‘Luz de estrellas lejanas’, les primeres passes del gegant George R. R. Martin

L’últim que podem llegir de George R. R. Martin és el primer que va escriure: Luz de estrellas lejanas, primera part de la seva autobiografia literària, que inclou també quinze relats i la novel·la breu Una canción para Lya, escrits entre 1967 i 1980. 

Tenint en compte que l’autor de la saga A Song of Ice and Fire (Canción de Hielo y Fuego) va publicar-ne la primera part, A Game of Thrones, el 1996 (Juego de Tronos, Gigamesh, Barcelona, 2002), s’entén que les narracions recollides a Luz de estrellas lejanas no són més, ni menys, que el camp de proves de tota la pirotècnia que vindria després. Les primeres passes d’un gegant. 

Presentats cronològicament, els relats vénen acompanyats de quatre cròniques autobiogràfiques que s’intercalen amb les ficcions i amb les quals George R. R. Martin (Bayonne, Nova Jersey, 1948) explica als lectors com va convertir-se en escriptor... des dels llunyans anys 50, quan venia contes de por als nens del veïnat a un centau la pàgina, fins que comença a enviar relats a revistes especialitzades, i també a guanyar premis.

La llavor més fèrtil, els còmics

Al principi, segons explica el creador dels Set Regnes, hi havia els còmics. Concretament Els 4 Fantàstics de Stan Lee y Jack Kirby: “Shakespeare ya podía retirarse porque había llegado Stan Lee”. Martin enviava cartes, ressenyes i comentaris, que els editors de les historietes publicaven a la secció dels fans. Hem d’imaginar-lo encorbat a sobre d’una màquina d’escriure vella, que havia trobat “en el desván de mi tía Gladys”.

Les cartes van donar pas als articles i, aquests, a una columna fixa en un fanzine i, finalment, a les aventures d’un superheroi anomenat “Garizan, el Guerrer Mecànic”, i que no era res més que un cervell dins d’una peixera, amb “un cuerpo robótico que se ponía para combatir el crimen. De hecho tenía un montón de cuerpos robóticos”. I allò només era el començament. 

Ja ho diuen, que quan es tanca una porta s’obre una finestra. L’editor d’una de les revistes especialitzades del moment el felicita pels seus relats, pel seu estil, però afegeix que ja tenen la quota de personatges coberta. A canvi, li pregunta si escriuria sobre superherois ja existents, i així és com Martin comença a inventar-se aventures per al Doctor Destí, com ara “Sólo los niños temen a la oscuridad”, relat que enceta Luz de estrellas lejanas. 

El periodisme i víkings

El setembre de 1966, Martin es matricula a Periodisme a la Universitat de Northwestern, Illinois, on també cursarà assignatures d’Història d’Escandinàvia: “Me pareció que estaría muy bien estudiar a los vikingos (...) Me encantaron las sagas y los eddas, que me recordaban a Tolkien y a Howard, y me impresionó enormemente el poema Sveaborg, de Runeberg, un emocinante lamento por la gran fortaleza de Helsinki, la Gibraltar del Norte, que se rindió de manera inexplicable durante la guerra de 1808 entre Rusia y Suecia”. 

La qüestió és que quan arriba el moment d’examinar-se, Martin li pregunta al professor si en comptes d’un treball convencional pot escriure-li un relat. La resposta és afirmativa. I així neix “La fortaleza”, segona peça d’aquest recull de les primeres ficcions de l’escriptor que anys més tard imaginaria un mastodòntic mur glaçat, custodiat pels homes de la Guàrdia de la Nit, a Cançó de Gel i Foc.

Relats i memòries

Luz de estrellas lejanas és precisament això: una encertada i feliç barreja de relats (quinze i una novel·la curta) i memòries (quatre) que ens acosta als primers anys d’un dels autors més destacats de la literatura contemporània. Un periodista que no trobava feina, i que, en no poder escriure sobre la realitat, va abraçar la fantasia. “Si hubiera conseguido un puestecillo cualquiera en el mundo del periodismo, tal vez hubiera escogido el camino más seguro, salario fijo y seguro médico (...) Pero las circunstancias me obligaron a hacer lo que más me gustaba”.

Terror, fantasia i ciència ficció. Martin ha tocat tots els pals, i les setze peces que inclou Luz de estrellas lejanas en són una bona prova. Una autobiografia literària, doncs, indispensable per als seus lectors, i també per a aquells aprenents d’escriptor que vulguin rastrejar les primeres passes d’un dels mestres absoluts en el noble art d’inventar-se móns, monstres, herois i princeses, i arguments complexos i inoblidables. 

La segona i la tercera part arribaran els propers mesos, publicades també per Gigamesh i titulades Híbridos y engendros, i Un corazón atribulado.