos que “L’home que es va perdre és molt divertida: va d’un senyor que perd moltes coses, tantes que al final es dedica a perdre-les de manera professional i munta una oficina de pèrdues. Si tu vols perdre alguna cosa vas allà i ell t’ho perd: el paraigua, la dona, cinc mil xinesos... I al final es perd ell mateix, davant d’un cine”.

En aquest moment, tots vam fer un “ahhh” de complicitat, perquè la protagonista de La dona que es va perdre també utilitza un cinema per creuar a l’altre món, el dels talps, per abandonar el món real i anar a l’altra banda, com feien Mia Farrow i Jeff Daniels (ell per sortir de la pantalla, ella per entrar-hi) a La rosa porpra del Caire de Woody Allen. “De la pel·li en recordo la impressió que em va fer justament aquest moment, que et quedaves així... flipant”.

Dues vegades, i encara desconcertat

“Jo me l’he hagut de llegir dues vegades, perquè la primera no sabia què entendre. I encara ara em desconcerta”, va dir un dels integrants del club de lectura. “Al principi em pensava que era una novel·la costumista, però en començar la segona part (l’anada al món dels talps), vaig veure que la cosa canviava radicalment”, va dir una altra. Vam estar prop d’una hora i mitja xerrant sobre els mons imaginaris que ens muntem nosaltres mateixos, a vegades, per evadir-nos de la realitat... i també sobre els mons tangibles però secrets que bateguen sota terra, sota els nostres peus.

La Marina Espasa va parlar-nos també de l’esforç de “mantenir una coherència i de respectar ‘les lleis’, encara que estiguem descrivint un món fantàstic, perquè sinó el lector perdria el fil”; així com de la condemna del fet creatiu en sí: “Escriure és el que més t’agrada, però també és molt pesat, penseu que has de tenir tot això, tota la novel·la, dins del cap”. I coses així, coses que passen quan convides una escriptora a casa. 

La dona que es va perdre potser semblarà massa tova als amants del fantàstic més dur, i massa rocambolesca als lectors que es maregen quan no poden entendre-ho tot a la primera (que no fan el “salt de fe” necessari). Però en qualsevol cas, al club vam quedar satisfets: resulta un bon "viatge". Fins i tot en el sentit més lisèrgic.

(Crònica publicada per Jordi Benavente a la pàgina FANTÀSTIK)