‘La veritat sobre el cas Harry Quebert’, de l'escriptor suís Joël Dicker, aquella novel·la fascinant, romàntica, sòrdida i addictiva de què tothom parla

“Una dona l’havia vist sortir del bosc plena de sang. 

En el que va trigar a trucar a la policia, 

la nana va desaparèixer per sempre.” 

La veritat sobre el cas Harry Quebert (La Campana, 2013) de Joël Dicker (Ginebra, 1985) és un d’aquells "llibres-de-què-tothom-parla", que t’arriba recomanadíssim i que –tenien raó– devores fins al final, morbosament fascinat pel misteri que envolta la mort de la jove Nola Kellergan i la seva història d’amor prohibit amb l’escriptor Harry Quebert. 

Inicialment em cridà l’atenció que alguns crítics el comparessin amb John Irving, Philip Roth, Jonathan Franzen, Vladimir Nabokov, Woody Allen (sic) o Stieg Larsson, i el comentari de Sergi Pàmies a La Vanguardia, que deia que “fusiona recursos de gèneres molt diferents. De la sèrie Twin Peaks a John Grisham, Psicosi, L’exorcista o el Nou Hampshire de John Irving”.

Després, llegint-lo, m’atrapà una història plena de sorpreses i escrita amb un sentit del ritme magistral, que et capbussa en el misteri de la desaparició d’una noia de 15 anys, així com el narrador, Marcus Goldman: un impetuós i jove escriptor que, per defensar el seu mentor, mira de treure’n l’entrellat, alhora que busca la inspiració per al proper llibre... Al final, com era d’esperar, l’enrevessada realitat inspirarà la ficció (un recurs molt explotat, però no per això menys efectiu) 

Dues històries en una

Trobo que també li escau l’etiqueta de llibre-ideal-per-a-les-vacances: la seva intensitat (680 pàgines, 31 capítols, ritme vertiginós) i el seu caràcter enrevessat (diverses capes i successius girs argumentals) fan que el moment ideal per consumir-lo siguin les vacances, quan un pot dedicar-li hores de sofà, de gandula a l’ombra d’un arbre o de tovallola sobre la sorra, i païr-lo o comentar-lo mentre fa la cerveseta en una terrassa, al vespre. Poseu-lo a la maleta i ja m’ho explicareu.

La veritat sobre el cas Harry Quebert són dues històries en una. Per una banda, la d’un escriptor famós anomenat Harry Quebert, que l’estiu de 1975, amb 34 anys, viu una història d’amor, en secret, amb una noia de 15 anys, la Nola Kellergan, que desapareix per sempre l’agost d’aquell mateix any. I per l’altra, a l’any 2008, la història de l’escriptor Marcus Goldman, que comença a investigar el cas quan, 33 anys després, la policia troba el cos de la noia i deté en Quebert, ex professor i amic seu, acusat de l’assassinat. 

“Qui va matar la Nola Kellergan?”

Com van fer David Lynch i Mark Frost a Twin Peaks (“Qui va matar la Laura Palmer?”), a principis dels noranta, Joël Dicker desplega ara una impressionant capacitat narrativa que ens endinsa a la fictícia població d’Aurora, Nou Hampshire, on va viure la Nola i on sembla que tots els veïns tinguin cops amagats (“Qui va matar la Nola Kellergan?”). Les indagacions de Goldman ens descobriran episodis del passat, convertint cada escena del llibre en un fragment de la veritat; una veritat polièdrica, amb tantes cares com testimonis, que, és clar, no copsarem del tot fins al final. 

En aquest sentit, afegeixo Stephen King a la llista d’autors amb qui comparar la literatura de Dicker. El mestre del terror també és expert en això de situar les seves històries en poblets (sovint també de Nova Anglaterra i inventats, i que ens descriu amb tot luxe de detalls) on sembla que tothom es conegui, però on ningú sap quins horrors amaga realment el seu veí, portes endins. En aquesta segona novel·la del jove escriptor suís gairebé res és el que sembla, cosa que manté el lector, o almenys a mi, amb la boca oberta des del primer fins a l’enèsim cop d’efecte. 

La veritat sobre el cas Harry Quebert es llegeix, doncs, com una addictiva i truculenta novel·la de misteri; però també com una dramàtica història d’amor prohibit amb una menor, i com un exercici de metaliteratura, en què Dicker satiritza el negoci editorial i determinats èxits de vendes. Ell, precisament, que n’ha parit un que s’ha traduït ja a més de 33 idiomes (l'Imma Falcó ho ha fet al català) i que l’ha convertit en un autor a tenir en compte.

Si voleu fer-ne un petit tast, aquí teniu LES PRIMERES PÀGINES, per cortesia de la mateixa editorial.