‘Trajecte final’ de Manuel de Pedrolo: set contes que vénen del futur, escrits fa gairebé 40 anys

Vaig quatre dècades tard. Però què voleu que us digui: Trajecte final (Ed. 62, 2009) ha sigut tota una troballa i em venia de gust escriure aquest post. Me’l va recomanar fa poc l’Andrea: “Són set contes sorprenents!”, va dir. I tenia molta raó. En el meu cas, l’impacte de descobrir aquest recull d’històries, que ja fa gairebé 40 anys que van ser escrites, ha sigut com el que sentiria un arqueòleg en un jaciment antic si desenterrés un objecte... del futur.

Manuel de Pedrolo (1918-1990) va publicar Trajecte final l’any 1975. Però llegint-lo he pensat molt en la sèrie Fringe, que J. J. Abrams va estrenar el 2008. Anacronismes a banda, l’agent Olivia Dunham i el doctor Walter Bishop podrien ser personatges pedrolians. 

Viatges en el temps. Escletxes a d’altres móns. Contactes amb extraterrestres, i el secretisme oficial que ho tapa tot. Organitzacions secretes que operen a nivell mundial amb projectes molt inquietants. Robòtica avançada. Pedrolo era un mestre del “Què passaria si...?”, i aquests set contes són pura imaginació desbordant, pura ciència-ficció, pensada i escrita en català. 

La intriga de les pròpies trames i la curiositat dels personatges, que els porta a investigar (a ficar-se on no els demanen) per treure l’entrellat de les situacions més increïbles (però versemblants!), són el motor d’aquests relats, on compta tant l’ambientació, com l’acció, com el desenllaç inesperat, la sorpresa final que rebla la història. 

Havent gaudit amb la literatura de Richard Matheson, Albert Sánchez Piñol, H. G. Wells, Ray Bradbury, Marc Pastor, Jordi de Manuel, Jules Verne..., i amb les ficcions televisives de Chris Carter o J. J. Abrams, entre d’altres creadors indispensables del gènere (una llista eclèctica i incompleta, ho sé i accepto recomanacions), em faltava encara endinsar-me en l'imaginari de Pedrolo. 

Un any abans de Trajecte final, es publicà Mecanoscrit del segon origen (1974), que aviat veurem al cinema, en una adaptació endegada per Bigas Luna. El 1980 sortia Aquesta matinada i potser per sempre, que, segons la professora i escriptora Carme Ballús, Pedrolo reivindicava com la seva “millor obra de ciència-ficció” (l’haig de buscar...), i onze anys després es publicà Successimuntani.